Casa romana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «domus (heràldica)».
Planta i alçat d'una domus itàlica

La casa romana (en llatí domus) fou l'habitacle típic de l'antiga Roma, ben conegut gràcies a l'anomenada Casa del Menandre (pel nom d'un fresc del poeta Menandre trobada a les seves ruïnes), que es considerava el tipus de casa urbana habitual durant la República i l'Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges situats fora de les muralles de la ciutat (vil·la suburbana), o al mig del camp, on disposaven d'espais annexos per a les feines agrícoles (vil·la rústica).

De tota manera, la seva mida i els luxes varien molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia, ja que es tractava d'una ciutat residencial dels patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs) vivien en cases de pisos anomenades insulae.

Estructura de la primitiva casa itàlica[modifica | modifica el codi]

La domus constava d'un sol pis, o dos com a màxim. Tenia la planta rectangular i estava aïllada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

  • L'entrada principal solia constar d'un vestíbul (vestibulum) en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta (ostium o foris), la qual donava a un corredor anomenat fauces.
  • L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluvium) al mig que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja a l'impluvium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament és on hi havia la llar (focus), on es cuinava i menjava, però a les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (el larari o lararium) i la caixa de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai.
  • El tablinum estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
  • Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
  • Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior –com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors– o bé donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).
  • Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.
  • Al fons de l'edificació hi solia haver una quadra amb una pila, on es guardaven els carruatges i les àmfores, i una habitació per al capatàs dels esclaus (el villicus) i les habitacions d'aquests. Pel que sembla, aquest tipus d'habitatge era usat per propietaris de certa importància que residien a la ciutat i tenien les terres a una distància curta. Quan els propietaris no tenien esclaus no existien les dependències destinades a aquests.

La nova domus[modifica | modifica el codi]

Planta i alçat d'una domus típica de Pompeia

A partir del segle II aC, la domus sofreix una revolució. Les riqueses aportades per l'expansió mediterrània i la influència creixent que la civilització hel·lenística exerceix sobre els seus conqueridors converteixen les cases senyorials, abans austeres, en mansions sumptuoses: a la part davantera queda, sense canvis fonamentals, l'antiga casa itàlica, mentre el darrere s'allarga amb noves parts segons el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de l'atri, que resta com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous espais més especialitzats com el triclini i la cuina.

  • El triclini (triclinium), el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple, un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred.
  • No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o bé annexa. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars.
  • El peristil (peristylum) era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions.

Altres habitatges romans[modifica | modifica el codi]

Més luxoses eren les vil·les dels grans propietaris, les terres dels quals estaven en general bastant allunyades; aquestes disposaven de banys, porxos, torres, jardins i pavellons. Les cases podien contenir altres dependències segons l'activitat del propietari: així, es coneixen cases amb cellers o premses, i probablement n'existien d'altres amb magatzems i altres equipaments. Les cases decorades amb frescos semblen datar de l'època del començament de l'Imperi (segle I).

Naturalment les cases dels més humils, a part dels edificis de pisos urbans (insulae), eren poc més que cabanes de fusta, amb sostre de branques i sòl de terra; ocasionalment en la seva construcció s'utilitzava alguna part de pedra.

A les províncies gal·les era característica la casa anomenada "corredor amb ales", amb un corredor exterior i ales d'habitació (el model de casa està localitzat a Mayen, prop de Coblença); més al sud, a la regió de Tolosa, es portava una casa de camp amb fileres de cases exteriors per als bracers, que creixien en un intricat complex de patis, amb façana de galeria, porxos i un criptopòrtic. Les cases de la Gàl·lia contenien cellers de maçoneria i les teulades eren altes i de vessant agut.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa romana