Charles de Gaulle

De Viquipèdia

Charles de Gaulle
18è President de la República Francesa 1r de la V República Copríncep d'Andorra
Mandat 8 de gener de 1959 – 28 d'abril de 1969
Precedit per	René Coty
Succeït per	Georges Pompidou Interinament Alain Poher
149è Primer Ministre de França 21è de la IV República
Mandat 1 de juny de 1958 – 8 de gener de 1959
Precedit per	Pierre Pflimlin
Succeït per	Michel Debré
1r Cap del govern provisional de la República
Mandat 3 de juliol de 1944 – 20 de gener de 1946
Precedit per	Ell mateix Com a cap de la França Lliure Henri Philippe Pétain Com a cap de la França de Vichy
Succeït per	Félix Gouin
Ministre de Defensa
Mandat 1 de juny de 1958 – 8 de gener de 1959
Precedit per	Pierre de Chevigné
Succeït per	Pierre Guillaumat
Cap de la França Lliure
Mandat 18 de juny de 1940 – 3 de juliol de 1944
Precedit per	Albert Lebrun Com a President de la República
Succeït per	Ell mateix Com a cap del Govern Provisional de la República Francesa
Naixement	22 de novembre de 1890 Lilla (Nord, Nord – Pas-de-Calais, França)
Mort	9 de novembre 1970 (79 anys) Colombey-les-Deux-Églises (Alt Marne, Xampanya-Ardenes, França)
Partit polític	Independent (fins a 1947) RPF (1947-1955) Independent (1955-1958) UNR (1958-1968) UDR (1968-1970)
Parella	Yvonne de Gaulle
Professió	Militar i polític
Religió	Catòlic Romà
Signatura

Charles André Joseph Marie de Gaulle (Lilla, 22 de novembre de 1890 - 9 de novembre de 1970) va ser un general i estadista francès.

Era fill d'un mestre d'escola i s'educà en una família molt catòlica. Era descendent d'aristòcrates procedents de Normandia i Borgonya, i un oncle seu fou un famós estudiós celtista. Llegí Maurice Barrès, Henri Bergson i Charles Péguy. Del 1908 al 1912 estudià a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr i fou destinat a al 33è regiment d'infanteria, on va romandre sota les ordres de Henri Philippe Pétain.

Taula de continguts 1 Orígens família 2 Primera Guerra Mundial 3 Entreguerres 4 Segona Guerra Mundial 5 V República 6 Referències

[edita] Orígens família

Fill de pares d'ascendència noble, Charles de Gaulle és d'origen del Nord per la seva família materna (els Maillot). Basant-se en la feina de la família de Gaulle, especialment l'avi patern del general de Gaulle, el de Gaulle seria una molt antiga família de la noblesa d'espasa francesa, que no és, però, reconeguda per cap noble francès ^[1].

Probablement el més antic avantpassat del general de Gaulle, d'acord amb aquest feina, Richard de Gaulle, escuder del rei Felip August, qui el va dotar d'una taxa de Elbeuf-en-Bray Normandia, en 1210. Hi ha rastres d'una prop de 1420 Jehan de Gaulle que, després del desastre de la Azincourt, es van resistir durant gairebé dos anys als anglesos Vire, al oest de Normandia, abans de ser obligat a l'exili a Borgonya.

[edita] Primera Guerra Mundial

En esclatar la Primera Guerra Mundial va obtenir el rangle de tinent i fou destinat a la Xampanya. Fou ferit a Dinant el 15 d'agost del 1914, i novament al Somme el 10 de març del 1915. Nomenat adjunt del seu comandant, el 2 de març del 1916 el seu regiment és gairebé destruït a Douaumont, vora Verdun, i ell mateix ferit greument amb una baioneta i presoner dels alemanys. Després de dos intents d'evasió, fou traslladat a la fortalesa d'Ingolstadt (Baviera), d'on no en serà alliberat fins al final de la guerra, malgrat vora cinc intents de fuga. Els anys de captiveri li deixaren un regust amarg, tot considerant-se un revenant, un soldat inútil que no servia per a res. Tot i això, el 1919 fou condecorat amb la Legió d'honor.

Per segles XVI i XVII, trobem proves de capitaines-châtelains de Gaulle a Cuisery al sud de Borgonya. Gaspard de Gaulle, descrit pel rei Charles IX de cavaller , va ser delegat de Chalon-sur-Saône el Estats Generals de Blois any 1576. Aquests de Gaulle havia instal·lat en Xampanya, on trobem les seves empremtes al Châlons-en-Champagne pels segles XVII i XVIII, exercint càrrecs de justícia. La família finalment es va establir a París pel mitjns del segle XVIII. El besavi del general de Gaulle, l'advocat del Parlament de París, va comparèixer davant la Tribunal Revolucionari al terror, però va aconseguir evitar la guillotina . Els de Gaulle estaven residint durant gairebé cent cinquanta anys a París Charles quan de Gaulle va néixer el 1890.

[edita] Entreguerres

Entre el 1932 i el 1937 fou destinat a la Secretaria General de la Defensa Nacional, on li pogujavascript:desa()é conèixer la política francesa de preparació per a la defensa nacional, amb la que va estar permanentment en fricció, ja que considerava que els exèrcits moderns, i França n'havia de tenir un, s'organitzaven al voltant de grans cossos motoritzats i una bona aviació, cosa que França no va fer, ja que els Caps d'Estat Major creien que el model de la guerra futura seria similar al de la Primera Guerra Mundial. Per això la defensa es fonamentava en la Línia Maginot, que restaria inservible si els alemanys, com van fer, atacaven per Bèlgica tot seguint el Pla Schlieffen (igual que van fer en la Primera Guerra Mundial).

Per a exposar les seves idees va escriure L'armée de metier, on exposa la seva teoria. Tot i que va assolir molta notorietat, també es va guanyar molts enemics.

[edita] Segona Guerra Mundial

Durant la invasió nazi va intentar de convèncer el govern que abandonés França i s'establís en la França colonial, concretament en Alger, des d'on es recuperaria la França continental i es mantindria lliure del deshonor que suposava rendir-se als nazis. Després de la rendició de França davant Hitler, va abandonar el país i assumí el comandament de la França Lliure o Franç Combatent fins al triomf dels aliats.

Va escriure el llibre L'Appel 1940,1941 i 1942, on explica la gran tragèdia de l'ocupació, l'espirit derrotista, l'entrega a l'enemic, la crida a no claudicar des de Londres, l'organització de la França Lliure, la lluita per la dignitat en defensa de toda França i l'aportació que aquests francesos van fer a l'esforç aliat, per tal d'ocupar amb dignitat un lloc entre les potències vencedores.

Es va oposar a la França de Vichy de Pétain, qui va col·laborar amb els nazis. Organitzà la França Combatent i la Resistència des de l'exili, i capitalitzà la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, tot salvant l'honor de França. També va presidir, fins el 1946, el Govern Provisional de França.

[edita] V República

Després d'uns anys apartat de la vida pública, decidí tornar a la política per tal d'intentar solucionar el problema polític d'Algèria. Per això va crear el seu propi partit polític, Union pour la Nouvelle République-Union Démocratique du Travail, que exigia més atribucions per al President de la República francesa. Aquestes mesures desembocarien en la proclamació de la V República francesa, de la que en serà nomenat president el 8 de gener del 1959.

La seva etapa presidencial es caracteritzà per la seva ferma oposició als EUA, mitjançant la reafirmació de la sobirania francesa: sortida de les estructures integrades de l'OTAN (a les que tornaria més tard) i petició de conversió en or de les reserves franceses en dòlars, la qual cosa provocaria una crisi financera mundial, i que obligaria Richard Nixon l'agost del 1971 a suspendre la convertibilitat del dòlar en or. També inicià una política de modernització industrial (politique de grandeur), amb grans projectes que foren continuats pel seu primer ministre i més tard successor Georges Pompidou.

D'altra banda, després d'una guerra no-convencional (guerrilles, atemptats) força sagnant, Algèria s'independitzà el juliol del 1962, cosa que significà un gir radical en la política exterior francesa, que d'aquesta manera abandonà definitivament les vel·leïtats colonials i centrà les seves mirades en la construcció europea. Fins i tot ell mateix patí un intent d'atemptat a París de mans de l'Organisation de l'Armée Secrète (OAS). Això, però, no li impedí defensar el que ell definia francofonia, i provocà un incident diplomàtic amb Canadà quan va sortir al baló del govern de Montreal i cridà Vive le Quebec libre el 1967, cosa que encoratjaria els nacionalistes quebequesos.

El 22 de gener 1963 Alemanya i França es reconcilien després que Charles de Gaulle i Konrad Adenauer signin el Tractat de l'Eliseu. En la seva etapa final (1969) va perdre un referèndum sobre les regions a França, i va dimitir. Moriria l'any següent, al novembre de 1970.

De Gaulle ha deixat una empremta inesborrable a la política francesa, ja que bona part de les seves idees encara són presents en la França actual, sota el corrent de l'anomenat gaullisme, representat pel partit polític Rassemblement pour la Republique.

[edita] Referències

1. ↑ Gabinet de títols: Chérin i Hozier. Régis Valette Catàleg de la noblesa francesa a la resta de segle XXI, però Jougla de Morenas, etc., Incloent Philippe du Puy de Clinchamps.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles de Gaulle

Precedit per: President de la República Albert Lebrun	Cap de la França Lliure 1940 - 1944	Succeït per: Cap del govern provisional 'Charles de Gaulle'
Precedit per: Cap de la França Lliure 'Charles de Gaulle'	Cap del Govern provisional de la República 1944 - 1946	Succeït per: Félix Gouin
Precedit per: René Coty	President de la República francesa 1959 - 1969	Succeït per: Georges Pompidou
Precedit per: Pierre Pflimlin	Primer Ministre de França 1958-1959	Succeït per: Michel Debré
Precedit per: René Coty	Copríncep d'Andorra amb Ramon Iglesias i Navarri 1959-1969	Succeït per: Georges Pompidou