Mercè Rodoreda i Gurguí
De Viquipèdia
| Mercè Rodoreda i Gurguí | |
|---|---|
 Rodoreda en una foto d'estudi feta a Ginebra al decenni de 1960. |
|
| Neixement: | 10 d'octubre de 1908 Barcelona, Catalunya |
| Mort: | 13 d'abril de 1983 (amb 74 anys) Girona, Catalunya |
| Activitat: | Escriptora |
| Primera/es obra/es: | Sóc una dona honrada? (1932) Del que hom no pot fugir (1934) |
| Obres principals: | La plaça del Diamant, Mirall trencat i Aloma. |
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908- Girona, 13 d'abril de 1983) va ser una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980.[1] La seva obra ha estat traduïda a vint-i-nou idiomes.[2][3] Es considerada per molts, l'escriptora contemporània més important en llengua catalana.[4]
Al llarg de la seva vida cultivà principalment la novel·la i el conte; nogensmenys, cultivà la poesia, el teatre, i fins i tot, la pintura. Tanmateix, fou arran de la seva mort que es descobrí que cultivava gran part de les disciplines artístiques, perquè durant la seva vida s'en havia referit de manera anecdòtica.[4]
| « | Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.[5] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Pròleg Mirall Trencat |
||
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infància (1908-1921)
Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer el 10 d'octubre de 1908 en una petita torre amb jardí del carrer de Sant Antoni, actualment carrer de Manuel Angelon, al barri de Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona. El seus pares eren Andreu Rodoreda Sallent, que va ser un comptable d'una armeria, i Montserrat Gurguí Guàrdia; només la tingueren a ella i, per tant, era filla única. Els seus pares eren uns gran amants de la literatura i el teatre, fins a tal punt, que havien assistit a classes de declamació a Escola d'Art Dramàtic, que esdevindria en l'Institut del Teatre, impartides per Adrià Gual.[6][7] La seva mare també tenia un interès per la música.[6]
Rodoreda només va rebre l'educació primària durant dos anys, des de 1915 fins a 1917, i en dues escoles diferents; la primera, va ser al "Col·legi de Lourdes" del barri de Sarrià, i el segon, va ser un més proper a casa seva al carrer Pàdua a l'alçada del carrer Vallirana.
El seu avi matern, Pere Gurguí, era un admirador de Jacint Verdaguer —que havien estat amics— i havia col·laborat com a redactor a la revista La Renaixensa i L'Arc de Sant Martí.[6][8] La figura del seu avi la marcarà intensament, convertint-se ell en el seu mestre. Li inculcà un profund sentiment catalanista, un amor a la llengua catalana i a les flors; que es veié reflectit al llarg de tota la literatura de Mercè Rodoreda. L'any 1910, el seu avi, fer aixecar un monument en memòria de Jacint Verdaguer al jardí de casa que duia un gravat amb les dues obres més importants de l'autor, Canigó i L'Atlàntida; aquell espai es convertí en l'espai de festes i reunions de la família.[8]
El 18 de maig de 1913, amb només cinc anys, va actuar per primer cop en un teatre en el paper de nena Kitty, de l'obra El misteriós Jimmy Samson, en el Teatre Torrent de les Flors; que anys més tard, es veuria reviscut en el conte El bany dins de l'obra Vint-i-dos contes.[7]
Durant la seva infància va ser un amant de lectura, sobretot dels autors clàssics i moderns catalans com Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Joan Maragall, Sagarra i Josep Carner, entre d'altres; segurament, influenciada per l'ambient bohemi que es respirava a la casa familiar.[8]
El 30 de maig de 1920 participà en el drama Quince días de reinado al Col·legi Nuestra Señora de Lourdes. En el mateix acte, també recità el poema en català La negra.[9]
El 1921, amb la mort del seu avi, Pere Gurguí, el seu oncle es va instal·lar a casa de la família canviant el rumb de vida de la familia, manant l'austeritat i l'ordre convencional. Mercè Rodoreda i la seva família havien mantingut correspondència regular amb el seu tiet, que, més endavant, ella arribaria a idealitzar-lo.[6]
| « | Recordo la sensació d'estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure damunt de la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m'he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares.[10] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Imatges d'infantesa. |
||
[edita] Joventut (1921-1939)
El 10 d'octubre de 1928, el dia del seu vintè aniversari, Mercè Rodoreda contrau matrimoni amb el seu oncle, Joan Gurguí, a l'església de la La Bonanova. Ell tenia catorze anys més que ella i van necessitar la dispensa papal al haver-hi un grau de consanguinitat.[11] El matrimoni viatjà a París en el seu viatge de Noces, després tornaren a la casa del carrer Saragossa, en lloc de la torre de l'avi.[12] El seu marit havia marxat a Argentina de ben jove, i havia tornat amb un certs diners.
El 23 de juliol de 1929 va néixer el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que l'havia creat la monòtona vida de casada, concebint l'escriptura com un ofici.[11] Cada dia, es tancava durant una estona a un colomar blau que hi havia a la casa materna de Manuel Angelon, que possiblement després li serví d'inspiració per escriure La plaça del Diamant.[13] Durant aquell temps, crea versos, un comèdia teatral (que roman desapareguda) i una novel·la.[13] Entretant, fou proclamada la Segona República.
[edita] Segona República
El 1931, Mercè Rodoreda començà classes al Liceu Dalmau on millorà el seu català en mans del pedagog i lingüista Delfí Dalmau i Gener. Ell la influència i l'estimulà a formar-se, i entre ells sorgir un vincle d'amistat.[14] Mercè Rodoreda li ensenyava el que escrivia a Dalmau, i fou qui mostra un interès aquests primers textos; animant-la a fer-los públics. Segons Dalmau, Mercè Rodoreda era un alumna excepcional que posseïa una plenitud espiritual i una prometedora ànima de literata.[14] Aquesta admiració cap a Mercè Rodoreda va portar a Dalmau a demanar-li que fos una dels contraparts a la seva obra Polèmica; contestant ella afirmativament i publicant-se l'any 1934.[14] Segons reconegué el mestre Delfí Dalmau, en la seva obra Polèmica, també l'havia estat influenciada per les observacions de Rodoreda.[15]
L'any 1932, es va publicar la primera novel·la de Mercè Rodoreda a l'editorial Catalònia titulada Sóc una dona honrada? i també, alguns contes per a diversos diaris. L'obra passà quasi desapercebuda fins que va optar al Premi Crexells de l'any 1933, encara que el guanyador d'aquell any fou Carles Soldevila.[16]
L'1 d'octubre de 1933, inicià la seva carrera periodística a la revista setmanal del Clarisme en què es publicaran vint-i-quatre contribucions en el setmanari. Aquestes vint-i-quatre contribucions foren cinc proses sobre cultura tradicional, tretze entrevistes, dues ressenyes, un conte i tres comentaris de temàtica político-cultural, musical i cinematogràfic.[17] Aquell mateix any, entrà a formar part de l'Associació de la Premsa de Barcelona, evidenciant la seva intenció de formalitzar la seva col·laboració en la tasca periodística.[15]
A la primavera de 1934, Mercè Rodoreda publica la seva segona obra, Del que hom no pot fugir, en les edicions de la revista Clarisme.[16][18] En el maig d'aquell mateix any, va guanyar el Premi del Casino Independent dels Jocs Florals de Lleida amb el conte «La sireneta i el delfí», encara que actualment no se'n conserva el conte.[18]
Després d'escriure la seva segona obra, Joan Puig i Ferreter, director de Edicions Proa, va visitar-la interessat en publicar la seva pròxima obra a la seva editorial. Un dia en la vida d'un home fou el títol d'eixa obra publicada a la tardor d'aquell mateix any.[16] Rodoreda començà a introduir-se e el món de la literatura, en mans del mateix Ferreter que la introduí a El Club dels Novel·listes que estava format per novel·listes com per exemple, Armand Obiols, Francesc Trabal, Joan Oliver, els quals eren antics membres de La Colla de Sabadell.[19] En aquell temps, s'endinsà a lectura de les novel·les de Fiódor Dostoievski.[19]
Des de 1935 fins al 1939, va publicar un total de setze contes per a la quitxalla al diari La Publicitat, en una secció anomenada Una estona amb els infants.[20] Cal destacar el El noiet i la casona que el va dedicar al seu fill, i també La fulla que el dedicà a Josep Carner.[21] A més a més, ho compaginava amb la publicació de contes en els mitjans de premsa en català capdavanters com La Revista, La Veu de Catalunya i Mirador, entre d'altres.[13]
L'any 1936, publicaria la seva quarta novel·la, Crim, que posteriorment, Rodoreda rebutjaria juntament amb les tres novel·les anteriors al considerar-les producte de la inexperiència i del desenfrèn per l'escriptura.[11][22]
[edita] Guerra Civil
En el Comissariat de propaganda de la Generalitat, Rodoreda va ocupar el càrrec de correctora de català a partir de l'any 1937. En aquest ambient coneix a escriptores de l'època com Aurora Bertrana, Maria Teresa Vernet, i va entablir llaços d'amistat amb Susina Amat, Julieta Franquesa, Anna Murià i Carme Manrubia.[11]
El Premi Joan Crexells de narrativa de l'any 1937 va ser atorgat a l'autora per la seva obra encara no publicada Aloma.[23] Aquest mateix any, se separà del seu marit Joan Gurguí, després d'uns onze anys de matrimoni, i amb un fill en comú.[11] El seu suposat amant,[12] Andreu Nin i Pérez, va ser detingut el dia 16 de juny davant de la seu del seu partit a La Rambla de Barcelona, on dies més tard va ser torturat i assassinat per agents de la policia soviètica per ordre del General Alexander Orlov a la presó d'Alcalá de Henares.[24]
L'any 1938, va ésser publicada per la Institució de les Lletres Catalanes la cinquena novel·la de Mercè Rodoreda titulada Aloma. Aquesta va ser la primera obra que Rodoreda accepta com a obra seva, encara que posteriorment, la reformarà i republicarà. En representació del PEN Club de Catalunya viatjà juntament amb l'escriptor català Francesc Trabal, i llegí una benvinguda escrita per Carles Riba al congrés internacional de PEN club a Praga.[11]
[edita] Exili (1939-1972)
El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda inicià el seu exili deixant el seu fill amb la seva mare pensant que seria durant un breu espai de temps.[25] Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per recomanació de la seva mare per haver estat col·laborant durant els anys anteriors en publicacions en català i algunes revistes d'esquerres.[26] Al costat d'altres intel·lectuals de l'època,[27] partiren des de Barcelona fins a Girona amb un bibliobús propietat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després seguiren el camí pel Mas Perxés, al municipi d'Agullana, fins a travessà la frontera pel Pertús; entrant a França el 30 de gener. Després de pernoctà al Voló, es dirigeix a Perpinyà; allí passaren tres dies i viatjaren fins a Tolosa de Llenguadoc amb tren.[28]
| « | S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya. Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però el fet d'haver escrit en català, i el haver col·laborat en revistes, diguem-ne d'esquerres, etcètera, etcètera. I aconsellada per la meva mare, car me'n vaig anar pensant que al pas de tres, quatre o cinc mesos tornaria a casa meva, però després es va anar eternitzant.[26] | » |
|
—[Traduït i adaptat del castellà] Mercè Rodoreda a l'entrevista A fondo (1981) |
||
[edita] Roissy-en-Brie
Arribà a la capital francesa a finals de febrer; traslladant-se a principis d'abril a una localitat propera a l'est de la capital coneguda amb el nom de Roissy-en-Brie. A Roissy-en-Brie s'instal·laren al castell (châteu) de Roissy-en-Brie datat del segle XVIII, que s'oferí a refugiar escriptors.[28] Compartí casa durant mesos amb intel·lectuals com per exemple, Anna Murià, Cèsar August Jordana , Armand Obiols, Francesc Trabal, Carles Riba, entre d'altres.[25]
A Roissy-en-Brie, sorgiren diverses relacions amoroses, una d'elles fou entre Mercè Rodoreda i Joan Prat i Esteve, més conegut amb el pseudònim Armand Obiols. El problema al castell sorgí perquè Armand Obiols estava casat amb la germana de Francesc Trabal i tenien un fill en comú que s'havia quedat a Barcelona juntament amb la seva mare.[29] A més a més, la sogre d'Armand Obiols havia viatjat amb Trabal fins a Roissy-en-Brie juntament en altre membres de la família Trabal.[29] En conseqüència, aquest adulteri dividí els exiliats catalans en dos bàndols contraposats.[29] Segons Anna Murià, aquesta oposició a la relació per part de Francesc Trabal s'intensificà per gelosia degut que Francesc Trabal i Mercè Rodoreda havien mantingut una relació en secret a Barcelona que només sabien ells dos i la seva confident.[30] Rodoreda d'això en volgué escriure un llibre titulat La novel·la de Roissy, tanmateix, no ho acabà de fer mai.[30]
L'ambient d'estabilitat que oferia el castell va ser pertorbat per l'inici de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment alguns decideixen fugir cap a països d'hispanoamèrica i d'altres decidiren quedar-se a França; aquest últim destí fou l'escollit per Rodoreda i Obiols.[25] En conseqüència, es traslladaren a la casa Villa Rosset, a la perifèria del poble.[28]
[edita] Fugida dels nazis
Mercè Rodoreda juntament amb altres escriptors que encara es refugiaven a França, hagueren de fugir de París a mitjans del juny de 1940 per l'avanç de l'alemanya nazi en direcció a Orleans per la via de Artenay. Josep Maria Esverd pogué aconseguir una camioneta per a poder fugir de França, tanmateix al dia següent fou requisada per a les tropes franceses.[31] Després d'un intent fracassat d'agafar el tren per escapar, hagueren de fugir a peu cap al sud. L'objectiu era travessar el riu Loira per a poder entrar en una zona no envaïda, però poc abans d'arribar a Orleans se la trobaren en flames i no restava cap pont d'empeus sobre aquell tram del riu Loira; en conseqüència, es deviaren de la ruta anteriorment fixada.[28]
| « | Llavors, iniciarem la retirada a peu durant tres setmanes. Unes tres setmanes fugint dels nazis i caminant per les carreteres franceses [...] Passarem per un pont a Beaugency que l'estaven minant els artillers francesos. Era una tarda amb un cel molt fosc i molt baix. Començaren a bombardejar el pont, els alemanys, amb uns estukes que feien por; i es veient el rosaris de bombes com queien i explotaven allà prop. [...] Havien morts a sobre el pont. Una cosa terrible! Llavors, ens dirigirem a Orleans, pensant que podríem allà descansar un dia o dos, però quan arribarem a les vistes d'Orleans... Orleans estava en flames, perquè acabaven de bombardejar-lo. Va ser llavors quan decidirem dormir en una casa de camp que olorava a carn feta mal bé i a vi agre, perquè es veu que havia passat molta gent per aquesta casa; i dormirem allà tota la nit veient des de les finestres, Orleans cremant.[32] | » |
|
—[Traduït i adaptat del castellà] Mercè Rodoreda a l'entrevista A fondo (1981) |
||
Durant dotze dies es resguardaren en una granja fins a la firmà de l'armistici del 22 de juny de 1940, després d'haver travessat el Loira a través de la localitat de Meung-sur-Loire que es trobava totalment destruïda. D'allí viatjaren encara més al sud fins a establir-se aquest cop a Llemotges.[28]
[edita] Llemotges-Bordeus
A Llemotges, s'instal·là en una habitació al número 12 del carrer Filles de Nôtre Dame. Foren uns anys durs per l'autora, car el 5 de juny de 1941 detenen el seu company sentimental Armand Oriols, i es quedà sola fins a l'octubre d'aquell mateix any.[28] Durant aquell temps, Armand Obiols treballarà forçosament a Saillat-sur-Vienne en una pedrera, tanmateix després de diverses gestions de Rodoreda; aconseguí que el destinaren a Bordeus.[12] Quan Obiols ja estigué en unes millors condicions de vida a Bordeus, Rodoreda s'involucrà en una cercle d'estudi en què es dedicaven a llegir i a estudiar anglès.[33]
Durant els mesos posteriors, la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Oriols fou a distància, encara que esporàdicament es podien veure en persona. No fou fins a finals d'agost de 1943, que Rodoreda es traslladés a Bordeus per retrobar-se definitivament; instal·lant-se aquest cop al número 43 del carrer Chauffor. A Bordeus visque moments molts durs i cosia, segons paraules seves, «fins a l'embrutiment» en un magatzem durant gran part del dia, que li impedien saciar totalment aquells desitjos salvatges per escriure.[33]
| « | He fet brusses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és herència d'una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut, fins a cinquanta anys penso conservar un cert genre fregat [...] I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m'ha fet tant de plaer d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca. Em sap greu no haver vingut amb vosaltres, m'hauria sentit més acompanyada, hauria treballat, em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me'n venjaré. Els faré útils, estimulants que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m'aturi.[34] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Extracte de la Carta a Anna Murià (Bordeus, 19 de desembre de 1945) |
||
[edita] París
El seu retorn a París es culminà el setembre de 1946 en què Rodoreda i Armands Obiols es traslladaren a la casa de Rafael Tasis i Marca a l'exili que es trobava al número 9 al carrer Coëtlogon. Poc temps després, la parella es traslladà a la sisena planta del número 21 del carrer Cherche-Midi, molt a prop de la zona residencial de Saint-Germain-des-Prés que era un lloc de reunió per molts intel·lectuals del moment. Aquesta serà la seva llar durant vuit anys de la seva vida, i no se'n deslligarà totalment fins l'any 1977.[33]
A inicis de 1947, pogué deixar la feina de costura per passar a treballar un altre cop de col·laboradora a la Revista de Catalunya. A banda de publicà durant aquell any narracions a les diverses edicions de la revista on treballava, també en pogué publicà algunes a Xile i Mèxic.[35]
Des de 1947 fins l'any 1953, Mercè Rodoreda no pogué cultivar una literatura d'una gran extensió, degut a què partí des de l'any 1945 començà a patí problemes de salut; juntament amb la reaparició d'una rara paràlisi del seu braç dret. Per aquesta raó, intensificà la seva creació poètica i trobà en Josep Carner el seu mestre, amb qui mantingué una estreta relació per correspondència. L'any 1952, començà la seva recuperació al balneari de Chátel-Guyon.[25] Durant els anys que estigué a París també començà dos novel·les que no menaren a bona fi.[35]
Londres fou la primera seu dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que atorgà a Mercè Rodoreda la seva primera Flor Natural l'any 1947, amb els seus sis sonets: Rosa, Amor novell, Adam a Eva, Ocell i dos sonets més sense títol.[36] Amb el poema Món d'Ulisses, Rodoreda s'alçà per segon cop amb la Flor Natural dels Jocs Florals de 1948 a París, i que fou publicada a la revista La nostra Revista aquell mateix any.[37] Albes i nits li donà la tercera victòria en el certamen dels Jocs Florals, en conseqüència, fou nomenada "Mestre en Gai Saber" a Montevideo al 1949.[38] Aquell mateix any visità Barcelona per primer cop després de l'exili.
L'any 1951, s'acostà també a la pintura, sobretot per pintors rellevants com són Pablo Picasso, Paul Klee o Joan Miró; i fent les seves pròpies creacions. Segons una carta a Armand Oriols de l'any 1954, explica que ja té un «estil i un món» en la pintura, tanmateix reconeix que el seu lloc es troba en l'escriptura.[35] La seva parella sentimental, Armand Obiols, començà a treballar com a traductor per l'UNESCO gràcies a Quiroga Plá, i dos anys més tard, l'any 1953, ell es traslladà definitivament fins a Ginebra.[39]
[edita] Ginebra
L'any 1954, Mercè Rodoreda es traslladà definitivament a un barri burgés en un apartament al número 19 del carrer Violet de la ciutat de Ginebra, on viurà amb el seu company sentimental Obiols. Poc després, Obiols s'hagué de traslladà fins a Viena per qüestions de feina. Aquell mateix any, feu un viatge a Barcelona per assistí al casament del seu únic fill, Jordi Gurguí i Rodoreda.[12] En aquesta ciutat, sempre se sentí exiliada i reconegué que Ginebra «és una ciutat molt avorrida, apta per escriure».[40][41]
| « | Visc en un estudi molt bonic, damunt d'un parc, amb una casa de set pisos al davant, però bastant lluny. Per un costat un tros de llac, i per l’altre, el Salève. Vista des de la meva terrassa, és una muntanya bastant lletja, perquè té molts trossos pelats i sembla que estigui malalta. Quan el dia és clar, veig l'acabament del Mont Blanc.[41] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Entrevista per Baltasar Porcel a Mercè Rodoreda (1972) |
||
L'any 1956, guanyà el Premi d'Assaig Joan Maragall amb Tres sonets i una cançó que serà publicat al suplement literari la Gaseta de Lletres de La Nova Revista.[42] Així mateix fou premiada amb el Premi Joan Santamaria pel seu conte Carnaval que li fou entregat a Barcelona al llarg del mateix any.[12]
El 1958 es publicat el recull de contes escrits sota el nom Vint-i-dos contes, després que un any abans, rebés el prestigiós Premi Víctor Català.[43] Alguns d'aquests contes havien estat ja publicats a Mèxic durant l'exili a França, encara que d'altres eren inèdits. Segons confessà la seva pròpia autora, aquest llibre prové d'una crisi de tècniques que comportarà que el nivell literari dels diferents contes sigui desigual, encara que conservin una unitat temàtica.[44]
Segons unes anotacions inèdites que parlen de Ginebra, Rodoreda ens revela que durant aquells anys es veié amb escriptors com: l'Eugeni Xammar, en Juliola Cortázar i la seva muller; i per últim en Jorge Semprún.[45]
Durant la llarga estada a Ginebra, es creà un primer jardí que més endavant repetiria a Romanyà de la Selva. El gran volum de flors que la envoltaven li serviren d'inspiració per començar a retratar les flors que acabarien conformant Flors de debò dins de Viatges i Flors, juntament amb els viatges que redactaria a Romanyà;[40] tanmateix, aquest llibre no fou publicat fins l'any 1980.
La perla del Llac fou el títol d'una novel·la potencial de l'autora que quedà incompleta, i resta a l'arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans. El títol és el nom d'un restaurant a la riba del Llac Léman en racó de Ginebra que Mercè Rodoreda freqüentava. Era un emplaçment prop de l'edifici de les Nacions Unides on l'autora hi menjava habitualment, i des d'on ella gaudia d'una gran vista en els menjador dels pisos superiors.[45] Segons ens descriu al pròleg de Mirall trencat, els ulls de la protagonista Teresa Goday de Valldaura eren els mateixos que la dama del Léman.[46]
En el 1958, presentà Una mica d'història al Premi Joanot Martorell, encara que no guanyà sinó que ho féu Ricard Salvat amb Animals destructors de lleis; emperò, aquesta novel·la fou publicada l'any 1967 aquest cop amb el títol de Jardí vora el mar.[43] També escrigué el conte Rom Negrita per al volum Els 7 pecats capitals vistos per 21 contistes, encara que després formaria part del volum Semblava de seda. Des de 1958 i sense trencar amb Rodoreda, Armand Obiols mantindrà una relació sentimental amb un dona a Ginebra fins a la mort d'Obiols.[12]
L'any 1959, començà a escriure la seva novel·la possiblement més coneguda de la seva carrera sota el nom de la Colometa, encara que l'any 1962 seria publicada sota el nom de la La plaça del Diamant per El Club dels Novel·listes.[43][47] El 1960, presentà la seva novel·la ambientada al barri de Gràcia, Colometa, al Premi Sant Jordi de novel·la que anteriorment se'l coneixia sota el nom de Premi Joanot Martorell, tanmateix, no guanyà sinó que s'alçà amb el premi Enric Massó i Urgellès amb la seva novel·la Viure no és fàcil. No obstant això, rep el vot de Joan Fuster que l'envia a El Club dels Novel·listes, que en aquell moment era dirigit per Joan Sales. Sales quedà encisat per la novel·la i començà a mantenir contacte per correspondència amb Mercè Rodoreda.[47] A partir d'aquest moment, trobà en el Club editor, en què Sales era co-fundador, un espai on volcà la seva obra literària.[48] Quan fou publicada l'any seixanta-dos la novel·la, no era exactament la que havia presentat al premi Sant Jordi sinó que havia rebut una ampliació tant en capítols com en correccions del Sales, de l'Obiols i de la mateixa autora.[49]
| « | Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s'hagi d’acabar amb lluita el que s'ha començat fàcilment? ¿Dir que la vaig anar rumiant a Ginebra tot mirant la muntanya del Salève o tot passejant per La Perla del Llac, bastaria? […] La vaig escriure febrosament, com si cada dia de treball fos el darrer de la meva vida. Treballava encegada; corregia a la tarda el que havia escrit al matí, procurant que, malgrat les presses amb què escrivia, el cavall no se'm desboqués, aguantant bé les regnes perquè no es desviés del camí. […] Va ser una època d'una gran tensió nerviosa, que em va deixar mig malalta.[46] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Pròleg de La plaça del Diamant (26a edició) |
||
L'any 1961, envià per enèsima vegada una obra seva, La mort i la primavera, que tampoc guanyà si no que fou Josep Maria Espinàs amb L'últim replà qui sortí victoriós.
L'any 1965, Rodoreda féu els primers passos en la publicació de les seves Obres Completes després d'una petició de Joaquim Molas per dur-ho a terme, no obstant això, no serien publicades a Edicions 62 fins l'any 1977. L'obra no inclogué cap de les seves primeres quatre obres (Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir, Un dia de la vida d'un home i Crim) perquè considerava que eren fruit de la seva inexperiència i acceptà reescriure Aloma per adequar-la al nivell de la seva obra actual; i que seria reeditada l'any 1969.[47]
L'any 1966, morí la seva mare, Montserrat Gurguí; i tres anys més tard, el seu oncle-marit, Joan Gurguí. Fruit de la mort del seu marit, es desballestà la relació entre mare-fill per problemes amb el repartiment de l'herència.[50] Tanmateix, el 1966 fou l'any en què es publicà El carrer de les Camèlies que rebé el premi Premi Sant Jordi sense que ella n'hagués presentat candidatura; aquest fet esdevingué perquè la direcció decidí premià a una obra ja publicada. Amb aquesta mateixa novel·la rebé també el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig l'any 1967, i el Premi Ramon Llull de novel·la l'any 1969.[51] L'any 1967, començà a treballar en una de les obres més reeixides, Mirall trencat. També publicà dues obres: Jardí Vora la Mar i un recull de contes titulat La meva Cristina i altres contes.
Des de 1970 la seva obra començà a ser traduïda a d'altres idiomes, encara que la seva primera obra traduïda fou La plaza del Diamante en castellà l'any 1965.[47] L'any 1971, s'accentuà el seu sentiment d'exili amb la mort a l'Hospital de la Universitat de Viena del seu company de molts anys, Armand Obiols. Aquest fet, juntament amb el descobriment d'una altra amant d'Obiols, la deixà encara més sola i decaiguda per terres suïsses. Durant aquests dies, escrigué una petit carnet colpidor sobre els durs dies que passà a l'hospital; actualment, aquests carnet es conserva a l'arxiu de l'IEC.[52] En conseqüència, després del retrobament d'unes amigues del temps de la Guerra Civil, decidí d'establir-se a partir de 1972 al xalet de Carme Manrubia a Romanyà de la Selva, sense deixar de sojornar a Ginebra, per bé que cada cop més esporàdicament.[46][53]
[edita] Romanyà de la Selva (1972-1983)
L'any 1972, passà l'estiu a El Senyal — actualment anomenat El Senyal Vell[54] — de Romanyà de la Selva que era una casa propietat de la seva amiga Carme Manrubia, tanmateix havia estat ideada per les dues amigues.[53] La seva amistat amb Carme Manrubia venia ja de quan treballaven juntes al Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil espanyola, encara que es distanciaren quan Manrubia i Rodoreda s'exiliaren en països diferents. També participaren en aquest projecte: el fill adoptat de Carme Manrubia, Carlos; la Susina Amat i Esther Floricourt.[53] En aquesta casa hi viurà durant sis anys, fins que l'any 1979 es construí la seva pròpia casa a Romanyà. El nom escollit per les dues amigues per a la casa, El senyal, fa referència a l'estigma de Caín a l'obra Demian de Hermann Hesse.[53]
A casa de Manrubia acabà de completar substancialment la feina d'escriptura de Mirall trencat que ja havia començat a Ginebra anys enrere. Aquesta obra que es considerada la obra més reeixida de la seva obra literària i sortí publicada l'any 1974. També escrigué allí Viatges a uns quants pobles dins de Viatges i flors i la novel·la Quanta, quanta guerra....[54] Aquests dos llibres foren publicats l'any 1980 que li permeteren guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. Aquell mateix any, anà també a la ciutat comtal a fer el pregó de les Festes de la Mercè.[55] També en el mateix any, se li atorgà per la seva trajectòria literària en llengua catalana el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, arribant així, la seva consagració com a escriptora.[51] L'any 1978, es publicà Semblava de seda i altres contes que era una recull de contes escrits al llarg de la seva vida.[55]
El projecte conjunt entre Mercè Rodoreda i Manrubia fracassà.[56] Mercè Rodoreda es comprà un terreny l'any 1977 en què es féu construir una casa al costat de l'existent; que s'acabaria l'any 1979. Segons Anna Maria Saludes i Amat, aquest abandó de la casa de Manrubia vingué donat per la necessitat de Rodoreda de seguir una vida en soledat pròpia del seu caràcter; fruit de la difícil convivència entre ambdues.[57]
En aquells últims anys de vida, Mercè Rodoreda veurà diversos cops el salt de les seves novel·les a la petita i gran pantalla. Primerament, féu el salt a la petita pantalla la seva novel·la Aloma del director Lluís Pascual l'any 1978. Més tard, féu el salt a la gran pantalla La plaça del Diamant (1982) amb Sílvia Munt en el paper de Colometa i sota la direcció de Francesc Betriu.[55]
L'any 1982, escrigué un recull d'articles biogràfics publicats a Serra d'Or titulats Fitxers d'infantesa. Mercè Rodoreda pertanyé a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i fou membre i sòcia d'honor després del seu retorn a Catalunya.[51]
[edita] El senyal
 |
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Mort
El 13 d'abril de 1983, mor Mercè Rodoreda i Gurguí a una clínica de la ciutat de Girona producte d'un càncer de fetge molt avançat.[51] Durant el seu últims dies, en què es trobava ja ingresada a l'hospital de Girona, Mercè Rodoreda es reconcilià amb la seva familia després que fossin avisat per Joan Sales.[58] Segons explica la amiga íntima de Rodoreda, Isabel Parés, quan diagnosticaren el càncer a Rodoreda, l'autora s'enfonsà i no volgué lluitar per poder viure[58]
| « | La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...[58] |
» |
|
—Mercè Rodoreda, La mort i la primavera |
||
Fent cas a la seva voluntat, Rodoreda fou enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva en un enterrament multitudinari en què assistiren molts companys de professió i d'altres personalitats del moment.[58] El seu llegat intel·lectual fou donat en herència a l'Institut d'Estudis Catalans que anys després, creà la Fundació Mercè Rodoreda.[51]
| « | Estimat, aquestes coses són la vida.[58] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Pròleg de la La plaça del Diamant. |
||
[edita] Escriptura
[edita] Influències
[edita] Caterina Albert i Paradís
L'empremta de Caterina Albert, més coneguda sota el nom de Víctor Català, és molt present sobretot en les primeres obres creatives de Mercè Rodoreda —publicacions entre 1932 i 1938—, especialment influenciades per la novel·la Solitud. Nogensmenys, es poden trobar també alguns paral·lelismes en les obres posteriors als anys trenta. Com a tall d'exemple, el conte Carnaval de Rodoreda recorda a l'obra Carnestoltes de Víctor Català o alguns elements de La mort i la primavera recorden a l'obra Solitud de l'empordanesa.[59]
| « | I em fa pensar en Víctor Català la manera com vós us parleu en diàleg personal, i la forma com us expresseu en els vostres personatges.[59] | » |
|
—Delfí Dalmau, Polèmica |
||
Rodoreda havia llegit alguna de les obres de Caterina Albert de les quals n'extragué diverses recursos expressius com la fal·làcia patètica i diverses imatges simbòliques com alguns elements de la natura.[60] En una comparativa d'algunes obres d'ambdues escriptores es troben alguns paral·lels en la construcció de les trames, en la constitució dels personatges i àdhuc en la temàtica.
Tant a Solitud com a Del que hom no pot fugir les dos protagonistes es creen un microespai des d'on potencien la seva angoixa; en el Mas de Sant Ponç i l'hostal del poble, respectivament. Un altre paral·lelisme en l'espai el trobem a l'ambientació rural, present en les dos primeres obres de Rodoreda —Sóc una dona honrada? i Del que hom no pot fugir —, encara que posteriorment l'autora barcelonina en fugirà d'aquesta ambientació, endinsant-se així en espais de caire urbà.[61]
Rodoreda fa ús d'elements temàtics propis primordialment de les rondalles i d'altres textos del registre oral que són característic ja de l'escriptora empordanesa Victor Català i remeten a algunes de les novel·les de l'autora. Per exemple, tant a l'obra Solitud i Del que hom no pot fugir les històries populars marquen el nexe de relació entre alguns personatges, com és el cas de la molinera i la protagonista en l'obra de Rodoreda; o també l'ús d'encantades — éssers mitològics propis de la Mitologia Catalana — que Caterina Albert ja n'havia fet un ús previ abans que Rodoreda les fes aparèixer en una de les seves obres.[62]
Les dues escriptores intenten plasmar una imatge realista en les seves obres, tanmateix hi introdueixen nombrosos elements simbòlics. Tant en el llibre Solitud de la empordanesa com també a Del que hom no pot fugir de Rodoreda, la muntanya representa un element protector que en nombroses ocasions sustenta la personalitat de les protagonistes. El mirall és un símbol recurrent als primers textos de Rodoreda que ja era present a Solitud i evidencia la transformació dels personatges. El mirall, en d'altres casos, representa la concreció de la protagonista davant la resta de personatges.[63]
[edita] Marcel Proust
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Joan Sales
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Armand Obiols
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Virginia Woolf
L'obra de Mercè Rodoreda ha estat comparada, pel seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virginia Woolf, a qui admirava.[cal citació] Algunes de les característiques recurrents dins l'obra de Rodoreda són una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme.
Les protagonistes de les seves novel·les són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior.[cal citació] En són dues mostres clares la Natàlia de La plaça del diamant o la Cecília d'El carrer de les Camèlies. Rodoreda va saber descriure com ningú la societat catalana del segle XX i els canvis que va patir. El seu estil literari, tan personal, ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.[cal citació]
[edita] Simbolisme
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] La dona
L'obra literària de Mercè Rodoreda es caracteritza per l'ús de personatges principals femenins en les seves novel·les, exceptuant Un dia de la vida d'un home i Quanta, quanta guerra.... Aquest fet provocà que erròniament s'associés a Rodoreda amb el moviment feminista, encara que Rodoreda en diverses entrevistes ho desmentí.
| « | Jo crec que el feminisme és com un xarampió. A l'època de les sufragistes tenia un sentit, però a l'època actual, que tothom fa el que vol, trobo que no té sentit el feminisme.[64] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Entrevista a La Vanguardia |
||
Al llarg de la seva obra presentà un gran ventall de dones pertanyents a diferents estaments socials, edats o nivells culturals, que en alguns casos, els donarà veu pròpia a través de l'ús de l'autodiegesis o l'homogiesesis i el monòleg interior el qual és molt característic de l'autora.[65] La soledat i la incomunicació, característic de les dones rodoredianes, coajuden a la introspecció i al desenvolupament del món interior.[66]
Els personatges protagonistes femenins a part d'estar condicionats per la problemàtica de la maternitat, també es troben sotmesos a la problemàtica del home que en molts casos provocà un desig de trobar un espai propi.[67] Com per exemple, el personatge masculí del Quimet a La plaça del Diamant impedeix la realització personal de la Natàlia que es troba sotmesa a la dominació masculina del seu marit i que fins i tot, li arriba a anular la seva pròpia identitat imposant-li un altre (La Colometa).[67]
Gran part de les dones rodoredianes, per herència de Virginia Woolf, presenten la seva llar com el refugi que els permet aïllar-se de la realitat exterior, que arriba fins a tal punt que al sortir a l'exterior de la seva llar familiar li produeix malestar i es senten abandonades. Tant la casa com el jardí en algunes casos, com és el cas de l'obra Aloma, es converteixen en un símbol obsessiu que representa la mare que la protegeix en excés del món extern.[68]
[edita] Estil
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Llengua
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Els àngels
Segons explicà Mercè Rodoreda en el pròleg de Mirall trencat, els àngels apareixen curiosament en bona part de les seves obres de manera involuntària. Ens recordà que el seu avi li explicà que ella tenia un àngel de la guarda del qual se'n acabà enamorant. Segons ens explicà, podria ser que fou producte d'aquest record el que l'induí a fer aparèixer àngels en les seves obres sense tenir-ne consciència. Fins que escrigué El carrer de les Camèlies amb Cecília C no se'n adonà, tanmateix, a partir d'aquell moment tota presència d'àngels en les seves obres posteriors hi apareixen per voluntat de l'autora.[64] La Plaça del Diamant, Mirall trencat o Semblava de Seda són exemples d'obres en que hi podem trobar la presència d'aquests ens divins.[69]
| « | I damunt de les veus que venien de lluny i no s'entenia què deien, es va aixecar un cant d'àngels, però un cant d'àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estavent davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s'havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal.[69] | » |
|
—Mercè Rodoreda, Capítol XXXV de La plaça del Diamant |
||
[edita] Obres pòstumes
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Poesia
|
|
Aquest article s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
[edita] Llegat
[edita] Adaptacions
[edita] Audiovisuals
En vida de Mercè Rodoreda, es feren les primeres adaptacions audiovisuals d'alguna de les seves novel·les. L'any 1982, fou portada a la gran pantalla La plaça del Diamant basada en la novel·la de Rodoreda que du el mateix títol. Amb aquesta pel·lícula dirigida per Francesc Betriu Rodoreda rebé una suma de diners que li donà un benestar econòmic suficient per deixar enrere les importants dificultats econòmiques viscudes durant gran part de la seva vida.[70] L'actriu Sílvia Munt rebé el premi CEC de millor actriu revelació pel seu paper de Colometa a la pel·lícula.[71] Posteriorment, es féu una adaptació per a la petita pantalla.
El 10 d'octubre 1977 s'emeté per primer cop l'adaptació per a la petita pantalla d'Aloma sota la direcció Lluís Pascual i ja pòstumament, l'any 2002, es produí la segona i última adaptació televisiva fins al moment d'un obra de Mercè Rodoreda que fou Mirall trencat.[72] Mirall trencat fou una sèrie en català de tretze capítols adaptats per Josep Maria Benet i Jornet i dirigits per Orestes Lara, que foren produïts i emesos per la cadena pública TV3.[73]
[edita] Teatrals
Dins dels actes de l'any Rodoreda (2008) s'adaptaren tres novel·les de Mercè Rodoreda al teatre. Sota el mateix títol que la novel·la rodorediana, l'obra La plaça del Diamant fou la primera novel·la adaptada al teatre durant l'any Rodoreda. Aquesta es representà al Teatre Nacional de Catalunya sota la direcció de Josep Maria Benet i Jornet que es presentà amb grans dosis d'intensitat poètica i realisme.[74]
La segona adaptació teatral de l'any fou Un dia. Mirall trencat que era la fusió d'una de les seves obres més reeixides, Mirall trencat, amb l'obra teatral de la mateixa autora Un dia. En aquest cas, es representà al Teatre Borràs a càrrec de Ricard Salvat i que comptà amb actors de la talla de Rosa Novell o Enric Major.[75]
La novel·la Aloma, publicada per primer cop l'any 1938 i reformada l'any 1969, fou la tercera obra de Mercè Rodoreda adaptada al teatre, en aquest cas, en forma de musical. Lluís Alcarazo fou l'encarregat de convertir la novel·la en un text musical per a que després els actors de la companyia Dagoll Dagom l'escenifiquessin a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. L'obra rebé la col·laboració del music Alfonso de Vilallonga que tal com digué el director de la companyia teatral, Joan Lluís Bozzo, Vilallonga «va prendre les primeres notes per portar a escena la novel·la en forma de musical».[76]