Orinoco

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Orinoco
L'únic pont sobre l'Orinoco (Ciudad Bolivar)
Cota del naixement 1.047 msnm
Naixement Parima (Veneçuela)
Desembocadura Golf de Paria (oceà Atlàntic)
Longitud 2.140 km
Cabal mitjà 33.000 /s
Superfície de la conca 953.600 km²
Territoris de la conca Veneçuela i Colòmbia
Icon river delta.svg Accediu al Portal:Geografia


El riu Orinoco és un riu de Veneçuela, un dels més llargs d'Amèrica, amb 2.140 km. És el tercer riu més cabalós del món després de l'Amazones i del Congo, amb un cabal de mitjana d'uns 33.000 m³/s. El nom del riu és d'origen Otomaco, que l'anomenaven Orinocu.[1]

Segons Alejo Carpentier, "L'Orinoco és una materialització del temps en les tres categories agustinianes, temps passat (el temps del record), temps present (temps de la intuïció) i el temps futur (temps de l'espera)".

Geografia[modifica | modifica el codi]

El riu Orinoco neix al turó Delgado Chalbaud, a la muntanya Parima, ubicada al sud de l'estat Amazones, a Veneçuela. La conca de l'Orinoco té una superfície de gairebé 989.00 km², dels que 643.480 km², és a dir, una mica més del 65%, queden en territori veneçolà, mentre que el 35% restant queda en territori colombià.

El seu curs dibuixa un gran arc, primer cap al nord-oest, i després cap a l'oest, fins a la triple confluència amb els rius Guaviare i Atabapo, i després cap al nord al llarg de la frontera veneçolana amb Colòmbia, fins a la confluència amb el riu Meta. A partir de la confluència amb l'Apure, pren la direcció est nord-est cap a l'oceà Atlàntic, recorrent un total de 2.140 km (l'Orinoco-Guaviare tindria més de 2.800 km de longitud). La desembocadura forma un immens delta ramificat en centenars de ramals, denominats caños, que cobreixen 41.000 km² de selva humida. La majoria dels rius de Veneçuela són afluents de l'Orinoco; el més cabalós és el riu Caroní.

L'Orinoco és navegable pràcticament en tota la seva extensió, permetent el trànsit de vaixells oceànics fins Ciutat Bolívar, on es troba el pont d'Angostura, a 435 km de la desembocadura.

El riu Casiquiare forma un canal natural entre l'Orinoco i l'Amazones. S'inicia com un braç de l'Orinoco però acaba desembocant en el riu Negro, que és afluent de l'Amazones.

La regió de planures pluvials al nord de l'Orinoco, l'altitud de la qual no supera els 100 msnm, s'inunda a l'època de pluges, deixant la resta de l'any terrenys la vegetació de la qual són pastures intertropicals de sabana.

El riu Guaviare és un dels principals afluents de l'Orinoco, i el més austral. Si el naixement del Guaviare s'agafés com el naixement del riu Orinoco, la longitud total d'aquest seria de 2.800 km.

Situació geogràfica[modifica | modifica el codi]

El riu Orinoco neix a l'Estat Amazones, i a partir de la confluència del riu Guaviare forma frontera amb Colòmbia fins a la confluència amb el riu Meta, a partir de la qual separa als estats d'Apure, Guárico, Anozátegui i Monagas a l'esquerra, de l'Estat Bolivar a la dreta. Quan comença el delta, s'obre formant l'Estat Delta Amaruco, ubicat entre Monagas a l'esquerra del caño Manamo i, pel costat dret, l'Estat Bolívar i la Guaiana Essequiba (Guyana), encara que aquests últim sector, només podríem considerar-lo vàlid si considerem el riu Amaruco (que és el que forma frontera) com un afluent de l'Orinoco.

Delta de l'Orinoco[modifica | modifica el codi]

El delta de l'Orinoco, format a la desembocadura del riu, és un dels més grans del món. La seva extensió va fer pensar als primers exploradors espanyols que es tractava d'un mar. Es troba a l'estat Delta Amaruco, a l'est de Veneçuela. Es considera un lloc de gran riquesa paisatgística per la gran varietat de flora i fauna que hi podem trobar. Inspirant-se en el pensament d'Heròdot, l'habitant del delta Domingo Ordaz diu que és un "regal de l'Orinoco", referint-se al conjunt d'illes i caños situats a la zona propera a la desembocadura. Considerar al delta com un regal de l'Orinoco no només serveix de manera metafòrica, sinó que es reflecteix en la realitat, ja que la majoria de les illes que el conformen, són producte de la constant acumulació de materials que l'Orinoco ha arrossegat a través de la seva existència mil·lenària, amb l'aport dels seus afluents i en la mesura que el mar va anar retirant-se de la base de la Serralada Imataca, fins on havia penetrat, formant un immens golf amb una boa aproximada de 350 km. No totes les seves illes són producte de l'acumulació de sediments, sinó que també van ser formades per l'acumulació de fang provinent d'erupcions de volcans de fang, com és el cas del turó Cedral situat a Capure i a l'illa de Cotorra i de Plata, situades al nord de Pedernales. La formació del delta es remunta en el temps a l'era del Cenozoic, milers d'anys abans constituïa un espai geogràfic cobert pel mar, però per l'acció dels corrents marins es van retirar les aigües del mar produint el delta. El clima es caracteritza per presentar una temperatura mitjana de 26,7 °C, la màxima mitjana és de 32,3 °C i la mínima mitjana és de 23 °C. La pluviositat arriba des de 900 fins a 2500 mm, entre mínimes i màximes respectivament. Els vents alisis del nord-est i sud-est, en entrar en contacte amb les terres del delta produeixen el vent est-oest que avança per la llera del riu Orinoco. Durant la crescuda s'observa la presència de l'anomenat vent barinés, el qual es desplaça seguint la mateixa direcció que l'Orinoco. En l'època de menor precipitació pluvial actuen a la zona els vent anomenats nords. Degut a la influència de les marees que es produeixen a l'atlàntic, puja i baixa el cabal d'aigües del riu Orinoco i dels caños del delta. L'acció mitjançant la qual la marea entra i canvia la direcció del riu i de la seva xarxa de caños s'anomena flux i la sortida o baixada de l'aigua permetent que la corrent del riu i dels caños torni a ser normal a la seva direcció es denomina reflux. Quan el flux arriba al nivell màxim fa possible que l'aigua salada es desplaci cap a l'interior del delta pels seus caños, els quals es desborden i neguen les terres adjacents facilitant la formació de grans manglars, situats en les àrees properes a la costa Atlàntica. Les marees constitueixen un valuós recurs per a la navegació per l'Orinoco i els seus caños en l'època en que no existien motors. També s'utilitza per capturar peixos en arteries fluvials de poca longitud i escàs cabal, per això tapen les boques d'aquestes i al baixar la marea es facilita la pesca. Té una important funció de neteja durant el reflux, on les cases es troben construïdes sobre pilones de fusta, en les ramaderies aborígens i centres de poblats que es troben situats en les zones dels caños

El riu Orinoco i particularment el seu delta, van ser descoberts pels europeus pel conquistador espanyol Diego de Ordás, també va ser el primer europeu en recorre'l.

El delta és citat en el títol original de la novel·la Robinson Crusoe, (Daniel Defoe, 1719), tal com apareix en la portada de la seva primera edició: "La vida i increïbles aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner, que va viure vint-i-vuit anys completament sol en una illa deshabitada a les costes d'Amèrica, proper de la desembocadura del Gran Riu Orinoco; havent estat arrossegat a la costa després d'un naufragi, en el quan van morir tots els homes excepte ell. Amb una explicació de com al final va ser insòlitament alliberat per pirates. Escrit per ell mateix."

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, XXIV capítol. Alexander von Humboldt

Coord.: 2° 19′ 5″ N, 63° 21′ 42″ O / 2.31806°N,63.36167°O / 2.31806; -63.36167