Cacau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cacau
Arbre del cacau amb les seves fruites
Arbre del cacau amb les seves fruites

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Malvales
Família: Malvaceae
Gènere: Theobroma
Espècie: T. cacao
Nom binomial
Theobroma cacao
L.[1]
Sinònims

Theobroma leiocarpum Bernoulli Theobroma pentagonum Bernoulli Theobroma sativum (Aubl.) Lign. & Le Bey Theobroma sphaerocarpum A. Chev.[1]

El cacau (Theobroma cacao del grec Theobroma, beguda dels déus, i cacau del Nàhuatl o asteca, cacahuatl, llavor d'origen diví) és un arbre de la família de les esterculiàcies propi de l'Amèrica tropical i actualment molt cultivat al tròpic. També s'anomena cacau a les llavors grasses seques i parcialment fermentades de l'arbre del cacau o cacauer utilitzat per a fer-ne la xocolata. El cacau també es fa servir per denominar el cacau en pols, la pols seca que s'obté molent els grans i extraient-ne la mantega de cacau.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

És un arbre originari dels boscos tropicals de l'Amèrica central i de l'equador d'Amèrica del sud. S'ha introduït en diverses regions tropicals, cultivant-ne a l'Àfrica, Amèrica del sud i el sud-est asiàtic. Pel que fa a l'hàbitat, l'arbre del cacau necessita humitat i calor, clima humit amb una temperatura entre el 20 °C i els 30 °C i una precipitació anual de 1500-2000 mm. També necessita protecció del vent i un sòl porós ric en nitrogen i potassi. Es desenvolupa millor en les terres baixes i rarament el seu cultiu supera els 900m d'altitud. Creix en boscos tropicals perennifolis molt sovint a l'ombra d'altres arbres més grans com cocoters i plataners en una zona ecològica que correspon al tròpic humit.

Països productors[modifica | modifica el codi]

El cacau es conrea principalment a l'oest d'Àfrica, Amèrica Central, Sud Amèrica i Àsia. Segons la producció anual, recollida per la UNCTAD per a l'any agrícola 2005/06, els vuit països amb una producció major del món són (en ordre descendent): Costa d'Ivori 38%, Ghana 19%, Indonèsia 13%, Nigèria 5%, el Brasil 5%, Camerun 5%, Equador 4% i Malàisia 1%. Aquests països representen el 90% de la producció mundial.

Els principals productors també són els principals exportadors, amb l'excepció del Brasil i Malàisia el consum intern dels quals absorbeix la major part de la seva producció. A l'Amèrica Llatina, per exemple, les exportacions de cacau de República Dominicana superen a les de Brasil.

Descripció[modifica | modifica el codi]

És un arbre de talla petita, perennifoli, que pot arribar a créixer entre els 6 i els 10 metres d'altura tot i que les plantes silvestres poden créixer fins a 20m d'alçada.

Arrel[modifica | modifica el codi]

L'arrel és pivotant i en condicions favorables pot penetrar fins a més de dos metres de profunditat.

Fulles[modifica | modifica el codi]

Les fulles són grans, persistents, alternes, lanceolades, el·líptiques o oblongues de 20-35cm de llarg i de 4-15 d'ample.

Inflorescència cimosa amb flors obertes

Flors[modifica | modifica el codi]

Les inflorescències són racemoses fent raïms al llarg del tronc. Aquestes inflorescències, després de produir flors durant alguns anys, es converteixen en tubercles que reben el nom de "coixinets florals". Les flors són hermafrodites, cauliflores i sostingudes per un pedicel d'1 a 3cm. La flor és de color rosa, púrpura i blanca, de 0,5 a 1cm de diàmetre i de 2 a 2,5cm de llarg en forma estrellada. Conté 5 pètals, alterns amb els sèpals i de forma molt singular: comencen estrets en la base, s'eixamplen i es fan còncaus per formar un petita caputxa i terminen en una lígula. Hi ha 5 sèpals, roses, punteguts, àmpliament estesos. Floreix durant tot l'any (principalment a l'estiu i a la tardor). L'androceu conté estaminoids en 2 cicles de 5, amb filaments, sovint sobre un andròfor. El gineceu està constituït per 2-12 carpels soldats, ovari súper i lòculs amb 2 o més primordis seminals. Les flors de cacau són polinitzades per mosques o mosquits forcipomyia de l'ordre Diptera,[2] a diferència de la majoria de flors que són pol·linitzades per abelles (Hymenoptera) o per papallones/arnes (Lepidoptera).

Fruits[modifica | modifica el codi]

Llavors de cacau dins la fruita xapada
Llavors seques o faves del cacau

Els fruits són baies amb forma de carbassó allargat que, un cop va madurant, es torna de color vermell o groc púrpura i pesa poc menys de mig kilogram. Quan és ben madur té una mida de 15-20 cm de llarg i de 10-12 d'ample. Té un exocarp rugós de gairebé 4cm d'espessor. Dins hi ha una polpa rosada, viscosa, dolça i comestible que conté les llavors en un nombre de 20 a 40. Aquestes llavors són grans, ovoides, aplanades, de color xocolata i entre 2 i 3 cm de llarg i entre 1 i 1,5 d'ample. El seu sabor en brut és molt amarg i astringent. Aquestes llavors es troben envoltats per un mesocarpi de color blanc.

Varietats del cacau[modifica | modifica el codi]

Existeixen tres varietats principals de cacau:

  • El crioll o natiu: és el cacau genuí i va ser batejat així pels espanyols en arribar a Mèxic. Es cultiva a Amèrica a Veneçuela, Hondures, Colòmbia, Equador, Nicaragua, Guatemala, Trinitat, Jamaica, Mèxic i Grenada; i al Carib, a la zona del oceà Índic i a Indonèsia. És un cacau reconegut com de gran qualitat, d'escàs contingut en tanins, reservat per a la fabricació de les xocolates més fines. L'arbre és fràgil i d'escàs rendiment. El gra és de clova fina, suau i poc aromàtic. Representa, com a màxim, el 10% de la producció mundial.
  • El foraster: originari de l'alta Amazònia: es tracta d'un cacau normal, amb els tanins més elevats. És el més cultivat i prové normalment d'Àfrica. El gra té una clova gruixuda, és resistent i poc aromàtic. Per neutralitzar les seves imperfeccions, requereix un torrat intens, d'on procedeix el sabor i l'aroma de cremat de la majoria de les xocolates. Els millors productors usen grans forasters en les seves mescles, per donar cos i amplitud a la xocolata, però l'acidesa, l'equilibri i la complexitat de la majoria de les xocolates provenen de la varietat criolla.
  • Els híbrids, entre els quals destaca el trinitari: és un encreuament entre el crioll i el foraster, encara que la seva qualitat és més pròxima a la del segon. Com el seu nom indica, és originari de Trinitat on, després d'un terrible huracà que l'any 1727 va destruir pràcticament totes les plantacions de l'illa, va sorgir com a resultat d'un procés d'encreuament. D'aquesta manera, va heretar la robustesa del cacau foraster i el sabor delicat del cacau crioll. A més s'usa normalment barrejat amb altres varietats.

Conreu i preparació per a la seva transformació en xocolata[modifica | modifica el codi]

La baia té una escorça rugosa de gairebé 4 cm de gruix. Està replena d'una polpa rosada viscosa, dolça i comestible, que conté entre 30 i 50 grans llargs (blancs i carnosos) acomodats en files a l'enreixat que forma la polpa. Els grans o faves del cacau tenen la forma de mongetes: dues parts i un germen rodejats d'un embolcall ric en tanins. El seu sabor en brut és molt amarg i astringent.

En algunes regions, la recol·lecció del cacau es duu a terme durant tot l'any, però sobretot entre els mesos de maig i desembre. En altres parts del món, l'Àfrica occidental, per exemple, el conreu principal es recol·lecta entre setembre i febrer.

  • Guiant-se pel color de la beina i pel so que fa al seu interior al ser lleugerament colpejat, el recol·lector sap quan ha arribat el moment de la collita. Tan aviat com les baies maduren, els anomenats tombadors, amb una falç o amb un ganivet especial de tipus falç fixat sobre una perxa, tallen el peduncle de la baia, anant amb compte de no fer malbé les flors i els brots propers. Després es talla el fruit amb un ganivet en sentit transversal.
  • Es tallen les beines sense fer malbé les llavors. Aquestes s'extreuen amb un utensili amb forma de cullera amb la polpa que les envolta, i es disposen en un munt cònic sobre una base de fulles de plàtan. Després s'enrotllen les fulles de la base i s'afegeixen altres fulles grans per envoltar els munts completament. Així s'inicia el procés de fermentació, que dura entre tres i set dies segons el sabor que es desitja.

Procés químic[modifica | modifica el codi]

El procés químic és el següent: els bacteris i llevats presents a l'aire es multipliquen a la polpa que envolta els grans per la seva concentració de sucres i aquesta es descompon formant un líquid àcid, i alcohol. Això produeix un augment de la temperatura del munt i tenen lloc unes transformacions a l'interior de cada gra. El seu color canvia del porpra al marró xocolata i l'olor de cacau comença a manifestar-se. La fermentació a vegades no es produeix, ja que hi ha plantadors i fabricants a favor i en contra d'aquest fet. L'objectiu d'aquesta fermentació és doble: primer, que la polpa es converteixi en àcid acètic que s'evapora i que la llavor s'infli, fins que sembli una ametlla gruixuda de color marró. Segon, que es redueixi el seu sabor amargant i la seva astringència, i que es desenvolupin els precursors de l'aroma. La qualitat dels grans depèn d'aquest procés de fermentació. Si és excessiu, el cacau pot fer-se malbé; si és insuficient, pot adquirir un sabor de patates crues i són atacats per fongs.

A continuació, s'estenen els grans i, mentre es raspallen constantment, es dessequen. A les grans plantacions, això es fa amb grans safates, tant a l'exterior perquè actuïn els rajos del sol, com en porxos, mitjançant calor artificial. El pes dels grans disminueix amb aquest procés una quarta part del seu pes original.

A zones rurals, centenars de tones s'assequen en petites safates o en cuirs, amb aus de corral, porcs, gossos i altres animals lliures. En alguns casos, a certes regions d'Amèrica es practica encara la dansa del cacau: els natius descalços trepitgen i caminen per sobre els grans i, de tant en tant, durant la "dansa" es ruixa sobre els grans argila vermella amb aigua per obtenir un millor color, polit i amb protecció contra els fongs durant el viatge a les fàbriques dels països industrialitzats, on se sotmetrà a les transformacions encaminades a obtenir finalment la xocolata.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

La droga són les llavors.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Indicacions terapèutiques[modifica | modifica el codi]

  • El cacau entra a formar part de diversos preparats utilitzats en l'alimentació del lactant (farines, pures infantils...).
  • Aliments de situacions especials; com complement alimentari per l'embaràs, lactància, etc.
  • Com aromatitzant i correctiu de sabors d'alguns medicaments, ja que conte un oli essencial que li proporciona un sabor particular.
  • El cacau també s'utilitza en la fabricació de bombons, xocolata i altres productes alimentaris, destaquen: Cacau en pols, Xocolata, Soluble del cacau, Gelea de cacau, alcohol, vinagre, nata i polpa processada.

La mantega de cacau entra en la composició de nombrosos preparats farmacèutics i cosmètics:

  • Utilitzat com excipient de supositoris, encara que avui en dia ha estat substituït per altres productes que es conserven millor.
  • Com a protector labial enfront l'aparició d'esquerdes als llavis produïdes per la sequedat o el fred.
  • Aparició d'esquerdes als mugrons de les mares lactants.
  • Cremades, erupcions i irritacions de la pell.
  • En la cura d'hemorroides i vaginitis.

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

El consum de cacau s'ha relacionat de vegades amb certs episodis de migranya. La teoria més acceptada considera que el cacau i els seus derivats contenen amines biògenes, com la tiramina i la β-feniletilamina (BFEA), capaces de provocar vasodilatació cerebral, que s'associa al dolor provocat per la migranya.

El cacau i els seus derivats també han estat associats a l'aparició d'acne, però estudis recents no estableixen cap relació. La xocolata també ha estat relacionada amb l'aparició de càries però aquestes tenen un procés multifuncional i per tant és difícil trobar-ne un culpable. La xocolata i els productes a base de xocolata es consideren actualment menys cariogènics que la sacarosa o fins i tot determinades fruites com el plàtan, tot i això, es recomana moderar-ne el seu consum.

El consum de cacau per via interna i especialment de la xocolata, es desaconsella en els següents casos:

Preparació i ús casolà[modifica | modifica el codi]

  • Ús intern

1. Decocció de llavors: Es prepara amb 10 o 12 llavors (també anomenades ametlles) per litre d'aigua. Se'n prenen 3 tasses diàries.

2. Decocció de cloves: Es prepara amb 50 grams per litre d'aigua. Se'n prenen 3 tasses per dia.

  • Ús extern

1. Mantega de cacau: S'aplica directament, com si fos una pomada, sobre la zona de pell afectada, fins a 6 o 8 vegades diàries.

2. Supositoris i òvuls de mantega de cacau: Preparacions farmacèutiques, s'usen en cas d'hemorroides o de vaginitis.

Plagues[modifica | modifica el codi]

Diverses plagues i malalties poden produir problemes seriosos per a la producció de cacau; vegeu també: [3]

Apunts històrics[modifica | modifica el codi]

Els primers arbres del cacau (en singular, cacahuaquahitl) creixien de forma natural a l'ombra de les selves tropicals de les conques del Amazones i de l'Orinoco, fa uns 4000 anys.[4] Els primers conreadors van ser o bé els olmeques, fa tres mil anys, que ocupaven una àrea de selves tropicals al sud de Veracruz, al golf de Mèxic, o bé els maies. Aquests, entorn del segle IV a. de C., diversos segles després de la desaparició dels olmeques, s'havien establert en una extensa regió al sud del Mèxic actual, que s'estén des de la península del Yucatán, a l'Amèrica Central, al llarg de la regió de Chiapas, Tabasco i la costa de Guatemala al Pacífic. Els maies anomenaven l'arbre del cacau kakhauatl: frase relacionada amb el foc (kakh) amagat en les seves ametlles, i l'aigua (atl) molt escassa en Mesoamèrica: es buscava i localitzava l'aigua de forma segura en les proximitats dels arbres de cacau. La frase kakahuaxochlt es refereix a la flor (Xochilt) de l'arbre de cacau. El cacau simbolitza per als maies vigor físic i longevitat.

Els maies van crear una beguda amarga feta de llavors de cacau que consumien exclusivament els reis i els nobles i també usat per a donar solemnitat a determinats rituals sagrats. En els seus llibres, els maies descriuen diverses formes d'elaborar i perfumar la beguda: més líquid o més espès, amb més o menys escuma, amb aditius com la mel, anomenada per ells hikoth, el blat de moro o Ixim, el Xile picant...

La xocolata s'usava amb fins terapèutiques. Els metges maies prescrivien el consum de cacau tant com estimulant, com pels seus efectes calmants. Els guerrers ho consumien com una beguda reconstituent, i el sagí de cacau era usat com ungüent per a guarir ferides. Era també usat com a moneda.

Més tard, els maies ho van portar cap al sud, a les terres que ocupaven els tolteques, el poble que va precedir als asteques en la història d'Amèrica Central.

Els asteques van imposar un sistema feudal en el qual les tribus maies i tolteques havien de pagar els impostos en forma de grans de cacau.

El domini asteca va suposar, doncs, la submissió dels tolteques, els olmeques i tots els pobles que van constituir l'immens imperi dels adoradors del Sol i de la Serp Emplomada, o Quetzalcóatl, Kuhkulkanper als maies, el déu fundador de l'estirp i de la cultura precolombina de Mèxic. Era precisament a Quetzalcóatl a qui els asteques feien remuntar el primer origen de cacau, regal diví per a alleujar el seu cansament i delectar el repòs. Els asteques van prescriure també una poció a força de cacau barrejat amb la pols dels ossos picats dels seus avantpassats per a guarir la diarrea.

Escultura mexicana d'un home sostenint un fruit de l'àrbre del cacau

Hernán Cortés va escriure al seu rei Carlos I el següent respecte del cacau: "és un fruit com d'ametlles que venen mòlta i tenint-la com a moneda en tota la terra i amb ella es compren totes les coses necessàries". No obstant això, la beguda de cacau que Cortés havia pres en copes d'or durant els banquets organitzats en el seu honor per Moctezuma II era molt diferent al que avui estem acostumats. El xocolatl, així anomenat, era una aigua amarga. Els asteques barrejaven xile picant amb les llavors del cacau torrades i mòltes, i afegien farina de blat de moro com emulsionant bàsic per a absorbir el sagí de cacau. L'escuma era una de les parts més importants i delicioses de la beguda. Els maies feien que la beguda fos encara més espumosa abocant-la des d'un recipient elevat a un altre que estava a terra. Més tard, els asteques van inventar una espècie de molinet per a provocar l'aparició de l'escuma.

La llegenda[modifica | modifica el codi]

Explica la llegenda que el déu Quetzalcoatl (representat pels mortals com la serp amb plomes) va baixar dels cels per a transmetre saviesa als homes i els va portar un regal: la planta del cacau. Pel que sembla, els altres déus no li van perdonar que donés a conèixer un aliment diví i es van venjar bandejant-lo: va ser expulsat de les seves terres pel déu Tezcatlipoca. Aquesta versió en realitat és una confusió amb la versió grega sobre el foc robat als déus (cal recordar que els maies relacionen el cacau amb el foc i l'aigua). Una altra versió diu que Quetzalcoatl era un déu bo que estava enfrontat a Tezcatlipoca, el déu cruel; aquest va poder més que ell i el va condemnar al bandejament. Sigui com sigui la història, la veritat és que abans de marxar-se va prometre tornar per on surt el sol en l'any ce-Àcatl, any u de la canya, segons el calendari asteca, el que després es va associar amb l'arribada de Hernán Cortés.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Informació de NPGS/GRIN dTheobroma cacao». www.ars-grin.gov. [Consulta: 18/04/2009].
  2. Hernández B, J. «Insect pollination of cacao (Theobroma cacao L.) in Costa Rica». University of Wisconsin, 1965.
  3. «Illustrated guide to pests and their management».
  4. Motamayor, J. et. al 2002, p. 380

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Coe, Sophie D., Coe, Michael D. The True History of Chocolate, Thomas y Hudson 1996, ISBN 0-500-28229-3
  • McNeil, Cameron (ed.). 2007. Chocolate in Mesoamerica: A Cultural History of Cacao. University of Florida Press. ISBN 0-8130-2953-8
  • Motamayor, J. C., et. al. 2002. Cacao domestication I: The Origin of the cacao cultivated by the Mayas, Heredity 89: 380-386.
  • D. PAMPLONA ROGER, Jorge, Enciclopedia de las plantas medicinales, Madrid : Safeliz, 1995. ISBN 84-7208-151-6 (o.c.)
  • Stargrove, Mitchell Bebel; Treasure, Jonathan; McKee, Dwight L. Herb, nutrient and drug interactions: clinical implications and therapeutic strategies. St. Louis, Missouri: Mosby/Elsevier, 2008. ISBN 9780323029643. 
  • Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a Eed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]