Prehistòria
De Viquipèdia
 |
La pàgina està semiprotegida per a tractar el vandalisme. Si us plau, debateu qualsevol proposta de canvi a la pàgina de discussió. |
Prehistòria (Llatí, præ = abans Grec, ιστορία = història) és un terme utilitzat sovint per a descriure el període anterior a la Història escrita. Paul Tournal va encunyar originalment el terme Pré-historique en descriure les troballes que havia fet a les coves a l'Occitània. Es va popularitzar en Francès a la dècada del 1830 per a descriure el temps anterior a l'escriptura, i va introduir-se a l'Anglès per Daniel Wilson al 1851.
La Prehistòria es pot fer retrocedir fins al començament de l'univers mateix, encara que el terme és més utilitzat per a descriure períodes de quan ja hi havia vida a la Terra; els dinosaures poden descriure's com a animals prehistòrics i els homes de les cavernes es descriuen com a gent prehistòrica. Normalment el context determina el període temporal geològic o prehistòric que s'utilitza, p.e. "simi Miocè prehistòric", pels volts de 23 - 5.5 Milions d'anys enrere, o "Homo sapiens del Paleolític Mitjà", 200000 - 30000 anys enrere.
Perquè, per definició, hi ha registres no escrits dels temps prehistòrics, (o com a mínim encara no n'hi ha cap de conegut fins avui en dia) la informació que coneixem sobre el període temporal és extreta dels camps de la paleontologia, biologia, palinologia, geologia, arqueoastronomia, antropologia, arqueologia i d'altres ciències naturals i socials. En societats on la introducció de l'escriptura és relativament recent, històries orals, coneixement del passat que ha passat de generació en generació, conté registres dels temps "prehistòrics".
El terme va esdevenir menys estrictament definit al segle XX mentre la frontera entre història (interpretació dels registres escrits i orals) i d'altres disciplines va esdevenir menys rígid. Evidentment avui en dia la majoria d'historiadors es recolzen en proves de moltes àrees i ells mateixos no necessàriament es restringeixen en el període històric i en fonts codificades de comunicació escrites, orals o d'altres simbologies; a més a més, el terme "història" és utilitzat cada cop més en lloc de "prehistòria" (p.e. Història de la Terra, història de l'univers). Tanmateix, la distinció es manté important per a molts escolars, particularment a les ciències socials. Els principals investigadors de la prehistòria Humana són arqueòlegs prehistòrics i antropòlegs físics que utilitzen l'excavació, l'examen geogràfic, i l'anàlisi científic per revelar i interpretar la natura i comportament de la gent preculta i inculta.
La prehistòria humana difereix de la història no només en termes de cronologia sinó en la forma que tracta les activitats de cultures arqueològiques més que nacions amb nom o individus. Restringit a restes materials més que registres escrits (i evidentment només aquelles restes que han sobreviscut), la prehistòria és anònima. Per això, els termes de referència utilitzats pels prehistoriadors com Neandertal o Edat de Ferro són etiquetes modernes i arbitràries, la definició precisa del qual és sovint subjecte de discussió i argumentació.
La data que marca la fi de la prehistòria, que és la data quan els registres històrics escrits va esdevenir un recurs acadèmic útil, varia de regió a regió. A Egipte s'accepta generalment que la prehistòria es va acabar pels volts del 3200 aC mentre a Nova Guinea la fi de l'era prehistòrica es fixa molt més recentment, al 1900.
Taula de continguts |
[edita] Períodes
Vegeu també la taula dels temps geològics.
La prehistòria és l'estudi de la vida de l'home des dels inicis fins a la invenció de l'escriptura. En canvi, la història comença quan s'escriu el primer document que es coneix, datat de poc abans del 3000 aC a Mesopotàmia.
Aquest període és molt extens i tradicionalment es divideix en tres períodes desiguals:
- Edat de pedra: subdividit al seu torn en dos períodes:
- Paleolític (de 2000000 aC fins al 6000 aC)
- Neolític (del 6000 aC fins al 3000 aC)
- Edat del bronze
- Edat del ferro
Alguns autors consideren l'edat del bronze i l'edat del ferro formen part de la història i no de la prehistòria.
[edita] Edat de Pedra
L'edat de pedra[1] és el període de la prehistòria durant el qual els éssers humans creaven eines de pedra a causa de la manca d'una tecnologia més avançada, emprant la pedra per a fabricar eines i armes, tant de tall com de percussió. Tanmateix, aquesta és una circumstància necessària, però insuficient per la definició d'aquest període, ja que hi van tenir lloc fenòmens fonamentals pel que seria el món actual: l'evolució humana, les grans adquisicions tecnològiques, com van ser el foc, l'ús d'estris, habitatge i roba, entre altres. L'evolució social, els canvis climàtics, la diàspora de l'ésser humà arreu del món des del seu bressol africà, i la revolució econòmica, passant d'un sistema recol·lector-caçador a un sistema parcialment productor (entre altres coses).
El període de temps que abasta aquesta edat és ambigu, disputat i variable segons la regió en qüestió. Tanmateix, en general, es creu que aquest període va començar a l'Àfrica fa 2,5 milions d'anys, quan els primers homínids del gènere Homo van tallar la pedra (per a alguns l'iniciador fou Homo habilis). Aquest període va precedir el calcolític o edat del coure i, sobretot, l'edat de bronze, durant la qual les eines d'aquesta aliatge esdevingueren comuns; transició que va ocórrer entre el 6000 i el 2500 aC.
A l'edat de pedra cal distingir dues èpoques importants: el paleolític (que significa "pedra antiga") i el neolític ("pedra nova"). Recentment se'n fa una divisió més precisa: paleolític, mesolític ("pedra intermitja") i neolític.
[edita] Paleolític
El Paleolític, conegut també com Antiga Edat de pedra, abraça un període molt llarg que s'estén fins el 9.000 aC. aproximadament, desenvolupant-se en el període geològic anomenat Plistocè.
És el període que contempla en naixement del primer Homo, fa més de dos milions i mig d'anys, a l'Àfrica subsahariana. Inclou pràcticament totes els grans passos de l'evolució humana, així com importants avenços culturals, dels quals amb prou feines es coneixen els referents a uns pocs vestigis conservats de pedra i os. Per filar feien servir el fus.
Socialment, el paleolític és l'època dels caçadors i dels recol·lectors de fruites, tiges i canyes, dels humans nòmades i de l'ús d'eines fetes amb pedra i ossos. Els humans del paleolític també van començar a donar explicacions màgiques a algunes coses que els passaven: temes com la vida i la mort van començar a ser explicats pels bruixots de les tribus a través de rituals.
Es sol dividir en tres períodes : Paleolític Inferior, Paleolític Mitjà, Paleolític Superior. La definició i durada d'aquests varia segons la regió geogràfica.
[edita] Mesolític
El Mesolític, o Edat Mitja de la Pedra, és el període situat al final del Paleolític Superior, com a transició entre aquesta època i el període neolític, i la seva datació és aproximadament de cap el 9.000 aC fins el 6.000 aC., desenvolupant-se en el període geològic anomenat Holocè. Pràcticament abasta ja l'època postglacial, en què canvia el clima i es modifiquen les formes de viure, i per tant l'utillatge. És durant aquest període que sorgeixen els grans boscos (degut a la modificació climàtica) i s'extingeixen els grans animals com l'elefant llanut, el rinoceront llanut, els óssos de les cavernes. El ren emigra. En canvi animals com el cérvol, el maguri, el sarrió, la cabra muntesa, el senglar i el cabirol augmenten molt el seu nombre i són les peces de cacera principal, en aquest període es desenvolupa la pesca. I els pobles primitius comencen a tornar-se seminòmades, es millorà el sistema de recol·lecció.
Actualment es diferencia entre Epipaleolític (on les cultures mantenen un estil de vida propi del Paleolític, sense canvis substancials, com per exemple l'Azilià), del Mesolític ( on les cultures mostren una tendència a evolucionar cap el sedentarisme i altres trets propis del Neolític ,com el Tardenoisià).
Durant la transició entre el Paleolític Superior i l'Epipaleolític es produeix un important canvi conceptual. Les eines lítiques més antigues s'obtenen en processos operatius especialitzats, amb l'objectiu d'obtenir micròlits laminars. A inicis de l'Epipaleolític, en canvi, el mètode no es destinà a obtenir fulletes, si no fulls per a micròlits geomètrics, apareixent la tècnica del microburí i les primeres puntes de fletxa amb retocs plans que les cobreixen ( apuntant a a que en el Mesolític sorgeix la invenció de l'arc).
[edita] Neolític
El Neolític(del grec νέος, néos, "nou", i λίθος, líthos, "pedra") és l'ultim període del paleolític, en el qual van tenir lloc innovacions d'una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l'agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris.
Fa poc més de 10.000 anys esclataren un seguit d'innovacions a la zona de l'Orient Pròxim que foren tant notables que varen donar a lloc el que s'ha anomenat la Revolució del Neolític. Més concretament en els territoris anomenats Creixent Fèrtil que comprèn: Mesopotàmia (actualment, Iraq) i Canaan (actualment, Israel i Palestina) i que també inclou la vall del Nil (Egipte), Líban, el nord de Síria i el Sud-est d'Anatòlia (Turquia).
Els pobladors de l'orient pròxim foren els primers en domesticar animals (ramaderia), així com a cultivar plantes: (agricultura). L'evidència més antiga de treballs agrícoles s'ha trobat al jaciment de Tell Abu Hureyra (Síria), fa 11.000 anys; mentre que al jaciment de Zawi Chemi Shanidar (Iraq) s'ha localitzat les restes dels primers animals domèstics, fa vora 10.500 anys.
Des del Creixent Fèrtil, el Neolític s'expandí per Àsia (cap a l'Índia i Xina), Àfrica (en especial a Egipte) i per Europa a través del Mediterrani; afectant a totes les regions habitades.
- La ceràmica apareix força avançat el Neolític, donant lloc al període anomenat«preceràmic». Les primeres restes ceràmiques conegudes daten del 6.750 a.C. i foren trobades al jaciment de Kalat Jarmo (Kurdistan), així com les trobades a Tepe Guram i Tepe Serdam (Iraq), datades en el 6.500 aC.
- Al convertir-se en agricultors, els grups humans s'assenten, donant a lloc els primers poblats estables: sedentarisme. El poblat protoneolític de Jericó s'ha datat pel mètode: 14C en el 9.551 a.C. ( altres exemples els trobem a Eynan (Israel), Zawi Chemi Shanidar (Iraq) i Tepe Asiab (Iran).
- La agricultura i la ramaderia varen suposar un augment productiu que la ceràmica va permetre emmagatzemar. Per primera vegada sobraven aliments i altres productes donant a lloc els denominats excedents.
- Dits excedents varen afavorís un gran augment demogràfic, s'estima que la població es multiplica per deu (passant d'uns 10 milions a 100 milions d'humans)
- ElL sedentarisme i el creixement demogràfic propiciaren el naixement d'autèntiques ciutats: Jericó (Cisjordània) ostenta l'honor de ser considerada la primera ciutat del món (amb uns 2.000 habitants el 8.000 a.C.), així mateix es poden citar d'altres com Çatal Hüyük i Haçilar (Anatòlia), Kalat Jarmo (Kurdistan), Hassuna i Samarra a Iraq, Ras Shamra i Tell Halaf (Síria), etc.
- S'inicià la divisió del treball: agricultors, ramaders, artesans. Els que disposaven d'excedents iniciaren a intercanviar-los amb altres per tal de suplir les seves necessitats: Neix el comerç (Bescanvi).
- Dits intercanvis no seran sòls locals, n'hi haurà de regionals, germinant d'aquesta manera les primeres rutes comercials. El millor exemple el troben en els jaciments de Al Beidha (Jordània) i Ba'ja, on s'ha excavat un autentic basar datat al VII mil·lenni a.C.
- Tots aquests canvis originaren diferències socials (rics i pobres); també apareixen les primeres autoritats: governants i sacerdots .
[edita] Edat del Bronze
L'Edat del bronze és un període del desenvolupament de la civilització caracteritzat per que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les tècniques d'extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per a aconseguir bronze. L'Edat del bronze forma part de la prehistòria i segueix al neolític a la major part del món.
La data exacta d'arribada a l'Edat del bronze varia entre cultures i llocs del món. La tecnologia del bronze era coneguda vers el 4.500 a.C., prop de Bang Chieng (Tailàndia).[2] Posteriorment, fou elaborat en el Pròxim Orient, a l'Àsia Menor es data abans del 3.000 a.C.; a l'Antiga Grècia s'inicià el seu ús al voltant del 3.000 a.C.; a l'Àsia Central el bronze es coneix vora el III mil·leni a.C. (2.000 a.C.), a Afganistan, Turkmenistan i Iran, metre que a Xina s'incorporà més tardanament, dins la dinastia Shang, vora el 1800 a. C. . A Amèrica, la civilització de Tiwanaku fou l'encarregada de encetar aquesta edat, descobrint el bronze al provar amb diversos metalls.
Esta fase del desenvolupament humà no es present en totes les regions del globus terraqüi: a l'Àfrica subsahariana no existeix una edat del cobre ni del bronze, car el pobladors d'aquesta zona feren un salt directe entre el període Neolític a l'Edat del Ferro.
L'edat del Bronze se situa generalment a Europa entre el 1800 aC i el 700 aC dividida en tres fases:
- El Bronze Antic, del 1800 aC al 1500 aC.
- El Bronze Mitjà, del 1500 aC al 1200 aC.
- I el Bronze Final, del 1200 aC al 700 aC.
Per la seva banda, al Pròxim Orient hom ha establert les següents dates:
Característiques generals de l'edat del Bronze són el creixement demogràfic, el abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme de la gent. L'home es manté en general en coves però també a turons estratègics i en poblets en zones abrigades. La inhumació es fa a les coves i als dolmens probablement en part construïts d'abans i que ara son reutilitzats, junt amb altres de nous. Son característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes de adorn. L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos de escenes de mort.
El descobriment del coure primer, i del estany i bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d'aquestos metalls, emportant-se les seves regles culturals i les seves tècniques. La utilització del metall fa créixer la complexitat de l'estructura social de les comunitats, i apareixen lluites tribals. El domini del metall determinava el poder i la riquesa i va donar origen a una minoria de privilegiats en front de una majoria de subordinats
Les cultures neolítiques vivien als plans i gairebé no tenien armes, però ara es fan necessàries per les guerres entre grups oposats. Des abans del 1700 aC, les necessitats defensives dels grups fan que construeixin els seus hàbitats en llocs fàcils de defensar; a les tombes comencen a ser abundoses les armes.
A la Península Ibèrica l'edat del Bronze ve marcada per l'existència de dues cultures que arrenquen del Neolític:
- La Cultura de El Argar, anomenada també Cultura Almerienca - Fase III, successora de la cultura de Los Millarès o Cultura Almerienca - Fase II, d'origen oriental, potser sirià, amb possibles influencies egípcies.
[edita] Edat del ferro
L'edat del ferro és l'ultim període principal de la tradicional divisió de les tres edats, establerta el 1820 per Christian Jürgensen (qui establí una classificació segons els materials emprats en cada període), essent posterior a l'Edat del Bronze. Actualment el terme ha perdut valor com a etapa històrica, car dit terme és tan sols aplicable dins l'àmbit Europeu.
La primera aparició coneguda de societats amb nivell cultural i tecnològic corresponent a aquesta edat son datades del segle XII a. C. en dos localitzacions diferents: a l' Índia ( cultura Veda, posterior a la Rig-Veda) i a Europa, durant l'Edat fosca grega. En altres regions europees l'inici de l'Edat de ferro fou molt posterior: a l'Europa central no es desenvolupà fina el segle VIII a.C. amb la Cultura de Hallstatt, mentre que al nord d'Europa ho feu al segle VI a. C. amb la Cultura de Jastorf. Al continent africà el primer exponent conegut de la utilització del ferro mitjançant la fosa i la forja el troben en la cultura Nok, en l'actual Nigèria, vers el segle XI a. C.[3]
Les diferencies temporals vers l'inici de L'Edat del Ferro, també es mantenen en la seva desaparició, acabant en diferents períodes segons la regió: en la zona del mar Mediterrani acabà amb l'inici de la tradició històrica durant l' Període hel·lenístic i l'Imperi Romà; a l'Índia, amb l'arribada del Budisme i el Jainisme; a Xina, amb l'inici del confucianisme; i en el nord d'Europa, es mantingué fins l'Alta edat mitjana.
L'Edat del ferro es correspon, aproximadament, en el moment en què la producció d'eines de ferro era la manera més sofisticada de metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i l'abundància de fonts del mineral de ferro el convertiren un material molt més desitjable i barat d'obtenir que el bronze, fet que contribuí de forma decisiva en fer del ferro el metall més emprat.
L'Edat de ferro, com a tal, no es donà a Amèrica i Australàsia. En aquestes regions les tecnologies per a explotar l'us i la manipulació del ferro foren introduïdes per la colonització europea.
[edita] Prehistoria, Historia y Arqueología
Des del punt de vista més tradicional, es considera que la Prehistòria es una especialitat científica que estudia, mitjançant l'excavació, les dades d'aquest període històric que precedeix a la invenció de l'escriptura, trobant en les restes arqueològiques la principal font d'informació. La resta de dades venen donades per disciplines auxiliars com l'etnografia, la Paleoantropologia, física nuclear per a efectuar datacions absolutes, l'anàlisi per espectròmetre de masses de components lítics, ceràmics o metàl·lics, la geomorfologia, la edafologia, la tafonomia, la paleontologia, la paleobotànica, la estadística no paramètrica, la topografia, entre altres moltes ciencies i tècniques. Donada aquesta varietat de disciplines,un gran número de persones consideren a la Prehistòria una especialitat dins de la Historia, sòls que molt més tecnificada i pluridisciplinària.
Tot i l'ajud d'altres disciplines, la metodologia de base per a la obtenció de dades en la Prehistòria es l'Arqueologia. Mientre que en los àmbits acadèmics de l'Europa continental la Prehistòria es una especialitat de la Historia, essent habituals departaments de Prehistòria dins de les facultats d'Història , i essent normal que les investigacions siguin finançades per institucions d'orientació humanística o la pròpia administració estatal. Per altra banda, a Amèrica i les Illes Britàniques la Prehistòria està essent supeditada a l'Arqueologia (Arqueologia processual), la qual, es al seu torn,vista com una especialitat de l'Antropologia (la qual no es limita a las fases preliteràries de la Història, si no a qualsevol període passat). Així mateix, en el món anglosaxó, els departaments d'arqueologia s'associen, normalment, a les Ciències Naturals, incloent laboratoris propis i sistemes de financiació relacionats a organismes enfocats a les Ciencies Naturals (a Estats Units, per exemple, la «National Science Foundation» i al Regne unit el «Natural Environment Research Council»).[4]
Por altre part, es compta amb els ultims estadis de la Prehistòria: la Protohistòria, que engloba els períodes sense escriptura de certes regions contemporànies de les cultures històriques, les fonts escrites de les quals ens proporcionen informació addicional sobre els pobles primitius. Amb tot, la definició o el concepte son bastant limitats; escassament útils fora de l'àmbit europeu. Les cultures protohistòriques solen incloure's tant en el estudi de la prehistòria com en els primers moments de la història antiga.
[edita] Evolució de la societat prehistòrica
Per altra banda, és lògic de pensar que no va existir un sol model de societat en la Prehistòria i que aquesta, al llarg del temps, va anar evolucionant i creant noves estructures socials i organitzatives.
Es pot dibuixar un esquema de l'evolució de les societats:
Les societats igualitàries s'identifiquen amb els caçadors-recol·lectors. Són les societats humanes que, en principi, s'han considerat més simples. S'ha de tenir en compte, però, que el seu primitivisme rau precisament en què l'estructura tribal és generalitzada. Això vol dir que no està compartimentada en sectors econòmics, religiosos, polítics.
- Quan un llinatge, per exemple, es preocupa de les seves terres, està actuant com una entitat econòmica.
- Quan participa en un enfrontament, és un grup polític.
- Quan ofereix sacrificis, és una congregació ritual.
Els caçadors-recol·lectors tenien una organització social que s'anomena banda. La banda és un grup humà compost per un nombre reduït d'individus, que té una estructura simple i flexible, i que està mancat de rol formal de lideratge i d'estratificació social significativa. Són grups d'individus que viuen junts i comparteixen un mateix territori; habitualment són de caràcter nòmada.
En la majoria de les bandes, les famílies tenen una relació de parentiu i hi existeix una jerarquia. Aquesta jerarquia és necessària perquè tots els grups tenen una tendència natural al desordre i, per petit que sigui el grup, hi ha d'haver una certa estructura organitzativa perquè pugui continuar funcionant. La jerarquia venia determinada pel sexe o l'edat i significava, més aviat, un estatus.
No va ser fins al paleolític superior en què l'aparició de bastons de comandament fa suposar una certa estructura de societats amb un cap. Fins i tot en les societats en què la institució política és absent, on no existeixen caps, el fet polític hi és present. El poder polític no és una necessitat inherent a la naturalesa humana, és a dir, a l'home com a ésser natural, però sí que constitueix una necessitat inherent a la vida social. Es pot pensar el fet polític sense violència, però no es pot pensar el fet social sense el fet polític. En altres paraules, no hi ha societat sense poder.
[edita] Economia
A la prehistòria no existia la moneda, la majoria de comunitats s'autoabastien i el comerç era pràcticament nul (sempre basat en l'intercanvi de béns).
És l'edat on va sorgir de mica en mica la divisió del treball, primer per sexes (la dona tenia unes funcions i l'home unes altres) i després per grups socials. El procés va ser molt desigual segons les zones i no es pot parlar d'una autèntica estratificació social pel treball fins les primeres comunitats de l'edat antiga.
[edita] Civilitzacions de la prehistòria
- Fa Entre 1 milió d'anys:
- Entre 500000 i 200000 aC anys:
- Acheulià a Europa
- Padjitanià a l'Orient llunyà
- Fa 100000 anys:
- Sangoen a Àfrica central
- Cultura fen a la Xina i rodalies
- Entre 80000 i 40000 anys:
- Fa 30000 anys:
- Châtelperronià a Europa occidental
- Cultura ateriana al Sàhara
- Stillbay a l'Àfrica central i austral
- Cultura del riu Angara a l'Àsia
- Fa 20000 anys:
- Fa 10000 anys:
- Magdalenià a Europa sud-occidental
- Lupemba al centre d'Àfrica
- Cultura kebarana al Pròxim Orient
- Fa 9000 anys:
- Fi del gravetià a Europa
- Cultura natufiana a Palestina
- Entre 6000 i 4000 anys:
- inici de pobles neolítics a Europa, Àsia i Àfrica
- Sauveterrià a la futura França
- Fa 3000 anys:
- Calcolític europeu
- Edat del bronze a Orient Mitjà
- Fa 2000 anys:
[edita] Referencies
- ↑ C. J. Thomsen exposà el 1836 el sistema de les Tres Edats per classificar els materials prehistòrics: edat de pedra, edat del bronze i edat del ferro.
- ↑ Encarta: Edat del bronze [1]
- ↑ Miller y Van Der Merwe, 1994; Stuiver y Van Der Merwe, 1968
- ↑ Johnson, Mathew. Teoría Arqueológica: una introducción. Editorial Ariel, S.A., Barcelona, 2000. ISBN 84-344-6623-6. Página 56
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
