Col·laboracionisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El terme col·laboracionisme (derivat del francès collaboration) és atribuït a tot allò que tendeix a auxiliar o cooperar amb l'invasor a un país ocupat.[1] Entès com a forma de traïció, el col·laboracionisme es refereix a la cooperació del govern i dels ciutadans d'un país amb les forces d'ocupació enemiga; en canvi, l'actitud oposada al col·laboracionisme –la lluita contra l'invasor– és representada històricament pels moviments de resistència. Els col·laboracionistes solen ser-ho per diferents motius: per afinitat ideològica, per simpatia envers l'enemic o per coincidència en els objectius, encara que també poden ser-ho per coacció o fins i tot per por. En altres casos, els col·laboracionistes esperen obtenir guanys, enriquiment o favors de l'enemic.

El terme va ser introduït durant la República de Vichy (1940-1944) a la França ocupada pel mateix Mariscal Pétain que, en un discurs radiofònic pronunciat el 30 d'octubre de 1940, va exhortar els francesos a col·laborar amb l'invasor nazi. Posteriorment, la paraula passà a designar l'actitud de governs de països europeus que donaren suport a l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. El col·laboracionisme també va ocórrer en major o menor grau a Bèlgica, als Països Baixos, a l'Estat Hel·lènic (1941-1944), a Croàcia, a Eslovàquia, a Hongria i a Noruega. Sovint provenien de grups nacionalistes i minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc.) que veieren en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament.[1]

Uns col·laboradors notoris van ser Pierre Laval a França, Milan Nedić a Sèrbia, Léon Degrelle i Staf de Clercq a Bèlgica i Vidkun Quisling a Noruega. Aquest darrer va encapçalar un govern afí a l'Alemanya nazi. Precisament, la paraula quisling va convertir-se en diversos llengües en sinònim de col·laboracionista.[2]

Col·laboracionisme durant el franquisme[modifica | modifica el codi]

La paraula s'utilitza també per a designar les persones que cooperen amb un règim que no té cap legitimitat democràtica, com era el cas a l'estat espanyol durant la dictadura franquista. Ans al contrari de la desnazificació, que va tocar una part dels col·laboracionistes a Europa després de la caiguda de Hitler, durant la transició democràtica no hi va haver cap desfranquització dels que van aprofitar econòmicament o que van cooperar políticament amb el règim dictatorial.[3] A la fi de la dictadura tothom es va considerar víctima i ningú va ser col·laborador.[4] Jaume Fabre i Fornaguera posa la qüestió de la pertinència de fer una distinció entre col·laboració activa i l'acceptació passiva per sobreviure dins d'un règim que mutilava tots els que s'hi oposaven.[5]

Des dels anys 1945, en cercles del moviment cultural clandestí català el debat s'ablamava si fos lícit el col·laboracionisme amb el règim franquista si aquest permetés en bescanvi la publicació en català i així es podria salvar la llengua.[6] L'Institut d'Estudis Catalans va acceptar tal «possibilisme digne», considerat com l'única manera de fer sobreviure la cultura. Per a un escriptor, escriure en català, tot i amb autorització de la censura, era considerat com un acte radical en contrast amb la via fàcil i molt més rendible de passar al castellà.[7] Maurici Serrahima i Bofill acceptava, amb cautela, aquesta idea el 1945: «no podem supeditar la reaparició de l'aliment que la llengua i la cultura nostres representen per al jovent [...] a consideracions purament polítiques com ara si el règim actual s'acabarà més aviat o més tard, o si li donem o no li donem una arma».[8] Altres, com Josep Palau i Fabre, s'oposaren a qualsevol col·laboracionisme per qualsevol motiu: «els catalans que es prestessin al joc de Franco [...] delinquirien contra Catalunya i contra la llibertat. [...] Llibertats sense llibertat vol dir conxorxa, manipulacions i a la llarga, entesa amb l'enemic.»[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Col·laboracionisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Vidkun Quisling». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Quintana Trias, Lluís. «Col·laboracionisme». A: Més enllà de tot càstig: reflexions sobre la transició democràtica. Barcelona: Icaria Editorial, 2004. ISBN 9788474267518. 
  4. Quintana Trias, p. 25.
  5. Fabre, Jaume. «Col·laboracionisme». A: Els que es van quedar: 1939--Barcelona, ciutat ocupada (en català). Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 2003, p. 12. ISBN 9788484155386. 
  6. Pagès i Blanch, Pelai. Franquisme i repressió: La repressió franquista als Països Catalans. 6. València: Universitat de València, 2004, p. 152-153 (Història i Memòria del Franquisme). ISBN 9788437059242. 
  7. Balcells, Albert; Izquierdo, Santiago; Pujol, Enric. Història de l'Institut d'Estudis Catalans. 57. Barcelona: IEC, 2002, p. 36-37 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica). ISBN 9788472836570. 
  8. Pagès i Blanch, p. 152.
  9. Palau i Fabre, Josep. «Col·laboracionisme». Per Catalunya, 10 de novembre de 1945 (1945-11-10).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Col·laboracionisme Modifica l'enllaç a Wikidata