Jainisme
De Viquipèdia
El jainisme (en sànscrit जैन) és una religió o camí espiritual molt antiga que va viure una forta embranzida al segle VI aC, amb Vardhamana Jnatiputra o Nataputta Mahavira (599 aC - 527 aC), dit Jina (victoriós), d'on prové el mot "jainisme". Es tracta d'una religió nastika (no teista) i no reconeix l'autoritat dels textos Veda ni dels brahmans.
Té uns quatre milions de creients, principalment a l'Índia, sent la setena en nombre de fidels entre les religions de l'Índia (un 0,4% de la població). En l'actualitat, el jainisme és present a l'Índia oriental (Bengala), centre occidental (Rajasthan, Maharashtra i Gujarat) i meridional (Karnataka). Assoleix una gran influència en tots els àmbits especialment en el cultural. En l'aspecte polític és remarcable que Ghandi era un simpatitzant d'aquesta religió.
Taula de continguts |
[edita] Característiques
Els principals conceptes del jainisme són els d'ahimsa (no-violència) i el de karma. Consideren l'univers com quelcom etern, mai creat, però que passa per una sèrie d'estadis; l'actual estadi seria de declivi i en el darrer hi hauria un reinici.
Creuen que la realitat està composta per dos principis eterns; Jiva (esperit) i Ajiva, el no-esperit o la matèria en forma de temps, espai i moviment. Qualsevol contacte entre aquests dos principis és l'origen del sofriment del qual no es pot escapar amb les successives reencarnacions ni tan sols amb els bons actes.
Moksa és l'alliberament que implica una evasió del mecanisme de causa i efecte (karma) i la seva destrucció. Els déus només tenen capacitat d'influir, no estan revestits d'omnipotència i no poden escapar del cicle vital, fins i tot han de encarnar-se prèviament en humans i arribar a monjo per tal de aconseguir el moksha.
Per respectar el concepte de la no-violència a més de practicar el vegetarianisme exclouen altres aliments com la major part de les arrels (podria morir algun animal en arrencar-les) i l'all i la ceba (considerats com excitants). Procuren no moure's de nit per no matar accidentalment cap ésser vivent.
El codi moral jainista es fonamenta en el rebuig a la violència, la mentida, el robatori, la possessió i la sexualitat; així, existeix el celibat absolut per als monjos. En general, però, els laics jainistes tenen costums més relaxats i tolerants que els monjos.
Les dues principals sectes monacals del jainisme són la Svetambara, que creuen en la igualtat entre sexes, i els Digambara que en són contraris; prèviament, a la Moksha, les dones han d'encarnar-se en home. Es pensa que els monjos Digambara són el que són citats com els gymnosophos (savis nus) que van conèixer els grecs en el temps de l'expedició d'Alexandre Magne a l'Índia.
[edita] Orígens
Originari del subcontinent indi, el jainisme, o més apropiadament el dharma jainista, va ser fundat per Mahavirá (540 aC-468 aC), tot i que aquestes dates varien segons les fonts.
No es coneix bé sobre l'origen del jainisme, encara que segons els seus seguidors és una de les religions més antigues, perquè els seus orígens prehistòrics datarien d'abans del 3000 aC i dels inicis de la cultura índica del riu Indus. Al Matsya Purāna (24, 47) s'esmenta el jina-dharma, la doctrina dels jainistes.
El jainisme és excepcional en el fet que al llarg de la seva història mai ha transigit en el concepte de la no violència ni en el principi ni en la pràctica. Sosté que la no violència és la suprema religió (ahimsa Paramo-dharma) i ha insistit en la seva observança en pensament, paraula i acció a nivell individual i social. El text sagrat Tattvartha Sutra ho resumeix amb la frase parasparopagraho jivanam (tota la vida es sustenta mútuament).
[edita] Déus
Un arhat és un ésser que ha assolit l'enteniment profund en relació a la veritable naturalesa de l'existència, que ha assolit el nirvana i en conseqüència, ja no tornarà a néixer. Un arhat es destaca dels 24 jinas (victoriosos) principals, que van viure en cadascun dels tres ava-sarpinīs (períodes descendents de llarga durada), que estan dividits en sis etapes: bo-bo, bo, bo-dolent, dolent-bo, dolent, dolent-dolent. Els ava-sarpinīs alternen amb els ut-sarpinī, llargs períodes ascendents; en ells, les etapes comencen per dolent-dolent i acaben amb bo-bo.
L'últim arhat que va estar a la Terra (en aquest últim ava-sarpiní) va ser Mahāvīrá, el veritable fundador del jainisme. Es creu que va viure a Bihar poc temps abans de l'època de Buda, cap el segle VI aC.
El fet que s'esmenti el jain-dharma en alguns purānas, podria demostrar que els textos vèdics no són tan antics com pretenen els erudits hinduistes.
[edita] Doctrina
La religió jainista té una cosmologia i un sistema de creences molt elaborat; ple de noms, categories, classes, jerarquies, graus, ordres, entre d'altres.
- Ateisme. El món és etern i no té principi. No existeix una divinitat personal, i totes les possibles divinitats, com les ànimes dels perfectes arhat (divinitats humanes), no són emanació ni manifestació de cap divinitat apofàtica ni de cap unitat (el Tot o Absolut), conceptes i realitats que són igualment negades i rebutjades en el jainisme juntament amb la d'un déu creador.
- Monisme. Tota la realitat és vida. Per al jainisme l'univers és una totalitat vivent; tot ésser posseeix una ànima, més o menys complexa, diàfana o pesada. Des de la terra o el vent, els insectes o els mamífers, tots els éssers reflecteixen l'univers i són dignes de respecte. El pecat més gran per al jainisme és causar dany a un ésser viu, encara que també cal evitar fer mal a la terra o a les ànimes de l'aigua o l'aire.
En coherència amb l'anterior, els jainistes practiquen la no violència, el dejuni i la mortificació del propi cos. A través d'aquestes activitats esperen descarregar la seva ànima del pes de la matèria kàrmica i evitar posteriors reencarnacions.
La religió jainista presenta una perspectiva igualitària de les ànimes, sense importar les diferències en les forma física: humans, animals, i organismes vivents microscòpics. Els humans són els únics posseïdors dels sis sentits: vista, oïda, gust, olfacte, tacte i pensament; per tant, dels humans s'espera que actuïn amb responsabilitat cap a tota la vida sent compassius, sense egoisme, sense por, racionals i misericordiosos.
Des del punt de vista epistemològic, el jainisme és relativista; defensa que el coneixement del món només pot ser aproximat i que, amb el temps, fins i tot la seva pròpia religió acabarà per desaparèixer.
La comunitat jainista distingeix entre monjos i seglars. Els monjos es sotmeten a una disciplina ascètica superior a la dels laics, encara que no exerceixen el monopoli de la religió. Viuen en un jina-sadman (monestir jainista). Un jina-rshi (asceta jainista) assumeix quatre vots: la no violència, la sinceritat, la rectitud i la renúncia a les coses i a les persones.
[edita] Codi de conducta
Els jina-kalpa són les ordenances practicades pels jinas, i estan oposades a la dels sthaviras. Consisteix en cinc vots:
- Ahimsa (no violència)
- Satya (veracitat)
- Asteya (no robar),
- Brahmacharya (castedat) i
- Aparigraha (desinterès del material).
La religió jainista posa molta atenció en l'aparigraha, el desinterès de les coses materials a través del control d'un mateix, la penitència, l'abstenció de la indulgència, la limitació voluntària de les necessitats i la conseqüent disminució de l'agressivitat.
[edita] Vegetarianisme
El vegetarianisme és una manera de vida per a un jainista, tenint el seu origen en el concepte de jiva daya, la compassió pels éssers vius, i l'a-himsá, la no violència. La pràctica del vegetarianisme és vista com un instrument per a la pràctica de la no violència i la coexistència pacífica i cooperativa.
Els jainistes són vegetarians estrictes, el que es coneix com a dieta vegana, i consumeixen solament éssers sense sentits, sense sistema nerviós, principalment del regne vegetal. Si bé la dieta jainista implica l'anihilament de les plantes, això es veu com la forma de sobreviure que causa el mínim de violència cap als éssers vius (moltes formes vegetals com fruites o arrels són millor vistes pel Jainisme per comportar simplement l'extracció de una part de la planta i no la seva total destrucció).
[edita] Bibliografia
- Díez de Velasco, Francisco. Introducción a la historia de las religiones. Madrid: Editorial Trotta, 1995/2002 (tercera edició revisada i augmentada. ISBN 978-84-8164-564-4.
- Flood, Gavin. El hinduismo. Madrid: Akal Cambridge, 1998/2003. ISBN 978-84-8323-032-9.
- Pániker, Agustín. El jainismo: historia, sociedad, filosofía y práctica. Barcelona: Kairós, 2001. ISBN 978-84-7245-484-2.
[edita] Enllaços externs
- Breve introducción
- El jainismo
- Una religión que respeta los animales
- Meditación en el jainismo
- Definición, historia, literatura...
- Fotos de viajes con sadhus o santos
- Tradición jaina.
[edita] Vegeu també
