Olivera
De Viquipèdia
 |
Tingueu paciència. Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2008-09, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla. |
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Olea europaea L.[2] |
||||||||||||||
L'olivera (Olea europaea L., del llatí oleum, oli i Europaeus, d'Europa i del grec Europaios, d'Europa) és un arbre de la família de les oleàcies originari de l'Àsia menor que es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. També es coneix amb els noms d'oliu i oliver i la varietat salvatge reb el nom d'olivera borda o ullastre.
Taula de continguts |
[edita] Distribució i ecologia
L'olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània. És molt freqüent a les Illes Balears, Catalunya, Llevant i Andalusia, on es localitzen les plantacions més extenses. Al Principat es troba bastant extès per tot el seu territori però són les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès les zones més típiques dedicades a aquest conreu. Actualment, també es cultiva a d' altres països de clima semblant com Perú, Xile, Califòrnia i el sud d'Austràlia.
S'estima que hi ha uns 2.500 cultivars. [3]
[edita] Subespècies d'olivera
Es poden observar diferents subespècies d'olivera depenent de la regió on es localitzen:
- O. europaea ssp. europaea, que agrupa la varietat sylvestris(Ullastre) i la varietat europaea que és la conreada tant al nord com al sud del mediterrani i als llocs on s'ha estès el seu cultiu a l'actualitat
- O. europaea ssp. guanchica, endèmica de les illes Canàries
- O. europaea ssp. cerasiformis, endèmica de les tres illes de l'arxipèlag de Madeira
- O. europaea ssp. laperrinei, existent a les zones d'alta muntanya més plujoses del Sàhara.
- O. europaea ssp. maroccana a les muntanyes de l' Atlas marroquí.
[edita] Hàbitat
El seu hàbitat són les regions càlides i seques amb un clima temperat. Les varietats salvatges habiten a terrenys pedregosos, garrigues i formacions del litoral mentre que les varietats de cultiu es planten en grans extensions i també podem trobar exemplars a parcs i jardins.
[edita] Descripció
[edita] Estructura vegetativa
És un arbre perenne amb la capacitat de viure i produir durant centenars d'anys. Té port mitjà: mesura entre 2 i 10 metres d'alçada (és un macrofaneròfit).
Segueix una estructura vegetativa de corm formada per: rel, tija (tronc) i fulles. La rel, en els casos d'arbres nascuts de llavors, és axonomorfa i té caràcter pivotant, és a dir, que hi ha una arrel principal que sense ramificar-se penetra dins del terra. Quan l'arbre prové de l'arrelament d'estaquetes, en canvi, es formen un conjunt de rels secundàries. En ambdós casos i de manera continua, però, van creixent petites arrels que són les que més fàcilment absorbeixen els nutrients. La fondària a la qual arriba la rel depèn de l'estructura, la fertilitat i la humitat del terreny. El tronc és tortuós, gruixut i ramificat. L'escorça, en els exemplars joves, és llisa i amb tonalitats gris clares i, amb els anys, es fisura i s'enfosqueix. La fusta és dura. La capçada és arrodonida, atapeïda i irregular. Les fulles són simples, coriàcies, lanceolades, tenen les vores enteres i l'àpex agut. Es disposen de manera oposada i són persistents, és a dir, que la fulla no cau habitualment fins passats dos o tres anys de la seva formació. La seva longitud varia entre els 3 i 8 cm i l'amplada entre 1 i 2 cm. El pecíol és curt: fa uns 0'5 cm. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc amb una certa lluïssor a causa d'una cutícula que és poc permeable a l'aigua i és típica de les plantes que, com l'olivera, són xeròfiles. Al revers, en canvi, les fulles són de color verd-gris platejat a causa de la presència de nombrosos pèls tectors anomenats tricomes que recobreixen els estomes que només estan en aquesta banda inferior de la fulla i així eviten la pèrdua d'aigua. [4]
[edita] Parts reproductives
Les flors de l'olivera comencen a florir a finals de març, però les flors vertaderes surten a l'abril o al maig. Són petites i actinomorfes amb simetria radiada. La corol·la és de color blanc o blanc groguenc amb quatre pètals soldats per la base, és a dir, és gamopètala. El calze és petit i format per 4 sèpals soldats (gamosèpal). L'androceu està format per dos estams soldats als pètals. El gineceu és bicarpel·lars, és a dir, format per dos carpels soldats que formen el pistil que està composat per un ovari súper, un estil curt i un estigma bilobulat i papil·lós.
Les flors estan inserides en unes inflorescències paniculades petites i axil·lars que contenen de 10 a 40 flors.[5] Hi ha flors de dos tipus: les perfectes i les estaminíferes. Les flors perfectes són hermafrodites, és a dir, contenen els dos sexes i això queda clar per la presència d'estams i pistil ben desenvolupats. Les flors estaminíferes, com el seu nom indica, només tenen estams i per tant són flors masculines i seran capaces de preduir fruit. Les flors estamníferes es troben a l'arbre en proporció variable i, en cas de forta secada, són les úniques que apareixen i, en aquest cas, no hi ha producció d'olives.
La formació de les flors s'inicia a la tardor de l'any anterior a florir.
[edita] El fruit
El fruit de l'olivera és la oliva. El procès de pol·linització per permetre que les flors fructifiquin és similar al de qualsevol angiosperma: un dels dos gamets masculins del tub pol·línic s'uneix a l'òvul i l'altre als nuclis polars. També podem obtenir fruits per partenocàrpia, però en aquest cas, les olives, que s'han format sense un procès de fecundació de la flor, tenen una mida molt reduïda. Generalment, aquesta pol·linització és duta a terme pel vent ja que es tracta d'una planta anemòfila però de vegades els insectes també participen en aquest procès.
L'oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma el·lipsoïdal o globosa més o menys simètrica. El seu color pot prendre diferents tonalitats que oscil·len de verd a vermell, però quan madura, es torna negre. Normalment mesura d'1 a 4 cm de longitud i de 0'6 a 2 cm de diàmetre, depenent de la varietat. Per exemple, són molt petites les olives de les varietats Arbequina i Koroneiki i són molt grans l'Ascolana i la Gordal. El fruit es divideix en endocarpi (pinyol), mesocarpi (polpa) i exocarpi (pell). L'endocarpi està format per una sola llavor dura i ovoide. L'emmagatzemament de l'oli es fa en les cèl·lules parenquimàtiques del mesocarpi. [4]
[edita] Cicle vegetatiu
| Fases vegetatives | Inici | Durada | Manifestacions |
|---|---|---|---|
| Repòs vegetatiu | desembre-gener | 1-3 mesos | Activitat germinativa parada o relentida |
| Inducció floral | febrer | - | Els fruits es desenvolupen (l'any següent). |
| Represa de la vegetació | finals de febrer | 20-25 dies | Emissió d'una nova vegetació de color vert clar. |
| Aparició de botons florals | meitat de març | 18-23 dies | Influorescènciess de color vert, blanquinoses quan són madures. |
| Floració | de principis de maig fins a principis de juny | 7 dies | Flors obertes i aparents, pol·linització i fecundació. |
| Fructificació | finals de maig-principi de juny | - | Caiguda dels pètals. |
| Desenvolupament dels fruits | segona meitat de juny | 3-4 setmanes | Fruits petits. |
| Enduriment del pinyol | juliol | 7-25 dies | Fi de la formació de fruits que han esdevingut resistents. |
| Creixement dels fruits | agost | 1,5-2 mesos | Augment considerable de la mida dels fruits i aparició de lenticel·les. |
| Inici de la maduració | a partir de la segona meitat d'octubre fins a desembre | - | La meitat de la superficie del fruit canvia de vert a un vermell violaci |
| Maduració completa | des de finals d'octubre fins al desembre | - | Fruits amb una coloració uniforme de tons que oscil·len entre el violeta i el negre. |
L'olivera produeix de manera natural cada dos anys. La producció succeeix lentament i progressiva però de manera durable entre 1 i 7 anys. Aquest és el període d'instal·lació improductiva, la durada del qual es pot doblar en cas de patir una època de sequera. Fins als 35 anys l'arbre es desenvolupa i pateix una augmentació progreessiva de la producció; entre els 35 i els 150 anys, l'olivera aconsegueix la plena maduresa i la seva producció òptima; i a partir dels 150 anys, l'arbre envelleix i els seus rendiments són aleatoris.
[edita] Farmacologia
|
[edita] Droga
La droga, que és la part que s'aprofita de la planta per l'ús farmacològic i medicinal, són tant les fulles com el fruit. D'aquest últim, el que se'n aprofinta és l'oli que se'n pot extreure.
[edita] Composició química
Les fulles contenen:
- Secoiridoides: presenta quantitats significatives d'un heteròsid amarg, l'oleuropeòsid. També, altres com l'oleuròsid, ligustròsid i oleaceïna.
- Flavonoides: olivina (xalcona), heteròsids d'apigenina, luteolina (flavona), rutina.
- Triterpens: àcids oleanòlic, maslínic.
- Glúcids: presenta petites quantitas de sucres lliures i alcohols derivats, com el manitol (2-3%). [6]
- Sals minerals (4-5%).
Els fruits contenen:
- Oli. Triglicèrids d'àcid oleic (56-83%), palmític (8-20%), linoleic (4-20%) i esteàric (9-12%)
- Esteroides (0,12-0,25%). Beta-sitosterol, estigmasterol, delta-7-estigmasterol, delta-5-avenasterol, campesterol. [6]
[edita] Usos medicinals
La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany no ha aprovat cap ús per la olivera. [7] Tot i això, tradicionalment s'ha utilitzat com a:
- Antihipertensiu: la olivera té una classificació terapèutica PC02.
- Per combatre lartereoesclerosi.
- Contra l'artritis.
- Contra les artràlgies.
- Contra la gota.
- Per la diabetis.
- Per combatre la Febre arterial.[6]
[edita] Accions farmacològiques
Les fulles tenen les següents propietats:
- Antihipertensiu i inhibidor de l'angiotensina convertasa. S'ha comprovat en nombrosos assajos clínics que la infusió d'olivera produeix un efecte antihipertensiu com a conseqüència d'un efecte vasodilatador perifèric. S'ha postulat cert efecte inhibidor de l'angiotensina convertasa, probablement per la presència d'oleaceïna que inhibeix parcialment l'enzim convertidor d'angiostensina (ECA).
- Espasmolític.
- Coronariodilatador.
- Antiarrítmic.
- Diurètic. A causa dels flavonoides, triterpens i sals potàssiques.
- Lleugera activitat antipirètica i antisèptica.
L'oli presenta d'altres propietats:
- Hipolipemiant. Com a conseqüència de la presència d'àcids grassos insaturats com l'oleic o el linoleic.
- Exerceix una acció colagoga.
- Hipocolesterolemiant
- Lleugerament laxant i
- Emol·lient en aplicació tòpica.
- En dermatologia s'utilitza per via externa en el tractament d'èczema, psoriasi, cremades i altres dermatitis.[6]
[edita] Toxicitat i contraindicacions
L'oleuropeòsid, que és el secoiridoide més abundant, és inestable. Per aquest motiu, és convenient emprar fulles fresques o extractes estabilitzats. Cal tenir en compte que pot produir interaccions amb altres antihipertensius, potenciant-ne els efectes d'aquests fàrmacs. Durant l'embaràs i la lactància no s'ha d'utilitzar ja que no es tenen dades que n'avalin la seguretat. No s'ha d'utilitzar com a colagog quan hi hagi obstrucció de les vies biliars, tot i la tradició com a dissolvent de còlics biliars. [6]
[edita] Alimentació
Les olives (fruit), així com l'oli que s'obté del seu premsat, són elements molt comuns usats en la dieta mediterrània.
L'oliva és un aliment amb gran valor nutritiu que conté poques quantitats de sucre i que sol menjar-se en aperitius i amanides.
L'oli d'oliva és l'element diferencial per excel·lència de l'alimentació meditèrrània. S'utilitza tant per amanir com per fregir aliments. La seva composició lipídica aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamines a ser absorvides pel cos humà.
[edita] Història i usos tradicionals
L'olivera és una planta present en moltes cultures. A l'Antiga Grècia, per exemple, l'oli d'oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d'abundància, glòria i pau i s'utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. D'acord amb la mitologia d'aquesta zona, l'olivera va ser un regal de la deesa Atenea al poble de l'Àtica.[8] També trobem l'olivera present a la cultura egípcia on les seves branques són un símbol de benedicció i purificació i les trobem presents a la tomba de Tutankhamon. A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: "Per a mi, olives, escarola, i malva.".[9] Lord Monboddo comenta que les olives eren, al 1779, un dels aliments preferits de les persones grans.[10]
L'olivera és una de les plantes més citades en la literatura. En l'Odissea d'Homer, per exemple, Ulisses s'arrossega per sota de dos brots d'olivera.[11]
L'olivera també té un paper important a la Bíblia [12] on hi és esmentada més de 30 vegades tan en el Vell com en el Nou Testament. Per exemple, va ser una branca d'olivera la que va demostrar a Noè que el diluvi s'havia acabat. També Moisès lliurava dels serveis militars a aquells que conreaven oliveres.[13] L'Alcorà també esmenta l'olivera.
Aquest fet de trobar l'olivera tant present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura es deu als llocs on ha aparegut aquest arbre. L'olivera conreada (l'ullastre és una planta autòctona) va fer aparició a la regió mediterrània alguns milers d'anys després que al seu lloc d'origen, l'Orient Mitjà fa uns 7.000 anys. Al Peloponès, el conreu de l'olivera començà al voltant del segle III a.C.. Després del segle XVI, els europeus van portar l'olivera a Amèrica. Principalment a Califòrnia, Mèxic, Perú, Xile i Argentina. També hi ha petites plantacions a la Xina, el Japó i Nepal. S'estima que actualment hi ha uns 800 milions d'oliveres arreu del món.
[edita] Observacions
[edita] Conreu
Necessitats climàtiques: L'olivera és un conreu propi dels climes mediterranis caracteritzats per hiverns relativament suaus i estius llargs, càlids i secs. Prefereix les valls resguardades o les esplanades baixes que no estan exposades als freds intensos. Pot créixer al vessant de les muntanyes orientades al sud.
L'olivera és més sensible al fred que d'altres fruiters com pomeres, pereres o presseguers però és més resistent que els cítrics. Com altres arbres, experimenta un enduriment progressiu a partir de la tardor quan baixen les temperatures. A temperatures entre 0 i -5 graus pateix petites ferides en branquetes joves mentre que entre -5 i -10 graus aquestes branquetes ja poden morir i a partir de -10 graus moren branques grans i, fins i tot, tota la part aèria de la planta. Aquesta darrera situació és va donar el desembre de 2001 quan a zones del Segrià i les Garrigues una glaçada de diversos dies de durada va arribar a -16 graus i es va haver de tornar a formar tota la capçada amb uns 5 anys de pèrdua de la producció.
L'olivera necessita un estiu prou càlid per a que puguin madurar les olives. Dins la classificació agroclimàtica de Papadakis necessita un estiu semblant al que permet el conreu de l'arròs.
Per cultivar oliveres, el mínim pluviomètric es dona a la regió de "Sfax" a Tunísia on es conrea l'olivera amb només 200 litres de pluja anual. Als Països Catalans, els mínims pluviomètrics del conreu són al Segrià amb una mitjana de 350 litres anuals i és la principal causa del baix rendiment de les oliveres en els secans d'aquesta comarca.
Les bones pràctiques agràries determinen que en el cas de terrenys amb pendent, les llaurades es facin seguint les corbes de nivell per tal de limitar el perill d'erosió.
En la plantació tradicional es posaven 100 arbres o menys per hectàrea. Actualment, s'ha comprovat que plantacions més denses, de fins 300 oliveres per hectàrea, són més productives.
Les feines habituals són:
- Les llaurades, que es fan amb els objectius d'incrementar la retenció d'aigua del sòl i de treure males herbes.
- L'adobat, que es fa mecànicament tot i que l'olivera necessita pocs nutrients comparat amb altres conreus. Ara bé, és molt sensible a la carència de Bor.
- L'esporga, feta manualment amb l'objectiu d'aclarir la capçada per il·luminar i donar una forma a l'arbre de manera que posi més a l'abast les olives.
- La recol·lecció abans manual i ara mecanitzable amb vibradors individuals o amb grans màquines autopropulsades. Les olives per a oli es cullen a finals de tardor i començament d'hivern. Algunes varietats són collides a mà quan encara són verdes i un cop adobades són consumides com a olives de taula. Tradicionalment, les destinades a l'obtenció d'oli es collien posant unes borrasses (malles o sacs cosits), folrant el terra per sota de la copa (i un parell de sacs al voltant de la soca, per evitar perdre les olives per aquesta zona) i es feien caure: amb les mans pentinant els branquillons amb fruit o amb una mena de "pintes" de ferro o a cops de vara (a les varietats que ho permeten per tenir una oliva que cau fàcilment en colpejar-la). Les olives esteses damunt les borrasses es recullen en coves o algun altre recipient per poder portar-les al trull o molí per moldre-les i extreure'n oli. Antigament, també es collien les que ja havien caigut abans d'anar-les a collir, i que, per tant, estaven entre les pedres i els terrossos de terra, però avui en dia és una pràctica farragosa i antieconòmica. A més, l'oli que resulta de les collides a terra és de qualitat molt dolenta per un excés d'acidesa.
A l'actualitat es generalitzen les tècniques de mínim conreu, és a dir, que només es fan les llaurades indispensables i es treuen les males herbes amb herbicides. Amb aquesta tècnica s'obtenen produccions similars amb un menor cost econòmic.
L'agricultura ecològica està molt difosa pel conreu de l'olivera, gràcies a que és un arbre rústec és molt fàcil aplicar-la. Combat les plagues emprant feromones i insecticida biològic i no fa servir productes de síntesi química per adobar ni herbicides.
Les plantacions "superintensives" o d'alta densitat suposen posar unes 2.000 oliveres per hectàrea amb una mecanització total de l'esporga. La recol·lecció aquesta última és feta amb màquines que passen per sobre les plantes a l'estil de les màquines veremadores, això redueix molt el cost de recol·lecció però no hi ha suficient experiència respecte si aquestes noves plantacions poden aguantar el suficient nombre d'anys aquest sistema.
El conreu de l'olivera és tradicionalment de secà, tot i que, actualment, també se'n fa en regadiu i així s'assegura la producció donat que, si l'any és molt sec, la producció pot ser nul·la.
[edita] Curiositats sobre les diferents varietats
[edita] Varietats-Cultivars
Les varietats cultivades de les oliveres s'han format per tres vies: selecció d'ullastres amb característiques adients per a ser conreats (aquesta seria cronològicament la primera font de diversificació varietal), selecció d'oliveres procedents de la sembra de la llavor (per tant amb diversificació sexual) i selecció d'arbres reproduïts per via vegetativa (amb possibles mutacions).
Varietats cultivades de les terres de parla catalana: arbequina, empeltre, farga, morrut,sevillenca, alfafara , callosina, changlot reial, palomar o olesana, verdiell i vilallonga.
Varietats d'origen espanyol: picual, hojiblanca, manzanilla i gordal.
Varietats d'altres països: ascolana, frantoio, koroneiki i mission.
[edita] Varietat silvestre
L’Olea europaea L. spp. sylvestris, coneguda com a olivera borda o ullastre, és la varietat silvestre de l'olivera. És de mida reduïda, branques oposades, anguloses, i les inferiors amb espines. Fulles més petites. Els fruits (els olivons) són més petits que les olives, tenen poca polpa i no són comestibles.
A Catalunya és present a les comarques litorals, a més del Segrià i el Baix Cinca fins els 500 metres d'altitud. Al País Valencià i les Balears està més estès i es troba fins els 1.000 metres. La distribució mundial és pel contorn del Mediterrani, normalment prop del litoral.
[edita] Galeria d'imatges
 Tronc |
 Fulles d'olivera. |
Flors d'olivera a punt d'obrir-se, a San Daniele del Friuli (Itàlia) |
 Flors |
 Fruits inmadurs |
 Fruits madurant |
 Fruits madurs. |
 Olivera a l'illa grega d'Ítaca. Té més de 1500 anys. |
[edita] Enllaços interns
[edita] Enllaços externs
- Olives al Projecte de Directori Obert
- TSN {{{ID}}}. Integrated Taxonomic Information System.
- Pàgina web de l'INRA (Institut national de recerca agronòmica) sobre les devastacions i les patologies dels cultius (francès)(anglès).
- Pàgina web oficial del CIHEAM (Centre international de hautes études agronomiques méditerranéennes) (francès)(anglès).
- Pàgina web oficial del Consell oleïcola international. (francès)(anglès)(castellà)(italià)(àrab).
- Pàgina web oficial de l'Organització de les Nacions Unides per l'Alimentació i l'Agricultura. (FAO) amb les estadistiques de la productió agrícola.
- Visita virtual del Museo dell'Olivo d'Imperia (a Ligurie, Italie) (francès)(anglès)(italià)(alemany).
- Pàgina web d'informació sobre l'oleïcultura espanyola (castellà).
- Pàgina web de l'Accademia Nazionale dell'Olive e dell'Olio (italià)
- Terra oléa promoció de l'activitat oleica, pàgina web oficial per la promoció de l'oli d'oliva i de l'activitat oleïca a Espanya, França i Portugal. (francès)(castellà)(portuguès)(anglès)
[edita] Notes i referències
- ↑ [1] L'Olea europaea pot veure's inclosa tant dins l'ordre de les lamials com dins les scrophularials.
- ↑ Taxonomy for Plants GREEN
- ↑ Botanical Journal of the Linnean Society (2001), 137
- ↑ 4,0 4,1 Berdonces i Serra, (1996). Gran enciclopedia de la plantas medicinales. Ediciones TIKAL. Barcelona. ISBN 84-305-8496-X
- ↑ Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales, Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388.
- ↑ Blumenthal, M. The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines.. American Botanical Council. Boston, 1998. ISBN 096555550X.
- ↑ Gooch, Ellen, "10+1 Things you may not know about olive oil" Epikouria Magazine, Fall/Spring (2005)
- ↑ "Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae." Horace, Odes 1.31.15, ca 30 BC
- ↑ Letter from Lord Monboddo to John Hope, 29 April, 1779; reprinted by William Knight 1900 ISBN 1-85506-207-0
- ↑ Homer, "Odyssey, book 5", ca 800BC
- ↑ Balfour, John Hutton, "Plants of the Bible" 1885. Available through Google Books
- ↑ Alonso, J.R. (2004). Tratado de fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus. Buenos Aires.
[edita] Bibliografia
- «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Agricultural Research Service, Department of Agriculture. United States. [Consulta: 10/04/2009].
- Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X.
- Bruneton, J. (1991). Elementos de fitoquímica y de farmacognosia. Ed. Acríbia. Zaragoza* Bruneton, J. (1991). Elementos de fitoquímica y de farmacognosia. Ed. Acríbia. Zaragoza
- Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
- Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales, Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388.
- Blumenthal, M. The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines.. American Botanical Council. Boston, 1998. ISBN 096555550X.
- Berdonces i Serra, (1996). Gran enciclopedia de la plantas medicinales. Ediciones TIKAL. Barcelona. ISBN 84-305-8496-X
- Alonso, J.R. (2004). Tratado de fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus. Buenos Aires.
