Isop

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Isop segons l'edició en català de 1908, de Ramon Miquel i Planes, basada en unes altres del segle XVI

Isop o Esop (Aesopus, Αἴσωπος) va ser un escriptor de faules grec que va viure al segle VII aC i del que se'n desconeix la data exacta del naixement i la mort.[1]

Es conta d'Isop que va nàixer esclau.

Les seves faules varen ser recuperades per Demetri de Falèron cap al 300 aC.

Hi hagué diverses traduccions de l'obra en català a partir del 1550 (amb el títol Libre del savi he clarissim fabulador Ysop estampat a Barcelona per Joan Carles Amorós), de les quals destaquen la d'Antoni Bulbena i Tosell el 1893 i sobretot la de Ramon Miquel i Planas a partir de les traduccions més antigues. Una de les traduccions més recents és la de Montserrat Ros el 1989. L'obra d'Isop generà una descendència prolífica com ara els Isopets, una mena de llibre escolar, compendi de les faules d'aquest autor.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Poques dades existeixen sobre la biografia d'Isop, ja en l'època clàssica la seva figura real es va veure envoltada d'elements llegendaris i fins i tot s'ha posat en dubte la seva existència per alguns historiadors. Les seves rondalles s'utilitzaven com a llibre de text a les escoles i Plató diu que Sòcrates se sabia de memòria els apòlegs d'Isop. El poble d'Atenes va encarregar a l'escultor Lisip la realització del cos del poeta.

Segons una tradició molt difosa, va néixer a Frígia (Isop és un riu), tot i que hi ha qui el fa originari de Tràcia, Samos, Egipte o Sardes. Va viure a la Grècia del segle VII aC.

Sobre ell es van conèixer una gran quantitat d'anècdotes i fins i tot descripcions sobre el seu físic recollides a la "Vida d'Isop", escrita el segle XIV per Planudo, un monjo benedictí, si bé és dubtosa la seva validesa històrica.

Així, es conta que Isop va ser esclau d'un tal Jadmó o Jantó de Samos, que li va donar la llibertat. A causa de la seva gran reputació pel seu talent per al apòleg, Cresos el va cridar a la seva cort, el va satisfer de favors i el va enviar després a consultar l'oracle de Delfos, a oferir sacrificis en nom seu, i a distribuir recompenses entre els habitants d'aquella ciutat. Irritat pels fraus i la cobdícia d'aquell poble de sacerdots, Isop els va adreçar els seus sarcasmes i, limitant-se a oferir als déus els sacrificis manats per Cresos, va retornar a aquest príncep les riqueses destinades als habitants de Delfos.

Aquests, per a venjar-se, van amagar entre els equipatges d'Isop una copa d'or consagrada a Apol·lo, el van acusar de robatori sacríleg i el van precipitar des de l'alt de la roca Hiampa. Posteriorment se'n van penedir, i van oferir satisfaccions i una indemnització als descendents d'Isop que es presentessin a exigir-la; acudint un ric comerciant de Samos anomenat Jadmó, descendent d'aquell a qui Isop va pertànyer quan va ser esclau.

El que sí que sembla cert és que Isop va ser un esclau, i que va viatjar molt amb el seu amo, el filòsof Jantó, tal com es pot veure en la història de la seva vida.

Obra[modifica | modifica el codi]

Representació d'Isop per Diego Velázquez

Les faules es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar. L'objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s'ha de comportar una persona en la vida quotidiana. Les faules van influir molts autors posteriors, especialment Jean de la Fontaine i Félix María Samaniego. Alguns personatges han esdevingut imatges arquetípiques i han estat emprats en altres obres de ficció. A la literatura moderna catalana, la companyia de teatre infantil Xip Xap va adaptar diversos faules a un context contemporani.[2]

Algunes de les faules més famoses són:

  • La cigala i la formiga: la formiga treballa tot l'estiu mentre la cigala es dedica a divertir-se però quan arriba l'hivern és la formiga qui té aliment per sobreviure, és un elogi de l'esforç i la previsió.
  • El noi que va cridar llop: un noi que habitualment feia broma sobre un llop que venia veu com ningú li fa cas quan realment l'animal arriba, que va inspirar la peça musical russa Pere i el llop de Serguei Prokófiev.
  • El gos i l'os: un gos que porta un os a la boca es veu reflectit en un riu i quan vol agafar l'os de qui creu és un altre gos, perd el seu, aprenent així que la cobdícia fa perdre-ho tot.
  • El corb i la guineu: Un corb té un formatge al bec i la guineu el vol. Per això adula el corb dient-li que canti, ja que li han dit que té una veu molt bonica. El corb ho fa i perd el formatge.
  • La guineu i el raïm: Una guineu s'enganya dient que el raïm és verd perquè no el pot agafar, ha esdevingut una dita popular en diverses llengües.
  • El ratolí i el lleó: Un lleó captura un ratolí i aquest li prega que el perdoni, que li tornarà el favor. El lleó se'n riu però accedeix i més tard és caçat amb una xarxa. El ratolí la rossega fins que allibera l'amic i demostra que no es pot menysprear ningú perquè tothom pot aportar qualitats.
  • La llebre i la tortuga: Una llebre i una tortuga fan una cursa. La llebre està tan confiada en el seu triomf que s'adorm i així la lenta tortuga la pot avançar.
  • El roure i la canya: La tempesta destrueix l'orgullós roure i la humil canya es vincla sense trencar-se.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Isop». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. El conte de la lletra, (2008), Recenció: Andreu Sotorra, «El conte de la lletera» Adaptació i dramatúrgia de Jaume Belló. Titellaires: Imma Juanes i Víctor Polo. Músic-narrador: Oriol Planas "Ritxi". Escenografia i titelles: Maribel Pérez. Construcció titelles: Òscar Ribes i Imma Juanes.