Espàrtac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Espàrtac (desambiguació)».
Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París

Espàrtac (Spartacus, en llatí) (v. 120 aC[1] – v. 70 aC), seguint els historiadors de l'antiga Roma, fou un gladiador traci en règim d'esclavatge que esdevingué el líder principal del fracassat alçament d'esclaus contra la República de Roma coneguda com la Tercera Guerra Servil.

Poc es coneix sobre Espàrtac abans dels fets de l'alçament i la guerra i les fonts històriques són escasses i sovint contradictòries. La seva lluita, sovint presentada com la lluita dels oprimits per aconseguir la seva llibertat enfront de l'aristocràcia esclavista de Roma, ha trobat noves interpretacions entre els historiadors romans moderns, sobretot a partir del segle XIX. La figura d'Espàrtac i de la seva revolta, així mateix, ha inspirat nombrosos escriptors i cineastes, els quals han recreat la figura d'Espàrtac com la d'un heroi popular de tots els temps.

La historiografia clàssica sobre Espàrtac[modifica | modifica el codi]

Els seus orígens[modifica | modifica el codi]

Les tribus tràcies

Les fonts antigues coincideixen en general en què Espàrtac provenia de les tribus tràcies que servien com a tropes auxiliars a l'exèrcit de Roma. Plutarc el descriu com "un traci de les tropes auxiliars nòmades",[2] però aquesta interpretació és discutida per algun historiador (Konrad Ziegler). Plutarc també escriu que la dona d'Espàrtac, una sacerdotessa de la mateixa tribu, fou esclava com ell. Apià diu que fou "un traci per naixement, serví com a soldat amb els romans, però des de llavors fou fet presoner i venut per a fer de gladiador".[3] Florus diu que fou "un mercenari tracià que passà a ser soldat romà, de soldat romà a desertor i lladre, i més tard, en consideració a la seva fortalesa, gladiador".[4]

Tanmateix, l'estil "tracià" en la lluita de gladiadors consistí en l'ús, per part dels gladiadors, d'un escut rodó i d'una espasa curta o una daga,[5] i aquest fet ha estat utilitzat per explicar que podria haver portat confusió a l'hora de determinar els orígens dels lluitadors, en els casos en què no estava provat un origen clar.

El nom d'Espàrtac fou força comú en la regió del Mar Negre: reis dels Cimmeris del Bòsfor[6] i del Pontus[7] el portaren i un "Spardacus"[8] o "Sparadokos",[9] tracià, pare de Seutes I d'Odrísia, és així mateix conegut.

La Tercera Guerra Servil[modifica | modifica el codi]

La revolta de Càpua[modifica | modifica el codi]

Espàrtac fou entrenat en una escola de gladiadors (ludo) propera a Càpua i pertanyent a Lèntul Batiat. El 73 aC, Espàrtac i uns 70[10] companys s'escaparen de l'escola de gladiadors. Prengueren els ganivets d'una botiga d'estris de cuina i una caravana plena d'armes i fugiren al mont Vesuvi, molt a prop de la moderna Nàpols. Allà es van unir a altres esclaus fugitius.

El grup assolà la regió, devastant i fent pillatge, tot i que sembla que Espàrtac mirava de reprimir-ho a causa del fet que el seu principal objectiu era abandonar Itàlia per tornar a casa. Els altres líders de la revolta eren gladiadors de la Gàl·lia i de Germània, anomenats Crixus, Castus, Gannicus i Enòmau així com un esclau jueu de nom David. Altres esclaus fugitius se'ls van unir, incrementant el seu nombre a diversos centenars, fins que el Senat decidí intervenir enviant-hi un inexpert pretor, Gai Claudi Glaber (el nomen podria haver estat Clodi i el praenomen és dubtós), amb una tropa de milicians reclutada a cuita-corrents de prop de 3.000 homes. Els soldats assetjaren els revoltats al mont Vesubi, tot blocant l'única via d'escapament de la muntanya. Els rebels d'Espàrtac, però, elaboraren cordes amb els ceps i es despenjaren per una altra cara de la muntanya, atacant els soldats romans pels flancs en un atac sorpresa. No esperant-se cap problema per part d'un grapat d'esclaus, els romans no havien fortificat el seu camp ni havien posat els sentinelles adequats. Com a resultat, la majoria de soldats dormien i foren morts, incloent el mateix Gai Claudi Glaber. Després d'aquest succés, molts esclaus fugitius s'uniren al grup fins a formar un autèntic exèrcit.

Continuació de la guerra[modifica | modifica el codi]

La caiguda d'Espàrtac

Espàrtac es va anar acreditant com a un excel·lent estrateg militar i la seva experiència com a formador de tropes auxiliars va fer d'ell un formidable enemic, tot i que la major part dels seus homes tenien la formació pròpia d'esclaus dedicats al treball i els mancava formació militar. La temporada que estigueren acampats al Mont Vesubi, el qual en aquell temps estava inactiu i densament arbrat, els permeté de preparar-se de cara a la propera lluita amb les legions de Roma.

A causa del poc temps que transcorregué abans no tingueren necessitat d'entaular batalla, Espàrtac delegà la preparació de petits grups d'homes als gladiadors. Aquests homes s'encarregaven, així mateix, de la preparació de nous petits grups. Aconseguí així d'estendre una formació militar bàsica en unes poques setmanes. Les tropes d'Espàrtac derrotaren llavors dues legions romanes tretes de la frontera nord d'Itàlia, sota el comandament del pretor Varinius Glaber, enviades contra elles. Varinius va dividir en tres parts el seu exèrcit per mirar d'atrapar Espàrtac en una maniobra de tenalla, però aquest va derrotar separadament els dos ajudants de Varinius| i finalment a les del pretor mateix, arribant al punt de capturar els seus lictors i el seu propi cavall. Després marxaren cap a la costa més al sud, on passaren l'hivern fabricant-se armes i organitzant l'exèrcit. Des d'aleshores, els seguidors d'Espàrtac incloïen dones, nens i vells que s'havien anat incorporant. Per la primavera, amb un exèrcit d'uns 70.000 homes, marxaren en direcció al nord, cap a la Gàl·lia.

El Senat, alarmat, envià els dos cònsols d'aquell any 72 aC, Gellius Publicola i Gnaeus Cornelius Lentulus Clodianus, cada un amb una legió, contra els rebels. Crixus volia restar a Itàlia fent pillatge, mentre que Espàrtac volia seguir cap al nord. Això féu que Crixus, juntament amb uns 30.000 gals i germànics, abandonés Espàrtac i posteriorment fos derrotat i mort pel propretor Arrio, adjunt al cònsol Publícola, a l'Apúlia. Espàrtac, en canvi, derrotà primer Lentulus, i després Publícola. Al Picenum, a la Itàlia central, Espàrtac desfé les tropes consulars i avançà cap al nord. En aquell moment, el continu flux de nous esclaus fugits, atrets pels èxits militars d'Espàrtac, féu que, segons Apià, les seves forces arribessin als 120.000 homes. A Mutina (actual Mòdena), tornaren a derrotar una altra legió, aquest cop sota les ordres de Gaius Cassius Longinus, el Governador de la Gàl·lia Cisalpina.

La decisió de romandre a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Aparentment, Espàrtac intentà de sortir d'Itàlia amb el seu exèrcit i passar a la Gàl·lia (actualment Bèlgica, Suïssa i França) o fins i tot a Hispània per sumar-se a la revolta de Quint Sertori. Però sobtadament, va canviar de criteri i tornà enrere cap al sud. Les fonts afirmen que la decisió fou presa per la pressió dels seus seguidors, que volien continuar el pillatge. Tanmateix, aquesta qüestió és força controvertida perquè van tornar enrere just quan estaven a punt d'escapar a la Gàl·lia. Algun historiador creu que alguns dels seguidors d'Espàrtac, no combatents, pogueren passar els Alps i marxar als seus països respectius.

La resta marxaren cap al sud i derrotaren novament dues legions romanes dirigides per Marcus Licinius Crassus, que en aquell temps era l'home amb la més gran fortuna de Roma. Al final del 72 aC, Espàrtac acampà a Rhegium (Reggio Calabria), prop de l'Estret de Messina.

Espàrtac intentà un pacte amb els pirates cilicis, per mitjà del qual les seves tropes fossin embarcades fins a la costa de Sicília, però l'acord no reexí. Al començament de l'any 71 aC, vuit legions de Cras van aïllar l'exèrcit d'Espàrtac a Calàbria. Amb la mort de Quint Sertori, el Senat decidí cridar les legions de Gneu Pompeu Magne d'Hispania, així com les de Marcus Terentius Varro Lucullus de Macedònia.

Espàrtac maniobrà per trencar les línies de Cras i escapar cap a Brundisium (avui Brindisi), però les forces de Pompeu els interceptà a la Lucània i els esclaus foren forçats a entaular batalla prop del riu Silarus.

La derrota davant Cras[modifica | modifica el codi]

La batalla final que va veure la derrota i la mort d'Espartac en el 71 aC es va dur a terme en el territori actual de Senerchia al marge dret del riu Sele en l'àrea que comprèn la frontera amb Oliveto Citra als de Calabritto, prop del poble de Quaglietta, a 'Alt Valle del Sele, que en aquell moment era part de la Lucània. En aquesta zona, en les últimes dècades, s'han produït troballes d'armes, armadures i espases de l'època romana.

Espartac, amb el seu exèrcit d'esclaus, de pastors, gent jove i robusta, es dirigia cap a l'Apúlia perquè volia salpar cap a Tràcia. Però Cras, que era el cap d'un exèrcit romà molt nombrós i ben armat, el va atacar per l'esquena. Espàrtac, també pel cansament dels seus homes, no volia establir batalla amb els romans.

Espàrtac va matar el seu cavall, dient que si guanyava tindria tots els cavalls que ell volia, però si perdia no volia caure en la temptació de fugir. Iniciada la batalla, Espàrtac es va llençar contra l'exèrcit romà, i després de matar alguns soldats romans estava tan ple de ferides que el seu cos no va poder ser trobat. Alguns destacaments del seu exèrcit van fugir i es van dispersar per les muntanyes circumdants. Hom creu que Espàrtac va morir en la batalla, però tanmateix mai es va poder identificar el seu cadàver. Després de la batalla, els legionaris alliberaren 3.000 presoners del campament dels rebels.

La represàlia dels romans foren cruels: 6.000 seguidors d'Espàrtac foren crucificats al llarg de la Via Àpia entre Brundisium i Roma.[11] Cras no va donar mai ordres de despenjar els cossos i els viatgers foren forçats a observar-los durant anys, potser dècades, després de la batalla.

Al voltant de 5.000 esclaus, tanmateix, escaparen. Van marxar cap al nord i foren anihilats per Pompeu,[12] el qual va tornar després cap a Hispània. Pompeu fou aclamat com un heroi a Roma, mentre que Cras rebé només una senzilla celebració.

La memòria d'Espàrtac als nostres dies[modifica | modifica el codi]

Fets polítics[modifica | modifica el codi]

Creacions artístiques[modifica | modifica el codi]

Pel·lícules[modifica | modifica el codi]

  • Stanley Kubrick féu, l'any 1960, l'adaptació per al cinema més famosa de la vida dels esclaus revoltats a partir d'una novel·la de Howard Fast i guió de Dalton Trumbo: Espàrtac, amb Kirk Douglas de protagonista. La frase "Sóc Espàrtac" ha estat referenciada en nombroses altres cintes, programes de televisió i altres usos comercials.
  • El 2004, la novel·la de Fast fou adaptada, amb el mateix nom d'Espàrtac, per a una tele-sèrie de la cadena nord-americana USA Network, amb Goran Višnjić en el paper protagonista.
  • El 1996, en la pel·lícula The Wonders, de Tom Hanks, el bateria Guy Patterson cita l'expressió "Sóc Espàrtac!" diverses vegades i àdhuc gravà una cançó amb aquest títol.

Literatura[modifica | modifica el codi]

  • La novel·la històrica de Howard Fast Espàrtac.
  • Arthur Koestler escrigué una novel·la sobre Espàrtac anomenada Els gladiadors.
  • Una altra novel·la titulada Espàrtac de l'escriptor escocès Lewis Grassic Gibbon.
  • Espàrtac és un dels principals protagonistes de la novel·la Fortune's Favorites (Favorits de la fortuna, en català) de Colleen McCullough. McCullough segueix la teoria de què Espàrtac era un soldat romà renegat i s'aferra al fet que el seu cadàver no fou mai identificat.
  • L'escriptor italià Rafaello Giovagnoli escrigué una altra novel·la històrica titulada Espàrtac el 1874. Aquesta novel·la fou després traduïda i publicada en diversos països europeus.
  • Hi ha una altra novel·la, Els estudiants d'Espàrtac (Uczniowie Spartakusa), de l'escriptora polonesa Halina Rudnicka.
  • L'obra Spartacus to the Gladiators at Capua del reverend Elijah Kellogg ha estat utilitzada per practicar l'oratòria en anglès per part de moltes generacions d'escolars.
  • Espàrtac també apareix en el llibre La mort dels reis de Conn Iggulden.
  • Espàrtac i els gloriosos gladiadors, de Toby Brown, també forma part d'una col·lecció de llibres d'història per a infants.
  • En la novel·la Bolo Rising de William H. Keith, el personatge "Hector" és basat en la figura d'Espàrtac.
  • L'escriptor català Joan Rendé va compondre la novel·la històrica Espàrtac, un guerriller en la història de Roma, publicada el 1987, inspirada en la revolta encapçalada per aquest gladiador romà contra l'esclavatge.

Música[modifica | modifica el codi]

  • Espàrtac és un ballet, amb partitura del compositor Aram Khatxaturian.
  • El grup alemany Triumvirat editaren l'àlbum Spartacus el 1975.
  • El grup The Farm va debutar el 1991 amb l'àlbum Spartacus.
  • Jeff Wayne edità el 1992 la seva recopilació musical Jeff Wayne's Musical Version of Spartacus.
  • La banda de punk/rock anti-feixista Angelic Upstarts editaren el 2004 un àlbum titulat Sons of Spartacus.
  • "Spartacus" és el nom de la segona cançó del primer àlbum del grup The Fall of Troy.
  • "I Am Spartacus" és un tema que registra el soroll d'una persona inhalant intensament i que ha estat utilitzat sovint com a introducció en diversos estils musicals (tecno, samba, etc.).

Videojocs[modifica | modifica el codi]

  • El videojoc Independence War: Defiance utilitza la figura d'Espàrtac.
  • Espàrtac surt en el joc de taula Heroscape en la fase coneguda com la Thora's Vengeance.
  • En el popular joc d'estratègia Roma: Guerra Total, Espàrtac és un dels personatges principals.

Esport[modifica | modifica el codi]

Altres[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Валентин Лесков. Спартак. М.: Молодая гвардия, 1987 (rus)
  2. Plutarc, Cras 8 (anglès)
  3. Apià, Les Guerres Civils 1.116 (anglès)
  4. Florus, Epítom de la Història romana 2.8 (anglès)
  5. William Smith, Diccionari de les antiguitats gregues i romanes: "Gladiatores" (anglès)
  6. Diodorus Siculus, Biblioteca d'Història Book 12 (anglès)
  7. Diodorus Siculus, Biblioteca d'Història Book 16 (anglès)
  8. Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 2.101
  9. Tribus, Dinasties i Regnes del nord de Grècia: Història i Numismàtica (anglès)
  10. Plutarc, Cras, 8:1–2; Apià, Les Guerres Civils, 1:116; Tit Livi, Periochae, 95:2; Florus, Epítom de la Història romana, 2.8 Plutarc afirma que foren 78 els fugits, Livi parla de 74, Apià "al voltant de setanta", i Florus de "trenta o uns quants homes més" (anglès)
  11. Venning, Timothy; Drinkwater, J. F.. A Chronology of the Roman Empire (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2011, p. 225. ISBN 1441154787. 
  12. Venning, Timothy; Drinkwater, J. F.. A Chronology of the Roman Empire (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2011, p. 226. ISBN 1441154787. 
  13. Castañeda Fuertes, Digna; de la Nuez, Ada; Feijóo, Alina; Rubio García, Aurika. La revolución haitiana, 1791-1804 (en castellà). Editorial de Ciencias Sociales, 1992. 
  14. «Comte de Lavaux - TLP».
  15. History of Spartak, fcspartak.ru (rus)
  16. "Great Soviet Encyclopedia", 3rd edition, volume 24 (part 1), p. 286, Moscow, Sovetskaya Entsiklopediya publisher, 1976 (anglès)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Espàrtac Modifica l'enllaç a Wikidata