Monisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El monisme considera l'home com un ésser unitari, format per una única realitat i substància.

Reben el nom de monisme totes aquelles postures filosòfiques que sostenen que l'univers està constituït per una sola arkhé o substància primària. Així, segons els monismes materialistes, tot es redueix, a última instància, a matèria, mentre que per els espiritualistes o per l'idealisme (especialment, el idealisme hegelià), aquest principi únic seria l'esperit.

Una de les contribucions monistes més conegudes a la metafísica va ser elaborada per Leibniz i és la seva teoria de les "mònades", tal como la va exposar a la Monadologie. Les mònades són a l'àmbit metafísic el que els àtoms són a l'àmbit físic/fenomènic; les mònades són els elements últims conformadors de l'univers. Són "formes substancials de l'ésser", amb les següents propietats: són eternes, indescomponibles, individuals, subjectes a les seves pròpies lleis, no-interactives, i cada una és un reflex de tot l'univers en la seva harmonia preestablerta.

A tall d'exemple de la teoria monista citem també els antics filòsofs hindús, per a ells l'observat pels sentits i les relacions de causalitat quotidianes són una il·lusió, de manera que només hi ha una realitat: braman.[1] Assimilat a Occident al concepte de "Déu", aquest és la causa primera que explica la resta de l'univers. Per als filòsofs monistes materialistes contemporanis la matèria formada en el Big Bang va donar lloc a l'univers i només aquesta matèria explica la realitat.

Alguns monistes són:

Explicacions monistes[modifica | modifica el codi]

Els plantejaments monistes sorgeixen en un conjunt de filòsofs grecs anteriors als filòsofs pluralistes que a diferència d'aquests creuen que hi ha un sol element inicial a partir del qual es crea tot (arkhé). Consideren que l'ésser humà és una única realitat, que és unitari, negant d'aquesta manera l'existència de la ment com a realitat distinta al cervell.

El monisme materialista

Defensa que l'home és un ésser físic i material. Demòcrit (el qual defensava que el principi constitutiu de l'univers, o arkhé, era l'àtom) sostenia que tota realitat és un compost material fruït de la unió d'àtoms. Per això l'ésser humà és pura matèria, i per tant no existeix immortalitat de l'ànima. El materialisme de Demòcrit es va enfortint al llarg dels segles XVII al XIX i XX, a través de filòsofs com D'Holbach, Diderot i La Mettrie, que va escriure l'Home Màquina. Per aquest, l'ànima és una part material del cos identificada amb el cervell. Així, som màquines molt complexes que no necessitem d'una direcció externa (ànima) per a realitzar les nostres funcions. El materialisme mecanicista de La Mettrie va ser substituït en el segle XIX pels de Marx i Darwin. Dins del monisme materialista, es distingeixen diverses posicions com el conductisme i el reduccionisme fisicalista. La posició materialista que més importància ha tingut és el reduccionisme fiscalista, que explica als estats mentals com a estats neurofisiològics del cervell. És a dir, la relació entre ment i cos no és una problemàtica, perquè els estats mentals passen a formar amb aquesta teoria a l'àmbit físic.

El monisme espiritualista

Oposat a l'anterior, defensa que l'home és solament esperit, afirma que tot lo real és mental, és a dir, que tot el que existeix és la percepció de la teva ment. No existeix matèria, sinó que tot és fruït de la imaginació. L'ésser humà és concebut com una ment que es percep a si mateixa i a la dels altres. En paraules de Berkeley, “esse est percipi” (ser és ser percebut), és a dir, la realitat consisteix a percebre o ser percebut. Només existeix una única realitat espiritual. Així que no té sentit afirmar la independència del cos o matèria, ja que només són fruït de la nostra percepció.

Com a exemple particular d'aquesta corrent espiritualista ens podem fixar en el monisme idealista Hegelià que, partint de la historicitat de l'ésser, se sosté en que l'ésser de la realitat objectiva és el no-ésser: només existeix de manera ideal (en el sentit que només existeix en la idea) i aquesta és la realitat. Alhora la tensió permanent entre l'ésser i el no-ésser (en aquest cas entre lo ideal i lo real) és el que dóna peu al desenvolupament dialèctic de l'esperit humà (en el sentit alemany del concepte).

Una aplicació concreta de l'anàlisi de la dialèctica idealista és el cas del desenvolupament històric del llenguatge, com a unitat de la llengua i de la parla. Aquí s'observa que la llengua és ideal i general, mentre que la parla, a la seva pràctica, és completament particular; és més: la parla és un conjunt de realitzacions concretes de la seva idealitat. De tota manera, la tensió entre la llengua i la parla, com a exemple de l'ésser i el no-ésser, porta al seu desenvolupament històric i transformació tant de la idealitat de la llengua com de la pràctica de la parla. És seguint aquest patró que podem entendre la transformació del llatí a cada una de les llengües romàniques.

El monisme intermedi

Spinoza (1632-1677) proposa una solució neutral. Spinoza no admet el dualisme cartesià de les dues substàncies (material i espiritual). Per a ell, estem compostos per una sola substància que és Déu, de la qual només coneixem dos atributs, l'extensió i el pensament. Són dos atributs de la mateixa realitat, de manera que el monisme intermedi considera que hi ha una única substància de la qual només en coneixem aquests dos atributs esmentats, de manera que, cos i ment són dos aspectes d'una mateixa cosa, i per això, ja no és necessari plantejar el problema de la seva interacció.

En l'actualitat una versió d'aquesta teoria ha estat desenvolupada pel filòsof americà Donald Davidson.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. La doctrina vèdica que el món és "del material de l'art" (maya) no és una doctrina de la "il·lusió", sinó que distingeix tan sols entre la realitat relativa de l'artefacte i la realitat major de l'Artífex en què subsisteix el paradigma.