Nosaltres, els valencians

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'assaig de Joan Fuster. Si cerqueu el programa de ràdio, vegeu «Nosaltres els valencians (programa de ràdio)».
Nosaltres, els valencians
Autor Joan Fuster
País Catalunya
Tema Història, política
Gènere assaig
Data de publicació 12 de maig de 1962[1]
Editorial Edicions 62
ISBN 9788499300627

Nosaltres, els valencians és un influent assaig[2][3] de l'intel·lectual valencià Joan Fuster i el primer dels seus treballs com a historiador.[4] La seva aparició va implicar una renovació tant en la historiografia com en el nacionalisme valencià.[5] Ernest Lluch va dir d'aquest llibre que "separa la història de la nostra prehistòria".[6] Juntament amb Qüestió de noms, (Edicions d'Aportació Catalana, 1962) i El País Valencià (Ediciones Destino, 1962), és considerat com un "llibre bàsic per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat del valencià".[7] Jaume Pérez Montaner, estudiós de l'obra fusteriana, va afirmar que "la seva significació històrica ha estat tan remarcable que hom pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i a la consciència nacional del País Valencià".[8] Va ser el primer llibre publicat per edicions 62.[9]

Des de la primera edició apareguda per a la fira del llibre de 1962,[10] ha estat reeditat aproximadament una vintena de vegades fins al 2009,[8] a més de traduït al castellà.[11] L'any següent de la seva aparició, 1963, va ser guardonat amb el Premi Lletra d'Or.[12]

Fuster, que afirmava, parafrasejant Jaume Vicens i Vives,[13] que no havia trobat mai una reflexió realment seriosa sobre la identitat del poble valencià i que per aquest motiu es considerava obligat a desxifrar-la,[14] trencava amb el valencianisme precedent, en considerar-lo "provincial" i "sucursalista",[15][16] i trencava també amb el treball històric i sociològic realitzat fins aquell moment, acusant-lo de patir d'una "deplorable i indecorosa miopia 'nacional'".[17]

Nosaltres, els valencians respon a objectius explicitats des de les primeres pàgines, que són, entre d'altres, el de "conèixer-nos" (seguint, a més a més, el model de Notícia de Catalunya)[4] i el de respondre a la pregunta "què som els valencians?".[6] Aquesta aportació a l'autoconeixement dels valencians en tant que poble, pretenia Joan Fuster, seria un revulsiu contra les "malalties col·lectives" dels valencians, una temptativa de "rectificar la frustració històrica" del seu poble.[18] En paraules de Fuster: "La veritat —els fets constatables i explícits—, una vegada delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció, o, en última instància, en remordiment. Per a expressar-ho abusant de la terminologia d'un il·lustre barbat: 'explicar' serà una invitació a 'transformar'".[19]

A Nosaltres, els valencians Fuster afirma que els territoris de "parla catalana"[20] del País Valencià tindrien com a únic "futur normal" la incorporació a una entitat "supraregional", els Països Catalans.[21]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

L'assaig de Jaume Vicens i Vives, Notícia de Catalunya —el títol original del qual havia de ser Nosaltres, els catalans, però que finalment va ser rebutjat, per suggeriment de Josep Pla,[22] per temor de la censura franquista—[13] va ser inspirador del treball de Fuster, el qual té una intencionalitat i estructura paral·leles.[23][8] El títol Nosaltres, els valencians, basat en el títol que Vicens i Vives no va poder posar al seu llibre, va ser suggerit per Max Cahner, fundador de l'editorial i amic del suecà des dels anys 50.[10]

El nom de l'assaig, doncs, era intencionat, ja que Fuster buscava un paral·lel com explica al pròleg de l'obra.[10] Escrit entre gener i febrer de 1962,[10] Nosaltres els valencians va suposar per a l'autor l'oportunitat de sintetitzar diferents reflexions que des de feia anys el preocupaven,[9] però també un intent de realitzar el diàleg que Vicens Vives havia demanat als autors valencians i mallorquins a un article escrit a Serra d'Or poc abans de morir.[10] Arran d'aquell article, Fuster es distanciaria de la tertúlia d'escriptors valencians coneguts com a Grup Torre, que proposaren el concepte de Comunitat catalànica[24] com a alternativa a la proposta encunyada per Fuster dels Països Catalans, que rebutjaven.[25]

El mateix any que es publicà Nosaltres, els valencians, l'editorial Destino li publicava a Fuster una guia de viatges anomenada El País Valenciano.[26] El llibre, pel fet d'estar escrit en castellà, va tindre una repercussió major que la de les altres obres publicades per Fuster el mateix any, de caràcter més polític.[26] Així, i provocat per la frustració del periodista José Ombuena pel fet de no haver estat l'elegit per Destino per a la realització del llibre,[27] s'inicià des de la premsa valenciana una campanya contra la figura de Fuster, tot predisposant als sectors més progressistes a rebre amb simpatia la seua obra.[28]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Nosaltres, els valencians està dividit en tres grans seccions:

  • Els fets. Pàgines 25 a 101.[29]
  • Les indecisions. Pàgines 105 a 169.[29]
  • Els problemes. Pàgines 173 a 234.[29]

L'obra es presenta formalment com una anàlisi del passat i de la psicologia col·lectiva del poble valencià,[30] si bé per a l'autor allò que escrivia no tenia res a vore amb una psicologia col·lectiva, ja que, en tant que escèptic, Fuster no creia en ànimes de pobles o esperits col·lectius.[30]

Per a Fuster, l'assaig va suposar una oportunitat de desmentir les interpretacions del nacionalisme espanyol (i del discurs del regionalisme valencià que va assimilar) sobre la identitat valenciana,[9] tot dibuixant un escenari analític i teòric rígid[9] on la proposta fusteriana sorgia com una veritat oculta que es desvetllaria front a la mentida que suposaria el discurs regionalista valencià assumit pel franquisme.[9]

La construcció de la identitat valenciana[modifica | modifica el codi]

La "dualitat nacional"[modifica | modifica el codi]

L'assaig planteja que la conformació actual del País Valencià parteix, des dels orígens, d'una "dualitat nacional insoluble" —segons l'expressió utilitzada per Fuster per referir-se a la convivència de colons catalans i aragonesos assentats històricament en territori valencià —.[31] Fuster va tractar aquesta problemàtica argumentant que aquestes comarques castellanoparlants, si bé han aportat figures com Blasco Ibáñez,[32] no haurien tingut sinó una influència marginal en la configuració de la personalitat col·lectiva dels valencians quant a poble, perquè entén que aquesta personalitat col·lectiva està conformada, exclusivament, per les comarques de parla catalana.[33] Per això els territoris de parla castellana són tractats com un mer apèndix adossat per raons administratives, fiscals o d'una altra mena, i fins i tot representarien un destorb de cara a una futura unió del País Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, que segons ell serien el seu marc nacional natural. Aquesta idea i similars les repeteix en altres obres.[34]

El mateix rebuig va plantejar a la població morisca assentada històricament al territori, considerant fins i tot que la seva expulsió va ser un fet positiu.[11][35]

Fuster considerava que existia una dissonància entre allò que era i allò que hauria d'haver estat la societat valenciana, i d'aquell contrast sorgien queixes i laments col·lectius que l'autor jutjava inútils si es manifestaven sols com amor propi local.[36] Per a Fuster estos contrastos generaven dubtes sobre la identitat col·lectiva dels valencians, sovint manifestats en un anticentralisme trivial.[36] La impossibilitat d'articular un nacionalisme valencià seriós, unit al fet que el nacionalisme espanyol no haguera estat capaç d'assimilar als valencians explicarien que, a ulls de Fuster, la identitat valenciana contemporània es caracteritzara per una sensació d'ambigüitat i incertesa.[36]

Desenvolupaments posteriors[modifica | modifica el codi]

Influència[modifica | modifica el codi]

Cartell de la gira de presentació del llibre

A partir de Nosaltres, els valencians es va originar un moviment denominat nou valencianisme, que va influir en molts sectors universitaris, progressistes i d'esquerres. Figures com Sanchis Guarner, Joan Reglà, Francesc de Paula Burguera, Josep Giner, Alfons Cucó, entre d'altres, van formar part d'aquest moviment. Després, durant la Transició espanyola, les màximes figures d'aquell valencianisme primerenc que datava de la Segona República Espanyola (Xavier Casp i Miquel Adlert) acabaran unint-se al moviment de reacció contra el pancatalanisme anomenat blaverisme.[37]

En acabar el franquisme, part de l'esquerra valenciana, va assumir postulats fusterians.[38] D'aquesta manera la dreta va aconseguir trobar un pretext perfecte per atacar tant l'esquerra com l'incipient nacionalisme valencià, acusant ambdós de criptocatalanistes. Aquests esdeveniments són coneguts com a Batalla de València i van acabar quan, després de l'aprovació de la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, el fusterianisme va acabar allunyat dels centres de poder polític valencians. A causa de l'escàs suport popular que van tenir les posicions fusterianistes, aquestes van ser abandonades progressivament per diversos partits valencians d'esquerra.

Crítiques[modifica | modifica el codi]

A més de les crítiques i desqualificacions,[39] tant des dels àmbits blavers com espanyolistes,[40] Nosaltres, els valencians també n'ha rebut des d'àmbits religiosos, per exemple, per les opinions abocades sobre l'expulsió dels moros de València.[41]

La virulència de la reacció que, en ple franquisme, va rebre la publicació de l'obra[42] (també d'El País Valenciano), va revestir a Joan Fuster de legitimitat democràtica.[42] Durant la dictadura no hi va haver grans matisacions i oposicions a aquestes tesis des de postures opositores al règim.[42] L'obra El País Valencià i els altres, publicada en 1972 per Emili Gómez i Nadal en seria una de les poques excepcions.[43] Al llibre, Gómez i Nadal mostra el seu escepticisme envers la difusió del terme Països Catalans,[44] qualificant de folklore snob les actituds d'aquells que s'anomenaven catalans fora de Catalunya,[44] postura que jutjava minoritària.[44]

Revisions[modifica | modifica el codi]

Video de l'Institut d'Estudis Catalans on Joan F. Mira parla de 'Nosaltres, els valencians'.

Amb l'arribada de la democràcia, començarien a aparèixer les primeres crítiques i revisions a les tesis fusterianes.[45] Ernest Lluch, a la seva obra La Via Valenciana (1a edició de 1976 i Premi Joan Fuster d'assaig aquell mateix any)[46] va ser el primer a publicar una revisió dels postulats econòmics de Fuster,[47] tant en allò relacionat amb la industrialitzacó, com sobre el "paradigma agrarista" del País Valencià.[48][46][49][47]

A mitjan dècada de 1980, alguns escriptors valencians com J. F. Mira, Eduard Mira, Damià Mollà o Vicent Franch van realitzar diferents revisions dels plantejaments fusterians. Es van publicar obres com De impura natione: El valencianisme, un joc de poder (un llibre també polèmic, que va tenir l'afegit de revitalitzar l'interès per Nosaltres, els valencians en uns temps en què havia caigut una mica en l'oblit; Premi Joan Fuster d'assaig, 1986) o Document 88: Destinat (sobretot) a nacionalistes (finalista el 1988 en la categoria d'assaig dels Premis Octubre). Neix així el que es coneix com la tercera via del nacionalisme valencià, que consistia en la consideració d'una nació valenciana amb una llengua amb diferents graus de particularisme, però compartida amb la resta de Territoris de parla catalana,[50] en un intent d'aconseguir una síntesi entre el blaverisme i el pancatalanisme.[51]

No seria fins a la dècada de 1990 que les tesis revisionistes de Fuster agafarien una nova empenta, amb la publicació per part de Joan Francesc Mira de Sobre la nació dels valencians en 1997, on es planteja una "via valenciana" que repense les relacions entre el País Valencià i l'Estat Espanyol, de manera que els valencians reafirmen la seua condició de nacionalitat en els mateixos termes que altres pobles de l'estat reconeguts com a tal, contraposant eixa reafirmació de la valencianitat a una inèrcia espanyola que fa del fet valencià un "poc ser, insubstancial, epidèrmic, regional, subordinat, marginat i folkloritzant".[52] D'altra banda, l'alternativa pancatalanista va quedar descartada com a una "opció irrealitzable" pel propi Mira.[53]

A la literatura[modifica | modifica el codi]

El 2012 es va organitzar l'exposició Joan Fuster. Nosaltres els valencians. 1962-2012 al Palau Robert de Barcelona

A més de les respostes en forma d'assaig, d'articles periodístics, etc., Nosaltres, els valencians també va tenir desenvolupaments literaris. A la novel·la Abans moros que catalans, escrita per Jordi Querol i Moisés Mercé, es va utilitzar la història contrafactual plantejada per Fuster en relació amb l'expulsió dels moros de València[35] com a encapçalament per a una ucronia en la qual els moros mai no haurien estat expulsats, essent el primer capítol de la novel·la un text atribuït apòcrifament a Fuster com una secció del seu assaig L'expulsió pendent.[54]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 'Nosaltres, els valencians', cinquanta anys del llibre que va definir tot un poble notícia a Vilaweb de l'11 de maig de 2012
  2. Fi de segle: incerteses davant un nou mil·lenni, pàgina 155.
  3. De la revolució liberal a la democràcia parlamentària: València (1808-1975), pàgina 36.
  4. 4,0 4,1 Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàgina 204 (dins del capítol Joan Fuster i la història).
  5. De la revolució liberal a la democràcia parlamentària: València (1808-1975), pàgina 32.
  6. 6,0 6,1 Lluch, Ernest (citat a De la revolución liberal a la democracia parlamentaria: Valencia (1808-1975), p. 33).
  7. «Joan Fuster i Ortells» (en catalán). Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 5 d'abril de 2009].
  8. 8,0 8,1 8,2 «Joan Fuster» (en catalán). Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 5 d'abril del 2009].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 2012, Archilés, p. 134.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 2012, Archilés, p. 133.
  11. 11,0 11,1 Rubiera Mata, María Jesús. «Joan Fuster y la poesía árabe». Cervantes Virtual. [Consulta: 5 d'abril de 2009].
  12. «Joan Fuster i Ortells» (en valenciano). Universitat d'Alacant. [Consulta: 5 d'abril de 2009]. «És autor de títols tan significatius com El País Valenciano (1962) i Nosaltres els valencians (1962), aquest últim premi Lletra d’Or de 1963, Diccionari per a ociosos (1964), Literatura catalana contemporània (1971), guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d’Or d’assaig de 1973, Babels i Babilònies (1972) o Sagitari (1985).»
  13. 13,0 13,1 De la revolución liberal a la democracia parlamentaria: Valencia (1808-1975), página 35.
  14. Nosaltres, els valencians, pròleg a la segona edició, pàgina 13.
  15. Nosaltres, els valencians: Però un "provincià" és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu "sucursalisme" el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de "dependència" a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment (dentro del apartado Complex d'inferioritat, página 207).
  16. Nosaltres, els valencians: Com més "provincià" és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas, quan troben que algú els qualifica de "catalans", cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto o alguna altra manifestació levantina. Això no falla mai. I encara: a més d’ésser predominantment verbal, aquest localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació del paisatge familiar. És una petitesa d’horitzons bastant grotesca. Els alacantins diuen de la pròpia comarca —ni el més castellanitzat adopta el castellà per a dir-ho— que és "la millor terra del món"; el partidari del València F. C. es pegarà amb l’hincha del Real Madrid amb el mateix orgull "patriòtic" que el Palleter oposà a Napoleó; tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d’un Brillat-Savarin: et sic de caeteris. El provincianisme té aquesta cua monstruosament vernacla. (dins l'apartat Complex d'inferioritat, pàgines 209 i 210).
  17. Nosaltres, els valencians, pàgina 19 (dins la Introducció).
  18. Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàgina 205.
  19. Nosaltres, els valencians, pàgina 20 (pròleg a la segona edició).
  20. Nosaltres, els valencians: "De fet, quan els valencians —els de llengua catalana— parlem del País Valencià, solem oblidar-nos dels 'altres' valencians: les nostres generalitzacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient (dins l'apartat "Aragonesos, castellans, murcians", pàgina 105).
  21. Nosaltres, els valencians: "El problema és més greu vist des de l’altre costat: des del cantó de la zona 'valenciana'. Més o menys satisfactòriament, la zona castellana té a la seva esquena el seu cos nacional ja fet, que no és el valencià. Sentir-se valencians o no, serà per a la seva gent una qüestió secundària. Però els altres valencians —els valencians estrictes— han de completar-se com a 'poble', i qualsevol intent que hagin fet o facin en aquest sentit vindrà obstruït pel llast que per a ells suposa la zona castellana del país. La 'unitat' té exigències indefugibles: demana d’excloure o d’assimilar els elements radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea. L’actual i tradicional 'dualitat' del País Valencià ens ha impedit de sentir-nos tranquil·lament 'uns'. Dins el clos regional ens priva de trobar-nos 'idèntics' tots els valencians. Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de 'valencians' impossible de fondre’s en una de sola. D’altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de 'poble'. Ni 'uns' amb nosaltres mateixos, ni 'uns' amb els altres catalans: aquest és el balanç que imposa la 'dualitat' valenciana (dins l'apartat "Insoluble", pàgina 108
  22. Història de la historiografia catalana, pàgina 225.
  23. Nosaltres, els valencians, pàgina 20 (dins l'apartat "Introducció".
  24. 1976, Fuster, p. 78.
  25. 1976, Fuster, p. 77.
  26. 26,0 26,1 2012, Archilés, p. 103.
  27. 2012, Archilés, p. 104.
  28. 2012, Archilés, p. 107.
  29. 29,0 29,1 29,2 De la versió utilitzada en la bibliografia.
  30. 30,0 30,1 2012, Archilés, p. 135.
  31. Nosaltres, els valencians: Els valencians-catalans no trobem la manera de conciliar en la llur uns elements —aragonesos, castellans, murcians— que li són estranys. Solament la inèrcia històrica fa suportable la conjunció de grups tan dissímils. (dins l'apartat La dualitat insoluble, pàgina 105).
  32. Nosaltres. els valencians, pàgina 34 (dins l'apartat Poble ajustadís).
  33. Nosaltres, els valencians: Les zones "aragoneses", "castellanes" i "murcianes", inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un anex d'escassa importància. (dins l'apartat La dualitat insoluble, pàgina 105).
  34. Antología de la poesía valenciana: "(...) la primera d'aquestes reflexions que li proposo està implícita en el mateix títol del llibre. Vull referir-me, primer de tot —és un aclariment imprescindible—, a l'abast que dono a l'expressió 'poesia valenciana'. 'Poesia valenciana' no significa ni pot significar altra cosa que 'poesia catalana del País Valencià' (pròleg a la segona edició, p. 14).
  35. 35,0 35,1 Nosaltres, els valencians: "Mirades les coses sincerament, no hi ha dubte que, des de la nostra òptica —de valencians actuals—, l'expulsió va ser una sort. Algun erudit ha comparat la situació valenciana del XVI amb l'Algèria del 1961: comparació bastant exacta, sí. Els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra —en última instància, eren uns 'valencians' més 'antics' que els altres—, i els cristians eren una mena de peus-negres sobrevinguts i explotadors. Però, com que l'antagonisme dels dos 'pobles' no podia transformar-se en integració completa, perquè era una dualitat irreductible —religió, llengua, mentalitat—, el més fort va eliminar el més dèbil. Més ben dit, el rei i els seus consellers van resoldre el problema eliminant els moros. Potser els cristians indígenes no ho haurien fet mai per iniciativa pròpia. Si el plantejament 'nacional' del XVI hagués perdurat fins als nostres dies —i hauria perdurat, si no hi hagués intermediat l'expulsió—, avui el País Valencià potser seria una altra Algèria. No ens hauríem d'enganyar. I no seria una perspectiva massa convincent, penso" (dins l'apartat "Més sobre els moriscos", pàgina 79).
  36. 36,0 36,1 36,2 2012, Archilés, p. 136.
  37. 2012, Archilés, p. 110.
  38. De les idees als fets: Reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana. Edicions 62, 1999, p. 391. ISBN 8429745688. 
  39. Nosaltres els valencians, pròleg a la segona edició, pàginas 9 i 10.
  40. Castelló Cogollos, Rafael. «La estructura cultural del País Valenciano» (en español) p. 22 y 23. Universidad de Valencia. [Consulta: 5 d'abril de 2009].
  41. El retorn de l'Islam a Catalunya: Per desgràcia es tracta d'una pràctica comuna. Fins i tot un intel·lectual de la talla de Joan Fuster va escriure que "no hi ha dubte que, des de la nostra perspectiva —de valencians actuals—, l'expulsió va ser una sort". Val la pena citar el comentari que fa al respecte Josep Maria Perceval: "Sempre hi ha menys culpa en l'assassí concret d'un pogrom, el botxí d'un camp de concentració o el participant borratxo d'una nit de violència interètnica, que en la freda ment que decideix en un paper i justifica racionalment l'eliminació total". Pero no todo en nuestra historiografía es tan siniestro. En contraste con la opinión despiadada del señor Joan Fuster, Ferran Soldevila escribe: "Con la expulsión [de los moriscos] se cortaba de raíz un problema, creado en gran parte por el fanatismo hispánico (…) No eran solamente los peligros de la expulsión desde el punto de vista de la economía del país. Era también la iniquidad que representaba, incluso dejando aparte las atrocidades que fueron cometidas con los expulsados". (dentro del apartado La justificació del genocidi).
  42. 42,0 42,1 42,2 Colomer, 1988pàg. 85
  43. Colomer, 1988pàg. 85-86
  44. 44,0 44,1 44,2 Colomer, 1988pàg. 90
  45. Colomer, 1988pàg. 86
  46. 46,0 46,1 Reig, Ernest. «La via valenciana» (en español). Le Monde Diplomatique, marzo 2003. [Consulta: 5 d'abril de 2009]. «Ernest Lluch desvela con una gran fuerza expositiva la presencia de un hilo histórico de industrialización autóctona que vincula el auge industrial de los años sesenta y setenta del pasado siglo con toda una serie de elementos industriales y artesanales presentes ya en el siglo XIX. No fue por tanto la agricultura de exportación, ni la IV Planta Siderúrgica de Sagunto, ni la planta de Ford de Almussafes, lo que transformó el País Valenciano en una economía industrial moderna, sino la labor de una burguesía industrial que acumulaba capital en proyectos de dimensión empresarial generalmente reducida, y que operaba en sectores - calzado, juguete, azulejo, textil, mueble, alimentación - caracterizados por poseer tecnologías relativamente sencillas, responder a la demanda de bienes de consumo y aprovechar las economías externas que ofrecía la localización geográfica próxima de empresas de un mismo sector industrial. Esto último puede percibirse aún hoy en día en la presencia de auténticos distritos industriales especializados en las diferentes comarcas de la geografía regional.»
  47. 47,0 47,1 «La SAUJI presenta a Castelló l'últim llibre que va escriure Ernest Lluch» (en catalán). Societat d'Amics i Antics Alumnes de la Universitat Jaume I, diciembre 2002. [Consulta: 5 d'abril de 2009]. «Si tuviéramos que subrayar alguna de las aportaciones lluchianas, elegiríamos el nuevo paradigma de interpretación de la economía valenciana por el cual la intensidad del crecimiento y de las transformaciones estructurales, desde los años sesenta, era incuestionable y que el protagonismo de todo ese proceso era de las pymes (pequeñas y medianas empresas). Un paradigma que permitió confeccionar posteriormente las grandes líneas de la política industrial de los primeros gobiernos de la Generalidad.»
  48. Játiva, J. M. «La medalla de la Universitat realza la magnitud pública de Ernest Lluch» (en castellà). El País, 2002. [Consulta: 26-2-2012]. «La via valenciana, reeditada recientemente por otro discípulo, el profesor Vicent Soler, volteó "tanto al paradigma agrarista tradicional como la interpretación de Joan Fuster" e inauguró un "nuevo estilo de analizar el País", destacó Almenar. Otro aspecto de la visión alentada por Lluch permitiría confeccionar en la propia universidad "unas grandes líneas de política industrial" que tuvieron gran influencia en los primeros gobiernos de la Generalitat, señaló el rector.»
  49. «El Coev rinde homenaje a Ernest Lluch con la conferencia "La Vía Valenciana, 25 años después"» (en español). Valencia: Colegio de Economistas de Valencia, octubre 2001. [Consulta: 5 d'abril de 2009]. «En l'obra, Lluch plantea una visión alternativa a la visión hegemónica de la economía valenciana de estos tiempos: el agrarismo, y descubre la industrialización autóctona: la de las pymes, que es la que existe actualmente. Así, en muchas de sus páginas rectifica el pensamiento reiterado de l'obra de Joan Fuster, Nosaltres els valencians, sobre la no industrialización de la economía valenciana, haciendo la primera revisión que existe sobre este autor. Soler destacó que, para Lluch, en el año 1962, había algo más que artesanía en la manufactura valenciana, ya que los grandes cambios estructurales que se producen en la economía durante la década de los 60 no hubieran sido posibles sin una base preindustrial preexistente. Sostendrá que la diversificación de la economía valenciana desde principios del siglo XIX era mayor de lo que se había pensado.»
  50. La polémica identidad de los valencianos, Joaquin Martín Cubas
  51. Estratègies polítiques i identitat col·lectiva al País Valencià, Pere Arberola i Garcia
  52. Sanchis i Llàcer, 2012, p. 162.
  53. Sanchis i Llàcer, 2012, p. 161-162.
  54. Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàgines 257 i 258.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]