Esbarzer
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Fulles d'un esbarzer.
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
Nombroses, però principalment, R. ulmifolius i R. caesius |
||||||||||||||||
L'esbarzer, abatzer, romeguer o romeguera és una planta del subgènere Rubus[1] (també anomenat Eubatus) dins del gènere Rubus i la família de les rosàcies.
Taula de continguts |
[modifica] Ecologia
És la planta dominant de la majoria de bardisses.[2] Les espècies que trobem a les contrades mediterrànies del nostre país són Rubus caessius i, sobretot, Rubus ulmifolius, però als Països Catalans se'n troben catorze espècies autòctones,[1] tot i que en haver-hi molts híbrids naturals la classificació exacta és problemàtica fins i tot per als botànics especialistes. Es tracta d'una planta arbustiva sarmentosa, de tiges llargues, robustes, arquejades, anguloses i amb forts aculis amb forma de falç. Es perenne semicaducifoli, resten moltes fulles a la planta durant l'hivern, les fulles són molt variables normalment amb de 3 a 5 folíols dentats de color verd fosc i glabres, a la part de dalt, i amb pèls blancs a la part de sota. Les flors, rosades o blanques, estan agrupades en ramells paniculats i racemosos i apareixen de final de primavera fins principi d'estiu i són aprofitades per les abelles per a fer una mel molt apreciada i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral.
Els fruits, formen una pluridrupa anomenada móra, verda al principi, després vermella i negra quan arriben a madurar, que és comestible. El gust també és variable pel que fa a acidesa i dolçor. El color negre del fruit distingeix els esbarzers de les altres dues espècies autòctones del mateix gènere, que tenen el fruit vermell quan és madur: el Rubus idaeus (la gerdera) i el Rubus saxatilis.[1]
La decocció de les fulles s'utilitza tradicionalment per les seves propietats antidiarreiques.
A banda de la reproducció sexual a través de les llavors de les móres també s'estén vegetativament ja que la mateixa planta enterra l'extrem de les tiges i forma una altra planta.
És planta indicadora de terrenys profunds i lleugerament humits. Es considera com vegetació invasora que ocupa grans extensions i no es destrueix ni tallant-la ni cremant-la. Tampoc no és fàcil eliminar-la amb herbicides, però com que és una planta molt heliòfila no tolera l'ombra dels arbres, per això sempre es fa als marges dels boscos i camins.
-
Detall de les pues.
-
Esbarzer (Rubus ulmifolius) florit
-
Detall de la flor.
-
Detall del fruit.
-
Esbarzer amb fulles, fruits i pues
[modifica] Espècies autòctones
Als Països Catalans en trobem les espècies següents:[1]
- Rubus caesius - romegueró[1]
- Rubus sulcatus
- Rubus pedatifolius
- Rubus chaerophyllus
- Rubus ulmifolius
- Rubus godronii
- Rubus candicans
- Rubus bifrons
- Rubus discolor
- Rubus canescens
- Rubus fuscus
- Rubus scaber
- Rubus serpens
- Rubus hirtus
Totes tenen la distribució limitada al Pirineu, excepte R. ulmifolius i R. caesius, que les trobem a tot el territori per sota dels 1600 m. Les úniques espècies comunes són R. godronii (com ja hem dit, limitada al Pirineu) i, sobretot, R. ulmifolius.[1]
Les dues espècies presents a la terra baixa (R. ulmifolius i R. caesius) es distingeixen pels següents caràcters:[1]
- R. ulmifolius té les fulles blanquinoses al revers i amb cinc folíols mentre que R. caesius les té verdes per ambdues cares i amb tres folíols.
- Les flors de R. ulmifolius són rosades i les de R. caesius són blanques.
- Les móres de R. ulmifolius tenen nombroses drupes i són comestibles, mentre que les de R. caesius en tenen molt poques i de gust àcid.
[modifica] Llista completa d'espècies
Llista d'espècies del subgènere Rubus (sinònim subgènere Eubatus), ordenades per seccions:
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ Folch i Guillèn, Ramon. Vegetació dels Països Catalans. (1986, 2a. ed.). Barcelona: Ketres, 1980, 541 pàgines + mapa. ISBN 84-85256-62-X.
|
|||||
