Hondarribia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hondarribia
Hondarribia
Bandera d'Hondarribia Escut d'Hondarribia
(En detall) (En detall)
Localització
Localització d'Hondarribia
Municipi Guipúscoa
Plaça de Guipúscoa
Plaça de Guipúscoa
Estat
• Comunitat Autònoma
• Província
• Comarca
Espanya
CA Basca
Guipúscoa
Baix Bidasoa
Gentilici Hondarribiarra
Predom. ling. Basc i Castellà
Superfície 28,63 km²
Població (2013[1])
  • Densitat
16.795 hab.
586,62 hab/km²
Coordenades Coord.: 43° 21.75′ N, 1° 47.48′ O / 43.36250°N,1.79133°O / 43.36250; -1.79133
Formació
Fundació
 
18 d'abril de 1203
Organització
Nuclis
• Alcalde:

1
Aitor Kerejeta Cid (PNV)
Codi postal 20280
Festes majors L'Alarde, del 7 a l'11 de setembre
Agermanament País Valencià Peníscola (País Valencià)
Web

Hondarribia (topònim oficial en basc, en castellà Fuenterrabía) és un municipi de gairebé 17.000 habitants situat a l'extrem oriental de la província de Guipúscoa, a uns 20 km a l'est de la capital, Sant Sebastià, a la desembocadura del riu Bidasoa, que fa de frontera natural amb Hendaia.

És una localitat de caràcter turístic i residencial. En ella s'ubica l'Aeroport de Sant Sebastià, conegut per la seva ubicació també com a Aeroport de Hondarribia.

Toponomia[modifica | modifica el codi]

El nom basc de la localitat, Hondarribia, té el significat de gual de sorra, nom que és perfectament identificable per un bascoparlant contemporani i que a més, podria tenir relació amb la configuració de l'espai on es va establir la població. Al llarg de la història s'ha escrit de diverses maneres, com Hondarribia, Ondarribia o Ondarrabia. La menció escrita més antiga data del segle XII, apareixent per primer cop en la forma actual en un document de finals del segle XVIII. En l'actualitat, i en basc col·loquial, els seus habitants anomenen el seu poble Honddarbi (Onyarbi), forma abreviada d'Hondarribia.

El nom romànic de la població, Fuenterrabía, apareix ja mencionat a principis del segle XIII a la carta de fundació de la vila. En aquest document, escrit en llatí, se la menciona com Fontem Rapidum o Fontem Rapitum. Posteriorment aquest nom evolucionaria en romànic cap el Fuenterrabía en espanyol i Fontarabie en francès, semblant a la forma Fuente Rrabya documentada a l'edat mitjana. L'adaptació llatina Fuentem Rapidum, atestada al segle XII és fantasiosa, probablement deguda a un escrivà que ignorava el basc (el gascó era la llengua administrativa de Sant Sebastià en aquella època. S'ha especulat sobre el significat etimològic del nom en castellà. Fa segles es popularitzà la hipòtesi que aquest segon terme era rabí, donant a entendre un suposat origen hebreu dels seus habitants. En l'actualitat, la versió més estesa entre els lingüistes és la que considera que el nom romànic de la població evolucionà del nom basc, que perdé el seu significat original.

Fins a 1980 el nom oficial del municipi fou "Fuenterrabía", modificat a Hondarribia per decisió del propi Ajuntament. Des de 1989 Hondarribia és reconeguda oficialment a nivell estatal com l'única denominació oficial del municipi. La població és coneguda però, pel seu nom en castellà, especialment pels castellanoparlants de fora del País Basc.

Els habitants d'Hondarribia es denominen hondarribitarrak. Acostumen a rebre el sobrenom de víkings, a causa d'un elevat nombre de rossos en comparació a les poblacions de l'entorn. L'explicació vindria donada per hipotètiques incursions víkingues en època medieval.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Badia de Txingudi, Hondarribia i Hendaia
Badia de Txingudi : Hondarribia

Hondarribia està ubicada a la riba oest de la Badia de Txingudi. Aquesta badia està formada per la desembocadura del riu Bidasoa en el Cantàbric, i prolonga la frontera internacional entre Espanya i França. A l'entorn de la badia es localitzen les localitats d'Hondarribia, Irun (part meridional) i d'Hendaia (a la riba oriental), configurant un consorci conegut com a Bidasoa-Txingudi i que inclou l'aqüífer protegit de Plaiaundi.

La primitiva ubicació d'Hondarribia era un petit altiplà que dominava la badia, malgrat que en l'actualitat la ciutat ha crescut pels terrenys planers que l'envoltaven. Aquests terrenys eren antigament maresmes i arenys que foren dessecats i coberts d'horts. Malgrat l'actual abundant urbanització encara es conserven restes de l'antiga condició de la zona : canals i zones lacustres.

Cap al sud-oest el terme municipal d'Hondarribia es prolonga per una zona de turons d'escassa altitud drenats per petits afluents del Bidasoa, d'entre els quals destaca la regata de Jaizubia.

Per el nord-oest, el panorama canvia totalment, dominat per la muntanya de Jaizkibel. Paral·lel al mar Cantàbric d'est a oest i amb una altura mitjana de 400 m, té el seu punt culminant amb el cim de San Enrique (547 m), situat en el límit occidental del terme municipal. La costa està formada per penya-segats amb l'excepció d'alguna cala.

En el límit oriental del mont i a prop de la població d'Hondarribia es troba el Cap Higuer, accident geogràfic que es pot considerar com l'inici (o fi) del Jaizkibel o dels Pirineus i protegeix la Badia de Txingudi i la platja d'Hondarribia dels embats del Cantàbric.

La gran platja d'Hondarribia, situada entre Higuer i el poble, és el vestigi més notable dels arenals que abans dominaven gran part de la zona.

Barris[modifica | modifica el codi]

Portua, barri de la Marina

Hondarribia compta amb dos barris històrics que configuren la part antiga i monumental del seu casc urbà:

  • Alde Zaharra (Nucli Antic en èuscar), correspon a l'àrea emmurallada, amb nombrosos edificis d'interès artístic i històric, com ara el Parador de Turisme de l'emperador Carles V o la Torre de Palència, on nasqué Cristóbal de Rojas y Sandoval, capellà de Carles V i protector de Santa Teresa de Jesús. Hi viuen unes 1.500 persones.
  • Portua (Barri de la Marina o del Port), l'antic barri dels pescadors situat extramurs presenta una arquitectura de caràcter popular amb cases tradicionals de pescadors i colors vius, organitzades al voltant del passeig de San Pedro. La seu de la Confraria de Mareantes de San Pedro es troba en el moll que duu el mateix nom.

Altres barris[modifica | modifica el codi]

  • Akartegi
  • Amute-Kosta : ubicat a la Badia de Txingudi, al costat de les pistes de l'aeroport. Amute té més de 630 veïns, Kosta comptabilitza 350.
  • Arkolla
  • Gornutz (Muntanya) : prop del Cap Higuer
  • Jaitzubia : sèrie d'urbanitzacions residencials a les vessants més baixes del Jaizkibel. Quasi 640 veïns.
  • Mendelu : situat en el límit amb el terme municipal d'Irun, entre aquest i el barri d'Amute, del qual es troba separat per un canal. Compta poc més de 630 veïns.
  • Puntalea
  • Zimizarga : barri de masos a la pujada a Jaizkibel.

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Hondarribia compte amb empremtes de presència humana de més de 50.000 anys d'antiguitat, durant el Paleolític Mitjà.

Una fase freda corresponent a la darrera glaciació, la del Würm, obligà als habitants de la zona a deshabitar les terres meridionals i refugiar-se en les coves de la vessant atlàntica, moment del qual data el jaciment del Cap Higuer.

Durant el Mesolític, es va donant una lenta transformació del paisatge, amb un clima més suau que permet l'estabilització de la línia de costa, propera a l'actual. Excavacions actuals dutes a terme a la vessant costanera del Jaizkibel han permès recuperar un enterrament humà datat en 8.300 anys.

La informació sobre el període neolític a Hondarribia és escassa. Penetren a la regió els bestiars oví, caprí, boví i més tard, porcí. S'introdueix la metal·lúrgia. Durant l'Edat del Bronze s'expandeix la presència de dòlmens. En l'actualitat se'n conserven cinc, tots a Jaizkibel, de tipus petit. Junt als cossos dels morts es col·locaven tot tipus d'aixovars (ceràmica, armes, objectes d'adornament) i aliments.

Durant el Bronze final i la primera Edat del Ferro (1000-500 a.C.), van arribant al País Basc grups humans d'origen indoeuropeu, procedents d'Europa central, establint-se a Àlaba i Navarra. A la zona septentrional del País i a ambdues vessants pirenaiques construeixen una sèrie de necròpolis consistents en cercles de pedres verticals que poden assolir entre els 5 i els 12 metres de diàmetre. Aquests cercles o cromlechs solen reagrupar-se en nombre superior a tres i màxim de vint. A Jaizkibel se'n localitza un de 5 cromlechs (Jaizkibel II).

Època Romana[modifica | modifica el codi]

Els estudis arqueològics actuals situen tres àmbits culturals en territori guipuscoà a finals de l'Edat del Ferro : el món aquità proper al Bidasoa; el vascó que ocuparia el sector occidental, i el cèltic, cantàbric o celtíber, estès per les zones central, oriental i meridional.

El territori costaner és el millor dotat quant a assentaments de certa entitat, en part per l'existència d'un ruta de navegació del litoral atlàntic. Destaca la civitas d'Oiasso, a Irun, port de categoria regional situat en el Golf de Biscaia, i equidistant d'altres dos ports importants, Bordeus (Burdigala) i Santander (Portus Victorae Ioliobrigensium). Actualment els experts consideren Oiasso com la mítica Easo, topònim referit històricament a Sant Sebastià.

Hondarribia, a l'arribada dels romans, era territori dels darrers pobles vascons de l'oceà, a la regió d'Oiasso, al litoral. El 1961 es recuperaren els primers objectes romans en el moll d'Asturiaga; el 1984 es recuperaren els batejats com bronzes d'Higer i el 1998, mentre es realitzaven obres d'excavació per la construcció d'un bloc d'habitatges en el nucli antic, es recuperà un conjunt de vaixella i peces ceràmiques característiques del període alt-imperial (s.I-II). Tots aquests descobriments certifiquen la presència romana a Hondarribia.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Des de la desaparició d'Oiasso i fins al segle XII, no es conserven registres arqueològics a la desembocadura del Bidasoa.

L'entrada dels bàrbars el 409 suposà l'inici d'un període convuls a la zona septentrional de la península Ibèrica. Un cop superat aquest període, en el litoral cantàbric i vascó es restabliren les relacions amb Aquitània. Des del s.VI s'estableix un vincle polític amb els reis merovingis, que s'estén per tot el Cantàbric.

Fins al 1180 no apareix el nom d'Hondarribia. En el fur que el rei navarrès Sanç VI concedeix a Sant Sebastià apareix mencionada com a Undarribia. Després de la conquesta de Guipúscoa el 1200, Alfons VIII concedeix cartes de fundació per assegurar els territoris conquerits. El 18 d'abril del 1203 és el torn d'Hondarribia.

La població d'Hondarribia estarà constituïda per gascons i població autòctona. Els gascons procedents de Baiona s'establiren a la costa guipuscoana dedicant-se a la navegació i al comerç.

Des del segle XIII i fins al final de l'edat mitjana, Hondarribia serà un dels ports referents del Cantàbric, formant part de la Germandat de les Marismes i mantenint relació comercial amb els ports del nord d'Europa. Serà el port de Navarra, de gran activitat pesquera, com demostra la pesca de la balena. Aquesta activitat es veurà reflectida en el segell del seu consell.

A finals del segle XV les relacions entre Castella i França es deterioraran, convertint-se la frontera en zona d'enfrontaments bèl·lics. El 1476 es posarà setge a la vila, sent alliberada dos mesos després per les tropes castellanes, rebent nombrosos privilegis. Hondarribia patirà el 1498 un important incendi que la destruirà quasi completament.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XVI Hondarribia pateix una profunda revolució urbanística, renovant la vella vila, devastada per l'incendi de 1498, edificant una nova església, un castell i unes noves muralles.

Castell de San Telmo, Jaizkibel

Les pèssimes relacions entre Carles V i Francesc I acaben en una guerra que involucra a Hondarribia, port que garantia una important situació geoestratègica. El 1521 la vila és assetjada per les tropes franconavarreses, que la dominaran durant tres anys. El 1524, un cop sufocades les revoltes comuneres de Castella, Carles V elaborarà un gran projecte de fortificació construint el castell i el baluard que coneixem avui en dia amb l'objectiu de fortificar els pasos dels Pirineus i defensar possibles agressions franceses.

Amb la mort de Carles V, la política imperial del successor Felip II tindrà a Anglaterra en el punt de mira. El Golf de Biscaia es convertirà en escenari bèl·lic, fet que sumirà al sector marítim basc en una greu crisi, de la qual Hondarribia no es recuperarà fins a finals del segle XIX.

El 1638, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, Hondarribia pateix el setge més famós. La fi del mateix és celebrat cada any pels seus habitants amb l'Alarde.

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

Hondarribia patirà durant el segle XIX les conseqüències de les guerres carlines. La Segona Guerra Carlina significarà la ruïna econòmica de la vila, en part recuperada amb el naixement de l'estiueg. Es projectaran dos eixamples, s'expandirà el nucli de població obrint la ciutat al mar. La pesca es convertirà en la principal activitat, sent el port d'Hondarribia un dels més importants de tot el Cantàbric.

Durant la Guerra civil espanyola la ciutat restarà fidel al govern fins a la seva caiguda en mans de les tropes franquistes el setembre de 1937. Amb l'arribada de la democràcia la ciutat patirà un nou impuls urbanístic, econòmic i demogràfic, convertint-se en una ciutat de serveis d'alta qualitat de vida i dotada d'importants infraestructures.

Economia[modifica | modifica el codi]

Hondarribia és una ciutat caracteritzada per una especialització terciària on predomina de forma notable l'ocupació turística.

El teixit empresarial es compon de 1.092 establiments que donen feina a 3.142 persones. El sector serveis ocupa un 63,8% de la producció total amb una taxa de col·locació del 84,24%.

El sector industrial abraça el 6,04% del treball assalariat i representa el 19,3% de la producció total, mentre que el 10,8% pertany al terreny de la construcció i tan sols el 6,1% de la producció té a veure amb el sector primari.

El PIB municipal per capita (2000) és de 13.643 euros, el 69% de la mitjana de Guipúscoa, i el 71% de Comunitat Autònoma Basca.

Hondarribia disposa de 156 explotacions agràries i 75 de ramaderia. Dels nombrosos masos que s'estenen per les vessants del Jaizkibel i dels horts de ribera se n'obtenen gran quantitat de productes hortícoles.

Els hivernacles s'han multiplicat donant lloc a una producció important sobretot en el mercat de les flors i la jardineria, així com en el de la verdura. La producció de pèsols és molt preuada pels restauradors locals.

La ramaderia que fins fa pocs anys estava dedicada especialment a la producció de làctics s'ha estès a la producció càrnia, destacant els ramats de raça pirenaica. La ramaderia ovina ha anat desapareixent mantenint-se petits ramats en alguns masos aïllats.

Pesca[modifica | modifica el codi]

El sector pesquer disposa de 30 embarcacions de les quals 10 es dediquen a la pesca artesana i 20, a la de superfície. Aproximadament, 320 persones es dediquen a activitats pesqueres, un 5% de l'ocupació total.


Hondarribia segueix tenint un port pesquer actiu, el de major importància de Guipúscoa juntament amb el de Getaria, malgrat la crisi que es va estenent pel sector en els darrers anys. A principis de la dècada de 1990 Hondarribia comptava amb una flota pesquera de prop de 60 embarcacions i més de 500 pescadors que desembarcaven anualment 8000 tones de peix en els molls de la ciutat.

El 2004 la flota s'havia reduït a unes 35 embarcacions, amb aproximadament 300 pescadors, majoritàriament de superfície, que capturen sorell, verat, anxova i tonyines mitjançant l'art del cèrcol, i embarcacions lluceres, dedicades a la pesca artesana de lluç, sorell i bonítol en la modalitat del pintxo-caña i a la recollida d'algues. El volum de les captures és variable, oscil·lant entre les 9000 tones de l'any 2001 i les 5000 del 2004, després d'unes temporades molt dolentes.

Antigament els vaixells pesquers d'Hondarribia amarraven a la Badia de Txingudi, en els molls del barri de La Marina. Actualment, les activitats del port pesquer s'han traslladat a l'anomenat port refugi, ubicat a la zona del Cap d'Higuer i a certa distància del poble.

El port pesquer d'Hondarribia es troba gestionat per la Cofraria de Mareantes de San Pedro, confraria de pescadors l'origen de la qual es remunta a 1321. Les instal·lacions portuàries són modernes i compten amb llotja, cambres frigorífiques, balances, plataformes per la càrrega de camions, fàbrica de gel, etc.[2]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Patrimoni[modifica | modifica el codi]

Casc Històric[modifica | modifica el codi]

Correspon a l'antic recinte enmmurallat de la vila. Encara es conserva part de les muralles i baluards que rodejaven el centre històric, així com les dues portes d'accés a la plaça forta. A l'interior del casc històric, els carrers formen un plànol rectangular de carrers empedrats i edificis amb balcons de ferro forjat. A la part superior del promontori on s'ubica el casc històric es troba el Castell de Carles V, construït sobre un altre d'origen medieval. Està declarat com a Conjunt Monumental.


  • Muralles : una vila fundada l'any 1203 havia de comptar amb una bona protecció del recinte urbà. El traçat de les muralles patí diverses ampliacions com a conseqüència del desenvolupament del propi urbanisme. Actualment se'n conserven estructures realitzades en material calcari del que segurament es tracti de l'estructura medieval. Cap a finals del segle XV i principis del XVI es construeixen les muralles tal com les coneixem en l'actualitat. L'accés al casc urbà es realitzava a través de dues portes, la de Santa Maria i la de San Nicolás, precedides dels corresponents ponts llevadissos. Actualment es conserven el cub de Santa Maria, el Baluard de la Reina, el Baluard de San Nicolás i el Baluard de Santiago. L'únic baluard que no es conserva és el de la Magdalena, les restes del qual s'han de localitzar sota el casc urbà actual.
  • Porta de Santa Maria : és un dels dos accessos a la ciutat, construïda a principis del segle XVI. Protegida en el seu extrem oest pel cub de Santa Maria, l'accés és un arc rebaixat sobre el que s'inserta un gran escut datat el 1694 i coronat a la seva part superior per la Verge de Guadalupe flanquejada per dos àngels. L'escut prové del Convent dels Caputxins, 1879.
  • Porta de San Nicolás : és l'altre accés a la ciutat construït durant el segle XVI. S'ubica a l'extrem oest de la ciutat i s'obre a la cortina que uneix el Baluard de la Reina amb el de San Nicolás. Comptava amb un pont llevadís recentment rehabilitat.
  • Castell de Carles V : fotalesa construïda sobre les restes d'un castell medieval localitzat en el punt més elevat del promontori i dominant la desembocadura del Bidasoa. La seva primitiva construcció s'atribueix a Sanç Abarc de Navarra; l'ampliació i fortificació el 1190 a un altre rei navarrès, Sanç VII. L'any 1200 apareix documentada l'existència del castell durant la presa de Guipúscoa pel rei castellà Alfons VIII. Més tard, els Reis Catòlics reformaren el castell, ampliat durant el regnat de Carles V. Es tracta d'una construcció de planta quadrangular amb murs de 2 i 3 metres de gruix. L'edifici era a la vegada, castell i palau. En l'actualitat presenta un nucli central construït a l'edat mitjana, de planta quadrangular amb pati i restes de cubs a l'extrem est. Destaca una sòbria façana, amb una porta d'accés composta per un arc de dimensions reduïdes amb una senzilla decoració i governada per un escut imperial amb l'àguila bicèfala. En l'actualitat, i segons un acord près per l'Ajuntament el 25 de maig de 1966, el castell passa a mans de l'Estat per la seva reforma com parador de turisme sota les directrius del Ministeri d'Informació i Turisme.
  • Casa Consistorial : d'estil barroc i construïda entre 1731 i 1740, es tracta d'un edifici de planta rectangular. La façana principal es compon de planta baixa, entresòl i planta noble. El pòrtic està compost per tres arcs de mig punt. Alternant amb els accessos se situen dos grans escuts de la vila. La façana es remata amb una cornisa de pedra. A la part superior i centrada es pot veure una inscripció amb un lleó a cada costat en la que es pot llegir : El Excmo. Sr. D. Gabriel Joseph de Zuloaga Thente. Genel. de los Exertos de SM.
  • Palau Egiluz : palau blasonat del segle XVII de propietat particular. Consta de dues altures. També conegut com la casa de Juana la Loca, per la llegenda que narra que el 1502 s'allotjà en ell junt a Felip el bell quan es dirigien de Brussel·les a Toledo per ser proclamats prínceps hereus.
  • Palau Zuloaga : també anomenat Casa de Torre Alta, és un palau urbà datat del segle XVIII. Sembla que el 1507 ja existia un palau on ara s'erigeix l'actual, edifici que fou incendiat després del setge de 1638 i reconstruït completament. Actualment, allotja la biblioteca municipal i l'arxiu històric.
  • Casa Mugaretenea : casa renaixentista de propietat familiar que data de mitjans del segle XVI.
  • Casa Casadevante : d'estil barroc, construïda en el segle XVIII. Actualment és un hotel.


Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

  • Església Parroquial de Santa Maria de la Asunción y del Manzano : situada en el cor del casc històric. Es tracta d'una església d'estil gòtic amb afegits renaixentistes. La seva construcció s'inicià el 1474 i l'església es consagrà el 1549. La torre de l'església que domina el paisatge d'Hondarribia fou construïda a principis del segle XVIII i es obra de l'arquitecte Francisco de Ibero. En el seu interior hi ha un petit museu. Declarat com a Monument pel Govern Basc.
Santuari de Guadalupe
  • Ermita de Guadalupe : apareix ja citada el 1526 amb motiu d'una donació efectuada pel navegant Juan Sebastián Elcano. El temple actual, d'una sola nau, procedeix de la reconstrucció efectuada a finals del segle XVIII. Un dels elements més significatius és el capitell de pedra, d'època contemporània. A l'interior destaquen dos retaules laterals que procedeixen de l'església parroquial, testimonis de l'estil renaixentista molt tardà, i el retaule principal, d'època barroca. Després del setge patit el 1638, la ciutat, en agraïment a la Verge per la protecció rebuda durant l'assalt, decidí celebrar la victòria amb una processó fins a l'ermita que es duu a terme el 8 de setembre.


Elements defensius[modifica | modifica el codi]

  • Castell de San Telmo : erigit en un penya-segat al costat del Cap d'Higuer per defensar l'entrada del Bidasoa dels atacs corsaris. Fou reformat en el segle XVIII i ara és propietat privada.
  • Fortalesa de Guadalupe : construcció de tipus militar, és la fortalesa més gran de les tres que s'erigiren en el camp atrinxerat d'Oiartzun. Localitzada en el vessant nord-oest de Jaizkibel, i molt propera a l'Ermita de Guadalupe. Construïda entre 1899 i 1900, té planta trapezoïdal i s'organitza en torn a un pati central. Fou abandonada per l'exèrcit a la dècada de 1970.
  • Fortalesa de San Enrique : situat en el cim de Jaizkibel. Es tracta d'un antic fortí reformat durant les Guerres Carlines. Té planta rectangular i probablement estava rodejat d'un fossat.
  • Torreons del Jaizkibel : en el cim de la muntanya s'erigiren sis torreons que foren testimoni de l'activitat bèl·lica viscuda en aquesta zona durant el segle XIX. Només perviuen restes de cinc i tres es localitzen en el terme municipal d'Hondarribia. Tenen planta hexagonal excepte un d'ells, el situat prop de l'Ermita de Guadalupe, que té planta quadrangular. Es conserven només els murs perimetrals, però en origen tenien dues plantes i terrassa.


Festes i tradicions[modifica | modifica el codi]

L'Alarde[modifica | modifica el codi]

Principal festa d'Hondarribia, que se celebra del 7 a l'11 de setembre coincidint amb la festivitat de la Verge de Guadalupe (8 de setembre), patrona de la ciutat.

L'Alarde és una desfilada de caràcter cívicomilitar en el que participen bona part dels veïns de la localitat. Es commemora el final del setge de més de tres mesos al que els francesos sotmeteren la població durant la Guerra dels Trenta Anys el 1638. La veïna localitat d'Irun celebra unes festes de característiques similars, l'Alarde de San Marcial.

A les 8 i mitja del matí es concentren les companyies que representen els diferents barris o gremis de la ciutat, sota les muralles, junt al baluard de la Reina. A les 9, mentre repiquen les campanes de la parròquia, al compàs de la música que interpreta la Banda comença la desfilada. Els hatxeros, amb morrions de xai sobre els seus caps, obren l'alarde amb la seva presència.

Una a una, la resta de les tropes, formades per txibilitos i tambors així com centenars d'afuselladors els segueixen de camí a la Plaça d'Armes, on totes les tropes es tornaran a reunir.

Des de 1996 col·lectius de dones plantegen el seu dret a participar en les festes, ja sia com a soldats o com a cantineres, rol que han dut a terme fins a la data. Jaizkibel és la primera companyia mixta d'homes i dones que s'ha format a més de les ja tradicionals.

Altres festes[modifica | modifica el codi]

  • Per Setmana Santa es realitza la Processó de Divendres Sant pels carrers del nucli antic. Rep el nom de Processó del Silenci i és una de les poques que es conserven a la província de Guipúscoa, amb uns orígens que es remunten a més de 400 anys. Cadascuna de les deu imatges que representen la passió i mort de Jesucrist és carregada per 4 costalers amb sotanes marrons. Soldats romans, els dotze apòstols i dues fileres d'homes darrere cada pas, amb enormes ciris encesos, els acompanyen sumits en un silenci sepulcral. Tanca la processó el canonge eclesiàstic precedit per la Banda Municipal interpretant la marxa fúnebre de Chopin.
  • El 25 d'abril, (Dia de Sant Marc), les padrines obsequien els seus fillols amb un panet de Sant Marc (pastís de pa de pessic amb ous durs).
  • El 25 de juliol, onomàstica de Sant Jaume se celebra la Festa de la Kutxa. La Hermandad y Cofradía de Mareantes de San Pedro és una de les institucions socials més antigues del món, datant la seva fundació d'agost de 1361. Mitjançant el pagament d'un petit percentatge de la venda de les seves captures, els pescadors tenien una sèrie de privilegis que els permetia afrontar amb certes garanties la seva activitat. La cerimònia de transmissió de poders anual d'aquesta institució assoleix el seu punt culminant en la desfilada que té lloc el 25 de juliol. Una jove és el centre d'atenció en una processó en què els abats de la confraria i patrons de les embarcacions són escortats pels remers fins a la seu social d'aquesta institució. La jove, que duu sobre el seu cap la Kutxa (símbol del patrimoni de la confraria en la què es troben els manuscrits, cabals i béns) s'ubica en el centre de l'arc que formen els remers amb els seus grans rems. Amb la Kutxa sobre el seu cap, que manté abraçada amb un xal blanc, haurà de girar sobre si mateixa tantes vegades com pugui, car segons la tradició, del nombre de vegades que ho faci dependrà l'èxit de les captures de l'any en curs.
  • El 15 d'agost se celebren les festes del barri de Jaizubia coincidint amb la festivitat de l'Assumpció.
  • El 4 d'octubre se celebren les festes del barri d'Amute coincidint amb la festivitats de Sant Francesc d'Assís.

Esports[modifica | modifica el codi]

L'equip de bàsquet femení Hondarribia-Irun i el club de rem Hondarribia Arraun Elkartea són els dos clubs esportius de major prestigi de la localitat.

L'Hondarribia-Irun milita a la Lliga espanyola de bàsquet femení des de l'any 2003, havent-se classificat en diverses ocasions per la disputa de competicions europees.


Hondarribia posseeix un equip de rem de traineres, Hondarribia Arraun Elkartea, sent el verd el color de la seva trainera, l'Ama Guadalupekoa. L'any 2005 guanyà la Bandera de la Concha, una de les més prestigioses banderes del rem basc. El 2006 fou el guanyador de la lliga San Miguel.

A més, a Hondarribia existeix un equip de handbol, l'ITE Hondarribia, que disputa actualment la primera divisió d'handbol.

Hondarribia compta amb un camp de golf, on inicià la seva carrera el gran golfista José Maria Olazábal, i un port esportiu, d'on sortí el medallista olímpic a Atenes Iker Martínez.

Hondarribiarres cèlebres[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hondarribiko Harresiak=Las Murallas de Hondarribia, de César M. Fernández Antuña. Hondarribia : Ajuntament d'Hondarribia, 2003. ISBN 84-606-3216-4.
  • Arquitectura y Urbanismo en Hondarribia (1890-1960), d'Ana Azpiri Albistegi. Hondarribia : Ajuntament d'Hondarribia, 2003. ISBN 84-932722-3-X.
  • Hondarribia iruditan, de Martín Iturbe [et alt.]. Hondarribia : Ajuntament d'Hondarribia, 2003. 249 p.; ISBN 84-932722-5-6.
  • La construcción naval en Hondarribia, 1203-2002, de Lourdes Odriozola Oyarbide. Hondarribia : Ajuntament d'Hondarribia, 2003. ISBN 84-932722-7-2.
  • Historia de Hondarribia, de José Luís Orella (coord.). Hondarribia : Ajuntament d'Hondarribia, 2004, 547 p.; 30 cm. ISBN 84-932722-9-9.
  • Los orígenes de Hondarribia. De su pasado romano a 1400, de Maria José Noain Maura. Hondarribia : Ajuntament d'Hondarribia, 2005. ISBN 84-934524-3-2.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hondarribia