Tibul

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Albius Tibullus (c. 54-18 aC)

Albi Tibul (Albius Tibullus) (Gabios, 55 aC - Roma, 19 aC), fou un poeta líric llatí.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Gabios, una ciutat del Laci, procedia d'una familia acabdalada de l'orde eqüestre, que havia sofert les confiscacions del segon triumvirat. De la seva joventut no se'n sap res. Les terres dels seus ancestres eren a Pedum entre Tibur i Praeneste. Probablement part de la seva propietat o tota fou perduda en les guerres civils, per confiscació, però en va conservar una part o la va recuperar. Va haver d'esdevenir soldat i complir el temps de servei habitual (10 anys).

Va figurar en el cercle de Marc Valeri Messal·la Corví, de qui era íntim amic i a qui dedicà un famós panegíric, que s'ha conservat. No va voler seguir al seu patró Messal·la en la guerra entre Octavi (August) i Marc Antoni fins al 31 aC (en el bàndol d'August) però si que el va acompanyar com a contubernalis el mateix 31 aC per reprimir una revolta a Aquitània. La campanya fou victoriosa i Messal·la va obtenir el triomf el 27 aC després de 4 anys. Tíbul va estar present a la batalla d'Atax (Aude) que fou decisiva per sufocar la revolta; probablement fou Tíbul qui va rebre la submissió de les tribus o d'una part i va acompanyar al seu patró en el triomf. El 30 aC Messal·la fou enviat a Orient per organitzar l'Imperi sota la direcció única d'August, i Tíbul el va acompanyar però pel camí es va posar malalt i va haver de quedar-se a Còrcira, des d'eon, quan es va recuperar, va tornar a Roma. Es va dedicar llavors a la poesia

La seva poesia és, tanmateix, pacifista, i enyora la pau i la senzillesa dels vells costums camperols romans. Entre els seus amics hi hagué altres poetes pertanyents al cercle de Gai Cilni Mecenes, como Horaci, Virgili, Properci i el jove Ovidi, que va dedicar-li a la seva mort una sentida elegia.

Obra[modifica | modifica el codi]

S'han conservat dos llibres d'elegies seves en un manuscrit (Corpus Tibullianum) que conté, a més, un tercer llibre amb poemes del cercle de Messala: de la poetesa Sulpícia (germana de Messala) y dues elegies atribuïbles potser a Tibul.

El primer llibre, de sis o deu elegies, està dedicat a Dèlia, una dona casada d'origen plebeu, el veritable nom de la qual, mètricament equivalent, era Plània, Plància o Plàucia (Dèlia és el seu equivalent grec). Aquesta Dèlia era probablement una hetera a la qual aspirava a tenir com a amant i amb la que havia començat la relació a Aquitània; però sembla que Dèlia no li fou fidel en la seva absència; quan va tornar de Còrcira Dèlia estava malalta, i després un home més ric el va substituir, fins que es va casar finalment.

El segon es compon de sis poemes dirigits a una nova amant anomenada Nèmesi (Nemesis, nom de la deesa de la Venjança), dona per la que va experimentar una gran passió, però la identitat de la qual és segurament fictícia i inventada pel propi poeta, tot i que podria ser una cortesana als braços de la qual va caure al ésser rebutjat per Dèlia.

De les poesies d'Horaci també es coneix el seu amor per una dona de nom Glicera (que no pot ser confós amb Dèlia o amb Nemesis)

Un tercer llibre d'elegies correspon de fet a un poeta de nom Ligdam, el seu imitador, que havia de ser més jove, ja que havia nascut el 43 aC (l'any de la batalla de Mutina).

Un quart llibre (de fet inclòs al primer) parla d'una certa Sulpícia, que estava enamorada del jove Cerint (els noms cal pensar que eren ficticis) i que probablement reflectia la vida d'una dama noble amiga de Messal·la; Sulpicia fou segurament la germana de Messal·la i fou potser també una poetessa, per encàrrec de la qual hauria escrit Tíbul els poemes del cercle de Messal·la.

Els seus temes preferits són l'amor, malaltís i gairebé romàntic, la mort i el rebuig a la guerra, al comerç i a la riquesa, en pro del conreu de la vida camperola senzilla i tranquil·la al costat de l'aimia. La seva predilecció pel bucòlic l'acosta a Virgili.

L'estil de Tibul és clar i clàssic, al contrari del de Properci, i prescindeix de l'ornamentació mitològica alexandrina.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]