Esclavitud

De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: Esclau)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Esclavitud a Brasil, Debret

Esclavitud, esclavisme o esclavatge (totes del grec bizantí sklábos) és la condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció. L'esclavitud s'ha utilitzat com a força de treball o bé com a mercaderia. La forma d'esclavitud que implica la propietat legal de les persones actualment està prohibida en tots els països del món.

Taula de continguts

[edita] Definició

Pintura de Gustave Boulanger, El mercat d'esclaus.
Tracta d'esclaus a la alta edat medieval a l'Europa de l'est. Pintura per Sergei Ivanov.

La Convenció sobre l'Esclavitud promoguda per la Societat de Nacions celebrada el 25 de setembre del 1926 la va descriure com "... l'estatus o condició d'una persona sobre la qual s'exerceixen algun o tots els drets de possessió ...". Així entenem que un esclau és aquell que no pot deixar o abandonar el seu amo, propietari, cap, controlador, ... sense un permís explicit i que serà retornat a aquest si s'extravia o s'escapa. Han de posseir-se o controlar-se de manera informal. El control s'ha de fer complir mitjançant acords oficials o tàcits amb la policia o d'altres autoritats - pels amos que tenen alguna influència amb les autoritats, degut a la seva condició de persones riques o posseïdores de terres.

En el sentit estricte de la paraula, esclaus són aquells que treballen per algú altre sense cap tipus de remuneració i que no tenen cap dret.

[edita] Història

Els primers escrits en els que es té constància de la presència d'esclaus en una gran civilització és en Mesopotàmia durant l'època sumèria, si bé molt limitada. En el Antic Egipte un nombre d'esclaus suficient per tenir certa importància social es va donar només en alguns períodes, especialment en l'Imperi Nou. L'origen dels esclaus provenia de les conquestes i no existia una regulació jurídica sobre els mateixos. Era un altre període també anomanat Cicle de Ceso.

[edita] L'esclavitud al Gènesi

Noè, cultivador de la terra, començà a plantar la vinya. Havent begut vi, s'embriagà i es despullà enmig de la seva tenda. Cam pare Canaan, veié la nuesa del seu pare i ho féu saber als seus germans que eren fora. Tenint la cara tombada, no veieren la nuesa del seu pare. Noè es despertà de la seva embriaguesa i, quan va saber el que havia fet el seu fill més petit, digué:

Malaït sigui Canaan!
Que sigui per als seus germans
esclau dels esclaus. Gn 9,20-27

[edita] L'esclavatge a la Roma i Grècia clàssiques

Alguns filòsofs de l'antiguitat creien que l'esclavitud era natural i necessària; Aristòtil va declarar que tots els bàrbars eren esclaus des del seu naixement. D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo".

Els esclaus de les ciutats gregues i romanes, oposadament als dedicats a l'agricultura, tenien algun tipus d'oportunitat de manumissió. A Roma eren considerats una classe social (hi ha autors que els consideren els inicis del proletariat) i l'única propietat que els era permesa era el do de la reproducció. Els esclaus tenien poques esperances de tenir una vida millor i eren posseïts i intercanviats, com a bens, pels homes lliures. Tenien un preu com a "instruments humans", però la seva vida no en tenia i els seus patrons podien matar-los amb total impunitat. Tot i això, hi havia una classe d'homes i dones alliberades, anomenat liberti, en tots els períodes de la societat romana. Aquests homes i dones alliberats eren famosos per a donar exemple i esperança a la resta, però tenien alguns drets menys que els homes nascuts lliures. Tot i que esdevinguessin homes rics i poderosos, seguien sent considerats vulgars. Els fills d'aquests homes i dones alliberades eren completament lliures i amb ple dret.

[edita] L'esclavatge a l'edat mitjana

Després de la caiguda de l'imperi Romà i la seva fragmentació en estats gots els esclaus es feudalitzen, és a dir resten units al territori controlat pel senyor feudal. Són els anomenats serf de la gleba.

[edita] L'esclavitud a l'edat moderna

L'esclavatge va ser un element imprescindible de l'explotació de l'Amèrica colonial. Les societats esclavistes foren un conjunt social de persones que tenien com a objecte la compra i venta de persones. El continent havia quedat relativament despoblat per les epidèmies portades pels europeus, i portuguesos, espanyols, francesos i anglesos van aprofitar el tràfic d'esclaus africans que ja existia per portar milers de treballadors forçats a les colònies.

[edita] L'esclavitud a l'actualitat

L'esclavitud és considerada avui en dia il·legal a tots els països del món i és una activitat criminal condemnada per les convencions de les Nacions Unides. Malgrat això, en alguns països com Myanmar i Sudan encara existeix, així com l'explotació infantil, que inclou la prostitució infantil i l'explotació de la mà d'obra infantil també existeixen en algunes regions de l'Àsia de l'Est, l'Àfrica i l'Europa de l'Est. Aquestes persones podrien ser considerades esclaves ja que no tenen dret a queixar-se ni a abandonar aquesta situació perquè podria perillar la seva integritat física.

[edita] El comerç negrer

El comerç triangular va servir econòmicament els interessos de les colònies americanes i era base del sistema de producció de les plantacions així com del creixement preindustrial en Europa. Es tracta del camí dels vaixells entre els ports de Anglaterra, Portugal, Espanya i França, cap al Carib, una vegada carregats per la costa oest de África.

Amb l'arribada i conquesta de Amèrica, per part dels europeus, es van traçar plans d'expansió que exigien mà d'obra barata. Al principi es va esclavitzar als pobles indígenes americans però la legislació espanyola es va plantejar molt aviat la sol·licitud de l'esmentada pràctica (gràcies als escrits de Bartolomé de las Casas i de la Escola de Salamanca), i va fer que s'importessin persones esclavitzades de Àfrica, que a més tenien major resistència física i a les malalties, especialment les tropicals, començant així un comerç a gran escala d'esclaus africans: el comerç negrer o Maafa.

Cap al segle XVII hi va haver un gran increment en el nombre d'esclaus a causa de la seva importància com a mà d'obra, en les explotacions agrícoles de gran extensió (sistema de plantacions) en Amèrica del Nord, del Sud i, principalment, en el Carib. Segons l'historiador britànic Eric Hobsbawm la xifra d'esclaus africans transportats a Amèrica seria d'un milió en el segle XVI, de tres milions en el XVII i arribaria als set milions en el segle XVIII, permetent-ne una enorme acumulació de capital de cara al desenvolupament del capitalisme europeu durant la Revolució industrial.[1]

Aquest increment al comerç negrer va estar acompanyat, en la majoria dels casos, per una forta ideologia racista: els negres eren considerats éssers inferiors, assimilats freqüentment a animals, sense si més no poder ser considerats subjectes de dret i per tant considerats, jurídicament, com a coses. Encara que especialment, el debat era inicialment en si els individus de raça negra tenen ànima humana, ja que en cas afirmatiu aquesta activitat seria considerada il·legal per l'Església, la qual cosa va portar a un fort moviment per afirmar que els subjectes de raça negra no tenen ànima. En el cas dels indígenes d'Amèrica s'havia decidit que tenen ànima per la qual cosa no se'ls podia esclavitzar. De fet era costum a moltes plantacions explotar l'esclau sota severes condicions fins a la seva mort, ja que sortia més barat comprar nous esclaus que millorar les seves condicions de vida. La font d'esclaus va ser Àfrica, i la Illa de Gorée, colònia francesa, va ser el lloc precís on es va establir el mercat d'esclaus, també conegut com el lloc sense retorn i on se separaven definitivament les famílies desintegrades per l'esclavitud.

De forma similar els àrabs van mantenir un important tràfic d'esclaus africans, tant a través de rutes creuant el Sahara com a través de la costa oriental de Àfrica, fonamentalment l'Illa de Zanzíbar. Aquest comerç es va estendre des del segle VII fins al segle XX i va assolir proporcions similars o superiors al comerç negrer de l'Atlàntic.

El nombre de persones esclavitzades procedents de l'Àfrica varia, segons diferents estimacions entre els 10 i els 28 milions de personas,[2] encara que hi ha els qui parlen de 60 milions. Fins a 1850, almenys 13 millones van anar a parar a les colònies d'Amèrica, especialment Amèrica del Nord i el Carib. A més l'investigador Enrique Peregalli, calcula que caldria afegir un 25% de morts durant les captures i un altre 25% durant el viatge per l'Atlàntic.[3] També es calcula que uns 17 milions van ser venuts a l'Índic, Orient Mitjà i el nord de l'Àfrica.

Les principals potències esclavistes que van estar implicades en el comerç i transport de persones esclavitzades procedents d'Àfrica a la Tracta Atlàntica, serien segons estimacions: [4]

  • Estats Units / Amèrica del Nord Britànica 1.775.000 al nord i 3.950.000 a les colònies del sud [5]
  • Altres 50.000

[edita] Esclaus cèlebres

Estàtua d'Espàrtac als Jardins de les Tuileries, a París
  • Isop va ser un escriptor de faules grec que va viure al segle VII aC, es conta que Isop va ser esclau d'un tal Jadmó o Jantó de Samos, que li va donar la llibertat. A causa de la seva gran reputació pel seu talent per al apoleg, Cresos li va cridar a la seva cort, li va satisfer de favors i li va enviar després a consultar a l'oracle de Delfos, a oferir sacrificis en el seu nom, i a distribuir recompenses entre els habitants d'aquella ciutat. Irritat pels fraus i la cobdícia d'aquell poble de sacerdots, Isop els va dirigir els seus sarcasmes i, limitant-se a oferir als déus els sacrificis manats per Cresos, va retornar a aquest príncep les riqueses destinades als habitants de Delfos. Aquests, per a venjar-se, van amagar entre els equipatges d'Isop uneixi una copa d'or consagrada a Apol·lo, li van acusar de robatori sacrílegi li van precipitar des de l'alt de la roca Hiampa. Posteriorment es van penedir, i van oferir satisfaccions i una indemnització als descendents d'Isop que es presentessin a exigir-la; el qual va acudir un ric comerciant de Samos anomenat Jadmó, descendent d'aquell a qui Isop pertanyés quan va ser esclau.
  • Calixt I, segons Sant Hipòlit, rival seu, Calixt havia estat esclau i, abans d'esdevenir bisbe de Roma, va menar una vida molt agitada.
  • Denmark Vesey era el líder d'una revolta d'esclaus severament reprimits a Carolina del Sud en 1822. Considerat un heroi pels abolicionistes més radicals d'Amèrica, incloent el seu nom ha servit com un crit de guerra dels regiments negres durant la Guerra Civil.
  • Epictet d'Hieràpolis fou un filòsof grec. Va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia (actualment Pamukkale, al sud-oest de Turquia), a uns 6 km. al nord de Laodicea. Va arribar, encara nen, a Roma com esclau del llibert Epafrodit, que també fou esclau de l'emperador Neró. Epafrodit va ser el responsable que Epictet estudiés amb el filòsof estoic Musoni Rufo. Epictet va ser manumès als voltants de l'any 93. Fou exiliat per l'emperador Domicià amb la resta de filòsofs que residien a Roma. Va establir-se a Nicòpolis, al nord-est de Grècia, on va fundar la seva escola. En ella es van formar nombrosos patricis romans, com Flavi Arrià, respectat historiador sota Adrià, que va conservar el text de les ensenyances del seu mestre. La fama d'Epictet va ser gran i segons Orígens, va tenir en vida més respecte del que havia gaudit Plató.
  • Agar era la dona amb qui Abraham amb tingué el seu primer fill Ismael, ancestre dels àrabs; era filla d'un rei del Magrib descendent del profeta Saleh, besnét de Noè. El seu pare fou mort durant la guerra magribino-egípcia i el faraó s'endugué la família d'Agar com esclaus a la seva cort d'Egipte. Anys més tard, el faraó va regalar l'esclava Agar a Sarai, esposa d'Abram, de qui n'estava enamorat.
  • Terenci fou fet esclau quan encara era un infant. També el seu sobrenom Afer era el que es donava als africans. Aviat fou venut (o donat) al senador romà Terentius Lucanus. Gràcies al seu talent i a la seva bellesa, que impressionaren fortament el seu mestre, va rebre una educació d'home lliure i fou ràpidament manumès. Va tenir una filla que va casar-se amb un cavaller romà. Havent estat acollit dins l'alta societat aristocràtica, Terenci fou protegit pels Escipions, el cercle dels quals comprenia Publi Corneli Escipió Emilià, C. Laelius, Luci Furi Filus... De bell antuvi començaren a circular insídies sobre la identitat del veritable autor de les comèdies de Terenci.
  • Malintzin va ser una dona ameríndia mexicana, probablement nahua, la qual acompanyaria a Hernan Cortés i tindria un paper molt important en la conquesta de Mèxic, com a traductora, consellera i intermediària. Va ser amant de Cortés, amb el qual va tenir un fill, considerat el primer mestís mexicà. En retrospectiva, Malintzi té un paper conflictiu, considerada com a dona poderosa i alhora la víctima per excellence. Per altres historiadors, és el símbol de la mare del nou poble que sorgiria arran de la conquista i el mestissatge: el poble mexicà modern. va ser filla primogènita del senyor de Paynala (avui dia la ciutat de Coatzacoalcos, a l'estat de Veracruz), aleshores una regió fronterera entre els dominis de l'Imperi Asteca i dels pobles tributaris maies del Yucatán. Els seus pares es casarien per segona vegada; en convertir-se en un fillastre incòmoda, va ser venuda als traficants d'esclaus maies de Xiacalango, una ciutat comercial important del sud sobre la costa est. Díaz diu, en les seves cròniques, que la família de Malintzi va fingir la seva mort. Amb el temps va ser venuda un altre cop, i va ser portada a Potontxan (que es trobava al territori que avui dia conforma l'estat de Tabasco), on van trobar-la els espanyols.
Sojourner Truth
  • Sant Patrici és el patró d'Irlanda, de molt jove fou capturat per pirates pagans i venut com a esclau a Irlanda; allí fou pastor per un temps; es va escapar i va poder tornar a casa; al cap de pocs anys fou capturat altre cop però va obtenir la llibertat al cap de dos mesos; en veure la situació moral dels irlandesos desenvolupà una forta fe cristiana i va decidir ajudar-los; llavors va predicar l'evangeli i a això va dedicar la resta de la seva vida. La seva tornada a Anglaterra, on després d'uns anys de residència fou nomenat bisbe, o els viatges a Itàlia o França, són probablement imaginaris; segons una de les tradicions després de ser ordenat bisbe tornà a Irlanda com a missioner.
  • Espàrtac fou un gladiador traci en règim d'esclavatge que esdevingué el líder (o un dels líders) del fracassat alçament d'esclaus contra la República de Roma coneguda com la Tercera Guerra Servil. La seva lluita, sovint presentada com la lluita dels oprimits per aconseguir la seva llibertat en front l'aristocràcia esclavista de Roma, ha trobat noves interpretacions entre els historiadors romans moderns, sobretot a partir del segle XIX. La figura d'Espàrtac i de la seva revolta, així mateix, ha inspirat nombrosos escriptors i cineastes, els quals han recreat la figura d'Espàrtac com la d'un heroi popular de tots els temps.
  • Zumbi dos Palmares va néixer lliure en Palmares, Pernambuco, en 1655, però va ser capturat i lliurat a un missioner portuguès quan tenia aproximadament sis anys. Batejat Francisco, Zumbi va rebre els sagraments, va aprendre el portuguès i el llatí, i ajudava diàriament en la celebració de la missa. Malgrat les temptatives de civilitzacions, Zumbi escapar el 1670 i, als seus quinze anys, va tornar al seu lloc d'origen. Zumbi es va fer conegut per la seva destresa i astúcia en la lluita i ja era un estrateg militar de respecte quan va tenir els vint anys d'edat. En 1678, el governador de la Capitania de Pernambuco cansat del llarg conflicte amb el Quilombo de Palmares, es va aproximar al líder de Palmares, Ganga Zumbo, amb una oferta de pau. Va ser oferida la llibertat de tots els esclaus que havien fugit si a canvi el Quilombo es posés sota l'autoritat de la Corona Portuguesa; la proposta va ser acceptada. Però Zumbi mirava als portuguesos amb desconfiança. Va rebutjar la llibertat per a les persones del Quilombo mentre altres negres continuaven sent esclavitzats. Va rebutjar la proposta del governador i desafià el lideratge de Ganga Zumbo. Prometent continuar la resistència contra l'opressió portuguesa, Zumbi es va convertir en el nou líder del Quilombo de Palmares. Quinze anys després que Zumbi va assumir el lideratge, el Bandeirantes paulista Domingos Jorge Velho, va ser anomenat per organitzar la invasió del Quilombo. El 6 de febrer de 1694 la capital de Palmares, Macaco, va ser destruïda i Zumbi ferit. Tot i haver sobreviscut, va ser traït per Antonio Soares. Zumbi és sorprès pel capità Furtado de Mendonça en el seu Reducte (probablement la Serra Dois Irmãos). Apunyalat, resisteix, però és mort amb 20 guerrers gairebé dos anys després de la batalla, el 20 de novembre del 1695. El seu cap va ser tallat, salat i dut, al governador Melo e Castro. A Recife, va ser exposada a la plaça pública, buscant desmentir la creença popular sobre la immortalitat de Zumbi.

[edita] Els moviments abolicionistes

A partir del segle XVIII comencen a ser importants els moviments abolicionistes de l'esclavitud. Dues raons fonamentals existeixen per a això: l'aparició d'un nou ordre filosòfic i polític a partir de les idees de la Il·lustració, que tenen el seu punt culminant en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 en la Revolució Francesa, i l'aparició d'un nou ordre econòmic a partir de la Revolució Industrial que s'iniciés en Anglaterra, que va fer que el sistema esclavista fos menys convenient que el sistema de treball remunerat. De fet existeix una correlació directa entre industrialització i abolicionisme.

El moviment abolicionista en el Regne Unit comença a ser desenvolupat pels quàquers i molt especialment per l'actuació de Thomas Clarkson qui en 7 anys va recórrer 35.000 milles a cavall per donar a conèixer els horrors de l'esclavisme. El fet que el 1831 es produís en Jamaica la revolta més important en territori Britànic protagonitzada per 20.000 esclaus alliberats que van cremar més de 100 plantacions, va convèncer el govern britànic de la impossibilitat de mantenir el régimen.[6]

La Convenció sobre l'Esclavitud, promoguda per la Societat de Nacions i firmada el 25 de setembre de 1926, entra en vigor des del 9 de març de 1927. Acaba oficialment amb l'esclavitud i crea un mecanisme internacional per perseguir els qui la practiquen. Les Nacions Unides, com a hereva de la Societat de Nacions, assumeix els compromisos de la Convenció.

A les noves nacions americanes l'abolició, moltes vegades precedida de la llibertat de ventres, es produeix durant el procés independentista, en alguns casos i en altres durant els primers anys de la independència. El primer país en el qual es va abolir l'esclavitud va ser Haití en 1803. A Mèxic va ser Miguel Hidalgo, el 6 de desembre de 1810, qui va abolir l'esclavitud. Li van seguir les Províncies Unides del Riu de la Plata en 1813. Entre els últims països en abolir l'esclavitud es troben Cuba, sota domini espanyol, el 1886, i Brasil el 1888. Les revolucions cubanes contra el domini espanyol de finals del segle XIX es van sostenir en gran manera en el lent procés d'abolició de l'esclavitud realitzat per les autoritats espanyoles.

[edita] Imperi Britànic

En el Imperi Britànic successives mesures legislatives (1807, 1827, 1833 i 1834) es prohibeix primer el tràfic i posteriorment declaren abolida l'esclavitud. La majoria dels països europeus, en molts casos sota pressió britànica, fan el mateix entre 1830 i 1860. Tanmateix, aquestes noves lleis "proteccionistes" dels drets humans, eren només la façana del que molt temps després va començar a implementar-se, ja que extraoficialment les principals potències van seguir durant molt temps amb el tràfic de persones. No oblidem que la modernització europea de la mà de la revolució industrial, es va dur a terme gràcies a tota la mà d'obra gratuïta que va proporcionar l'esclavitud. Tan sol es va emprar uns 30 vaixells i 1.000 persones per a reprimir el tràfic negrer entre els anys 1808 i 1870.[7]

[edita] Espanya

Contracte esclavista Llima / Perú 13.10.1794

Anglaterra, que tractava d'influir en les reunions internacionals, va subscriure tractats bilaterals amb Espanya el 1814, en el que es prohibia el comerç d'esclaus.

L'abolició legal de l'esclavitud a l'Espanya peninsular va arribar en 1837 i excloïa als territoris d'ultramar donada la pressió exercida per l'oligarquia de Cuba i Puerto Rico que van amenaçar amb annexionar-se als Estats Units. A la península l'esclavitud de fet havia acabat amb l'alliberament per part de l'ambaixador del sultà del Marroc dels esclaus musulmans de Barcelona, Sevilla i Cadis, mitjançant la seva compra, en 1766.

Respecte a les colònies en una fase que va des de principis del segle XIX fins a 1860, només van defensar l'abolició la pressió británica i algunes personalitats aïllades que no van tenir èxit.

La pressió anglesa va aconseguir la promulgació de l'esmentada llei de 1837 d'abolició de l'esclavitud a l'Espanya metropolitana i les lleis de prohibició no respectades del tràfic negrer de 1817 i 1835 i de persecució del mateix de 1845 i 1867. Després de la Guerra de Secessió, Estats Units es va sumar al Regne Unit en les seves pressions abolicionistes sobre Espanya.

El 2 d'abril de 1865 es crea la Societat Abolicionista Espanyola per iniciativa de l'hisendat porto-riqueny Julio Vizcarrondo, traslladat a la península després d'haver alliberat els seus esclaus. El 10 de desembre del mateix any funda el seu diari "El abolicionista". Va comptar amb el suport de polítics que van forjar la Revolució de 1868, "La Gloriosa" que va destronar a Isabel II.

Com a conseqüència d'això, en 1870, sent ministre d'ultramar Segismundo Moret, es va promulgar una llei anomenada de "llibertat de ventres" que concedia la llibertat als futurs fills de les esclaves i que va irritar els esclavistes. En 1872 el govern de Ruiz Zorrilla va elaborar un projecte de llei d'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico.

Contra aquest projecte va desencadenar una ferotge oposició. Per coordinar l'acció opositora es van crear a diverses ciutats com Madrid, Santander, Cadis, o Barcelona Cercles Hispàns Ultramarins d'exresidents de l'Antilles i es va impulsar també la constitució a diverses ciutats de la "Lliga Nacional" antiabolicionista. Van instigar insubordinacions de la noblesa al rei Amadeu de Saboia, conspiracions, campanyes de premsa i manifestacions de carrer, com la del 11 de desembre a Madrid, que va tenir com a rèplica la que va organitzar en aquesta ciutat la Societat Abolicionista Espanyola el 10 de gener de 1873. Tal crispació s'explica, ja que es veia en l'alliberament dels 31.000 esclaus porto-riquenys, un temut preàmbul de l'alliberament dels gairebé 400.000 esclaus cubans.

Precisament, l'oposició a aquest projecte de llei abolicionista va anar un dels elements més visibles, en la premsa conservadora, de crítica al rei Amadeu, retraient-li que no s'enfrontés de forma dubtosament constitucional, a un Parlament dominat per una aliança, en aquesta qüestió, de monàrquic-progressistes (com el mateix cap de govern Ruiz Zorrilla) i de republicans (com Castelar o Pi Margall). Segons el Diari de Barcelona, el 7 de febrer de 1873 s'hagués produït un cop militar si el rei l'hagués legitimat amb el seu suport. Al seu lloc, Amadeu va ratificar l'ordre del govern de dissoldre l'arma d'artilleria. A continuació, el 11 de febrer, abdicà.

La llei per la qual s'abolia l'esclavitud a Puerto Rico va ser finalment aprovada el 25 de març de 1873, un mes després de l'abdicació del rei i d'haver-se votat la proclamació de la Primera República Espanyola. Cuba va haver d'esperar set anys més, ja que la definitiva abolició no va arribar fins el 17 de febrer de 1880, ja en el regnat de Alfonso XII.

[edita] Referències

  1. ↑ Eric Hobsbawm 'Indústria i Imperi' Editorial Crítica, 2001 p.48
  2. ↑ Xifres de la esclavitud
  3. ↑ La esclavitud: Amèrica conquerida, Àfrica esclavitzada
  4. ↑ Thomas, Hugh. La Tracta d'Esclaus, 1997.
  5. ↑ [http://eh.net/encyclopedia/article/wahl.slavery.us EH.Net Enciclopèdia : l'esclavitud als Estats Units
  6. ↑ [http://www.nodo50.org/redrentabasica/textos/index.php?x=602 "200 anys de l'abolició de l'esclavitud a la Gran Bretanya: Rebels i radicals, darrere de l'abolició"
  7. ↑ 200 anys de l'abolition Act


Commons-logo.svg
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
esclavitud


Viquipèdia:Llista dels 1000 articles fonamentals#Ciències Socials
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Esclavitud»