Castell

Façana del castell de Tarascó.

Un castell (del llatí castellum, diminitiu de castrum, camp militar) és una fortificació per a ús militar.

El castell és una fortalesa xicoteta autocontinguda, generalment de l'edat mitjana, encara que el terme s'utilitza de vegades per als treballs de terra prehistòrics (castell de Hollingbury, castell de Maiden), i altres vegades per a les ciutadelles (com els castells de Badajoz i Burgos) o els xicotets forts d'arrêt aïllats, en els temps moderns. També s'aplica freqüentment a la mansió principal d'un príncep o noble, i a França (anomenat château) a qualsevol seu pública que siga una relíquia de l'edat feudal. A Bordeus s'anomenen châteaux els cellers de vi que ofereixen una marca de gran qualitat.

Etimologia

La paraula castell deriva del mot llatí castellum, que és un diminutiu de la paraula castrum, que significa "lloc fortificat". El Castle Anglès antic castel francès château, castillo espanyol, italià Castello, i un nombre elevat d'altres paraules en altres idiomes també es deriven de castellum. La paraula castle fou introduïda al anglès poc abans de la conquesta dels normands per referir-se a aquest tipus d'edifici, que llavors era nou a Anglaterra. Tot i que aquests diversos termes es deriven de la mateixa arrel no són d'aplicació universal als mateixos tipus d'estructures. Per exemple, el château francès s'utilitza per descriure una gran casa de camp en el cor d'una finca, independentment de la presència de fortificacions.

Antecedents

Fort romà a Ambleside, Cumbria.

Ja des del Neolític (entre el 8.500 aC al 2500 aC), la població va construir turons fortificats per defensar-se. Molts construïts de fang (tàpia) han arribat fins als nostres dies, juntament amb l'evidència de l'ús de palissades i fosses. Posteriorment es van anar construint en pedra, en maons de fang o de tova, segons la disponibilitat de materials o les necessitats defensives. Els romans van trobar enemics que es defensaven en turons fortificades que van cridar oppidum. Encara que primitives, eren efectives i requerien l'ús de Maquinària de setge i altres tècniques de setge per superar les defenses, com en la batalla d'Alesia.

Les pròpies fortificacions romanes, els castrum, anaven de simples obres provisionals aixecades sobre el terreny pels exèrcits en campanya, fins construccions permanents en pedra, com la muralla d'Adrià a Anglaterra o els Limes a Alemanya. Els forts romans es construïen amb planta rectangular i torrasses amb cantonades arrodonides. L'enginyer romà Marc Vitruvi va ser el primer a assenyalar la triple avantatge de les torres rodones: més eficient ús de la pedra, una millor defensa contra els ariets (en treballar la muralla a compressió) i millor camp de tir. Fins al segle XIII aquests avantatges no es van redescobrir a l'Europa del nord, portades des de l'Espanya musulmana, que va mantenir la tradició des de molt abans.

Primers castells

Els primers castells foren començats a construir entre els segles VIII i XV, tot i que el seu origen és més antic i tenen precedents en l'arquitectura militar de la Grècia clàssica. A l'Alta Edat Mitjana s'utilitzava com setge defensiu una simple palissada de fusta, però l'evolució de l'armament i de les tècniques militars van fer inservible aquest procediment, més endavant, es va confiar en la solidesa de les construccions en pedra i en l'alçada dels murs que amb aquest material podia aconseguir-se.

Encara que els castells van proliferar durant l'edat mitjana, el castell no només complia funcions purament castrenses, sinó que servia també de residència als senyors de la noblesa i als propis reis, arribant amb el temps a ser un autèntic palau fortificat. Tot i que podia estar enclavat en els nuclis urbans, el comú és que es situés en llocs estratègics, normalment en punts elevats i propers a un curs d'aigua per al seu abastament, des d'on pogués organitzar-se la pròpia defensa i la de les viles que d'ell depenien.

A partir del segle XVI, amb l'ocàs del feudalisme i la consolidació de les monarquies absolutistes, la noblesa propietària dels castells els va anar abandonant a canvi de mansions palatines a la cort. Per aquest motiu, i perquè van quedar obsolets en la seva funció militar, els castells van perdre tot interès i van decaure fins a l'actual ruïna de la major part d'ells.

Elements del castell

Muralla del Castelo dos Mouros, a Sintra, Portugal.

En l'arquitectura Castellera poden assenyalar-se els següents components com essencials i característics:

El cercat

Tot el recinte va tancat d'una alta i gruixuda muralla, generalment transitable per l'adarve, un camí que la recorre a la part superior. De tret en tret, s'intercalen a la muralla cubs o torres que permeten diversificar els angles de tir i defensar millor les cortines. Tots els llenços solen estar rematats per merlets per a la protecció dels defensors. També és habitual disposar de matacans i garites volades per millorar les condicions de tir sobre els assaltants. Al peu de la muralla i rodejant per l'exterior s'obre a vegades una fossa per impedir l'aproximació de l'enemic, salvada amb ponts llevadissos. Hi pot haver més d'un anell defensiu emmurallat.

La torre de l'homenatge

Pati i torre de l'homenatge del Castell de Prunn, a Baviera

Vegeu també: Torre de l'homenatge

És la torre principal, la qual serveix de residència del senyor i compleix les funcions més destacades del castell, allotjant les estances principals i, de vegades, els magatzems de queviures. Es troba en la posició més abrigada en relació amb un possible atac exterior, de manera que si sucumbís la resta de les defenses, aquesta torre proporcionés un últim refugi. Generalment és més alta que la resta del conjunt, les seves dimensions poden ser de fins a 40 metres. La torre de l'homenatge més alta a Espanya és la del Castell dels Sotomayor Zúñiga a Belalcázar (Còrdova).

El pati d'armes

Constitueix un espai central que en alguns casos recorda els claustres monàstics. Al voltant del pati es distribueixen kunes, com la capella (quan n'hi ha), la sala de recepcions, les naus per aquarterament de la tropa, l'armeria, etc. L'entrada al castell es produeix a través del pati d'armes, des d'ell s'accedeix a la resta de les dependències com passadissos d'accés a les masmorres o fins i tot passadissos secrets de fugida, que solen estar reservats al senyor.

Altres elements

• Lliça

L'espai més o menys ample que un troba un cop passat el pont llevadís, a dreta i esquerra, entre la muralla que envolta el castell i l'edifici. Està arran de terra.

• Pou

Es tracta del dipòsit per emmagatzemar l'aigua gairebé sempre obtinguda amb aportacions de ròssec, de vegades el sistema permetia emmagatzemar també l'aigua de pluja. Generalment estava construït sota terra.

• Merlet

Els merlets són un element arquitectònic típic de l'arquitectura militar medieval.

• Barbacana

Així s'anomena una fortificació de defensa addicional, en el costat més avançat de la fossa. Protegia portes, caps de pont o qualsevol altre lloc que fos punt feble. Se l'anomena també revellí.

Castells a la Península Ibèrica

L'origen dels castells en la Península Ibèrica és bastant antic: es troben restes d'edificis militars en poblats ibèrics i cèltics, com les muralles ibèriques de Tarragona o les restes cèltiques de Coaña.

Amb la invasió romana neix un nou tipus de construcció militar, les "turres" construccions rectangulars en què al centre de cada costat s'obre una porta sota la qual passa un camí que convergeix amb els altres al centre del campament. La invasió musulmana introdueix també les seves característiques pròpies en aquest terreny: aparell de maçoneria, el maó, el tipus d'alcassaba, etc. Al mateix temps, al nord de la península, es desenvolupa una forma d'arquitectura militar de pedra o carreus, de proporcions no gaire grans, que evoluciona més endavant cap a construccions d'origen europeu, amb l'alta torre de l'homenatge que sobresurt del conjunt i la plaça d'armes envoltada per la muralla i el fossat o vall.

Castell de Mur (segle XI).

A mesura que la Reconquesta avança i es fan més segures les fronteres, els castells s'amplien, multipliquen les seves dependències i es decoren i embelleixen, ja que molts són la residència de la noblesa. En ocasions, aquests elements decoratius prevaldran sobre els defensius, cosa que donarà lloc al castell palau (com el palau d'Altamira, a Elx).

Els castells solen estar formats per un edifici o un conjunt d'edificis fortificats i envoltats de muralles, baluards, fossats i altres fortificacions. Si tenia dos recintes, al de l'interior s'hi allotjaven el rei i els seus hostes; comunicant aquest recinte interior amb la torre, lloc des d'on es podien refugiar quan d'altres volien capturar el castell.

Vegeu també

• Bastió o baluard
• Castell japonès
• Ciutadella
• Fortalesa
• Lladronera
• Llista de castells de Lituània
• Llista de castells dels Països Catalans
• Mètode Vauban
• Quer (orografia/arquitectura)
• Torre de guaita o talaia

Enllaços externs

• Fundació castells culturals de Catalunya
• Rutes de castells de Catalunya