Horaci

De Viquipèdia

Quint Horaci Flac
Retrat imaginari d'Horaci per Anton von Werner. L'Epístola als Pisons o Art poètica d'Horaci és un dels textos cabdals sobre literatura de la tradició occidental.
Naixement:	65 aC Venosa
Mort:	27 de novembre de 8 aC Roma
Activitat:	poeta líric i satíric
Nacionalitat:	país
Període:	del 41 aC al 13 aC
Tema/es:	Reflexió moral i estètica literaria
Moviment:	Epicureisme
Influències:	Gai Valeri Catul
Influenciats:	Autors de Renaixement, Generació del 27

Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) conegut simplement com Horaci (n. Venusia, actual Itàlia, 65 aC - Roma, 27 de novembre de 8 aC) fou poeta líric i satíric llatí.

Fill d'un esclau alliberat, va tenir l'oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia. Una vegada allà, va ser acollit per Brutus, l'assassí de Cèsar, qui li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. No obstant això, en la batalla de Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar i va decidir tornar a Roma.

Va començar a treballar com escriba, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer a Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenes, on a poc a poc va guanyar rellevància i va afermar l'amistat amb aquest, qui el va presentar a August. Va aconseguir també la protecció de l'emperador, que fins i tot li va oferir el càrrec de secretari personal seu, que va rebutjar per no adequar-se als principis de la seva moral epicúria.

Fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics, es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenes, juntament amb qui està enterrat.

La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d'equilibri i serenitat, va ser identificada al Renaixement com la màxima i més excelsa expressió literària de les virtuts clàssiques.

[edita] Biografia

Retrat d'Horaci en la seva casa de Venosa.

Era fill d'un esclau llibert, si bé va néixer quan el seu pare ja gaudia de la llibertat. El seu pare, teballava de coartor, ajudant del publicani que tenien o administraven terres, o els que recaptaven taxes per compte de l'estat romà, encara que pobre, va invertir molts diners en l'educació del seu fill, acompanyant-lo a Roma on va iniciar els seus estudis de Gramàtica amb Orbili i, probablement, els de retòrica amb Heliodoro. Als 20 anys d'edat es va traslladar a Atenes per estudiar amb Teomnest la llengua grec i Filosofia en la Acadèmia, fundada per Plató en el segle IV aC, on va prendre contacte per primera vegada amb el epicureisme. En aquesta època diversos emperadors van millorar les ciutats gregues amb noves construccions, especialment a l'àgora d'Atenes. Sota l'Imperi romà la vida a Grècia va continuar com sempre ho havia estat. La cultura romana fou molt influïda pels grecs; com deia Horaci, "Grècia captiva el seu salvatge conqueridor". Horaci sempre va reconèixer la atenció i el gran sacrifici que el seu pare va fer per ell, sent la relació amb el seu progenitor un dels episodis d'amor filial més bells que sobreviuen del període clàssic. A l'Acadèmia d'Atenes va fer amistat amb Marc Valeri Messal·la Corví, Luci Calpurni Bíbul .

Després de l'assassinat de Juli Cèsar, es va unir al partit republicà, formant part de l'exèrcit que Marc juni Brut preparava a Grècia per oposar-se als triunvirs Octavi i Marc Antoni, sent nomenat tribú militar. L'exèrcit republicà va ser derrotat en la doble batalla de Filipos (42 aC), en la qual, donades les seves escasses aptituds militars, va haver d'escapar per salvar així la seva vida. Quan Octavi en va decretar una amnistia a favor d'aquells que havien lluitat en contra seva, Horaci va decidir tornar a Roma, coneixent llavors la notícia de la mort del seu pare i la confiscació de les seves propietats. Sumit en la pobresa, va aconseguir no obstant això feina com a escrivà de qüestor, un lloc que li va permetre practicar el seu art poètic.

Amb el temps, Horaci es va anar guanyant el respecte i l'admiració dels cercles literaris romans, al que pertanyien Virgili i Luci Vari Ruf, a qui li van presentar a Gai Mecenes (38 aC), amic i conseller de Cèsar August. L'emperador li va brindar la seva protecció, arribant a oferir-li un lloc com a secretari personal, si bé Horaci va declinar l'oferta a causa dels seus principis epicúris. Mecenes va arribar a convertir-se am el seu protector i amic personal, i va obsequiar a Horaci amb una finca a Tíbur, en les muntanyes Sabinas (33 aC), on el poeta es va retirar a redactar les seves obres. L'amistat entre Mecenes i Horaci va ser tal que fins i tot van ser enterrats l'un al costat de l'altre.

[edita] Cronologia

Casa d'Horaci a Venosa.

Any 65 aC Neix Horaci, el mateix any que el que va ser el seu patró Pol·lió.
63. Neix Octavi. Conjuració de Catilina.
60. Constitució del primer triumvirat (Juli Cèsar, Pompeu i Cras).
53. Derrota de Cras en Carras pels parts.
49. Juli Cèsar passa el Rubicó. Guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu.
48. Victòria de Juli Cèsar en Farsàlia.
45. Arriba Horacio a Atenes.
44. Assassinat de Juli Cèsar.
43. Guerra de Mòdena. Constitució del Segon Triumvirat (Octavi, Marc Antoni i Lèpid). Proscripcions i mort de Marc Tul·li Ciceró. Naixement de Ovidi.
42. Victòria dels cesarians a Filipos. Horacio entre els derrotats.
39. Presentació d'Horacio a Mecenes.
37. Viatge a Brindisi en ocasió de la conferència de Tàrent.
36. Derrota de Sext Pompeu Pius en batalla Nauloc.
35. Publicació del primer llibre de Sàtires.
31. Victòria de Octavi en la Batalla d'Àccium sobre Marc Antoni i Cleopatra.
30. Publicació del llibre II de Sátires i el llibre dels Epodes.
27. Final de la il·legalitat revolucionària. Octavi rep el títol de August.
23. Publicació dels tres primers llibres de Odes.
20. Publicació del primer llibre de Epístoles.
19. Moren Virgili i Tibul.
17. Celebració dels Jocs Seculars. Cant Secular.
15. Publicació del llibre II de les Epístoles.
13. Publicació del llibre IV de les Odes.
8 aC. Mor Mecenes. Mor Horaci.

[edita] La crisi del paganisme

A partir del segle I aC, els romans van començar a perdre la fe en el sistema religiós del paganisme, ja no eren aptes per proporcionar respostes adequades a les grans preguntes existencials del món romà. Paganisme es redueix cada vegada més a un la practica d'un conjunt de rituals i litúrgies que no com condueixen a un coneixement més profund del significat esotèric de les tradicions espirituals i religioses, sinó perquè estan relacionats amb els mos maiorum (la costum dels ancestres), identitat cultural i, sobretot, de cada calendari romà. Darrere de la façana de la religió pagana, no hi ha certeses, però sí que hi ha el buit deixat per la falta de resposta a les grans qüestions existencials, en una societat imperial cada vegada més cosmopolita. L'home romà, o almenys tots els que gaudeixen d'una certa cultura, percebre aquest buit, l'angoixa, la inseguretat i buscar en una altra part de la filosofia hel·lenística, la certesa que vostè se senti privat, a causa de la desaparició d'un estat de valors ben definits com va passar a era republicana. Aquest sentit espiritual de la inseguretat, que la gran part de la classe literària del segle de Catul a Lucreci, Horaci fins arribar a Sèneca, és comú. Per tant, és en relació amb la crisi del paganisme la raó que es doni àmplia difusió en el segle I aC d'epicureisme en els cercles intel·lectuals a Roma. En aquest període en els principals cercles epicuris romàns com el de la ciutat de Nàpols], on probablement Horaci va coèixer a Virgili i Vari , que posteriorment va presentar a Mecenes. El epicureisme volia resoldre qualsevol dubte i l'angoixa existencial de la mort, veient com la cancel·lació definitiva de la percepció sensorial, el final d'alguns dels sofriments i preocupacions de la terra.

La mort és per tant, considerada com una zona tranquil·la però infeliç, l'alliberament de la vida, com succeeix en la mort del cos i de l'ànima (essent ambdues substàncies materials). Epicur va tenir una reacció optimista en front d'aquestes al legacions, aquest sentiment és de trobar en altres intel·lectuals que es van sumar als romans abans de la filosofia de la buidó eterna de la mort, buit amb una sensació d'horror, també presents en el mateix Lucreci, que mentre que la descripció s'estén amb el gairebé mític Epicur, rerum inventor, però, no plenament el missatge alliberador d'aquesta filosofia. El epicureisme no ser capaç de curar, a la fi, del mal del segle a laromana vida, no serà capaç d'omplir el buit deixat per la crisi no només del sistema religiós, sinó també de la de les institucions republicanes, una crisi que ha de destruït la seguretat i les bases culturals i socials de l'Imperi Romà.

[edita] L'existencialisme d'Horaci

Horaci s'uneix a l'epicureisme parcialment, així com a la recerca de respostes sobre les grans qüestions de la vida, respostes que no troba mai: el poeta sembla que mai ha escapat de l'angoixa de la mort, que sempre la percep com imminent. És interessant analitzar l'opinió que el poeta llatí va tenir del més enllà, ja que és, sens dubte, molt sincer: encara que vetllat per una certa seguretat, propis de la aurea mediocritas de la que Horaci en volia ser un exemple, en diverses ocasions brilla a traves d'una vena de malenconia acompanyada de notes de fosc lirisme i elegància, que traeix el seva veritable estat interior. A vegades Horaci apareix com el que probablement era realment: un home que va trobar refugi a la vida de la mort, però en veritat mai no va aconseguit curar-se completament la por a la mort, que prefereix fugir en lloc de lluitar estoicament. La seva personalitat pot semblar, a primera vista, ambigua, aquesta ambigüitat es deriva de la diferència que a vegades es crea entre la imatge que Horaci va voler donar de si mateix, i la veritable personalitat del poeta que traspasa de les línies no coinsideix, com sosté Ugo Enrico Paoli, "res [...] sembla tan difícil com entrar en l'ànima d'Horaci.La representació de més enllà Horaciia, tanmateix amb una forta empremta epicúrea motlle i ve segellada de la millor manera en l'afirmació, no sense una nota de malenconia, expressada en l'Oda 7 del Llibre IV:

«	Pulvis et umbra sumus	»

[edita] Influència en la literatura posterior

Carpe diem.

Els temes i tòpics creats per Horaci tindran un recolzament universal al llarg de la literatura posterior a la seva mort. Essencialment a partir des del Renaixement és difícil no trobar una sola composició influïda pels tòpics o les formes horacianes. Així, destaquen poetes com Ronsard, Petrarca o Garcilaso, que es van veure envoltats pel dolçor i les reflexions horacianes. A Espanya podem trobar grans influències horacianes en José Cadalso o Moratín i fins i tot altres autors que seguiran el camí preparat pel poeta romà. D'altres poetes anglesos es veuran també influïts per Horaci com John Keats o John Milton. Més endavant, en la Generació del 27, també trobarem influències horacianes en poetes com en el val·lisoletà Jorge Guillén. No obstant això, amb el pas del temps l'admiració a aquest gran poeta es convertirà en un apogeu dels seus tòpics en detriment del mateix autor. Aquest serà engolit pels seus propis temes i pel desfasament de la cultura a finals del segle XX i començaments del XXI. El seu Carpe diem (Carpe diem quam minimum credula postero "Aprofita el dia, no confiïs a demà") de l'Oda 1,11 acaba per convertir-se pràcticament en una dita universal en el qual, la identitat de l'autor queda relegada gairebé a l'oblit. Així, Horaci, s'anirà oblidant i aquest oblit reforçarà la importància de la vulgarització dels seus tòpics.

Realment l'escriptor llatí ha rebut poques crítiques que es fonamentin en el buit existencial de les seves reflexions o de les seves formes poètiques, no obstant això, és cert que va rebre crítiques del sector literari més suspicaç, pe exemple els seus contemporànis Quadrat i especialment de Hermògenes l'adversari i detractor d'Horaci, inicialment ben disposat envers aquest (l'anomena optimus cantor et modulator) i després enemistat per causes que segons Horaci foren per enveja: Hermògenes s'oposava a les sàtires però tampoc tenia talent per grans obres i es dedicava a l'ensenyament mentre Horaci adquiria gran fama. Sembla que quan Horaci parla de Pantolabus es refereix a aquest Hermògenes.. A mesura que van avançar els segles les crítiques a aquesta figura de la poesia universal acaben per apagar-se deixant el camí lliure cap a la llista interminable d'adulacions que des del Renaixement es practica respecte a Horaci. En el segle XXI es fa gairebé impossible trobar una sola crítica a una figura tan rellevant com Horaci, però d'aquesta mateixa manera és difícil trobar un càntic a la seva persona i a la seva tasca. L'única crítica coneguda fins ara amb certa rellevància és el "A tu, Horaci", del ceutí Hugo de Lara López, obra en la qual s'ataca a Horaci per la seva presumpta doble moral (acusació que en l'antiguitat mai no se li va fer) i en la qual es dóna una importància desmesurada al fet de no respectar les seves verdaderes creences i per ofendre i condemnar, de manera metafòrica, el poble pla, que sempre va defugir. Curiosament, l'objectiu de la crítica, estesa en dos sonets, fa referència al famós «Aurea mediocritas (Dorat punt mig)» del poeta llatí, al·ludeix a l'intent d'assolir un punt desitjat mig entre els extrems o un estat ideal en el qual no afectin en excés ni les alegries ni les penes; està relacionat amb l'hedonisme epicureista basat a conformar-se amb el que es té i no deixar-se portar per les emocions desproporcionades, és un dels tòpics que van fer gran a Horaci, per a la posteritat, al costat del «Carpe diem» en el «Beatus Ille».

[edita] Obra

La seva poesia es divideix en quatre gèneres que donen nom a les seves obres:

Sàtires, retrats irònics del seu temps dividits en dos llibres i escrits en hexàmetres;

Epodes, disset poemes iàmbics de temàtica variada i influència hel·lenística;

Carmina (Odes), també en hexàmetres;

Epístoles, la seva última obra, en la qual, coincidint amb una actitud vital i literària més calma i més propícia a la reflexió moral que a la invectiva i la sàtira que van caracteritzar les seves obres primeres, va optar per la ficció epistolar sense abandonar l'escriptura en hexàmetres.

Entre les Epístoles es troba la cèlebre Art poètica, que va marcar les pautes de l'estètica literària llatina.

[edita] Sàtires

(publicades entre el 35 aC i el 28 aC)

Les Satires d'Horaci s'agrupen en dos reculls, un de deu peces i l'altre de vuit (en hexàmetres). Aquest gènere és típicament romà, que va ser creat per Gai Lucili al segle II aC, i particularment propici a l'autoretrat: és sens dubte amb les sàrtires que Horaci s'hi descriu millor. Es tracta de «xerrades» (sermons) on són reivindicades la llibertat d'expressió i la polèmica, que sigui a propòsit de qüestions socials, ètiques, literàries, o inclús polítiques. Però allò que era permès a Lucili sota la República no ho és, evidentment, en temps d'Horaci sota un règim despòtic.

[edita] Epodes

Interor de la casa d'Horaci (Venosa)

(publicades en 29 aC)

Els Epodes són disset poemes, amb un total 625 versos, del qual quatre probablement apòcrifs (I, 5-6 i XVI, 15-16). Horaci no els deia epodes, sinó iàmbics, sent fidel a l'escola de Gai Valeri Catul, del que es guarda bé de proclamar ja que Catul era maleït de César i dels seus seguidors. Prefereix, és menys arriscat, reivindicar-se seguidor d'Arquíloc, inventor del gènere a Grècia - i qui se n'havia servit com d'una arma temible contra els seus enemics, tant privats com públics. El to és el de la invectiva ; l'estil és aspre i tens; l'erotisme més cru hi pot vorejar els accents més patriòtics. Com el seu nom ho indica (almenys en un dels seus sentits), els Epodes són escrits en dístics (un vers llarg + un vers curt) de tipus de versos iàmbics.

[edita] Carmina

(publicades el 22 aC per als tres primers llibres ; en 7 aC per al quart : encara que les dates tradicionalment més admesesa oscil·len entre el 23 i el 12 aC)

Les Odes d'Horaci o Carmina són quatre llibres que contenen 38, 20, 30 i 15 peces respectivament, es a dir un total de 3038 versos, dels quals n'hi ha sis que sens dubte són apòcrifs (IV, 6, 21-24 i IV, 8, 15-16). Horaci els comparava orgullosament a les Piràmides d'Egipte, i és en efecte l'obra mestra absoluta de la lírica romana. Aquest monument reuneix tots els superlatius, combina totes les meravelles. D'entrada constitueixen una proesa mètrica, amb la utilització de quatre tipus d'estrofes diferents, sis varietats de dístics, i tres espècies de versos utilitzats sols (kata stikhon). Miracle d'equilibri espontàni, en una harmoniosa arquitectura que es desplega segons proporcions numèriques tan complexes com impecables. Prodigi de circulació també, d'interconnexions, de xarxes, de correspondències, combinacions i simetries diverses, del qual el conjunt constitueix una d'immensa i ultrasensible cambra de ressonància. En quant a la increïble virtuositat verbal que tria i emplaça cada paraula amb el màxim d'energia possible, n'hi ha prou amb dir que va impressionar a Nietzsche en el grau més alt pel que anomenava la seva «noblesa».

Però on Horaci se supera, allà on es mereix el millor «llorer dèlfic» (Odes, III, 30), és en el domini del contingut. En aparença, res més heteròclit que les Odes , on semblen interferir de manera aleatòria l'esfera privada i l'esfera pública, els amors i la política, el món grec i el món llatí, la mitologia més nuvolosa i l'actualitat més ardent, el epicureisme empès fins a al sibaritisme, i un estoïcisme esmolat fins a l'Ascetisme i a un renunciament gairebé monacal davant de la lletra. I tanmateix, un director d'orquestra que domina tots aquests timbres i tots aquests instruments amb una batuta sobirana. Subterrània també, ja que la partició d'aquesta enlluernadora simfonia, composta en honor de la llibertat humana de cara a la tirania política, no es desxifra més que a condició d'accedir al segon nivell de l'escriptura, fonamentat principalment en el control secret de la situació d'enunciació.

El primer llibre (Carminum liber I) correspon a la joventut, de la fantasia i d'inspiracions variades: composicions severes, èpiques o literàries es barregen amb d'altres més joioses o d'invocació a Venus.

En el segon llibre (Carminum liber II) hi ha una pausa per a la meditació, s'esmorteix l'impuls líric. S'hi tracta del que ell demana a pròpia vida. S'hi exposa el concepte d'aurea mediocritas; també es parla dels anys que passen i del otium (l'oci).

Al tercer llibre (Carminum liber III) ens trobem amb un Horaci ja madur. Tanmateix torna als vells temes.

[edita] Epístoles

La estàtua d'Horaci a Venosa

(publicades en 19 aC o 18 aC, més que en 20 aC, data la més admesa, i probablement després 13 aC per al segon recull)

El primer de les Epístoles d'Horaci recull compta amb 20 peces (es a dir 1006 versos, dels quals set del primer llibre probablement apòcrifs, en el segon només dos peces, però molt llargues (270 i 216 versos). S'hi afegeix l'Epístola als Pisons, més coneguda sota el nom de Art poètica (476 versos). Són escrites en hexàmetres, com les Sàtires , i, com elles, són converses d'aspecte lliure. Però sent les Epístoles fictíciament cartes|lletres, s'adrecen a persones ben precises, i el to hi és menys viu, l'estil més distès. Sota aquesta tranquil·litzadora superfície, Horaci persegueix amb perseverança el seu combat, on l'amplitud i les peripècies del combat, aquí com en les Odes, no es revelaran més que al lector atent en primers mecanismes en la enunciació de la situació: importa tenir el major compte no només del destinatari (amic o enemic?), sinó també del locutor, que no és automàticament l'autor...

La primera epístola del segon recull s'adreça així directament a August : o com treure la cua del lleó sense deixar-se mossegar. Juli Flor és el destinatari del segon, quan Horaci ha declarat com el seu testament espiritual i la quinta essència de la seva saviesa.

[edita] Carmen Saeculare

Carmen Saeculare (himne secular), encarregat per l'emperador August el 17 aC amb motiu de la celebració dels Jocs Seculars. Odes mitològiques i religioses que proposen la restauració de la tradició, la glorificació de les deitats a les que havia de dedicar-se, Dio i Proserpina, se'n van afegir altres: Júpiter, Juno, Neptuni, Minerva, Venus, Apol·lo, Mercuri, Ceres, Vulcà, Mart, Diana, Vesta, Hèrcules, Latona, i els Parces. Una descripció la dona Zòsim.

[edita] Traductors

[edita] Bibliografia

Horaci (2008). Sátiras. Epístolas. Arte poética. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3577-1.
Horaci– (2007). Odas. Canto Secular. Epodos. Madrid: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2879-7.