Sàhara

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Sàhara (desambiguació)».
Desert del Sahara (الصحراء الكبرى)
Sahara satellite hires.jpg

Imatge de satèl·lit
País Algèria Algèria, Txad Txad, Egipte Egipte, Líbia Líbia, Marroc Marroc, Mauritània Mauritània, Mali Mali, Níger Níger, Sudan Sudan, Tunísia Tunísia, Sàhara Occidental Sàhara Occidental
Regió Àfrica del Nord
Altitud 3415 m en el punt més alt (Emi Koussi) msnm
Coordenades 30° 0′ 0″ N, 27° 5′ 0″ E / 30.00000,27.08333Coord.: 30° 0′ 0″ N, 27° 5′ 0″ E / 30.00000,27.08333
Etimologia "El gran desert"

El Sàhara (aṣ-Ṣaḥrāʾ al-Kubrà, literalment "el Gran Desert") és un desert de tipus càlid situat al nord de l'Àfrica. Amb més de 9.400.000 km² el segon desert més gran del món (després de l'Antàrtida) i el més gran dels de tipus càlid. Abasta la major part de'Àfrica del Nord, aproximadament el 27% del continent africà, cosa que el fa tan gran com Europa o els Estats Units. El Sàhara s'estén des del Mar Roig, incloent parts de les costes mediterrànies costes, fins a l'Oceà Atlàntic. Vers el sud està delimitat pel sahel, un cinyell de sabanes semi-àrides situat al nord de l'Àfrica subsahariana. En aquest desert s'han filmat infinitat de pel·lícules i reportatges.

L'aridesa ha dominat el Sàhara des de fa uns 3 milions d'anys.[1] Alguna de les seves dunes de sorra poden superar els 180 metres d'alçada.[2]

Els límits del Sàhara són l'Oceà Atlàntic per l'oest, l'Atles i el Mediterrani pel nord, el mar Roig i Egipte per l'est, i el Sahel pel sud. El Sàhara s'acostuma a dividir en Sàhara occidental, Muntanyes d'Ahaggar, Muntanyes del Tibesti, Muntanyes d'Aïr (una regió de muntanyes i elevats altiplans del desert), el desert del Teneré i el desert Líbic (la regió més àrida). El punt més alt al Sàhara és l'Emi Koussi, un volcà de 3.415 metres situat a les muntanyes del Tibesti, al nord del Txad.

El Sàhara divideix el continent africà en dues parts, la Nord i la subsahariana. La frontera sud del Sàhara està marcada per una franja de sabanes semi-àrides anomenada Sahel, al sud del Sahel es troba la regió més exuberant del Sudan (no confondre amb l'estat del mateix nom) i la conca del riu Congo. La major part del Sàhara són hamades, grans altiplans plens de roques, mentre que els ergs, les grans formacions de dunes de sorra que associem amb el desert, només representen una petita part de la seva superfície.

La gent ha habitat les vores del desert des de fa milers d'anys,[3] des de la darrera edat glacial. El Sàhara era llavors un lloc molt més humit que avui en dia, s'han trobat més de 30.000 petròglifs que representen una gran varietat d'animals, molts de zones humides com el cocodril. Una gran part d'aquest art rupestre es troba a la serralada de Tassili n'Ajjer (Algèria) i avui dia és un Parc Nacional declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1982 i reserva de la Biosfera el 1986. A més l'any 2002 es van trobar cocodrils supervivents d'aquesta època al desert de Mauritània que van deixar astorats els científics.[4]

També s'han trobat fòssils de dinosaures com per exemple Afrovenator abakensis o l'Ouranosaure. El Sàhara actual ja fa temps que no té una vegetació exuberant, excepció feta de les ribes de la vall del riu Nil, uns pocs oasis, i les serralades del nord, on les plantes mediterrànies, com l'olivera poden créixer. La regió ha estat així des de fa aproximadament 5.000 anys. Actualment (2012) viuen al Sàhara uns 2,5 milions de persones,[cal citació] la majoria d'elles a Egipte, Mauritània, el Marroc i Algèria.

Els grups ètnics dominants al Sàhara són diferents pobles berbers com les tribus tuaregs, diversos grups berbers arabitzats com els Maure de parla hassania (Moros, també coneguts com a sahrauís), i diversos grups ètnics africans de raça negra, com els toubous, els nubis, els zaghawas, els kanuris, els peul, els hausses o els songhai.

Al Sàhara també hi ha ciutats importants com Nouakchott, la capital de Mauritània; Tamanrasset, Ouargla, Béchar, Hassi Messaoud, Ghardaia, i El Oued a Algèria; Timbuctu a Mali; Agadez al Níger; Ghat a Líbia; i Faya-Largeau al Txad.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom prové de la paraula àrab per designar el desert: (صَحراء), "ṣaḥrā´" (صحراء صحراء (pàg.); /sˤɑħrɑːʔ/).[5][6] La denominació Teneré que s'aplica a la part central del Sâhara és una paraula berber, parlada pels tuaregs que l'habiten, que significa desert de sorra. Els romans anomenaven “terra deserta” al territori al sud de Cartago. Fins al segle XIX no es va generalitzar el nom de Sàhara per a tot el territori. El nom àrab és Bahr bela ma (mar sense aigua).


Pastors tuaregs nòmades a un pou

Geografia[modifica | modifica el codi]

Altiplà pedregós a al-Mahbes (Sàhara Occidental), els pedregars són el paisatge més habitual al Sàhara.
Un altre aspecte del desert de pedres a la Regió d'Adrar (Mauritània)
Vista del uadi Melhah a Mauritània

El Sàhara cobreix gran part d'Algèria, el Txad, Egipte, Líbia, Mali, Mauritània, el Marroc, Níger, el Sàhara Occidental, el Sudan i Tunísia. És una de les tres províncies fisiogràfiques (regions amb una geomorfologia específica) en què es divideix Àfrica.

Els accidents geogràfics del desert han estat modelats pel vent (erosió eòlica) o per les pluges ocasionals, i inclouen dunes de sorra i camps de dunes o mars de sorra (ergs), altiplans de pedres (hamades), planes de grava (regs), valls seques (uadis), les llacunes salades estacionals (Shatts o Chotts)[7] o formes de modelat més inusuals com les estructures de Richat d'Ouadane a Mauritània.

Diverses muntanyes extremadament àrides i cadenes muntanyoses, moltes d'origen volcànic, s'aixequen al desert, com per exemple les Muntanyes d'Aïr, l'Ahaggar, l'Atles saharià, el Tibesti amb l'Emi Koussi que amb els seus 3.415 m és el pic més elevat del Sàhara, el massís d'Adrar des Ifoghas o els turons de la Mar Roja.

La majoria dels rius i rierols del Sàhara són estacionals o intermitents, la principal excepció és el Nil, que creua el desert des dels seus orígens a l'Àfrica central fins a desembocar al Mediterrani. Els aqüífers subterranis arriben a la superfície ocasionalment formant els oasis, entre els que podem citar els de Bahariya, Ghardaïa, Timimoun, Kufra, Farafra o l'Oasi de Faium.

La part central del Sàhara és extremadament àrida, amb poca vegetació. Els extrems nord i sud del desert, juntament amb les terres altes, és on hi ha àrees de pastures esparses i arbustos del desert, mentre que els arbres i els arbustos més alts es troben als uadis perquè és on s'acumula més humitat.

Al nord, el Sàhara arriba fins al mar Mediterrani a Egipte i en algunes parts de Líbia, però a la regió de Cirenaica (Líbia) i el Magrib, el desert fa frontera amb les ecoregions de bosc mediterrani del nord d'Àfrica, que tenen un clima mediterrani que es caracteritza per una estació de les pluges a l'hivern. D'acord amb els criteris botànics de Frank White[8] i el geògraf Robert Capot-Rey,[9][10] el límit nord del Sàhara correspondria al límit nord del conreu de la palmera datilera (Phoenix dactylifera), i al límit sud de l'espart (Stipa tenacissima), una herba de la família de les poàcies típica del clima mediterrani del Magrib i de la Península Ibèrica. El límit nord correspondria també a la isohieta dels 100 mm de precipitació anual.[11]

Pel sud el Sàhara està limitat pel Sahel, un cinturó de terres àrides que s'estén d'est a oest al llarg de tot el continent que presenta una vegetació de praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals amb una temporada de pluges d'estiu. El límit sud del Sàhara vindria indicat botànicament pel límit sud de la Cornulaca monacantha (un membre de la subfamília Salsoloideae dins la família Amaranthaceae tolerant a la sequera), o al límit nord del Cram-cram (Cenchrus biflorus), una altra poàcia típica del Sahel.[9][10]D'acord amb criteris climàtiques, el límit sud del Sàhara es correspondria amb la isohieta dels 150 mm de precipitació anual (cal tenir en compte aquest valor com una mitjana a llarg termini, ja que les precipitacions varien enormement d'un any a un altre).[11]

Clima[modifica | modifica el codi]

El Sàhara té un dels climes més durs del món. El vent predominant nord-est sovint fa que s'aixequi la sorra i es formin tempestes de sorra i remolins.[12] Només hi ha constància que hagi nevat dues vegades al desert del Sàhara. La primera fou el 18 de febrer de 1979. Sembla que va ser al sud d'Algèria durant la nit.[13] La segona fou el 18 de gener de 2012, a l'oest del mateix país.[14]

Precipitacions[modifica | modifica el codi]

Dunes de sorra a l'Erg Chebbi al Marroc

El Sàhara és en una divisòria climàtica, la zona de convergència intertropical que es mou de sud cap a nord, però s'atura abans del centre del Sàhara, i conseqüentment difícilment hi porta alguna pluja. De manera similar la pluja hivernal del Nord d'Àfrica no arriba tan al sud com per a portar precipitació al centre del Sàhara. Per tant al mig del Sàhara rarament hi plou i quan ho fa ho pot fer en qualsevol estació mentre al nord del Sàhara la pluja és un poc més abundant i com que cau al hivern la vegetació l'aprofita més. La isohieta dels 100 litres de pluja anual limita l'extensió del Desert del Sàhara. A la part central la pluja anual està per sota dels 25 litres anuals i en la part est del desert és menor de 5 litres. L'aridesa està agreujada per la gran irregularitat en les precipitacions (80% de variació i l'existència d'algun any sense pluja apreciable) i en cas de tempesta intensa es poden produir inundacions en les lleres dels rius secs o uadis i moviments de terres perillosos.

S'ha observat que el límit sud del Sàhara oscil·la, segons la mesura de la pluja recollida va avançar i retrocedir entre 1980 i 1990. Com a resultat de la sequera del Sahel, la frontera sud es van traslladar 130 quilòmetres al sud en general durant aquest període.[15] Senyals recents indiquen que el Sàhara i les regions circumdants estan en un procés de reverdir a causa d'un augment de la precipitació. Els satèl·lits mostren un reverdiment extens del Sahel entre el 1982 i el 2002, tant al Sàhara Oriental com a l'Occidental una tendència que ha estat observada al llarg de més de 20 anys, l'augment de les zones de pasturatge i la floració dels arbres i els arbustos ha estat observada pel científic del clima Stefan Kröpelin.[16]

L'única vegada que ha nevat (a les zones saharianes de baixa altura i que n'hi hagi coneixement) va ser el 18 de febrer de 1979 al sud d'Algèria, una tempesta de neu que va arribar a aturar el trànsit a la ciutat de Ghardaïa.[17] Tanmateix la neu va desaparèixer en poques hores.[18]

A les serralades del Sàhara la neu no és tan excepcional, i acostuma a nevar amb una certa regularitat. Encara que la humitat relativa és baixa en un ambient tan àrid, la humitat absoluta és prou alta com per condensar quan l'aire puja una muntanya. A l'hivern, la temperatura baixa prou al Tahat (3.003 m), el pic més alt de l'Ahaggar, per rebre neu cada tres anys de mitjana; i es diu que els pics de les inaccessibles muntanyes del Tibesti reben neu per sobre dels 2500 m cada set anys.[19][20]

Temperatures[modifica | modifica el codi]

Per la seva situació tropical i en general la baixa altitud i en gran part per la continentalitat s'enregistren les més elevades temperatures màximes del món (56 °C a Líbia). Les temperatures mitjanes anuals superen els 30 °C. S'ha enregistrat una variació en el mateix dia des de -0.5 °C a 37.5 °C. El Sàhara també es extremadament ventós i els vents, calents, poden fer remolins que augmenten la sensació de calor. La part nord més propera a la mediterrània pot tenir temperatures mitjanes d'hivern pròximes als 10 graus en canvi al sud les temperatures són més homogènies. Als massissos muntanyosos del Tassili i Hagaar que s'enlairen per sobre dels 3000 metres, les temperatures davallen (0'60 °C per cada 100 metres) però la pluviometria no passa dels 200 mm.

Paleoclimatologia[modifica | modifica el codi]

Fotografia de satèl·lit d'una estructura de Richat, formada per l'erosió d'un dom volcànic.

El clima del Sàhara ha patit una enorme variació anant d'humit a sec durant els últims cent mil anys.[21] Durant la darrera glaciació el Sàhara era encara més gran que en l'actualitat, i s'estenia molt més al sud, més enllà dels seus límits actuals.[22] El final del període glacial va portar més pluja al Sàhara, aproximadament entre el 8000 aC i el 6000 aC, potser a causa de la depressió atmosfèrica que es fa formar al nord després de la fusió de la capa de gel que cobria el nord.

Una vegada que la capa de gel va desaparèixer, el nord del Sàhara es va assecar. Al sud, però, la tendència a la sequera va ser contrarestada ràpidament pel monsó, que va portar la pluja més al nord que en l'actualitat. El monsó és causat per l'escalfament de l'aire arran de terra durant l'estiu. L'aire calent puja i provoca l'arribada de l'aire fresc i humit de l'oceà, que causa la pluja. Per tant, encara que sembli contradictori, el Sàhara era més humit quan rebia més insolació a l'estiu. Això va ser causat per una inclinació més forta de l'eix de la Terra que en l'actualitat, i l'àpside es produïa a finals de juliol.[23]

Al voltant del 3400 aC, el monsó es van retirar vers el sud fins aproximadament on se situa avui dia,[24] això ha portat a la progressiva desertificació del Sàhara.[25] El Sàhara és ara tan sec com ho era fa uns 13.000 anys.[21] Aquestes condicions serien les responsables del que s'ha anomenat com Sahara pump theory, una teoria que explicaria la migració de florai fauna entre Europa i Àfrica a través d'un pont a l'est amb clima i vegetació molt diferent dels actuals.

Fins fa uns 2.000 anys gran part de l'àrea actualment desèrtica del Sàhara era encara una sabana; i encara era més fèrtil tot el territori que ocupa el desert actual fa uns 8.000 anys tal com ho demostren les pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, en les que s'hi retraten grups de caçadors perseguint la variada fauna en una zona (l'Ahaggar o Hoggar) que actualment és una zona rocosa gairebé inhabitable.

De la mateixa manera, l'existència actual d'unes poques desenes de cocodrils (una subespècie del cocodril del Nil adaptada al desert) a un oasi de l'Ennedi assenyala que en temps relativament pròxims, l'actual uadi gairebé sempre sec de l'Ennedi era un important riu permanent que corria vers el Nil. També s'han descobert lleres d'antics rius que des del Tibesti portaven aigua directament cap a la Mediterrània. Aquests antics rius podrien haver estat unes de les primeres rutes de difusió de l'Homo Sapiens fins a la conca mediterrània.

També al riu Draa s'han trobat pintures rupestres que representen una rica fauna prehistòrica (cocodrils, hipopòtams, etc) que fa mil·lennis habitava la zona. A l'actual desert de Mauritània s'hi poden trobar vestigis de les rutes de carros arrossegats per bous. La regió de Fezzan (antiga Garamantica) va ser habitada pels garamants que fins fa poc menys de 2.000 anys encara es traslladaven en combois comercials cap al Mediterrani utilitzant carros tibats per bous.

Les investigacions actuals indiquen que l'actual desert del Sàhara presenta importants oscil·lacions climàtiques durant períodes d'uns 20.000 anys. Aquests períodes vindrien donats per lleugeres inclinacions de l'eix de la Terra, alternant-se d'aquesta manera períodes humits en els que arriba a existir no només un bioma de sabana sinó fins i tot de selves, mentre que entre aquests períodes humits es donen èpoques d'extrema aridesa com el present (s'ha de fer notar que la natural aridesa actual del Sàhara es veu potenciada per l'acció de l'ésser humà).

Pols del Sàhara[modifica | modifica el codi]

La pols mineral sahariana[26] té matèria i ions solubles importants com a fertilitzants. Té un alt contingut en calci que amorteix l'acidesa de les aigües, compostos inorgànics de nitrogen i de fòsfor solubles.

L'aportació principal d'aerosols inorgànics la produeix l'erosió eòlica i en són les àrees desèrtiques les principals subministradores superant la que donen els incendis, volcans o produïdes per la humanitat (Schlesinger, 1997). El Sàhara aporta a l'atmosfera 670.106 tones any (D'Almeida, 1986). La mobilització de la pols del Sàhara acostuma a produir-se per impulsos, aquestes entrades són transportades a milers de quilòmetres a alçades en la seva major part entre 1500 i 4000 m s.n.m. (Talbot et al. 1986). Travessen l'oceà Atlàntic en 5 a 7 dies i els seus efectes es noten al Carib o a la conca del riu Amazones [27] Cap al Mediterrani s'estimen entre 80 i 120.106 tones/any la pols sahariana que s'acumula. De fet la quantitat de sediments d'origen saharians equivalen a la d'un gran riu com el Roine en un any.

Al Montseny s'ha calculat que cada any es dipositen, principalment del Sàhara, 5,3 g/m² i que subministren el 45% de les quantitats necessàries de calci als alzinars de la zona [28]

Ecoregió del Sahara central[modifica | modifica el codi]

Aquesta ecoregió la part hiperàrida del Sahara on la pluja és mínima i esporàdica. Malgrat que el nombre d'endemismes és baix algunes espècies hi sobreviuen amb notables adaptacions. La dessecació del clima va ocórrer a partir de fa uns 5000 anys i la cacera intensa per part dels humans va tenir lloc des de fa un centenar d'anys que ha afectat molt la fauna.

L'ecoregió del Sahara Central es troba entre les latituds 18 ° i 30 °N amb una superfície de 4.619.260 km².

La superfície del desert central està ocupada per dunes de sorra (ergs), altiplans de pedra (hamada), planes de grava (reg), valls seques(uadi), i depressions salines. Alguns massissos muntanyosos (Ahaggar, Tassili n'Ajjer, Tibesti, i Aïr) sobresurten per sobre de la resta del desert i constitueixen ecoregions a part. Els extensos aqüífers presents sota la superfície algunes vegades eixen a la superfície donant lloc als oasis.

Les roques precàmbriques estan exposades en pocs llocs. Durant el Mesozoic gran part del Nord d'Àfrica estava sota l'aigua i es van formar dipòsits marins. En el Terciari va emergir i s'ha erosionat formant-se els tipus de sòls anomenats iermosòls que són superficials, situats sobre pedres o graves i tenen una antiguitat de 50 milions d'anys.

En termes fitogeogràfics aquesta zona central es classifica com a zona de transició regional del Sàhara. A gran par d'aquesta ecoregió hi ha poca vegetació perenne i quan n'hi ha resta confinada a àrees on l'aigua subterrània surt prop de la superfície o a àrees on escorre l'aigua. Les plantes presents tendeixen a estar més diversificades al Sàhara occidental més que a l'oriental, donada la migradessa de pluja de l'Est. Tenen afinitas amb la flora aràbiga amb excepcionals adaptacions a l'aridesa. Quan després de molt temps hi ha una pluja suficient, la cobertura de la vegetació pot arribar al 50% en les dunes de sorra i al 20% en les planes de grava.[29]

Flora i Fauna[modifica | modifica el codi]

Flora[modifica | modifica el codi]

En la totalitat del Sàhara s'hi troben unes 2.800 espècies de plantes (com a comparació a la Conca del Mediterrani n'hi ha 18.000).

  • Al Sàhara septentrional d'influència climàtica i florística mediterrània se'n troben 1.100. Al Sàhara meridional d'influència saheliana hi ha 850 espècies de plantes. Al Sàhara central, a baixa altitud, té els dos tipus d'influències i compta amb tan sols 500 espècies (al Teneré 20 espècies i a Majabat al Koubra el mínim amb 7 espècies).
  • A la zona d'alta muntanya, que ocupa un 6% del total saharià, 830 espècies amb el nombre més gran d'endemismes la majoria del tipus mediterrani: Xiprer de Duprez, la murtra del Sàhara, olivera de Laperrine (subespècie de l'olivera), la campanula de Desbordes, la campanula de Monod, la lavandula d'Antinea, la salvia de Chudeau etc.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Un cert nombre d'espècies no marxen pràcticament mai al nord de la línia dels 100 litres anuals de precipitació i es mantenen així sempre dins la zona desèrtica entre els ungulats trobem aquest comportament en: Gasela de Rhim (Gazella leptoceros), la gasela dama (Gazella dammah), l'addax (Addax nasomaculatus), l'òrix (Oryx algazel), la gasela dorcas (Gazella dorcas) abans molt comuna en les estepes àrides i actualment només es troba al Sàhara on és tanmateix rara. Entre els carnívors les espècies típiques del Sàhara són:el guepard (Acinonyx jubatus) el fenec (Fennecus zerda), dues espècies de guineu (Vulpes rüeppelli i Vulpes pallida) el gat margarita (Felis margarita).[30]

Economia[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment el Sàhara ha estat una barrera entre els pobles mediterranis i els subsaharians difícil de franquejar (tant per als homes com per animals i plantes). En l'antiguitat l'economia es basava en l'agricultura en els oasis i el transport de la sal mitjançant una economia de canvi de productes com a mostra hi ha la utilització tradicional de productes com el te per part dels tuaregs conreat a milers de quilòmetres de la zona.

Modernament l'explotació petrolífera i minera com els fosfats de Buu Craa al Sàhara Occidental ha permès una relativa expansió econòmica que a la vegada ha derivat en obres de regadiu fora de la zona dels oasis que es poden veure en les fotos de satèl·lit aprofitant dipòsits d'aigua fòssil o no renovables amb la tecnologia de reg per aspersió amb un pivot central.

Molts països de la zona anticipant-se a la fi de les reserves petrolíferes han diversificat l'economia cap al sector serveis (inversions financers i turisme sobretot).

Etnologia[modifica | modifica el codi]

Els habitants originaris del Sàhara són els berbers i els tuaregs (també de llengua berber). Segons les regions però, els tuaregs utilitzen dialectes diversos. A la zona tuareg d'Algèria, per exemple, parlen en tamashek (tamahaqt, tamajeq). A partir del segle VII els àrabs van islamitzar les poblacions autòctones.

Actualment hi viuen vora 2 milions i mig de persones, sobretot a Mauritània, el Marroc i Algèria. Hi predominen els berbers, els saharauis i diverses ètnies negres.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

En certes zones del Sàhara (principalment al Sàhara algerià al sud de les Muntanyes de l'Atles) s'estenen aqüeductes subterranis anomenats foggara: aquests duen l'aigua des de les capes freàtiques que es poden ubicar al peu de les muntanyes fins a considerables distàncies. Tenen una gran similitud amb els qanaat de l'Orient Mitjà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Stoppato,, Marco; Alfredo Bini, Linda M. Eklund. Deserts. Primera ed. (en anglès). Buffalo, Nova York: Firefly Books, 2003, p. 256. ISBN 1-55297-669-6 [Consulta: 10 d'octubre del 2010]. 
  2. Arthur N. Strahler and Alan H. Strahler. (1987) Modern Physical Geography–Third Edition. New York: John Wiley & Sons. Page 347
  3. Discover Magazine, Octubre 2006.
  4. Desert-Adapted Crocs Found in Africa National Geographic News, 17 de juny del 2006.
  5. "Sahara." Online Etymology Dictionary. Douglas Harper, Historian. Accessed on June 25, 2007.
  6. English-Arabic online dictionary
  7. Sahara desert, Informe científic del WWF, [Consultat el 10 d'octubre del 2010].]
  8. Wickens, Gerald E. (1998) Ecophysiology of Economic Plants in Arid and Semi-Arid Lands. Springer, Berlin. ISBN 978-3-540-52171-6
  9. 9,0 9,1 Grove, A.T., nicole. «The Ancient Erg of Hausaland, and Similar Formations on the South Side of the Sahara». The Geographical Journal, 124, 4, 1958,2007, pàg. 528–533. DOI: 10.2307/1790942 [Consulta: 10 d'octubre del 2010].
  10. 10,0 10,1 Bisson, J.. Mythes et réalités d'un désert convoité: le Sahara. L'Harmattan, 2003. ISBN 2747550087. (francès)
  11. 11,0 11,1 Walton, Kenneth. The Arid Zones. Aldine, 2007. ISBN 978-0-202-30928-6. 
  12. Oxfam Cool Planet - the Sahara. [Consultat el 10 d'octubre del 2010]
  13. «Think It's Cold Here? It Snowed On Sahara!» (en anglès). New York Times, 19 de febrer de 1979, p. D4 [Consulta: 17 de gener de 2014].
  14. «Storm brings snow to Sahara Desert Storm brings snow to Sahara Desert» (en anglès). NBC Universal, 18 de gener de 2012 [Consulta: 17 de gener de 2014].
  15. «Expansion and contraction of the Sahara Desert between 1980 and 1990| Science 253: 299-301». Ciesin.columbia.edu, 1991-07-19. [Consulta: 10 d'octubre del 2010].
  16. «Sahara Desert Greening Due to Climate Change?». News.nationalgeographic.com, 31-7-2009. [Consulta: 10 d'octubre del 2010].
  17. «Think It's Cold Here? It Snowed On Sahara!». The New York Times Company [New York City, NY], 19 February 1979, p. D4 [Consulta: 10 d'octubre del 2010].
  18. «Snow Falls In The Sahara». Cowles Publishing Company [Spokane, WA], 19 February 1979, p. 1 [Consulta: 10 d'octubre del 2010].
  19. Messerli, B.. «Problems of Vertical and Horizontal Arrangement in the High Mountains of the Extreme Arid Zone». Arctic and Alpine Research. University of Colorado [Boulder, CO], 5, 3, 1973, pàg. 139–147 [Consulta: 10 d'octubre del 2010].
  20. Kendrew, Wilfrid George. The Climates of the Continents. Oxford: The Clarendon press, 1922, p. 27. ISBN 9781406781724. 
  21. 21,0 21,1 Plantilla:Cite document
  22. Christopher Ehret. The Civilizations of Africa. University Press of Virginia, 2002.
  23. Simulation of an abrupt change in Saharan vegetation in the mid-Holocene Geophysical Research Letters, Vol. 26, Núm. 14, Pàg. 2037-2040, 15 de juliol del 1999. [Consultat el 10 d'octubre del 2010]
  24. Sahara's Abrupt Desertification Started by Changes in Earth's Orbit, Accelerated by Atmospheric and Vegetation Feedbacks, Science Daily, Science News, 12 de juliol del 1999.
  25. Kröpelin, Stefan. «http://www.pages-igbp.org/products/overheads/Kroepelin_Fig2.pdf Climate-Driven Ecosystem Succession in the Sahara: The Past 6000 Years]». Science, 320, 5877, 2008, pàg. 765–768. DOI: 10.1126/science.1154913. PMID: 18467583.
  26. [enllaç sense format] http://www.revistaecosistemas.net/articulo.asp?Id=351
  27. Swap et al., 1992.
  28. Ávila et al., 1997
  29. [enllaç sense format] http://www.eoearth.org/article/Sahara_desert
  30. Sécheresse 1990 1; 246 259, Définition et limites bioclimatiques du Sahara

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • El Sáhara: tierras, pueblos y culturas / Manuel Julivert... [et al.]. Universitat de València, 2003. 412 p. ISBN 978-84-3705-798-9.
  • CHERKAOUI, Mohamed. El Sáhara, vínculos sociales y retos geoestratégicos. The Bardwell Press, 2008. 217 p. ISBN 978-1-905622-17-7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sàhara