Sardenya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 40° N, 9° E / 40°N,9°E / 40; 9

Regió de Sardenya
Bandera de Sardenya Escut de Sardenya
(En detall) (En detall)
Italy Regions Sardinia Map.png
País:
• Capital:
• Municipis:
Itàlia
Càller
377
Superfície 24.090 km²
Població 
  • Densitat
1.639.942 hab.
68,08 hab/km²
Coordenades nd
Dirigents:
• President:

Francesco Pigliaru (PD)

Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km2 i una població, l'any 2009, d'1.671.001 habitants. La capital n'és Càller. Històricament dividida en 30 comarques (en sard, curadorias o partes o Merias), l'estat italià la va dividir en quatre províncies (Càller, Núoro, Oristany i Sàsser), que actualment, des del 2001, en són vuit arran de la creació de quatre de noves segregades de les anteriors: Olbia-Tempio, Ogliastra, Carbonia-Iglesias i Medio Campidano.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Sardenya

A Sardenya va haver-hi una civilització prehistòrica de les quals queden monuments megalítics. Les primeres domus de janas (cases de les fades) es remunten al 2000-1800 aC, en plena Edat del Bronze; es tracta de petites tombes excavades en la roca, de vegades reunides en grups nombrosos, en la qual segons la tradició popular habitaven fades i bruixes. La cultura nuràgica, de la qual queden sobretot els nurags, es va desenvolupar des del segle XVI a.C. fins al segle IX a.C. Llavors van arribar els fenicis, havent-se descobert en les excavacions terracotes d'origen fenici. Aquests la van anomenar "ŠRDN" (Shardan/Sherden o variants properes). Als fenicis els van succeir els cartaginesos, les ciutats dels quals més importants van ser: Caralis, Tharros i Nora.

La ciutat fenícia i romana de Tharros.

L'any 230 aC va ser conquerida pels romans, com a conseqüència de la derrota cartaginesa en la primera guerra púnica. Sardenya es va convertir en una província romana, i les ciutats costaneres que existien van créixer i van ser embellides, mentre que es van fundar les colònies com Turris Lybissonis i Feronia. Van ser poblades per immigrants romans. L'ocupació militar romana va acabar amb la civilització nuràgica. Malgrat les campanyes per les serralades centrals, anomenades pels romans Barbaria (en sard modern "Barbagia"), la dominació romana del centre de Sardenya mai va ser més que nominal.

La dominació romana de Sardenya va durar 694 anys. Als primers segles de l'Edat Mitjana, Sardenya va ser saquejada pels vàndals (segle V), que van ocupar Caralis juntament amb altres ciutats costaneres de Sardenya. El domini va durar 77 anys dels quals poc se sap, tret que se sap que el govern vàndal va adoptar una forma similar de la prèvia estructura imperial romana. També la van ocupar els gots. No obstant això, els bizantins la van conquerir l'any 533 quan els vàndals van ser derrotats pels exèrcits de Justinià I sota el general Belisari en la batalla de Tricamaro.[1] Els bizantins es van quedar a l'illa fins al segle X. L'autoritat bizantina centralitzada va romandre fins al voltant de l'any 650; després, l'autoritat va passar a les mans dels llegats bizantins locals. Es va deure en gran manera als problemes locals com els atacs dels moros i dels berbers sobre les costes sardes. Els sarraïns van fer incursions en aquesta illa del Mediterrani, documentant-se el primer atac l'any 705. Salvatore Consentino, Byzantine Sardinia between East and West, Millennium – Berlín, Nova York (2004) Pàgines 329–367 Aquests atacs van ser cada vegada més intensos, que van donar com a resultat que els habitants de la costa abandonessin les ciutats costaneres.

La disgregació del poder bizantí a l'illa i el creixent aïllament causat per les incursions magribines afavoriran la formació de quatre regnes independents i ja consolidats al s. XI. Es tracta dels Judicados (literalment: "Jutjats") que prenen el nom de la figura que els regia, el judike ("jutge"), derivada de la tradició bizantina. N'hi havia quatre: Torres (nord-oest), Gallura (nord-est), Arborea (centre) i Càller (sud), si bé progressivament tots menys el d'Arborea acabaran caient sota l'òrbita de les repúbliques de Gènova i Pisa. A banda del poder del judike i de la seva família, cadascun d'aquests regnes tenia una Corona de Logu, o sigui un consell, i en alguns casos també una Carta de Logu, un codi de lleis pel territori. L'organització d'aquests regnes autòctons es vertebrava a partir de les curadorias o partes (províncies), dividides al seu torn en les diverses biddas (poblacions).

Moneda de Sardenya, de Pere III, rei de Sardenya, 1336-1387, amb les quatre barres catalanes.

Als segles XII i XIII, Gènova, Pisa i el Papat van lluitar llarg temps per imposar el seu poder. A la fi del segle XIII el papa Bonifaci VIII va establir que Sardenya passés a la Corona d'Aragó, formalitzant-se la cessió l'any 1324, quan el llavors infant Alfons IV d'Aragó, futur Alfons «el Benigne», pren Sardenya durant els últims anys del regnat de Jaume II d'Aragó.[2]

El domini de la Corona d'Aragó es va perllongar fins al segle XVIII, mantenint a l'illa una rígida organització de tipus feudal, destacant la seva presència sobretot a L'Alguer, repoblada per catalans després d'una revolta. Sardenya va passar a Àustria l'any 1713, en virtut del tractat d'Utrecht. Però el 1718, després del Congrés de Londres, Sardenya va passar a Víctor Amadeu II de Savoia. I, a través de la casa de Savoia, es va incorporar al Regne d'Itàlia l'any 1861. Després de la Segona Guerra Mundial, la Constitució d'Itàlia li reconeix certa autonomia.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Orografia[modifica | modifica el codi]

L'illa és força accidentada, i constitueix un fragment del sòcol hercinià tallat per nombroses falles, que presenta fragments dispersos de cobertura secundària i eocènica. No presenta cap unitat orogràfica, no té veritables serralades i les formes de relleu són tabulars. Les principals muntanyes de l'illa són:

  • El massís del Gennargentu, amb les alçàries de La Marmora (1834 m), i el Bruncu Spina (1829 m), considerada la zona més inhòspita de l'illa.
  • Al Nord, la Gaddura, amb els Monts Ultana (amb el Pinu, 1743 m), i els Limbara (amb el Balistreri, 1363 m).
  • Els Monti di Alá, amb el Padrone (831 m), Senaloga (1076 m), Nieddu (971 m) i Lerno (1094 m).
  • La depressió de Campidanu, al sud-est.
  • Els Monts Albo, al Nord, amb el pic Su Mutucrone (1050 m) i la punta Cupetti (1200 m).
  • Al centre, la Catena dei Marghine, amb el Palai (1200 m).
  • Les muntanyes Serpeddi (1069 m), Tasu (1359 m), i els Ferru (amb l'Urtigu, 1050 m).

Rius[modifica | modifica el codi]

Els principals rius que travessen l'illa són els Tirsu, Flumendosa, Samascu, Coghinas, Posada, Cedrino, Oliena, Isalle, Mannu, Flumineddu, Cixerri, Canissoni, Liscia i Liscoi. També són importants els llacs, que són com albuferes, al costat de la costa, com les du Tirsu, Santa Giusta, Sassu, Sale Porcus, Coghinas i Calaris.

Clima[modifica | modifica el codi]

El massís del Gennargentu nevat.

El clima mediterrani és típic de gran part de Sardenya: al llarg de les zones costaneres, on resideix la gran majoria de la població, els hiverns són suaus gràcies a la presència del mar, amb nevades rares i temperatures quasi mai sota els zero graus. Els estius són càlids i secs, però la baixa humitat i la bona ventilació permeten suportar fàcilment les temperatures elevades, que pugen fins als 35 °C.

A les zones interiors el clima és més rigorós. Als massissos muntanyosos més elevats hi neva a l'hivern i les temperatures baixen a sota zero. Els estius són frescos, sobretot durant les hores nocturnes, i rarament hi fa calor molts dies consecutius.

Les precipitacions són particularment escasses a la costa meridional, amb mitjanes inferiors als 500 mm anuals; en particular, la localitat de Capo Carbonara té el registre mínim absolut de tot Itàlia, amb una mitjana de 266 mm anuals. A l'interior de Sardenya la pluviositat mitjana és de 700-800 mm. Per superar el problema de la sequera, des de finals del segle XIX fins avui s'han construït prop de 50 embassaments, molts dels quals dotats de centrals hidroelèctriques.

Sardenya és una regió molt ventosa. El vent dominant és el mestral, seguit del xaloc. El primer mitiga les temperatures estivals, però a causa de la seva velocitat crea danys a l'agricultura i afavoreix la propagació d'incendis. El segon és molest a finals de la primavera, ja que intensifica l'evapotranspiració i causa estrès hídric als cultius de secà.

El règim de vents ha afavorit la instal·lació de nombroses centrals eòliques en algunes carenes i en zones industrials.

Temperatures mitjanes de Sardenya:

gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre
mínimes (C) 8 8 9 11 14 18 21 21 19 16 13 9
màximes (C) 14 14 16 18 22 26 30 29 27 23 19 16

Demografia[modifica | modifica el codi]

Habitants de les províncies de Sardenya
Província Habitants
Càller [CA] 559.820
Carbonia-Iglesias [CI] 130.555
Medio Campidano [VS] 103.020
Nuoro [NU] 161.444
Ogliastra [OG] 58.097
Olbia-Tempio [OT] 154.319
Oristany [OR] 167.295
Sàsser [SS] 336.451

Tot i que Sardenya ha estat poblada des de fa diversos mil·lennis i que la població resident a l'illa s'ha triplicat ens el darrers 140 anys, aquesta és una de les poques regions europees en la qual una economia moderna i diversificada conviu amb un ecosistema encara intacte, si no verge, en grans àrees del territori. Aquest fet s'explica demogràficament gràcies a la baixa densitat de població, propera als 68 hab./km².

El 31 de desembre de 2008, d'una població d'1.672.422 habitants, hi havia 30.115 estrangers (1,8%). Les famílies compten, de mitjana, amb 2,5 membres.

Ciutats[modifica | modifica el codi]

Les 10 ciutats més poblades
Ciutat Habitants
1 Càller 157.686
2 Sàsser 130.202
3 Quartu Sant'Elena 71.254
4 Olbia 53.229
5 L'Alguer 40.896
6 Nuoro 36.486
7 Oristany 32.434
8 Carbonia 30.039
9 Selargius 29.086
10 Iglesias 27.641

Les dues ciutats més poblades de l'illa són Càller (Cagliari), capital regional, i Sàsser (Sassari), segon pol de desenvolupament regional, respectivament al sud i al nord de l'illa.

Càller (163.000 habitants) és el centre d'una àrea metropolitana que té uns 450.000 habitants si s'hi inclouen Quartu Sant'Elena (71.254 hab.), Selargius (29.086 hab.), Assemini (26.056 hab.), Capoterra (21.391 hab.), Monserrato (20.785 hab.), Sestu (18.237 hab.) i Quartucciu (11.996 hab.).

Sàsser té uns 130.000 habitants i és l'única ciutat, a més de Càller, que supera els cent mil habitants. L'àrea urbana de Sàsser s'estén cap al golf d'Asinara i arriba als 270.000 habitants. Els nuclis principals de la zona metropolitana de Sàsser són: l'Alguer (40.896 hab.), Porto Torres (22.011 hab.) i Sorso (14.556 hab.).

La resta de ciutats tenen funcions de polaritat local i tenen totes una població compresa entre 10.000 i 60.000 habitants: Olbia (53.000 hab.), L'Alguer (40.900 hab.), Nuoro (36.500 hab.), Oristano (32.500 hab.), Carbonia (30.000 hab.), Iglesias (27.600 hab.), Villacidro (14.500 hab.), Tempio Pausania (14.200 hab.), Arzachena (12.800 hab.), Guspini (12.500 hab.), Sant'Antioco (11.700 hab.), La Maddalena (11.700 hab.), Siniscola (11.400 hab.), Ozieri (11.000 hab.), Macomer (10.800 hab.), Tortolì (10.500 hab.) i Terralba (10.400 hab.). Encara hi ha els centres menors, amb menys de 10.000 habitants, com ara Sanluri (8.500 hab.) i Lanusei (5.700 hab.).

Administració[modifica | modifica el codi]

Les vuit províncies actuals de Sardenya

Sardenya és una de les cinc regions autònomes amb estatut especial d'Itàlia, però és l'única amb un estatut especial als habitants de la qual la Constitució de 1948 reconeix oficialment el nom de «poble sard». A les institucions sardes se'ls garanteix una certa autonomia administrativa atesa la situació perifèrica i insular de la regió. A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament italià.

L'Estatut organitza les tres autoritats que representen Sardenya:

  • El Consell regional (poder legislatiu regional).
  • La Junta regional (poder executiu regional).
  • El president de la regió (cap del poder executiu regional).

Cultura[modifica | modifica el codi]

Llengües[modifica | modifica el codi]

Llengües de Sardenya

La llengua pròpia de l'illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte del cors, per la influència corsa. La ciutat de l'Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Una altra illa lingüística a la regió és la del lígur, al voltant de Carloforte. Les llengües autòctones actuals estan sent substituïdes per l'italià en les noves generacions.

Música[modifica | modifica el codi]

La musica tradicional sarda, cantada o instrumental, és una de les més antigues i riques del Mediterrani.

Els contes sards[modifica | modifica el codi]

La forta tradició oral de l'illa ha mantingut vius molts contes i llegendes. A Boroneddu hi ha, fins i tot, Il museo della fiaba sarda (El museu de la faula sarda), consagrat als personatges dels contes tradicionals.

Universitats[modifica | modifica el codi]

A Sardenya hi ha dues universitats, la Universitat de Càller, i la Universitat de Sàsser, coneguda especialment pels estudis de dret.

Transports[modifica | modifica el codi]

Mapa de la xarxa ferroviària sarda.

Una bona opció per arribar a l'illa és amb avió a través dels aeroports de Càller-Elmas (al sud), de l'Alguer i d'Olbia. Tenen una bona connexió amb els aeroports de Roma, Milà, Torí i Nàpols, i també hi ha vols directes a Londres i a París. Els aeroports d'Olbia i de Càller estan ben connectats amb Barcelona. L'aeroport de l'Alguer està ben connectat amb Girona.

El ferri també és una bona opció per accedir a Sardenya. Des de França hi ha rutes des de Marsella i Toló fins a Porto Torres, i també de Bonifacio a Santa Teresa di Gallura. Des d'Itàlia hi ha bona connexió des de Gènova, Civitavecchia, Nàpols i Liorna. Des d'Espanya hi ha bona connexió des de Barcelona. Els preus del viatge són semblants als d'un vol en companyies de baix cost.

És fàcil moure's en autobús amb diverses companyies regionals, o bé en cotxe. La ruta principal és la SS 131, que segueix el traçat d'un antiga via romana que travessa l'illa de nord a sud.

La xarxa de ferrocarril sarda va ser construïda a finals del segle XIX. Juntament amb els incendis d'aprofitament domèstic, la construcció del ferrocarril a l'illa és considerada com una de les principals causes de la desforestació de l'illa. La xarxa de ferrocarril activa per al transport públic té més de 600 quilòmetres, i connecta les principals ciutats i ports. El trajecte de Càller a Sassari es realitza en aproximadament 3 hores, i el trajecte de Porto Torres a Olbia i Golfo Aranci, en aproximadament 3 hores i mitja. Chilivani és el nus ferroviari on els dos troncs ferroviaris. Una altra línia connecta Càller i Esglésies, en 50 minuts, i Carbonia en una hora.

Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO[modifica | modifica el codi]

Llocs proposats a la llista indicativa[modifica | modifica el codi]

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Personatges vinculats a Sardenya[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Province of Càller,Province of the Sun
  2. [Cf. «L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», a Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart i Carmen Morte García, La Corona d'Aragó. El poder i la imatge de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna (segles XII - XVIII), Societat Estatal per a l'Acció Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana i Ministeri de Cultura d'Espanya - Lunwerg, 2006. ISBN 84-9785-261-3

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Pàgines relacionades[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Sardenya Itàlia | Províncies de Sardenya Sardenya
Càller | Carbonia-Iglesias | Medio Campidano | Nuoro | Ogliastra | Olbia-Tempio | Oristany | Sàsser