John Maynard Keynes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
John Maynard Keynes
Keynes.gif
John Maynard Keynes
Naixement

5 de juny de 1883


Cambridge, Regne Unit
Mort 21 d'abril de 1946 (als 62 anys)
Tilton, East Sussex, Regne Unit
Nacionalitat  Regne Unit
Camp Economia política, probabilitat
Escola de pensament Economia Keynesiana
Alma mater King's College, Cambridge
Influenciat per Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill, Thomas Malthus, Karl Marx, Alfred Marshall, Knut Wicksell, Arthur C. Pigou, Dennis Robertson
Oposat a Alfred Marshall, Arthur C. Pigou, Dennis Robertson
Influencia a T. K. Whitaker, Michał Kalecki, Simon Kuznets, Paul Samuelson, John Hicks, G. L. S. Shackle, Silvio Gesell, William Vickrey, John Kenneth Galbraith, Karl Schiller, Joseph Stiglitz, Paul Krugman
Contribucions Efecte multiplicador
Obres importants Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner

John Maynard Keynes, Baró Keynes de Tilton CB (Cambridge, 5 de juny de 1883 - Sussex, 21 d'abril de 1946) fou un economista i professor britànic de notorietat mundial. Les seves idees tingueren un gran impacte en el pensament i la política econòmica. És particularment recordat per apostar per una política governamental intervencionista, amb la qual el govern, utilitzant mesures fiscals i monetàries, ajudaria a mitigar els efectes adversos dels cicles econòmics. És reconegut com el pare de la macroeconomia moderna i les seves idees generaren una escola econòmica keynesiana.

Segons Keynes, els mercats no s'equilibren automàticament i això justifica el recurs a polítiques econòmiques conjunturals. El keynesianisme, la nova economia keynesiana, el neokeynesianisme o el postkeynesianisme més intervencionista són conceptes i corrents de pensament d'actualitat i procedents de l'obra de Keynes.

Considerat com un dels més importants teòrics de l'economia del segle XX, Keynes, en tant que conseller oficial o oficiós de nombrosos homes polítics, va ser un dels actors principals dels acords de Bretton Woods.[1] També és l'autor d'un conegut llibre sobre el Tractat de Versalles titulat "Les Conseqüències Econòmiques de la Pau" publicat el 1919, així com la publicació d'articles a diversos diaris.

La seva primera obra teòrica va ser el Tractat sobre la moneda, però la seva obra major és sense discussió la Teoria general de l'ocupació, de l'interès i de la moneda (1936), que va permetre omplir una manca proveint sobretot als nous liberals anglesos una teoria econòmica adaptada, apta per qüestionar la llei de Say, a subratllar els límits del laissez-faire des de la fi del segle XIX, i a implementar les eines conceptuals necessàries per a la posada en marxa de polítiques econòmiques alternatives. Els seus treballs han estat així utilitzats després de la Segona Guerra mundial en el marc del desplegament de l'estat del benestar. El pensament de Keynes, sobretot el corrent keynesià anomenat “la síntesi neoclàssica”, molt de temps dominant als Estats Units,[2] ha perdut una àmplia part de la seva influència a partir del començament dels anys 1980 amb la pujada del monetarisme i de la nova economia clàssica. Tanmateix, la crisi econòmica de 2008-2009 sembla haver marcat una recuperació de l'interès pel pensament de Keynes tant en la versió més aviat social liberal de la nova economia keynesiana com en versions més heterodoxes, tals que el postkeynesianisme.


Vida i obra[modifica | modifica el codi]

John Maynard Keynes va néixer en una família d'universitaris pertanyent a la burgesia victoriana.[3] El seu pare, John Neville Keynes, professor de Cambridge, conegut com a autor de The Scope and Method of Political Economy (1891), un dels millors tractats de metodologia econòmica, i de Florence Ada Brown, una escriptora reeixida i reformista social, pertanyents a la burgesia victoriana. La seva mare també farà política i va ser escollida alcaldessa de Cambridge el 1932. John va tenir un germà, Sir Geoffrey Keynes ( 1887- 1982) cirurgià i bibliòfil, i una germana, Margaret.

Primers anys[modifica | modifica el codi]

L'Eton college cap a 1750 a la vora de la Tàmesi

Als set anys, John Maynard Keynes entra a l'escola primària de St. Faith's (Preparatory School) on fa una prova d'un cert talent en matemàtiques.[4] Un any més tard, ingressa a l'Eton college. Va ser un alumne brillant i va obtenir nombrosos premis (deu el primer any, divuit el segon i onze el tercer). Es mostra particularment dotat per les matemàtiques on obté tots els primers premis.[S 1] El 1902, entra al King's College de Cambridge. El 1903, Lytton Strachey i Leonard Woolf l'introdueixen a la societat dels Cambridge Apostles; un club dedicat a "Perseguir la veritat sense reserves i amb absoluta devoció per un grup d'amics íntims".[Bd 1] Hi troba Henry Sidgwick, Bertrand Russell, Lowes Dickinson i George Edward Moore, el llibre dels quals, Principia Ethica, exercirà sobre Keynes una influència fonamental.[Bd 2] És també en aquest entorn on es formarà el Grup de Bloomsbury del qual serà membre. Les primeres relacions romàntiques i sexuals de Keynes foren gairebé exclusivament amb homes.[5] De fet va ser en el si del grup on desenvolupa la seva homosexualitat, . Un dels seus grans amors va ser l'artista Duncan Grant, que conegué el 1908, i també estigué implicat amb l'escriptor Lytton Strachey que havia conegut el 1903.[5] Keynes es llicencià en matemàtiques per Cambridge el 1905, es prepara llavors[6] per al concurs de l'alta funció pública anglesa. És també a Cambridge on coneix alguns dels millors economistes de la seva època : Francis Ysidro Edgeworth, Alfred Marshall; més tard Joan Robinson, Piero Sraffa, Ricàs Kahn, James Meade i Bertil Ohlin.

El 1907, fa unes oposicions per a treballar per l'Estat britànic, però queda en segon lloc al concurs[S 2] i no pot integrar al Tresor. Es destinat a lIndian Oficce (ministeri de l'Índia). Al cap de dos anys, s'hi avorreix[S 3] i cap al 1907 comença a treballar en el que acabarà essent el Treatise on Probability (Tractat sobre la probabilitat). Paral·lelament inicià estudis d'economia sota la direcció d'Alfred Marshall. Quan Arthur Cecil Pigou és escollit per a la càtedra d'Alfred Marshall, el despatx d'economia i de política presidit per John Neville Keynes va crear dos llocs de professor universitari dels quals un és assignat a John Maynard Keynes.[S 4] Des de 1909 fins a la seva mort va ser professor a la Universitat de Cambridge. El 1913, publica el seu primer llibre d'economia, lIndian Currency and Finance. Segons Schumpeter l'èxit de l'obra li val la reputació de dominar tan bé els problemes tècnics com els polítics i els humans.[7] Gràcies a aquest llibre, és nomenat membre de la Reial Comissió de moneda i finances Índies (1913-1914).[8]


Posteriorment s'anà interessant progressivament per l'economia. Conseller del govern britànic durant la Primera Guerra Mundial, la seva primera aportació pública com a economista és la publicació el 1919 (tot just acabada la guerra) de Les conseqüències econòmiques de la pau. En aquesta obra argumentava que les reparacions de guerra que estava obligada a pagar Alemanya a les nacions vencedores eren excessives i portarien l'economia alemanya a la ruïna. Aquestes prediccions quedaren fora de tot dubte quan l'economia alemanya s'enfonsà el 1923 a causa de la hiperinflació soferta, quan tan sols havia pagat una part molt petita de les reparacions de guerra.

Keynes, l'art i el grup de Bloomsbury[modifica | modifica el codi]

Vanessa Bell, un personatge central del Grup de Bloomsbury, pintada per un altre "Bloomsbury", Roger Fry

La vida de Keynes serà sempre doble: d'un costat l'home privat, esteta, vinculat al Grup de Bloomsbury i de l'altre l'home públic, economista i conseller polític.[Bd 3] Alguns dels seus amics, com Walter Lippmann, no podran mai conciliar aquesta ambigüitat o preferiran quedar-se amb l'home públic.[9] Al Grup de Bloomsbury compta sobretot el pintor Duncan Grant[10] Lytton Strachey, E. M. Forster i Virginia Woolf. Malgrat la seva homosexualitat anunciada, Keynes es va casar el 1925 amb la ballarina russa Lydia Lopokova (una ballarina estrella de la companyia dels Ballets Russos de Sergé Diaghilev). No serà molt ben acceptada pel Grup de Bloomsbury i sobretot per Vanessa Bell que la troba massa poc racional. Recíprocament, no té gaire afinitat amb ells. Per a Robert Skidelsky,[S 5] allunyant-lo del grup de Bloomsbury, li va permetra integrar-se millor als mitjans propers als cercles del poder i atènyer la maduresa necessària per a escriure les seves grans obres econòmiques. Tota la seva vida, Keynes va manifestar un gran interès per l'Òpera (Covent Garden) i per la Dansa a la que ajuda financerament. Durant la guerra, va esser membre del Comitè per a la promoció de la música i de les arts (CEMA). La intervenció de Keynes serà important en matèria de política pública a favor dels arts i de la cultura. Ell i els membres del Grup de Bloomsbury varen crear estructures cooperatives o associatives (Hogarth Press, The London Artists' Associació) destinades a donar un marc estable a artistes disposats a sotmetre's a regles mínimes, que no tocaren la seva llibertat de creació, a canvi d'ingressos més regulars. En el sector privat, una de les seves majors realitzacions va ser la Contemporary Art Society, funcionant com una autoritat de certificació d'artistes contemporanis per tal d'educar el gust del públic i de tranquil·litzar els compradors potencials sobre la qualitat de les seves compres.[11] Aquest rol va ser reprès, i considerablement estès, amb la fundació després de la Segona Guerra mundial del British Arts Council, del qual Keynes va ser un dels primers directors. Keynes va ser un gran col·leccionista de llibres i compartia aquesta passió amb Friedrich Hayek, filòsof i economista liberal clàssic amb el qual manté una certa amistat tot i estar en profund desacord en matèria d'economia. Va reunir a la seva col·lecció nombrosos manuscrits d'Isaac Newton sobre alquímia[12] i les notes de John Conduitt. Una de les últimes publicacions de Keynes fou Newton, l'Home (Newton, The Man) apareguda per al tricentenari del naixement del físic ( 1942).

Les grans etapes de la carrera de Keynes[modifica | modifica el codi]

Keynes, alt funcionari del Tresor[modifica | modifica el codi]

L'agost de 1914, es fa destacar al recomanar a Lloyd George, llavors ministre de finances, de no suspendre la convertibilitat de la Lliura esterlina més que en cas d'absoluta necessitat. El 6 de gener de 1915, a proposta d'Edwin Montagu que havia lamentat la seva sortida de l'Indian Office, és incorporat al Tresor mentre duri la guerra. Quan McKenna succeeix a Lloyd George en finances, es converteix aviat en el seu principal conseller[S 6] i, a la mateixa época, és destinat a la divisió del Tresor encarregat del finançament de la guerra.[S 7]

Firma del Tractat de Versalles el 1919

Keynes va participar activament en el debat que ocupa el govern anglès : s'havia d'augmentar el nombre de divisions alineades en el front francès i, per tant, recórrer al reclutament o no ? Keynes i McKenna eren oposats a aquesta opció. Esgrimien dos arguments: el reclutament impactaria la producció britànica que portaria el país a una dependència dels Estats Units en matèria de finançament; el reclutament és contrari al principi liberal que fa que un govern no pugui exigir als ciutadans que donin la seva vida sense el seu consentiment explícit. La victòria de l'opció contraria, la de la guerra total, va fer considerar a Keynes la seva dimissió del Tresor.[Note 1] Malgrat les pressions dels seus amics de Bloomsbury, escull quedar-se al seu lloc amb gran alleujament dels seus pares.

El 6 de desembre de 1916, el conservador Andrew Bonar Law esdevé el nou ministre de finances en substitució de McKenna. El nou ministre mantindrà bones relacions amb Keynes i, el maig de 1917, és nomenat cap de la "divisió A" encarregada dels finançaments exteriors i condecorat amb l'Ordre del bany.

Keynes va participar a moltes reunions preparatòries sobre l'aspecte econòmic del futur tractat de pau. Era contrari a les compensacions massa importants i por una anul·lació dels deutes de guerra contrets per França i el Regne Unit als Estats Units. D'altra banda, troba que les proposicions de Woodrow Wilson sobre el que serà la Societat de Nacions ignorant massa l'aspecte econòmic. Keynes va mirar de reparar aquesta omissió durant la Segona Guerra mundial, però no va ser escoltat i preferí dimitir.

Per expressar les seves idees i les seves reserves envers el Tractat de Versalles, escriu Conseqüències econòmiques de la pau. Aquest llibre li porta una aportació financera i, alhora, una notorietat internacional. Hi retreu menys a Georges Clemenceau per haver defensat i imposat una solució influenciada pel realisme en relacions internacionals que a Woodrow Wilson i a Lloyd George per no haver defensat més fermament les seves idees properes al liberalisme en relacions internacionals més favorables a la pau i al desenvolupament econòmic. En conseqüència, és a aquests últims que reserva les seves fletxes més mordaces. Aquest llibre no va ser ben rebut a França.[Note 2] El 1946, Étienne Mantoux va publicar un llibre destinat a refutar les tesis de Keynes: "La pau cartaginesa o les conseqüències econòmiques del Sr. Keynes" . Per a Charles Kindleberger[Note 3] aquest llibre que va enfrontar el sentiment nacional francès, explicaria en part per què els economistes d'aquest país no es van interessar verdaderament per l'obra de Keynes més que després de la Segona Guerra Mundial.

Keynes als anys vint[modifica | modifica el codi]

L'home d'influència[modifica | modifica el codi]

Winston Churchill i Keynes de vegades foren adversaris i altres, aliats

A diferència de molts dels seus amics de Bloomsbury, Keynes no era un hereu. Així, quan deixa el Tresor, ha de finançar el seu tren de vida, atès que ha reduït el seu temps d'ensenyament a Cambridge. Keynes es llança a les inversions financeres, seient, a partir de 1919, al consell d'administració de la National Mutual Life Assurance Company[S 8] i, a partir de 1923, en forma part de la Provincial Insurance Company.[D 1]

Com a Winston Churchill, són principalment les seves publicacions les que li aporten recursos: publica al Manchester Guardian, per a qui cobreix sobretot la "conferència econòmica de Gènova" de 1921; al Nation and Athenaeum, i redacta uns llibres assumint les despeses d'impressió, la qual cosa li permet no donar al seu editor més que un 10% del producte de les vendes. En el terreny acadèmic, finalment, dirigeix de 1911 a 1937, l'Economic Journal .

Al fort poder mediàtic que li ofereixen els seus treballs publicats, cal afegir el poder d'influència que exerceix a través de la seva participació en nombrosos clubs. Va ser membre de l'Other Club fundat per Winston Churchill, va ser un dels fundadors del Tuesday Club que reunia el tercer dimarts de cada mes a polítics, financers, universitaris i periodistes.[D 2] A Cambridge, va fundar el Political Economy Club que es reunia el dilluns.

Keynes i la batalla de la moneda[modifica | modifica el codi]

Keynes pot comprovar als anys vint l'encert de les seves tesis: les reparacions de la guerra només són parcialment pagades així com els deutes de guerra i, a més, la situació econòmica a Europa no era molt lluïda. Al seu llibre Tractat de la Reforma Monetària de 1923, subratlla, entre altres idees[M 1] que la inflació pot conduir a la revolució, que una reforma monetària és necessària per reconstruir Europa i que val més devaluar què recórrer a la deflació.

En aquesta perspectiva, s'oposa a Churchill[Note 4] quan aquest després de moltes indecisions torna al patró or amb una paritat pujant a Isaac Newton[13] i inicia una política de deflació que provoca vagues i problemes econòmics. Aquest episodi le inspiraria un altre llibre: Les Conseqüències econòmiques del Sr. Churchill (1925). Si Keynes s'oposava al patró or durant aquest període era perquè trobava que forçava a un país en dificultats a suportar tots els ajustos i submergint-los a la depressió. Aquesta preocupació constitueix un tret constant dels seus projectes de reforma del sistema monetari mundial.

Keynes i el partit liberal anglès[modifica | modifica el codi]

A finals de 1922 Keynes junt amb d'altres va comprar a la família Rowntree el diari The Nation fundat el 1907. Aquest diari havia estat el bastió d'un liberalisme bastant intel·lectual que havia emergit al voltant de la Universitat d'Oxford abans de la guerra, de la qual Keynes en aquella època no era molt proper. En efecte, enfrontava alhora la seva inclinació estatista i elitista subratllant la necessitat de controlar millor els poders públics i privats i veient la democràcia com un bé en ella mateixa.[S 9] Finalment, aquest corrent polític era més "Oxford", és a dir, que confrontaven el laissez-faire a partir d'una "barreja d'hegelianisme i de llenguatge biològic que Keynes i la seva generació de Cambridge trobaven condemnable".[S 10] Si Keynes va adquirir aquest diari va ser, en part, per tenir una tribuna per a les seves teories monetàries i potser també per difondre les idees de l'escola d'economia de Cambridge.

David Lloyd George un home que Keynes apreciava poc fins i tot havent estat aliats en algun moment

Paral·lelament, liberals de Manchester llancen escoles d'estiu (summer school) que s'havien de realitzar alternativament a Oxford i a Cambridge amb l'objectiu de dotar el partit liberal d'una política adaptada als anys vint.[S 11] Keynes participa en algunes sessions donant-hi el 1926 una conferència titulada Sóc encara un liberal ? Pensant potser en Asquith a qui deixarà un temps després per Lloyd Georges, escriu: "no hi ha lloc més que a l'ala esquerra del Partit Conservador, per a aquells que estan lligats amb fervor a l'individualisme a l'antiga i al laissez-faire en tot el seu rigor, encara que hagin contribuït altament a l'èxit del segle XIX.[14]

De forma general, Keynes està molt implicat en el partit liberal entre 1924 i 1929. El 1927, participa en la redacció del Llibre groc del partit, titolat Britain's Industrial Future. El 1928, redacta amb Hubert Henderson un tríptic titolat Can Lloyd George Do It (Pot aconseguir-ho Lloyd George ?) per sostenir les mesures previstes al document del partit liberal We can Conquer Unemployment (podem vèncer l'atur).[15] Finalment, el Partit liberal va perdre les eleccions i va ser el laborista Ramsay Macdonald qui torna al poder el 1929 amb Snowden com a canceller d'hisenda que continuarà la política deflacionista iniciada per Winston Churchill i que no serien definitivament abandonades fins al 1931.[16]

Keynes el teòric : la trilogia[modifica | modifica el codi]

Keynes no abordarà realment la teoria econòmica fins bastant més tard amb allò que Don Patinkin[DP 1] designa com la «trilogia de Keynes», és a dir, els dos toms del Tractat sobre la moneda (1930) i la Teoria general (1936), la seva obra principal.

El tractat sobre la moneda[modifica | modifica el codi]

El Tractat sobre la moneda (A Treatise on Money) apareix el 1930. Keynes[DP 2] era llavors membre del Comitè Macmillan encarregat d'«aconsellar» el govern de Ramsay Macdonald, no té temps de sotmetre els seus escrits a la crítica d'altres economistes ni de revisar-los realment com ho hauria volgut fer. Aquest llibre el decep de seguida atès que no aconsegueix evidenciar els factors que influeixen en el nivell de producció.

L'obra es compon de dos volums. En el primer titolat "La teoria pura del diner", Keynes defineix d'entrada la naturalesa del diner, a continuació descriu els seus orígens històrics abans de presentar una teoria del diner que aborda alhora els aspectes estàtics i els dinàmics de la qüestió.[DP 3] En el segon volum, titolat "La teoria aplicada del diner", Keynes comença amb un estudi empíric de les variables crítiques de la seva teoria, per després enfocar les grans característiques institucionals que li serveixen de marc.[DP 4] Finalment exposa les polítiques monetàries que a grans trets, com explica Don Patinkin,"[DP 5]es deriven directament de la seva anàlisi teòrica". Si el "cicle de crèdit" es generat pel canvi en els preus derivats de problemes de costos, es produiran guanys (o pèrdues) i augment o (disminució) de la producció i de l'ocupació, proclamava Keynes (com abans ho va fer Knut Wicksell, Fisher, Pigou i, després d'ell, ho va fer l'escola de Chicago dels anys trenta ...) els mitjans per a estabilitzar l'economia passava per estabilitzar els preus. Segons Keynes, la variable clau per a assolir aquest objectiu era la taxa del banc central que ha de ser més gran quan els preus pugen i menor quan cauen.

Cap a la teoria general[modifica | modifica el codi]

A partir de les finals de 1931, el partit liberal no torna a ser molt actiu. Les xarxes de Keynes que gravita a la seva òrbita perden la seva influència en resposta a la puja dels conservadors agrupats al voltant de Neville Chamberlain mentre que en resposta a la fusion de la Nation amb el New Statesman procedent de la Societat Fabiana, la seva influència sobre la nova revista declina ja que ha de comptar amb el nou editor Kingsley Martin amb el qual no comparteix gaire les idees. Keynes menys implicat en l'acció té més temps per a consagrar a la teoria.


Finalment, el començament dels anys trenta marca canvis importants en l'aspecte relacional. Alguns dels seus amics moren (Lytton Strachey, Roger Fry) mentre que altres s'allunyen d'ell com Herbert Henderson. S'acosta llavors als economistes de Cambridge. L'any següent, la difusió del Tractat sobre la moneda aquest llibre és discutit pel "Cambridge circus" (cercle de Cambridge) que inclou dins dels seus membres més coneguts a Ricàs Kahn, Joan i Austin Robinson, James Meade, Piero Sraffa i d'altres.[DP 6] És a partir de començaments de 1932 que es posarà realment a la redacció del que serà la teoria general.

La seva obra, procedent d'articles del Times, "The Means of Prosperity", constitueix una data important en l'aparició del que serà la revolució keynesiana.[S 12] Keynes se sent malament i menys centrat sobre els problemes anglesos.[S 13] Respecte a les seves obres anteriors, té menys present la situació d'Angleterre que la dels Estats Units, amb un menor èmfasi en la flexibilitat (no era el problema en aquest país) i un major espai per a la incertesa.[S 14] A la tardor 1934, ha acabat el primer llançament de la Teoria general i la comença a sotmetre a lectors com a Roy Forbes Harrod, Ralph George Hawtrey o Dennis Robertson.[DP 7] Aquesta obra apareix el 1936 i li val a Keynes de ser considerat com una figura important de l'economia (alguns van arribar a dir que és la «figura tutelar»[17] de la macroeconomia moderna).

Retorn al tresor[modifica | modifica el codi]

Harry Dexter White (a l'esquerra), ajudant del Secretari del Tresor americà i Keynes, els dos negociadors en cap des del punt de vista tècnic dels Acords de Bretton Woods el 1946

El maig de 1937, Keynes és víctima d'un malaltia cardíaca de la què es recuperarà lentament. Durant la seva convalescència, contribueix a la difusió del seu pensament però no tornarà a estar en actiu fins al 1939. El ritme de vida i les precaucions que imposen la seva malaltia el preservaran durant la Segona Guerra mundial de la superactivitat que minarà la salut d'homes més joves. Treballa llavors sobre la manera de finançar la guerra sense crear inflació. Ho recull al seu llibre Com pagar la guerra aparegut el 1940. Aquesta obra és ben acollida al Tresor que aprecia la seva idea mestra d'evitar, durant la guerra, un recurs a la planificació. Malgrat tot la seva idea d'estalvi forçat no serà aplicada.

Es reintegra al Tresor l'agost de 1940[Note 5] a títol benèfic. S'hi quedarà fins a la seva mort. Va ajudar el ministre de finances a posar a punt el pressupost de 1941. Igual que durant la Primera Guerra mundial, va participar en la reflexió sobre el finançament de l'esforç de guerra anglès que forma el rere-fons de les negociacions que desembocaran en els Acords De Bretton Woods. Keynes té un doble paper de dissenyador i de negociador, lo que de vegades complicarà les negociacions.

Quan el 1942, William Beveridge presenta el seu pla sobre la seguretat social, obtindrà del Tresor la constitució d'un grup de treball compost per ell mateix, Lionel Robbins i un actuari per tal de perfilar el projecte fent-lo financerament acceptable.[Note 6]

Durant la guerra, tres grans pols tracten els problemes econòmics: el Tresor, la Secció Econòmica dirigida per Lionel Robbins i secundat per James Meade i, de manera menys influent, el Banc d'Anglaterra. Contràriament als Estats Units on els ministres com Cordell Hull o Henry Morgenthau tenien objectius clars de postguerra, els polítics anglesos deixen als experts dibuixar el futur. Per a Robert Skidelsky[SF 1] aquesta manca de visió a llarg termini i d'implicació en els informes comprometent la postguerra explica el fracàs de Winston Churchill a les eleccions que varen venir a la fi de la guerra. Keynes en el moment de les negociacions amb els Estats Units té, de vegades, consciència de mantenir un paper que correspondria al seu ministre. La presència de Keynes donarà al Tresor un fort dinamisme. L'autor d'una biografia important de Keynes,[SF 2] com "el Churchill de l'economia", un àmbit en el qual el gran polític anglès no tenia més que poques llums.


En els últims anys de la seva vida Keynes rep nombroses distincions, es fa administrador d'Eton College, és fet Lord i rep el títol de Baró Keynes de Tilton el 1942 a proposta de Winston Churchill.

Mor el 21 d'abril de 1946 sense descendència. El seu germà va fer dispersar les seves cendres a Tilton, la seva segona residència, ja que John Maynard Keynes havia expressat el desig de descansar a la Capella del King's College.[D 3]

Els fonaments del pensament de Keynes[modifica | modifica el codi]

Abans d'interessar-se per l'economia, Keynes va escriure sobre filosofia (es tracta sovint d'escrits destinats o bé als Cambridge Apostles, o bé al Grup de Bloomsbury com My Early Beliefs. També va escriure sobre probabilística amb el seu primer gran llibre el Treatise on Probability (Tractat de Probabilitat, 1920), i sobre política (un dels seus escrits de joventut era un text sobre Edmund Burke).

Keynes i la filosofia[modifica | modifica el codi]

Keynes com els Cambridge Apostles del seu temps estava molt influenciat pels Principia Ethica de George Edward Moore. Per a aquest últim, el bé no pot ser definit i només la intuïció permet agafar-lo.[D 4] Això el porta a criticar a la vegada la tradició utilitarista procedent de Jeremy Bentham que confon plaer i bé, i els idealistes tals com McTaggart o Lowes Dickinson.

En el pensament de Moore, l'important són els "estats d'esprit" (les alegries que sentim) dels quals, els més estimables són el plaer de les relacions entre humans i el que procura la vista de bonics objectes.[S 15][D 5] Aquests estats d'esperit són "unitats orgàniques molt complexes compostes d'un subjecte que experimenta i l'objecte de l'experiència".[S 16] Per a ell, l'acció correcta ha de conduir a un estat d'esperit desitjable. Cal doncs buscar accions que provoquen bons resultats però és molt difícil conèixer els resultats de les nostres accions. D'on, a Moore, ho idea que ens hem de limitar a institucions que han fet les seves proves per guiar les nostres accions.

Aquesta idea bastant prop d'una desenvolupada més tard per Friedrich Hayek és llençada per Keynes. És per això que s'interessarà per les probabilitats. En efecte, mentre que per a Moore com per a David Hume tot el coneixement probable és fundat en l'experiència, per a Keynes, per contra, les probabilitats ens permeten aprehendre fins a un cert punt el futur o almenys el resultat de les nostres accions. En canvi, reté de Moore que la fi és tant important com els mitjans i que aquesta fi no és exclusivament material, com diu Moore, una oposició a l'utilitarisme de Bentham i a la "réducció ad absurdum del benthamisme" que és per a Keynes el marxisme.[S 17]

Les probabilitats com a branca de la lògica[modifica | modifica el codi]

Keynes es comença a interessar per les probabilitats el 1904. Redacta un article que llegeix als Cambridge Apostles, després torna sobre el tema cap a 1907 escrivint un document per a l'obtenció de la funció de Fellow del King's. Fracassarà el 1907 i haurà de produir el 1908 un nou document revisat per a obtenir aquesta plaça.[D 6] Finalment serà el 1921 quan terminarà el seu projecte amb el Treatise on probabilty .

A través d'aquests escrits, el seu objectiu és ensenyar que, contràriament al que pensa Moore, els individus tenen una major influència sobre el seu destí i no han de remetre's completament als costums.[S 18] Per a fer-ho, s'oposa a les probabilitats enteses com a freqüències. Igual que Wilhem Leibnitz, ell les veu com una branca de la lògica.[D 7] Aquesta visió de les coses influenciarà Bertrand Russell i Alfred North Whitehead, un dels seus examinadors que al principi va estar sorprès per l'enfocament de Keynes.[D 8] En efecte, per a Keynes, una probabilitat no és, com en l'anàlisi freqüencial, un fet per natura, però expressa un grau de creença raonable. Per a ell, percebem intuïtivament certes relacions de causalitat de les quals la que tindrà els pesos més grans i, per tant, més possibilitats de ser verdadera, la millor probabilitat serà doncs aquella "basat en un gran nombre d'elements de prova pertinents".[18] Com per a Russell, que va veure en Keynes un poderós aliat de l'empirisme lògic, la lògica no és a casa seva ni empírica ni analíticament.[19]

Per a Robert Skidelsky[S 19] la visió probabilista de Keynes té dues conseqüències sobre el seu pensament econòmic: d'una part, la hipòtesi que hi hagi un coneixement segur no és possible en economia - sobre aquest punt no està tan lluny d'Alfred Marshall per a qui les lleis econòmiques eren simples tendències; i d'altra banda, s'oposa a un formalisme excessiu que tendeixi a fer semblar cert allò que només és probable.

La recepció del tractat pels joves filosòfics i matemàtics dels anys vint - Frank Ramsey i Ludwig Wittgenstein - va ser fresca. En efecte, pertanyen a una altra escola filosòfica més tècnica, "el món de Ramsey està fet de preferències ... Els humans de Keynes són pensadors que ell dota de l'eina del pensament: la lògica. Els humans de Ramsey són actors que ell dota de l'eina de l'acció: la capacitat de calcular".[S 20]

Keynes i la política[modifica | modifica el codi]

Keynes i Burke
Edmund Burke un autor que Keynes va llegir i meditar

Keynes va escriure el 1904, un manuscrit inèdit titolat The Political Doctrine of Edmund Burke.[20] Segons Dostaler, Keynes descrivint Burke sembla descriure's: troba que és ple de contradiccions "simultàniament conservador i liberal, libre-canvista i imperialista, apòstol de la Revolució anglesa i adversari de la Revolució francesa".[21] D'altra banda, li troba un cert egoisme no desagradable per als grans homes. Dos trets del pensament d'Edmund Burke provoquen la seva adhesió: d'una part, pensa com ell que és perillós sacrificar un ben present per un ben futur en tant que el futur és incert; d'altra banda considera que "la reclamació a la fama de Burke en l'àmbit de la política és la doctrina de la conveniència"[22] i el seu rebuig a limitar-se a un dret abstracte.

Si considera que Burke és el primer filòsof polític a acceptar de manera conseqüent el principi de la major felicitat, del major nombre al nivell polític, li retreu la seva gran timidesa envers les reformes i, troba que Burke empeny la defensa del dret de propietat a un punt on pot amenaçar el cor del liberalisme. En relació amb Burke, Keynes escriu :

Els seus aspectes positius són tots en el present. - pau i tranquil·litat, amistat i afecte, vida familiar i tots aquests petits actes de caritat pels quals es poden, de vegades, ajudar els seus semblants. No pensa una humanitat que pel foc i la sang camina cap a algun gran i gloriós bé en un futur llunyà; res de gran mil·lenari polític a tirar endavant i a sostenir amb l'esforç i el sacrifici present... Els homes d'Estat s'han d'assabentar de la saviesa a l'escola de Burke; si volen posar-la al servei d'alguns grans i difícils objectius, han de buscar l'essència de les idees en un altre lloc.[23]

Derivat de Burke existeix per a Keynes un cert pendent elitista i tecnocràtic. Gilles Dostaler apunta que "per a Keynes, de cara a la societat, un partit ha de ser dirigit per una elit il·lustrada amb més precisió per la unió d'un lideratge fort i d'elit d'assessors". Aquest pendent aristocràtic irritarà Harry Dexter White a Bretton Woods, tal com al Primer Ministre laborista Ramsay Macdonald se sentia vexat quan a la sortida d'una reunió li declarà "que es considerava com l'únic veritable socialista present". Per contra, va facilitar els seus contactes amb Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial.

En el debat sobre el planisme que es promou als anys trenta, l'única intervenció marcada de Keynes és una defensa d'Herbert George Wells contra els crítics de Staline i George Bernard Shaw.[Note 7] En el llibre de 1927 The World of William Clissod, Herbert George Wells avança la idea que una classe intermediària de tècnics i d'enginyers té un paper important a jugar en occident mentre que Staline li nega aquest paper reservat, segons ell, al proletariat. Si Keynes sosté Wells, és per fixar-se de seguida que aquest últim no diu el que ha de fer aquest grup social. És justament allò que Keynes intenta definir i, en certa manera, teoritzar-hi.

---

La seva obra fonamental, Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner fou publicada el 1936. En aquesta, Keynes exposa una teoria basada en el concepte de demanda agregada per explicar les variacions en el nivell d'activitat econòmica que es pogueren observar durant la Gran Depressió (1929-1939) que succeí la fallida de la borsa de Nova York. El llibre exhorta una política econòmica activa per part dels governs amb la finalitat d'estimular la demanda en els períodes d'atur, per exemple mitjançant la despesa en obres públiques.


Keynes també escrigué assajos biogràfics d'economistes i persones notables, així com Assajos de persuasió que mostren alguns intents de Keynes d'influir als responsables públics durant la Gran Depressió. Durant la guerra fou nomenat primer president del Council for the Encouragement of Music and the Arts, actualment conegut com a Arts Council, una institució britànica que tenia la finalitat de ajudar econòmicament als artistes i impulsar la difusió de la cultura.

Keynes, el mag de les finances[modifica | modifica el codi]

La brillant habilitat de Keynes com a inversor està demostrada per les dades públiques d'un fons que ell administrava, el beneficiari del qual era el King's College de Cambridge.

Des de 1928 fins a 1945 malgrat una caiguda massiva durant el Crack de 1929, el fons administrat per Keynes experimentà unes taxes de creixement d'un 13,2% anual (mentre que l'índex general del mercat britànic tenia taxes de creixement negatives d'un 0,5% anual).

Els principis adoptats per Keynes a l'hora de realitzar les inversions es poden resumir d'acord amb el següent:

1. Una selecció curosa d'unes poques inversions que tinguin un preu relativament baix respecte el seu potencial i el seu valor intrínsec a llarg termini i respecte la resta d'inversions alternatives.
2. Una tinença ferma d'aquestes inversions tant en els períodes bons com en els dolents, potser durant diversos anys, fins que hagin complert les les expectatives o s'hagi evidenciat que la seva compra va ser un error.
3. Una posició equilibrada de les inversions. És a dir, diversificar els riscs i a ser possible en riscs oposats (ex: tenir una part invertida en or ja que aquest es comporta en direccions oposades a les fluctuacions generals)

Mort[modifica | modifica el codi]

Keynes va morir d'un infart, els seus problemes cardíacs van ser agreujats per la pressió del seu treball en els problemes financers internacionals de la postguerra. El seu pare, John Neville Keynes (18521949), va sobreviure al seu fill per 3 anys. El germà de Keynes, Sir Geoffrey Keynes (18871982) va ser un distingit cirurgià, professor universitari i bibliòfil. Els seus nebots van ser el fisiòleg Richard Keynes (nascut en 1919); i Quentin Keynes (19212003), aventurer i bibliòfil.

Influència de Keynes[modifica | modifica el codi]

Les teories de Keynes van ser tan influents, malgrat estar encara hui dia disputades, que tot un subcamp de la macroeconomia anomenada economia Keynesiana avui dia continua desenvolupant i discutint les seues teories i les aplicacions d'aquestes. John Maynard Keynes es va interessar en diversos camps de la cultura i fou una figura central de l'anomenat grup de Bloomsbury, conformat per prominents artistes i escriptors del Regne Unit. Els seus assajos autobiogràfics Two Memoirs es van publicar en 1949.

Criticisme i crítics del Keynesianisme[modifica | modifica el codi]

La seua obra de 1930 Tractat sobre els diners ("Treatise on Money") (2 volums) va ser vist com el millor treball de Keynes per un dels seus més freqüents oponents intel·lectuals, Milton Friedman. Friedman i altres monetaristes han argumentat que els economistes Keynesians no presten suficient atenció a la estanflació i altres assumptes inflacionaris.

  • Friedrich von Hayek va fer una ressenya del Tractat sobre els diners tan dura que Keynes va demanar a Piero Sraffa que ressenyara (i condemnara no menys durament) el propi treball de Hayek. El conflicte Keynes-Hayek va ser més que una de les batalles en la guerra entre Cambridge i la Escola d'economia de Londres, va ser precursor de l'enfrontament de les dues principals concepcions liberals, contradictòries entre si, dominants des del final de la II Guerra Mundial i fins a l'actualitat: el Keynesianisme i el Neoliberalisme.
  • Henry Hazlitt ha escrit un llibre anomenat El fracàs de les noves economies (The Failure of the New Economics), una detallada crítica capítol a capítol de la Teoria general de Keynes.[24]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Per entendre si Keynes era o no objector de consciència veure Dostaler, 2005, pp.246-250
  2. No és cert que Keynes hagi tingut una visió grandiosa de França en general i dels seus economistes en particular.
  3. "Com que Keynes s'havia mostrat poc amistós envers França a Conseqüències econòmiques ...., cap economista francès s'interessaria per la seva obra fins que les llargues hores d'ocupació alemanya els hi fan entendre" (escriu l'autor d'aquesta observació una mica punyent en nota a peu de pàgina que, malgrat tot, estava prevista una traducció de la Teoria General el 1938 però que va ser retrasada per la guerra), en Charles Kindleberger, 1982 La Gran Crisi Mundial, 1929-1939, economica p.261
  4. De fet, Churchill no estava gaire convençut i va cedir a l'opinió dominant, cosa que lamentaria més tard. Churchill no es trobava còmode amb l'economia
  5. Trigarà una mica a reintegrar-se el Tresor. Amb altres persones com William Beveridge que havent tingut un paper durant la Primera Guerra mundial, ara volien fer més per al seu país, forma un grup els Old Dogs
  6. Sobre aquest punt i sobre la manca real de implicació de Keynes en la política social s'exposa a (Skidelsky, 2003, p.137)
  7. Aquesta controvèrsia va tenir lloc en ocasió d'una entrevista de Staline per Wells apareguda en el New Statesman. Per a més detalls veure Skidelsky, 2003, p.516

Referències[modifica | modifica el codi]

  • (en anglès) Skidelsky R., 2003, John Maynard Keynes, Macmillan
  • (en francès) Beaud M. Dostaler, 1993, La pensée économique depuis Keynes, Michel Beaud, Gilles Dostaler, Points économie édition utilisée 1996.
  1. p. 36
  2. p. 36
  3. p.17
  • (en francès) Dostaler G., 2005, Keynes et ses combats, de Paris, Albin Michel, 2005 ; nouvelle édition revue et augmentée, 2009.
  1. p.289
  2. p.2002
  3. p.458
  4. p.40
  5. p.41
  6. p.114
  7. pp.155-116
  8. p.114
  • (en francès) Keynes J.M., 2002, La pauvreté dans l'abondance, Gallimard (recueil d'articles de Keynes des années vingt et trente)
  • (en anglès) Skidelsky R., 2003, John Maynard Keynes, Macmillan
  1. p. 50
  2. p. 105
  3. p.108
  4. p.110
  5. p. 358-362
  6. p.189
  7. p.184
  8. p. 265-267
  9. p.365
  10. p.36-366
  11. p. 318
  12. p.494
  13. p. 491
  14. p.480
  15. p.89
  16. p. 288
  17. p.91
  18. p. 283
  19. p.287
  20. p. 292
  • (en anglès) Skidelsky R., 2000, Fighting for Britain, Macmillan
  1. p. 137
  2. pàg. xv
  • (en anglès) Donald Markwell (2006), John Maynard Keynes and International Relations: Economic Paths to War and Peace, Oxford & New York: Oxford University Press.
  1. p.142
  • (en anglès) Don Patinkin,1987 The New Palgrave Dictionary of Economics
  1. p. 33
  2. p. 34
  3. p. 21
  4. p. 21
  5. p.20
  6. p. 23
  7. p. 23
  • Altres referències
  1. Carbaugh, Robert J. International Economics (en anglès). Cengage Learning, 2011, p. 469. ISBN 1439038945. 
  2. Estewell, 1987, p.47
  3. John Maynard Keynes va néixer el mateix any que Joseph Schumpeter en un entorn burgès victorià caracteritzat pel sentit de les coses,, el gust per la bellesa, la intel·lectualitat i l'elevació moral AcGrenoble
  4. Mooridge Maynard Keynes. An Economist's Biography, pàg. 25-29
  5. 5,0 5,1 «The man who made us all Keynesians». The New York Times, 1986-05-11. [Consulta: 2008-05-20].
  6. La vida i l'obra de Keynes
  7. A. Samuelson "Les grands corrents de pensament econòmic", Pug, 1990, p.397
  8. Patinkin, Don, 1987, p.19
  9. Ronald Steel, 1998, Walter Lippmann and the American Century, Transaction Publishers, p.306.
  10. (en anglès) Escoffier, Jeffrey. "Keynes, John Maynard." In Glbtq: An Encyclopedia of Gai, Lesbian, Bisexual, Transgender, and Queer Culture. glbtq, Inc.: Chicago, 2004
  11. Craufurd D. Goodwin «Chapter 2 : Art and cultura in the history of economic thought » in V. A. Ginsburgh, David ThrosbyHandbook of the Economics of Art and Cultura pàg. 61-66.
  12. veure article del New York Times 12 juny de 2003
  13. França tornarà també al patró or però practicant una devaluació competitiva la qual cosa els anglesos no van apreciar
  14. Keynes, 2002,p. 23
  15. Keynes i la política, pàg. 7
  16. Combemale (1999), pàg. 7
  17. M. De Vroey, P. Malgrange La teoria i la modelització macroeconòmiques, d'ahir a avui, Working paper, N°; 2006-33, 2006
  18. Keynes citat a Raffaelli, 2006, p.167
  19. Raffaelli, 2006, p.166
  20. Dostaler, 2002, pàg. 10
  21. Dostaler, 2002, p. 10
  22. Dostaler, 2002, p.10
  23. Keynes paper, Ua/20, citat in Skidelsky 2003, p.98
  24. Article sobre Hazlitt contra Keynes, The Freeman

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beaud, Michel; Dostaler, Gilles. Éditions du Seuil. La pensée économique depuis Keynes (en francès), 1996, p. 444. ISBN 978-2-02-0289696. 
  • Beaudreau, Bernard C. iUniverse. The Economic Consequences of Mr. Keynes: How the Second Industrial Revolution Passed Great Britain By (en anglès), 2006. ISBN 0-595-41661-6. 
  • Combemale, Pascal. La Découverte. Introduction à Keynes (en francès), 2006, p. 122. ISBN 9782707148636. 
  • Dostaler, Gilles. Albin Michel. Keynes et ses combats (en francès), 2005, p. 535. ISBN 9782226158758. 
  • Harrod, R. F.. Macmillan. The Life of John Maynard Keynes (en anglès), 1951. ISBN 1-125-39598-2. 
  • Heilbroner, Robert Louis; Antonmattei, Pierre. Éditions du Seuil. Les grands économistes (en francès), 2001, p. 360. ISBN 9782020481014. 
  • Holroyd, Michael. Lytton Strachey (en anglès), 1995. ISBN 0-393-32719-1. 
  • Hoover, Kenneth. Rowman & Littlefield. Economics as ideology: Keynes, Laski, Hayek, and the creation of contemporary politics (en anglès), 2003, p. 329. ISBN 9780742531130. 
  • Keynes, Milo. Cambridge University Press. Essays on John Maynard Keynes (en anglès), 1975. ISBN 0-521-20534-4. 
  • Markwell, Donald. Oxford University Press. John Maynard Keynes and international relations: economic paths to war and peace (en anglès), 2006, p. 294. ISBN 9780198292364. 
  • Markwell, Donald. Trinity Paper. Keynes and International Economic and Political Relations (en anglès), 2009. ISBN 0-393-32719-1. 
  • Moggridge, Donald Edward. Macmillan Press. Keynes (en anglès), 1976, p. 189. 
  • Schumpeter, Joseph. Oxford University Press. Ten great economists: from Marx to Keynes (en anglès), 1951, p. 305. 
  • Skidelsky, Robert. Macmillan. John Maynard Keynes (en anglès), 2003, p. 1021. 
  • Skidelsky, Robert. Macmillan. John Maynard Keynes: Fighting for Britain: 1937-1946 (en anglès), 2001, p. 580. ISBN 0-333-77971-1. 
  • Skidelsky, Robert. Papermac. John Maynard Keynes: Hopes Betrayed 1883-1920 (en anglès), 1992. ISBN 0-333-57379-X. 
  • Skidelsky, Robert. Papermac. John Maynard Keynes: The Economist as Saviour 1920-1937 (en anglès), 1994. ISBN 0-333-58499-6. 
  • Patinkin, Don. Macmillan. The New Palgrave: A Dictionary of Economics (en anglès), 1987. ISBN 0-333-37235-2. 
  • Yergin, Daniel. Simon & Schuster. The Commanding Heights: The Battle for the World Economy (en anglès), 1998. ISBN 0-684-82975-4. 


Llibres de Keynes citats
  • Keynes, John Maynard. Bibliothèque scientifique Payot. Théorie générale de l'emploi, de l'intérêt et de la monnaie (en francès), 1990, p. 387. ISBN 9782228137706. 
  • Keynes, John Maynard. Gallimard. La pauvreté dans l'abondance (en francès), 2002, p. 290. ISBN 9782070422449. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]