Economia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article fa referència a l'economia com a activitat econòmica. Per a la disciplina de les ciències socials vegeu ciències econòmiques.

L'economia és l'activitat humana que consisteix en la producció, distribució, intercanvi i consum de béns i serveis. Habitualment fa referència a l'activitat econòmica d'un estat però també s'utilitza per a altres àmbits, per exemple l'economia internacional fa referència a les relacions econòmiques entre els diferents països.

Sistema econòmic[modifica | modifica el codi]

El sistema econòmic és la manera en que s’organitza l'economia d'un país determinat, és a dir, és el mecanisme que determina què es produeix, com es produeix i com es distribueix la producció entre la població. Històricament només hi ha hagut tres tipus de sistemes econòmics: els que es basen en la tradició, el sistema d'economia autoritària o planificada i el sistema d'economia de mercat. En l'economia de mercat, els individus i les empreses prenen les decisions sobre producció i consum a través de la seva interacció en els mercats. En canvi, en l’economia planificada aquestes decisions les pren una autoritat central.[1]

Els sistemes econòmics de les societats actuals tenen elements tan de l’economia de mercat com de l’economia planificada, per aquest motiu s’anomenen economies mixtes.[2] En les economies actuals, els individus s'especialitzen en determinades tasques del procès productiu que després comercien en els mercats per a obtenir els béns que necessiten. Per al comerç dels diferents béns i serveis s'utilitza el diner com a mitjà de pagament. Les entitats econòmiques es poden agrupar en: les llars, les societats no financeres, les societats financeres, el govern i les entitats sense ànim de lucre. Els governs intervenen en l'economia mitjançant la regulació dels mercats, la provisió de béns públics, la recaptació d'impostos i pagament de subvencions i transferències, controlant l'oferta monetaria, etc.[3]

Producció[modifica | modifica el codi]

La producció és una activitat realitzada per una entitat econòmica en la que s'utilitza mà d'obra, capital i béns i serveis per obtenir altres béns i serveis.[4]

Tamany[modifica | modifica el codi]

El Producte Interior Brut (PIB) és la mesura més utilitzada del tamany d'una economia.[5] Es defineix com el valor dels béns i serveis produïts en un país durant un any un cop deduïda la part consumida en la producció.[6] L'economia més gran del món és la dels Estats Units amb un PIB el 2011 de 15.534 mil·lers de milions de dòlars. El segueix la Xina, amb un PIB de 7.322 mil·lers de milions de dòlars. Tanmateix, diferències en el PIB es poden deure tan a diferències en el nivell de producció com a diferències en els preus. Per aquest motiu s'utilitza la paritat del poder adquisitiu a l'hora de comparar el PIB de diferents països. Si es calcula el PIB de la Xina utilitzant aquest mètode, valorant la seva producció amb els preus dels Estats Units, el seu PIB esdevé 13.496 mil·lers de milions de dòlars.[7]

La quantitat de béns i serveis que es produeixen en una economia depèn de la quantitat de treball, capital humà, capital físic i de la tecnologia. Aquests recursos s'anomenen factors de producció i el creixement de les economies depèn de l'evolució d'aquests factorrs. El capital són béns durables produïts que s'utilitzen en la producció d'altres béns. Disposar de capital permet poder produir més béns per al consum però per tal d'obtenir capital s'ha de renunciar al consum d'una part de la producció. En les economies de mercat, el capital és de propietat privada i es pot comerciar. En canvi, els treballadors no es poden vendre o comprar, només es pot comerciar la força de treball.[8][3]

Composició de la producció[modifica | modifica el codi]

Actualment, el principal component de la producció mundial són els serveis, i representen el 70% del PIB. El sector secundari representa el 30% mentre que el sector primari només arriba al 3% del total. El pes del sector serveis és del 49% en els països amb nivell d'ingrès baix, 54% en els de nivell mitjà i 74% en els d'ingrès alt. En els tres casos és el principal component del PIB.[9]

Distribució del PIB de la Unió Europea (2013)[10]
Branca d'activitat  % del PIB
Agricultura, silvicultura i pesca 1,7
Indústria 19,1
Construcció 5,7
Comerç, transport i allotjament 19,0
Informació i comunicació 4,5
Activitats financeres 5,4
Activitats inmobiliàries 11,2
Activitats professionals i científiques 10,4
Adm. pública, defensa, educació, sanitat 19,4
Art i entreteniment 3,6

Distribució de la producció[modifica | modifica el codi]

La distribució de la producció es realitza o bé venent-la a través del mercat o bé sumministrant-la gratuïtament o a preus no de mercat. Aquest segon canal de distribució el realitza el govern i les entitats sense ànim de lucre, sobretot per a productes com l'administració pública, la defensa, l'educació i la salut. Cal afegir que una part de la producció no és distribueix sinó que és usada pels propis productors.[11]

Nivell de vida[modifica | modifica el codi]

Els economistes utilitzen el PIB per capita com a indicador del nivell de vida.[12] El PIB per capita és el PIB dividit entre la població del país. Per tant, indica la quantitat de producció que rebria cada persona si es repartís equitativament. El 2011, el país amb el major PIB per capita fou Luxemburg, amb 111.689 dòlars, seguit de Noruega, amb 99.035 dòlars, i Qatar, amb 97.091 dòlars. Utilitzant la paritat del poder adquisitiu, els països amb major PIB per capita foren Qatar, amb 146.521 dòlars, Macau, amb 115.441 dòlars, i Luxemburg, amb 88.670 dòlars. Utilitzant aquest últim mètode, els països amb menor PIB per capita foren Libèria, amb 537 dòlars, Comores, amb 610 dòlars i la República Democràtica del Congo, amb 655 dòlars.[7]

Història[modifica | modifica el codi]

Els sistemes econòmics de les societats primitives es basaven en la tradició. Tanmateix, ja en el tercer mil·leni aC emergiren civilitzacions a Egipte, Xina i Índia basades en el sistema d'economia autoritària. En aquestes economies l'autoritat central podia decidir l'ocupació de part de la població, de manera que es podien generar excedents de riquesa importants. Tot i que aquestes societats no es regien per un sistema de mercat, hi havia mercats per alguns productes. Amb el col•lapse de l’Imperi Romà, el creixement del feudalisme i la formació dels estats nacionals, les societats a Europa passaren de la tradició i l'autoritat al sistema de mercat. Primerament, amb el mercantilisme dels segles XVII i XVIII, encara que en aquest període els preus i els salaris estaven regulats. Després seguí el capitalisme comercial, on la producció i distribució de béns i serveis ja quedava determinada pel mercat. A partir d'aquesta etapa, la societat es pot dividir clarament en una vessant econòmica i una política, donat que, a diferència dels sistemes tradicionals i autoritaris, en aquest sistema la manera de coordinar-se per a la producció i distribució de béns difereix del sistema d'organització de la resta d'activitats. Aquesta nova esfera econòmica limità el poder politic, impulsant així formes democràtiques de govern.[1]

En el segle XIX, la taxa de creixement de la producció incrementà enormement en aquells països on arribà la Revolució Industrial. Això generà diferències entre el nivell de vida d'aquests països i la resta del món. Donada la importància d'aquesta transformació aquesta etapa es coneix amb el nom de capitalisme industrial. Tanmateix, el creixement econòmic no era constant, sinó que es caracteritzava per les seves fluctuacions. En aquest sentit, l'episodi més important fou la Gran Depressió, que tingué lloc en la dècada de 1930. Per tal de fer front als problemes de la depressió i per avançar la recuperació els governs incrementaren i ampliaren el seu paper en el funcionament de l'economia. És a partir d'aquesta etapa que els governs es fan responsables del nivell de producció de l'economia i del benestar de la societat. Aquesta etapa es coneix com a capitalisme d'estat.

No tots els països seguiren aquestes etapes. A partir de 1917, es desenvolupà a Rússia una versió moderna del sistema autoritari anomenat sistema de planificació central. Es col·lectivitzà l'economia i s'eliminaren les empreses privades i els mercats capitalistes. El Comité Central del Partit Comunista era qui establia els objectius econòmics que els diferents ministeris havien d'implementar. Aquest sistema permeté una ràpida industrialització del país i, després de la Segona Guerra Mundial, una ràpida recuperació de la guerra però fracassà quan vingueren temps de pau. El 1985 hi hagué una reorganització del sistema, la perestroika, però també fracassà i la crisi econòmica que patiren a finals dels 80 conduí al trencament de la Unió Soviètica. A principis dels 90, els països de l'Europa Oriental i Central i Rússia, iniciaren la transformació de les seves economies cap a un sistema de mercat.[1]

Disciplines que estudien l'economia[modifica | modifica el codi]

  • Les ciències econòmiques s’ocupen principalment del funcionament del sistema de mercat.
  • La història econòmica és una disciplina entre les ciències econòmiques i la història. Estudia el desenvolupament econòmic històric en relació amb altres transformacions culturals.
  • El dret econòmic es el conjunt de normes jurídiques de dret privat, públic i penal, amb les quals l’estat actua sobre les relacions jurídiques que participen en la vida econòmica.
  • La sociologia econòmica tracta de les causes i dels efectes socials dels fenòmens econòmics. Alguns temes són la racionalització, la urbanització i l’estratificació social.
  • L'antropologia econòmica pretén explicar el comportament econòmic humà des del punt de vista històric, geogràfic i cultural.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «economic systems» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. Encyclopaedia Britannica Online Academic Edition, 2014. [Consulta: 12 de juny de 2014].
  2. Samuelson & Nordhaus 2006, p. 6-7.
  3. 3,0 3,1 Samuelson & Nordhaus 2006, p. 26-39.
  4. Nacions Unides 2009, p. 109.
  5. «National accounts and GDP» (en anglès). EUROSTAT, 2014. [Consulta: 26 juny 2014].
  6. IDESCAT 2010, p. 20.
  7. 7,0 7,1 «ICP 2011 data (Table R1)» (en anglès). Banc Mundial, 2014. [Consulta: 30 juny 2014].
  8. Baumol & Blinder 2010, p. 492 i 520.
  9. «World Development Indicators» (en anglès). Banc Mundial, 2014. [Consulta: 10 de juliol de 2014].
  10. «National Accounts by 10 branches - aggregates at current prices (nama_nace10_c)» (en anglès). EUROSTAT, 2014. [Consulta: 10 de juliol de 2014].
  11. Nacions Unides 2009, p. 122-128.
  12. Nacions Unides 2009, p. 475.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]