Fidel Castro Ruz

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fidel Castro Ruz
Fidel Castro Ruz

Escut de Cuba
1r President del Consell d'Estat
de la República de Cuba
Mandat
2 de desembre de 1976 – 24 de febrer de 2008
Vicepresident(s)   Raúl Castro Vicep. 1r
Precedit per Osvaldo Dorticós Torrado
President de la República
Succeït per Raúl Castro

Mandat
16 de febrer de 1959 – 2 de desembre de 1976
Precedit per José Miró Cardona
Succeït per càrrec abolit

Primer secretari del
Partit Comunista de Cuba
En el càrrec
Assumpció del càrrec
3 d'octubre de 1965
Precedit per càrrec nou

Naixement 13 d'agost de 1926 (1926-08-13) (88 anys)
Birán, Cuba
Partit polític Partit Comunista de Cuba
Parella Dalia Soto del Valle
Professió Polític i advocat
Nacionalitat Cuba Cuba
Signatura Firmafidel.jpg

Fidel Alejandro Castro Ruz (Birán, Mayarí, actual Província d'Holguín, Cuba; 13 d'agost de 1926) és un polític cubà. Va ser mandatari del seu país, sota els càrrecs de primer ministre (1959-1976) i president de Cuba (1976-2008). Actualment exerceix com a primer secretari del Partit Comunista de Cuba i com a comandant en cap de les Forces Armades Revolucionàries (Exèrcit) de Cuba. És, a més a més, un dels condecorats per la Unió Soviètica amb l'Orde de Lenin i amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles (1961). És doctor en Dret civil i llicenciat en Dret diplomàtic.[1]

Castro es va iniciar en la vida pública com a polític opositor i va destacar especialment després de l'assalt a la caserna Moncada el 1953, pel qual va ser condemnat a presó. Després de ser indultat gràcies a la pressió de l'opinió pública,[2] es va exiliar a Mèxic, on va planejar la invasió guerrillera de 1956. Va arribar al poder després d'encapçalar la revolució cubana, que va triomfar l'1 de gener de 1959, derrocant el règim de Fulgencio Batista. Va ser nomenat primer ministre el 27 de febrer del mateix any pel President Manuel Urrutia. El 1961 va liderar l'adopció del marxisme pel govern revolucionari, establint el primer estat socialista d'Amèrica. Després de les reformes de 1976, va ser elegit president del Consell d'Estat i del Consell de Ministres. Des de la fundació del partit comunista el 1965, n'és el primer secretari.

El 19 de febrer del 2008, en una carta publicada al diari Granma, va anunciar que no es presentaria ni acceptaria el lloc de president i comandant en la reunió de l'Assemblea Nacional del Poder Popular del 24 de febrer del mateix any.[3] No obstant això, romangué com a primer secretari del partit comunista.

En l'àmbit internacional, inicialment conservava bones relacions amb els EUA; va entaular, després, estrets llaços amb la Unió Soviètica. Després d'una sèrie d'expropiacions a propietaris nord-americans, les desavinences amb els EUA van desembocar en l'embargament econòmic contra Cuba. De llavors ençà, la relació entre els dos països ha estat obertament antagònica, la qual cosa va quedar confirmada després de la fracassada invasió de Bahía de Cochinos el 1961.

A causa de la seva llarga gestió i de les característiques controvertides de les seves polítiques, s'ha generat un polèmic i intens debat entre opositors i partidaris sobre el seu govern: des de qualificar-lo com una dictadura fins a considerar-lo l'expressió de la voluntat del poble cubà.

Infantesa i joventut[modifica | modifica el codi]

Castro va néixer al poblat de Birán, a Mayarí, un municipi de l'antiga província d'Oriente, el 1926, com a fill natural d'un emigrat gallec, Ángel Castro Argiz, casat en segones núpcies anys després[4] amb Lina Ruz González, descendent de canaris.[5] Quan tenia vuit anys i mig va ser batejat, i fins després del 1940 el seu pare no va obtenir el divorci de la seua primera esposa, María Luisa Argota, i va poder contreure noves núpcies amb Lina Ruz.[6] Ambdós eren analfabets, encara que tots dos van aprendre a llegir en la seva maduresa. El seu pare, d'origen humil, eventualment aconseguiria una sòlida posició econòmica. Amb quatre anys, Fidel va començar a estudiar en una petita escola a Birán. A causa de la seva destacada intel·ligència, els seus pares van decidir d'enviar-lo a Santiago de Cuba a l'edat de 6 anys, juntament amb la seva germana Angelita, a cura de qui havia estat la seva professora a Birán.[7] Malgrat la situació econòmica de la seva família, l'any 1932 Castro va experimentar la fam, ja que la institutriu que el cuidava usava la seva assignació per mantenir tota la seva família, en un període d'especial duresa econòmica al país.[8]

El 1934 va ingressar al col·legi lasalià de Santiago. Al setembre de 1939 s'inscriuria al Col·legi de Dolores, dels jesuïtes, també a Santiago de Cuba.[9] El 1942 va ingressar al col·legi Belén de L'Havana, on va ser seleccionat millor esportista del curs 1943-1944.[10] Va acabar el batxillerat al juny del 1945, juntament amb qui seria el seu cunyat, Rafael Díaz-Balart, el seu millor amic d'aleshores i després enemic acèrrim.

Universitat i inicis de la vida política[modifica | modifica el codi]

Va ingressar a la Universitat de L'Havana el 4 de setembre de 1945.[11] En aquests primers anys, la seva vida acadèmica va ser caracteritzada per la seva absència quasi total a les aules.[12] A partir del tercer any, Castro es va dedicar amb especial intensitat a la seva tasca acadèmica, matriculant-se per lliure, i arribant a matricular-se de tres carreres (dret, dret diplomàtic i ciències socials) amb la intenció d'obtenir una beca per estudiar a Europa o els EUA.[13]

Va ser durant el període universitari que va tenir accés a algunes obres literàries que, segons ell, li van permetre d'aconseguir una certa maduresa política. Les seves primeres passes en la política van ser en l'àmbit estrictament universitari. Va ser elegit delegat de curs i va arribar a rebre amenaces de mort en enfrontar-se a un candidat de la Federació Estudiantil Universitaria (FEU) que tenia el suport del govern de Ramón Grau San Martín.[14]

El 1947, amb 21 anys, com a president del Comité Pro Democracia Dominicana de la FEU,[15] va promoure accions per reclamar la destitució del dictador dominicà Rafael Trujillo i va formar part de la Invasió de Cayo Confites, amb l'objectiu de derrocar-lo. Quan van ser interceptats a la Bahía de Nipe quan intentaven arribar a sòl dominicà, es va llençar a l'aigua i escapa a nedant fins a Cayo Saetía.[16]

El 1948 va ser enviat a Colòmbia com a delegat de la FEU a la IX Conferència Interamericana; estava citat per trobar-se amb el candidat a president Jorge Eliécer Gaitán la mateixa tarda en què aquest va ser assassinat (va ser l'anomenat «Bogotazo»).

Quan va tornar a Cuba, va contreure matrimoni amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de filosofia d'una acomodada família havanera. Realitzen el seu viatge de noces a Nova York, residint al 156 West, 82th Street de Manhattan. Castro és temptat a inscriure's a la Universitat Harvard per acabar els seus estudis. D'aquest matrimoni naixerà el seu prime fill, Fidel Félix Castro Díaz-Balart.

El 1950 va obtenir el seu diploma en lleis. El 1951, es va suïcidar Eduardo Chibás, líder del Partit Ortodox, amb el qual Castro havia simpatitzat des dels seus anys universitaris. Al juny del 1952 es va presentar per aquest partit com a independent, por una circumscripció de L'Havana, com a candidat al Parlament, però el colp d'estat del general Fulgencio Batista va derrocar el govern de Carlos Prío Socarrás i va anul·lar les eleccions. El colp —reconegut pel govern nord-americà— va provocar l'amoïnament de Castro, que utilitzaria els seus contactes amb la Joventut del Partit Ortodox per aglutinar un grup de joves que protagonitzarien el futur assalt a la Caserna Moncada.

Resistència contra Batista[modifica | modifica el codi]

Educat a Cuba, en escoles jesuïtes i, més tard, al Col·legi Belén de l'Havana, també jesuïta. El 1945 va ingressar a la Universitat de l'Havana per estudiar dret, graduant-se el 1950.

Castro va exercir en un petit despatx d'advocats entre 1950 i 1952. El 1952 va ser candidat al parlament pel Partido Ortodoxo, però el cop d'estat del general Fulgencio Batista va enderrocar el govern de Carlos Prio Socarras i va anul·lar les eleccions. Castro va acusar a Batista davant els tribunals de violar la constitució, però la seva petició va ser rebutjada. En resposta, Castro va organitzar el 26 de juliol de 1953 un atac armat de conseqüències nefastes contra les casernes Moncada, de Santiago de Cuba, i Carlos Manuel de Céspedes, de Bayamoen, ambdós a la província d'Oriente. Van morir més de vuitanta atacants i Castro va ser fet presoner, jutjat i sentenciat a quinze anys de presó. (En l'al·legat final del judici, Castro va pronunciar un apassionat discurs, en el qual va defensar les seves accions i va explicar els seus punts de vista polítics).[11] Després de 22 mesos de presó, va ser alliberat en l'amnistia general de maig de 1955 i es va exiliar a Mèxic i als Estats Units.

Amb el vaixell Granma, comprat de manera clandestina per un grup d'exilats cubans a Mèxic, va tornar a Cuba amb altres exiliats del Movimiento 26 de Julio el 2 de desembre de 1956. Al cap de pocs dies de marxa són sorpresos en Alegria del Pío. Els pocs supervivents (entre ells, el Che Guevara, Raúl Castro i Camilo Cienfuegos) es van retirar a la Sierra Maestra, des d'on van lliurar una guerra d'escamots contra el govern de Batista. El moviment de Castro va guanyar suport popular i va arribar a contar amb més de 800 combatents. El 24 de maig de 1958, Batista va enviar disset batallons contra Castro en la Operación Verano. Tot i ser superades en nombre, les forces de Castro van encadenar una sèrie de sorprenents victòries, ajudades per les desercions i rendicions massives entre les tropes de Batista. L'1 de gener de 1959, Batista abandonava el país i les forces de Castro prenien L'Havana.

Renúncia al poder[modifica | modifica el codi]

Malgrat la seva edat avançada, el president Fidel va continuar personalment al capdavant del govern fins al 31 de juliol del 2006, data en la qual el seu secretari, Carlos Valenciaga, va anunciar que delegava provisionalment el seu càrrec en Raúl Castro, mentre es recuperava d'una intervenció quirúrgica intestinal. Posteriorment, el 2008 ho faria de manera definitiva a causa de problemes de salut.

El 19 de febrer del 2008 va anunciar en un article del periòdic Granma que no aspiraria a ser reelecte com a President del Consell d'Estat i Comandant en Cap, després de 49 anys en el poder, a cinc dies que el Parlament, l'Assemblea del Poder Popular, triés la nova cúpula del Govern, el dia 24 de febrer.

El seu germà Raúl Castro va ser elegit per l'Assemblea Nacional del Poder Popular de Cuba el dia 24 de febrer del 2008, i es va convertir així en el 23è President de Cuba.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. www.fidel-castro.es Secció "Biografía"
  2. «Biografía de Fidel Alejandro Castro Ruz» (en espanyol). Tierra. [Consulta: 25 de novembre de 2008].
  3. «Mensaje del Comandante en Jefe» (en espanyol). Granma, 19 de febrer de 2008. [Consulta: 25 de novembre de 2008].
  4. Genealogia de Fidel Castro, a Xenealoxia.org
  5. Ignacio Ramonet: Fidel Castro: biografía a dos voces (página 43 y siguientes). Barcelona: Debate, 2006. ISBN 84-8306-557-6.
  6. Entrevista al jesuïta espanyol Armando Llorente, que va ser professor i mentor de Fidel Castro al col·legi Belén de L'Havana. EFE, 6 de juny de 2007. www.univision.com
  7. Ignacio Ramonet: Fidel Castro: biografía a dos voces (página 61 y 62). Barcelona: Debate, 2006. ISBN 84-8306-557-6.
  8. Ignacio Ramonet: Fidel Castro: biografía a dos voces (página 63-65). Barcelona: Debate, 2006. ISBN 84-8306-557-6.
  9. Ignacio Ramonet: Fidel Castro: biografía a dos voces (página 572). Barcelona: Debate, 2006. ISBN 84-8306-557-6.
  10. Norberto Fuentes: La autobiografía de Fidel Castro I: el paraíso de los otros. Barcelona: Destino, 2004. ISBN 978-9707490017. Página 17
  11. La historia me absolverá

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Per Fidel Castro[modifica | modifica el codi]

Imatges[modifica | modifica el codi]

Sobre Fidel Castro[modifica | modifica el codi]



Càrrecs públics
Precedit per:
Osvaldo Dorticós Torrado
President de Cuba
2 de desembre de 1976 - 24 de febrer de 2008
Succeït per:
Raúl Castro