Vascons

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els vascons o bascons (llatí vascones) foren un poble autòcton d'Hispània, celtitzat i iberitzat, que vivia a la província Tarraconense, a la regió que avui és Navarra i algunes zones veïnes de l'Aragó, La Rioja, i Guipúscoa. Cap a l'est de Tudela viurien fins al riu Gallegos, que marcaria el límit oriental incloent Jaca al nord. Cap a l'oest, anomenat el Vasconum Saltus arribaven al mar per Hondarribia i Oiartzun, afrontant allà amb els vàrduls, emparentats als càntabres, baixant cap al sud fins a l'actual Logronyo.

Els seus veïns eren: al nord els aquitans; a l'oest, els vàrduls; al sud-oest, els berons; al sud, els pelendons i lusons; al sud-est, els edetans que ocupaven la Vall de l'Ebre; a l'est, els ilergets (que ocupaven Lleida i Osca), i al nord-est, els cerretans.

Orografia[modifica | modifica el codi]

Al nord del territori vascó se situa la serralada Pirinenca, que augmenta la seva altura com més a l'orient (en direcció a Jaca), i la disminueix cap a occident (cap a l'actual província de Guipúscoa). La serralada Pirinenca i els seus estreps tenen una altura entre 1.000 i 2.000 metres sobre el nivell del mar.

A l'oest se situen les Serres d'Aralar i Andía i les Muntanyes d'Urbasa (conjunt denominat Urbasa-Andia), amb una altura superior als mil metres sobre el nivell del mar. Traçant una línia diagonal entre l'antiga Vareia (prop de l'actual Logronyo) i Jaca, es pot separar la zona dels plans i de muntanya baixa (i la Ribera d'Ebre) que se situaria al Sud de la línia, i la zona muntanyosa (entre 500 i 1000 metres d'altitud sobre el nivell del mar) que se situaria al nord.

Geologia[modifica | modifica el codi]

De l'era Proterozoica no es troben formacions precambrianes; de l'era Paleozoica s'han trobat alguns fòssils, però en tan escassa quantitat que la qualificació dels terrenys ha degut fer-se per analogies amb altres de l'entorn; dels períodes cambrià, silurià, devonià i carbonífer semblen ser els terrenys situats al nord-oest del territori.

L'era Mesozoica s'assenyala a la zona compresa per les Serres d'Urbasa i Aralar, i des d'aquesta cap al nord (fins als terrenys de formació Paleozoica) i cap a l'est al llarg dels Pirineus.

La majoria de les terres ocupades pels vascons es van formar a l'era terciària, doncs només les terres sedimentàries de la zona de Vall de l'Ebre (amb un ramal des de l'Ebre seguint el curs del riu Arga -fins a l'altura de Tafalla- i del riu Aragó) són posteriors.

Fluviologia[modifica | modifica el codi]

El riu Arga recorria el territori vascó des dels Pirineus fins a l'Ebre, en el qual desemboca a prop de l'antiga ciutat de Graccurris. Té com afluents principals per la dreta el Ulzama (cap al Nord de Pompelon), i el Araquil (la seva vall discorre entre l'oest de Pamplona i la localitat de Araceli, i separa les serres d'Aralar i Urbasa). Per l'esquerra rep l'Aragó, el qual té el seu naixement en els estreps Pirinenques del que fou el territori dels iacetans. El riu Aragó rep per la seva dreta al riu Esca que forma la Vall del Roncal, i el riu Erro, nascut a prop que Roncesvalles, i que des d'allà descendeix cap al sud-est i rega el que fou el país dels iluberitans. Al seu torn el riu Erro rep per la seva esquerra al Irati, la vall del qual ascendeix cap als Pirineus (i que al seu torn és receptor del Urrabi, la vall del qual permet l'accés a Roncesvalles) i el Salazar, que des dels Pirineus descendeix fins a l'antiga Iluberri.

Paral·lel a l'Arga discorreix el riu Ega en el seu tram final, quan a l'altura l'actual Lizarra (a la zona dels antics fundus Emilianus, Grocius, Munius, Aberius, etc.) torça el seu rumb. Abans d'arribar aquest punt el riu discorreix, des del seu naixement a Àlaba, en direcció cap a l'est.

Al Sud de l'Ebre el riu principal és el Cidacos (homònim del riu que paral·lel a l'Arga va des del nord de l'actual Tafalla fins a desembocar en l'Aragó), que banya l'antiga Calagurris.

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima de la zona nord-oest fou més aviat temperat, plujós i humit, i predominaren els boscos i les pastures. La resta de la zona pirinenca i els seus estreps (i les Serres d'Aralar i Urbasa-Andía) és de clima fred i plujós, predominen les pastures i boscos, i les muntanyes són elevades. La zona de Pamplona, i cap al Sud, és muntanyosa amb espais plans i diversos valls. El seu clima fou fred i plujós. Predominaren els boscos i les pastures.

La zona mitjana, més al Sud, fou de transició entre la muntanya i la Ribera, amb un clima més temperat i menys pluges. Es cultivaven cereals.

La zona de Ribera és plana i produeia cereals i altres cultius. Les temperatures foren les més altes del territori i la pluja la menor.

Vegetació[modifica | modifica el codi]

Predominaren els faigs i els roures.

Caràcter i costums[modifica | modifica el codi]

Se sap molt poc dels vascons no romanitzats durant tot el període romà, tant en la República com en l'Imperi.

El seu aspecte exterior no diferia d'altres muntanyencs de la península Ibèrica: vestien amb pells per a protegir-se del fred, la seva cabellera era abundant i duien barba. En les seves cerimònies, on segurament adoraven el foc, se celebraven sacrificis humans i probablement podia menjar-s'hi carn humana. Els vascons eren pagesos i ramaders, i molts d'ells vivien en valls gairebé incomunicats i sense relació amb altres pobles. Es creu que podien tenir el costum d'elegir un cap de guerra quan anaven a combatre, per a la qual cosa s'agrupaven alguns poblats o valls. Combatien amb el cap descobert i sense armadura, de la mateixa manera que altres pobles (germànics, lusitans...), i portaven armament lleuger: dues javelines, una petita rodera, una casaca i polaines. Ràpidament se'ls va qualificar de salvatges i bàrbars i se'ls va atribuir gran duresa i ràbia bestial. Estrabó va aclarir que aquesta rudesa i salvatgia no era deguda sols als seus costums guerrers sinó al seu allunyament envers d'altres comunitats, ja que els camins terrestres i marítims que portaven a aquestes comunitats eren llargs i difícils, i aquesta falta de comunicació els havia fet perdre tota sociabilitat i tota humanitat.

La conquesta romana, probablement pacífica i per pacte, va suposar l'obertura de vies de comunicació amb Aquitània i l'arribada de la influència romana a algunes regions muntanyoses. Roma va tolerar els costums locals en general però a les ciutats i a la seva àrea d'influència es va produir una forta romanització (si bé en les aldees els vascons van mantenir integres les seves tradicions, llengua, cultura, forma de vida, indumentària, religió, etc. a pesar del contacte amb la cultura romana), mentre que a les zones aïllades va persistir el sistema de vida anterior i els contactes van ser esporàdics i gairebé sense incidència.

Urbanisme[modifica | modifica el codi]

Cadascuna de les ciutats vascones (que al principi eren només aldees grans però després van anar creixent) constituïa una espècie de república (ciutat estat) i no totes estaven poblades solament per vascons (hi havia poblats amb elements celtes o celtibers, i potser també ibers, a més de l'emigració d'habitants d'altres punts però llatinitzats). Les ciutats es regien per un sistema jurídic igual al d'altres parts de l'Imperi.

Al costat d'aquestes ciutats-estat convivien les tradicionals tribus vascones, aïllades, que generalment s'estenien a una vall o a diversos caserius. En els períodes conflictius, quan algun perill amenaçava als vascons, els diversos caps podien establir pactes d'actuació comuna i elegir d'entre ells un cap de guerra, encara que aquest costum va caure en desús durant l'Imperi.

La ciutat va ser la base de la romanització dels vascons. La "pax romana" havia d'afavorir el poblament dels plans i zones urbanitzades, a on es traslladaven els vascons des de llocs agrestes de però fàcil defensa. El trasllat a les ciutats no va ser impost pels romans almenys en el territori dels vascons. El procés va ser lent però inexorable. Cada ciutat (amb un poblament inicial d'emigrants de ciutadania romana o completament romanitzats) era un centre difusor dels costums i la llengua de Roma, de les seves estructures polítiques, socials i religioses, i del seu sistema econòmic.

Al costat d'alguns pobladors locals s'establien mercaders, funcionaris, negociants, soldats, o simples emigrants procedents d'Itàlia (i algunes vegades d'altres punts sotmesos a Roma) que, juntament a les seves famílies i esclaus, romanitzaven als indígenes. El comerç atreia els pobladors de la zona, alguns dels quals (sovint després de vendre les seves terres) s'establien a la ciutat, a la qual podien arribar (si prosperava) més emigrants, mercaders, negociants, funcionaris, etc i la ciutat anava creixent.

Al costat d'una classe patrícia que vivia a les ciutats, hi havia el populum, ciutadans també lliures però de menors mitjans: artesans o exercents de diversos oficis i petits propietaris; eren també moltes vegades antics esclaus alliberats (lliberts). Hi havia també alguns esclaus que treballaven en diversos oficis i en l'agricultura.

Aquesta estructura, mantinguda al llarg de segles, sobretot durant l'Imperi, va haver de provocar una romanització intensa dels vascons, contra la que no consta resistència. Però aquesta romanització es limità a les ciutats i a les vies de comunicació. D'altra banda l'entrada de la població indígena en la burgesia llatina va haver de ser dificultosa, per la pobresa tradicional dels vascons, i minoritària. Una gran part dels vascons es llatinitzà, però seguien sent petits propietaris o artesans, en general descontents de la seva sort. La llatinització de les ciutats es completà al segle I i la llengua vascona deixaria de parlar-se comunament en les ciutats al llarg del segle II (però es va mantenir al pagus o camp)

A les ciutats vascones, segurament amb l'excepció de Calagurris, les muralles, quan van existir, van ser de fusta, segurament del tipus de palissada. Després, amb el llarg període de pau, les muralles van deixar de ser útils, per ser reconstruïdes (o construïdes de nou) a partir de les invasions bàrbares del segle III.

Les vies de comunicació o calçades travessaven el territori vascó; algunes eren calçades molt importants. N'hi havia altres de menors i camins veïnals que permetien arribar a una part del territori, però que no s'endinsaven en el Vasconum Saltus, és a dir a les zones muntanyoses i de difícil accés, poblades per vascons salvatges. L'eix de les comunicacions a Vascònia eren les vies d'Astorga a Bordeus passant per Pamplona; de Lleida a Lleó pel Vall de l'Ebre que probablement tènia un doble ramal entre Bellisona (potser l'actual Mallen) i Graccurris (probablement Alfaro), un que passaria a la vora de l'Ebre, i un altre passaria al Sud per Cascantum (Cascante). Existia una altra via que des d'Astorga passava per Clunia, Numància, Tarassona i Monteagudo (Navarra), és a dir prop de territori vascó. Finalment estaven les vies secundàries que comunicaven les vies principals amb les petites ciutats i aldees.

Demografia[modifica | modifica el codi]

No es pot precisar la població del territori, ja que no es compta amb cap dada estadística que pugui contribuir a determinar-la. La població vascona al principi de la dominació romana havia de ser inferior a les quaranta mil persones. Se situaria entorn de les cinquanta mil després de les guerres de Sertori. Al segle I, la pau va propiciar un increment, i s'arribaria fins als setanta mil habitants; el creixement va seguir al segle II, i fins a mitjan segle III, que la població va poder aconseguir un xifra al voltant dels cent mil habitants, per disminuir posteriorment (potser uns seixanta mil habitants a principis del segle V).

La població aproximada de les diverses civitas en els inicis de l'època imperial havia de ser aproximadament la següent:

  • Alantone, mansió i abans segurament aldea, comptaria pocs habitants
  • Alabona, població progressivament absorbida per Pamplona, uns centenars
  • Andelos, ciutat que va guanyar importància, per sota dels mil habitants amb uns centenars mes als llogarets (vicus) de les rodalies.
  • Aracilum, mansió i abans aldea, amb pocs habitants
  • Bituris, ciutat progressivament absorbida per Pamplona, uns centenars
  • Calagurris, ciutat important de no menys de cinc mil habitants i uns centenars més als llogarets propers
  • Cara, uns centanars, vers el miler amb els dels llogarets propers
  • Cascantum, més d'un miler comptant els de les rodalies
  • Curnonium, ciutat, uns centanars, potser un miler ambs els de les rodalies
  • Ergavia, ciutat, un dos mil amb els de les rodalies
  • Forum Gallorum, mansió probable creació romana, pocs habitants
  • Graccurris, ciutat important, més de tres mil habitants amb els de les rodalies
  • Iaca, ciutat, més d'un miler amb els de les rodalies
  • Iluberri, ciutat, més d'un miler amb els de les rodalies ciutat
  • Iturrissa, mansió, abans aldea, pocs habitants
  • Muscària, ciutat, uns centenars i alguns més a la rodalia
  • Nemanturissa, ciutat, uns centenars i alguns més a la rodalia
  • Oiaso, ciutat, uns centenars, un miler a la rodalia.
  • Pompelon, ciutat capital, no menys de cinc mil amb els de les rodalies
  • Segia, ciutat, un miler i centenars més a les rodales ciutat
  • Tarraga, ciutat, un miler i centenars més a les rodales ciutat
  • Vareia, mansió, pocs habitants, però força centenars a les rodalies

La quantitat d'habitants va augmentar durant l'Imperi i arribà a ser el doble en algunes ciutats, mentre altres es van mantenir més estables. Les que més van créixer van ser lògicament Pamplona i Calagurris, mentre la població aïllada romangué bastant estable. No es van produir descensos importants fins a mitjans del Segle III. És de notar que durant l'Imperi es va fundar la ciutat de Tutela (l'actual Tudela), que va aconseguir certa importància, arribant a comptar, incloent-hi les aldees dels voltants, al voltant dels cinc mil habitants.

Ensenyament, religió[modifica | modifica el codi]

Sembla segur que l'ensenyament en les escoles va existir en les ciutats però no va penetrar al camp, sobretot a les zones allunyades, el que va permetre a la llengua vascona sobreviure com idioma.

La religió romana es va importar i va implantar ràpidament, però al camp van sobreviure les antigues creences de les quals quasi no se sap res: els vascons adoraven la lluna, als morts, al foc, a les forces de la naturalesa, i segurament a altres coses. Alguns dels seus déus van ser adoptats pels romans i divinitats com Lacubegis, Losa i Selatse tindrien un caràcter local. Al costat d'ells es va introduir el culte a Júpiter, a les Nimfes, a Mart, als Ragis, a Ceres, a Juno, a Mercuri, a l'emperador August i sens dubte a altres déus. En les seves pràctiques religioses es creu que desenvolupaven ocasionalment practiques de canibalisme.

És possible que el culte a la lluna es desenvolupés d'acord amb un déu lunar que rebria el nom equivalent del posterior Jaungoikoa, que és el nom que es designa a Déu en llengua basca, sent el mateix per a totes la variants dialectals amb petites diferències fonètiques. La seva traducció literal seria "Senyor de dalt". Anteriorment es creu que s'utilitzà la paraula Ortze. Probablement la paraula Jaungoikoa deriva de Goiko jauna.

Jaungoika podria ser el mateix déu anomenat Eacus del qual consten algunes inscripcions. Eacus podria derivar del celta Eag (lluna), i d'igual arrel provindria la paraula basca roncalesa Goiko (lluna).

La possibilitat del culte als rius deriva de la paraula celta Deva, que significa divina, i que va ser atribuït a dos rius (un d'ells, a Guipúscoa, fins i tot el conserva) al nord de la península. Està documentat el culte a l'Ebre.

Segurament la paraula Tutela de la qual deriva Tudela, va ser assignada per indicar que la ciutat estava protegida per un déu o geni dels habitants de la zona. A Calagurris es coneix la Stelatesa. Així mateix cal esmentar citar al numen (divinitat) de Tullonium i el geni o tutela d'Iruña.

L'exèrcit[modifica | modifica el codi]

Molts vascons van servir en l'exercito romà, i alguns, quan es llicenciaven o acabaven el seu servei tornaven al seu lloc d'origen i s'establien amb les seves famílies, moltes vegades procedents de zones romanitzades; alguns havien obtingut cert poder i disposaven d'esclaus, o els adquirien, esclaus que estaven llatinitzats i que indirectament influïen en els seus amos a l'establir-se una relació entre ambdós basant-se en l'únic element comú existent: la llengua llatina i la cultura de Roma.

Des del 90 a. C. soldats vascons havien obtingut la ciutadania romana. Consta l'existència de soldats d'ètnia vascona en les guàrdies de Juli Cèsar i d'August, i per ordre d'aquest emperador van ser vascons els qui van custodiar Roma fins després de la batalla de Accium (31 aC). Soldats vascons van tenir un paper destacat en les lluites de l'any 68 al servei de Galba, i les de l'any 70 a la regió de l'actual Düsseldorf (Alemanya). Se sap que hi havia soldats vascons a Britània cap al 105 formant una cohort (500 soldats) els integrants de la qual tenien probablement ciutadania romana. Altres notícies sobre soldats vascons apareixen al llarg del segle II. No cap dubtar que tots aquests soldats quan acabaven el seu servei i tornaven a les seves llars originàries introduïen la romanització.

Per part seva els vascons que servien en les tropes auxiliars, es van romanitzar a partir del segle II per influència dels seus oficials i dels ciutadans romans que s'allistaven, i d'altra banda assumien la romanització com una meta desitjable, doncs sabien que al final del seu servei gaudirien de la ciutadania romana.

Troballes arqueològiques[modifica | modifica el codi]

Les troballes arqueològiques del període romà al país dels vascons no són molt importants encara que sí nombrosos (sens dubte més nombrosos que en moltes zones de l'interior d'Hispània), el que demostra que la romanització va ser més intensa del que inicialment podria pensar-se. Es conserven restes de l'aqüeducte que proveïa a Alfaro, i unes altres troballes menors són freqüents en tot el sud i est del territori històric vascó, incloent-hi alguns mosaics relativamente ben conservats.

S'han localitzat restes apreciables que podrien correspondre a Andelos i Nemanturissa. Diversos restes i troballes corresponen a Calagurris, Cascantum, Tutela, Iluberri i Pompelon.

L'agricultura[modifica | modifica el codi]

Les explotacions agrícoles eren la base econòmica de les ciutats romanitzades i les colònies romanes. Sobretot es localitzen explotacions agrícoles (fundus) de fins a unes mil a mil cinc-centes hectàrees, en la Navarra Mitjana i Meridional, que van portar el nom del seu propietari amb el sufix an o anus que més tard es transformà en "ain" "in" o "anus". És gairebé segur que van ser els romans els qui van introduir el cultiu ampli de la vinya i l'olivera, així com l'arada romà.

L'agricultura adquirí un desenvolupament extraordinària en l'època imperial, encara que molts vascons seguiren practicant la ramaderia. Al costat de la petita propietat local es desenvoluparen les grans propietats, bàsicament en mans d'emigrants encara que algunes també en mans de notables vascons. Moltes grans propietats es dedicaren a la ramaderia. Fent un petit recompte de les poblacions actuals que levan el sufix "ain", "in" o "anus" trobem les següents (entre parèntesis la seva possible etimologia):

  • Errázquin (d'Erasius o d'Orosiu) a la zona d'Araceli.
  • Urdiain (d'Urdius o Gordius), a la zona d'Araceli.
  • Aberín (d'Aberius), a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Allín (d'Aulus) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Amillano (d'Emilianus) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Ancín (d'Asius o Anicius o Ausonius), a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Arellano (d'Aurelìanus), a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Baquedano (de Bacus) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Barbarín (de Barbarius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Barindano (de Veranius o Beronius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Bearín (de Verus) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Galdeano (de Galius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Garisoain o Garinoain (de Garisius o Garinius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Grocín (de Grocius o Gracus) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Luquin (de Lucius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Moratín (de Mauritius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Muniain (de Munius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Otiñano (de Otinius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Zurucuain (de Surucus o Orosius) a la regió a l'oest de Bituris, Andelos i Tarraga
  • Adoaín (d'Adonis), a la regió d'Iluberri
  • Guindano (de Guinus o Vinius o Vindius) a la regió d'Iluberri
  • Indurain (d'Indurius o Antarius) a la regió d'Iluberri
  • Urbicain (de Urbanus) a la regió d'Iluberri
  • Muniain (de Munius) a la regió d'Iturrisa
  • Abinzano (d'Abundianus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Ainzoain o Aizoain (d'Ancius o Aisus o Asius o Ausonius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Amatriain (de Amatus o de Maternus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Ansoaín (d'Ausonius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Artariain (d'Astarius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Asiain o Asiaín (de Asius o Asiaticus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Astrain (d'Astrus o Astarius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Barañain (de Veranius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Barásoain (de Varasius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Barbatain (de Barbus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Bariain (de Varius o Verus o Veranius o Beronius o Varinius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Belascoain (de Velascus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Beriaín (de Verus o Berius o Beronius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Burutain (de Brutus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Cemborain (de Cemborius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Esain (d'Esius o Asius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Etulain (de Tulius o Getulius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Gardalain (de Vardanius o Gardanius o Gardalus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Garinoain (de Guerinus o Varinio) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Guendulain (de Vendulius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Guerendiain (de Guerinus o Veranius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Guirguillano (de Gargilius o Virgilius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Idócin (de Dacius o Idocius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Imarcoain (de Marcus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Labiano (de Labianus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Lizasoain (de Lisacius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Lizoain (de Lisus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Maquiriain (de Marcus o Maquirius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Marcalain (de Marcus o Marcatus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Noain (de Nunius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Núin (de Nunius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Olano (d'Alanus o d'Aulus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Ollín (potser d'Aulus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Orendain (de Orencius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Oricain (d'Aureus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Oricoain (d'Auricius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Paternain (de Paternus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Redín (de Retius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Sansoain (d'Ausonius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Undiano (d'Unius) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga
  • Zoroquiain (d'Orosius o Surucus) a la regió de Pompelo, Bituris, Andelos i Tarraga

En total seixanta-cinc possibles noms originats en fundus, als quals cal afegir altres noms que es conserven per a certs paratges, rierols, despoblats, etc., que ens porta a una xifra pròxima al centenar.

Cal suposar que molts noms no es van conservar, bé per abandonar-se la seva explotació o quedar destruïts, o bé per canvis de noms al llarg de la història. En algunes zones, com la comarca calagurritana, el triangle Cara - Nemanturissa - Segia, la zona d'Alfaro, Cascante i Tudela, o la rodalia de Logronyo, és més difícil rastrejar noms d'origen romà, i sens dubte devia haver-los però es van perdre durant la dominació àrab.

És possible que el nombre d'explotacions importants (entenent per importants les d'al voltant de cinquanta hectàrees i fins a una xifra trenta vegades major) s'acostés a les quatre-centes avançada l'època imperial. D'aquestes explotacions cal considerar grans les que superaven les dues-centes cinquanta hectàrees (que no serien més enllà de les trenta) i medianes les que tenien una superfície entre cinquanta i dues-centes cinquanta hectàrees. La petita propietat (menys de cinquanta hectàrees), era molt més nombrosa, encara que sovint tendia a reunir-se amb la gran propietat. Les petites explotacions agrícoles eren generalment d'unes poques hectàrees i solament s'acostaven a les cinquanta hectàrees (amb les lògiques excepcions) en casos aïllats. Les explotacions ramaderes petites eren escasses.

Personatges[modifica | modifica el codi]

La rodalia de l'Ebre era la zona més romanitzada (ho estava totalment al segle II). L'any 42 va néixer a Calagurris, totalment romanitzada, Marc Fabi Quintilià.

Classes[modifica | modifica el codi]

El poder polític corresponia a ciutadans romans (bé d'origen o que havien obtingut la ciutadania) tots ells rics o molt rics. La major part dels vascons se situaven en les capes humils de la població, fins i tot alguns eren esclaus, si bé en les ciutats havia sorgit una capa intermèdia, bàsicament vascona, d'artesans i professionals (ferrers, fusters...) i petits propietaris. Els vascons, llevat dels que tenien ciutadania romana, en general no posseïen moltes terres llevat de casos aïllats. Molts d'ells es dedicaven a l'agricultura i al pasturatge en comptes de propietaris de ciutadania romana o cultivaven pequeñas parcel·les (majors quan es dedicaven a la ramaderia).

Població[modifica | modifica el codi]

A grans trets podem dir que els habitants de Vascònia que gaudien de la ciutadania romana superaven al segle II d. C. el 20% de la població total (incloent-hi les seves famílies i clients) mentre que els esclaus corresponents a aquests ciutadans suposarien un 10% aproximadament (a Itàlia els esclaus superaven als ciutadans); d'aquests vascons amb ciutadania sol un 5% com a màxim estava entre els propietaris mitjans i grans (incloent-hi les seves famílies i esclaus). Els vascons terratinents (algun gran propietari i els propietaris mitjans) eren al voltant del 5% (sobretot al nord del país), incloent-hi les seves famílies i també els seus esclaus; els propietaris del Sud estaven molt romanitzats però la romanització era menor en els de la zona central i sobretot del Nord. Un percentatge de població del 30% corresponia a vascons petits propietaris dedicats a la ramaderia i l'agricultura, incloent-se en aquest percentatge a les famílies. La resta de la població ( 35%) se situava en les capes humils de pastors per compte de propietaris mitjans o grans, pagesos jornalers sense terra i activitats marginals en les ciutats, incloent-hi també a les famílies.

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació de Pamplona i aliança amb Roma[modifica | modifica el codi]

Pompeu va fundar en el territori vascó la ciutat de Pompelo (Pamplona) que va esdevenir la seva capital. Foren aliats dels romans contra els celtibers, i van rebre territoris més enllà de l'Ebre (probablement la comarca de Calagurris). Sota domini romà els vascons de les planes van patir una intensa romanització que no va afectar els vascons de les muntanyes.

Els vascons durant l'imperi[modifica | modifica el codi]

Cap al 29 aC es van iniciar prop de territori vascón les guerres càntabres, que sens dubte van suposar un atrafegament de militars, provisions, mercaders etc a la regió vascona. El 27 aC la província en la qual estaven inclosos els vascons va canviar el seu nom de Hispània Citerior pel de Tarraconense. Amb August es va suspendre el reclutament de vascons per a les legions, però la falta de reclutes va portar de nou al reclutament (en aquesta ocasió els reclutes quedaven subjectes a un període de 16 anys). El 26 aC August va visitar la província amb motiu de les guerres Càntabres, i va haver d'estar amb tota seguretat en territori dels vascons si bé segurament només va travessar la zona sense aturar-se.

Amb la finalitat d'augmentar la recaptació el cens es va estendre a les províncies i es va realitzar per primera vegada en les ciutats vasconas durant el mandat de Tiberi. Cal·lígula va establir diversos impostos i va multiplicar les exaccions. Claudi va suprimir alguns impostos i a poc a poc va ser guanyant-se el suport generalitzat. El seu successor Neró va tornar a rebaixar els impostos, però més tard va a augmentar els que abans havia rebaixat.

Quan Galba es va rebel·lar a Clunia, no molt lluny del territori dels vascons, aquests van estar al seu costat i molts es van allistar en el seu exèrcit.

Els ciutadans antics (emigrants italians) i els nous ciutadans (vascons romanitzats) van poder accedir amb Vespasià a les classes senatorial i eqüestre. Amb aquest emperador els impostos van ser gairebé duplicats i es van restablir aquells que havien estat abolits per Galba. Les ciutats vasconas creades per Roma es van convertir en colònies amb dret llatí menor (els magistrats de les quals assumien personalment la ciutadania romana).

En temps de Trajà algunes famílies vasconas romanitzades i que posseïen la ciutadania, van emigrar a Roma. Quan va morir Trajà li va succeir Adrià, que va visitar Hispània(121-122) però no va ser a Vascònia; es van augmentar alguns impostos però de manera poc significativa i després foren reduïts per Antoní Pius.

El 168 va córrer com reguera de pólvora la notícia d'una invasió dels moros al sud peninsular. Tropes auxiliars vasconas van ser enviades a la zona. El 176 o 177 es van produir certes condonacions d'impostos efectuades per l'Emperador. El 180 es va conèixer la seva mort i la seva substitució pel seu fill Cómodo. Probablement es van produir diversos abusos en el seu govern i la població le va ser hostil. Un soldat desertor, Matern, va organitzar una banda que es va convertir en exèrcit, i va operar diversos mesos a cavall entre la Gàl·lia i Hispània, probablement utilitzant alguna vegada els passos del territori vascó.

Triomfant Septimi Sever, alguns notables vascons que van donar suport a Albí, van patir represàlies i es van confiscar les seves propietats (197). Amb Caracal·la tots els habitants de l'imperi adquiriren per llei la ciutadania romana. Macrí va tornar a rebaixar els impostos. Els anys següents van estar marcats a l'imperi per les guerres civil i revoltes, amb regnats curts.

Al segle III la regió fou afectada a més pels atacs del germans i la societat i l'economia es va desorganitzar.A mb l'anarquia i les invasions, els tributs van començar a recaptar-se en espècie (sistema que abans sol s'havia utilitzat ocasionalmente), sistema que es convertirà en base de la recaptació amb Dioclecià.

Des del 409 va esclatar la bagaúdia a la Tarraconense central, en què els vascons van tenir part activa, i al mateix temps va eclossionar la demografia de les muntanyes que no podien mantenir un nombre massa gran de gent. Així vers el 456, dominada la bagaúdia pels visigots al servei dels romans, els vascons es van expandir vers les zones sense autoritat a l'oest, conquerint els països dels caristis, autrígons i vàrduls romanitzats, on la població va ser en part exterminada i en part absorbida donant origen al poble basc, que era essencialment el mateix poble que els vascons (la paraula vascó no s'ha mantingut i avui dia ells mateixos s'anomenen euskaldunak, al país li diuen Euskalherria i a la llengua euzkara). Una part dels vascons que encara van romandre a Navarra van passar a Aquitània vers el 507 i van anar emigrant cap al vessant nord dels Pirineus entre el 507 i el 587 almenys. Quan el 582 una part del país al sud del Pirineus (inclosa Pamplona) fou ocupada pels visigots, l'emigració es va fer més intensa i atrevida, i els vascons van arribar a crear al sud d'Aquitània el ducat de Gascunya.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vascons