País Basc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el territori del poble basc. Si cerqueu la divisió territorial espanyola homònima, vegeu «comunitat autònoma del País Basc».
País Basc
Euskal Herria
Bandera del País Basc Escut del País Basc
(En detall) (En detall)
Localització
Situació al continent europeu del País Basc
Dades estadístiques
Mapa del País Basc
Mapa del País Basc
Estats
• Autonomies/Regions
• Províncies/Departaments
Espanya i França
Euskadi, Navarra i Aquitània
Àlaba, Biscaia, Guipúscoa,
Navarra i Pirineus Atlàntics
Gentilici Basc, basca
Llengües més parlades Basc, castellà, francès i gascó
Superfície 20870 km²
Població (2005)
  • Densitat
2.891.300 hab.
138,5 hab/km²
Coordenades nd
Organització
Municipis/Comuns

683

El País Basc (en basc Euskal Herria, "país de llengua basca") és un país europeu. Comprèn els set territoris que corresponen aproximadament a l'àrea lingüística basca en temps històrics. La bandera identificativa del poble basc és la ikurriña. Actualment, aquests territoris estan repartits entre els estats espanyol i francès, i gaudeixen de nivells d'autonomia molt diferents. Actualment, no hi ha cap entitat administrativa reconeguda que comprengui la totalitat del País Basc. Aquest és el territori que molts independentistes bascos reclamen per formar un estat propi. De manera oficiosa, tot i que no oficial, Pamplona n'és la capital.[1]

El País Basc ocupa una superfície de 20.664 km² en el vèrtex occidental dels Pirineus, al mar Cantàbric (Golf de Biscaia). Té el seu propi idioma, el basc (minoritari enfront del francès i el castellà), i una població d'uns tres milions d'habitants, uns dos milions i mig dels quals tenen la ciutadania espanyola, i la resta la de francesa. El País Basc estaria constituït per set territoris o províncies (en basc lurralde, plural lurraldeak): Àlaba, Biscaia, Guipúscoa, Navarra, Baixa Navarra, Lapurdi, i Zuberoa.

La llengua basca encara hi és parlada habitualment en algunes regions, sobretot Guipúscoa, part oriental de Biscaia i nord de Navarra. En d'altres, el basc ha estat substituït pel castellà o francès. Avui en dia, el basc té categoria de llengua oficial a la Comunitat autònoma del País Basc i en parts de la Comunitat Foral de Navarra, però no té cap reconeixement oficial a les regions sota administració francesa.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

Diagram de Euler de Euskal Herria.

Els noms oficials del País Basc són: Euskal Herria en èuscar, País Vasco en castellà –aquest és la traducció del primer– o Euskadi en castellà i basc.[2] Tanmateix, Euskal Herria, que pot ser traduït com a "Poble Basc", "País Basc", "País/Poble dels bascs" o "País/Poble de l'èuscar", també és un concepte cultural que pot designar al conjunt dels territoris d'Espanya i França on es parla o parlava el basc. Sabino Arana, per tant, va crear el neologisme Euzkadi per referir-se exclusivament al "poble basc" que viu als actuals territoris de la comunitat i no al poble de parla basca de les set províncies, tres de les quals es troben a territori francès.

Durant molt temps es va usar l'ortografia Euzkadi i no pas Euskadi. Algunes hipòtesis suggereixen que Arana considerava que l'arrel d'eusk "basc", era euzk contracció d'eguzki, "sol", segons la seva teoria que els antics bascs es consideraven fills de l'astre, al qual afegia el sufix -di, molt freqüent en la toponímia basca, i que suposadament significava "conjunt" i "lloc". Tanmateix no hi ha prou evidències antropològiques ni filològiques sobre aquesta derivació, malgrat que els antropòlegs Joxe Migel Barandiaran i Resurrección María de Azkue accepten aquesta interpretació de l'etimologia en base als noms donats en les diverses parles locals de Biscaia a la divinitat masculina del sol. D'altres teories, tanmateix, suggereixen que l'ortografia d'Arana no tenia res a veure amb eguzki sinó de la deformació de l'etimologia que ell mateix proposava de Biscaia.[3] Avui dia el neologisme és acceptat per la Real Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia)

L'ús d'Euskadi com a nom oficial, designa la comunitat autònoma integrada pels tres territoris o províncies, i és l'accepció més universal. Tanmateix, pot designar al conjunt d'aquestes tres províncies i les altres quatre províncies que integrarien Euskal Herria, com és el cas del nom de l'organització terrorista ETA: Euskadi Ta Askatasuna, "Euskadi i Llibertat".

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del País Basc

Els historiadors romans afirmen que el territori basc era habitat des de temps preromans per diverses tribus la llengua dels quals no entenien. La distribució regional d'aquestes tribus difereix entre els historiadors. Tanmateix, s'accepta la teoria que els bascos són un romanent dels primers habitants del paleolític de l'Europa occidental, específicament dels habitants de la regió francocantàbrica. Estrabó i Plini el Vell esmenten en llurs escrits les tribus basques, incloent-hi els vascons i els aquitans entre altres. Hi ha prou evidència per afirmar que ja s'hi parlava un protobasc.

Durant l'Alta edat mitjana els territoris entre l'Ebre i el Garona era conegut com a Bascònia i va ser unificat sota els ducs de Bascònia per un període de temps. Després de les invasions dels musulmans a la península Ibèrica i l'expansió francesa sota Carlemany, el territori es fragmentà. El regne de Pamplona va emergir com el principal estat del territori el segle IX. Seria sota Sanç III el Gran que el regne de Pamplona assoleix la seva màxima extensió territorial, però després de la seva mort el 1035, els seus fills no varen respectar el seu testament que atorgava el regne al primogènit, i després de moltes lluites, van dividir el territori, la qual cosa va donar lloc a una nova estructura política el segle XII formada pels regnes de Navarra, Aragó i Castella. Durant l'Alta edat mitjana, Biscaia s'uneix voluntàriament al Regne de Castella.

El 1200, el regne de Navarra va perdre els actuals territoris d'Àlaba, Guipúscoa i el Duranguesat, que són annexionats pel monarca castellà. Així doncs, Navarra, separada dels altres territoris peninsulars del País Basc, va orientar la seva política d'expansió cap al nord i a l'est, als territoris fronterers amb França i Aragó. Navarra, va ser annexionada parcialment al regne de Castella durant els segles XI i XII, i gairebé en la seva totalitat durant 1512 i 1521. La resta del territori del nord va ser annexionada per França. Les tres províncies de l'actual Euskadi, que s'havien unit voluntàriament al regne de Castella intermitentment, van donar llur suport a la integració de Navarra amb Castella.

Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia van conservar els seus furs. Aquesta situació va perdurar fins al segle XIX data en què van ser parcialment suprimits per Antonio Cánovas del Castillo després de la derrota carlina. Durant el franquisme, només Àlaba i Navarra van conservar part de llurs antics furs, però van ser derogats en les altres dues províncies per decret del 23 de juny, 1937 en ser considerades «traïdores» en no donar suport a la revolta i suprimint el primer Estatut d'Autonomia Basc. Aquest decret va ser parcialment modificat el 6 de juny, 1968, suprimint els paràgrafs ofensius per a Guipúscoa i Biscaia, però conservant la resta dels articles. Va ser finalment derogat el 30 d'octubre, 1976.

Avui dia el País Basc està conformat per la comunitat homònima, per la comunitat foral de Navarra i per les províncies del sud de França.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa dels territoris que constitueixen el País Basc (Euskal Herria).

El territori ocupa una superfície de 20.664 km². Se situa en el vèrtex occidental dels Pirineus i el seu litoral és banyat pel mar Cantàbric. Té una població d'aproximadament 3.000.000 de persones, de les quals al voltant de 2.600.000 tenen ciutadania espanyola i la resta, francesa. El País Basc (Euskal Herria) es compon de set territoris, de vegades denominats amb el terme basc lurralde o herrialde:

Principals ciutats[modifica | modifica el codi]

Divisió per municipis, sense incloure el Comtat de Treviño (Burgos), que es considera també part del País Basc (Euskal Herria).
Mapa municipal d'Euskal Herria

Àrees metropolitanes[modifica | modifica el codi]

  • Àrea Metropolitana d'Eibar-Durango 126.190 habitants
  • Baiona-Angelu-Biarritz/BAB 112.026 habitants

Extensions i dades geogràfiques[modifica | modifica el codi]

Territori Extensió (km2) Capital Nombre de municipis
País Basc 20 947,2 Pamplona 683
Navarra 10 421,0 Pamplona 272
Àlaba 3316,9 Vitòria 53
Biscaia 2236,7 Bilbao 112
Guipúscoa 1980,3 Sant Sebastià 88
Baixa Navarra 1322,1 Donibane Garazi 74
Lapurdi 855,7 Baiona 41
Sola 814,5 Mauléon 43

Font Datutalaia

Sistemes muntanyosos[modifica | modifica el codi]

Panoràmica des d'Urbia, destaca al fons les muntanyes del Duranguesat amb Amboto i Alluitz. S'aprecia clarament el Santuari d'Aranzazu al peu de la imatge.

El territori en què s'assenta el poble basc és especialment muntanyenc. La majoria de les seves serres es troben en l'eix oest-est. La roca més freqüent és la calcària, encara que també el granit.

Els pics més elevats es troben al Pirineu, sent la Taula dels Tres Reis el pic més alt. Aquesta serralada neix al costat del mar, ascendeix d'oest a est i el primer pic que supera els 2.000 metres és l'Orhi, de gran importància mitològica.

Al sud de Navarra i Àlaba es troba la muga de la Serra de Toloño, la Serra de Cantàbria i la Serra de Codés.

Entre aquestes dues principals serralades es troben les Muntanyes Basques. Tenen una orientació d'est a oest i estan formades per serres com Gorbea, Urbasa, Andia, Amboto, Ordunate o Aizkorri.

Justificació de la unitat[modifica | modifica el codi]

Segons la visió nacionalista basca, el Regne de Navarra hauria estat l'única expressió política del País Basc com a estat, quan Sanç el Gran reuní tots els territoris de parla basca, però a poc a poc fou perdent-los a favor de Castella i França. El 1512 els castellans ocuparen Navarra, amb la qual cosa aquesta es va veure reduïda als territoris del nord del Pirineu (Baixa Navarra) que el 1530 foren abandonats pels espanyols. El 1594 Enric de Navarra es converteix en rei de l'estat francès (Enric IV de França). Enric era hugonot i es convertí al catolicisme per accedir al tron francès; d'aqui la frase que se li atribueix: «París prou val una missa» (en francès: Paris vaut bien une messe). Va ser el primer Borbó que accedia al tron francès (després regnaren a Espanya). Durant molt de temps, el País Basc conservà els seus furs, respectats pels reis espanyols i francesos, però la situació canvià amb la revolució francesa, que enderrocà l'antic règim. Als territoris al nord del Pirineu els furs foren abolits tot d'una, i a la part sud es produïren una sèrie de guerres sanguinàries per la successió a la corona espanyola (les Guerres Carlines) en les que les institucions basques prengueren partit pel bàndol perdedor, i tingueren com a conseqüència la pèrdua de gran part dels furs.

Nacionalisme basc[modifica | modifica el codi]

Simbologia nacionalista basca en un mural a Pasaia

Nacionalisme basc és una ideologia política que advoca per la unitat i defensa de l'entitat política dels territoris que entén que configuren la nació basca i que actualment es reparteixen entre Espanya i França, pel que la seva extensió territorial es correspondria amb la d'Euskal Herria:

Si bé existeixen concepcions nacionalistes que matisen aquest objectiu, aquesta ideologia es dirigeix en últim terme a constituir un estat[4] independent a Europa que unifiqui els diversos territoris. Hi ha diverses concepcions i postures nacionalistes que difereixen quant a quin hauria de ser la destinació última d'aquesta unió basca i que abasten des de postures federalistes a independentistes, totes elles majoritàriament democràtiques, encara que hi ha un sector que propugna mètodes d'actuació violents.

Simbologia nacionalista basca[modifica | modifica el codi]

Lauburu
Arrano beltza

El nacionalisme basc, igual que altres ideologies, compte amb una simbologia pròpia. Cada Diumenge de Resurrecció els partits nacionalistes bascos celebren l'Aberri Eguna, o dia de la pàtria basca. Sabino Arana Goiri va establir el vocable "Aberri" (Pàtria) per primera vegada per a sintetitzar l'existència d'una paraula en èuscar per a denominar l'anhel de la seva ideologia. Amb aquest mateix sentit sorgiria el concepte "Euzkadi", creat per Arana en oposició al concepte "Euskal Herria", utilitzat àmpliament fins llavors pels partits que ell considerava "espanyolistes". De la paraula "Aberri" es desprèn "Abertzale" (Patriota) que és freqüentment emprada pels partits nacionalistes per a referir-se a la comunitat que representen i és usada particularment pels sectors radicals nacionalistes d'esquerra.

Altres símbols del nacionalisme són la Ikurriña (literalment "Bandera"), dissenyada pels germans Arana per a ser en principi la bandera de Bizkaia; la seva extensió va donar lloc que fos acceptada com a bandera oficial del País Basc.

El lauburu: estela solar d'origen desconegut i molt similar a símbols molt estesos per altres cultures. Literalment significa "quatre caps"; alguns autors han establert connexions entre aquest emblema, habitual en les tombes medievals de tot el cantàbric, amb el "Lábaro càntabre". El nacionalisme ho ha identificat com símbol de la unió dels quatre territoris bascos a Espanya (Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra); a cadascun dels quals correspondria un dels caps del Lauburu). Aquesta Unió és nominalment coneguda com a "Laurak Bat" (quatre en un) i es convertiria en "Zazpiak Bat" (set en u), afegint els tres territoris ultrapirinencs (Lapurdi, Zuberoa i Behe Nafarroa).

L'arrano beltza: literalment (águila negra), fou el segell del Sanç Garcés III de Pamplona. És assimilada com primera bandera de Bascònia, fins i tot per sectors d'extrema dreta nacionalista espanyola.

La conflictivitat social i política basca també ha convertit en símbols nacionalistes certes manifestacions culturals basques, en oposició i com diferenciació de les quals consideren manifestacions culturals foranes i concretament "espanyoles", com pot ser l'"olentzero", substitut basc del Pare Nadal que reparteix els seus regals la revetlla de Nadal, l'esport rural basc, la celebració d'alguns carnavals i festes populars, la mitologia basca...

Llengua basca[modifica | modifica el codi]

Article principal: Basc

El basc, o èuscar (en basc euskara o, segons els dialectes, euskera, eskuara, eskara, uskara o üskara), és una llengua aïllada (sense relació amb cap família lingüística coneguda) parlada actualment en bona part de la Comunitat autònoma del País Basc i part de Navarra, a Espanya, i al País Basc del Nord (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània, a França). En l'actualitat la llengua basca es considera l'única llengua preindoeuropea supervivent en Europa.[5] Antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, i els Pirineus aragonesos i part dels catalans. Alguns creuen que algunes de les paraules que li són pròpies procedeixen de l'edat de pedra, ja que es deriven del mot haitz "pedra", per exemple:

aizto o ainzto "ganivet"
aizkora "destral"

D'altres dubten d'aquesta etimologia, i consideren la possibilitat que la forma primitiva del mot haitz fos *anetz o *anitz. L'exemple del mot aizkora sol ser contestat amb el fet que també és probable que provingui del llatí asciola 'destral petita'.

Es creu que la llengua dels bascons (el protobasc, origen del basc actual) és anterior a l'aparició de les llengües indoeuropees a Europa, i hauria estat estesa per tota la península Ibèrica, i per tot Europa.

Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la a alguns llocs i estava prohibit a les escoles durant la dictadura franquista) ha iniciat una lenta millora. No obstant això, a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les quals està en regressió.

Luca Cavalli-Sforza afirma que hi ha una possible relació, tant lingüística com genètica, entre les poblacions japoneses i basques, recalcant-ne l'antiguitat de l'origen i el fort aïllament d'aquestes dues poblacions. El més probable és poder relacionar el basc amb el grup de les llengües ibèriques, per comparació fonètica amb taules de plom gravat localitzades a l'assentament ibèric d'Ullastret.

Situació de la llengua basca[modifica | modifica el codi]

Percentatge d'alumnat matriculat en basc (2000-2005).

El poble basc té el seu propi idioma, el basc, a part de l'espanyol i el francès. També trobem de manera molt més minoritària el gascó i el romaní que han conservat alguns dels gitanos autòctons.

Avui dia, pràcticament tots els bascos parlen les respectives llengües estatals (espanyol i francès). A tot el País Basc aproximadament un terç dels bascos parlen basc, una llengua no indoeuropea. Aquesta llengua única i aïllada ha cridat l'atenció de molts lingüistes, que han tractat de descobrir la seva història i el seu origen.

A la zona del Baix Adur, que inclou les poblacions labortanes de Baiona o Anglet el gascó (dialecte de l'occità) és la llengua tradicional (el basc parlat actualment es va introduir a partir del segle XIX a causa de la migració de la població bascoparlant de l'interior). A causa d'això, aquesta zona és considerada pels occitanistes com a part de Gascunya i actualment és una zona trilingüe.

La població bascoparlant està en ascens, fonamentalment a causa de la cooficialització del basc en els tres territoris de la comunitat autònoma del País Basc, el seu suport i foment per part de les institucions i la seva implantació en el sistema educatiu. A Navarra el basc té la consideració de llengua pròpia juntament amb el castellà encara que no és cooficial en tot el territori, mentre que al País Basc del Nord ni tan sols és oficial, encara que es permet el seu ensenyament.

El 2003 el Departament de Cultura del Govern Basc destacava que mentre que al País Basc el percentatge de població bascoparlant pujava 5 punts, a Navarra amb prou feines ho feia 1, mentre que al País Basc del Nord descendia en 9 punts. Això va fer una pujada de 3 punts percentuals en total.

La "IV Enquesta Sociolingüística" del Govern Basc apunta que sis de cada deu bascos tenen algun coneixement d'èuscar[6] i havia guanyat 137.000 parlants en els últims quinze anys, encara que de manera desigual. S'hi constatava que la revitalització del basc avançava a la comunitat autònoma del País Basc, especialment a Àlaba en pujar del 7,8% al 14,2%, i a Navarra, mentre que al País Basc del Nord continuava el seu retrocés passant del 24,4% al 22,5%, si bé la regressió minorava el seu ritme. El coneixement del basc estava en augment sobretot en la població jove, a tots els territoris.

A Navarra el 2008 es va constatar un augment creixent de la població que estudiava basc, l'ensenyament públic en basc torna a créixer i passa de 1.234 prematrícules a 1.367: Falten les dades globals de nens de 3 anys, però el model D tornarà a ser elegit per un de cada tres nous alumnes. El 38% dels nous alumnes que arriben a la UPNA des de Batxillerat saben basc. En el curs 2008-09 un 56,6% no coneix la llengua, un 12,78% diu tenir-ne coneixements bàsics, i un 25,75% en té un nivell bo o molt bo. quedant en un 18% el percentatge de persones que tenien coneixements d'aquesta llengua a Navarra, en el 52% a Guipúscoa, a Biscaia el 31% i a Àlaba el 25%.[7]

Grup ètnic basc[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bascos
Sentiment basc al País Basc. Pregunta: es considera vostè basc? Respostes: 1: Sí - 2: Sí, en certa mida - 3: No - 4: No sap/No contesta

Els bascos (o bascs) i les basques (en singular: basc, basca) són un grup ètnic que habita majoritàriament al País Basc (en basc: Euskal Herria) situat a l'extrem oest del Pirineu i al nord del riu Ebre. En les llengües que s'hi parla, són coneguts com a: euskaldunak (bascoparlants) o euskotarrak (neologisme creat per Sabino Arana per designar els nadius del País Basc) en basc, les Basques en francès, los vascos en castellà i los bascos en gascó (occità).

Tenen trets diferenciadors pel que fa a tipologies sanguínies, la cultura i sobretot la llengua,[8] d'arrels no indoeuropees, en clar contrast amb les llengües romàniques dels seus veïns i la resta de pobles coneguts.

Existeix un fort sentiment nacionalista entre els bascos, especialment els residents a Espanya, que s'identifiquen més fermament com a bascs que com a espanyols o francesos. Malgrat això, una gran part dels bascos se senten tant bascs com espanyols (o francesos, en el cas dels bascs del cantó francès).[9] Molts bascos consideren la designació de "minoria ètnica" com a incompleta, afavorint en canvi la definició com a nació.[10]

Actualment viuen en una zona altament industrialitzada, les diferències culturals amb la resta d'Europa són inevitablement difuminades, encara que roman molt forta la consciència d'una identitat cultural pròpia, com també la identificació amb la seva pàtria, fins i tot en molts bascs que han emigrat a altres zones d'Espanya o França, o en altres parts del món (l'anomenada diàspora basca).[11]

Mitologia basca[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mitologia basca
Arbre genealògic de la mitologia basca.

La mitologia basca és el conjunt de creences i mites precristians dels bascos. Tot i la intensa cristianització soferta en l'últim mil·lenni i de les persecucions de la inquisició, el poble basc ha conservat nombroses llegendes que parlen d'una mitologia pròpia molt antiga. Aquesta mitologia ha estat recollida al llarg del segle XX per estudiosos com J.M. Barandiarán i J. Caro Baroja, entre d'altres. Les llegendes de pobles veïns romanitzats, com les de l'Alt Aragó o Astúries mostren una sorprenent similitud.

L'antiga religió basca sembla estar centrada en una divinitat central de caràcter femení, que rep el nom de Mari. El seu consort masculí rep el nom de Maju o Sugar.

Encara que hi ha nombroses referències a l'existència d'una divinitat celest, anomenada Urtzi, i que podria ser assimilable al Júpiter llatí o al Déu cristià, aquest sembla no tenir cap paper en les llegendes, essent probablement una incorporació d'origen exterior.

L'antiga religió basca és per tant de caràcter ctònic, tenint tots els seus personatges el seu cau a la Terra i no al firmament, que sembla com un paratge buit pel qual Mari o Maju viatgen de muntanya a muntanya, o pastoregen ramats de núvols.

Altres personatges de la mitologia basca són les làmies, els mairus, els iratxos, Basajaun, Gaueko, Tartalo, els galtzagorris, el drac primigeni o Herensuge, les sorgines o bruixes, els jentils, etc.

Literatura basca[modifica | modifica el codi]

Article principal: Literatura basca

Literatura basca és la literatura feta en basc al territori de les set províncies del País Basc: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba, Navarra, i les tres d'Iparralde.

La literatura popular oral és molt rica; la literatura escrita, al contrari, ha estat d'aparició tardana, escassa i sense cap influència més enllà del mar geogràfic de Bascònia. A més ha estat gravada per la fragmentació en diversos dialectes, entre els quals els de major tradició literària són el labortà, el guipuscoà, el biscaí i el suletí.

Els texts literaris més antics són fragments de cants relatius a les lluites dels ss XIV i XV, així com el vocabulari de Picaud del s. XII, però a les Glosas Emilianenses (s. X) apareixen els primers texts en èuscar. Entre els conservats hi ha els que narren la derrota de Pedro de Avendaño, cap dels onyacins, i la crema d'Arrasate (Mondragón). Pel cant de Basajaun Bereterretxe'tar, que narra l'assassinat d'un jove, podem fer-nos una idea del que deuen haver estat molts poemes avui perduts. Molts cants antics han sobreviscut gràcies a Esteban Garibai (1533-1599), alcalde d'Arrasate i cronista reial, dins el compendi Compendio de historia de las crónicas y universal historia de todos los reynos de España (1571). Per altra banda, l'humanista francès François Rabelais publicà al seu Gargantua (1534) discursos en èuscar.

El primer llibre publicat en basc va ser Lingua Vasconum Primitiae de Bernard Etxepare el 1545. Es té coneixement d'aquesta obra per l'únic exemplar conservat a la Biblioteca nacional de París. Segons es pot inferir de les opinions dels seus contemporanis, no va ser apreciat pels seus metres populars propis del bertsolarisme. Els seus versos van ser musicats a la fi del segle XX per Benito Lertxundi, Xabier Lete i el grup Oskorri, entre d'altres, convertint-los en cançons populars. Actualment els seus poemes han adquirit el caràcter gairebé d'himne entre els sectors de la cultura euskaldun i en defensa de l'èuscar, sent recitats en tot tipus d'actes culturals i populars.

Les característiques principals de la literatura basca són les següents:

  • És fruit d'una llengua sense oficialitat ni unitat: Haver nascut en una comunitat de parlants tan reduïda ha tingut un important impacte en la literatura escrita, sobretot a mesura que avança la història i els límits de les llengües i pobles s'afebleixen i difuminen. La història de la llengua basca es diu que és la història de la seva supervivència i la d'un poble cosa que marcarà a tots els autors, convertint juntament amb la temàtica religiosa el compromís (els primers passos serien l'apologisme de Larramendi) cap al basc un dels pilars al voltant dels quals giraran diferents moviments.
  • Ha nascut entre estats les llengües dels quals són romàniques: El País Basc es troba entre el que han estat els centres culturals i polítics d'occident, sent aquests estats competidors entre si dipositaris de la tradició llatina. És per això que aquest poble que ha guardat la seva antiga parla ha rebut la influència llatina, que es veu reflectida sobretot en l'Escola de Sara i altres autors religiosos de l'època a causa de l'ús abundant de cites a autors clàssics i cristians que aquests feien en els seus textos en prosa.
  • Ha tingut com a finalitat principal l'ensenyament religiós: El pare Barandiarán (tal com recull Martín Ugalde en la seva Síntesi de la història del País Basc o el mateix religiós en el seu Home Primitiu al País Basc) va defensar en vida la cristianització tardana del poble basc, al·legant que en la mateixa navarresa fins al segle XX s'havien conservat creences paganes en idiosincràsia amb les cristianes. És aquesta la raó que es veu darrere de la insistència de l'església catòlica per cristianitzar i estendre el catecisme entre el poble valent-se del basc (després de la Contrareforma). Aquesta religió és de vegades imposada per la política del moment, però en altres ocasions l'Església Catòlica mateixa va utilitzar l'idioma mateix (el basc) i la literatura com a mur contra els canvis i noves ideologies sorgides, aquest seria el cas del protestantisme o dels enfrontaments periodístics de Jean Hiriart-Urruti i els republicanistes francesos.
  • La poesia sempre ha tingut més pes que la prosa: Així ha estat el començament de la majoria d'idiomes, ja que la prosa exigeix ​​un lector, és a dir, gent alfabetitzada que la llegeixi. Els cants, bertsos, eresiak i cantessis, no han necessitat més de ser cantats. És per això, que com en altres literatures, són abundants les cobles i cantessis de melodies que eren i són conegudes per al poble. Fruit també d'això seria l'abundància de composicions líriques de caràcter popular, enfront de la poesia culta, que gairebé fins a finals del segle XIX no aconseguiria desenganxar-se de la influència del bertsolarisme en l'ús de metres sobretot.
  • Escassa implantació de la impremta o la "problemàtica de la impremta": A diferència de la resta de llengües romàniques pel que sembla la impremta va tenir escassa implantació de manera que obres no religioses com Peru Abarca van haver de ser transmeses mitjançant manuscrits fins i tot a finals del segle XVIII. S'ha debatut molt i tret poc en clar, s'al·lega d'una banda l'existència d'una censura tant a França com a Espanya durant els segles posteriors al cisma d'occident, d'altra banda que no existia suficient producció per a la implantació d'aquestes o la no necessitat d'aquestes per part de les autoritats, que s'haurien valgut d'altres mitjans per transmetre edictes reals i semblants. Tal com demostra la publicació d'edictes reials en basc durant el Regne de Navarra la impremta havia estat implantada a Bascònia per tant un dels arguments seria rebutjat (encara que la majoria de textos religiosos eren publicats fora d'Euskal Herria i l'existència d'un edicte de 1766 del Comte d'Aranda prohibint publicar en basc (1766)[12]), però el de la censura cobraria força a la llum dels llargs períodes que passaven les obres entre que eren escrites, passaven la censura de la inquisició i finalment publicades. Aquest va ser el cas de Juan de Tartas, les obres tot i ser religioses van trigar a ser impreses i a més (igual que en el cas d'altres autors de l'època) van patir l'anomenat "mal de la impremta". És a dir, l'alteració de l'obra a causa de l'ortografia afrancesada i la supressió de la majoria dels signes de puntuació, fins al punt de ser extremadament complicada la seva lectura i comprensió.
  • El seu estudi és relativament recent: Exceptuant el cas d'Oihenart potser, no hi ha hagut cap autor fins ben entrat el segle XIX que s'hagi interessat per la història de la literatura en basc, la qual cosa afegida a la problemàtica de la impremta ha fet que descobriments com el manuscrit de Joan Amendux (1969), Ibarguen-Chopin o Lazarrraga (2004) hagin revolucionat el que se sabia fins ara, sobretot pel que fa a la literatura medieval.

Cuina del País Basc[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cuina del País Basc
Xistorra

La cuina del País Basc o cuina basca es compon dels plats i mètodes de preparació típics de la gastronomia dels bascos. Això inclou carns i peixos torrats a la brasa, marmitako i ollada de xai, bacallà, una versió basca de les coques de dacsa anomenada talos, l'escudella de llegums de Tolosa, pebrera del piquillo de Lekeitio, pintxos de Donostia, formatges de llet d'ovella d'Erronkari i d'Idiazabal, vi de Txakolí i sidra de Guipúscoa.

Esport rural basc[modifica | modifica el codi]

Article principal: Esport rural basc
Dantzari.

L'esport rural basc (en basc herri kirolak i en francès force basque) és el terme sota el qual s'engloben diferents modalitats esportives que es practiquen per tradició en el medi rural del País Basc, Navarra i Iparralde.

Alguns d'aquests esports han sorgit i són específics del País Basc; encara que uns altres es practiquen d'una o una altra forma també en altres parts del món.

Trets comuns d'aquests esports són la importància que es concedeix a les apostes i desafiaments entre participants i espectadors. També és destacable que en general tots els esports rurals bascos requereixen una gran força física i una gran resistència.

Tots aquests esports tenen el seu origen en activitats laborals del mitjà rural que s'han transformat en activitats esportives a partir de la competència entre diferents persones per veure qui té major destresa en una activitat determinada. Així per exemple, a partir de l'activitat de tallar troncs per aprovisionar-se de llenya sorgeix l'esport dels aizkolaris o talladors de troncs; a partir de l'activitat de moure grans roques per a la construcció sorgeix l'aixecament de pedres, etc.

La pilota basca és un altre esport característic del país. Es juga en els frontons, amb diferents modalitats tradicionals, sent la pilota a mà, cistella-punta, remunti, pala i trinquet les més conegudes. Aquest esport s'ha estès per tot el món, especialment en els països hispans tenint una presència rellevant a Florida (Estats Units). Hi ha frontons importants a les principals ciutats del món hispà, inclòs el Jai Alai de Manila. L'afició pelotatzale (a la pilota) està estesa per bona part del nord de la península, i fins i tot troba aficionats a València.

Danses basques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Danses basques

Les danses basques són una part molt important de la cultura basca i del seu folklore. Cada poble i vila té els seus propis balls, que tot i que han estat estudiades per territoris no sempre implica un directe parentiu entre elles. Els primers estudis d'aquests balls es remunten a Manuel de Larramendi i la seva Coreografia o descripció general de la molt noble i lleial Província de Guipúscoa (1756), encara que es té constància d'aquests ja al segle XVI, doncs aquests acompanyaven als astolasterrak, peces de teatre popular de to humorístic.

Centrant-nos en les diferents tipologies de dansa, no es pot passar per alt tres formacions característiques de realització:

  • Els balls de romiatge o plaça, basats en els balls que se celebraven en els romiatges i la participació era popular i espontània han passat a engrossir el repertori dels grups de dansa establerts, si bé és veritat que encara es realitzen en totes aquelles romeries, sobretot en els llocs rurals del país, aquest tipus de balls populars i espontanis que conviden a participar lliurement a tots els romanís i visitants.
  • Les danses d'espases, les danses d'espases, que tenen un paral·lelisme evident amb les europees del mateix tipus. La seva realització, sempre lligada a la commemoració o a rendició d'honors, està lligada a la dansa ritual on el poble fa costat amb respecte a cada col·lectiu de ballarins.
  • Les danses de fi de festa, aquests tipus de balls es realitzen per marcar la fi d'unes festes o d'un període concret, com el carnestoltes, han servit de simbòlic colofó ​​al desenfrenament festiu, representat en el cop, estomacada i crema de la pell de vi inflat i buit. És la fi d'un cicle i el començament d'un altre. S'observen cicles complets de zones específiques al costat de danses determinades esteses per tot el territori, o esquitxades en certs enclavaments.

Selecció de futbol del País Basc[modifica | modifica el codi]

La Selecció de futbol del País Basc[13] (en èuscar Euskal Herriko Selekzioa[14]) és un equip que acull a jugadors d'arreu del País Basc que voluntàriament vulguin formar-ne part. La seva organització està al càrrec de la Federació Basca de Futbol. Els estatuts de la FIFA[15] dicten que per què una selecció pugui participar en competicions internacionals oficials, ha de representar un estat independent o ha de tenir l'autorització expressa de la federació del país corresponent (en aquest cas de la Federació Espanyola de Futbol). Com que la selecció no compleix aquests requisits, no té reconeixement per part de la FIFA i per tant només pot jugar partits de caràcter amistós.

Durant la Segona República Espanyola va jugar sota les denominacions de Vasconia i Euzkadi. Després de la caiguda del franquisme va portar els noms de "selecció d'Euzkadi" o "d'Euskadi". L'any 2007 va canviar la seva denominació a "selecció d'Euskal Herria (en èuscar Euskal Herriko Selekzioa), reprenent el 2008, no sense polèmica, l'antic nom de "selecció d'Euskadi".

En els últims temps, els partits de la selecció basca estan marcats per un profund ambient reivindicatiu a favor de l'oficialitat de la selecció i la independència. En les categories inferiors, el combinat sol rebre el nom de "selecció del País Basc" o "selecció d'Euskadi" i representa exclusivament a la Comunitat autònoma del País Basc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Las capitales de Euskal Herria Departament d'Educació, Universitats i Investigació del Govern Basc.
  2. Article primer de l'Estatut d'Autonomia, que diu: Beronen izena Euskadi zein Euskal Herria izango da.
  3. El Significado de la Palabra Euzkadi de Xavier Zabaltza Pérez-Nievas
  4. Mario Zubiaga (et al.):Towards a Basque State. Nation-building and institutions, Bilbo: UEU, 2012 ISBN 978-84-8438-421-2. Txoli Mateos (et al.):Towards a Basque State. Citizenship and culture, Bilbo: UEU, 2012 ISBN 978-84-8438-422-9. Iñaki Antiguedad (et al.):Towards a Basque State. Territory and socioeconòmics, Bilbo: UEU, 2012 ISBN 978-84-8438-423-6.
  5. (castellà) Rafael del Moral, Diccionario Espasa - Lenguas del mundo', 2002
  6. Euskadi guanya 118.000 parlants de basc en sis anys, i arriba als 775.000 Així, sis de cada deu bascos tenen algun coneixement de basc.
  7. 981476.php Un de cada quatre alabesos entén basc i el parla bé o amb dificultats "... a Àlaba ja són un 25,1% els ciutadans que entenen el basc i el parlen bé o amb dificultats. El territori s'apropa així a les dades de Biscaia, on els euskalduns suposen un 31,3% de la població. A Guipúscoa, el territori que històricament més ha mantingut la llengua, són un 52,9% els habitants que la parlen (Diari de Notícies d'Àlaba, 2008)
  8. Zirakzadeh, Cyrus Ernesto. A rebellious people: Basques, protests, and politics. University of Nevada Press, 1991, p.xvi. ISBN 0874171733. 
  9. Euskobarómetro series, Evolución de la identidad nacional subjetiva de los vascos, 1981-2006. "As Basque as Spanish" shows 33% of the citizens of the Basque Autonomous Community in late 2006.
  10. Payne, Stanley G. Basque nationalism (en anglès). University of Nevada Press, 1975, p.73. ISBN 0874170427. 
  11. Douglass, William A. The Basque diaspora (en anglès). University of Nevada Press, 1999, p.3. ISBN 1877802050. 
  12. Els receptors dels tribunals van imposar el castellà en pobles bascos, va ser proscrita a les escoles i sancionats els nens que la usaven Un dels documents que apareixen en el llibre és l'ordre del comte d'Aranda, el 1766 "prohibint tota impressió en llengua bascongada». http://www.pamiela.org/JURIO/JURIOliburuak/jur_036eusk01. html
  13. Notícia a "El Diario Vasco" sobre el canvi de nom promogut per la Federació Basca
  14. Pàgina de la EFF-FVF (basc)
  15. «Estatuts de la FIFA». Arxivat de l'original el 30 de maig de 2009.Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: País Basc


 
Territoris del País Basc
Euskal Herriko herrialdeen mapa ca.svg
País Basc Nord o Iparralde : Lapurdi Lapurdi | Baixa Navarra Baixa Navarra (Nafarroa Beherea) | Zuberoa Zuberoa

País Basc Sud o Hegoalde: Àlaba Àlaba (Araba) | Biscaia Biscaia (Bizkaia) | Guipúscoa Guipúscoa (Gipuzkoa) | Navarra Navarra (Nafarroa)


Coord.: 42° 52′ 55″ N, 1° 55′ 01″ O / 42.88194°N,1.91694°O / 42.88194; -1.91694