Revolucions de 1989

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Revolucions de 1989
Revolucions de 1989
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Acords de la Taula Rodona, a Varsòvia; caiguda del mur de Berlín; Revolució romanesa a Bucarest; Revolució de Vellut a Praga; Via Bàltica a les Repúbliques Socialistes Soviètiques d'Estònia, Letònia i Lituània
Data 9 de març de 1989 – 27 d'abril de 1992
També conegut com Caiguda del Comunisme, Col·lapse del Comunisme, Col·lapse del Socialisme, Caiguda del Socialisme, Tardor de les Nacions, Primavera Europea
Participants Ciutadans de les nacions del bloc de l'Est
Resultat

Les Revolucions de 1989 (també conegudes com la Caiguda del Comunisme, el Col·lapse del Comunisme, les Revolucions d'Europa de l'Est i la Tardor de les Nacions[1]) foren una onada revolucionària que va recórrer Europa Central i Oriental durant la tardor del 1989 que significaren la fi del estats comunistes europeus en un període de pocs mesos.[2]

Els fets es van iniciar a Polònia el 1989,[3][4] i va prosseguir a Hongria, Alemanya de l'Est, Bulgària, Txecoslovàquia i Romania. Una característica comuna a la majoria d'aquests esdeveniments va ser l'ús extensiu de campanyes de resistència civil, que va demostrar l'oposició popular a la continuació del règim de partit únic i contribuir a la pressió per al canvi.[5] Romania va ser l'únic país del bloc de l'Est on el poble va enderrocar al seu règim comunista de forma violenta;[6] no obstant això, en la mateixa Romania i en alguns altres llocs, també va haver-hi certa violència exercida pel règim sobre la població. Les protestes de la plaça de Tian'anmen de 1989 no van aconseguir inspirar importants canvis polítics a la Xina, tot i que les impactants imatges de desafiament durant la protesta (com L'home del tanc de Tiananmen) van ajudar a precipitar els esdeveniments en altres parts del món. Entre les revolucions anticomunistes, va produir-se la caiguda del mur de Berlín, que va simbolitzar la reunificació alemanya, el 1990.

La Unió Soviètica es va dissoldre a finals de 1991, provocant que 14 països (Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan) declaréssin la seva independència i la major part del país fos succeït per la Federació Russa. El comunisme va ser abandonat entre 1990 i 1992 a Albània i a Iugoslàvia, que va dissoldre's en cinc estats des de 1992: Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Eslovènia i la República Federal de Iugoslàvia (més tard anomenada Sèrbia i Montenegro, i més tard dividida en dos estats, Sèrbia i Montenegro). El 2008 Kosovo va independitzar-se de Sèrbia. Txecoslovàquia també es va dissoldre tres anys després de la fi del règim comunista, entre la República Txeca i Eslovàquia, el 1992.[7] L'impacte es va sentir en desenes de països socialistes. El comunisme va ser abandonat en països com Cambodja, Etiòpia, Mongòlia i Iemen del Sud. El col·lapse del comunisme va portar als analistes a declarar la fi de la Guerra Freda.

Les revolucions de 1989 també van coincidir amb una onada massiva de democratització internacional: amb una minoria majoritàriament restringida al primer món i l'Índia fins a mitjans de la dècada de 1980, la democràcia representativa es va convertir, almenys oficialment, en el sistema polític de la meitat dels països de la món de la dècada de 1990.

La perestroika, palanca de canvi[modifica | modifica el codi]

L'objectiu últim de la perestroika era apuntalar i rendibilitzar el sistema. Era una aposta arriscada, ja que podia acabar destruint-lo com, de fet, va passar.

El règim soviètic tenia un esquema on els estats de l'Est havien de jugar un paper destacat: se'ls havia de liberalitzar, la qual cosa afavoria un cert greu d'integració amb la meitat occidental del continent. D'aquesta manera, passarien a ser canals de contacte permanent per obtenir inversions, tecnologia i, en definitiva, el màxim grau possible de distensió i col·laboració. La manera de posar en marxa el procés va consistir, simplement, a no fer res per defensar els vells règims a l'Est d'Europa. No està clar fins on es pensava arribar seguint aquest camí; en qualsevol cas, els límits van quedar marcats per la renúncia a utilitzar la força i pensar que el gruix de les poblacions no renunciaria als beneficis de l'estat benefactor construït pels règims comunistes.

La RDA, Polònia , Hongria i Txecoslovàquia, cadascuna al seu estil, van ser les locomotores del canvi.

A Romania i Bulgària, l'estat de benestar, tot i ser molt limitat en les ofertes, havia substituït la misèria i l'endarreriment dels anys d'entreguerres i la posada en marxa d'una infraestructura industrial va invertir els percentatges entre població rural i urbana i va crear un verdader estrat professional, una mena de petita classe mitjana que amb prou feines havia existit en aquests països abans del 1945. Això feia que aquest règims fossin més estables: per exemple, mai s'havia produït una intervenció militar soviètica o un cop d'estat violent des del 1945, a diferència d'Hongria, Txecoslovàquia o Polònia.

Polònia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Solidarność

Polònia era la part més dèbil degut a les crisis econòmiques i els brutals reajustaments salarials que ja havien produït revoltes obreres el 1970. Deu anys més tard, es va tornar a repetir la mateixa contingència, però en aquesta ocasió el règim no va reprimir els contestataris amb la mateixa contundència i aquesta irresolució va donar peu a l'aparició d'un sindicat independent, Solidarność (Solidaritat) l'estiu del 1980, que alhora va aconseguir forçar el govern a un pacte en el qual en reconeixia l'existència legal.

En la decisió demostrada pels obrers polonesos i part de la població va tenir molta influència el fet que dos anys abans, l'arquebisbe de Cracòvia, el cardenal Karol Wojtyła, fos elegit nou Papa. El 1979 va visitar Polònia, i les multituds enceses van sortir al carrer en honor del pontífex polonès.

En plena guerra freda, els comunistes polonesos no estaven disposats a tolerar l'esfondrament del règim, i abans que es produís una intervenció soviètica, el mateix Exèrcit polonès va fer un cop el desembre del 1981, i va il·legalitzar el sindicat Solidarność. Però la situació econòmica no va millorar, i el descontentament arribava cada dia a més sectors socials. L'arribada de Gorbatxov al poder i la posada en marxa de la perestroika van acabar de decidir el mateix règim comunista a pactar una sortida consensuada amb l'oposició: el 1988, de l'anomenada Taula Rodona va sorgir l'acord d'organitzar unes eleccions parcialment lliures que es van celebrar l'estiu següent i en les quals els candidats sorgits de Solidarność van tenir una gran victòria.

Hongria[modifica | modifica el codi]

Després de la revolució hongaresa de 1956, no es van tornar a produir commocions polítiques importants. Els líders locals es van concentrar en el desenvolupament econòmic i tecnològic que va triomfar plenament a mitjans dels anys seixanta. El resultat va ser un equilibrat sistema de benestar econòmic i promoció social moderada.

Com en el cas polonès, també a Hongria el sector més aperturista del partit va començar a desmuntar el règim per pròpia iniciativa. Però aquí ni tan sols van existir les tensions derivades de l'aguda crisi econòmica polonesa i la pressió política.

La perestroika també havia arribat a Hongria i es va manifestar al llarg de la segona meitat del 1988 i la primera de 1989, quan es va començar a treballar en tot un nou cos constitucional i legislatiu per obrir camí al pluralisme polític: l'octubre d'aquell mateix any el Partit Socialista Obrer Hongarès es va autodisoldre i es va transformar en un partit socialista de caràcter socialdemòcrata. Els motius per una autodisolució podrien ser el desig d'alliberar-se abans que la situació canviés a pitjor, l'explícit suport nord-americà, la tradicional emulació de l'exemple polonès i l'experiència històrica d'un país en què el parlamentarisme mai s'havia exercit sobre una base realment popular i, per tant, els canvis polítics decisius sempre s'havien fet des de dalt. En qualsevol cas, el succés de la liberalització hongaresa més transcendental per a tot el bloc oriental va ser el desmuntatge, ja al març, del Teló d'Acer a la frontera entre Hongria i Àustria, que ràpidament va començar a atraure una onada d'alemanys de l'Est desitjosos d'escapar a la República Federal Alemanya.

La RDA[modifica | modifica el codi]

La sagnia de població que el mur havia detingut el 1961 es va reprendre molt més dramàticament fins al punt que el 1989 va fer trontollar seriosament el règim d' Erich Honecker, que en principi no estava amenaçat per cap procés de contestació. De fet, el nivell de vida a la RDA era acceptablement bo i un percentatge considerable dels fugits cap a l'Oest el 1989 eren joves ben situats. Va ser la població que va decidir quedar-se a la RDA la que va començar a protestar massivament als carrers.

La temptació de recórrer a l'ús de la força per dissoldre les manifestacions va ser desaconsellada des de Moscou. I davant de la incapacitat de controlar la situació, el vell dirigent Erich Honecker es va veure obligat a deixar el poder.

Pocs dies més tard, el 9 de novembre, i ja en ple procés de liberalització del règim, la notícia que s'estaven autoritzant permisos permanents de sortida cap a la RFA per als ciutadans de la RDA va llançar la multitud contra el mur de Berlín. La guàrdia fronterera va quedar desbordada, i per primer cop milers de berlinesos van passar lliurement al sector occidental. La imprevisible caiguda del mur de Berlín va accelerar la descomposició de tot el bloc oriental.

Bulgaria[modifica | modifica el codi]

El 10 de novembre, un cop a palau organitzat pels elements més aperturistes del Partit Comunista Búlgar (amb el tàcit consentiment soviètic) va derrocar el vell líder búlgar Tòdor Jivkov.

Txecoslovaquia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució de Vellut

A Praga, la multitud al carrer va fer caure sense violència el règim comunista, que semblava fermament assentat; va ser l'anomenada "revolució de Vellut".

Romania[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució romanesa de 1989

Finalment, el 17 de desembre un esclat popular a la ciutat romanesa de Timisoara va encendre la flama d'una revolució que es va acabar estenent a Bucarest i va fer caure el dictador Nicolae Ceausescu.

Albània[modifica | modifica el codi]

Aquest esdeveniment va tancar el cicle de tardor-hivern de 1989, allargat breument per l'acceptació del multipartidisme a Albània, el desembre del 1990.

Conclusió: l'eliminació del bloc oriental[modifica | modifica el codi]

En conjunt, l'esfondrament del baluard soviètic avançat que era la RDA va fer inviable la continuació de la resta dels règims de l'Est, molt relacionats econòmicament i militarment entre ells. En la precipitació del fenomen havia tingut un gran paper l'esperança que aquest era el moment per enganxar-se a l'Europa rica.

Al començar l'any 1990 s'havia eliminat el bloc de l'Est, havia desaparegut el mur de Berlín, s'havia oberta la via cap a la reunificació d'Alemanya (3 d'octubre de 1990), la guerra freda semblava tocar al final i Gorbatxov havia demostrat sobradament el seu esperit conciliador i reformista... Tanmateix mancaven els fets que menaran les transicions a l'Est i la descomposició de Iugoslàvia i de l'URSS molt poc temps després.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Revolucions de 1989 Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Vegeu diversos usos d'aquest terme en les següents publicacions. El terme és una adaptació del nom àmpliament utilitzat per referir-se a les revolucions de 1848, la Primavera dels Pobles.
  2. E. Szafarz, "The Legal Framework for Political Cooperation in Europe" en The Changing Political Structure of Europe: Aspects of International Law, Martinus Nijhoff Publishers. ISBN 0-7923-1379-8. p.221.
  3. Sorin Antohi i Vladimir Tismăneanu, "Independence Reborn and the Demons of the Velvet Revolution" a Between Past and Future: The Revolutions of 1989 and Their Aftermath, Central European University Press. ISBN 963-9116-71-8. p.85.
  4. Boyes, Roger. «World Agenda: 20 years later, Poland can lead eastern Europe once again». The Times [UK], 4 juny 2009.
  5. Adam Roberts, Civil Resistance in the East European and Soviet Revolutions, Albert Einstein Institution, 1991. ISBN 1-880813-04-1. Disponible en pdf a: http://www.aeinstein.org/organizationse3a7.html.
  6. Piotr Sztompka, prefaci a Society in Action: the Theory of Social Becoming, University of Chicago Press. ISBN 0-226-78815-6. p. x.
  7. [1]. Cecl.gr (1992-04-27).