Antonio Gramsci

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antonio Gramsci

Antonio Gramsci (Abas, 22 de gener del 1891 - Roma, 27 d'abril del 1937) fou un escriptor, polític i filòsof italià d'origen sard.[1] Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià, el 21 de gener del 1921.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Antecedents familiars[modifica | modifica el codi]

Antonio Gramsci va néixer a Abas (Ales), prop d'Oristany. El pare, Francesco, era originari de Gaeta, de família petitburgesa. Havia estat estudiant lleis, però en morir el seu pare, coronel de carrabiners, va haver de posar-se a treballar i, el 1881, va arribar a Sardenya per treballar a l'Oficina del registre de Bilartzi. Va ser allà on conegué Peppina (Giuseppina), que havia estudiat fins a tercer d'elemental i que era la filla d'un recaptador d'impostos i propietari d'algunes terres. Els pares de Francesco eren contraris a la relació, ja que consideraven la família de la dona com una família de classe inferior. Tot i aquesta oposició, però, es van casar el 1883.

Van tenir set fills. El primer d'ells, Gennaro, va néixer el 1884, quan el matrimoni encara vivia a Bilartzi. Els altres tres, però, van néixer després que l'oficina del registre fos traslladada a Abas, Grazietta el 1887, Emma el 1889 i, el 22 de gener del 1891, Antonio que serà batejat el 29 del mateix mes.

Un any després, la família es trasllada a Sorgono, el poble d'on era originària la mare. Allà van néixer els altres tres fills. Mario, el 1893; Teresina, el 1895 i Carlo, el 1897.

Quan tenia només dos anys, Antonio va emmalaltir de la malaltia de Pott, que consisteix en la infecció d'un disc intervertebral o dels cossos vertebrals adjacents pel bacil de la tuberculosi, i que li va deformar la columna vertebral i va impedir que pogués créixer amb normalitat. De fet, Antonio Gramsci mai no va passar del metre i mig d'alçada. L'explicació, però, que van donar els pares a aquesta deformitat va ser una presumpta caiguda, la qual cosa, fins i tot el propi Gramsci, va acabar creient. En tot cas, Gramsci va tenir sempre una salut delicada. Quan tenia quatre anys, posem per cas, arran d'un episodi de convulsions i hemorràgies, va ser donat per desnonat pels metges. La mare va arribar a comprar el taüt i el vestit per a enterrar-lo.

Francesco Gramsci, el pare, va ser arrestat el 9 d'agost del 1898. Va ser acusat de malversació, concussió i falsedat documental. I va ser condemnat el 27 d'octubre del 1900, tot i que a la pena menor: cinc anys, vuit mesos i vint-i-dos dies, els quals havia de complir a Gaeta. En tot cas, va suposar que la família es quedés sense el sou del pare i passés per moments de veritable misèria, als quals la mare va mirar de fer front venent-se la seua part de l'herència, allotjant el veterinari del poble o cosint camises.

Per culpa del seu estat de salut, Gramsci va començar a anar a escola més tard, cap als set anys. Va acabar la primària el 1903, amb les millors notes possibles. Però la situació de la família no li permetia de començar la secundària. Ja l'estiu anterior, havia començat a treballar a l'Oficina del cadastre de Bilartzi per nou lires al mes —l'equivalent d'un quilo de pa al dia— i deu hores de treball, movent «arxius que pesaven més que jo i moltes nits plorava amagat perquè li feia mal tot el cos».

El 13 de gener del 1904, el pare, Francesco Gramsci, es va beneficiar i va sortir de la presó tres mesos abans d'acabar la seua condemna. Al principi, va treballar en una asseguradora agrícola, però més tard va ser rehabilitat i va poder treballar de procurador. Finalment, va poder tornar a l'Oficina del cadastre on ja va treballar la resta de la seua vida.

Vista panoràmica de la ciutat de Càller (Casteddu en sard)

Els pares van poder inscriure Antonio a l'escola municipal de Santu Lussurzu, una localitat a 18 quilòmetres de Bilartzi. Es tractava d'una «petita escola en què tres suposats mestres s'encarregaven amb molt poca vergonya de l'ensenyament de les cinc classes». En aquestes condicions, però, hi va poder acabar els seus estudis. A l'estiu del 1908, va obtenir a Oristany la licenza ginnasiale, els estudis que el capacitaven per a matricular-se en el Liceu Dettori, a Càller. Va viure de pensió primer en un edifici de la via Principe Amedeo, al número 24, i després junt amb son germà Gennaro.

La poca preparació rebuda a l'escola de Santu Lussurzu es va fer notar aviat. Al principi, Gramsci aprovava just les diverses assignatures. Però aviat es va recuperar. Tant llegir com estudiar eren ocupacions constants per a ell. No es concedia distraccions. No sols pels sacrificis que li haurien significat, sinó també perquè tenir només un vestit no afavoria les ganes d'anar amb els amics ni als locals públics.

Gennaro, el seu germà, havia tornat a Sardenya convertit en un militant socialista. A principis de l'any 1911, va ser nomenat tresorer de la Càmera del treball i secretari de la secció socialista de Càller. «Una gran quantitat de material propagandístic acabava a casa. Nino (Antonio Gramsci), que la major part de les vegades passava les vesprades tancat a casa, sense ni tan sols una xicoteta eixida, aprofitava per llegir-lo».

Les seues lectures abastaven, també, l'obra de novel·listes italians populars com Carolina Invernizio o Anton Giulio Barrili i també els de Grazia Deledda, que no li acabaven de fer el pes, ja que considerava folklòrica la visió que aquesta escriptora oferia de Sardenya. Altres lectures eren Il Marzocco i La Voce, de Giuseppe Prezzolini, Papini, Emilio Cecchi. Però allò que més li agradava i el que més recomanava, els escriptors que sempre demanava de retallar els articles i guardar-los a la cartera eren Benedetto Croce i Salvemini.

En acabant el segon curs al liceu, en la càtedra de literatura italiana era Raffa Garzia, radical i anticlerical, director, a més, de L'Unione Sarda, un diari lligat al sardisme representat al parlament per Francesco Cocco-Ortu, llavors fortament oposat al govern de Luigi Luzzatti. Amb Garzia, Gramsci va establir una bona relació, més enllà del que s'esqueia com a deixeble. Com que, de tant en tant, era enviat a visitar la redacció del diari, l'estiu de l'any 1910 va rebre el carnet de periodista, amb la invitació a «enviar-hi totes les notícies d'interés públic». I el 25 de juliol Gramsci va tenir la satisfacció de veure imprés el seu primer escrit públic. Vint-i-cinc línies de crònica irònica sobre un fet esdevingut al poble de Bidumajore.

En un exercici de l'últim any de liceu que s'ha conservat, Gramsci escrivia, entre altres coses, que «les guerres són fetes per al comerç, no per a la civilització [...] la Revolució francesa ha abatut molts privilegis, ha alliberat molts oprimits, però no ha fet sinó substituir una classe per una altra en el domini. No obstant això, ha deixat un gran ensenyament: que els privilegis i les diferències socials, en tant que productes de la societat i no de la natura, poden ser superats». La seua concepció socialista, expressada ací palesament, va unida en aquest període, a l'adhesió a l'independentisme sard, en una mena de socialsardisme, en què ell manifestava, junt a la denúncia de les condicions d'endarreriment de l'illa i de les desigualtats socials, l'hostilitat cap a les classes privilegiades del continent, entre les quals hi havia, d'acord amb una mentalitat d'origen rural, fins i tot els obrers, concebuts com una corporació elitista entre els treballadors assalariats.

Estudiant a Torí[modifica | modifica el codi]

«Vaig partir cap a Torí com si fos en estat de somnambulisme. Tenia 55 lires a la butxaca, n'havia gastat 45 en el viatge en tercera classe de les 100 que portava de casa». El 27 d'octubre del 1911 acaba els exàmens. Els supera en novena posició. En la segona, hi ha un estudiant genovés arribat de Sàsser, Palmiro Togliatti.

Tot i que, de jove, Gramsci va estar prop del nacionalisme sard, des que va començar a la Universitat de Torí, a partir del 1911, es va anar acostant a la milícia socialista i revolucionària.

Es va inscriure al Partit Socialista Italià el 1913. Va ser director del Grido del popolo i de l'Avanti i, després de la revolta popular d'agost del 1917, va esdevenir secretari de la secció socialista de Torí.

El maig del 1919 va fundar L'Ordine Nuovo, setmanari de cultura socialista adreçat sobretot a la classe obrera i que militava en favor de l'adhesió a la Internacional Comunista i al suport al moviment dels consells de fàbrica. Les posicions politicoideològiques del periòdic van tenir l'aprovació de Lenin el 1920 i, en la lluita interna del PSI, Gramsci es va acostar cada vegada més a l'àrea revolucionària i autonomista capitanejada per Amadeo Bordiga, que auspiciava el naixement d'un Partit Comunista d'Itàlia, com a secció italiana de la Internacional.

Membre ja del comité central del partit que acabava de nàixer (al gener del 1921), va ser a Moscou des del juny del 1922 fins al novembre del 1923 i va entrar a l'executiva de la Internacional. En aquell any, Gramsci es va distanciar clarament de les posicions polítiques de Bordiga (que es trobava enfrontat amb la Internacional), per la qual cosa, tan bon punt va tornar a Itàlia, el maig del 1924, i va esdevenir secretari nacional del partit, va desafiar la línia dura de repressió que volia el règim feixista i va portar la política comunista cap a una unitat amb els socialistes maximalistes i cap a un arrelament en la societat italiana que tenia com a fi l'aliança entre obrers i camperols del Sud. Aquesta línia, que ell va anomenar questione meridionale ('qüestió del Sud') va ser sancionada al III Congrés del PCI (Lió,1926).

Junt a altres dirigents del partit, va ser arrestat el novembre del 1926 i condemnat per Tribunal Especial, el 1928, a vint anys de reclusió per activitat conspirativa, incitació a l'odi de classes i antipatriotisme. La major part d'aquest període de reclusió, el va passar a la presó de Torí. A partir del 1934, però, arran d'un evident empitjorament de les seues condicions físiques i psíquiques, va ser traslladat a una clínica de Formia. Les Cartes de la presó recullen el dens epistolari que va mantenir amb la seua dona Júlia durant el període de presó.

Tomba d'Antonio Gramsci al cementiri civil de Roma

Les seues condicions de salut, ja incertes per culpa d'una caiguda que va patir quan tenia tres anys i que li va deixar seqüeles per a tota la vida, van empitjorar amb la detenció i Gramsci va morir poc després de ser excarcerat gràcies a una amnistia.

Va ser enterrat a Roma al cementeri civil. Gairebé no se'n va saber, de la seua mort. A França, els exiliats antifeixistes, però, van fer una manifestació espontània en honor seu.

Obra[modifica | modifica el codi]

Tant els escrits polítics, les Cartes de la presó (publicades el 1947 i millorades successivament amb les edicions del 1967 i 1988) o Els quaderns de la presó, les obres de Gramsci van tenir un gran relleu en la cultura italiana de la postguerra de la II Guerra Mundial. Pel que fa al terreny polític, en Gramsci trobem una de les crítiques més dures i sinceres contra l'estalinisme. En els Quaderns, hi ha tota una estratègia revolucionària fonamentada en una idea del poder no repressiva (l'hegemonia), capaç de tenir en compte totes les complexitats de les articulacions de la moderna societat industrial (pas de la "guerra de moviments" a la "guerra de posicions").

Inspirats fonamentalment per exigències més hermenèutiques i no sols tangencialment militants, els Quaderns enceten una recerca d'un gran alé crític sobre molts aspectes de la societat moderna: mitjançant el concepte de revolució passiva, Gramsci mira, posem per cas, d'unificar tot un seguit de fenòmens actuals lligats a la implicació i al paper de les masses en la societat moderna: l'"americanisme", la planificació soviètica de l'economia i el feixisme. Aquest mateix concepte, l'utilitza també en l'àmbit de la historiografia, en la qual va tenir un ressò especial amb les seues consideracions sobre els límits democràtics de l'estat-nació. Gramsci basa aquest concepte en la lectura que ell fa del Risorgimento com una revolució popular fracassada.

Són també destacables els seus aprofundiments en temes com ara la història dels intel·lectuals italians, el pensament polític de Maquiavel o la relació entre literatura i societat. I pel que fa al terreny netament filosòfic, l'aferrissat enfrontament amb Benedetto Croce, l'elaboració del qual és considerada com una retraducció al llenguatge especulatiu idealista del materialisme històric. Això, acompanyat d'una interpretació del marxisme en clau historicista i antideterminista (l'anomenada filosofia de la praxi). Aquesta interpretació posa al cor de la reflexió l'activitat humana, determinada històricament pel conjunt de relacions, ja siguen econòmiques, socials, ideològiques, jurídiques o politiques que lliguen els éssers humans els uns amb els altres. En aquest sentit, l'obra de Gramsci, amb les de György Lukács, Karl Korsch, Ernst Bloch i altres pensadors, formaria part d'allò que s'ha anomenat marxisme occidental, per contraposició a l'escolàstica oficial soviètica.

El pensament de Gramsci[modifica | modifica el codi]

Entre les principals aportacions del pensament gramscià, cal destacar tot un seguit d'aportacions a la teoria marxista, així com d'altres que abasten la teoria crítica o l'educativa. Hi destaquen:

L'hegemonia[modifica | modifica el codi]

Per a Gramsci, el domini de la burgesia, si més no als països occidentals, no és degut només al domini per la força, sinó que consisteix també en la fabricació d'un consens per mitjans pacífics. És mitjançant l'hegemonia cultural que s'esdevé l'adopció per part del proletariat dels interessos de la burgesia.

L'hegemonia consisteix també, en termes generals, en la conquesta de la majoria política d'un país. És a dir, que les forces polítiques expressió d'aquesta majoria hi dirigeixen la política i dominen les forces socials que s'hi oposen.

L'hegemonia té, doncs, dos vessants. Un de caràcter polític i militar. I un altre de caràcter cultural. Gramsci es contraposa al concepte leninista d'hegemonia, perquè Lenin donava més importància als components polítics i militars. I Gramsci privilegia el camp intel·lectual, cultural, i moral. Això, però, no vol dir que l'hegemonia siga només cultural o moral. La direcció d'un grup social es pot manifestar ja siga com a domini o com a direcció cultural i moral. Un comportament social o un altre es podrà donar en funció de les circumstàncies, és clar, però també en funció dels grups que siguen dirigits pel grup dominant. Així, aquest farà servir el domini (polític i militar) amb aquells grups contraris i oposats als quals, per tant, té tendència a anorrear. I, en canvi, es comportarà com a dirigent (moral i intel·lectual) amb els grups que considere aliats.

Podríem dir, doncs, que la concepció gramsciana de l'hegemonia conjuga la coerció —amb el grups dominats— i el consens —amb els grups dirigits—.

El paper dels intel·lectuals[modifica | modifica el codi]

Per a Gramsci, des del moment en què es reconeix que no hi ha activitat humana de la qual es pot excloure la intervenció de l'intel·lecte i que no es pot separar l'homo fàber de l'homo sàpiens, tots els éssers humans són intel·lectuals. Independentment de la professió específica de cadascú, cadascú és, a la seua manera, un filòsof, un artista, una persona de gust, té una concepció del món i una línia conscient de conducta moral. Tot i això, no totes les persones tenen en la societat la funció d'intel·lectuals.

Al llarg de la història, es formen categories particulars d'intel·lectuals, especialment en connexió amb els grups socials més importants i experimenten elaboracions més extenses i complexes en connexió amb el grup social dominant. Un grup que tendeix a l'hegemonia lluita per l'assimilació i la conquista ideològica dels intel·lectuals tradicionals [...] que, com més el grup elabora simultàniament els propis intel·lectuals orgànics, serà més ràpida.

L'intel·lectual tradicional és el literat, el filòsof, l'artista i, per això, els periodistes, que creuen ser literats, filòsofs, artistes, creuen també ser els veritables intel·lectuals. Modernament, però, és la formació tècnica que forma la base del nou tipus d'intel·lectual, un constructor, organitzador, persuasiu, el qual ha d'abastar des de la tècnica-treball la tècnica-ciència i la concepció humanística i històrica, sense la qual es roman especialista i no s'esdevé dirigent.

Principals obres[modifica | modifica el codi]

  • La rivoluzione contro il capitale, 1918
  • Lettere del carcere
  • Quaderni del carcere

Frase[modifica | modifica el codi]

"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força." Antonio Gramsci

Llibres extrets dels Quaderni del carcere[modifica | modifica el codi]

  • Il materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce (1948)
  • Gli intellettuali e l'organizzazione della cultura (1949)
  • Il Risorgimento (1949)
  • Note sul Machiavelli, sulla politica e sullo Stato moderno (1949)
  • Letteratura e vita nazionale (1950)
  • Passato e presente (1951)

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

  • L'Arbre dels eriçons
  • Cultura i literatura
  • El materialisme historic i la filosofía de Croce
  • El Príncep modern

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Antonio Gramsci». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Enllaços en català[modifica | modifica el codi]

Enllaços en anglés[modifica | modifica el codi]

Enllaços en italià[modifica | modifica el codi]