Gàl·lia Cisalpina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de Gàl·lia i la Gàl·lia Cisalpina a l'est

Gàl·lia Cisalpina o Gàl·lia Citerior (en llatí Gallia Cisalpina), fou el nom donat pels romans a la regió del nord d'Itàlia, que fou usat fins a la meitat del segle I aC. Cisalpina li fou aplicat per diferenciar-la de la Gàl·lia Transalpina o Ulterior, és a dir més enllà (al nord) dels Alps. En el llibre 8 de les guerres gàl·liques Cèsar l'anomena com a Gàl·lia Togada (Gallia Togata) i després es reprodueix en altres escrits posteriors; aquest nom li fou donat atès que alguns romans (togats) la van repoblar i indicava la superioritat numèrica dels romans sobre els gals.

Posteriorment es va dividir en Transpadana i Cispadana però aquests termes no foren usats pels autors llatins. El nom de Cisalpina no fou formalment afegit fins que la Transalpina fou possessió romana.

Gàl·lia Cisalpina tenia un significat ampli pels romans, que l'aplicaven a tot el nord d'Itàlia per quedar més limitat al segle II aC al país habitat pels gals cisalpins.

Història[modifica | modifica el codi]

Conquesta i colonització[modifica | modifica el codi]

La mort d'un guerrer gal, una famosa estàtua romana

Segons els escriptors clàssics l'entrada dels gals a Itàlia es va produir durant el regnat de Tarquí Prisc, a finals del segle VII aC. Els bitúriges foren el primer grup que va emigrar des de la Gàl·lia Transalpina a la Cisalpina; es van formar dos grups, dirigits per dos caps, que van passar un d'ells a Germània, a la selva herciniana, dirigit per Sigovesus; i l'altra, dirigit per Bellovesus, que va conquerir el nord d'Itàlia. En aquest darrer estaven a més dels bitúriges, els arverns, sènons, edus, ambarris, carnuts i aulercs entre d'altres. Els invasors van derrotar els etruscs; els ínsubres, un altre poble gal, van construir una ciutat que es va dir Mediolanum. Una altra tribu, els cenomans (subdivisió dels aulercs), es van establir a la regió de Brèscia i Verona ocupades fins llavors pels lubuis; Plini esmenta als sal·luvis, que es van establir a Ligúria però que eren en realitat un poble lígur, i potser es tracta d'un error per salassis. Els bois i lingons (aquests darrers vivien a la regió de Langres) van creuar els Alps pel gran Sant Bernat, van lluitar contra els etruscs i umbres, però es van aturar als Apenins. Tit Livi esmenta entre els invasors als sènons procedents de la regió del Sena.

Les ciutats etrusques foren en general ocupades com Melpum, destruïda pels ínsubres, bois i sènons suposadament el mateix dia que els romans van conquerir Veïs. Màntua es va salvar per estar situada en una zona pantanosa. Ciutats fundades pels gals foren Mediolanum, Brixia i Verona.

Els gals no van estar quiets als territoris conquerits i és famosa la seva expedició a Roma; van conquistar Clusium que era aliada romana i es van dirigir contra Roma. Es van enfrontar primer a la vora del Allia, un afluent del Tíber, on els romans foren derrotats (390 aC) i Roma fou ocupada i el capitoli assetjat. Els romans diuen que els gals es van retirar a causa de la invasió de les seves terres pels vènets. Després hi va haver problemes interns i expedicions dels pobles alpins que per trenta anys els van mantenir allunyats de la ciutat. Polibi diu que van tornar el 360 aC i va arribar a Alba Longa i es van dedicar al saqueig; van tornar al cap d'uns dotze anys però no van gosar enfrontar-se als romans i es retiraven quan aquests avançaven, i finalment es van retirar per altres tretze anys al final dels quals van tornar. En tot aquest temps els romans incrementaven el seu poder i en aquesta darrera ocasió es va signar un tractat de pau que fou respectat per trenta anys. De la narració de Livi se sap que Tibur fou establert com a fortalesa dels gals diverses vegades durant aquests atacs, i que la ciutat de Tibur era aliada dels gals; des d'allí van poder fer incursions que van arribar fins a Campània i d'anada o tornava saquejaven ciutats com Lavicum, Tusculum i el territori d'Alba Longa.

El 299 aC els gals de la Transalpina van creuar les muntanyes i van avançar vers Roma instigats pels gals de la Cisalpina, que se'ls van unir. A Etrúria algunes ciutats se'ls van unir també. Van fer un gran botí en el territori romà i van retornar al seu país però després es van enfrontar entre ells pel repartiment del botí. El 296 aC els gals i samnites es van aliar, aliança a la qual possiblement es van adherir els umbres i etrusques. Els romans foren derrotats al territori de Camertii, però pocs dies després, en una altra batalla prop de Sentinum, els romans van vèncer decisivament i els gals es van haver de retirar.

El 283 aC els sènons, amb un gran exèrcit, van assetjar Arretium, ciutat etrusca aliada de Roma; els romans van acudir al rescat sota la direcció de L. Caecilius Metellus, i els seus ambaixadors van reclamar la retirada dels gals però foren assassinats. Aquesta narració és una mica diferent de la de Polibi que diu que el cònsol Corneli Dolabel·la va entrar al país dels sènons i el va arrasar, matant a tots els homes i emportant-se als nens i dones, mentre Metellus era derrotat pels sènons a Arretium amb grans pèrdues, però sense que els sènons ocupessin la ciutat, i que aquests respectius fets van marcar l'enemistat de romans i sènons. Finalment els romans van derrotar completament als sènons que van patir milers de baixes i el seu país fou ocupat i colònies romanes s'hi van establir: la primera Sena Gallica (Senigallia). La conquesta del país dels sènons va alarmar als seus veïns bois que es van aliar als etruscs i van avançar cap al Llac Vadimonis de camí cap a Roma, i allí es van enfrontar amb l'exèrcit romà que va infligir als aliats una derrota completa i els hi va imposar una desavantatjosa pau (283 aC).

Un intent dels etruscs i bois de reprendre la guerra mobilitzant a tots els joves que podien portar armes, fou derrotat pels romans (282 aC) i la pau va quedar establerta. Així els romans es van poder enfrontar amb Pirros i després amb els cartaginesos ja sense el perill gal.

Els romans van seguir fundant colònies: el 268 aC la d'Ariminum, que va provocar l'hostilitat dels bois que van demanar ajut als gals de la Transalpina, que van envair la Cisalpina i es van presentar davant Ariminum, però van esclatar conflictes entre els seus líders, i els caps Atis i Galatus van morir i els transalpins i bois es van enfrontar en una batalla (237 aC).

Cinc anys després (232 aC) el tribú C. Flaminius va fer complir la llei de la divisió de la terra al Picè per la qual els sènons foren expulsats i la terra (Gallicus ager) fou donada a ciutadans romans. Això va fer veure als gals que estaven abocats a la seva destrucció, sobretot els bois, els més propers al territori romà, i els ínsubres, el poble més poderós, que van buscar l'ajut de mercenaris gals de la Transalpina (anomenats gaesati que era el nom d'una llança gal·la) que eren encapçalats per dos caps o reis: Concolitan i Aneroest que tenien un exèrcit considerable i molt ben preparat; es decidiria la supremacia a Itàlia. Els gaesati van arribar al Po el 225 aC on es van unir els ínsubres i els bois, però els cenomans i els vènets foren convençuts de retirar-se pels ambaixadors romans. Els gals van entrar a la Toscana amb cinquanta mil infants i vint mil cavallers dirigits per Concolitan, Aneroest, i Britomar. Els romans van mobilitzar set-cents mil infants i setanta mil cavallers. Els gals van avançar fins a Clusium saquejant tot al seu pas, i quan es va acostar a l'exèrcit romà es van retirar a Faesulae. Els romans els van seguir però foren derrotats. El cònsol L. Aemilius Papus, que defensava la regió d'Ariminum, en saber les notícies de la desfeta, va marxar cap a la zona de la batalla. Els gals es van replegar cap a la costa per salvar el botí, però l'altre cònsol C. Atilius Regulus, retornava de Sardenya i va desembarcar a Pisa d'on va sortir cap a Roma, i els dos exèrcits romans van fer casualment tenalla als gals que eren prop de Telamó quan es van trobar amb les forces d'Atilius. Els gals foren derrotat i quaranta mil d'ells van morir i deu mil foren fets presoners.

El 224 aC els bois es van sotmetre i el 223 aC els romans van creuar el Po i van envair el país dels ínsubres sota la direcció del cònsol Flaminius, que va derrotar els ínsubres en una gran batalla. El 222 aC els cònsols M. Claudius Marcellus i Cn. Cornelius Scipio van continuar la guerra contra els ínsubres que van tenir l'ajut d'un cos de gaesati; els romans van ocupar Acerrae al Addua, i Mediolanum, la capital, que fou assaltada, conquesta que va posar fi a la guerra doncs els ínsubres es van sotmetre sense condicions el 221 aC Marcellus va rebre els honors del triomf i en la festa va portar la Spolia Opima, per haver mort de pròpia mà al cap gal Virdomarus.

El 218 aC Roma va establir dues noves colònies: Placentia (Piacenza) a la riba sud del Po; i Cremona, prop de la riba nord. Del descontentament gal va confiar Anníbal d'aprofitar-se quan va decidir envair Itàlia el mateix 218 aC.

Abans que Anníbal arribés a la Cisalpina ja els bois i els ínsubres s'havien revoltat i havien envaït els territoris de Placentia i Cremona. Els triumvirs romans que estaven marcant les terres a repartir, es van retirar a Mutina que fou assetjada. L. Manlius va acudir en ajut però va patir moltes baixes durant el seu camí pels atacs i emboscades dels gals però va poder arribar a Tanetum on es va trobar amb el pretor C. Atilius i algunes forces de gals del grup dels cenomans que, com els vènets, romanien al costat de Roma. La victòria del Ticino va decantar als gals cap al bàndol cartaginès però encara a la batalla de Trebia hi havia cenomans al costat dels romans. Els gals van patir moltes baixes a aquesta batalla, i van lluitar molt bé a la vora del Llac Trasimè (217 aC) i a la batalla de Cannes (216 aC).

Quan Anníbal va anar cap al sud, els romans es van girar cap a la Gàl·lia Cisalpina per tallar les comunicacions d'aquesta zona amb el sud d'Itàlia. El cònsol L. Postumius (216 aC) va entrar al país dels bois però fou derrotat i mort a la batalla de Litana, al nord dels Apenins i el seu cap va ser fet servir de copa. Però tot i això en general els romans van dominar les línies de comunicacions.

El 207 aC Anníbal les va voler reobrir quan el seu germà Asdrubal va anar des d'Hispània cap al nord d'Itàlia i pel camí se'l van unir els arverns i altres pobles gals i alpins: El cònsol romà M. Livius Salinator li va barrar el pas al riu Metaurum i va rebre els reforç de l'altre cònsol C. Claudius Nero; Asdrubal va haver de lluitar i va ser derrotat i mort tot i la seva bona disposició sobre el terreny.

El 205 aC els cartaginesos van intentar una altra vegada marxar a Roma pel nord d'Itàlia, i Magó, fill d'Amílcar Barca, va desembarcar a la costa de Ligúria i va ocupar Genua (Gènova); Magó va ocupar la Cisalpina però el 203 aC fou derrotat al territori dels ínsubres pels romans i greument ferit i aviat fou cridat a Cartago, però va morir en el viatge. Anníbal també fou cridat a Cartago, i a la batalla de Zama (202 aC) encara tenia un terç de les seves forces integrades per gals i lígurs.

Les forces de Cisalpina van quedar sota comandament d'Amilcar, un oficial de Magó, que amb els seus aliats va conquerir Placentia, que fou incendiada, i seguidament va saquejar Cremona. El governador de la regió (Livi diu "de la província") L. Furius Purpureo, que era a Ariminum, no tenia prou forces per ajudar a Cremona i va demanar reforços al senat, però sense ells va derrotar els gals i cartaginesos prop de Cremona, batalla en què Amilcar va morir; però la guerra va seguir i el pretor Cn. Baebius Tamphilus va caure en una emboscada al territori dels ínsubres, i fou obligat a evacuar el país després de perdre sis mil homes.

Sextus Aelius, un dels cònsols del 198 aC va establir més colons a Placentia i Cremona. El 197 aC els cònsols C. Cornelius Cethegus i Q. Minucius Rufus, van anar a la regió i el primer va atacar als ínsubres mentre Rufus feia la guerra als lígurs als quals va sotmetre (excepte als ilvats) així com als gals (excepte els bois); llavors Rufus va envair el país dels bois que estaven ajudant als ínsubres, però van retornar per defensar el seu país; els cenomans, que eren aliats dels ínsubres, van pactar amb Cethegus i a la batalla entre romans i gals els cenomans van atacar traïdorament als seus compatriotes i van contribuir a la seva derrota (trenta mil ínsubres van morir). Aquesta notícia va desmoralitzar als bois que ja no es van enfrontar als romans, i van veure com el seu país era saquejat i les seves cases cremades.

El 196 aC els cònsols L. Furius Purpureo i M. Claudius Marcellus van completar la submissió d'Itàlia i el segon va derrotar en una nova batalla als ínsubres i va ocupar Comum (Como) i nombroses altres fortaleses; Purpreo va lluitar al país dels bois on va continuar la destrucció i després va creuar el Po i va atacar als laevis i libuis; Marcellus va celebrar un triomf a Roma.

El 194 aC el cònsol, L. Valerius Flaccus, (col·lega de M. Porcius Cato) va tornar al país dels bois i va restaurar Placentia i Cremona que havien estat prou destruïdes. Flaccus com a procònsol va portar la guerra al país dels ínsubres el 193 aC, any en què els bois tornaven a estar en guerra dirigits pel seu cap o rei Boiorix i fou enviat contra ells el cònsol T. Sempronius Longus, i es va produir una batalla desesperada sense guanyador clar, però el cònsol va poder restar a Placentia. El 192 aC els revoltats eren els lígurs que van arribar fins a Placentia i el cònsol Minucius Thermus fou enviat contra ells mentre l'altre cònsol, Merula, s'enfrontava als bois prop de Mutina. La resistència dels gals fou desesperada i obstinada però les baixes continuades van deixar al poble sense recursos humans.

La submissió final fou obra del cònsol P. Cornelius Scipio Nasica (191 aC) que va presumir de què no havia deixat ni un boi viu mes que vells i nens; els seus tresors foren agafats pels romans així com la seva noblesa; la meitat de la terra fou declarada ager publicus; els sobrevivents van abandonar el país. El 189 aC els romans van crear la colònia llatina de Bononia (Bolonya) i el 183 aC les colònies romanes de Parma i Mutina (Màntua).

Província romana[modifica | modifica el codi]

Se suposa que Gàl·lia Cisalpina fou feta província el 191 aC, però no queda constància d'administració provincial regular, si bé de facto es pot dir que ho era ja abans dels 191 aC. En aquesta època es va construir la via Flamínia de Roma a Ariminum, i la via Emília de Placentia a Ariminum (187 aC), a més d'una nova via de Bononia a Arretium. Ligúria fou des de llavors una província militar separada.

El 186 aC uns dotze mil gals transalpins creuar els Alps cap a Venètia i van construir una ciutat propera al lloc on va ser després Aquileia. El cònsol romà Marcellus (183 aC) els va ordenar abandonar el lloc i els gals van apel·lar al senat al·legant haver sortit de les seves terres per la pobresa i haver-se establert en un lloc abandonat sense molestar a ningú, però foren obligats a retornar però amb les seves pertinences; els caps transalpins van considerar la decisió romana prou justa. Els romans van establir una colònia llatina a Aquileia. Un segon intent d'emigració el 179 aC, va tenir el mateix final.

El 173 aC el poble lígur dels Statielli, fou atacat pel cònsol romà M. Popillius, prop de Carystum i els seus membres foren venuts com esclaus i encara que el senat va revocar aquests fets el poble ja no va poder tornar a ser reunit. El 109 aC M. Aemilius Scaurus va fer la via de Pisa a Dertona passant per Luna el que significava que els lígurs estaven completament sotmesos.

Com a província romana no es coneix massa de la Cisalpina. El 170 aC el cònsol C. Cassius la va governar i el príncep Cincibil, d'un poble gal dels Alps, es queixava al senat romà de què el cònsol havia envaït el seu país que era aliat de Roma i s'havia emportat milers d'esclaus, però el cònsol va amagar als presoners i els va vendre de sota mà. El 44 aC D. Brutus fou el governador i va atacar als pobles alpins (Inalpini) però quan fou jutjat pel senat va poder subornar nombrosos senadors i fou absolt.

La pau només es va trencar el 101 aC amb la incursió dels cimbres que foren derrotats per Mari i Catul en la batalla de Vercellae.

Durant la guerra social no hi va participar i per una llei del 89 aC fou concedida als habitants la condició de llatins (ius Latii o Latinitas) a les ciutats al nord del Po (Transpadana). Aquest dret els deixava a mig camí entre les ciutats romanes i les ciutats peregrines, i els magistrats de les ciutats llatines adquirien la ciutadania en acabar el mandat. Des d'aquest moment, com que les colònies i ciutats llatines d'Itàlia ja havien estat suprimides en accedir a la ciutadania romana, el dret llatí deixà de ser un concepte associat als llatins com aliats o sotmesos d'antic dels romans, per esdevenir un concepte jurídic que designava a ciutadans amb una sèrie de drets, que ni eren llatins de nació ni tenien la condició de llatins per haver-se establert a una colònia llatina. Tota la Transpadana fou una regió de dret llatí, excepte Placentia, Cremona, i Bononia, colònies llatines que van esdevenir municipis romans per la Llei Júlia del 90 aC i Mutina i Parma que van romandre colònies romanes; la condició d'Eporedia, colònia romana o llatina, no és coneguda. La ciutadania romana els hi fou concedida per Juli Cèsar el 49 aC després de creuar el Rubicó que en aquell temps almenys era el límit sud de la Cisalpina. L'única diferència de les ciutats amb altres municipis romans fou que l'administració de justícia era en mans del procònsol que l'exercia per si mateix o delegada a prefectes (altres municipis tenien dos vir juri dicundo). Mutina fou una prefectura on el procònsol no tenia jurisdicció i el praefectus juri dicundo era enviat de Roma.

Del que va passar amb els habitants al sud del Po (Cispadana) no n'hi ha notícies, però el més probable és que rebessin la ciutadania romana el 89 aC.

Després de la mort de Cèsar (44 aC), Brut va exercir el govern de la província sota autoritat del senat. Marc Antoni el va assetjar a Mutina (43 aC) i a la batalla van morir els consols Hirtius i Pansa. El 43 aC el darrer procònsol de la Gàl·lia Cisalpina, Brut, fou capturat i executat per Marc Antoni i ja no va tornar a parlar-se de la província que és esmentada com a regió de Gàl·lia Togada el 41 aC, dins d'Itàlia. Probablement fou un acord entre Octavi i Marc Antoni perquè cap d'ells, sota pretext de tenir el govern, pogués tenir tropes al sud dels Alps. La Lex Rubria establia les magistratures de la regió i l'organització dels municipis, i establia dues limitacions pels jutges i magistrats (quantia fins a 15.000 sestercis, i jurisdicció local) i només establia prefectes per Mutina.

Pobles i tribus de la Gàl·lia Cisalpina[modifica | modifica el codi]

Tribus Traspadanes (majoria de tribus alpines o altres)

Tribus celtes o gal·les de Cispadana

Ciutats[modifica | modifica el codi]