Castell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Castell (desambiguació)».
Façana del castell de Tarascó

Un castell (del llatí castellum, diminitiu de castrum, camp militar) és una fortificació per a ús militar. El castell és una fortalesa xicoteta autocontinguda, generalment de l'edat mitjana, encara que el terme s'utilitza de vegades per als treballs de terra prehistòrics (castell de Hollingbury, castell de Maiden), i altres vegades per a les ciutadelles (com els castells de Badajoz i Burgos) o els xicotets forts d'arrêt aïllats, en els temps moderns. També s'aplica freqüentment a la mansió principal d'un príncep o noble, i a França (anomenat château) a qualsevol seu pública que siga una relíquia de l'edat feudal. A Bordeus s'anomenen châteaux els cellers de vi que ofereixen una marca de gran qualitat. La paraula castell deriva del mot llatí castellum, que és un diminutiu de la paraula castrum, que significa "lloc fortificat". També deriven de castellum els mots castel en anglès antic, el mot francès château, castillo en espanyol i l'italià castello, entre d'altres. La paraula castle fou introduïda a l'anglès poc abans de la conquesta dels normands per referir-se a aquest tipus d'edifici, que llavors era nou a Anglaterra. Tot i que aquests diversos termes deriven de la mateixa arrel llatina, no s'apliquen exactament al mateix tipus d'estructura. Per exemple, el château francès s'utilitza per descriure una gran casa de camp en el cor d'una finca, independentment de la presència de fortificacions.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Fort romà a Ambleside, Cumbria

Ja des del Neolític (entre el 8.500 aC al 2500 aC), la població va construir turons fortificats per defensar-se. Molts eren construïts amb fang (tàpia) i han arribat fins als nostres dies, juntament amb evidiències de l'ús de palissades i fosses. Posteriorment es van anar construint amb pedra, maons de fang o de tova, segons la disponibilitat de materials o les necessitats defensives. Els romans van trobar enemics que es defensaven amb turons fortificats, que anomenaren oppidum. Encara que eren estructures primitives, eren efectives i requerien l'ús de maquinària i altres tècniques de setge per superar les defenses, com en la batalla d'Alesia.

Les pròpies fortificacions romanes, els castrum, eren simples obres provisionals aixecades sobre el terreny pels exèrcits en campanya, però podrien arribar a ser construccions permanents en pedra, com la muralla d'Adrià a Anglaterra o els Limes a Alemanya. Els forts romans es construïen amb planta rectangular i torrasses amb cantonades arrodonides. L'enginyer romà Vitruvi va ser el primer d'assenyalar el triple avantatge de les torres rodones: un ús més eficient de la pedra, una millor defensa contra els ariets (en treballar la muralla a compressió) i un millor camp de tir. Fins al segle XIII aquests avantatges no es van redescobrir a l'Europa del nord, portades des de l'Espanya musulmana, que va mantenir la tradició des de molt abans.

Primers castells[modifica | modifica el codi]

Els primers castells es començaren a construir entre els segles VIII i XV, tot i que el seu origen és més antic i tenen precedents en l'arquitectura militar de la Grècia clàssica. A l'Alta Edat Mitjana s'utilitzava com setge defensiu una simple palissada de fusta, però l'evolució de l'armament i les tècniques militars van fer inservible aquest procediment. Més endavant, es va confiar en la solidesa de les construccions de pedra i en l'alçada dels murs que es podia arribar a aconseguir amb aquest material.

Els castells van proliferar durant l'Edat Mitjana, moment en què el castell no només complia funcions purament castrenses, sinó que servia també de residència als senyors de la noblesa i als reis mateixos, i amb el temps podien arribar a ser un autèntic palau fortificat. Tot i que podia estar enclavat en els nuclis urbans, el més comú és que se situés en llocs estratègics, normalment en punts elevats i propers a un curs d'aigua, des d'on pogués organitzar-se la pròpia defensa i la de les viles que d'ell depenien.

A partir del segle XVI, amb l'ocàs del feudalisme i la consolidació de les monarquies absolutistes, la noblesa propietària dels castells els va anar abandonant a canvi de mansions palatines a la cort. Per aquest motiu, i perquè van quedar obsolets en la seva funció militar, els castells van perdre tot interès i van decaure fins a l'actual ruïna de la major part d'ells.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Muralla del Castelo dos Mouros, a Sintra, Portugal.

En l'arquitectura castellera, poden assenyalar-se els següents components com essencials i característics: Tot el recinte és tancat per una muralla alta i gruixuda, generalment transitable per l'adarve, un camí que la recorre a la part superior. De tret en tret, s'intercalen a la muralla cubs o torres que permeten diversificar els angles de tir i defensar millor les cortines. Tots els llenços solen estar rematats per merlets per a la protecció dels defensors. També és habitual disposar de matacans i garites volades per millorar les condicions de tir sobre els assaltants. Al peu de la muralla i rodejant per l'exterior s'obre de vegades una fossa per impedir l'aproximació de l'enemic, amb ponts llevadissos. Hi pot haver més d'un anell defensiu emmurallat.

Pati i torre de l'homenatge del Castell de Prunn, a Baviera

La torre de l'homenatge és la torre principal, que serveix de residència del senyor i compleix les funcions més destacades del castell, allotjant les estances principals i, de vegades, els magatzems de queviures. Es troba en la posició més abrigada en relació amb un possible atac exterior, de manera que si sucumbissin la resta de les defenses, aquesta torre proporcionés un últim refugi. Generalment és més alta que la resta del conjunt, les seves dimensions poden ser de fins a 40 metres. La torre de l'homenatge més alta d'Espanya és la del Castell dels Sotomayor Zúñiga a Belalcázar (Còrdova).

El pati d'armes constitueix un espai central que en alguns casos recorda els claustres monàstics. Al voltant del pati es distribueixen les dependències, com la capella (quan n'hi ha), la sala de recepcions, les naus per aquarterament de la tropa, l'armeria, etc. L'entrada al castell es produeix a través del pati d'armes, des d'ell s'accedeix a la resta de les dependències com passadissos d'accés a les masmorres o fins i tot passadissos secrets de fugida, que solen estar reservats al senyor.

La lliça és l'espai més o menys ample arran de terra passat el pont llevadís, a dreta i esquerra, entre la muralla que envolta el castell i l'edifici. El pou és un del dipòsit per emmagatzemar l'aigua gairebé sempre obtinguda amb aportacions de ròssec, de vegades el sistema permetia emmagatzemar també l'aigua de pluja. Generalment estava construït sota terra. Els merlets són cadascun dels espais massissos que alternen amb altres de buits damunt un parapet, formant part d'un acabament fortificat d'un mur o d'una torre. Són un element arquitectònic típic de l'arquitectura militar medieval. La barbacana és una fortificació de defensa addicional, en el costat més avançat de la fossa. Protegia portes, caps de pont o qualsevol altre lloc que fos punt feble. Se l'anomena també revellí. L'avantmuralla: és una construcció defensiva situada davant de la muralla.[1] El Cub és una torre rodona o poligonal adjunta al mur d'una fortalesa.[2]

Castells a la Península Ibèrica[modifica | modifica el codi]

L'origen dels castells en la Península Ibèrica és bastant antic: es troben restes d'edificis militars en poblats ibèrics i cèltics, com les muralles ibèriques de Tarragona o les restes cèltiques de Coaña.

Amb la invasió romana neix un nou tipus de construcció militar, les "turres": construccions rectangulars en què al centre de cada costat s'obre una porta sota la qual passa un camí que convergeix amb els altres al centre del campament. La invasió musulmana introdueix també les seves característiques pròpies en aquest terreny: l'aparell de maçoneria, el maó, el tipus d'alcassaba, etc. Al mateix temps, al nord de la península, es desenvolupa una forma d'arquitectura militar de pedra o carreus, de proporcions no gaire grans, que evoluciona més endavant cap a construccions d'origen europeu, amb l'alta torre de l'homenatge que sobresurt del conjunt i la plaça d'armes envoltada per la muralla i el fossat o vall.

Castell de Mur (segle XI)

A mesura que la Reconquesta avança i es fan més segures les fronteres, els castells s'amplien, multipliquen les seves dependències i es decoren i embelleixen, ja que molts són la residència de la noblesa. A vegades, aquests elements decoratius prevaldran sobre els defensius, cosa que donarà lloc al castell palau (com el palau d'Altamira, a Elx).

Els castells solen estar formats per un edifici o un conjunt d'edificis fortificats i envoltats de muralles, baluards, fossats i altres fortificacions. Si tenia dos recintes, al de l'interior s'hi allotjaven el rei i els seus hostes; comunicant aquest recinte interior amb la torre, lloc des d'on es podien refugiar quan d'altres volien capturar el castell.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Avantmuralla». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Termcat

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell