Gladiador

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pollice Verso de Jean-Léon Gérôme (1872)

Un gladiador (gladiator en llatí) qui lluita amb un altre, o amb un animal, als jocs públics de l'antiga Roma.[1] La teoria més acceptada sobre l'origen d'aquest mot és que deriva de la paraula gladius, l'espasa que feien servir.

Història[modifica | modifica el codi]

L'origen dels combats de gladiadors s'ha de buscar en els costums funeraris dels etruscs, als monuments dels quals apareixen representats i, remuntant-se una mica més, és probable que es trobi alguna relació amb el costum, practicat per alguns pobles primitius, d'immolar els presoners a la tomba de l'heroi mort a la guerra.

Constituïen una part dels jocs funeraris dels etruscs i sembla que es referien al culte de Saturn, probablement en un principi celebrats durant les saturnals. Aquests combats es van introduir a Roma cap al segle III aC. Com que no sempre hi havia presoners per combatre mentre el cadàver era cremat a la pira, moment en què es produïa el duel gladiatori, en què la sang que es vessava era com un holocaust en ofrena al difunt, no mancaven homes temeraris que s'oferien lliurement a combatre. Aquests foren els primers gladiadors.

Com va succeir amb molts d'altres costums de l'antiguitat, els combats de gladiadors, que havien començat per ser un ritus de significació religiosa, van acabar essent un espectacle bàrbar i sanguinari que va arribar a generar una passió desenfrenada.

Segons Valeri Màxim, els germans Marc i Dècim Brut van donar el primer munus gladiatorium l'any 490 de Roma, 264 aC, al fòrum Boari amb motiu dels funerals del seu pare.

Com que eren molts els sistemes pensats per combatre i diverses totes les armes de cada combatent, es van fixar normes a l'art del gladiador, l'ensenyament dels quals era encarregat als lanistes o gladiadors vells. A càrrec d'aquests, hi havia els gladiadors fiscals, o dependents del fisc, car era l'Estat el que els mantenia sota un règim especial. D'altres lanistes reclutaven i mantenien nois per combatre a l'arena, que després llogaven per als funerals, menjars i d'altres solemnitats. No van mancar tampoc particulars opulents que tenien gladiadors i els cèsars, que posseïen els millors.

Els autors antics, especialment Suetoni, dóna molts detalls dels combats de gladiadors i de la intervenció que dins aquestes festes varen prendre algunes vegades els emperadors. Per exemple, Neró va fer lluitar un dia a l'amfiteatre a quatre-cents senadors i dos-cents cavallers. Trajà, de tornada de la seva expedició al Danubi, va aconseguir que durant els 123 dies de les festes que s'organitzaren combatessin deu mil gladiadors.

Els gladiadors educats a les escoles per els lanistes es llogaven o venien, de forma que els lanistes eren al mateix temps els mestres i els empresaris. Aquestes escoles, que la gent rica mantenia als últims anys de la República, eren repartides per diferents punts del territori romà. L'Imperi en va fundar moltes d'altres: Domicià en va establir quatre a Roma, anomenades ludus: Gallicus, Dacicus, Magnus i Matutinus. A Praeneste, Ravenna i Alexandria, a causa de la bonança del seu clima, es van establir aquesta classe d'institucions imperials i l'escola d'esgrima de Càpua va mantenir molt de temps la seva antiga reputació.

Armament[modifica | modifica el codi]

S'han descobert molts exemplars, principalment a Pompeia i, d'altra banda els monuments figurats referents als gladiadors són abundants i rics en detalls. Els principals són:

  • Casc. És la peça més característica entre les armes defensives del gladiador que recorda el que feien servir als últims temps de l'edat mitjana. Duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar. Els diferents models de cascos s'explica per la varietat de combats, però també pel desig dels lanistes d'equipar als seus homes amb la major riquesa possible de forma que produïssin un efecte teatral.
  • Escut. Podia ésser quadrat, ovalat o circular, més lleuger i elegant que l'escut militar.
  • Braçalets. Protegien la mà i el braç que no protegia l'escut. Podien ésser de bronze o simplement amb forma de corretges entrelligades. Les cames eren defensades per òcrees o gamberes.
  • Llances
  • Gladius, que de vegades podien substituir per un estoc puntegut.
  • Punyal, recte o encorbat.

Els gladiadors portaven el pit descobert i la part inferior del cos amb un vestit curt, una tela, que fixaven amb un cinturó, baixava per davant fins als genolls i anava recollit als malucs per no molestar al moviment de les cuixes.

Tipus de gladiadors[modifica | modifica el codi]

Hi havia diversos tipus i categories de gladiadors que es diferenciaven pel seu armament i la seva manera de combatre. Els més populars eren els següents:

  • Els samnites prenien el nom d'un armament especial fet servir pel poble homònim. Es deia que els campanians, després de la victòria aconseguida pel dictador Papiri Cursor sobre els samnites l'any 44 de Roma, varen prendre l'equip militar dels vençuts per donar-los als seus gladiadors, que era format per un gran escut oblong, un casc amb visera, cresta i cimera de plomes, una òcrea a la cama esquerra, una espècie de braçal de cuir o metall que cobria part de l'espatlla al braç dret i una espasa curta.
  • Els secutors, que anaven armats de casc, escut i espasa.
  • Els retiaris combatien amb els secutors i vestien túniques curtes o faldilles amb cinturons i portaven el braç esquerre cobert amb una màniga, anaven amb el cap descobert i armats amb una xarxa, un trident (fuscina) i punyal. Els retiaris també combatien contra los mirmil·lions. L'habilitat del retiari consistia a llençar la xarxa per cobrir al mirmil·lió pel cap, immobilitzar-lo i clavar-li el trident a través de la mateixa.
Mosaic romà del segle III amb dos mirmil·lions.
  • Els mirmil·lions també anaven armats, combatien de la mateixa forma que els secutors i eren d'origen gal.
  • Els laquearii eren uns gladiadors que van aparèixer als últims temps de l'Imperi i que anaven escassament armats.
  • Els homoplachi portaven armadura completa, formada per: un casc amb visera tancada i els braços embolicats en corretges. Per arma ofensiva tenien el spiculum i per arma defensiva la parma.
  • Els essedarii combatien sobre carros i volien imitar als guerrers bretons, aquest sistema de combatre va ser introduït a Roma per Cèsar.
  • Els andabatae eren aquells forçat a combatre i portaven un casc sense forats a la visera.
  • Els dimanchaeri lluitaven amb dues espases, aquest gènere de combat no fou conegut fins a finals de l'Imperi.

Combat[modifica | modifica el codi]

El dia de la festa, els gladiadors luxosament vestits es dirigien a l'amfiteatre creuant la ciutat. Un cop a l'arena efectuaven un simulacre amb armes de fusta o sense punta (arma lusoria) que era una preparació per a la lluita. Per donar el senyal de començament del combat es feia sonar un corn. Llavors, els lanistes escollien als gladiadors que havien d'actuar i delimitaven l'espai del combat a la sorra marcant-lo amb un bastó. En arribar els gladiadors al moment final del triomf preguntaven al públic si havia de matar al vençut o no. Si els espectadors entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze (que representava la seva espasa) i per decretar la seva mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall senyalant l'Hades. Durant el Baix Imperi, tan sols l'emperador tenia el dret de perdonar o condemnar a mort. Els gladiadors guanyadors rebien com a premi palmes, corones adornades amb cintes i als temps de l'Imperi una quantitat de diners. Quan a un gladiador se li entregava en premi una espasa roma (rudi) era el senyal de l'autorització per abandonar la professió de gladiador.

Els gladiadors que morien a l'arena eren arrossegats al spoliarium pels esclaus que eren al servei de l'amfiteatre els quals feien servir un garfi de ferro i els treien per la porta anomenada de la Mort. Aquesta porta duia al spoliarium, dependència de l'amfiteatre destinada a dipositar els cadàvers de la sorra per desposseir-los de les seves armes i vestimentes, acte que determina molt bé el concepte d'espoliar d'on provenia la paraula.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Els gladiadors mantenien una dieta principalment vegetariana, basada sobretot en llegums, cereals i hortalisses, molt rica en hidrats de carboni. Ara bé, complementaven la seva alimentació amb preparats d'alt contingut en calci que feien que els seus nivells de calci fossin desorbitats en comparació a la resta de la població de l'època. Un d'aquests preparats rics en calci es feia a base de fusta carbonitzada i cendres d'ossos. A causa de la seva dieta rica en cereals, sovint se'ls coneixia com a Hordearii (homes d'ordi).[2][3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Gladiador». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «La dieta de los gladiadores». La túnica de Neso, 4 de novembre de 2008. [Consulta: 29 de novembre de 2013].
  3. «Los gladiadores eran vegetarianos». erroreshistoricos.com. [Consulta: 29 de novembre de 2013].