Triomf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Triomf (Triumfus) era una celebració romana després d'una victòria.

Era una processó solemne en la que el general victoriós entrava a la ciutat en carruatge estirat per quatre cavalls; al seu davant els captius i el botí fet a la guerra, i al darrere les seves tropes; passaven per la via sacra i anaven cap al Capitoli per oferir un sacrifici al temple de Júpiter. Aquest tipus de celebracions eren habituals entre les tribus guerreres a l'antiguitat.

El retorn de Ròmul a Roma amb el botí fet a la guerra contra els caeninenses (on va matar el seu rei Aero) és descrit com un triomf regular (Justus triumphus) el primer dels triomfs romans, com admet Plutarc, però censura a Dionís d'Halicarnàs que diu que Ròmul va entrar en carro tirat per cavalls quan totes les estàtues el representen a peu. Fou Tarquini Prisc o el cònsol Publícola el primer que va triomfar en carruatge.

El triomf fou reconegut com la cimera de la glòria militar i fou ambicionat per cada general romà. Es concedia per alguna esdeveniment a terra o a la mar, però aquestos darrers (triomfs navals) foren rars.

El general havia d'enviar un informa de la seva victòria i si les informacions eren satisfactòries el senat donava les gràcies; quan el general tornava a Roma amb el seu exèrcit no entrava a la ciutat i esperava; el senat es reunia fora les muralles, generalment al temple de Bel·lona o al d'Apol·lo, per acordar donar el triomf, una ovació o res.

El triomf era reservat als dictadors, als cònsols i als pretors, i així per exemple Publi Corneli Escipió Africà Major no va poder gaudir del triomf tot i expulsar als cartaginesos d'Hispània perquè el seu "imperium" era "sine ullo magistrate"; la primera vegada que els honors foren concedits fora d'aquesta norma fou el 81 aC a Gneu Pompeu que era un simple cavaller.

Anteriorment però el "imperium" s'havia prorrogar a Quint Publili Filó i després de manera habitual en procònsols i propretors, els quals amb el temps van poder obtenir el triomf sense discussió, cosa que al principi no fou freqüent, i per exemple un triomf fou refusat a Luci Lèntul successor d'Escipió a Hispània, perquè tot i haver estat pretor el seu imperium no tenia continuïtat directe sinó que gaudia de pròrroga extraordinària amb un lapsus entre mig; aquestes objeccions van ser abandonades al cap d'un temps i al darrer segle de la República els promagistrats podien gaudir del triomf.

Les batalles s'havien de fer sota uns auspicis. Quan una victòria era obtinguda per un llegat estant el general absent, era el general el que obtenia els honors, ja que era el que tenia els auspicis.

Progressivament es van imposar condicions als triomf: es requeria la mort d'almenys cinc mil enemics en batalla per tenir dret al triomf i que la victòria no fos una compensació d'anteriors derrotes; també calia que les baixes romanes fossin petites en comparació a les dels adversaris. Una llei de Luci Mari i Marc Cató va haver d'imposar penes als generals que falsejaven els resultats de les guerres per obtenir el triomf i es va ordenar que en endavant quan el general tornava a la ciutat havia de rendir comptes detallades del seu informe davant el qüestor. El triomf no es podia obtenir en una guerra civil i havia de ser en una guerra justa (justis hostilibusque bellis). Només Cèsar va gosar celebrar un triomf sobre els fills de Pompeu a Hispània, i això va provocar l'hostilitat de bona part del poble. Un condició imposada era que per celebrar el triomf calia que la victòria suposes l'extensió dels límits de l'estat, i no la recuperació de alguna cosa perduda abans. Així quan Fulvi va recuperar Càpua no va gaudir del triomf; una altra condició era que la guerra havia de suposar la submissió del territori i la seva conversió en terra pacificada fins a permetre la retirada de tropes; si no es complia aquesta condició només hi havia dret a ovació (per exemple Marcel al conquerir Siracusa).

El senat romà tenia el dret de decidir la concessió dels triomfs; algunes vegades les assembles van concedir el triomf, la primera vegada el 446 aC, en oposició a la resolució dels senadors; altres que van rebre els honors de l'assemblea i no del senat foren Gai Marci Rutil (el primer dictador plebeu i el 294 aC el cònsol Luci Postumi Megel I (que tenia l'oposició del senat i de tres tribuns); el 143 aC el cònsol Appi Claudi va persistir en voler celebrar el triomf en desafiament del senat i va desfilar acompanyat de la seva germana Clàudia, una verge vestal, la interposició de la qual el va salvar de ser mort per un tribú; finalment va celebrar el seu triomf de manera particular al mont Albà, cosa que abans ja havia fet Gai Papiri Masó (522 de la fR = 231 aC, o més probablement el 230 aC) i havia estat imitat per Marcel (Livi, xxvi. 21 ; Plutarc, Marc. 22), per Quint Minuci (Livi, xxxiii. 23), i altres; Tit Livi esmenta al pretor Cicereu el 173 aC que va fer el seu triomf al Mont Albà.

Quan el senat concedia el triomf votava també la concessió d'uns diners per les despeses i per un plebiscit especial el dia del triomf el que el celebrava conservava el seu imperium, el qual no s'estenia dins les muralles de Roma; per això els que aspiraven al triomf esperaven fora de la ciutat on podien mantenir l'imperium sense necessitat d'un plebiscit.

Les primeres celebracions del triomf eren senzilles: els caps enemics i altres presoners al davant, el general amb el carruatge al mig, i els militars amb els estàndards al darrere; menjars eren oferts a cada porta i es cantaven cançons de victòria.

Però progressivament la pompa va augmentar i avançada la república el poble rebia la processó en vestits de festa; la massa reunida era gran i es buscaven els millors llocs; els temples eren oberts i decorats amb garlandes de flors, fins i tot les petites capelles i imatges, i a cada altar es cremava encens. El general cridava als seus soldats i feia una oració i distribuïa recompenses i diners a cada individual, segons el valor del botí; llavors pujava al carro triomfal i anava cap a la porta trumphalis on era rebut per tot els membres del senat encapçalats pels magistrats. La processó llavors desfilava encapçalada pels senadors i magistrats, seguit d'un cos de trompeters, una sèrie de carruatges amb el botí en especial els articles principals, més rars o valuosos; unes persones portaven cartells amb els noms de les nacions vençudes o dels països conquerits; s'exhibien models a escala de les ciutats conquerides fetes en vorí o en fusta, i pintures de muntanyes, rius, i altres característiques dels països en qüestió, monedes, armes, cavalls, estàtues, pintures, gerres, objectes d'art, pedres precioses, brodats i altres articles elaborats i tot objecte valuós capturat; seguia un cos de flautistes, i al darrere els animals destinats al sacrifici, braus blancs i bous amb els corns pintats en daurat i decorats, seguits per sacerdots i auxiliars amb els instruments del cultes i sacrifici; segons el país conquerit podien seguir elefants o altres animals estranys capturats; seguien les armes i les insígnies dels enemics i els líders en persona que havien estat fets presoners, seguits per tots els captius inferiors; a continuació venien els regals oferts al general com corones i altres, generalment donats per estats clients o aliats; al darrere anaven els lictors del general en una sola fila, amb les fasces (els feixos) decorades amb llorers. Aquí era el tron del general o imperator en un carruatge circular de forma peculiar, estirat per quatre cavalls, que algunes vegades eren blancs; el general anava vestit en roba bridada en or (la toga picta) i túnica florejada (tunica palmata), portant a la mà dreta un llorer i a l'esquerra un ceptre; l'acompanyaven al carro els seus fills infants si n'hi havia i alguna vegada algun amic al que s'honorava especialment amb aquest fet; al darrere un esclau aguantava una corona etrusca prop del seu cap, i que segons Tertul·lià deia a l'orella del imperator "Respice post te, hominem memento te", però això no té confirmació (Zonares ho diu també però la seva font fou Tertul·lià); al darrere seguien els fills grans del general, els seus llegats , els tribuns militars del seu exèrcit i els cavallers tots a cavalls. I al darrere seguia la infanteria en orde de marxa amb les llances adornades amb llorers, cantant himnes als deus i alabant al seu cap.

En arribar al turó Capitolí alguns caps enemics eren deixats a la presó del lloc i executats (alguna vegada el general no va deixar fer aquestes execucions però això fou una excepció a la regla general); una vegada executats els caps, es feien els sacrificis del brau i el bou que eren presentats a Júpiter; s'iniciava llavors una festa pública amb banquet en la que el general estava rodejat dels seus amics al temple, i finalment a la vesprada tornava a casa precedit per torxes i escortat per una massa de ciutadans. Valeri Màxim diu que els cònsols eren invitats al banquet però se'ls enviava després una nota demanant que no hi anessin per deixar que el general fou la persona més distingida d'aquell moment. Se sap que si el botí era molt abundós, la processó podia durar hores o dies, i es coneix el cas de Flaminí en el que el triomf complet va durar tres dies seguits.

El que rebia els honors del triomf rebia també a càrrec del tresor, un lloc per construir una casa (triumphales domus) i quan moria les seves cendres es podien dipositar dins els murs de Roma; tenia dret també a estàtues ornades amb rames de llorer, erigides sobre carruatges triomfals, al vestíbul de la casa familiar per preservar a la posteritat la seva fama d'aquell moment.

Els triomfs es van acabar pels generals amb l'imperi Romà quan l'emperador fou considerat el comandant en cap de tots els exèrcits i qualsevol fet militar es feia sota la seva nominal direcció i era l'únic que podia reclamar el triomf. Marc Antoni va concedir triomfs als seus llegats i també August fins al menys el 14 aC, data després de la qual aquestes distincions es van fer rares si és que van existir, fora de membres de la família imperial, però al seu lloc es van concedir els ornaments triomfals (Triumphalia Ornamenta) que permetia a l'agraciat sortir al carrer amb les robes usades pels general triomfants, llegar als seus descendents estàtues triomfals i portar el títol de triomfador. El primer que les hauria gaudit hauria estat Marc Vipsani Agripa i en endavant fou un senyal de favor de l'emperador.

El darrer triomf que es va celebrar fou el de Belisari que va entrar a Constantinoble en quadriga a la manera dels antic temps, després de recuperar Àfrica dels vàndals. Es creu que els triomfs van ser en total uns 350. Orosi en calcula 320 des de Ròmul a Vespasià i Pitisc considerava que entre Vespasià i Belisari es van celebrar 30 triomfs.

Altres celebracions relacionades amb el triomf eren:

  • El triumphus castrensis era la processó dels soldats cap al campament del seu tribú militar o d'algun oficial inferior al general, quan havia fet una gran gesta militar.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Triomf Modifica l'enllaç a Wikidata