Winston Churchill

De Viquipèdia

Winston Churchill
Primer ministre del Regne Unit
Mandat 10 de maig de 1940 – 27 de juliol de 1945
President	Jordi VI Elisabet II
Precedit per	Neville Chamberlain
Succeït per	Clement Attlee
Mandat 26 d'octubre de 1951 – 7 d'abril de 1955
Precedit per	Clement Attlee
Succeït per	Anthony Eden
Canceller de l'Erari
Mandat 6 de novembre de 1924 – 4 de juny de 1929
Precedit per	el Vescomte Snowden
Succeït per	el Vescomte Snowden
Secretari de l'Interior
Mandat 19 de febrer de 1910 – 24 d'octubre de 1911
Precedit per	Herbert Gladstone
Succeït per	Reginald McKenna
Naixement	30 de novembre de 1874 Woodstock, Oxfordshire
Mort	24 de gener de 1965 (91 anys) Hyde Park Londres
Partit polític	Conservador (1900–1904, 1924–1964) Liberal (1904–1924)
Parella	Clementine Churchill
Professió	Parlamentari, Militar i Escriptor
Religió	Anglicà
Signatura

Premi Nobel de Literatura (1953)

Winston Leonard Spencer-Churchill KG OM CH TD FRS PC PC (Can) (Woodstock, 30 de novembre de 1874 - Londres, 24 de gener de 1965) va ser un polític britànic conegut pel seu lideratge del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial. Va servir com a Primer Ministre del Regne Unit de 1940 al 1945 i de nou de 1951 a 1955. Va ser un destacat home d'estat amb una notable oratòria, també va ser oficial a l'Exèrcit Britànic, historiador, escriptor (guardonat amb el Premi Nobel de Literatura al 1953) i artista.

Descendent del duc de Marlborough i fill de lord Randolph Churchill, després d'estudiar a Harrow, durant la seva carrera a l'exèrcit, entrà en combat a l'Índia, al Sudan i a la Segona Guerra Boer. Adquirí fama i notorietat com a corresponsal de guerra i pels llibres que va escriure llavors descrivint les campanyes. La popularitat que li atorgà li permeté dedicar-se a la política. També va servir breument al Front Occidental de la I Guerra Mundial, comandant el 6è Batalló dels Reials Fusellers Escocesos.

Va estar a primera línia de l'escena política durant gairebé 60 anys, servint en diversos càrrecs i al govern. Abans de la Primera Guerra Mundial serví com a Secretari de Comerç, Secretari de l'Interior, Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies i Primer Lord de l'Almirallat, formant part del govern liberal d'Asquith. Durant la guerra continuà sent el Primer Lord de l'Almirallat fins al desastre de Gal·lípoli, que causa la seva sortida del govern. Tornà com a Ministre de Munició, Secretari d'Esta per la Guerra i Secretari d'Estat de l'Aire. Durant els anys d'entreguerres, serví com a Canceller de l'Erari al govern conservador de Stanley Baldwin. No obstant això, a la dècada dels 30, cauria en desgràcia degut a la seva oposició a la política de tranquil·lització seguida pels governs conservadors i laboristes. L'arribada al poder alemany d'Adolf Hitler no va fer més que augmentar les seves advertències, si bé durant un temps no va ser més que una veu al desert.

Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Churchill tornà a ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat. Després de la dimissió de Neville Chamberlain el 10 de maig de 1940, Churchill esdevingué el Primer ministre del Regne Unit, portant a la Gran Bretanya a la victòria en contra de les Potències de l'Eix. Churchill sempre va destacar pels seus discursos, radiats a la població, donat-los ànims a seguir fins al final de la guerra.

Després de perdre les eleccions de 1945, esdevingué Cap de l'Oposició. Al 1951 tornà a ser Primer ministre del Regne Unit, si bé cada cop delegava més tasques en els seus ministres, retirant-se finalment al 1955 per motius de salut. Després de la seva mort, la Reina li atorgà l'honor d'un funeral d'estat (honor que durant el segle XX només reberen Lord Roberts i ell) que va ser una de les majors trobades d'estadistes de tot el món. En una recent enquesta de la BBC, va ser votat com el britànic més important de la història, d'un total de 100 candidatures.

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Primers anys 1.2 Defecte de parla 2 Carrera política 2.1 Segona Guerra Mundial 2.2 Després de la guerra 2.3 Segon mandat 3 Obra literària 3.1 Obra seleccionada 4 Retir i mort 5 Honors 6 Enllaços externs

[edita] Biografia

[edita] Primers anys

Descendent de la famosa família Spencer, Winston Leonard Spencer-Churchill, a l'igual que el seu pare, va fer servir el cognom Churchill en la seva vida pública. El seu avantpassat, George Spencer va modificar el seu cognom a Spencer-Churchill al 1817, quan esdevingué Duc de Marlborough, per fer més clara la seva descendència de John Churchill, 1r duc de Marlborough. El pare de Winton, Lord Randolph Churchill, el tercer fill de John Spencer-Churchill, 7è duc de Marlborough era polític, mentre que la seva mare, Lady Randolph Churchill (nascuda Jennie Jerome), era filla del milionari nord-americà Leonard Jerome. Va néixer dos mesos prematurament el 30 de novembre de 1874 al Palau de Blenheim a Woodstock, al comtat d'Oxfordshire, Anglaterra. Winston tingué un germà, John Strange Spencer-Churchill.

Independent i rebel per naturalesa, Churchill normalment tregué un pobre rendiment escolar, per la qual cosa era castigat. La seva infància va transcórrer principalment en internats escolars, incloent el Headmaster's House del col·legi de Harrow, on ingressà el 17 d'abril de 1888. Una anècdota interessant és que en el seu examen d'accés en la matèria de llatí va escriure el títol de l'assignatura i el seu nom; res més, ja que no sabia què escriure. Malgrat això, va ser acceptat en la institució tot i que sempre el van posar en la divisió més endarrerida del col·legi, on principalment s'ensenyava anglès, matèria on sempre va destacar. Actualment a Harrow existeix el premi Churchill que s'atorga a l'assaig en anglès. Churchill tenia una personalitat independent i no va assolir molts mèrits a nivell acadèmic, suspenent diverses matèries, menys matemàtiques i història, on estava freqüentment entre els millors alumnes, a més de ser el campió escolar d'esgrima. Però la negativa a estudiar els clàssics va evitar qualsevol milora a Harrow. A Harrow s'inicià la seva carrera militar. Setmanes després de la seva arribada s'uní al Cos de Fusellers de Harrow.

Durant el seu període escolar, rarament era visitat per la seva mare (llavors coneguda com Lady Randolph), a la qual adorava i a la que sovint escrivia cartes demanant-li que el visités o que li permetessin viatjat per visitar-la. No obstant això, tenia una relació distant amb el seu pare (arribant a dir posteriorment que amb prou feines havien parlat l'un amb l'altre), tot i que posteriorment seguiria la seva carrera (al 1886, Winston va exclamar: El meu pare és el Canceller de l'Erari, i jo ho seré un dia). Deguda aquesta manca de contacte amb els seus pares, va substituir-lo pel contacte amb la seva mainadera, Elizabeth Anne Everest, a la que anomenava "Woomany". El seu pare va morir el 24 de gener de 1895, deixant al jove Churchill amb la convicció de què ell també moriria jove (convicció que es demostraria errònia, doncs va morir amb 90 anys), motiu pel qual s'havia d'afanyar per deixar la seva empremta al món. L'experiència de la seva infantesa solitària i desolada la portaria amb ell durant tota la seva vida.

[edita] Defecte de parla

Més tard, va ingressar en una acadèmia militar i en graduar-se va servir en un regiment de cavalleria a l'Índia. Va compaginar la carrera militar amb el periodisme, cosa que li va proporcionar força notorietat, que va aprofitar per iniciar una carrera política.

[edita] Carrera política

Va ser elegit parlamentari pel Partit Conservador del Regne Unit a les eleccions generals del 1900. Certes desavinences amb els altres membres del seu partit van fer que el 1904 es passés a les files del Partit Liberal, amb el qual el 1905 va esdevenir Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies. El 1908 va ser nomenat Secretari d'Estat per al Comerç i la Indústria i el 1910 va ser promogut a Ministre de l'Interior (Home Secretary).

El 1911 va ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat, posició que va mantenir durant la Primera Guerra Mundial. El 1915 va ser acusat com un dels responsables del desastre del desembarcament dels Dardanels. Poc després se li va assignar un càrrec com a ministre sense cartera, lloc que ell mateix va abandonar per considerar que el seu treball era desaprofitat i va tornar a l'exèrcit durant uns mesos. El 1917, un canvi de govern el va fer va tornar a la política com a Ministre de Municions. Aquí es va manifestar com un clar opositor al bolxevisme i partidari de la intervenció aliada a la Guerra Civil Russa. El 1921 va esdevenir Secretari d'Estat per a les Colònies i va ser un dels signants del Tractat Anglo-Irlandès que establia la creació de l'Estat Lliure d'Irlanda.

El 1922 es van celebrar noves eleccions i una crisi en el Partit Liberal va fer que perdés el seu càrrec ministerial i el seu lloc com a parlamentari. Però el 1924 va tornar a ser elegit, aquesta vegada com a "Constitucionalista" (independent) encara que de mica en mica s'havia anat acostant al Partit Conservador, al qual es va tornar a unir a l'any següent.

El 1924 va ser nomenat Canceller de l'Exchequer (càrrec equivalent al de Ministre d'Hisenda) sota el govern de Stanley Baldwin. La seva decisió de fer que el Regne Unit tornés al Patró Or va tenir conseqüències desastroses per a l'economia i va portar a una vaga general el 1926. En aquesta època també va manifestar certa simpatia per les idees feixistes del dictador italià Benito Mussolini, que va qualificar com una bona manera de combatre les forces subversives, és a dir, de contrarestar l'amenaça d'una revolució comunista.

El govern conservador va ser derrotat a les eleccions de 1929 i en els pròxims dos anys Churchill es va allunyar progressivament de les idees dels líders del Partit Conservador, per exemple oposant-se fortament a la independència de l'Índia fins al punt de denigrar a personalment a Mahatma Gandhi. Durant uns anys no va ser elegit per a cap càrrec del govern. En aquest període va enllestir la redacció de diversos llibres.

Aviat però la seva atenció es va centrar en l'ascensió al poder d'Adolf Hitler a Alemanya i en la seva política de rearmament que violava clarament el Tractat de Versalles. Durant un temps va defensar tot sol el rearmament del Regne Unit per contrarestar l'amenaça de Hitler. Fins al punt que va haver de pagar de la seva butxaca emissions des de Ràdio Mònaco, dirigides als britànics, des d'on advertia a la població del perill que suposava Hitler. També es va oposar amb vehemència a la política pactista del primer ministre Neville Chamberlain que va portar als Acords de Munic de 1938, que van permetre que Alemanya s'annexés la regió dels Sudets, fins llavors part de Txecoslovàquia.

[edita] Segona Guerra Mundial

L'entrada del Regne Unit a la Segona Guerra Mundial va marcar la seva hora decisiva. En esclatar la guerra, el setembre de 1939, va tornar a ser nomenat Primer Lord de l'Almirallat. Des d'aquesta posició va defensar l'ocupació preventiva de les mines de ferro sueques i del port noruec de Narvik des d'on aquest ferro era transportat cap a Alemanya. També va insistir en la necessitat de minar les aigües territorials noruegues per tal de dificultar l'ús que en feien els alemanys, evitant així el bloqueig naval britànic. Tanmateix, el gabinet de Chamberlain es va oposar a violar la neutralitat d'aquests dos països fins a l'abril de 1940, quan Alemanya va envair Noruega i ja va ser massa tard.

La derrota aliada a Noruega va precipitar la caiguda de Neville Chamberlain i el 10 de maig de 1940, el mateix dia que començava l'atac alemany contra França, Bèlgica i els Països Baixos, Churchill va ser nomenat Primer Ministre del Regne Unit. En el seu discurs va dir: " No tinc res més a oferir que sang, esforç, suor i llàgrimes". Després de la derrota dels exèrcits aliats a Bèlgica, va animar als desmoralitzats francesos a continuar lluitant però la derrota de França unes setmanes després van deixar al Regne Unit sol en front d'Alemanya i Itàlia. Churchill era un mestre de l'oratòria i el 4 de juny de 1940, al Parlament britànic (Cambra dels Comuns), en motiu de la caiguda de França, va pronunciar aquest memorable discurs: (...) "Encara que grans extensions d'Europa i molts estats vells i famosos hagin caigut o puguin caure en poder de la Gestapo i de tot l'aparell odiós del govern nazi, no flaquejarem ni fracassarem. Arribarem fins al final. Lluitarem a França, lluitarem als mars i als oceans, lluitarem a l'aire amb confiança i força creixents; defensarem la nostra illa al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els llocs de desembarcament, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai...." (...) Malgrat les expectatives adverses a les que s'enfrontava el país, va refusar rendir-se (com esperava Hitler) i va mantenir-se ferm a continuar lluitant fins a la victòria, que ell creia possible. L'exemple de Churchill i la seva incendiària oratòria van permetre mantenir la cohesió espiritual del poble britànic en les hores de prova suprema que van significar la derrota de França i l'enfrontament en solitari contra el nazisme que dominava gairebé tota Europa.

Les seves esperances de no ser derrotats es centraven sobretot en l'enorme dificultat que suposaria per als alemanys creuar el Canal de la Mànega donat que els britànics eren els amos absoluts del mar i la seva força aèria era considerable. Aquests càlculs es van veure confirmats a finals d'estiu de 1940 quan el Regne Unit va guanyar la decisiva batalla d'Anglaterra. Churchill també esperava poder atreure als Estats Units a la guerra, cosa que creia que decantaria definitivament la balança a favor seu i en contra d'Alemanya. Les seves bones relacions amb el President dels Estats Units Franklin D. Roosevelt van proporcionar a la Gran Bretanya grans quantitats de subministres a través de l'Atlàntic, vitals per a l'esforç de guerra britànic.

Va ser la mateixa Alemanya qui va proporcionar aliats al Regne Unit envaint la Unió Soviètica el juny de 1941 i declarant la guerra als Estats Units el desembre del mateix any. Aquests estats aliats van menar les operacions militars que van permetre la derrota del nazisme l'any 1945. Poc abans, Churchill, Roosevelt i el màxim dirigent soviètic Iósif Stalin s'havien repartit les àrees d'influència de la post-guerra a Europa en la Conferència de Jalta de febrer de 1945.

[edita] Després de la guerra

Finalment, encara que els aliats van guanyar la guerra, el poble britànic li va donar l'esquena i no el va elegir en les eleccions de 1945 que va guanyar el seu oponent Clement Attlee.

Al començament de la Guerra Freda, va popularitzar el terme "teló d'acer" per a il·lustrar la separació entre l'Europa comunista i la capitalista.

[edita] Segon mandat

Durant els anys de la post-guerra va mantenir-se com a líder de la oposició però després de les eleccions generals de 1951 va tornar a ocupar el càrrec de Primer Ministre. El 1955 va presentar la seva renúncia i va ser succeït per Anthony Eden. La reina Isabel II li oferí aleshores el ducat de Dover, però Churchill rebutjà ésser ennoblit.

[edita] Obra literària

Churchill va ser un escriptor prolífic durant tota la seva vida i en els períodes que va estar fora del govern es considerava com un escriptor que també era membre del Parlament. A pesar del seu origen aristocràtic la seva herència va ser insignificant, atès que la seva mare havia gastat la major part d'ella. És per això que sempre va estar curt de diners i amatent a escriure per a assolir una remuneració que li permetés mantenir el nivell luxós de vida que duia. Diverses de les seves primeres obres històriques van ser escrites amb la finalitat d'obtenir diners.

Va tenir molt poc interès per la història social o econòmica, ja que veia la història des del punt de vista militar i polític, creada per grans homes més que per forces econòmiques o canvis socials.

Churchill fou el més influent expositor de la història segons el concepte "Whig", el qual es basava en la creença dels segles XVIII i XIX en la qual el poble britànic tenia una grandesa única i molt especial, així com una destinació imperial i que, per tant, la història de la Gran Bretanya havia de veure's com el progrés per a arribar a aquesta destinació. Aquesta creença va inspirar tant la seva obra literària com política i mai va modificar el seu punt de vista o va mostrar interès algun per altres escoles de pensament.

Els seus llibres d'història es poden catalogra en tres categories:

• La primera es relaciona amb la història de la seva família, com és la biografia del seu pare Life of Randolph Churchill (1906) i del seu ancestre Marlborough: His Life and Times (1933-1938). Aquestes biografies han estat qüestionades pel desig de Churchill de presentar aquests personatges en els seus millors aspectes, fent molt poc ús del material històric existent i en el cas del seu pare, ometent informació que reflectien elements poc atractius d'ell. La biografia de Marlborough assenyala el gran talent literari de Churchill, no tant per la seva rigurositat històrica sinó pel seu llenguatge.

• La segona categoria són els treballs autobiogràfics de Churchill, incloent les seves experiències com a corresponsal de guerra, les quals van ser plasmades en llibres com Makaland Field Force(1898), The River War (1899), London to Ladysmith via Pretòria (1900) i Ian Hamilton's March (1900). Uns llibres molt interessants i entretinguts, que contenent informació molt valuosa sobre les guerres imperials de la Gran Bretanya a l'Índia, Sudan i Sud-àfrica, tot i que enr realitat eren llibres escrits per la seva autopromoció, ja que des de 1900 Churchill estava bolcat de ple a la política.

• La seva reputació com escriptor, no obstant això, descansa principalment en la tercera categoria dels seus llibres que són tres massius treballs d'història narrativa. Aquestes són les històries de la Primera Guerra Mundial: The War Crisis (sis volums, 1923-1931) i la Segona Guerra Mundial: The Second World War (sis volums, 1948-1953) i History of the English-Speaking People (quatre volums, 1956-1958); uns dels llibres d'història més extensos que mai hagin estat publicats. La història narrada per Churchill sobre les dues Guerres Mundials està lluny de ser convencional, ja que l'autor va participar-hi activament en elles. Ambdues són, per tant, memòries i fets històrics, però Churchill es va assegurar d'incloure esdeveniments en els quals no hi va participar, com per exemple la guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica. Inevitablement, en els seus llibres el centre de la narrativa és la Gran Bretanya i ell mateix. Arthur Balfour va opinar sobre The World Crisis com "una brillant autobiografia, disfressada com una història de l'univers".

Com a membre del govern en part de la Primera Guerra Mundial i com Primer Ministre en la Segona, Churchill va tenir accés a documents oficials, plans militars, secrets oficials i correspondència entre els líders de les potències mundials. Després de la Primer Guerra Mundial, quan existia molt poques regles referents a l'ús d'aquesta documentació, Churchill simplement va prendre aquests documents quan es va retirar del govern i va fer ús lliure d'ells en els seus llibres. A partir d'aquell moment van sorgir una sèrie de regles estrictes que van evitar que documents oficials fossin utilitzats per escriure narratives històriques o memòries una vegada que els ministres abandonessin el govern.

El 1953 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, per les seues memòries de guerra i el seu treball periodístic o, segons l'Acadèmia Sueca, per la seva mestria en la descripció històrica i biogràfica així com per la brillant oratòria en defensa i exaltació dels valors humans.

[edita] Obra seleccionada

• 1898: The Story of the Malakand Field
• 1899: The River War
• 1900: Savrona
• 1906: For Free Trade
• 1906: Lord Randolph Churchill, 2 volums
• 1908: My African Journey
• 1923-1931: The World Crisis, 6 volums
• 1930: My Early Life
• 1931: India
• 1933-1938: Marlborough, 4 volums
• 1937: Great Contemporaries
• 1939: Step by Step
• 1946: Victory
• 1948-1954: The Second World War, 6 volums
• 1951: In the Balance
• 1951: War Speeches, 3 volums
• 1956-1958: A History of the English-speaking Peoples, 4 volums
• 1962: Frontiers and Wars

[edita] Retir i mort

Durant els últims anys de la seva vida va viure retirat a Chartwell (Westerham, comtat de Kent, Anglaterra) i al sud de França. El 15 de gener de 1965 va sofrir una trombosi cerebral i nou dies després va morir.

[edita] Honors

El 1953 li fou concedit el títol de Cavaller, esdevenint Sir Winston Churchill, i el 24 d'abril de 1953 fou nomenat Cavaller de l'Orde de la Lligacama, i investit com a tal el 14 de juny de 1954. El 1955 se li va oferir el títol de duc, triant el títol inèdit de Duc de Londres, però el seu fill Randolph el va convèncer perquè el refusés (a ningú més, fora dels membres de la família reial, se'ls hi ha concedit aquest honor posteriorment). L'any 1956 li fou concedit el Premi Internacional Carlemany, concedit a Aquisgrà, pel seu esforç en defensar la unitat europea.

El 1963 va ser la primera persona en convertir-se en Ciutadà Honorari dels Estats Units d'Amèrica.

1. Cavaller Company del Molt Noble Orde de la Lligacama – nomenat el 24/4/1953 i investit el 14/6/1954
2. Orde del Mèrit – nomenat l'1/1/1946 i investit el 8/1/1946
3. Orde dels Companys d'Honor – nomenat el 19/10/1922 i investit el 16/6/1923
4. Medalla del Servei General a l'Índia 1854-95 (barra "Frontera del Panjab 1897-98) – atorgada el 10/12/1898
5. Medalla de la Reina del Sudan 1896-97 – atorgada el 27-3-1899
6. Medalla de la Reina de Sud-àfrica 1899-1902 (barres "Turó e Diamant, Johannesburg, Alliberament de Ladysmith, Estat Lliure d'Orange, Muntanyes de Tugela, Colònia del Cap)– atorgada el 15/7/1901
7. Estrella de 1914-15 - atorgada el 10-10-1919
8. Medalla Britànica de la Guerra 1914-20 – atorgada el 13-10-1919
9. Medalla de la Victòria 1914-1918 – atorgada el 4-6-1920
10. Estrella de 1939-45 – atorgada el 9-10-1945
11. Estrella d'Àfrica – atorgada el 9-10-1945
12. Estrella d'Itàlia – atorgada el 2-8-1945
13. Estrella de França i Alemanya – atorgada el 9-10-1945
14. Medalla de la Defensa – atorgada el 9-10-1945
15. Medalla de la Guerra 1939-1945 – atorgada l'11-12-1946
16. Medalla de la Coronació del Rei Jordi V 1911
17. Medalla del Jubileu de Plata del Rei Jordi V 1935
18. Medalla de la Coronació del Rei Jordi VI 1937
19. Medalla de la Coronació de la Reina Elisabet II 1953
20. Condecoració Territorial (Rei Jordi V) – atorgada el 31-10-1924
21. Creu de l'Orde del Mèrit Militar amb Distintiu Vermell de 1a Classe (Espanya) – atorgada el 6/12/1895 y ratificada el 25/1/1896
22. Gran Cordó de l'Orde de Leopold amb Palma (Bèlgica) – 15/11/1945
23. Gran Creu de Cavaller de l'Orde del Lleó Neerlandès (Holanda) – Maig 1946
24. Gran Creu de l'Orde de la Corona amb Fulles de Roure (Luxemburg) – atorgada el 14/7/1946
25. Gran Creu amb Collar del Reial Orde Noruec de Sant Olaf (Noruega) – atorgada el 11/5/1948
26. Orde de l'Elefant (Dinamarca) – atorgada el 9/10/1950
27. Orde de l'Alliberament (França) – atorgada el 6/11/1958
28. Molt Refulgent Orde de la Estrella del Nepal de 1a Classe (Nepal) – atorgada el 29/6/1961
29. Gran Faixí de l'Alta Orde de Sayyid Mohammed bin Ali el Senoussi (Regne de Líbia) – atorgada el 14/4/1962
30. Medalla del Servei Distingit a l'Exèrcit (EUA) – autoritzada el 10/5/1919 i atorgada el 16/7/1919
31. Creu de Guerra amb Palma (Bèlgica) – atorgada el 15/11/1945
32. Medalla Militar (França) – atorgada el 8/5/1947
33. Creu de Guerra amb Palma (França) – atorgada el 8/5/1947
34. Medalla de la Campanya de Cuba 1895-98 (Espanya) – atorgada en 1914
35. Medalla del Kediv de Sudan (barra "Khartoum") (Egipte) – atorgada en 1899
36. Medalla del Rei Christian X de la Llibertat (Dinamarca) – atorgada el 10/9/1946

Precedit per: El Duc de Marlborough	Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies 1905- 1908	Succeït per: Jack Seely
Precedit per: Vescomte Gladstone	President de la direcció de comerç 1910 - 1911	Succeït per: Reginald McKenna
Precedit per: Reginald McKenna	Primer Lord de l'Almirallat 1911 - 1915	Succeït per: Arthur Balfour
Precedit per: Edwin Samuel Montagu	Canceller del Ducat de Lancaster 1915	Succeït per: Herbert Samuel
Precedit per: Christopher Addison	Ministre de Municions 1917 - 1919	Succeït per: Lord Inverforth
Precedit per: el Vescomte Milner	Secretari d'Estat de la Guerra 1919 - 1921	Succeït per: Sir Laming Worthington-Evans
Precedit per: Lord Weir	Secretari d'Estat de l'Aire 1919 - 1921	Succeït per: Frederick Edward Guest
Precedit per: el Vescomte Milner	Secretari d'Estat de les Colònies 1921 - 1922	Succeït per: el Duc de Devonshire
Precedit per: el Vescomte Snowden	Canceller de l'Erari 1924 - 1929	Succeït per: el Vescomte Snowden
Precedit per: el Vescomte Snowden	Primer Lord de l'Almirallat 1939 - 1940	Succeït per: el Comte Alexander de Hillsborough
Precedit per: Neville Chamberlain	President de la Cambra dels Comuns 1940 - 1942	Succeït per: Sir Stafford Cripps
Precedit per: Neville Chamberlain	Primer Ministre del Regne Unit 10 de maig de 1940 - 27 de juliol de 1945	Succeït per: Clement Attlee
Precedit per: Càrrec de nova creació	Ministre de Defensa 1940 - 1945	Succeït per: Clement Attlee
Precedit per: Clement Attlee	Cap de l'Oposició 1945 - 1951	Succeït per: Clement Attlee
Precedit per: Clement Attlee	Primer Ministre del Regne Unit 27 d'octubre de 1951 - 7 d'abril de 1955	Succeït per: Sir Anthony Eden
Precedit per: Emanuel Shinwell	Ministre de Defensa 1951 – 1952	Succeït per: el Comte Alexander de Tunísia
Precedit per: Walter Runciman Alfred Emmott	Membre del Parlament per la circumscripció d'Oldham amb Alfred Emmott 1900 – 1906	Succeït per: John Bright Alfred Emmott
Precedit per: Sir William Houldsworth	Membre del Parlament per la circumscripció de Mànchester Nord-oest 1906 – 1908	Succeït per: William Joynson-Hicks
Precedit per: Alexander Wilkie John Leng	Membre del Parlament per la circumscripció de Dundee amb Alexander Wilkie 1908 – 1922	Succeït per: Edmund Morel Edwin Scrymgeour
Precedit per: Sir Charles Lyle	Membre del Parlament per la circumscripció d' Epping 1924 – 1945	Succeït per: Leah Manning
Precedit per: Nova circumscripció	Membre del Parlament per la circumscripció de Woodford 1945 – 1964	Succeït per: Patrick Jenkin
Precedit per: Neville Chamberlain	Cap del Partit Conservador Britànic 1940 – 1955	Succeït per: Sir Anthony Eden
Precedit per: Herbert Henry Asquith	Rector de l'Universitat d'Aberdeen 1914 – 1918	Succeït per: el Vescomte Cowdray
Precedit per: Sir John Gilmour	Rector de l'Universitat d'Edinburgh 1929 – 1932	Succeït per: Ian Standish Monteith Hamilton
Precedit per: el Vescomte Haldane	Canceller de l'Universitat de Bristol 1929 – 1965	Succeït per: el Duc de Beaufort
Precedit per: el Marquès de Willingdon	Lord Guardià dels Cinc Ports 1941 – 1965	Succeït per: Sir Robert Menzies
Precedit per: David Grenfell	Pare de la Casa 1959 – 1964	Succeït per: Rab Butler
Precedit per: David Logan	Membre del Parlament més Veterà febrer de1964 – octubre de 1964	Succeït per: Manny Shinwell

[edita] Enllaços externs

• (anglès) Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1953
• (anglès) Winston Churchill al Projecte Gutenberg

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	Viccionari
	Viquidites
	Viquiespècies.
	Viquillibres
	Viquinotícies
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	Viquitexts
	Viquiversitat