Marc Licini Cras Dives I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bust de Cras al museu de Le Louvre, París

Marc Licini Cras DivesMarcus Licinius P. F. M. N. Crassus Dives— (~105 aC - 53 aC) fou un rellevant aristòcrata, general i polític de l'antiga república romana, més conegut com a Cras el Triumvir. Va comandar la victòria decisiva de Luci Corneli Sul·la en la Batalla de la Porta Col·lina[1] (82 aC) i dominà la revolta dels esclaus liderada per Espàrtac (73 - 71 aC).[2] La importància de Cras en la història prové, tanmateix, del suport financer i polític que brindà al jove i arruïnat Gai Juli Cèsar, fet que li va permetre desenvolupar la seva pròpia carrera política. Al principi de la dècada del 60 aC arribà a un pacte secret amb Cèsar i Gneu Pompeu Magne, conegut amb el nom de Primer Triumvirat, per tal d'aconseguir el poder a Roma. Gràcies a aquest pacte fou destinat a Síria i Hispània. Malgrat la seva enorme riquesa, anhelava la glòria militar, motiu pel qual va liderar una campanya contra els parts en la que va caure mort, juntament amb el seu fill i diverses legions, en la Batalla de Carrhae.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera guerra civil romana

Era fill de Publi Licini Cras Dives II (Publius Licinius M. F. P. N. Crassus Dives) i va néixer en una data desconeguda a l'entorn del 105 aC. El 87 aC el seu pare va morir en mans de Gai Mari i Cinna,[4] però ell no fou considerat prou important i es va escapar de la mort; tot i així, en previsió, es va escapar a Hispània Ulterior, on el seu pare havia estat governador i hi va viure vuit mesos en una cova propera a la mar a la finca coneguda com a Vibius Paciaecus, segons explica Plutarc detalladament (85-84 aC).

A la mort de Cinna (84 aC) va sortir del seu amagatall i es va posar al front d'un grup de guerrillers que es dedicava al saqueig i que va arribar a estar format per 2.500 homes. Es va apoderar de Malaca i dels vaixells del port, amb els que es va dirigir a Àfrica on es va trobar amb Quint Cecili Metel Pius que s'havia escapat de la persecució de Gai Mari, però aviat els dos homes es van enfrontar i el 83 aC, quan Sul·la va desembarcar a Itàlia, va sortir d'Àfrica i es va unir al general.

Sota Sul·la va competir amb Pompeu, també al servei del dictador, rivalitat que Sul·la va encoratjar, donant a Pompeu honors i a Cras or. Aquest darrer es va dedicar a reclutar tropes per Sul·la al territori dels mars i va fer una campanya amb èxit a Úmbria (83 aC). Sul·la li va donar moltes propietats confiscades i li va permetre de comprar-ne d'altres a baix preu. Fou encausat per apropiar-se del botí fet a Tuder, una colònia de l'Úmbria propera al Tíber i de posar a la llista de proscrits persones innocents per recollir les seves propietats. Cras era considerat un avar i el seu desig de riquesa no tenia límits.

Va comandar la victòria decisiva de Luci Corneli Sul·la en la Batalla de la Porta Col·lina en 82 aC.[5] Al final de la guerra, ja molt ric, es va dedicar a fer d'advocat en afers domèstics. Va rebre importants donacions i herències, i va especular amb fortuna. Va comprar molts esclaus als que revaloritzava ensenyant-los les arts més lucratives. També va explotar mines de plata i granges i va construir edificis dels que obtenia considerables rendes. Quan algú estava proper a la ruïna feia afortunades compres a baix preu; va comprar cases cremades en incendis o que tenien el perill de cremar-se per revaloritzar-les i revendre-les.

Tercera Guerra Servil[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tercera Guerra Servil

En aquestes circumstàncies es va produir la revolta d'esclaus dirigida per Espàrtac, que va resistir amb èxit a les forces romanes durant mesos. El 71 aC Cras fou nomenat pretor i se li va donar el comandament de sis legions per lluitar contra Espàrtac. Va lliurar diversos combats amb sorts diverses però finalment va derrotar el cap rebel en una batalla decisiva a Lucània en la que Espàrtac va morir i el seu exèrcit destruït. Al voltant de sis mil esclaus foren fets presoners i crucificats al llarg de la via entre Roma i Càpua.[2]

Cras va intentar accelerar la repressió dels esclaus davant de la imminent tornada de Pompeu, del que temia que volia compartir la glòria de la campanya sense haver participat en els riscos, temor que fou confirmat quan Pompeu va retornar i va arribar a temps de derrotar a cinc mil esclaus fugitius, després del qual va escriure al senat dient: "Cras ha derrotat a l'enemic però jo he extirpat l'arrel de la guerra". Cras no va obtenir els honors del triomf però si que se li va concedir una ovació i el dret de portar corona triomfal de llorers en lloc de l'apropiada per una ovació que era corona de mitre.

Consolat amb Pompeu[modifica | modifica el codi]

Tot seguit Cras va aspirar al consolat en el que també es presentava Pompeu, però aquest va declarar que volia estar acompanyat de Cras, i els dos foren elegits (70 aC). Pompeu guanyava suport popular (es va divorciar de Màrcia, la seva muller de la família oligàrquica dels Metel) i el perdia dels optimats, mentre Juli Cèsar aplaudia la unió entre Cras i Pompeu per mesures populars. Els dos cònsols van fer aprovar la llei Aurèlia, per la qual els jutges eren seleccionats del poble representat pels tribuni aerarii i els cavallers i pel senat (fins llavors el senat nomenava en exclusiva als jutges des de feia 12 anys arran de la llei Cornèlia promulgada per Sul·la). Cras fou conscient de què el seu col·lega era més popular i per guanyar suport va organitzar un banquet de deu mil taules i va distribuir gra suficient per cobrir les necessitats de cada família romana per tres mesos, però tot i així Pompeu va romandre més popular i la fredor entre els dos cònsols va passar a ser pública i notòria. Al darrer dia de l'any el cavaller Gai Aureli, probablement un agent de Juli Cèsar, va pujar a la tribuna i va dir que Júpiter se li havia aparegut en un somni i demanava que els dos cònsols es reconciliessin abans de deixar el càrrec. Pompeu va romandre inflexible però Cras va estendre la seva mà cap al seu rival en mig de generals aclamacions.

Aparentment s'havien reconciliat, però de fet la rivalitat va seguir. Cras es va oposar a la rogatio de Gabini que comissionava a Pompeu per netejar de pirates la Mediterrània, i a la llei Manília que donava a Pompeu el comandament contra Mitridates VI Eupator. Quan Pompeu va tornar victoriós d'aquestes campanyes, Cras es va retirar de la política temporalment.

Conspiració de Catilina[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conspiració de Catilina

El 65 aC Cras fou censor junt amb Quint Catul (partidari de Pompeu), però les diferències entre els dos van fer la seva censura poc efectiva i no es va fer ni el cens ni la llista de cavallers. El 64 aC Cras va intentar obtenir la província romana d'Egipte sense èxit. Fou sospitós de participar en la primera conspiració de Catilina (65 aC) i a la segona (63 aC) però mai es va demostrar res. Luci Tarquini, un dels conspiradors del 63 aC, al ser detingut va declarar que havia estat enviat per Cras, però el senat va denunciar el seu testimoni com una calúmnia, i Cras va acusar a Ciceró d'instigar aquesta falsa acusació.

Primer Triumvirat[modifica | modifica el codi]

El 61 aC Cras es va aliar amb Juli Cèsar que havia obtingut el govern de la província de la Hispània Ulterior. A la seva tornada Cèsar, Cras i Pompeu van pactar la presentació a les eleccions pel consolat amb garanties de ser elegits directament o per persones interposades, formant el que fou conegut com el Primer triumvirat. Pompeu representava als optimats i al senat romà, Cèsar als populars, i Cras era l'equilibri entre ambdós partits. Cras era un dels homes més rics del món i Plini avaluà la seva fortuna en dos-cents milions de sestercis,[6] podent mantenir un exèrcit privat considerable.

El 59 aC Cèsar, que era cònsol, va presentar una llei agrària pactada amb Pompeu, que va obtenir el suport dels comicis i va haver de ser aprovada pel senat. El 58 aC Cató d'Útica, oposat al triumvirat, fou enviat a Xipre per apartar-lo de Roma. El triumvirat es va prorrogar en un pacte signat a Luca (56 aC) pel qual Pompeu i Cras serien per segona vegada cònsols (Cras ho seria l'any 55 aC i després rebria la província romana de Síria, i Pompeu seria tanmateix cònsol el 55 aC i després rebria les dues províncies d'Hispània) i Cèsar rebria el comandament de la Gàl·lia i Il·líria per cinc anys més. Luci Domici Aenobarb es va oposar a la mesura instigat per Cató d'Útica, però aquest el dia de l'elecció fou forçat a abandonar el Camp de Mart amb els seus seguidors després d'alguns aldarulls, i Pompeu i Cras foren elegits cònsols pel 55 aC. Una llei del tribú de la plebs Gai Treboni (Lex Trebonia) va nomenar procònsol d'Hispània a Pompeu per cinc anys i a Cras el proconsolat de Síria també per cinc anys (sempre a partir del 54 aC) amb dret de fer la guerra i signar la pau sense aprovació del senat dins la seves províncies.

Guerra amb els parts[modifica | modifica el codi]

Cras es considerava militarment inferior als seus companys de triumvirat (Pompeu vencedor de Mitridates VI Eupator i dels pirates, Cèsar dels gals i britons) i va decidir fer la guerra als parts tot i que la llei Trebònia no esmentava als parts com a poble al que es podia fer la guerra sense autorització (no feia referència a pobles externs a les seves províncies). El senat no va validar la declaració de guerra de Cras a Pàrtia, que a més a més tenien un tractat de pau signat amb Sul·la el 92 aC que estava vigent i havia estat renovat per Pompeu. El tribú Gai Ateu Capitó va ordenar detenir Cras, però va haver de deixar-lo anar per la intervenció dels seus col·legues. Cras va decidir la guerra ja abans d'acabar el seu any de consolat (55 aC) i tot i les imprecacions i mals auguris del tribú Ateu Capitó, va marxar cap a Brundusium.

Des d'allí va passar a Macedònia, Tràcia, l'Hel·lespont, Galàcia i el nord de Síria cap a Mesopotàmia. El rei Deiotarus I de Galàcia se li va unir amb els seus homes. Entre els seus lloctinents destacava Gai Cassi Longí (després un dels assassins de Juli Cèsar). Cras no va saber preparar la guerra amb aliances amb dissidents, amb armenis i amb altres possibles enemics parts, i no tenia informació sobre les forces enemigues i la naturalesa del país. Va creuar l'Eufrates i va ocupar Zenodotium a Mesopotàmia però en lloc de seguir va donar temps a l'enemic de reagrupar-se i va refusar conquerir Selèucia i Babilònia, on estava la major oposició als parts; finalment va deixar 7000 infants i 1000 cavallers de guarnició a Mesopotàmia i va tornar a creuar l'Eufrates en direcció oposada per hivernar a Síria (hivern del 54 al 53 aC). En els mesos que va romandre allí no va exercitar a les seves tropes adequadament i es va dedicar més a recaptar que a preparar la guerra. Va ordenar als caps de tribu de proveir reclutes a l'exèrcit i subministraments però aquestes peticions foren sovint substituïdes per pagaments en metàl·lic. El temple de Hieràpolis dedicat a la deessa siriana Derceto o Atargatis (Astaroth) fou saquejat per odre de Cras per apoderar-se de les seves riqueses. El saqueig del temple de Jerusalem, esmentat per Flavi Josep i a la seva traducció ampliada De bello Judaico, és probablement un fet que mai va passar.

El rei Orodes II de Pàrtia va enviar a Mesopotàmia el seu general Surenas, un jove noble part; abans d'iniciar hostilitats va enviar ambaixadors a Cras que van comunicar que si la guerra la manava el senat, s'haurien d'enfrontar fins a la destrucció de l'un o de l'altre, però si era un desig personal de Cras, tindria en compte la seva edat i li permetria la retirada honorable. Cras va dir que donaria la seva resposta a la capital dels parts, Selèucia del Tigris i l'ambaixador part va contestar que abans li creixeria una palmera a la seva mà que veure Selèucia. El rei armeni Artavasdes III va demanar a Cras que marxes a Armènia per combatre allí als parts, ja que en un país muntanyós la cavalleria dels parts no podia actuar i que els armenis donarien als romans els subministraments necessaris, i en canvi a Mesopotàmia estava exposat als atacs de la cavalleria enemiga i sense subministraments; però Cras va optar per Mesopotàmia i va demanar al rei armeni l'enviament d'auxiliars, que el rei armeni no va enviar amb l'excusa que li eren necessaris per defensar el país.

Cras a més a més fou traït per un príncep àrab de nom Ariamnes (segons Plutarc) que potser era Agbar d'Osroene, que havia servit sota Pompeu, però ara era un agent de Surenas. Ariamnes es va oferir com a guia. Cassi Longí va sospitar que era un traïdor i va advertir Cras, però aquest no en va fer cas, i l'exèrcit romà fou portat a les planes, a l'abast de Surenas, i tot seguit Ariamnes o Agbar es va retirar amb un pretext. En veure acostar-se els parts, Cras no va saber fer front a la situació. Es va lliurar la batalla coneguda com a Batalla de Carrhae en la que els parts van obtenir una victòria completa (juny del 53 aC). El fill de Cras, Publi Licini Cras Dives, que cap a finals del 54 aC s'havia unit al seu pare, hi va morir. A la nit els romans es van retirar cap a la ciutat (coneguda també com a Harran) i els parts van ocupar el camp romà on van matar els 4000 ferits que no havien pogut escapar amb la resta. Quatre cohorts perdudes en la foscor també foren anihilades. Un altre guia dels romans, Andròmac, va resultar ser també un traïdor al servei de Surenas, i va portar els romans cap a congosts on eren víctimes fàcils. Amb les tropes a la vora del motí, Cras va haver d'acceptar una entrevista demanada per Surenas en la que deia que oferiria als romans la retirada sans i estalvis. Però l'entrevista era un parany que tenia per objecte fer presoner Cras, en la que Cras va morir.[3]

Els romans van perdre a Carrhae 20.000 homes i 10.000 més foren fets presoners. Artavasdes III, mentre, va fer la pau amb Orodes II al fill del qual, Pacoros I de Pàrtia, va donar una filla en matrimoni. El rei armeni i el rei part estaven asseguts a la taula nupcial quan va arribar el missatger de Surenas anunciant la victòria i portant el cap de Cras. Surenas fou tant popular degut a aquesta victòria que el rei part el va haver de fer matar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grossman, Mark. World Military Leaders: A Biographical Dictionary (en anglès). Infobase Publishing, 2007, p. 77. ISBN 0816074771. 
  2. 2,0 2,1 Venning, Timothy; Drinkwater, J. F.. A Chronology of the Roman Empire (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2011, p. 225. ISBN 1441154787. 
  3. 3,0 3,1 Fields, Nic. Warlords of Republican Rome: Caesar Against Pompey (en anglès). Casemate Publishers, 2010, p. 120. ISBN 1935149067. 
  4. Plutarc. Plutarch's Lives. vol.6 (en anglès), 1801, p. 352. 
  5. Dunstan, William E. Ancient Rome (en anglès). Rowman & Littlefield Publishers, 2010, p. 159. ISBN 0742568342. 
  6. (en anglès) The New Yorker, volum 85, 31-39, 2009, pàg. 27.