Sili Itàlic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sili Itàlic davant la tomba de Virgili, pintura de Joseph Wright.

Sili Itàlic (Titus Caius Silius Italicus) fou un poeta èpic llatí nascut l'any 25. Va ocupar diverses magistratures i arribà al consolat l'any 68 essent després protegit de Vitel·li i després de Vespasià, en el govern del qual va exercir el càrrec de procònsol d'Àsia, on va complir amb rectitud.

Va adquirir la vila de Ciceró a Tusculum (avui Frascati), i la que havia posseït Virgili prop de Nàpols. En aquesta última va perfeccionar el seu poema Bella Punica (Guerra Púnica), començat en la seva joventut i referit a la Segona Guerra Púnica. Va viure a Nàpols i Puteoli on va restar sense voler tornar a Roma. Malalt incurable es va deixar morir de fam l'any 103. El seu nom Itàlic podria derivar d'Itàlica (prop de la moderna Sevilla), però no és segur.

Encara que alguns suposen que fou tres vegades cònsol el més probable és que hi hagués tres cònsols a la família: el seu pare Gai Sili (cònsol any 13) i el fill de Sili Itàlic.

La seva gran obra és un treball poètic èpic anomenat Púnica o Bella Punica en 17 llibres.

Fonts documentals biogràfiques[modifica | modifica el codi]

Les fonts principals per l'estudi de la biografia de Sili Itàlic són: una carta de Plini el Jove, en la què parla de la vida d'aquest poeta commogut pel seu suïcidi, algunes inscripcions [1] i diversos epigrames del poeta Marcial. Es creu que Sili va néixer entre l'any 23 i el 35,[2] però el lloc no s'ha pogut identificar amb certesa. Pel seu cognom Italicus, es va considerar en un principi, que devia procedir de la província d'Hispània anomenada Itàlica, però altres dubten que fos així ja que el més probable és que s'hagués dit amb el gentilici Italicensis i tampoc ajuda el fet que no l'esmentessin cap de les persones de renom que vivien en aquell moment a Hispània. J D. Campbell va suggerir la ciutat de Patavium (Pàdua), en base a una preferència per aquesta regió que Sili mostra a la seva obra Bella Punica i perquè a la rodalia de Pàdua s'han trobat inscripcions de persones amb el nom Asconius com si es tractés d'un nom molt freqüent a la zona.[3]

Carrera política[modifica | modifica el codi]

De molt jove fou nomenat forēnsis orator («orador del fòrum, portaveu») i aviat es va distingir per ser un polític cautelós. Es creu que Sili es va presentar voluntari davant l'emperador Neró per informar dels punts febles i perseguir legalment a persones de les qui l'emperador desitjava desfer-se'n. Fou cònsol el mateix any de la mort de Neró, el 68 i poc després va esdevenir amic proper i aliat de l'emperador Vitel·li, al qual va servir segons diu Plini sapienter et comiter, («de forma sàvia i cortès»).[4] Va ser esmentat per Tàcit per ser un dels testimonis presents a les entrevistes entre Vitel·l i Flavius Sabinus, el germà gran de Vespasià, quan les legions procedents d'Orient s'adreçaven cap a la capital per fer-se'n amb el poder.[5] Sili va obtenir el càrrec de procònsol d'Àsia. Hi ha una inscripció de l'any 77, trobada a Afrodisias, que demostra l'activitat de Sili en aquella ciutat.[6] Pel que diu Plini va complir bé amb els seus deures com a governant i per aquest motiu va estar ben considerat entre els responsables de l'imperi.[4]

Retirada i suïcidi[modifica | modifica el codi]

Despés de la seva estada a Àsia, sembla que Sili va abandonar la política i es va dedicar a una vida retirada.[7] Per tant va sobreviure la dinastia dels Flavis sense incidències.

Plini el descriu en aquesta etapa de la seva vida passant el temps dedicat a sàvies tertúlies amb amics a casa seva, escrivint, interessat apassionadament per col·leccionar llibres i escultures[8] i fent recitacions dels seus treballs. Resulta evident que Sili va estar escrivint poesia fins a l'any 88.[9] Durant aquest temps va fer la seva obra principal: Punica.[10]

Sili estava considerat entre els seus contemporanis com a un home de molta cultura. El filòsof Epictet deia sobre ell que posseïa el més gran esperit filosòfic dels romans de la seva època.[11] Luci Anneu Cornut, filòsof estoic, retòric i gramàtic, va dedicar a Sili un comentari sobre Virgili.

Va tenir dos fills, un dels quals, Sever, va morir jove i l'altre, Decià, va ser cònsol.[12] Ja en edat madura, es va traslladar a les seves viles de la Campània, lloc que no va abandonar ni tan sols per assistir a la cerimònia d'entronament de Trajà.[13] Sili idealitzava i gairebé adorava dos grans romans del passat, Ciceró i Virgili. Va comprar una hisenda a Tusculum que havia pertangut a Ciceró[14] i es va encarregar de fer restaurar la tomba de Virgili a Nàpols.[15] Plini narra que Sili sentia tal reverencia per Virgili que celebrava cada any l'aniversari del seu naixement i visitava la seva tomba gairebé com si fos un santuari.[16] S'ha comparat la seva afició doble per la composició poètica i la discussió filosòfica amb l'esforç també doble per ser comparat amb els seus ídols, Virgili i Ciceró respectivament.[14]

Sili fou un dels nombrosos romans de començaments de l'imperi que van tenir el coratge d'expressat públicament les seves opinions i que van portar a la pràctica la teoria del suïcidi proposada pels estoics. La seva obra Bella Punica[17] conté una lloança al suïcidi. Afectat per un tumor incurable, a l'edat de 75 anys va decidir posar fi a la seva vida negant-se a ingerir aliment. Era l'any 103 i diuen que va mantenir un semblant alegre fins al final. Segons Plini, va ser el darrer en morir dels qui havien estat cònsols en temps de Neró.[18]

Obra[modifica | modifica el codi]

Si els diàlegs filosòfics que acostumava a tenir es basaven en escrits seus és cosa que no sabem, ja que la única obra que coneixem d'ell és un poema èpic titulat Bella Punica, que tracta sobre els esdeveniments de la Segona Guerra Púnica (218–201 aC) i consta de disset llibres, en total uns mil dos-cents versos, fet que el converteix en el poema més llarg que s'ha conservat de la literatura llatina.

Bella Punica[modifica | modifica el codi]

Visió d'un cavaller, pintura de Rafael, obra basada en un tema narrat al llibre XV del poema de Sili: La decisió d'Escipió.

Marcial[19] indicava que una part de Púnica ja estava publicada l'any 92. Pel tractament que fa de l'emperador Domicià s'ha proposat que el llibre 14 d'aquesta obra es va publicar passat l'any 96.[20] El poema conté diversos passatges sobre els Flavis, i Domicià que era membre d'aquesta dinastia, és elogiat als poemes com a guerrer, cantant i músic. Sili va dir d'aquest emperador que la seva lira sonava més dolçament que la del propi Orfeu.[21]Sembla que el personatge principal al qui va dedicat el poema és Domicià, tot i que els vesos finals podrien estar adreçats al seu successor l'emperador Nerva.[22] Els versos cap a Domicià tendeixen a ser laudatoris i amistosos, emprant per expressar-se tot l'espectre del llenguatge panegíric ple de comparacions, après de Virgili.[23]

La Púnica està configurada com una continuació d'un tema que apareix a l'Eneida: La deessa Juno, protectora dels cartaginesos, sent rancúnia pels romans per haver-se'n sortit amb la seva després que el cap dels romans abandonés a la reina Dido.[24] Livi i Enni[25] són els historiadors en què es basa per recollir informació sobre la guerra, mentre que Homer i Virgili són el seu model poètic. Sili lloa al primer en un dels versos (12.788-9) dient: «La seva poesia abraçava la terra, el mar, les estrelles i les ombres, i ell rivalitzava amb les muses en musicalitat i amb Phoebus en glòria».[26] Marc Anneu Lucà és també un model pel que fa al to estoic, encara que l'aproximació als déus que en fa Sili és més tradicional que la de Lucà.[27]Al llibre XV fa servir la paràbola estoica de Pròdic de Queos coneguda per l'elecció d'Hèracles.

El contingut és el següent:

  • Llibre I: Juno exressa a Anníbal la seva indignació per com Enees va tractar a Dido. Anníbal ataca Saguntum i rep una ambaixada de Roma.
  • Llibre II: La legació de Roma arriba a Cartago, però Anníbal s'apodera de la ciutat després que els defensors s'hagin suïcidat heroicament.
  • Llibre III:Els cartaginesos travessen els Alps i Júpiter revela que el sentit d'aquesta guerra és posar a prova la virilitat romana.
  • Llibre-IV-V: Els romans són derrotats a Ticinius, Trebia i al llac Trasimene.
  • Llibre VI: Fa un repàs de les gestes d'Atili Règul a la Primera Guerra Púnica.
  • Llibre VII: Descriu l'estratègia de Quint Fabi Màxim Berrugós.
  • Llibres VIII-X: Descriu amb gran detall la batalla de Cannae; Juno aconsella a Anníbal que abandoni Roma.
  • Llibre XI: L'exèrcit cartaginès passa l'hivern a Capua, allà Venus els afebleix donant-los una vida de luxes.
  • Llibre XII: Anníbal és derrotat a Nola i llavors Juno li revela que ara els déus estan contra ell.
  • Llibre XIII: Narra la invasió romana de Càpua i la mort d'Escipió, descrivint el viatge d'aquest romà a l'inframon (nekyia). Allà es troba amb famosos herois morts i la Sibil·la profetitza la derota definitva d'Anníbal.
  • Llibre XIV: L'exitosa campanya militar de Marcellus a Sicília; el setge naval i mort d'Arquímedes.
  • Llibre XV: Escipió ha d'escollir entre virtut o vici (Virtus i Voluptas, el camí de l'esforç o el camí fàcil que no porta a aconseguir cap objectiu) i té un gran èxit a Hispània. A la batalla de Metaurus, el germà d'Anníbal mor.
  • Llibres XVI: Descriu l'aliança entre Roma i Masinissa I. Escipió arriba a Àfrica.
  • Llibre XVII: Arribada de l'estàtua de Cíbele a Roma. Anníbal té un viatge tempestuós de tornada a Africa. Juno apel·la a Júpiter per la vida d'Anníbal a la batalla de Zama. El poema acaba amb el retorn triomfal d'Escipió a la ciutat de Roma.

Ressò de la seva obra[modifica | modifica el codi]

En opinió de Plini la poesia de Sili tenia maiore cura quam ingenio, («més cura que enginy»), i això va influir en que altres el veiessin com un poeta mediocre i poc inspirat. Sembla que el seu poema va ser desconegut per als lectors de l'edat mitjana. El poema de Petrarca anomenat Africa va ser escrit independentment de Punica, ja que el manuscrit de Sili no es va trobar fins al 1417 per Poggio Bracciolini, al monestir de Sant Gall mentre se celebrava el Concili de Constança.[28] La dura crítica que en va fer Julius Caesar Scaliger (1484 – 1558) va perjudicar la reputació de Sili.[29] Molts autors deien haver-lo llegit: Montaigne, Milton, Dryden (qui el va considerar millor que Lucà), Edward Gibbon, Alexander Pope.[30] Joseph Addison va incloure moltes citacions de la Punica en la seva obra Dialogue on Medals («Diàleg sobre les medalles»), cosa que també va fer Thomas Macaulay en els seus treballs.[31] Al segle XIX va desaparèixer tot interès sobre l'obra de Sili.[32] Pel que fa a l'art, va ser escollit per Rafael com a tema per un quadre.[29] Malgrat la pobra reputació de Sili els acadèmics moderns han despertat l'interès sobre la seva poesia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Michael von Albrecht, p. 960 nota 1
  2. Michael von Albrecht, p.959
  3. D. J. Campbell, "The Birthplace of Silius Italicus" en Te Classical Review, 1936, p.55-58
  4. 4,0 4,1 Plini el Jove "Epistulae" 3.7.3
  5. Tàcit "Història de Roma" 3.65
  6. W. Calder "Silius Italicus in Asia" en: The Classical Review,1935, p.216-217
  7. Plini el Jove "Epistulae" 3.7.4
  8. Marcial 6.64
  9. Marcial 4.14
  10. Michael von Albrecht p. 960 n.4
  11. Epictet, "Dissertatio", 3.8.7
  12. Marcial "Epigrames" 8.66
  13. Plini el Jove "Epistulae" 3.5.7
  14. 14,0 14,1 Marcial "Epigrames" 11.48.
  15. Marcial "Epigrames" 11.50
  16. Plini el Jove "Epistulae" 3.7.8-9
  17. Bella Punica 11.186-88
  18. Plini el Jove "Epistulae" 3.7.10
  19. Marcial "Epigrames" 7.63
  20. W. MacDermott, A. Orentzel, p.24-34
  21. Punica 3.607-29; 14.686-88
  22. W. MacDermott, A. Orentzel, p. 30-31
  23. W. MacDermott, A. Orentzel, p.29-34
  24. Michael von Albrecht, p. 962
  25. Al fragment 12.342-419 hi ha un elogi a Enni
  26. Michael von Albrecht, p. 962
  27. Michael von Albrecht, p. 984
  28. G. B. Conte, "A History of Latin Literature", Baltimore, 1994 p. 495
  29. 29,0 29,1 Michael von Albrecht, p. 969
  30. E. Bassett, "Silius Italicus in England" en: Classical Philology, 1953, p. 155-168
  31. E. Bassett, p. 166-168
  32. E. Bassett, p. 168

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antony Augoustakis. "The Other as Same: Non-Roman Mothers in Silius Italicus' Punica". Classical Philology, nº 103,1, 2008, p. 55–76. 
  • Michael von Albrecht. "A History of Latin Literature", vol. 2. Cambridge University Press, 2001. 
  • W. MacDermott, A. Orentzel. "Silius and Domitian". en American Journal of Philology, 1977.