Charles de Gaulle
| Charles de Gaulle | |
|---|---|
 |
|
|
|
|
| Mandat 8 de gener de 1959 – 28 d'abril de 1969 |
|
| Precedit per | René Coty |
| Succeït per | Georges Pompidou Interinament Alain Poher |
|
|
|
| Mandat 1 de juny de 1958 – 8 de gener de 1959 |
|
| President | René Coty |
| Precedit per | Pierre Pflimlin |
| Succeït per | Michel Debré |
|
1r Cap del govern provisional de la República
|
|
| Mandat 3 de juliol de 1944 – 20 de gener de 1946 |
|
| Precedit per | Ell mateix Com a cap de la França Lliure Henri Philippe Pétain Com a cap de la França de Vichy |
| Succeït per | Félix Gouin |
|
|
|
| Mandat 1 de juny de 1958 – 8 de gener de 1959 |
|
| President | René Coty |
| Precedit per | Pierre de Chevigné |
| Succeït per | Pierre Guillaumat |
|
|
|
| Mandat 18 de juny de 1940 – 3 de juliol de 1944 |
|
| Precedit per | Albert Lebrun Com a President de la República |
| Succeït per | Ell mateix Com a cap del Govern Provisional de la República Francesa |
|
|
|
| Naixement | 22 de novembre de 1890 Lilla (Nord, Nord – Pas-de-Calais, França) |
| Mort | 9 de novembre de 1970 (als 79 anys) Colombey-les-Deux-Églises (Alt Marne, Xampanya-Ardenes, França) |
| Partit polític | Independent (fins a 1947) RPF (1947-1955) Independent (1955-1958) UNR (1958-1968) UDR (1968-1970) |
| Parella | Yvonne de Gaulle |
| Professió | Militar i polític |
| Ètnia o nacionalitat | Francesa |
| Religió | Catòlic Romà |
| Signatura |  |
Charles André Joseph Marie De Gaulle, (Lilla, 22 de novembre de 1890 - 9 de novembre de 1970) fou un general francès i home d'Estat que va dirigir a les Forces Franceses Lliures durant la Segona Guerra Mundial. Més tard va fundar la Cinquena República Francesa el 1958 i va servir com el seu primer President 1959-1969.[1] A França, és conegut com Général de Gaulle o simplement Le Général, o pels seus detractors com "La Gran Zora".[2]
Va ser un veterà de la Primera Guerra Mundial, que als anys 1920 i 1930, havia sortir a la llum com a defensor de la guerra amb blindats i de l'aviació militar, que considerava un mitjà per trencar l'estancament de la guerra de trinxeres. Durant la Segona Guerra Mundial, va assolir el rang temporal de general de Brigada, liderant un dels pocs contraatacs de blindats amb èxit de 1940 Caiguda de França, per a organitzar, a continuació, les Forces Franceses Lliures amb els funcionaris francesos exiliats a Anglaterra.[3] Abans d'escapar a Anglaterra, va fer un famós discurs per radio el juny de 1940, exhortant al poble francès a resistir a l'Alemanya nazi.[4] Després de l'alliberament de França el 1944, De Gaulle es va convertir en Primer Ministre del govern provisional Francès.[5] Encara que es va retirar de la política el 1946, a causa dels conflictes polítics, va retornar al poder amb el suport militar arran de la crisi de maig 1958. De Gaulle va dirigir la redacció d'una nova constitució per a la fundació de la Cinquena República,[6] i va ser elegit president de França.[7]
Com a president, Charles de Gaulle va posar fi al caos polític i la violència que va precedir el seu retorn al poder. Encara que al principi van donar suport al govern francès a Algèria, es va decidir per una polèmica concessió de la independència del país, posant fi a una guerra costosa i impopular, però deixant a França dividida. Va renovar la moneda el gener de 1960 per controlar la inflació i va promocionar el creixement industrial. De Gaulle, va supervisar el desenvolupament d'armes atòmiques i va promoure una política exterior pan-europea, tractant de disminuir la influència anglosaxona d'EUA i el Regne Unit, va retirar França del comandament de l'OTAN, es va oposar a l'entrada de la Gran Bretanya a la Comunitat Europea i va reconèixer la Xina comunista. Durant el seu mandat, de Gaulle, també s'enfrontà a la controvèrsia i l'oposició política dels comunistes i els socialistes, i a l'onada de protestes del maig del 1968. De Gaulle es va retirar el 1969, però va seguir sent el líder més influent en la història moderna de França.
Era fill d'un mestre d'escola i s'educà en una família molt catòlica. Era descendent d'aristòcrates procedents de Normandia i Borgonya, i un oncle seu fou un famós estudiós celtista. Llegí Maurice Barrès, Henri Bergson i Charles Péguy. Del 1908 al 1912 estudià a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr i fou destinat a al 33è regiment d'infanteria, on va romandre sota les ordres de Henri Philippe Pétain.
Taula de continguts |
[modifica] Orígens família
Fill de pares d'ascendència noble, Charles de Gaulle és d'origen del Nord per la seva família materna (els Maillot). Basant-se en la feina de la família de Gaulle, especialment l'avi patern del general de Gaulle, el de Gaulle seria una molt antiga família de la noblesa d'espasa francesa, que no és, però, reconeguda per cap noble francès [8].
Probablement el més antic avantpassat del general de Gaulle, d'acord amb aquest feina, Richard de Gaulle, escuder del rei Felip August, qui el va dotar d'una taxa de Elbeuf-en-Bray Normandia, en 1210. Hi ha rastres d'una prop de 1420 Jehan de Gaulle que, després del desastre de la Azincourt, es van resistir durant gairebé dos anys als anglesos Vire, al oest de Normandia, abans de ser obligat a l'exili a Borgonya.
[modifica] Primera Guerra Mundial
En esclatar la Primera Guerra Mundial va obtenir el rangle de tinent i fou destinat a la Xampanya. Fou ferit a Dinant el 15 d'agost del 1914, i novament al Somme el 10 de març del 1915. Nomenat adjunt del seu comandant, el 2 de març del 1916 el seu regiment és gairebé destruït a Douaumont, vora Verdun, i ell mateix ferit greument amb una baioneta i presoner dels alemanys. Després de dos intents d'evasió, fou traslladat a la fortalesa d'Ingolstadt (Baviera), d'on no en serà alliberat fins al final de la guerra, malgrat vora cinc intents de fuga. Els anys de captiveri li deixaren un regust amarg, tot considerant-se un revenant, un soldat inútil que no servia per a res. Tot i això, el 1919 fou condecorat amb la Legió d'honor.
Per segles XVI i XVII, trobem proves de capitaines-châtelains de Gaulle a Cuisery al sud de Borgonya. Gaspard de Gaulle, descrit pel rei Charles IX de cavaller , va ser delegat de Chalon-sur-Saône el Estats Generals de Blois any 1576. Aquests de Gaulle havia instal·lat en Xampanya, on trobem les seves empremtes al Châlons-en-Champagne pels segles XVII i XVIII, exercint càrrecs de justícia. La família finalment es va establir a París pel mitjns del segle XVIII. El besavi del general de Gaulle, l'advocat del Parlament de París, va comparèixer davant la Tribunal Revolucionari al terror, però va aconseguir evitar la guillotina . Els de Gaulle estaven residint durant gairebé cent cinquanta anys a París Charles quan de Gaulle va néixer el 1890.
[modifica] Entreguerres
Entre el 1932 i el 1937 fou destinat a la Secretaria General de la Defensa Nacional, on li pogujavascript:desa()é conèixer la política francesa de preparació per a la defensa nacional, amb la que va estar permanentment en fricció, ja que considerava que els exèrcits moderns, i França n'havia de tenir un, s'organitzaven al voltant de grans cossos motoritzats i una bona aviació, cosa que França no va fer, ja que els Caps d'Estat Major creien que el model de la guerra futura seria similar al de la Primera Guerra Mundial. Per això la defensa es fonamentava en la Línia Maginot, que restaria inservible si els alemanys, com van fer, atacaven per Bèlgica tot seguint el Pla Schlieffen (igual que van fer en la Primera Guerra Mundial).
Per a exposar les seves idees va escriure L'armée de metier, on exposa la seva teoria. Tot i que va assolir molta notorietat, també es va guanyar molts enemics.
[modifica] Segona Guerra Mundial
Durant la invasió nazi va intentar de convèncer el govern que abandonés França i s'establís en la França colonial, concretament en Alger, des d'on es recuperaria la França continental i es mantindria lliure del deshonor que suposava rendir-se als nazis. Després de la rendició de França davant Hitler, va abandonar el país i assumí el comandament de la França Lliure o Franç Combatent fins al triomf dels aliats.
Va escriure el llibre L'Appel 1940,1941 i 1942, on explica la gran tragèdia de l'ocupació, l'espirit derrotista, l'entrega a l'enemic, la crida a no claudicar des de Londres, l'organització de la França Lliure, la lluita per la dignitat en defensa de toda França i l'aportació que aquests francesos van fer a l'esforç aliat, per tal d'ocupar amb dignitat un lloc entre les potències vencedores.
Es va oposar a la França de Vichy de Pétain, qui va col·laborar amb els nazis. Organitzà la França Combatent i la Resistència des de l'exili, i capitalitzà la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, tot salvant l'honor de França. També va presidir, fins el 1946, el Govern Provisional de França.
[modifica] V República
Després d'uns anys apartat de la vida pública, decidí tornar a la política per tal d'intentar solucionar el problema polític d'Algèria. Per això va crear el seu propi partit polític, Union pour la Nouvelle République-Union Démocratique du Travail, que exigia més atribucions per al President de la República francesa. Aquestes mesures desembocarien en la proclamació de la V República francesa, de la que en serà nomenat president el 8 de gener del 1959.
La seva etapa presidencial es caracteritzà per la seva ferma oposició als EUA, mitjançant la reafirmació de la sobirania francesa: sortida de les estructures integrades de l'OTAN (a les que tornaria més tard) i petició de conversió en or de les reserves franceses en dòlars, la qual cosa provocaria una crisi financera mundial, i que obligaria Richard Nixon l'agost del 1971 a suspendre la convertibilitat del dòlar en or. També inicià una política de modernització industrial (politique de grandeur), amb grans projectes que foren continuats pel seu primer ministre i més tard successor Georges Pompidou.
D'altra banda, després d'una guerra no-convencional (guerrilles, atemptats) força sagnant, Algèria s'independitzà el juliol del 1962, cosa que significà un gir radical en la política exterior francesa, que d'aquesta manera abandonà definitivament les vel·leïtats colonials i centrà les seves mirades en la construcció europea. Fins i tot ell mateix patí un intent d'atemptat a París de mans de l'Organisation de l'Armée Secrète (OAS). Això, però, no li impedí defensar el que ell definia francofonia, i provocà un incident diplomàtic amb Canadà quan va sortir al baló del govern de Montreal i cridà Vive le Quebec libre el 1967, cosa que encoratjaria els nacionalistes quebequesos.
El 22 de gener 1963 Alemanya i França es reconcilien després que Charles de Gaulle i Konrad Adenauer signin el Tractat de l'Eliseu. En la seva etapa final (1969) va perdre un referèndum sobre les regions a França, i va dimitir. Moriria l'any següent, al novembre de 1970.
De Gaulle ha deixat una empremta inesborrable a la política francesa, ja que bona part de les seves idees encara són presents en la França actual, sota el corrent de l'anomenat gaullisme, representat pel partit polític Rassemblement pour la Republique.
[modifica] Fets decisius de la seva política
[modifica] CEE
Va vetar la sol·licitud britànica per a entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1963 perquè, segons va dir, pensava que el Regne Unit no tenia la voluntat política necessària per a ser part d'una Europa forta.[9] Així mateix veia a Gran Bretanya com un "Cavall de Troia" per als EUA.[10] Va sostenir que havia incompatibilitats entre els interessos econòmics de l'Europa continental i Gran Bretanya. A més, va exigir que el Regne Unit acceptés totes les condicions establertes pels sis membres de la CEE (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos) i revoqués els seus compromisos amb els països dins de la seva pròpia àrea de lliure comerç. Era partidari d'aprofundir i accelerar les relacions internes del mercat comú, més que l'expansió.[11] No obstant això, sobre aquest últim aspecte, un estudi detallat dels anys de formació de la CEE sosté que la defensa dels interessos econòmics francesos, especialment en l'agricultura, tenien més a veure amb assumir un paper dominant de la postura de De Gaulle a l'entrada de la Gran Bretanya que no pas altres consideracions d'ordre polític i estrangers que sovint han estat citats.[12] L'actitud del General també va estar influenciada pels seus ressentiments del seu exili a Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial. Addicionalment cal considerar els seus temors a un acord anglo-nord-americà sobre armes nuclears - els EUA havien proporcionat el Regne Unit un míssil Polaris l'any anterior.[13]
[modifica] Quarta potència nuclear
A començaments d'abril de 1954, De Gaulle havia proposat que França havia de tenir les seves pròpies armes nuclears. Això li permetria convertir-se en un soci en qualsevol tipus de conflicte i li donaria veu pròpia en matèria de control atòmic.[14] Quatre anys més tard, el 13 de febrer de 1960, França es va convertir en la quarta potència en energia nuclear del món quan un dispositiu nuclear va esclatar al Sàhara a uns set-cents quilòmetres al sud-oest d'Alger.[15]
[modifica] El reconeixement de la República Popular de Xina
De Gaulle estava convençut que una França forta i independent podria actuar com una força d'equilibri entre els Estats Units i la Unió Soviètica, una política vista pels seus crítics com oportunista i poc més que una postura, particularment per Gran Bretanya i els Estats Units, formalment aliats de França. El gener de 1964, França va establir relacions diplomàtiques amb la República Popular de la Xina, el primer pas cap al reconeixement formal. Això es va fer sense tallar els vincles amb la República de la Xina (Taiwan), dirigida per Chiang Kai-shek. Fins ara, la Xina havia insistit a totes les nacions en complir amb la condició de "una única Xina", i en principi no quedava clar com es resoldria aquesta discrepància.[16] No obstant això, l'acord per a l'intercanvi d'ambaixadors va ser objecte d'un retard de tres mesos, i el febrer, Chiang Kai-shek va solucionar el problema amb la suspensió de les relacions diplomàtiques amb França.[17] Vuit anys més tard el President d'EUA, Richard Nixon va visitar la República Popular de la Xina i va començar a normalitzar les relacions - una política que va ser confirmat en un comunicat de Xangai, de 28 de febrer de 1972.[18]
Com a part d'una gira europea, Nixon va visitar França el 1969.[19] El i De Gaulle, compartir un enfocament diferent al de Wilson sobre els assumptes mundials, creient en les nacions i les seves relacions de forces, més que en ideologies, organitzacions internacionals o acords multilaterals. De Gaulle és famosament conegut per anomenar le Machin ( "la cosa") a les Nacions Unides.[20]
[modifica] Segona ronda
El desembre de 1965, De Gaulle va tornar com a president per segon mandat de set anys, però aquesta vegada va haver de passar per una segona ronda de votació en la qual va derrotar François Mitterrand, qui ho va fer molt millor de que ningú s'havia imaginat, obtenint el 45% dels vots.[21] El febrer de 1966, França es va retirar del comandament militar comú de l'OTAN, però es va mantenir dins de l'organització. De Gaulle, obsessionat pels records de 1940, volia que França continués sent decisiva en les decisions que l'afectaven, a diferència de la dècada de 1930, quan França va haver de seguir el pas del seu aliat britànic. També va declarar que totes les forces militars estrangeres havien d'abandonar el territori francès i els va donar un any a redistribuir.[22]
El setembre de 1966, en un famós discurs en Phnom Penh (Cambodja), va expressar el rebuig de França a la participació dels EUA a la Guerra del Vietnam, demanant la retirada dels EUA del Vietnam com l'únic manera de garantir la pau.[23]
[modifica] Crisi de la cadira buida
Durant l'establiment de la Comunitat Europea, de Gaulle va ajudar a precipitar una de les majors crisi en la història de la CE, la crisis de la cadira buida. Es tractava del finançament de la Política Agrícola Comuna, però gairebé més important era l'ús de la majoria qualificada a la CE (en contraposició a la unanimitat). El juny de 1965, després que França i els altres cinc membres no es van poder posar d'acord, de Gaulle va retirar els representants de França de la CE. La seva absència va deixar l'organització essencialment sense poder actuar fins a assolir el compromís de Luxemburg el gener de 1966.[24] De Gaulle va aconseguir influir en el mecanisme de decisió del Tractat de Roma, a l'insistir en la solidaritat basada en la comprensió mútua.[25] Va vetar l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE, una segona vegada, el juny de 1967.[26]
[modifica] Guerra dels Sis Dies
Amb l'augment de la tensió a l'Orient Mitjà el 1967, de Gaulle, el 2 de juny va declarar un embargament d'armes contra Israel, tot just tres dies abans de l'esclat de la Guerra dels Sis Dies. Això, però, no afectava les peces de recanvi per als equips militars francesos amb els que es van equipar a les forces armades israelianes.[27]
Aquest va ser un canvi brusc en la política. En 1956, França, Gran Bretanya i Israel havien cooperat en una acció per a recuperar el Canal de Suez d'Egipte. La força aèria israeliana utilitzava avions Mirage i Mystère francesos a la guerra de sis dies, i la seva armada estava construint els seus nous vaixells per a míssils a Cherbourg. Tot i que estaven pagats, la seva transferència a Israel estava bloquejada pel govern de De Gaulle. Però van ser tretes de contraban en una operació que va provocar denúncies per part del Govern francès. Els darrers vaixells es van fer a la mar el desembre de 1969, immediatament després d'un important acord entre França i l'Algèria, ara independent, sobre intercanvi d'armament francès per petroli d'Algèria.[28]
Amb de Gaulle, després de la independència de l'Algèria, França es va embarcar en una política exterior més favorable als països àrabs. La posició del general De Gaulle el 1967 en l'època de la Guerra dels Sis Dies va influir en la recent popularitat de França en el món àrab.[29] Israel es va tornar cap als Estats Units per a l'obtenció d'armes, i l'accés a la seva indústria.
En una conferència de premsa televisada el 27 de novembre de 1967, de Gaulle va descriure el poble jueu com "aquesta gent d'elit, segur de si mateix i dominador".[30] En la seva carta a David Ben-Gurion de data 9 de gener de 1968, va explicar que estava convençut que Israel havia fet cas omís de les seves advertències i sobrepassar els límits de la moderació en prendre la ciutat de Jerusalem, així com el Jordà, territoris de Síria i Egipte, per la força de les armes. Va sentir que Israel havia exercit repressió i expulsions durant l'ocupació que va acabar amb l'annexió. Assegurava que la retirada prevista de les forces d'Israel, apuntaven a poder arribar a una solució dins del marc de la ONU, que podria incloure garanties d'un futur digne i just per als refugiats i les minories a l'Orient Mitjà, el reconeixement dels veïns d'Israel, i la llibertat de la navegació pel golf d'Aqaba i el Canal de Suez.[31]
[modifica] Referències
- ↑ «Cinquième République». Assemblée Nationale Française, 2008. [Consulta: 2008-11-02].
- ↑ Malnom originalment utilitzat pels colons francesos a Algèria [1] Le Nouvel Observateur 09-02-1976, secció "Tableaux de chasse"; Vialatte Alexandre, Sigoda Pascal "Alexandre Vialatte L'Age d'Homme". (31 de juliol de 1997). Col•lecció: Les Dossiers h. p.150. ISBN 2-8251-2453-2 ISBN 978-2-8251-2453-6 google books
- ↑ «Fondation Charles de Gaulle». [Consulta: 10-09-2009].
- ↑ Berthon, Simon. Collins. Aliats a la Segona Guerra, 2001, 21. ISBN 0007116225.
- ↑ «Fondation Charles de Gaulle». [Consulta: 10-09-2009].
- ↑ «Fondation Charles de Gaulle». [Consulta: 2009-09-10].
- ↑ «general De Gaulle, nou president de l'Elisi, avui s'enfronta a una creixent amenaça de disturbis laborals» (en anglès). The Times (08 de gener de 1959).
- ↑ Gabinet de títols: Chérin i Hozier. Régis Valette Catàleg de la noblesa francesa a la resta de segle XXI, però Jougla de Morenas, etc., Incloent Philippe du Puy de Clinchamps.
- ↑ «How the EU was built», 2000. [Consulta: 2007-08-18].
- ↑ «Fondation Charles de Gaulle». [Consulta: 2009-01-13].
- ↑ «European NAvigator (ENA) - General de Gaulle's first veto». [Consulta: 2009-01-17].
- ↑ Moravscik, Andrew. The Choice for Europe: Social Purpose and State Power from Messina to Maastricht. Cornell University Press, December 2008. ISBN 0801435099.
- ↑ «European NAvigator (ENA) - General de Gaulle's first veto». [Consulta: 2009-01-17].
- ↑ «mariscal Juin Defensat - el general de Gaulle en una qüestió moral». The Times (08 d'abril 1954).
- ↑ «cap de setmana de goig a França». The Times = (15 febrer 1960).
- ↑ «Reconeixement de Pequín per part de França - Relacions amb dos règims - Chiang protesta, però no trencar». The Times (28 gener 1964).
- ↑ «Chiang trenca amb França». The Times (11 febrer 1964).
- ↑ «Visita de Nixon a Xina i comunicat conjunt "Xina-EUA"», 13-01-2009.
- ↑ «De Gaulle cordial benvinguda a Nixon». The Times (1 març 1969).
- ↑ «Fondation Charles de Gaulle», 13-01-2009.
- ↑ «França tria de nou al general De Gaulle». The Times (20 desembre 1965).
- ↑ Crawley p.431
- ↑ «Address by the President of the French Republic (General de Gaulle), Phnom Penh, Cambodia, September 1, 1966». Fondation Charles de Gaulle, 2008. [Consulta: 02-11-2008].
- ↑ «França finalitza el boicot de Mercat Comú - No hi ha vencedors ni vençuts després de l'acord de mitjanit». The Times (31 gener 1966).
- ↑ «Fundació Charles de Gaulle - De Gaulle i Europa», 18-01-2009.
- ↑ «European Navigator (ENA), el segon veto del general De Gaulle», 17-01-2009.
- ↑ «Èmfasi francès en els problemes a llarg termini». The Times (7 juny 1967).
- ↑ Vaixells de Cherbourg per Doron Geller
- ↑ «Fundació Charles de Gaulle - De Gaulle i el Tercer Món». [Consulta: 17-01-2009].
- ↑ França-Israel: d'embargament d'armes de De Gaulle a l'elecció de Sarkozy
- ↑ Text de la resposta de De Gaulle a la carta de Ben-Gurion
| Precedit per: President de la República Albert Lebrun |
Cap de la França Lliure 1940 - 1944 |
Succeït per: Cap del govern provisional 'Charles de Gaulle' |
| Precedit per: Cap de la França Lliure 'Charles de Gaulle' |
Cap del Govern provisional de la República 1944 - 1946 |
Succeït per: Félix Gouin |
| Precedit per: René Coty |
President de la República francesa 1959 - 1969 |
Succeït per: Georges Pompidou |
| Precedit per: Pierre Pflimlin |
Primer Ministre de França 1958-1959 |
Succeït per: Michel Debré |
| Precedit per: René Coty |
Copríncep d'Andorra amb Ramon Iglesias i Navarri 1959-1969 |
Succeït per: Georges Pompidou |
