Moda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Moda (desambiguació)».
La top model Gisele Bündchen.

La moda es pot definir com l'ús passatger que regula la manera de vestir-se, de construir, de viure, etc., segons el gust del moment[1] o com a l'ús social que condiciona la indumentària segons unes normes preestablertes que varien d'acord amb l'època i la civilització.[2] Indica en el seu significat més ampli una elecció o, més ben dit, un mecanisme regulador d'eleccions, realitzades en funció d'uns criteris de gust, diferent a cada cultura.

La moda, o les modes, i més concretament la moda en els vestits, designa la manera de vestir-se, conforme al gust d'una època en una zona determinada. És un fenomen que implica el col·lectiu a través de la societat, la visió que ella reenvia, els codis que imposa i el gust individual. El concepte de moda depassa la necessitat de vestir. El fenomen de la moda va ser durant molt temps el privilegi de l'aristocràcia, de la cort, i dels rics que en volien imitar les formes; posteriorment es va popularitzar i es va convertir en un fenomen de masses.

La moda, en el que afecta el cos, concerneix, per tant, no només la indumentària sinó també els complements, el maquillatge, el perfum i fins i tot les modificacions del cos.

La moda està vinculada a diversos factors, entre ells la producció en sèrie, l'aparició de poblacions més nombroses a les ciutats i de la capacitat de difusió de la premsa. La moda es desenvolupa en associació amb un conjunt de fenòmens creatius, mediàtics, industrials i comercials, per la qual cosa és un element d'una certa complexitat característic de la nostra societat. Pot ser vist com un reflex social i cultural. De fet, amb el desenvolupament de les comunicacions i el transport, gairebé totes les creacions en l'àmbit de peces de vestir estan disponibles per la majoria de la gent, sigui quin sigui el grup social.

La difusió de la moda va ser lenta fins que des del segle XVII en endavant hi va haver les primeres publicacions periòdiques. Abans, el comerç, les cartes, els matrimonis, els viatges i fins i tot l'espionatge eren sistemes principals de difusió de la moda. La Ruta de la seda hi va tenir un gran paper però sota el secretisme de l'elaboració d'aquests tipus de teixits. Al segle XVI es van començar a popularitzar les nines de dimensions petites abillades segons la moda del moment amb tots els seus detalls segons esmenta una carta del rei Francesc I de França dirigida a Isabella d'Este duquessa de Màntua.[3] El 1672 es va fundar a França el periòdic literari i de la moda Le Mercure Galant seguit d’altres publicacions similars a altres països europeus.

La moda pot ser observada des d'un punt de vista estrictament artístic o artesanal, però també pot ser analitzada com un instrument del desenvolupament econòmic.

ELS CREADORS DE LA MODA.

La moda va sorgir al segle XIV, i ha anat evolucionant fins als nostres dies. Durant centenars d'anys van ser els monarques i els nobles els que van marcar les pautes de la moda. Al segle XVII Lluís XIII, rei de França, va decidir ocultar la seva calvície amb una perruca. Al poc temps, els nobles europeus van començar a afaitar el cap i seguir el seu exemple, imposant un estil que va durar més d'una dècada. Al segle XIX, les revistes femenines van començar a promocionar les noves tendències i fins i tot a oferir patrons econòmics perquè les dones poguessin confeccionar la seva pròpia roba. Amb l'arribada del segle XX i la popularitat del cinema i la televisió, les estrelles de la pantalla es van convertir en ídols internacionals i van començar a imposar la moda. El mateix va passar amb els músics famosos, els quals van posar en voga estils radicals que la joventut no va trigar a imitar. Avui en dia, la situació gairebé no ha canviat. Els anunciants es valen eficaçment de desfilades de models, atractives revistes de paper setinat, cartelleres, aparadors i anuncis televisius per crear una demanda de peces noves.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula moda deriva del llatí modus, i que significa manera, norma, regla, temps, melodia, ritme. En català, el mot moda apareix el 1696 al diccionari Gazophylacium Catalano-Latinum de Lacavalleria amb el sentit de manera de viure.

En francès, mode apareix per escrit des de 1482 i es refereix als canvis en els detalls de la roba reservada per a l'elit. L'expressió la "nova moda", "estar a la moda" és del 1549.[4] En italià, el terme moda apareix amb el seu significat actual en el tractat La carrozza da nolo, ovvero del vestire alla moda, del clergue Agostino Lampugnani, publicat el 1645.

Pel que fa a l'anglès fashion[5] deriva també del llatí facto, que en francès donarà façon i en català faisó, manera. Cap al 1489 ja apareix per escrit com la manera de vestir o de viure de les classes altes. Vogue, style, look i altres són gairebé sinònims Mode també s'utilitza en anglès.

Història[modifica | modifica el codi]

Fins al segle XV la història de la moda és la història de la vestimenta, donat que fins aquell moment els canvis en l'abillament eren molt lents o pràcticament inexistents, no es pot parlar de moda en el sentit actual.

Les lleis suntuàries de l'època romana són un valuós document per conèixer la manera de vestir d'aquell temps, aquestes lleis limitaven el luxe en la manera de vestir-se masculina i femenina.

Ja en el 215 aC la Lex Oppia cercava limitar la riquesa dels vestits de les dones Juli Cèsar i altres emperadors intervingueren contra els vestits d'homes i dones fixant-ne també el preu.

Les imposicions en la manera de vestir era just el contrari del concepte de moda pròpiament dit, per exemple a molts llocs i també als actuals Països Catalans s'obligava els jueus a portar un distintiu en els seus vestits i en cap cas no hi havia una llibertat en la manera de vestir-se que, a tota Europa occidental, estava subjecta a nombroses reglamentacions.

Aquest tipus de lleis antisuntuàries i d'obligacions en el vestit continuaren fins al segle XVIII. El 1789, a les portes de la Revolució francesa, els burgesos parisencs es van presentar a l'obertura dels estats generals amb vestit negre i corbata blanca vestit aquest que se'ls va imposar per humiliar-los davant l'aristocràcia que estava molt luxosament abillada. Tanmateix aquest contrast en la manera de vestir va provocar l'efecte contrari, ja que l'Assemblea Nacional Constituent va abolir les diferències de classe, a França, pel que fa al vestuari.

La moda al Renaixement[modifica | modifica el codi]

Miguel de Cervantes lluint la gorgera a la moda del seu temps

Amb el Renaixement es redescobreix la humanitat com a centre de l'Univers, per primera vegada es van estudiar les proporcions. Fins a la primera meitat del segle XVI homes i dones portaven vestits que en reseguien les formes del cos sense alterar-les. A la segona meitat del segle XVI es va iniciar un procés de major rigidesa en el vestuari a causa de la influència de la moda d’Espanya i de la intervenció moral de la Contrareforma. Els vestits es van tornar a tancar i a la fi del segle es va posar de moda la gorgera que era un coll de tela emmidonat i les faldilles femenines eren en forma de campana rígida.

Segle XVII[modifica | modifica el codi]

Cap a 1630 la moda masculina pren un aire gairebé militar amb gipons i botas altes de cuir, amb una espasa al costat i i bigoti marcial.

El cas del rei Sol, Lluís XIV, va ser un autèntic paradigma, va imposar unes modes i una etiqueta que es va copiar a tota Europa. A Versalles hi havia unes regles precises de com s’havia de vestir la noblesa. Una novetat absoluta va ser la introducció del habit a la française (vestit com els francesos) que constava de tres peces: una jaqueta de cuir, una llarga peça a la cintura i uns pantalons curts fins al genoll. Una altra novetat amb el mateix èxit va ser la perruca masculina amb rínxols, aquesta feia més gran i estilitzava la silueta de qui la duia.

A finals del segle XVII es va inventar la corbata, al principi de muselina, ornamentada amb cercles, i que envoltava el coll. També les labors de puntes passaren de Venècia al món occidental.

Segle XVIII[modifica | modifica el codi]

En aquest segle, la moda apareix com una indústria i resta totalment igualada per a tota la civilització occidental. És també en el segle XVIII, com a conseqüència del triomf de la burgesia i de l'individualisme, que apareixen els primers noms de creadors de moda i d'estilistes.[2]

El segle XVIII era el triomf del rococó. La moda femenina de l'època es caracteritzava pels colors clars, les floretes inserides i les labors de puntes. Maliciosament es posaren de moda les falses pigues a l'escot, a la part descoberta del pit, però encara la figura estava rígidament engabiada. Les dones de la classe alta només podien seure en un divà i els era difícil passar per la porta, ja que portaven sota les faldilles una armadura anomenada balena. El vestit més utilitzat fins al 1770 s'anomenava andrienne, també anomenat roba a la francesa, que comportava un llarg mant pel qual es necessitaven metres de tela.

Després de 1770 els vestits van ser més arrodonits i es van escurçar fins a ensenyar el turmell. Van aparèixer gavardines cordades pel darrere i obertes pel davant, anomenades polonaise, i jaquetes curtes i estretes. Finalment el gust neoclàssic que s'obria camí va aportar la simplicitat i les dones vestiren vestits camisers, un vestit llarg, suau i fi. Per a l'home va continuar l'ús del habit a la française, però amb colors clars i decoració bordada. S'acompanyava també amb un petit coll dur. Després del 1770 començaren,sobretot en la moda masculina, a insinuar-se influències angleses que ja havia emprès la Revolució industrial i tenia gran riquesa en les seves colònies.

A la França revolucionària una violenta reacció popular afectà també a la moda aristocràtica: començaren a desaparèixer preuats teixits cosmètics i altres. Es va abandonar la seda per la muselina de cotó. També per a les "joies" es va començar a fer servir el ferro. Les dones portaven una banda vermella al voltant del coll anomenada gràficament a la guillotina. Va ser també popularitzat el tall del cabell à la victime, que recordava el que s'imposava als condemnats a la guillotina.

Josefina Bonaparte, esposa de Napoleó, cap al 1801.

La perruca la feien servir els dos sexes. La reina de França Maria Antonieta es feia fer pel seu perruquer, Leonard, pentinats monumentals a les perruques. Fins a la Revolució Fracesa només s'hi veien de blanques. També els cosmètics es van difondre entre homes i dones: en general la figura masculina es va fer més afectada i menys marcial que en el segle XVII.

El segle XIX[modifica | modifica el codi]

Al segle XIX, Charles Frédéric Worth, durant el Segon Imperi, donà l'estatut actual del modista creador i, aprofitant els avanços de la revolució industrial, fou el primer que mirà d'industrialitzar les seves creacions i de fer importants indústries de tots els complements del vestir, que fins llavors no havien estat sinó petites artesanies.[2]

Sobretot és la manera de vestir masculina la que té un canvi més profund i radical. Per a substituir el que es considera frivolitat de l'anterior segle, imposen un look auster i rigorós, tall simplificat, teixit de pany robust i decoració reduïda al mínim. Tot això obre la influència anglesa que proposa una elegància més pràctica i civil, informal i esportiva.. Per això la senzillesa del vestit del gentleman entrà a tota Europa, en particular el frac, i la levita (frock coat) que permetia cavalcar de manera còmoda.

1805 Brummel el 1805 segons Richard Dighton.

El dandi més famós va ser George Brummel amb el seu lema: ”Per ésser elegant no cal fer-se notar” que va ser llei per els homes que volien seguir la moda. Per a Brummel la corbata no havia d'ésser emmidonada i havia de tenir el nus adequat a les diferents ocasions, el tall de cabell i els guants també eren molt importants per a ell.

En les dones burgeses a principi de segle la moda era els vestits lleugers i quasi transparents. L'inconformisme conseqüència de la Revolució francesa durà menys de 20 anys. El paper de la dona durant bona part del segle XIX estava reservat a l'espai privat i la llar, evitant mostrar sensualitat en la manera de vestir. El vestit tancat al costat del coll tenia mànigues llargues i espatlles caigudes mentre les línies del cos insinuaven fragilitat, dolcesa i suavitat. El bust era una cuirassa de tela rígida, les faldilles estaven proveïdes d'armadura que fins i tot podien provocar dolor.

Aquest segle era també el segle de la prostitució i les amistançades que també acabarien influint en la moda. El nou ideal estètic i literari era la de Femme fatale. Si a principi de segle el vestit femení mostrava el turmell poc després els vestits es van fer més llarg fins a cobrir-lo. En aquest segle els moviments literaris i socials successius van tenir molt influència en la moda: el neoclassicisme amb la imitació dels trets estilístics de les estàtues gregues i romanes, el romanticisme amb vestits coberts de petits ornaments, l'eclecticisme de la dècada de 1870 i el Modernisme (floral) a finals de segle. Després de 1890 es van adaptar els vestits de les dones al ciclisme sempre, però, amb la intenció, encara, d'amagar tot el possible la pell del cos.

El segle XX[modifica | modifica el codi]

El segle XX es va caracteritzar per la descoberta de fibres artificials i la difusió del prêt-à-porter (llest per a emportar), com a fet sociològic d'igualació. Fins aquell moment les persones només s'havien pogut comprar les peces de vestir a mida i per previ encàrrec, amb costos molt més elevats. El fet de poder comprar els vestits com a les botigues actualment va portar els modistes creadors a llançar llurs propis complements: perfums, bijuteria, guants, mitges, etc., per cobrir sempre ells tot el camp del consum de la moda.[2]

Els sistemes de comunicació van tenir una gran renovació i es va augmentar la difusió: al cinema primer mut, després sonor i més tard en color, la televisió, les revistes en color, la major facilitat de desplaçaments, la publicitat, l'increment del nivell de vida i del comerç, l'alliberament de la dona, tot va ajudar a la difusió de les propostes de la moda.

A principi de segle es proposa una dona prima, gairebé sense pit i amb el cabell tallat a la garçon vestida amb colors vius, amb joies cridaneres i faldilles molt més curtes de les que s’havien vist fins aleshores. El Ballets Russes de Sergei Diaghilev, que actuava a París, també imposava la seva estètica d'influències orientals. El prêt-à-porter (llest per a emportar) encara no existia però aleshores se'n van donar les primeres passes.

El 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial. Mentrestant a París es volgué mantenir en el seu paper d'àrbitre de l'elegància i els grans tallers de costura varen continuar la seva activitat, malgrat la manca de matèries primeres. Potser per la influència de l'escassedat de teixit, les faldilles es van escurçar fins al tou de la cama mentre s'afirmaven les línies d'inspiració militar mitigades per una faldilla de tul.

Anglaterra continuava en el seu paper de model de l'elegància masculina. L'home però continuava lligat a l'estil tradicional del segle XIX: jaqueta, armilla, pantalons i camisa. La vestimenta per portar a sobre a l'hivern era variada i en ocasions més cerimonioses, aleshores encara molt difoses, es portava el "frac", el "tight" i l'"smoking". Els colors eren foscos, la camisa rigorosament blanca, amb el coll rígid i emmidonat. Per mantenir la blancor, sempre perfectament polida, el coll i els canells estaven separats de la pròpia camisa. Eduard VII, príncep de Gal·les i fill de la reina Victòria, va ser un model de dandy: inventà noves peces masculines com els pantalons amb el plec i la volta. Sembla que l'smoking va ser idea seva, aquest s'obté simplement tallant la cua del frac.

Després de la Primera Guerra Mundial l'escenari europeu va canviar molt profundament, hi va haver l'ascens d'una nova classe social enriquida per la guerra que va ser la nova clientela de les firmes de la moda. Hi va sorgir la influència dels Estats Units, el jazz i el xarleston en la música i l'star system en els espectacles. Els actors de cinema passaren a ser models a imitar. Però el fenomen sociològic més important va ser l'emancipació de les dones que es varen fer més presents en la vida en general.

El nou model femení era una dona prima, sense corbes ni pit, amb cabell d’estil masculí. Les faldilles eren més curtes. A finals de la dècada de 1920 s'afermà l'estil bebè amb faldilla als genolls, sabates amb corretja i barrets a la Cloche. La moda proposava una nova manera d'entendre el vestit: pràctic, senzill, de cost reduït i elegant. Predecessora d'aquesta moda va ser Coco Chanel. Va ser ella qui llançà la seva jaqueta curta i recta característica, sense coll. Va ser la primera a proposar la bijuteria feta amb vidres acolorits. No va dissenyar pantalons per a les dones, ja que encara eren tabú en el seu temps.

Després de 1930 l'ideal femení copia les estrelles del cinema de Hollywood: els llavis de Joan Crawford, els cabells de la rossa platí Jean Harlow, els pantalons de Marlene Dietrich. La dona ideal era longilínia i femenina, portava tacons alts i es tenyia els cabells. La italiana emigrada als Estats Units Elsa Schiaparelli era una de les dissenyadores de referència inspirada en el surrealisme i el cubisme, així com els quadres de Salvador Dalí i de Pablo Picasso.

New Look[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona Guerra Mundial hi va haver restriccions en els proveïments de tot tipus que van afectar la moda i durant aquells anys les línies proposades pels dissenyadors van passar a ser simples i poc espectaculars. Als Estats Units es van estendre els pantalons texans. Fins i tot algunes dones es pintaven les mitges a les cames, ja que mancava el niló.

Christian Dior va ser l'artífex de la moda de postguerra llançant, el 1947, l'anomenat New look. Dior havia estat anteriorment antiquari i tenia al cap una dona senyorívola, refinada i romàntica. En el vestit proposava la cintura de vespa i les faldilles llargues i amples. Els vestits de Dior eren falsament naturals i li agradava el blanc i el negre. L'aspecte ultrafemení de la roba s’accentuava amb els complements: eren obligatoris els guants, les sabates amb tacó i els capells.

Anys cinquanta[modifica | modifica el codi]

Amb el final de la Segona Guerra mundial el paper preponderant dels Estats Units i la Unió Soviètica s’afermà. Els nord-americans influïren a Europa en la moda, el parlar, el ball, el cant etc. Els joves europeus adoptaren una moda més esportiva i informal: els pantalons texans, les samarretes i els nois les jaquetes de pell i la brillantina. Per primera vegada els joves es vestien de manera diferent que els seus progenitors. Els texans havien estat inventats al segle XIX com a indumentària dels treballadors gràcies a la robustesa del seu teixit, amb doble costura i rivets de metall. Els universitaris americans l’adoptaren després de l’èxit de la pel·lícula “El salvatge” amb el jove Marlon Brando. Però el fenomen Elvis Presley i ell rock'n' roll, el va consolidar definitivament. A Europa també el món de la moda passà a ser de consum massiu.

Vestit dissenyat per Christian Dior

Fins a la seva mort, el 1957, Christian Dior va anar presentant les seves col·leccions, algunes de les quals s’inspiraven en les lletres de l'alfabet, com la línia H de 1954, amb el bust allargat com en ell retrat d'Anna Bolena, dona d'Enric VIII. Successivament presentà la línia Y i la línia A. L'any de la seva mort, el 1957, revolucionà la moda amb la línia sac. Chanel reobrí la seva firma de modes i tornà a proposar la jaqueta sense coll i la faldillla simple i dreta. Chanel detestava Dior i considerava els vestits del seu competidor incòmodes i poc pràctics per a una vida activa. Llançà la sabata sense tacó amb la punta de colors diversos. Yves Saint Laurent va ser el successor de la firma Dior. En la seva primera col·lecció proposà la línia trapezi, era fresca, jovenívola, i substancialment una continuació del sac de Dior.

De la moda pel temps lliure en destaca el bikini. Els pantalons marxaven cap l'èxit, amb un passant sota el peu. La malla, des de sempre considerada una matèria pobra i popular, començà a ser part de les col·leccions.

Anys seixanta[modifica | modifica el codi]

En la dècada de 1960 canvia radicalment la moral i l'estil de vida en el qual estem encara radicats. El 1964 esclatava la intervenció nord-americana a la guerra del Vietnam. A la Univeritat de Berkeley hi ha la primera manifestació d'estudiants i poc després el Maig de 1968 on es manifestaven també contra el món elitista que precisament era els sustentadors de la moda d'alta costura. Els manifestants del maig francès duien: anoracs, bufandes, texans, jerseis deformats i sabatilles de tenis.

La moda Beatle, arribada a l'aeroport J.F.Kennedy el febrer de 1964

A Califòrnia un reduït grup d'intel·lectuals formaren la beat generation amb una nova filosofia de vida basada en la recerca de la llibertat però també en el consum de drogues i al·lucinògens. A Anglaterra la música Beat, que representaven els Beatles i els Rolling Stones, amb la capacitat d'agregar milions d'adolescents que copiaven la vestimenta dels seus ídols musicals. Els Beatles duien pantalons estrets i curts, jaquetes curtes i uniformes del segle XIX. Els Stones, més arravalers, preferien camisa i pantalons de setí, collars i braçalets, i es maquillaven. En els dos grups era fonamental els cabells llargs que estaven mal vistos en els homes des de feia un segle; els colors llampants substituïen el vestit gris de la burgesia.

Londres es va convertir en la meta dels joves europeus, Barbara Hulanicki, dita Biba, obre a la ciutat la primera boutique de moda juvenil. Els vestits eren acolorits i estremats, i a més el nou model femení ja no eren les actrius del cinema sinó les models: Twiggy, Jean Shrimpton, Veruska. També Brigitte Bardot agradava pel seu bronzejat sensual, la cua de cavall i els llargs cabells arrissats. A Anglaterra Mary Quant llançà el 1964 la minifaldilla. S’inventaren els pantis de colors. A França André Courrèges, va ésser l'únic a seguir la moda jove, adoptant les faldilles curtes sabates sense tacó i línies geomètriques i fent gran ús dels pantalons femenins. Audaç i innovador, Courrèges llançà el 1969 la Moda espacial.

Paco Rabanne llançà els vestits metàl·lics. El 1965 Yves Saint Laurent proposà la col·lecció Mondrian; eran els anys del Pop art i de l'Optical art, de Victor Vasarely. Andy Warhol presenta el 1962 un vestit estampat amb les seves famoses llaunes de sopa Campbell.

Finalment en aquest període sorgeixen els vestits Unisex, amb la famosa Sahariana ideada per Saint-Laurent, vestits transparents a l'estil Nude look,. El 1967 va aparèixer la maxifaldilla pel gran èxit del film Doctor Zivago. També va aparèixer la solució intermèdia la Midi.

Anys setanta[modifica | modifica el codi]

Als estats Units, com a reacció a la guerra del Vietnam, sorgeix el Flower Power, i el festival de Woodstock.

Els Hippy de principis de la dècada, portaven camises grans i llargues, túniques transparents, colors espurnejants, flors gegants joies de tot tipus i vestits exòtics. Els cabells es transformaren sempre en un garbuix de rínxols sense pentinar. Això tot plegat era com una antimoda i símbol de la llibertat.

Als anys setanta ja no es pot parlar de moda sinó en plural, de modes. Yves Saint Laurent per exemple aplicà a les seves col·leccions femenines vestimentes típicament masculines com l'esmòquing, el trench, i knikerbokers. Amb consideració al folklore, creà un famosa col·lecció a l'estil rus, seguida d’una altra a l'estil xinès. Diverses vegades les seves col·leccions estaven inspirades en el món de l'art, del pop, el cubisme (col·lecció Picasso) o el fauvisme.

Anys vuitanta[modifica | modifica el codi]

En aquesta dècada hi ha una redefinició del concepte d'estilista. No n'hi havia prou amb ésser un bon artesà i crear vestits d'òptima factura i de qualitat sinó també, donar una imatge atractiva del propi producte. La competència a causa de la globalització passava a ser despietada,. Amb el desenvolupament d'internet cada marca va crear la seva pròpia pàgina web, no només per a fer cridar l'atenció sinó per vendre alguns dels seus productes directament al client.

La moda dels anys vuitanta es va caracteritzar pel culte a l'èxit i a l'eficiència. L'estètica punk es va dulcificar en la passarel·la. Es va desenvolupar la cursa per a tenir bona forma física i fins i tot per a persones que ja no eren joves es van adaptar vestits esportius. En aquest moment la moda va passar a ser realment internacional. Amb la reducció de la importància de l’alta costura francesa, cada nació desenvolupà un estil propi. A Europa foren Alemanya, Itàlia i Anglaterra mentre emergien els Estats Units i sobretot el Japó, els dissenyadors japonesos majoritàriament emigraren a París on desenvoluparen la seva creativitat amb línies de tall impecable i de materials insòlits.

A Itàlia, Milà en concret, destaquen Giorgio Armani, Missoni, Gianfranco Ferrè, Gianni Versace, Dolce & Gabbana. L'èxit d'aquest darrer es deu en gran part a haver vestit la cantant Madonna.

L'ideal de bellesa femenina era el d'una dona esportiva i prima, musculosa i ambiciosa, amb èxit privat i públic.

El fenomen Yuppie als Estats Units, (Young Urban Professional) era una persona agressiva i ambiciosa, els yuppies treballaven a la borsa amb pocs escrúpols i freqüentaven ambients i restaurants exclusius, esnifaven cocaïna i vestien a la italiana especialment Armani i Versace.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

Disseny d'una col·lecció[modifica | modifica el codi]

Exemple de figurí de moda

Des de mitjans del segle XX, la moda s'ha construït a poc a poc i donant una imatge d'un inevitable fenomen social. Modistes, com Paul Poiret a començaments del segle, o posteriorment Madeleine Vionnet, Cristóbal Balenciaga, Christian Dior, Yves Saint Laurent, Hubert de Givenchy, Pierre Cardin i Coco Chanel i André Courrèges, Nina Ricci i, més recentment, Thierry Mugler, Giorgio Armani, Gianni Versace, Christian Lacroix, Helmut Lang i Miuccia Prada, Antoine Chaulieu i Tom Ford s'han convertit en figures públiques. S'han convertit en creadors de tendències de les grans marques de la distribució internacional. El seu rol s'ha ha aconseguit apropar-se al col·lectiu dels consumidors.

En els països temperats, la moda es renova en funció d'un sistema d'acord amb les estacions anuals, en períodes de sis mesos: Tardor/Hivern i Primavera/Estiu. Abans que la col·lecció arribi a les botigues, sempre hi ha un gran treball en equip, ja que les col·leccions s'han dissenyat entre sis o vuit mesos d'anticipació.

El primer pas és la recerca d'indicadors per preveure la direcció de la moda del futur. Amb aquesta recollida d'informació, es prepara un quadern amb les tendències, més conegut pel seu nom anglès trend book (llibre de tendències).

Per poder realitzar aquesta recollida d'idees, hi ha diversos passos inevitables, diversos esdeveniments que cal tenir present. En primer lloc, són les desfilades de moda, com la de "Première Vision" (Primera Visió) a París, i "Pitti Uomo i Pitti Immagine" (Home Pitti i Imatge Pitti) de Florència i Milà, on hi ha un gran nombre de salons. Existeixen també les desfilades de moda. Però el més accessible són els aparadors i veure com vesteix la gent als carrers. Per això, es fotografien diversos detalls interessants sobre com vesteix la gent del carrer; fins i tot els fashion buyers van a comprar roba i accessoris en determinades botigues de referència.

A continuació, s'estableix una ressenya dels diferents elements, i es poden en marxa diferents grups d'idees que es concreten en els temes. Cadascun d'aquests temes inclou diversos materials, diferents tipus de peces amb els seus petits detalls.

Així, cada pàgina d'un llibre de tendències es prestarà amb una mostra de tèxtils, dibuixos tècnics detallats, una il·lustració de moda (la figura) i, possiblement, fotografies de les referències. El resultat serà exhibit en els salons de moda de la temporada o venuts directament a les grans marques de roba. Aquests llibres poden anticipar la tendència de moda en dues o tres temporades, és a dir, a la tardor/hivern del 2005, es presenten la tendència dels llibres de primavera/estiu del 2006, ja s'han acabat les de tardor/hivern del 2006/2007 i s'ha iniciat la recerca de la proposta de Primavera/Estiu del 2007.

En un llibre de tendències (trend book) apareixen un recull d'idees, encara no hi ha cap col·lecció creada. El dissenyador l'utilitza per crear la seva pròpia col·lecció, i només agafarà els elements que l'interessi. Com a exemples de dissenyadors de trend book cal destacar Nelly Rodi, Peclers o Promostyl a París, i A+A a Milà.

Creació[modifica | modifica el codi]

Una vegada que les idees i els temes han estat seleccionats, els dissenyadors han de crear les seves col·leccions amb una temporada d'antelació, o fins i tot dues. Ha de seleccionar les idees i els teixits definitius que han decidit promoure, proporcionar impressions o brodat, i detalls delss petits accessoris com poden ser clips o botons. A continuació, han de muntar una col·lecció que inclouen els trend books de diferents grups. Per exemple, en un tema sobre la màgia, es duran a terme una dotzena de peces de roba amb la idea de la bruixeria, una altra sobre les fades, una sobre les varetes màgiques, etc. En una col·lecció, en funció de la grandària de la marca, poden haver-hi entre dos i sis grups de treball.

Els dissenyadors han d'assegurar que la col·lecció sigui equilibrada i que els diferents components vagin ben coordinats. Cada model està representat per un dibuix tècnic que mostra clarament tots els detalls, amb una visió del davant i una altra del darrere, i fins i tot més tard es detallen elements més especifiquis. Un cop acabat aquest treball, la presentació es farà en forma de dibuixos tècnics de cada un d'ells amb una mostra de teixit tèxtil o de la referències pertinents.

El modelista es responsable dels seus dibuixos tècnics per tal de dissenyar un patrocini del vestit. En aquesta etapa es produeixen freqüents viatges entre el modelista i el dissenyador per ajustar la proposta a la realitat del dia a dia. Finalment, el modelista tira endavant i elabora els prototips per veure si allò és el que realment es vol fer. Encara hi ha marge de millora i el procés es completa una vegada s'han incorporat els darrers canvis.

De la confecció a la comercialització[modifica | modifica el codi]

Una vegada que el patró de cada prototip ha estat produïda pel modelista, es passa a la fase d'industrialització que sovint és més responsabilitat de patrocinador i el gradeur. El patrocinador, a partir del patró amb les principals peces del vestit, s'encarrega de muntar totes els annexos de peces tècnics, com per exemple doblecs, i algunes plantilles de muntatge. El gradeur és el responsable de traduir el model elaborat i adaptar-lo a una talla de referència, un model descrit vàlid per a totes les talles que es voldran produir.

Una vegada que el patró de cada model s'ha industrialitzat, la roba es produeix en major o menor quantitat segons la distribució esperada. Aquesta és la confecció del vestit, que posteriorment és empaquetada i enviada als diferents punts de venda.

Alguns models poden haver estat creats específicament per a una desfilada de moda, per exemple, per a anticipar la col·lecció de la marca. En una col·lecció, aproximadament el 20% dels models no es vendran mai.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://dcvb.iecat.net/
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Moda Enciclopèdia Catalana
  3. Rosita Levi Pizetsky - Storia del costume in Italia, Istituto editoriale Italiano, 1966
  4. Modes et vêtements. Éditions Gallimard. ISBN 2-07-053270-4. 
  5. Segons el Barnhart dictionary of etymology de 1988

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]