Gitanos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el grup humà. Si cerqueu el dolç, vegeu «Braç de gitano».
Gitanos
Bandera gitana
Bandera gitana
Població total 8 a 10 milions
Regions amb poblacions significatives

Argentina: 300 000[1]
Brasil: 678 000[2]
Bulgària: 313 000 (cens 1992), 700 000 - 800 000 est[3]
Croàcia: 9 463 segons el cens del 2001, i 14 000 segons noves previsions[4]
República Txeca: 12 000;[5]
220 000 segons les ONGs[6] França
Finlàndia: 10 000[7]
Alemanya: 70 000 (la majoria Sinti)[8]
Grècia: 200 000 segons el govern grec; 300 000-350 000 segons Greek Helsinki Monitor[9]
Hongria: 190 046 (cens 2001), 500 000 est.[10]
Iran: 110 000[11]
Itàlia
República de Macedònia: 53 879[12]
Moldàvia
Montenegro: 2 601 (cens 2003)
Polònia: 15 000–50 000 est.[13]
Portugal: 40 000[14]
Romania: 535 140 (cens 2002).
Rússia: 183 000[15]
estimació independent entre 5 i 6 milions
Sèrbia: 108 193 (cens 2002 no inclou Kosovo)
Eslovènia: 3 246 (cens 2002)
Eslovàquia: 92 500[16]
Espanya: 600 000–800 000 est.[17]
Turquia: 2-5 milions o més[18][19][20]
Regne Unit: uns 40 000 parlants de romani (la majoria immigrants d'Europa oriental) - les xifres exactes no se saben[21]

Ucraïna: 48 000[22]
Llengua Romani, llengües de les regions on s'han establert
Religió Cristianisme, Islamisme
Grups humans relacionats
doms, domba, lyuli, europeus i indo-arians.

El poble gitano, poble rom, gitanos o romanís és un grup ètnic divers que viu principalment a l'Europa del Sud i de l'Est, l'Orient mitjà, l'Àsia menor, als EUA i Amèrica Llatina. Es creu que provenen la major part de les regions índies de Panjab[23] i el Rajasthan. Van emigrar cap a Europa i el nord d'Àfrica per l'Iran al voltant del 1050.[24] A Espanya, es diu calé per a referir-se a la persona, o caló per a referir-se a la llengua pròpia.

Com que el nom de "gitano" pot tenir connotacions pejoratives, hi ha la proposta recent de dir romaní o simplement "rom" (en romaní: home o marit). rrom tant per al poble com per a l'idioma, si bé no hi ha encara acord sobre l'existència o no del doble fonema "r-r" a les llengües gitanes centreeuropees.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història dels gitanos
Migració
Població

La paraula "gitano" procedeix d'"egiptano", perquè al segle XV es pensava que els gitanos venien d'Egipte o de l'Egipte Menor, una regió d'Àsia Menor, hui entre el Peloponés i Turquia. Quan van arribar a Europa, molts grups de gitanos es presentaven a si mateixos com a "nobles egipcians".

-Si bé és cert que els reis catòlics en el seu Pragmàtica promulgada a Medina del Campo, el 1499, recollida en peticions de Corts de 1525, 1528 i 1534. No se'ls crida als primers "gitanos"-EGIPTANOS, sinó, egipcians (amb C, no amb T), vegeu: "Vam[Aclariment necessari] als egipcians que caminen vagant pels nostres regnes i senyorius amb els seus mugeres i fills, que del dia que aquesta llei sigui notificada i pregonada d'aquesta nostra cort, i en les viles, llocs i ciutats que són cap de partits fasta setanta dies següents, ......

Si bé és cert que en ser l'espanyola una llengua romanç, va haver molt a veure els continus canvis fins a arribar a la paraula definitiva. Gitano va passar al francès (Gitan), al turc (Kipti), i, referint-se al país del faraons, a l'hongarès (Faraonépe). La paraula "caló" pareix procedir de l'indostaní "kâlâ", que vol dir "negre".[25]

Atès que es poden trobar a molts països de tot el món, hi ha una gran varietat d'etnònims. Els principals són els següents:

Zíngars 
Terme derivat probablement del grec Ατσίνγανος (literalment intocable), nom atribuït a una secta maniquea procedent de Frígia. Encara que hi ha lingüistes que la consideren una falsa etimologia; una altra etimologia fa derivar la paraula de Čangar o Zingar, un poble que vivia antigament a la vora del riu Indus. D'aquest terme provenen els derivats en alemany (Zigeuner), en hongarès (czigány), en italià (zingaro), en turc cingene i en portuguès (cigano). En francès s'usa amb doble ortografia (tzigane o tsigane). Els romanís prefereixen la forma sense z, perquè aquesta lletra els recorda el tatuatge emprat pels nazis als camps de concentració per a identificar-los. Malgrat això, la forma amb z és la que recomana l'Acadèmia Francesa.
Bohemis 
Terme utilitzat en francès (bohémiens o boumians) per haver entrat els gitanos europeus en el segle XV mitjançant un salconduit del rei de Bohèmia.

Encara és difícil per a l'antropologia, la història i la sociologia explicar els orígens, l'evolució i les seues estratègies de supervivència, a les societats on sempre són minoritaris.

S'accepta generalment que els primers gitanos foren portats a Pèrsia des de l'Índia pel rei sassànida Bahram V (420-438). Firdawsi i Hamza al-Isfahani els deien Luli o Zott. A Síria els van dir Nawar i a Síria-Palestina, Pèrsia, Egipte i altres llocs els van dir Ghurbat o Kurbat. A Egipte se'ls diu Ghadjar però ells mateixos es fan dir Baramika (descendents dels barmàquides). Molts dels zott foren instal·lats a zones d'aiguamolls especialment al Baix Iraq i després a Cilícia.

L'opinió més estesa afirma, a partir d'anàlisis genètiques i lingüístics i a la vista dels documents conservats, que procedeixen del Panjab o Gujarat, d'una zona entre l'Índia i el Pakistan. Es desconeix si abans havien vingut d'un altre lloc encara més remot. També es desconeixen les causes exactes de la seua migració cap a l'oest, que va ser al voltant del segle X. Després d'una estada a Pèrsia, van anar cap a l'Àsia Menor, on es van establir durant el segle XIV. La inestabilitat política va provocar el primer èxode fidelment documentat cap a l'oest: una branca del poble gitano va anar a l'Europa Central i una altra va anar al nord d'Àfrica. L'entrada dels gitanos a Europa es documenta a partir dels primers anys del segle XV. A finals d'aqueix segle, la ruta del sud i la del nord ja s'haurien unit a algun punt del sud d'Europa.

Les relacions entre la població local i els gitanos van ser en general bones durant el segle XV, però es van fer malbé progressivament, de manera que al segle XVI pràcticament tots els estats havien fet ordres d'expulsió, repressió o assimilació. Són tantes les lleis i pragmàtiques arreu del món que és impossible enumerar-les. Aquesta situació de persecució, unit al seu escàs interès per l'agricultura o professions liberals, va accentuar el caràcter itinerant dels gitanos.

-EL caràcter caracteristics"nomade"i"de resistencia" dals Gitans que diversas lleis les"obliga"a deixar als seus treballs con puguesin ser la Caballeria o los objectes que a tots als reinats solicitaban per la guerra (calders, arreus, munició, cavalleria, etc., entre altres) i que per llei les deixaban(obligaban)a treballar amb l'agricultura,als deixaba sense cap possiilitat de traballar en la diversitat d'oficis dal pais, també cal destacar que totas las característiques nomadas y las característiques sendentaries amb tot al món estan abocades a "enfrentarse"segon lo diu Movimient contra la Intolerancia -Durant els segles següents, i especialment durant el segle XIX, hi va haver una segona migració massiva de gitanos cap a Europa i també Amèrica, aprofitant les rutes europees cap al nou continent.

Els gitanos es van veure severament perseguits i fins i tot exterminats durant el segle XX. La inestabilitat política i econòmica de l'est d'Europa van provocar, especialment a finals del segle, una nova mobilització en massa de la comunitat gitana, que encara segueix, aquesta vegada en direcció a l'Europa central i occidental.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cultura gitana

Els gitanos han tingut des de sempre un estil de vida parcialment nòmada que els ha influït notablement i des del començament han destacat per una important aportació característica a l'art i la cultura popular, especialment la música. Segueixen zelosament els seus costums, però també s'han adaptat i evolucionat als països on s'han establert. Especialment a Andalusia, on els gitanos van fer seus el cant i el ball flamencs, enriquint-los i aportant infinitat de cantaors o bailaorso"Guitarristes" a la cultura andalusa i espanyola.

Una mostra de la seva identitat és la paraula paio, amb la que designen els que no són gitanos. Alguns gitanos fan servir aqueix apel·latiu amb connotacions pejoratives. Segons el periodista i comunicòleg Sergi Rodríguez el nom ve de pagès, perquè els pagesos catalans van ser els primers no gitanos que el poble gitano va trobar quan va arribar. Segons l'acadèmia espanyola, ve de "Pelayo".

Segons Juan de Dios Ramírez Heredia un altre terme estès entre els gitanos per a denominar als no gitanos és "gadyè". La seua forma escrita centreeuropea és "gaže" o "gadjè". D'aquest terme deriva "gachó", paraula molt utilitzada al castellà a Espanya per a referir-se a un individu qualsevol (equivalent a "bandarra") i "gachí" (per a referir-se a una dona). "Gadyè" és el substantiu masculí plural, "gadyò" és masculí singular i "gadyì" és femení singular.[26] A Espanya, els gitanos també poden referir-se als no gitanos com "busnó" i "lacró".

El 2011 el llibre Gitanidad proposa una innovadora visió de la qüestió: ser gitano està més vinculat a formes de pensar, de comportar-se i d'expressar-se pròpies de l'Índia que no al manteniment de determinats costums, estructures i rols de poder, como tradicionalment ha sostingut l'antropologia social. Aquesta teoria convertiria els gitanos en una porció de l'Orient al bell mig de l'Occident, tot i la lògica adaptació al context espaci-temps.[27]

-També cal resaltar al "Movimient contra la Intolerancia" amb al seu president Esteban Ibarra diu:«en efecto, un análisis sociológico y antropológico minucioso permite definir al grupo gitano como un colectivo culturalmente diferenciado (...). Este sistema cultural incorpora como principales elementos una estructura social interna (que incluye determinados mecanismos de organización, participación y representación), un sistema de valores (de "raíz oriental", inspirado en la lógica simbólica y en una concepción peculiar de los fenómenos naturales y que se desarrolla mediante un rico panorama de costumbres, rituales y tradiciones) y el idioma gitano (de raíz milenaria, derivado del sánscrito).»[28]

-I també cal recalcar a Sandor Abraham amb al seu estudi desgranant AQUESTA "RAIZ ORIENTAL",las seves costums,als seus rituals i tradicions descobrent la seva LLei Romaní: [29] [30] [31]

Llengua romaní[modifica | modifica el codi]

Article principal: Romaní (llengua)

La llengua pròpia dels gitanos és el romaní, una llengua d'origen indoari, derivada del sànscrit.

Un estudi de l'any 1859, publicat per la revista Nature[32] suggereix que el romaní estava relacionat amb el singalès, que encara es parla avui dia a Sri Lanka.

Població[modifica | modifica el codi]

Són una comunitat molt diversificada, a nivell internacional, sense territori propi definit, i sense institucions polítiques o socials pròpies fins a l'últim segle. Idealment, es coneix al país gitano com Romanestan, concepte semblant en certa manera al d'uns altres pobles sense país, com el Poble Jueu abans de la creació de Israel.

La llengua romaní tampoc no té l'homogeneïtat que permeta parlar d'un únic idioma transnacional gitano, perquè les comunitats romanís acostumen a adoptar o adaptar la llengua dominant del territori on són. Els romanís de tot el món tenen diferents característiques antropomètriques, culturals i socials que dificulten la seua categorització sota una sola família ètnica.

Es suposa que a tot el món viuen entre 10 i 12 milions, repartits per quatre continents. Són una gran minoria ètnica a la Unió Europea, i es preveu un augment de la seua importància percentual tant per futures ampliacions anunciades de països europeus de l'est (on hi ha la població de romanís més gran del continent), com per la seua estructura familiar (amb altes taxes de natalitat).

Internacional[modifica | modifica el codi]

La població mundial de romanís i la seua localització geogràfica es desconeix amb exactitud. La xifra més acceptada[33] podria voltar els 12 milions de persones, dels quals 10 són a Europa. Algunes fonts (molt escasses) donen un total de 40 milions,[34] perquè hi afegeixen la suposada població gitana de l'Índia.

Hi ha diverses causes que expliquen la falta de dades sobre la quantitat exacta de gitanos. Alguns països no tenen cap cens fiable d'aquesta comunitat. Això es deu a la desconfiança dels gitanos cap a les institucions governamentals, a la seua mobilitat territorial, al recompte deficient i problemàtic,[35] a la simple desídia de l'administració (per exemple, l'any 2003 encara no existia cap cens fiable de gitanos de La Rioja[36]) o a les condicions socioeconòmiques de cada país, que té dificultats també per a empadronar la població no gitana.

És revelador que l'últim cens oficial complet de gitanos fet a Espanya continue sent de final del segle XVIII, l'any 1783.[37]

El país amb el nombre més gran de gitanos del món és Turquia, on hi viurien 2-5 milions. El juliol del 2006, el país amb el nombre més gran de gitanos de l'actual Unió Europea és Espanya, on n'hi viuen uns 600.000. A l'antiga Unió Soviètica els gitanos declarats el 1926 eren 61.294, però se sap que eren molts més. Després de la II Guerra Mundial (quan molts van ser exterminats) no es van fer estadístiques.

Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Dades estadístiques als Països Catalans
Territori Població
Catalunya 80.000
País Valencià 50.000
Illes Balears i Pitiüses 6.500 (?)
Total[38] 136.500

Tradicionalment s'han agrupat importants comunitats de gitanos als Països Catalans. Catalunya i el País Valencià concentren la població de gitanos més gran, amb 80.000 i 50.000 respectivament. D'altra banda, es calcula que a les Illes Balears i Pitiüses hi ha a l'entorn de 6.500 gitanos.

La difícil inclusió social del poble gitano continua essent un problema endèmic. Però l'esforç de l'Església catòlica des de 1956 va donar peu a la creació, l'any 1965, del Secretariat Gitano de Barcelona, primera entitat dels Països Catalans dedicada específicament al poble gitano. La seva metodologia (implicació dels propis gitanos, independència davant les administracions i foment del voluntariat) ben aviat va ésser adoptada i van aparèixer entitats semblants a més ciutats. Avui dia, fruit de gairebé 50 anys de feina, hi ha el Centre García-Díe de Cultura Gitana, amb seu a Barcelona.

Després de la mort de Franco, sota el mandat del qual van ser perseguits i assetjats, els successius governs democràtics han anat adoptant diverses mesures integradores amb més o menys èxit, especialment a les àrees de serveis socials i de benestar, intentant especialment fomentar la seua integració i superar els problemes derivats de la pobresa i discriminació. Des de 1983, per exemple, es va engegar un programa especial per a promoure el dret a l'ensenyament que incloïa les comunitats gitanes.

Alguns d'ells s'han organitzat a la Unió Romaní, una federació d'associacions dedicada a la defensa de la comunitat gitana. Vol el reconeixement de la cultura i el desenvolupament social del poble gitano.

El caló català, igual que els altres dialectes gitanos de la península Ibèrica, es troba en clar retrocés: la llengua materna dels gitanos catalans és el català; el caló ha passat a ser una llengua emprada només en determinades situacions, sobretot com a instrument de defensa. Les noves generacions la utilitzen cada vegada menys. Reduït el caló a un ús molt limitat, allò que dóna identitat lingüística als gitanos catalans és ara la forma de parlar català (català 'agitanat'). Aquest fenomen ha assolit una enorme importància a la Catalunya del Nord, com ha demostrat brillantment Jean-Paul Escudero: mentre que el català viu una situació de diglòssia davant del francès, els gitanos rossellonesos el consideren un tret fonamental de la seva identitat i fins i tot anomenen parlar gitano el fet de parlar català.[39]

Grups i subgrups[modifica | modifica el codi]

Els propis romanís s'agrupen[40] en funció de diferències territorials, dialectals i culturals. Les quatre grans famílies gitanes són:

  1. Kalderash: propis dels Balcans, i que van nodrir els grups d'emigrants a Amèrica del Nord i Sud-amèrica.
  2. Calé o Gitanos, estesos al nord d'Àfrica, la península Ibèrica i el sud de França.
  3. Manuches o Sintis, que es desplacen per les fronteres francoalemanyes i especialment per Alsàcia.
  4. Romanichels, a Anglaterra i Estats Units.

Cada una d'aquestes famílies pot subdividir-se en dues o més subgrups en virtut de la seua ocupació o el territori d'origen. Així, trobem els termes següents: Machvaya (Machwaya), Lovari, Churari, Sinti, Rudari, Boyash, Ludar, Luri, Xoraxai, Ungaritza, Bashaldé, Ursari i Romungro.

La persecució ètnica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Repressió del poble gitano

La història de persecució dels gitanos, especialment a Europa, és quasi tan antiga com la de la seua presència. L'acollida inicial durant el segle XV va ser relativament bona si la comparem amb la seua situació els segles posteriors. Els gitanos van ser rebuts amb curiositat i fins i tot amb respecte, i alguns prínceps i senyors oferien escorta a les seues comitives, que es presentaven com a pelegrins cristians. Però el desacord amb les comunitats receptores era quasi total al començament del segle XVI quan ja havien sigut expulsats o perseguits a quasi tota Europa.

La documentació històrica conservada[41] arreplega una llarga sèrie d'expulsions en cadena pràcticament des de la seua mateixa arribada. El 8 de setembre de 1427 són expulsats de Pontoise i finalment de París en 1439, de tota Suïssa el 1471, de tot Alemanya el 1500 i d'Anglaterra sota pena de mort el 1514. El 1540 de Bèlgica, també sota pena de mort. Llavors, tant a Espanya com a França ja se'ls envia a galeres. El segle XVII, Portugal els deporta a Amèrica. A Hongria i Romania van ser senzillament esclavitzats.

El nombre de lleis, pragmàtiques, decrets, reglaments i mesures d'excepció específiques contra els gitanos a tot arreu és tal que seria impossible enumerar-les. Només a Espanya es van promulgar, des de l'any 1499, més de 280 pragmàtiques contra el poble gitano.[42] Igual va passar als altres països. Per exemple, el 1998 es va derogar l'última llei que a l'estat de Nova Jersey (Estats Units) "contemplava vigilància especial sobre la població gitana".[42]

Gitanos d'Hongria.

Cal dir que les mesures per a homogeneïtzar-los i assimilar-los té fracassos contínuament. No només no desapareixen, ni s'"assimilen", sinó que s'han escampat constantment i a més han mantingut els trets propis amb una certa fidelitat, un fenomen que alguns estudiosos han denominat com de "resistència ètnica".

Causes[modifica | modifica el codi]

Per a entendre una causa fonamental i decisiva de la persecució o marginació dels gitanos i de les altres minories ètniques, cal mirar els processos de centralització estatal a Europa a partir del segle XVI, fonamentats en una homogeneïtzació cultural, lingüística i religiosa. Els primers decrets d'expulsió i assimilació a Espanya van coincidir amb els de l'expulsió dels jueus el 1492 i els de persecució o conversió dels musulmans espanyols.

L'historiador Raul Hilberg recorda que la destrucció dels jueus europeus és el centre de la modernitat europea i de la civilització occidental,[43] Teresa San Román[44] explica la persecució contra els gitanos des d'aqueixa mateixa perspectiva: la construcció dels estats centralistes, primer, i de les identitats nacionals, després.

Mesures de control[modifica | modifica el codi]

Les formes de repressió de les autoritats i de la societat han sigut molt variades, des de la simple marginació i criminalització fins a la mort, passant per la sedentarització forçosa, la deportació i el desterrament, el càstig corporal i la mutilació, l'esclavitud, els treballs forçats a les galeres, la presó o reclusió a barris, ghettos. Per a cada modalitat de persecució, les comunitats gitanes de tot el món han generat i continuen generant mecanismes i estratègies específiques de supervivència, ocultament, adaptació o fugida.

  • Expulsió. Pràcticament tots els estats europeus van promulgar, sense èxit, decrets d'expulsió.
  • Deportació. Portugal[45] i Anglaterra[46] van utilitzar el trasllat forçós de població gitana cap a les seues colònies americanes, la qual cosa contrasta amb la política restrictiva dels espanyols, que fins i tot van arribar a prohibir la seua partida i a obligar a tornar els ja emigrats.[47]
  • Esclavització. Els gitanos van ser esclavitzats a Romania i Hongria. L'abolició de l'esclavitud gitana va tindre lloc a la segona mitat del segle XIX.
  • Assimilació. La legislació antigitana espanyola, per exemple, ha sigut per èpoques asimilacionista. Carles III en 1783 nacionalitza els gitanos mitjançant una pragmàtica que declara als gitanos com a ciutadans espanyols i, per tant, el deure i dret dels xiquets a l'escolarització als 4 anys, lliures de fixar la seua residència, o de treballar a qualsevol activitat, penalitzant-se als gremis que impedisquen l'entrada o s'oposen a la residència dels gitanos. Però a costa de que els gitanos abandonen la seua realitat ètnica, com la forma de vestir, no usar el caló, assentar-se i abandonar la vida errant. A aqueixa mateixa pragmàtica s'il·legalitzarà la paraula gitano.
  • Reclusió. Un dels més negres i oblidats episodis de la història dels gitanos espanyols va ser "La Gran Batuda" o Presó General dels gitanos de 1749.[48] Durant el regnat de Ferran VI, i mitjançant un pla secret del Marqués de Cala, es va decidir "agafar tots els gitanos veïns i vagants d'aquests regnes, sense excepció de sexe, estat ni edat, sense reservar cap refugi a què s'hagen acollit". Van ser detinguts quasi tots els gitanos espanyols, uns 9.000 (altres 3.000 ja estaven a la presó), els hòmens enviats als arsenals de la marina i les dones i els xiquets empresonats. Només serien indultats 14 anys després pel rei Carles III, i alguns no seran alliberats definitivament fins a 1783.
  • Extermini. Durant la Segona Guerra Mundial, com unes altres ètnies o minories, van ser objectes de persecució i discriminació. Van morir milers als camps de concentració. El nombre de romaníes europeus assassinats és encara desconegut. Aquest fet es coneix com porrajmós

La marginalitat gitana[modifica | modifica el codi]

La imatge social negativa d'aquesta comunitat és molt clara i majoritària, quasi pràcticament des de la seua arribada, com es pot veure a molts idiomes. En anglés la paraula "gyp" (de "gypsie", gitano) significa estafa o engany, i una etimologia popular alemanya fa creure que "Zigeuner" (gitano) procedeix de "Ziehende Gauner" (lladre itinerant). Igual passa a l'hongarés, on la creença popular relaciona "cigány" amb la paraula "szegény" (pobre). Fins i tot a l'actual diccionari de la RAE s'arreplega la següent accepció col·loquial per a gitano: "Qui estafa o obra amb engany".

Les acusacions contra els gitanos es repeteixen d'una manera o d'una altra, sense canviar gaire amb el temps. Se'ls relaciona amb la delinqüència, se'ls acusa de promiscuïtat o al contrari d'un conservadorisme extrem, d'ocultisme i d'arts paganes, de robar o forjar els claus de Crist, de fer mal d'ull o de ser els portadors del Tarot a Europa. Se'ls acusa d'explotació infantil, de raptar xiquets, d'oficis deshonrosos, de vagància.. "una raça indomable, inescrutable, infatigable, inassimilable i inexterminable, tan temuda com odiada".[49]

Certament, una part important de la realitat passada i actual té origen a l'exclusió social perquè a molts països estan a prop de la pobresa. Açò crea analfabetisme, delinqüència i barraquisme. El baix nivell educatiu general els impedeix sovint la integració laboral i això reforça encara més els prejudicis socials contra ells.

Una imatge pública[modifica | modifica el codi]

Tots aquests aspectes negatius han sigut arreplegats i fomentats a molts mitjans.

La literatura ha contribuït a arreplegar i engrandir el mite de la personalitat gitana. Cervantes escriu en la seua novel·la La Gitanilla:

Sembla que els gitanos i gitanes només van nàixer per a ser lladres: naixen de pares lladres, es crien amb lladres, estudien per a lladres i, finalment, ixen de ser lladres corrents, i les ganes del furtar i el furtar són en ells com a accidents inseparables, que no es lleven sinó amb la mort.

Algunes administracions estatals o locals també han dit:

"el gitano, que amb naturalitat mostra un absolut ´passotisme´ davant de la llei escrita, que incideix en una situació de clandestinitat i il·legalitat, alhora que comporta un grau de delinqüència ´quasi´ permanent, per la incitació al robatori i al furt... No és menys cert, que en alguns casos, de tímids intents d'integració, els membres de la comunitat gitana, quasi sempre ho van fer d'una forma diferent d'allò que s'ha exigit pels principis més elementals d'aquesta ètica social".[50]

Fins i tot la criminologia, una disciplina en principi exempta de valors, repeteix els mateixos tòpics. Cesare Lombroso, pare del positivisme criminològic, deia que els gitanos són "la imatge viva d'una raça sencera de delinqüents que reprodueixen totes les passions i vicis". I un document de l'administració penitenciària espanyola de l'any 1951 deia:

"Jo parle ací del gitano errant i lladre, enemic de la propietat; d'aqueix gitano que es crega amb el dret de robar. L'altre gitano, el gitano emancipat, el gitano elevat a la jerarquia de ciutadà per haver entrat dins de la llei, aquest gitano ja no és gitano, ha perdut la seua gitanalla".[51]

D'acord amb tot açò, s'han aprovat lleis dissenyades per a reforçar el tòpic més que a un fi o una solució als propis problemes de marginalitat i pobresa. Fins al 1978 el reglament de la Guàrdia Civil tenia els articles següents:

  • Article 4. Es vigilarà escrupolosament els gitanos, especialment tots els documents que tinguen, confrontar els seus senyals particulars, observar els seus vestits, esbrinar la seva forma de vida i tot allò que conduïsca a fer-se una idea exacta dels seus moviments i ocupacions, indagant el lloc i el motiu del seu viatge.
  • Article 5. Com aquesta classe de gent no té generalment residència fixa, es trasllada amb molta freqüència d'un lloc a un altre, on no són coneguts, convé prendre totes les notícies necessàries per a impedir que cometen robatoris de cavalleria o d'una altra espècie.
  • Article 6. Està manat que els gitanos i ramblers porten, a més de la seua cèdula personal, la patent d'hisenda que els autoritze per a fer de tractant de cavalleries. Per cada una d'aquestes portaran una guia amb la classe, procedència, edat, ferro i senyals, la qual s'entregarà al comprador (...) Els que no vagen proveïts d'aquests documents o, els que del seu examen o comprovació resulte que no estan en regla, seran detinguts per la Guàrdia Civil i posats a disposició de l'Autoritat competent com a infractors de la Llei.

Com mostren alguns estudis, la criminalització o encasellament (conegut en criminologia com targeting) ha sigut en tots els països el primer pas per a desacreditar a la comunitat gitana a fi de legitimar la seua marginació i la seua persecució:

"(La pobresa i l'exclusió) incideixen en la representació social que tendeix a associar "el gitano" amb els pitjors trets de la marginalitat (drogues, delinqüència), perjudicant molts d'ells i les famílies que, encara tenen de precarietat social, mai no han fet cap acte delictiu".[52]

Els moderns estudis gitanològics han desvelat aquest procés de criminalització i han denunciat "allò més habitual que resulta aquest fenomen a tots els països, que porta a la gent a dir que l'estereotip "per alguna cosa serà", és a dir, que segurament tinga alguna base real. Però aquestes mateixes persones mai no dirien que l'antisemitisme, que prenia formes molt semblants, és el resultat de les pròpies actituds dels jueus".[53]

Es denuncia així que la criminalitat entre els gitanos no és causa de la seua exclusió, sinó una conseqüència, així com "l'existència de prejuís arrelats i d'una profunda discriminació cap a la comunitat gitana a la nostra societat… (i) …la negació de la importància i gravetat d'aquests prejuís, encara més quan es tracta de reconéixer els nostres personals"[54]

El nomadisme[modifica | modifica el codi]

Una de les causes que es relacionen amb l'exclusió i inadaptació dels gitanos és la seua tendència a la itinerància, però els moderns estudis gitanológicos l'han desmitificat. La professora Teresa San Román[55] ha estudiat les lleis i ha comprovat que des del començament hi va haver una contradicció: "la tendència a l'assimilació durant el segle XVII i la primera mitat del XVIII és creixent, però es limitaven els llocs on poder establir-se, es restringeixen els oficis…". Els legalment veïns eren expulsats un cop i un altre, i la sedentarització forçosa seguida d'expulsió passarà a tots els països i a totes les èpoques.

La sociòloga María Helena Sánchez[56] recorda que els càstigs cap a la comunitat gitana requeien tradicionalment sobre les poblacions sedentaritzades, i això feia poc atractiu establir-se. Alhora, la restricció de l'exercici d'oficis comporta l'exercici de professions itinerants i estacionals. El nomadisme, en certa manera, no és cap causa, sinó una conseqüència de la persecució i la marginació.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Los gitanos platenses» (en castellà). El Día, 20/4/2009. [Consulta: 15/1/2011].
  2. Povo cigano comença mobilização para participação na 1a Conferência Nacional de Promoção da Igualdade Racial
  3. Bulgària: 313 000 autodeclarats al cens de 1992, Elena Marushiakova i Vesselin Popov, "The Gypsies of Bulgaria: Problems of the Multicultural Museum Exhibition" (1995), citat a Patrin Web Journal. 450 000 est. en 1990, Bulgaria - Minorities a U.S. Library of Congress Country study. 553,466+, confidential census of the Ministry of the Interior, 1992, Marushiakova and Popov. 700,000–800,000 Marushiakova and Popov estimate.
  4. according to 2001 census.
  5. according to 2001 census
  6. [enllaç sense format] http://skola.romea.cz/cz/index.php?id=historie/14
  7. according to CIA Factbook on Finland.
  8. «Report from the Federal Republic of Germany to the European Commission» (en anglès). Bundesministerium des Innern, 2011. [Consulta: 28/3/2012].
  9. «www.nchr.gr». [Enllaç no actiu]
  10. Hongria: 500 000 est. in the 1980s, Hungary - Minority Groups a U.S. Library of Congress Country study.
  11. [enllaç sense format] http://www.domresearchcenter.com/population/popiran.html
  12. segons 2002 census
  13. Polònia: 15 000–50 000 est., a començaments dels 1990s Poland - Gypsies a U.S. Library of Congress Country study.
  14. segons Rev. Cón. Filipe Marques de Figueiredo
  15. Rússia - The 2002 Russian census recorded 182 766 Roma(Gypsies)
  16. segons CIA Factbook on Slovakia.
  17. Espanya: 600 000–800 000 est., 1988, Spain - The Gypsies in U.S. Library of Congress Country study.
  18. international Romani Studies Network: "Reaching the Romanlar - A Feasibility Study Report", Istanbul, 2006, p. 13. Accessible from goc.bilgi.edu.tr
  19. SERİN, Ayten. «AB ülkeleriyle ortak bir noktamız daha ÇİNGENELER». Hürriyet, 08.05.2005.
  20. Turkey: A Minority Policy of Systematic Negation, International Helsinki Federation for Human Rights
  21. Regne Unit http://www.llc.manchester.ac.uk/Research/Projects/romani/downloads/2/Matras_Rmni_UK.pdf
  22. Ucraïna - Cens Ucraïnès del 2001 recollí 47.587 gitanos
  23. Prats, Joan de Déu. Llegendes històriques de Barcelona. L'Abadia de Montserrat, 2009, p. 71. ISBN 8498830648. 
  24. Kenrick Donald. Historical Dictionary of the Gypsies (Romanies). Scarecrow Press, 1998. ISBN 0-8108-3444-8
  25. DDAA. «La llarga història del poble gitano». Sàpiens [Barcelona], núm. 87 data = gener 2010, p. 26-52. ISSN: 1695-2014.
  26. Unió Romaní
  27. Fuente «"Els gitanos tenen molts valors que hauríem de recuperar"».
  28. Pag. 23 http://www.movimientocontralaintolerancia.com/download/didacticos/numero1.pdf
  29. http://www.imninalu.net/Rom-gitanos.htm
  30. http://www.imninalu.net/Zakono_sp.htm
  31. http://www.imninalu.net/tradicionesRom.htm
  32. Gray, RD; Atkinson, QD, "Language-tree divergence times support the Anatolian theory of Indo-European origin"
  33. Font: Unión Romaní
  34. Vegeu: article de Premsa Lliure, Juliol 2005
  35. Vegeu: «Radio Praga - Gobierno checo pretende realizar un censo de los gitanos».
  36. Fuente: Informe de la població gitana a La Rioja, en formato PDF
  37. Teresa San Román, op. cit., pág 47
  38. Font: Fundació Secretariat Gitano
  39. «Els gitanos catalans, el català dels gitanos i les llengües dels gitanos catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Agost 2013].
  40. Vegeu: «Myths and Facts about Roma».
  41. Vegeu: «www.geocities.com». Arxivat de l'original el 2009-10-26. [Enllaç no actiu]
  42. 42,0 42,1 Vegeu: «Proyecto Barañí. Capitulo 2».
  43. Raul Hilberg, 'La destrucción de los judíos europeos Madrid, 2005
  44. op. cit, p 51
  45. Vegeu: «www.navarro.cl». [Enllaç no actiu]
  46. Vegeu «www.andes.missouri.edu». [Enllaç no actiu]
  47. Vegeu: «www.unionromani.org». [Enllaç no actiu]
  48. Vegeu: «LA AVENTURA DE LA HISTORIA»., «Proyecto Barañí. Capitulo 2»., «www.kaledorkayiko.org». [Enllaç no actiu]
  49. Vegeu: «www.etnografo.com». [Enllaç no actiu]
  50. Document del Servei d'Assistència Administrativa i Població de la Secretaria General de Política Interior, 1986, citat a Los Gitanos ante la Ley y la Administración, ed. Presencia Gitana, 1991
  51. El mito del gitano/criminal en la criminología, «Proyecto Barañí. Capitulo 2».
  52. Asociación Secretariado General Gitano, seminari Adalí Calí, octubre 1999
  53. Proyecto Barañí:, nota 10
  54. Proyecto Barañí: nota 15
  55. op. cit., p 21
  56. Evolución y contexto histórico de los gitanos españoles, 1986

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • San Román, Teresa. La diferencia inquietante (en castellà). Madrid: Ed. Siglo XXI, 1997. ISBN 84-323-0951-6. 
  • Gómez Alfaro, Antonio. La gran redada de gitanos: España, prisión general de gitanos en 1749. Madrid: Ed. Presencia gitana, 1993. ISBN 84-87347-09-6. 
  • Fraser, Angus. Los gitanos. Barcelona: Ed. Ariel, 2005. ISBN 84-344-6780-1. 
  • Auzias, Claire. Les Funambules de l'Histoire. Les Tziganes entre préhistoire et modernité (en francès). Éditions La digitale, 2002. 
  • Sigot, J. Un camp pour les Tsiganes... et les autres. Montreuil-Bellay 1940-1945. Bordeus: Éditions Wallada, 1983. «D'aquest llibre n'existeix una edició revisada i ampliada: Ces barbelés oubliés par l'histoire. Un camp pour les Tsiganes... et les autres. Montreuil-Bellay 1940-1945, 1994. » 
  • Achim, Viorel. The Roma in Romanian History (en anglès). Budapest: Central European University Press, 2004. ISBN 963-9241-84-9. 
  • De Soto, Hermine. Roma and Egyptians in Albania: From Social Exclusion to Social Inclusion (en anglès). Washington DC: World Bank Publications, 2005. 
  • Fraser, Angus. The Gypsies (en anglès). Oxford: Blackwell Publishers, 1992. ISBN 0-631-15967-3. 
  • «Germany Reaches Deal to Deport Thousands of Gypsies to Romania». Migration World Magazine, Novembre-Desembre, 1992.
  • Gray, R.D.; Atkinson, QD. «Language-tree divergence times support the Anatolian theory of Indo-European origin» (en anglès). Nature, 2003.