Nicolau Maquiavel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Niccolò Machiavelli

Machiavelli amb les insígnies d'oficial públic florentí
Naixement

3 de maig de 1469


Florència
Mort 21 de juny de 1527 (als 58 anys)
Florència
Era Filosofia renaixentista
Regió Filosofia occidental
Escola/tradició filosòfica Filosofia renaixentista, Realisme, Republicanisme clàssic
Interessos Política, Teoria militar, Història

Nicolau Maquiavel, conegut simplement com a Maquiavel, és el nom amb què és conegut el florentí Niccolò di Bernardo dei Machiavelli) (Florència, 3 de maig de 1469 - Florència, 21 de juny de 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític i escriptor italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Maquiavel va néixer al petit poble de San Casciano in Val di Pesa, a uns quinze quilòmetres de Florència el 3 de maig de 1469. Era fill de Bernardo Machiavelli, advocat, pertanyent a una empobrida branca d'una antiga família influent de Florència, i de Bartolomea di Stefano Nelli, ambdós de famílies cultes i amb orígens nobiliaris però amb pocs recursos a causa dels deutes del pare.

Entre 1494 i 1512 Maquiavel va estar a càrrec d'una oficina pública. Va viatjar a diverses corts a França, Alemanya i d'altres ciutats-estat italianes en missions diplomàtiques. Va ser empresonat per un breu període a Florència el 1512 i després exiliat a San Casciano. Va morir a Florència el 1527 i va ser sepultat a la Santa Creu.

Biografia detallada[modifica | modifica el codi]

La seva vida es divideix en tres períodes; cada un d'ells representa en si mateix la història de Florència. La seva joventut va coincidir amb la grandesa de Florència com a potència italiana, sota el mandat de Lorenzo de Mèdici, El Magnífic. La caiguda dels Mèdici a Florència va ocórrer el 1494, el mateix any en què Maquiavel s'integrava al servei públic. Durant la seva carrera com a oficial, Florència va ser lliure sota el govern d'una república, la qual va durar fins a 1512, quan els Medici van tornar al poder, i Maquiavel va perdre el seu lloc. Els Mèdici van governar Florència des de 1512 fins a 1527, quan van ser novament retirats del poder. Aquest va ser el període d'activitat literària de Maquiavel, i també de la seva creixent influència; tanmateix, va morir a unes setmanes de l'expulsió dels Mèdici, el 21 de juny de 1527, als cinquanta-vuit anys, sense haver recuperat el seu lloc.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Encara que es tenen pocs registres de la joventut de Maquiavel, la Florència d'aquells dies era tan ben coneguda que és fàcil imaginar l'ambient en el qual el jove ciutadà s'espavilava. Florència era una ciutat amb dos corrents oposats, una representada per l'auster Girolamo Savonarola i l'altra per Lorenzo, amant de l'esplendor. Encara que el poder de Savonarola sobre les fortunes florentines era immens, no sembla haver estat molt important per a Maquiavel, ja que només ho esmenta a El Príncep, la seva obra cabdal, com un malaguanyat profeta desarmat. D'altra banda, la magnificència del mandat de Lorenzo va impressionar fortament Maquiavel, arribant fins i tot a dedicar “El Príncep” al nét de Lorenzo. Maquiavel va ser considerat un dels grans escriptors en el seu col·legi. Era un escriptor i va ser un militar molt reconegut que va influir en l’humanisme.

Estàtua de Maquiavel a la Galeria Uffizi

Servei Civil[modifica | modifica el codi]

El segon període de la seva vida s’ubica en el període Lliure de Florència, que va des de l'expulsió dels Médici en 1494, quan Maquiavel tenia 25 anys, i va durar fins a la tornada dels Médici, el 1512. Després de servir quatre anys en una oficina pública com secretari, va ser nomenat Canceller i Secretari de la Segona Cancelleria. Va prendre un rol important en els assumptes de la república, havent quedat els seus decrets, els seus registres i els seus despatxos per guiar-nos, així com els seus propis escrits. Malgrat que va ocupar importants posicions en el panorama públic i polític, ell les evitava, ja que acceptava qualsevol tipus de treball a canvi de poc sou, car sempre va manifestar que no aspirava a ser ric.

La seva primera missió fou el 1499, per a Caterina Sforza, "La meva dama de Forli" en “El Príncep”. De la seva conducta i sort, Maquiavel va extreure la lliçó: que és millor guanyar la confiança de la gent que confiar en la força. Serà un concepte molt important per a Maquiavel, i és assenyalat en moltes formes com de vital importància per a aquells que vulguin ostentar el poder.

El 1500 va ser enviat a França per convèncer Lluís XII sobre la conveniència de continuar la guerra contra Pisa. Serà aquest el rei que, en la seva política respecte a Itàlia, comet els cinc errors capitals del poder resumits en El Príncep.

La vida pública de Maquiavel va estar emmarcada pels esdeveniments sorgits per l'ambició del papa Alexandre VI i el seu fill, Cèsar Borja, el duc Valentino; ambdós personatges ocupen un gran espai a “El Príncep”. Maquiavel no vacil·la a citar les accions del duc en benefici dels usurpadors que volen quedar-se amb els estats que conquereixen; de fet, Maquiavel no troba millors preceptes per ensenyar que els patrons de conducta de César Borgia. Per això, per a alguns crítics, César és l'"heroi" d'“El Príncep”'. Tot i així, el duc és assenyalat a “El Príncep” com el tipus d'home que creix amb la fortuna dels altres, i cau de la mateixa manera; qui pren el rumb que podria esperar-se de qualsevol home prudent, excepte el curs que el salvarà; qui està preparat per a totes les eventualitats, excepte per a la que finalment arriba; i qui, quan les seves habilitats li són insuficients per solucionar un problema, exclama que no ha estat la seva culpa, sinó la d'una fatalitat extraordinària i imprevista. César Borgia també era un gran humanista i va contractar Leonardo da Vinci perquè li realitzés algunes pintures. En diverses ocasions, Maquiavel va coincidir amb Leonardo, mantenint amb ell llargues converses.

A la mort de Alexandre VI, el 1503, Maquiavel va ser enviat a observar l'elecció del successor, i allà s'adona de les maniobres de César Borgia per forçar l'elecció de Giuliano delle Rovere (Papa Juli II), que era un dels cardenals que més temia el duc. Maquiavel, en comentar aquesta elecció, diu: “que aquell que pensi que els favors faran que els grans personatges oblidin ofenses passades s'enganya a si mateix”. I així, Juli II no va descansar fins a veure César a la ruïna.

Precisament va ser Juli II amb qui Maquiavel va complir el seu encàrrec el 1506, al mateix temps que el pontífex començava la seva croada en contra de Bolonya; una campanya que va resultar ser sol una més de les seves reeixides aventures, gràcies en gran part al seu caràcter impetuós. Respecte al papa Juli II, Maquiavel ens presenta les semblances que existeixen entre la Fortuna i les dones; i conclou que l'agosarat, i no el cautelós, és el que conquerirà ambdues.

El 1507 el van destinar a Alemanya com a diplomàtic per parlamentar amb l'emperador Maximilià I sobre les mesures expansionistes que volia adoptar l'esmentat emperador. Maximilià, sorprès per la intel·ligència i eloqüència de Maquiavel, va quedar convençut de no envair territoris italians, i menys encara Florència, que era la intenció que tenia l'emperador. Sobre els alemanys, concretament, Maquiavel va dir: els alemanys són una grandíssima força militar, però tenen i tindran una política molt feble.

Bust de Maquiavel

L'emperador Maximilià va ser un dels homes més interessants de l'època, i el seu caràcter havia estat modelat per múltiples mans; però Maquiavel revela el secret de les constants falles de l'emperador quan ho descriu com un home retret, sense força de caràcter, i sense el valor necessari per dur a terme els seus plans, o insistir en el compliment dels seus desigs.

Altres personatges van ser estudiats per Maquiavel, com per exemple Ferran II d'Aragó a qui va retratar com l'home que aconseguia grans conquestes sota la capa protectora de la religió, però que en realitat desconeixia els principis de la pietat, la fe, la humanitat i la integritat; tanmateix, per a Maquiavel, poc hauria assolit Ferran d'Aragó si alguna vegada s'hagués deixat influir pels esmentats principis.

Els altres anys de Maquiavel en el servei públic van transcórrer al voltant dels esdeveniments sorgits a partir de la Lliga de Cambrai, formada el 1508 entre les tres grans potències europees i el papa, per tal de destruir la República de Venècia. Després de la batalla d'Agnadello, Venècia va perdre en un dia tot el que havia guanyat en vuit-cents anys. Arran d'aquesta batalla va sorgir un problema entre el papa i França, que va deixar Florència desprotegida i a mercè del papa. Aquest va imposar la tornada dels Mèdici el primer de setembre de 1512. La consegüent caiguda de la república va provocar l'acomiadament de Maquiavel del servei públic i el final de la seva carrera com a oficial.

Exili[modifica | modifica el codi]

A la tornada dels Mèdici, Maquiavel, que havia mantingut esperances de retenir el seu lloc sota el mandat dels nous amos de Florència, va ser acomiadat per decret el 7 de novembre de 1512. Va ser capturat i torturat per pertànyer a una conspiració contra els tirans Mèdici, juntament amb el seu amic Giovanni Battaini i 20 persones més. El nou pontífex Lleó X va intervenir per alliberar-lo i Maquiavel es va retirar a la seva petita propietat a San Casciano in Val di Pesa, a uns quinze quilòmetres de Florència. Aquí malviu talant un bosc de la seva propietat juntament amb uns obrers contractats i sobreviu amb aquest pesat treball. També es dedicava a l'agricultura i a la ramaderia i convivia amb els obrers; amb ells menjava, jugava i parlava, per sentir-se viu. Els seus amics de la ciutat li donen l'esquena. Però encara que són els pitjors anys de la seva vida, Maquiavel té a les nits el seu espai per a la llibertat i el benestar. Cada nit es desvestia de les seves vestimentes de treball i es posava vestits de quan va ser al servei civil. Una vegada així abillat llegia Dante, a Petrarca i Ovidi i va ser en aquelles solitàries nits quan comença a dedicar-se en cos i ànima a la literatura. Va aconseguir escriure vuit llibres, escrits la majoria amb una prosa àgil i clara entre 1513 i 1525. En una carta a Francesco Vettori, datada el desembre de 1513, va deixar una descripció interessant de la seva vida en aquell període, i un esbós dels seus motius per escriure “El Príncep”.

Va arribar a donar una rèplica d'“El Príncep” als Mèdici, però la hi van menysprear. Maquiavel escriu la seva segona obra de més importància en la seva bibliografia anomenada “Discursos de la primera dècada de Tito Livio” on Nicolau Maquiavel mostra la seva verdadera visió política, descrivint com a millor forma de govern una república i no una monarquia absoluta entre altres coses més importants. Després va realitzar “Discurs sobre l'Art de la Guerra” i la seva comèdia “La Mandràgora”. Malgrat ser anys de penúria on la seva ment sofria, Maquiavel va treure el millor del seu talent.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

Malgrat rebre l'amnistia el 1521, poc després d'aquest fet és acusat per ser falsament involucrat en una conspiració de cop d'estat contra els Mèdici. De nou és torturat i capturat, però per poc temps, ja que aconsegueix l'alliberament i li manen que aconsegueixi l'alliberament d'uns treballadors de la llana que havien segrestat un grup de malfactors. Maquiavel ho va aconseguir i va ser pagat amb una bona quantitat de diners pel gremi de la llana. Amb una part d'aquests diners compra un bitllet de loteria i li toquen 20.000 ducats en l'esmentada loteria, amb els quals paga diversos deutes i es posa al dia. Treballa en l'acadèmia humanista de Bernardo Rucellai, traduint l'obra grega de Polibi, de la qual recull moltes idees sobre el govern en república. El nou papa Climent VII, que també era afí als Mèdici, encarrega a Maquiavel una obra sobre la “Història de Florència”. Maquiavel accepta i li paguen 120 florins, però és acusat de ser partidari dels Médicis, una situació absurda, ja que havia estat acusat de preparar un cop d'estat contra ells, i de nou injuriat per l'opinió pública.

Va morir oblidat i deixat el 1527. Va deixar un gran llegat que va tenir més èxit en segles posteriors que en l'època en què li va tocar viure, ja que encara que ell mai no va voler predir el futur, ho va aconseguir estudiant el present. Va defensar la col·lectivitat a la individualitat i sempre va dir la veritat cruenta i única sobre la política i dels seus governants.

El pensament polític de Nicolau Maquiavel[modifica | modifica el codi]

La concepció política de Maquiavel es basa en:

  • El refús de les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder.
  • Recuperació i actualització del llegat polític de la història de Roma.
  • Estudi empíric de la realitat política sense il·lusions o enganys.
  • Concepció pessimista de la naturalesa humana: l'home es mou per ambició, les passions i els desigs.
  • Independència de la política respecte de l'ètica.
  • La religió és bona o dolenta en la mesura que és políticament útil o inconvenient.

El manteniment i la protecció de la convivència, el governant ho porta a terme mitjançant:

  • La prudència política: capacitat per preveure situacions futures, que inclou sentit de l'oportunitat i acceptació de les oscil·lacions de la fortuna (sort).
  • La virtut: força, intel·ligència i valor del Príncep (governant) per imposar un ordre estatal lliure de corrupció.
  • La força: la seguretat ha d'estar garantida per un exèrcit format per ciutadans i no per mercenaris.

Tot i que Maquiavel mai no ho va dir, se li atribueix la frase "el fi justifica els mitjans", ja que resumeix moltes de les seves idees.

Es considera Maquiavel com un dels teòrics polítics més notables del renaixement, ja que amb la seva aportació s'obrí camí a la modernitat en la seva concepció política i a la reestructuració social.

Tradicionalment, s'ha trobat una aporia en el pensament maquiavel·lià com a conseqüència de la difícil conciliació de les seves dues obres principals, els "Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi" i "El príncep".

En els "Discursos", Maquiavel es declara partidari de la república, partint del supòsit que tota comunitat té dos esperits contraposats: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble), que estan en constant conflicte. Per a Maquiavel, el millor règim és una república ben organitzada (presa com a exemple la República Romana), aquella que aconsegueixi donar participació als dos partits de la comunitat per, d'aquesta manera, contenir el conflicte polític dins de l'esfera pública.

Maquiavel assenyala, i d'això la qualificació de "ben organitzada", que és primordial que en l'esmentada república es disposi de les institucions necessàries per canalitzar el conflicte dins de les mateixes sense les quals la república es desarmaria. Cap de les altres formes de govern com l'aristocràcia, la tirania, la democràcia o la monarquia aconsegueixen l'equilibri dels partits dins del règim per la qual cosa són inestables.

Els intèrprets proclius a les tesis republicanes han pretès, des de Rousseau, conciliar la contradicció entre els “Discursos” i “El príncep” fonament de dret que aquest últim suposa un exercici d'ironia que senzillament despullava a la llum pública el que eren les verdaderes pràctiques del poder.

Tanmateix, en l'oposició a la república que podria inferir-se en El príncep, s'ha de tenir en compte que, quan Maquiavel escriu, pretén mostrar com ha d'actuar Llorenç de Mèdici si el que vol és unificar Itàlia. Maquiavel aclareix també que pot existir un home amb la virtut política del qual (saber aprofitar els moments de fortuna i escapar dels desfavorables) superi la república en conjunt, però l'esmentada virtut política morirà amb el mortal que la tingui, cosa que no ocorreria en una república ben organitzada.

A més d'això, s'ha de recordar que “El Príncep” presenta analogies amb la figura romana i republicana del dictador, investit de poders absoluts durant un breu període de temps i havent de rendir comptes posteriorment davant de la república. En aquest sentit, la contradicció entre els dos texts principals de Maquiavel no és aquesta. Si és així, llavors el principat i la república haurien de ser entesos com a formes de govern subordinades a l'autèntica preocupació política de Maquiavel: la formació d'un Estat modern a la Itàlia del seu temps.

Maquiavel entén que tot Príncep ha de tenir virtut i fortuna per pujar al poder; la virtut de prendre bones decisions i la fortuna de tractar de conquerir un territori i trobar-se amb una situació (que no va ser provocada per ell mateix) que l'ajuda o beneficiï. Aquell príncep que obtingui el poder mitjançant el crim i el maltractament, sent aquest vil i dèspota ha d'entendre que una vegada pugi al poder ha de canviar aquesta actitud cap al poble. Donant-li llibertat al poble, per guanyar-se el seu favor, ja que al cap i a la fi aquests seran els que decideixin el seu futur.

Maquiavel va ser, a més, un autèntic precursor del treball dels analistes polítics i columnistes dels nostres dies: "tots aquests prínceps nostres tenen un propòsit, i ja que ens és impossible conèixer els seus secrets, ens veiem obligats en part a inferir-ho de les paraules i els actes que realitzen, i en part a imaginar-lo (carta a Francesco Vettori, juliol de 1513).

En tot cas, diferents texts del pensador llancen llums i ombres sobre la coherència interna de la seva obra. Així, el florentí arriba a afirmar que “d'algun temps ençà, jo no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m'escapa alguna veritat de tant en tant, l'amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la” (carta a Francesco Guicciardini, maig de 1521).

Impacte[modifica | modifica el codi]

Les idees de Maquiavel varen produir un profund impacte en els líders polítics en tot l'Occident modern, ajudat per la nova tecnologia de la impremta. En les primeres generacions posteriors a Maquiavel, la seva principal influència va ser en els governs no republicans. Polo va informar que el príncep va ser molt referenciat per Thomas Cromwell a Anglaterra i va influir en Enric VIII, en la seva conversió al protestantisme i en les seves tàctiques, per exemple, durant la Peregrinació de Gràcia.[1] També va ser posseir una còpia els reis catòlics i l'emperador Carles V. A França, després d'una reacció inicial mixta, Maquiavel va arribar a ser associat amb Caterina de Mèdici i la massacre del dia de Sant Bartomeu. Com va reportar Bireley, al segle XVI, els escriptors catòlics "associaren Maquiavel amb els protestants, mentre que els autors protestants el veien com italià i catòlic".[2] De fet, pel que sembla, va ser influient tant pels reis catòlics com pels protestants.[3]

Una de les primeres obres importants dedicats a la crítica de Maquiavel, sobretot de El Príncep, va ser la de l'hugonot, Innocenci Gentillet, el treball és comunament conegut com a Discurs contra de Maquiavel o anti Maquiavel va ser publicat a Ginebra el 1576.[4] Va acusar Maquiavel de ser ateu i acusava els polítics del seu temps dient que les seves obres eren l'"Alcorà dels cortesans", que "ell no té cap reputació a la cort de França, que en té els escrits de Maquiavel a tocar".[2] Un altre tema de Gentillet està més relacionat amb el propi esperit de Maquiavel. Va posar en dubte l'eficàcia de les estratègies immorals (igual que el mateix Maquiavel havia fet, tot i que també explica la manera com de vegades podien actuar). Això es va convertir en el tema de la majoria dels futurs discursos polítics a Europa durant el segle XVII. Això inclou els escriptors catòlics de la Contrareforma inventariats per Bireley: Giovanni Botero, Justus Lipsius, Carlos Scribani, Adam Contzen, Pedro de Ribadeneira i Diego Saavedra Fajardo.[5] Aquests autors van criticar Maquiavel, però també el van seguir en molts aspectes. Ells van acceptar la necessitat d'un príncep preocupat per la reputació, i fins i tot la necessitat de l'astúcia i l'engany, però en comparació amb Maquiavel, igual que més tard els escriptors modernistes, han posat èmfasi en el progrés econòmic molt més que les empreses de major risc de la guerra. Aquests autors solen citar Tàcit com a font d'assessorament polític realista, en comptes de Maquiavel, una posició coneguda com a "Tacitisme".[6] El "tacitisme negre" donava suport al regnat principesc, però el "tacitisme vermell", argumentant les repúbliques, més en l'esperit original del propi Maquiavel, va esdevenir cada vegada més important.

Francis Bacon argumentava el cas que es convertiria en ciència moderna basat més en l'experiència real i l'experimentació, lliure de suposicions sobre la metafísica, i destinada a augmentar el control de la natura. Va considerar Maquiavel com su predecessor.

La filosofia materialista moderna desenvolupada als segles XVI, XVII i XVIII, es va iniciar a partir de les generacions posteriors a Maquiavel. Aquesta filosofia tendeix a ser republicana, més en l'esperit original maquiavèl·lic, però com amb els autors catòlics, el realisme de Maquiavel i el foment de l'ús de la innovació per tractar de controlar la seva pròpia fortuna van ser més acceptats que el seu èmfasi en la guerra i la política. El resultat no només varen ser l'economia i la política innovadora, sinó també la ciència moderna, el que porta a alguns analistes a dir que la Il·lustració del segle XVIII suposava una "humanitària" moderació del maquiavelisme.[7],[8]

La importància de la influència de Maquiavel és notable en moltes figures importants en aquesta activitat, com per exemple Bodin,[2] Francis Bacon,[9] Algernon Sidney,[10] Harrington, John Milton,[11] Spinoza,[12] Rousseau, Hume,[8] Edward Gibbon i Adam Smith. Encara que no sempre es mencionava pel seu nom com una inspiració, per la seva controvèrsia, que també es creu que han estat una influència per a altres grans filòsofs, com ara Montaigne,[13] Descartes,[14] Hobbes, Locke[15] i Montesquieu.[16]

A l'Anglaterra del segle XVII, les idees de Maquiavel van ser considerablement desenvolupades i adaptades, i el republicanisme va tornar a reviure una vegada més, i després del segle XVII el republicanisme anglès hauria de sorgir en el segle següent, no només un tema de la reflexió política i històrica anglesa - dels escrits de Bolingbroke i de Gibbon i dels primers radicals parlamentàries -, sinó un estímul a l'edat de la Il·lustració, a Escòcia, al continent, i a Amèrica.[11]

Els estudiosos han argumentat que Maquiavel va tenir una gran influència directa i indirecta sobre el pensament polític dels Pares Fundadors dels Estats Units. Benjamin Franklin, James Madison i Thomas Jefferson varen seguir el republicanisme de Maquiavel quan es van oposar al que veien com l'aristocràcia emergent que temien. Alexander Hamilton va crear el Partit Federalista.[8] Hamilton va aprendre de Maquiavel sobre la importància de la política exterior i de la política nacional, però pot haver trencat amb ell per discrepàncies en la forma voraç en una república havia de ser per tal de sobreviure[17] [18][19] (George Washington, va estar, probablement, menys influït per Maquiavel[20]). No obstant això, el Pare de la Pàtria, que és potser el que més ha estudiat i valorat Maquiavel com un filòsof polític, va ser John Adams, que ha comentat profusament el pensament de l'italià en la seva obra En defensa de les Constitucions de Govern dels Estats Units d'Amèrica [21]

Recuperació de la figura als segles XIX i XX[modifica | modifica el codi]

Malgrat que ha romàs un escriptor políticament influent als segles XVII i XVIII, va ser als segles XIX i XX quan es va redescobrir la seva ciència política per a les seves aplicacions intel·lectuals i pràctiques. El màxim exponent d'aquest renovat interès és la Introducció a l'edició dEl Príncep de 1953, on Christian Gauss, el Degà de Princeton University, amb el context històric pertinent, parla sobre els comentaris que d'El Príncep varen fer els historiadors, alemanys Ranke (s. XIX) i Meineke (s. XX), the Briton Lord Acton, i altres. Cita el consens amb què Machiavelli era vist com el primer polític teòrico-pràctic, científic amb una aproximació a l'art de governar, i considerant Maquiavel com "el primer Home Modern". Els comentaristes veuen el científic polític Maquiavel positivament, perquè veia el món de manera realista, així, aquest art de governar condueix (generalment) a resultats constructius.

Obres[modifica | modifica el codi]

Extracte dels "Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi", de Nicolau Maquiavel.
"L'art de la guerra", traduït a l'anglès per Peter VVithorne, el 1573.
  • 'Discurs sobre la cort de Pisa', 1499
  • 'De la manera di trattare i popoli della Valdichiana ribellati ', 1502
  • 'De la manera tenuto dal duca Valentino nell' ammazzare Vitellozzo Vitelli, Oliverotto da Fermo, etc. , 1502
  • 'Discorso sopra la provisione del danaro ', 1502
  • 'Decennale primer ' (poema), 1506
  • 'Retrat de la cort d'Alemanya', 1508-1512
  • 'Decennale secondo', 1509
  • 'Retrat de la cort de França', 1510
  • 'Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi', 3 volums, 1512-1517
  • El Príncep, 1513
  • Andria', comèdia, 1517
  • La Mandràgora' comèdia en prosa de cinc actes, amb pròleg en vers, 1518
  • 'Della lingua' (diàleg), 1514
  • Clizia', comèdia en prosa, 1525
  • 'Belfagor arcidiavolo' (novel·la), 1515
  • 'Asino d'oro' (poema), 1517
  • De l'Art de la Guerra, 1519-1520
  • 'Discorso sopra il riformare el stato di Firenze ', 1520
  • 'Sumari de la cort de la ciutat de Lucca', 1520
  • 'Vita di Castruccio Castracani da Lucca ', 1520
  • ' Història de Florència ' 8 llibres, 1520-1525

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bireley,, p. 15.
  2. 2,0 2,1 2,2 Bireley,, p. 17.
  3. Mentre Bireley se centra en els escriptors en els països catòlics, Haitsma Mulier fa la mateixa observació, posant el focus sobre la literatura protestant de la República holandesa.
  4. La primera edició en anglès era A Discourse upon the meanes of wel governing and maintaining in good peace, a Kingdome, or other principalitie, traduït per Simón Patericke.
  5. Bireley,, p. 18.
  6. Bireley,, p. 223-230.
  7. Kennington, 2004.
  8. 8,0 8,1 8,2 Rahe, 2006.
  9. Bacon va escriure:". Estem molt agraïts a Maquiavel i altres escriptors d'aquesta classe que de manera oberta i sincerament declaren o descriuen el que fan els homes, i no el que hem de fer". «II.21.9». A: Of the Advancement of Learning. . Veure Kennington, 2004, Capítol 4
  10. Rahe, 2006, p. capítol 6.
  11. 11,0 11,1 Worden, 1999.
  12. «Spinoza's Political Philosophy». Stanford Encyclopedia of Philosophy. [Consulta: 19 març 2011].
  13. Schaefer, 1990.
  14. Kennington, 2004, p. capítol 11.
  15. Barnes Smith "The Philosophy of Liberty: Locke's Machiavellian Teaching" a Rahe, 2006
  16. Carrese "The Machiavellian Spirit of Montesquieu's Liberal Republic" a Rahe 2006. Shklar "Montesquieu and the new republicanism" a Bock 1999.
  17. Walling. "Was Alexander Hamilton a Machiavellian Statesman?" a Rahe, 2006
  18. Rahe,.
  19. Harper, 2004.
  20. Spalding "The American Prince? George Washington's Anti-Machiavellian moment" a Rahe 2006}
Error de citació: L'etiqueta <ref> amb el nom "FOOTNOTEThompson1995" definida a <references> no s'utilitza en el text anterior.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Dirk Hoeges: Niccolò Machiavelli, Die Macht und der Schein C.H. Beck, München 2000, ISBN 3-406-45864-5.
  • Dirk Hoeges, Niccolò Machiavelli. Dichter-Poeta. Mit sämtlichen Gedichten, deutsch/italienisch. Amb tutte li poesie, tedesco/italiano Reihe: Dialoghi/Dialoguis: Literatur und Kultur Italiens und Frankreichs, Band 10, Peter Lang Verlag, Frankfurt/M. u.a. 2006, ISBN 3-631-54669-6.
  • Maquiavel, Nicolás: "Epistolari privat. Les cartes que ens revelen el pensament i la personalitat d'un dels intel·lectuals més importants del Renaixement Forte, José Manuel (edició i traducció), Madrid, La Esfera de los Libros, 2007, 435 pàg., ISBN 978-84-9734-661-0
  • Gómez Miguel, Raúl. Política. El poder de les paraules, les idees i l'enginy Trilles, Mèxic, 2008.
  • Mascia Ferri, L'opinione pubblica i il sovrano in Machiavelli , in «The Lab's Quarterly»,n.2 aprile-giugno,Università vaig donar Pisa,2008, pp. 420-433.
  • Anglo, Sydney, Machiavelli - the First Century: Studies in Enthusiasm, Hostility, and Irrelevance, Oxford University Press, 2005, ISBN 0-19-926776-6, 9780199267767
  • Baron, Hans. «Machiavelli: the Republican Citizen and Author of The Prince». English Historical Review, lxxvi, 76, 1961, pàg. 217–253. DOI: 10.1093/ehr/LXXVI.CCXCIX.217.
  • Bireley, Robert. The Counter-Reformation prince: anti-Machiavellianism or Catholic statecraft in early modern Europe (en anglès). University of North Carolina Press, 1990. ISBN 978-0-8078-1925-8. 
  • Bock, Gisela; Quentin Skinner and Maurizio Viroli, ed.. Machiavelli and Republicanism. Cambridge University Press, 1990. 
  • Constantine, Peter. The Essential Writings of Machiavelli. Nova York: Random House Modern Library, 2007. 
  • Donaldson, Peter S. Machiavelli and Mystery of State. Cambridge University Press, 1989. 
  • Everdell, William R.. The End of Kings: A History of Republics and Republicans. University of Chicago Press, 1983, 2000. 
  • Hoeges, Dirk. Niccolò Machiavelli. Dichter-Poeta. Mit sämtlichen Gedichten, deutsch/italienisch. Con tutte le poesie, tedesco/italiano, Reihe: Dialoghi/Dialogues: Literatur und Kultur Italiens und Frankreichs, Band 10, Peter Lang Verlag, Frankfurt/M. u.a. 2006, ISBN 3-631-54669-6.
  • Ingersoll, David E.. «The Constant Prince: Private Interests and Public Goals in Machiavelli». Western Political Quarterly, 21, desembre 1968, pàg. 588–596.
  • Kennington, Richard. On Modern Origins. Lexington Books, 2004. 
  • Magee, Brian. The Story of Philosophy. Nova York: DK Publishing, 2001, p. 72–73. 
  • Mattingly, Garrett. «Machiavelli's Prince: Political Science or Political Satire?». The American Scholar, 27, Autumn 1958, pàg. 482–491.
  • Marriott (traductor), W. K.. The Prince. Red and Black Publishers, 2008.  ISBN 978-1-934941-00-3
  • Najemy, John M.. «Baron's Machiavelli and Renaissance Republicanism». American Historical Review, 101, 101,1, 1996, pàg. 119–129. DOI: 10.2307/2169227.
  • Parel, Anthony. «Introduction: Machiavelli's Method and His Interpreters». A: The Political Calculus: Essays on Machiavelli's Philosophy, 1972, p. 3–28. 
  • Pocock, J.G. A. [1975]. The Machiavellian Moment: Florentine Political Thought and the Atlantic Republican Tradition. Princeton. 
  • Rahe, Paul A. Machiavelli's Liberal Republican Legacy. Cambridge University Press, 2006. 
  • Soll, Jacob. Publishing The Prince: History, Reading and the Birth of Political Criticism. University of Michigan Press, 2005. 
  • Strauss, Leo. Thoughts on Machiavelli. Chicago: University of Chicago Press, 1978. ISBN 0226777022. 
  • Sullivan, Vickie B., ed.. The Comedy and Tragedy of Machiavelli: Essays on the Literary Works. Yale U. Press, 2000. 
  • Sullivan, Vickie B. Machiavelli's Three Romes: Religion, Human Liberty, and Politics Reformed. Northern Illinois University Press, 1996. 
  • Seung, T. K. (1993). Intuition and Construction: The Foundation of Normative Theory, New Haven: Yale University Press. See pp. 133-43.
  • Stefano Zen, Veritas ecclesiastica e Machiavelli, in Monarchia della verità. Modelli culturali e pedagogia della Controriforma, Napoli, Vivarium, 2002 (La Ricerca Umanistica, 4), pp. 73-111.
  • von Vacano, Diego, "The Art of Power: Machiavelli, Nietzsche and the Making of Aesthetic Political Theory," Lanham MD: Lexington: 2007.
  • Viroli, Maurizio. Niccolò's Smile: A Biography of Machiavelli. Farrar, Straus & Giroux, 2000. 
  • Whelan, Frederick G. Hume and Machiavelli: Political Realism and Liberal Thought, 2004. 
  • Wootton, David, ed.. Selected political writings of Niccolò Machiavelli. Indianapolis: Hackett Pubs., 1994. 
  • Mascia Ferri, L'opinione pubblica e il sovrano in Machiavelli, in «The Lab's Quarterly»,n.2 aprile-giugno,Università di Pisa,2008, pp. 420-433.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Nicolau Maquiavel a Viquitexts, la biblioteca lliure.