Desnazificació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La desnazificació va ser una acció comuna dels quatre Aliats després de la capitulació d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial amb l'objectiu triple: depurar l'administració, la premsa, la justícia i la política de tota influència nacionalsocialista, promoure la democràcia i desmilitarizar Alemanya i Àustria. L'acció va decidir-se a la Conferència de Potsdam a l'agost de 1945.

1945-1951[modifica | modifica el codi]

El carrer Adolf Hitler torna al seu nom d'abans la guerra: Carrer de l'Estació

El 5 de març del 1946 va promulgar-se la «Llei nr. 104 per la Desllurança del nacionalsocialisme i del militarisme» a tot el territori alemany.[1] Va ser la continuació d'un decret del Consell de Control del 12 de gener del 1946 per a «remoure nacionalsocialistes i persones hostils a les aspiracions dels aliats d'oficis i altres posicions responsables» utilitzat a la zona ocupada pels Estats Units.[2] L'objectiu de la nova llei era d'harmonitzar el procediment en les quatre zones.

L'article quatre de la llei va crear cinc categories per a avaluar la responsabilitat i per a poder establir mesures de reconciliació:

  1. Cupables principals (criminals de guerra)
  2. Cupables (activistes, militaristes, persones que van obtenir advantatges del règim destituït)
  3. Cupables menors
  4. Seguaços, oportunistes
  5. Innocents

Els cupables principals que van poder capturar-se — molts van amagar-se i profitar el caos del postguerra per a canviar d'identitat en destruir els seus papers — van ser tractats entre altres, durant els judicis de Nuremberg i els judicis de la Casa Curio. A les zones occidentals van pronunciar-se 5025 sentències condemnatòries, de les quals 806 penes de mort dels quals 486 van ser executades.

L'operació va ser declarada terminada el 1951 a la República Federal d'Alemanya quan la interdicció d'exercir una funció pública o un professorat, va ser abolida per les categories tres i quatre. Fins a avui, el procediment queda controvertit i molts el consideren com inacabat, sobretot a la zona occidental i als serveis de justicia. Cap jutge que va actuar sota el règim nazi va ser condemnat a la RFA per crims de guerra.[3] Un factor que va jugar un paper important en l'afluixament de l'acció després de la indignació inicial, segons l'historiador Frederick Taylor, va ser l'enyorança dels soldats ocupants americans i britànics, qui després de dos anys en un país ruïnat, només volien una cosa: tornar cap a casa. Van voler deixar l'Alemanya als alemanys, que netegin els mateixos la pròpia brutícia.[4]

Un procés inacabat: 1951-avui[modifica | modifica el codi]

El 1960 un grup d'estudiants van organitzar una exposició a Berlín a la qual van ensenyar amb documents autèntics la manera lleugera amb la qual molts jutges havien aprovat entre 1933 i 1945 centenars de penes de mort proposades per les autoritats nazis per a raons fútils, en els seus ulls conformes a la llei i doncs legals. Demés els estudiants van mostrar que cap jutge que havia pronunciat penes de mort irresponsables va ser depurat després de la guerra. A l'inici només els estudiants van ser deassossegats per la polícia, suspectats d'actuar sota la influència de la propaganda comunista. Només quan el govern britànic va exercir pressió, el govern alemany va respondre en proposar als jutges incriminats de jubilar-se voluntàriament, en conservar tots els seus drets financiaris. 149 jutges van acceptar la proposició.[3]

Ja el 1961 hi va haver crides per una nova desnazificació.[5] Es reprotxa a la policia, els serveis secrets i la justícia, que al marc de la guerra freda actuen amb molt més vehemència contra activistes d'esquerra que contra la dreta.

Van veure la confirmació de la manca de voluntat quan va adverar-se el 2011 que un grup neonazi de Zwickau, els NSU (Nationalsozialistische Untergrund o Nacionalsocialistes Clandestins) van poder assassinar estrangers innocents durant deu anys, i que la policia va cercar tot arreu (la dreta turca, la mafia de la droga…), excepte en cercles neonazis.[6] El 2012 un grup de polítics, periodistes i científics va constatar amb recança que la conclusió de l'acció de desnazificació el 1951 va ser massa prematura: personalitats influents del règim feixista van continuar tenint influència a la societat durant decennis, succedits per neo-nazis del qual el perill és minimitzat per institucions que haurien de combatre'ls.[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Frederick Taylor, The Occupation and Denazification of Germany, New York, Bloomsbury Publisching, 2011, 480 pàgines, ISBN 9781408824511

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gesetz Nr. 104 zur Befreiung von Nationalsozialismus und Militarismus' (alemany) Text complet del decret
  2. Kontrollratsdirektive Nr. 24 (alemany) Text complet del decret
  3. 3,0 3,1 Stephan A. Glienke, «Escàndol del postguerra: Studenten gegen Nazi-Richter», Der Spiegel, 24 de febrer de 2010
  4. Frederick Taylor, citat en «Wie Heimweh die Entnazifizierung verwässerte», Die Zeit, 12 d'octubre de 2011 (en català: Desnazificació: com l'enyorança va desbravar la desnazificació)
  5. Schrei in der Wüste, Der Spiegel, 24 de febrer del 1960
  6. Daniel Bax, «Schillernde Wut: Eine anonyme Gruppe projiziert nachts das Wort "Entnazifizieren" auf das Kanzleramt und das Innenministerium.», Die Tageszeitung, 23 de febrer de 2012, (en català: Còlera irisada: un grup anònim projecta el mot "desnazificar" a la cancelleria i al ministeri d’interior)
  7. «Deutschland Entnazifizieren», Migazin, 27 de feber de 2012