Veïs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Veïs (llatí Veii) fou una ciutat d'Etrúria. El seu nom, segons Festus, era d'origen osc i volia dir "carro", però no hi altres proves per a aquesta etimologia. És l'actual Isola Farnese.

Era a uns 20 km al nord de Roma, a la vora de la via Càssia.

Història[modifica | modifica el codi]

Al començament de la història romana Veïs ja existia, i era separat del territori romà per el riu Albula (més tard, Tíber). Pertanyia a Veïs el mont Soracte i Capena era una colònia de la ciutat que va esdevenir independent. Tenia al nord-oest el mont Ciminus i al sud el territori de Caere. El territori produïa vi, que era poc apreciat. Dionís diu que la ciutat era gran com Atenes i més gran que Roma. Veïs fou inicialment una república segurament aristocràtica, amb magistrats anuals electes, però va derivar cap a una monarquia per a evitar les dissensions que es produïen en les eleccions anyals. Només se'n coneix el nom de tres reis: Tolumnius, Propertius i Morrius.

La primera guerra coneguda és la que van lliurar contra Ròmul en resposta a la conquesta romana de Fidenae (Fidenes), colònia de Veïs. Els romans foren victoriosos i els veians van tenir milers de baixes i van haver de demanar la pau. Ròmul els va imposar el lliurament de part del territori (la part més propera a Roma coneguda com a Septem Pagi, segurament perquè tenia set viles i abraçava probablement el Vaticà i els turons Janiculs), el lliurament de les mines de sal de la boca del Tíber, i donar 50 ostatges en garantia, i va lliurar a canvi una pau de 100 anys i el retorn dels presoners. El territori rebut fou la seu de la cinquena tribu romana (la tribu Romília o Romúlia).

La pau no va durar 100 anys, ja que es va trencar al cap de 60 o 70 anys, durant el regnat de Tul·li Hostili. Fidenae, antiga colònia de Veïs que havia esdevingut colònia romana després de la pau de Ròmul, va trair els romans durant la guerra d'aquestos contra Alba Longa. Quan Roma va voler castigar la ciutat, Fidenae va cridar en ajut Veïs. El rei Tul·li va creuar el riu Anio (Teverone) amb un exèrcit i es va lliurar una sagnant batalla entre el riu i Fidenae, en què la victòria fou finalment per als romans.

La guerra es va renovar sota Anc Marci, iniciada per Veïs. Anc els va derrotar en dues batalles, la darrera de les quals fou decisiva i Veïs es va haver de rendir i lliurar tota la part dreta del riu Tíber (la comarca anomenada Silva Maesia). Anc va fundar la colònia d'Òstia a la boca del riu, per assegurar aquesta conquesta.

La següent guerra fou en temps de Tarquí Prisc, un emigrant etrusc establert a Roma, que ja s'havia destacat en les guerres del temps d'Anc Marci. Tarquinii estava ara en mans de Roma, però altres ciutats etrusques van donar suport a Veïs. Els romans van assolar el territori de Veïs i van derrotar la coalició enemiga a l'Eretus, cosa que els va permetre reclamar la sobirania de tota Etrúria, deixant però a les ciutats els seus drets i privilegis. Fou llavors quan Tarquí va introduir els dotze lictors i les seves fàscies, emblemes de la servitud de les dotze ciutats etrusques.

Sota Servi Tul·li, Plini esmenta l'acabament de la treva entre les ciutats etrusques i Roma. Però la guerra que va seguir fou cosa només de Veïs, i el seu resultat no es coneix prou bé.

Quan Tarquí el Superb fou expulsat de Roma, les ciutats etrusques el van voler restablir, i es va formar una lliga encapçalada per Tarquinii i Veïs. La primera batalla es va lliurar a Silvia Arsia, i no fou decisiva (els romans van reclamar una victòria dubtosa); els etruscs van obtenir l'assistència de Porsena de Clusium i, seguidament, van obtenir una completa victòria sobre els romans i van recuperar tots els territoris perduts des del temps de Ròmul. Però Porsena va retornar aquest territoris als romans com a agraïment per haver acollit les restes de l'exèrcit etrusc dirigit pel seu fill Aruns, després de la derrota d'Arícia.

Veïs es va sentir molt molesta pel gest de Porsena com a cap de la Lliga Etrusca, però no va fer res fins al 483 aC, després de la seva mort. Es va iniciar una guerra fronterera que va durar un parell d'anys i, el 481 aC, es va fer un congrés general dels etruscs i un gran nombre de ciutadans de totes les ciutats es van unir als de Veïs contra Roma. Inicialment Veïs fou victoriosa. El conflicte fou llarg i sagnant i una vegada els etruscs, fins i tot, van ocupar el camp romà, que fou recuperat pel valor de Titus Siccius, però que va provocar moltes pèrdues romanes, entre aquestes el cònsol Manlius, Q. Fabius i diversos tribuns i centurions, i els romans només van poder reclamar el triomf quan el camp fou voluntàriament abandonat pels veians; el cònsol sobrevivent, M. Fabius Vibulanus, va tornar a Roma i va refusar els honors del triomf i va dimitir, cosa que es va atribuir oficialment a les seves ferides.

Per aquest temps, els veians van adoptar un sistema de lluita nou: quan els romans s'acostaven, es retiraven a llocs fortificats, però quan els romans es retiraven tornaven a ocupar el camp, i dominaven fins a la vora de Roma. El cònsol Caeso Fabius (que era cònsol per tercera vegada) va oferir al senat dirigir una guerra continuada i llarga amb les seves pròpies forces i la proposta fou acceptada. L'endemà, va fer els vots religiosos i va sortir de Roma i va fortificar la zona del riu Cremera (avui Valcha) amb els seus familiars, amics, esclaus i clients (uns 3.000 o 4.000 homes) probablement a la zona d'Osteria della Valchetta. Aquesta posició permetia als romans prevenir expedicions dels veians i alhora fer incursions en territori de Veïs. Els atacs dels veians foren rebutjats i Veïs va demanar ajut a la Lliga etrusca. Quan les forces etrusques van atacar, els romans també van enviar en ajut un exèrcit regular dirigit pel consol Emili. Els romans van obtenir la victòria. Des de llavors, els Fabis es van fer més audaços en les seves incursions cap a Veïs. Caeso Fabius va morir en una emboscada el 13 de febrer del 476.

Els etruscs, en conèixer la notícia, van avançar contra Roma i es van apoderar del turó Janicul, a tocar de la ciutat, van creuar el riu Tíber i van arribar fins a la porta avui anomenada Maggiore. En Porta Maggiore i Porta Collina, van tenir llocs els combats decisius i els romans van guanyar i els atacants es van haver de retirar. L'any següent, Veïs, aliada als sabins, fou derrotada sota les muralles de la seva mateixa ciutat pel cònsol Publi Valeri. La guerra es va acabar l'any següent, quan era consol C. Manlius, que va signar una treva de 40 anys amb Veïs, per la qual la ciutat havia de pagar a Roma un tribut en gra i diners.

Però els 40 anys no es van respectar i, pocs anys després, es van reprendre les hostilitats (442 aC) de moment de baixa intensitat, però que van degenerar en guerra oberta el 435 aC, en temps del rei Tolumnius (o Lars), quan la colònia romana de Fidenae fou instigada a la rebel·lió. Com que els de Fidenae no pogueren canviar el seu compromís, Tolumnius va obligar la gent de Fidenae a matar els ambaixadors romans. Van seguir dues batalles no decisives; Veïs va rebre l'ajut de Falisci, però fou derrotada en la decisiva batalla sota la muralla de Fidenae, en què va morir Tolumnius a mans d'un tribú militar.

Tres anys després, la pesta es va declarar a Roma i Fidenae i Veïs van aprofitar-ho per a marxar contra Roma i van acampar a la Porta Collina, però l'exèrcit romà, dirigit pel dictador Aulus Servilius, els va obligar a retirar-se i foren perseguits i derrotats prop de Nomentum, i els romans van entrar a Fidenae.

Després d'això, Veïs va negociar una treva que fou aviat violada quan van començar a fer incursions en territori romà el 427 aC i finalment van derrotar un exèrcit romà en què els tres tribuns no es van entendre. Fidenes es va tornar a revoltar, va matar tots els romans i va fer costat a Veïs, que també havia arreplegat un gran nombre de voluntaris etruscs. Roma va nomenar dictador Mamercus Aemilius, que va marxar contra l'enemic acampat a la confluència entre l'Anio i el Tíber. Entre aquest lloc i Fidenae es va lliurar una batalla, en la qual finalment els romans van obtenir la victòria i van entrar a Fidenae perseguint l'enemic en fuita; la ciutat fou saquejada i destruïda, i els habitants venuts com a esclaus; Veïs va negociar una treva de 20 anys.

En acabar la treva, els romans ja havien decidit sotmetre definitivament Veïs com havien fet amb Fidenae. Els romans van assetjar la ciutat (dirigida per un rei) amb un exèrcit dirigit per sis tribuns militars. La Lliga etrusca, reunida a Voltumna, va decidir entrar en la guerra, però el rei de Veïs, persona rica i poderosa, no tenia el suport popular pel seu caràcter imperiós, perquè era opressiu i perquè havia violat les regles religioses en alguns llocs sagrats, i la lliga va posar com a condició la deposició del rei. Veïs no es va atrevir a deposar-lo i es va quedar sola davant els romans.

Van aconseguir resistir el setge durant deu anys i, per primera vegada, els soldats romans van combatre també a l'hivern i van haver de rebre un sou regular (stipendio). Capena, Falisci i Tarqinii van intentar deslliurar la ciutat sense èxit. Quan els romans ja pensaven a retirar-se, va passar, segons la llegenda, una cosa extraordinària: les aigües del llac Albanus van començar a inundar la regió; l'oracle de Delfos va predir que la ciutat seria ocupada quan les aigües s'aturessin sense arribar al mar. Sembla més aviat que la ciutat fou ocupada per la traïció (es va fer un pas soterrani fins a la ciutat). El dictador M. Furius Camillus fou qui va entrar a la ciutat, mentre els etruscs d'altres ciutats (Allia) eren atacats pels gals cisalpins i no podien enviar ajut. Una vegada el pas soterrani fou sota la ciutat, el dictador va ordenar una distracció amb atacs per diferents punts i les tropes del pas van sortir prop del temple de Juno, deïtat tutelar de Veïs, i van agafar els veians entre dos focs; les portes foren obertes i els romans van entrar; va seguir una massacre i la ciutat fou saquejada, els habitants que no van morir foren venuts com esclaus (396 aC). La imatge del déu Juno de Veïs fou portada a Roma i instal·lada al mont Aventí, on es va construir un temple que va existir fins al segle IV.

El territori de Veïs fou dividit entre els ciutadans de Roma a raó de set jugera per cap. Després d'un debat, es va decidir no repoblar la ciutat, però els edificis van romandre i quan els gals van atacar Roma, les edificacions van servir de refugi dels ciutadans romans i després, passat el perill, es va ratificar que no seria repoblada (389 aC); alguns romans les cases dels quals a Roma havien estat destruïdes, van romandre a la ciutat fins que un senatus consultum els va obligar a sortir sota amenaça de pena capital.

Veïs, deserta, va caure en decadència. Juli Cèsar va instal·lar al territori una colònia militar (45 aC). Sembla que també es va establir una colònia a la mateixa ciutat, que existia al temps dels triumvirats i va ser objecte d'un assalt, la població fou altra vegada dispersada i la colònia no es va restablir fins al temps d'August, ja a començaments del segle I, quan fou el municipi Augustus Veiens, que segurament no es refereix a l'antiga ciutat sinó a la sorgida de la colònia militar. El municipi encara existia en temps de Constanci Clor, i només apareix després en la Taula de Peutinger i en la Cosmologia de Ravenna (segle VII) i probablement fou destruïda pels llombards. Un castell es va construir al lloc al segle XI, i fou anomenat La Isola i avui es diu Isola Farnese.


Coord.: 42° 01′ 26″ N, 12° 24′ 05″ E / 42.023888888889°N,12.401388888889°E / 42.023888888889; 12.401388888889

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Veïs Modifica l'enllaç a Wikidata