Judicis de Nuremberg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 49° 27.2603′ N, 11° 02.9103′ E / 49.4543383°N,11.0485050°E / 49.4543383; 11.0485050

El procés de Nuremberg dut a terme per les potències aliades contra 24 dels principals líders del Tercer Reich acusats de conspiració, crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat es va celebrar del 20 de novembre del 1945 a l'1 d'octubre del 1946 i constitueix la primera aplicació pràctica d'una jurisdicció penal internacional.

Sobre la base de diversos acords entre els Aliats, aquest procés es portà a terme sota la jurisdicció del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg, llavors zona d'ocupació dels Estats Units. El tribunal es va reunir en execució del Tractat signat el 8 d'agost de 1945 pels governs dels Estats Units, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la Unió Soviètica i el Govern provisional de la República Francesa, per tal de jutjar els drigents de Tercer Reich. Es van invocar quatre càrrecs d'acusació: conspiració, crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. Aquest darrer punt era una noció parcialment nova.

L'elecció dels acusats es veié limitada per l'absència de diversos dirigents nazis d'alt nivell, que per la seva mort o per la seva fugida escaparen a l'acció de l'acusació. Sota el punt de mira de la premsa internacional, el judici va ser interromput en diverses ocasions per les tensions creades pels advocats dels acusats o fiscals, o fins i tot per un dels jutges. Però malgrat aquestes dificultats i altres incompatibilitats de perspectiva que es manifestaren també durant les deliberacions, el judici es dugué a terme de manera força tranquil•la o lenta per a molts observadors.

El final de procés comporta la condemna a mort per penjament de dotze dels condemnats : Martin Bormann (In absentia[2]), Hans Frank, Wilhelm Frick, Hermann Göring (que se suïcidà just abans de l'execució de la sentència), Alfred Jodl, Ernst Kaltenbrunner, Wilhelm Keitel, Joachim von Ribbentrop, Alfred Rosenberg, Fritz Sauckel, Arthur Seyß-Inquart i Julius Streicher. Es van dictar penes de presó en diversos graus, fins i tot cadena perpètua, contra Karl Dönitz, Walther Funk, Rudolf Hess, Konstantin von Neurath, Erich Raeder, Baldur von Schirach i Albert Speer. Finalment, Hans Fritzsche, Franz von Papen i Hjalmar Schacht foren absolts

Es van dur a terme altres processos sobre els fets descoberts durant aquestes audiències: Seguint aquest exemple, un tall similar, el Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient, es va reunir per jutjar els crims comesos en el front del Pacífic. Es van fer moltes crítiques que apuntaven problemes quant a la forma i el fons del procediment triat.

El procés de Nuremberg va permetre de posar certes regles, assumides a continuació pels defensors de la justícia internacional, i roman en la història com la primera aplicació de la condemna per « crims contre la humanitat ».

Taula de continguts

Precedents històrics[modifica | modifica el codi]

Napoleó és un dels primers caps d'estat o responsable polític a propòsit del qual es va plantejar la idea que fos jutjat penalment per una tribunal internacional :

« La idea, proposada especialment a Anglaterra, de fer-lo jutjar pels membres de tots els sobirans d'Europa té alguna cosa seductora; seria el més gran i el més imponent dels judicis que mai s'haguessin vist en el món; podríem desenvolupar-hi els millors principis del dret internacional ... i acabés com acabés, seria un gran monument a la història. »

[3], escriu Joseph de Maistre en una carta al Comte de Front el 27 de juliol de 1815.

Una de les primeres jurisdiccions multinacionals data 1899, quan es forma el Tribunal Permanent d'Arbitratge: encara existeix, però mai ha reconegut tenir la jurisdicció penal.

Photographie de la très longue et large Galerie des glaces où une foule innombrable se tient debout autour de personnes assises en groupe sur des chaises.
Signatura del tractat de 1919, Galeria dels Miralls, Versalles

La idea precisa d'una jurisdicció internacional penal data de la Primera Guerra Mundial, i es deriva dels tractats que van posar-hi fi:

  • El Tractat de Versalles estableix, en el seu article 227, l'acusació de l'emperador Guillem II, "per un delicte suprem contra la moral internacional i l'autoritat sagrada dels tractats". També preveu que es constitueixi un tribunal especial format per representants dels Estats Units d'Amèrica, l'Imperi Britànic, França, Itàlia i el Japó. L'article 228 demana l'enjudiciament dels criminals de guerra, posats a disposició pel nou Reich, que ha d'extradir-los sota petició.
  • A l'article 230, el Tractat de Sèvres preveu l'extradició per part de l'Imperi Otomà dels criminals de guerra per al seu judici per un tribunal internacional.

Però aquestes disposicions no pogueren ser aplicades en la pràctica:

  • El govern neerlandès, a recer del qual s'havia refugiat Guillem II, es negà a lliurar-lo, en referència al principi de no retroactivitat de les lleis. Per tant, el judici no va tenir lloc.[4]
  • La República de Weimar explicà als aliats que l'extradició suscitaria una ferotge oposició pública, que augmentaria la inestabilitat del govern. El judici dels criminals de guerra, o almenys d'una part d'ells, per tant, va tenir lloc, doncs, a Alemanya, davant el tribunal del Reich de Leipzig del maig de 1921 al desembre de 1922. El resultat no estigué a l'alçada de les expectatives: de 901 acusats, 888 van ser absolts. Els altres 13 van ser condemnats a lleus penes de presó que no van complir.[5]
  • El Tractat de Sevres no fou ratificat; el Tractat de Lausana, que el reemplaçava, no preveia les mateixes disposicions enfront de la nova República de Turquia.

En 1922 comença a funcionar Tribunal Permanent de Justícia Internacional. Com els seus predecessors, no té competències en l'àmbit del penal. Es va dissoldre el 1946 amb la fundació de l'Organització de les Nacions Unides.[6]

Maduració durant la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Primeres declaracions[modifica | modifica el codi]

En una data tan primerenca com el 17 d'abril de 1940, els governs britànic i francès i el govern polonès a l'exili van denunciar "la persecució dels polonesos [i] el tractament atroç infligit a la comunitat jueva a Polònia." El 25 octubre de 1941, quan se li va preguntar sobre els principals objectius de la guerra, Winston Churchill recordava la "sanció dels delictes comesos en els països ocupats per Alemanya" i albirava una repressió ràpida.

El 12 de juny del 1941, representants de vuit governs a l'exili, així com els del Comitè Nacional Francès (CNF), signen Declaració del Palau de Saint James, en la qual expressaven la seva voluntat de jutjar els criminals de guerra a través de l'establiment d'un tribunal internacional, elaborant durant la guerra el marc del futur procés.[7]

El 17 de desembre de 1942, una declaració interaliada publicada simultàniament a Londres, Moscou i Washington, condemna els plans de Hitler d’exterminar els jueus. Els governs dels països ocupats, així com el CNF, afirmen llur voluntat de « castigar els culpables en la mesura dels seus crims.[8] » De tota manera, la naturalesa i els mitjans del càstig no són més explícits que en la declaració de Saint-James.

El 30 d'octubre del 1943, al mateix temps que es crea la « comissió de crims de guerra de les Nacions Unides », Cordell Hull, Anthony Eden i Viatxeslav Mólotov, els tres ministres d'Afers Estrangers dels aliats, van redactar una declaració inspirada pels seus dirigents : la « declaració de Moscou ». Allà es diferencien dos tipus de criminals de guerra: els que van cometre llurs crims en un sol país, i aquells els actes dels quals havien tingut lloc en diferents països. Si bé els primers havien de ser jutjats pel país en el qual s'havien perpetrat els crims, els altres havien de ser castigats « en virtut d'una decisió comuna dels governs aliats ». Es posa per davant la importància de l'envergadura geogràfica dels crims, però no pas la importància dels crims en ells mateixos.[9].

Comissió de crims de guerra de les Nacions Unides[modifica | modifica el codi]

L'octubre del 1943 es va crear una comissió per investigar els crims. La integraven les nacions ocupades (Bèlgica, Xina, Grècia, Luxemburg, Noruega, Països Baixos, Polònia, Txecoslovàquia, França) i altres que també combatien contra l'Alemanya nazi i els seus aliats (Sud-àfrica, Austràlia, Canadà, Estats Units, Índia, Nova Zelanda, Regne Unit). La Unió Soviètica, que volia cadascun de les seves repúbliques ocupades estigues representada, en no obtenir satisfacció, no formà part de la comissió. Mancada de mitjans, la comissió només va obtenir minsos resultats. La seva reflexió sobre qüestions jurídiques determinarà, emperò, un marc de referència relatiu als advocats que prepararan el futur procés.[10].

Discussions al més alt nivell[modifica | modifica el codi]

Els Aliats a la conferència de Teheran

Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Ióssif Stalin discutiren sobre diverses opcions per tal perseguir els responsables nazis. Però les posicions dels Aliats eren alhora precises i antagòniques: els anglesos, partidaris dels judicis després de la Primera Guerra Mundial no desitjaven repetir les paròdies de procés. Tot esperant que els principals responsables del Tercer Reichs se suïcidessin o que el poble decidís la seva sort,[11]Churchill desitjava fer executar, sense procés, alguns responsables, la llista dels quals s'havia d'establir.[12]Va rebre el suport de Roosevelt. Els russos, per veu d'Stalin, evoquen a la conferència de Teheran, l’execució de « 50.000 oficials alemany ». Quan Churchill, amb el suport garantit de Roosevelt per a les execucions extrajudicials, arriba a Moscou l'octubre del 1944 per obtenir-lo de Stalin, aquest es nega a donar-li-ho.[13]No vol execucions sense procés, malgrat les exhortacions de Churchill que assenyala les llacunes del dret internacional. Al final de la conferència de Ialta, Churchill, de conformitat amb la declaració de Moscou, reformula la seva petició que els principals criminals de guerra siguin executats.

Al final de la guerra, les posicions dels angloamericans es modfiquen. L’arribada al poder de Harry S. Truman canvia l'actitud del govern estatunidenc, i el nou president rebutja les execucions sumàries. De Gaulle, consultat per una persona propera a Roosevelt l'abril del 1945, és favorable igualment a un procés més que no pas a les execucions.[14]El 3 de maig del 1945, el gabinet de guerra britànic renuncia: havent estat assassinat per la multitud Benito Mussolini, i havent-se suïcidat Adolf Hitler i Joseph Goebbels, els britànics s'alineen amb la posició dels seus principals aliats.[13]Finalment, és la conferència de Potsdam la que fixa la sort dels enemics de les forces aliades, tant en el front europeu com en el front asiàtic.

Creació del tribunal de Nuremberg[modifica | modifica el codi]

Preparació[modifica | modifica el codi]

Harry S. Truman encarregà la preparació del procés a Robert H. Jackson, jutge associat al Tribunal Suprem i antic Procurador General dels Estats Units. Persona propera a Roosevelt, Jackson havia legitimat en el pla jurídic l'ajut aportat als aliats pels Estats Units abans de la seva entrada en la guerra. En un dels seus primers informes a Truman quant a l'objectiu del procés, fa partícip al president de les seves conviccions:

« El procés que ara endeguem contra els principals inculpats sorgeix del pla de dominació nazi, i no d'actes individuals de crueltat que es produïssin fora de tot pla concertat. El nostre procés ha de ser una història documentada del que va ser, al nostre parer, un pla integral dissenyat per instigar atacs i actes de barbàrie que han indignat el món.[15] »

Negociacions entre americans i britànics[modifica | modifica el codi]

El 20 de juny del 1945, l'equip estatunidenc dirigit per Jackson arriba a Londres per tal de negociar amb la delegació britànica. Aquesta estava dirigida pel procurador general David Maxwell Fyfe, que fou reemplaçat després de la victòria dels laboristes per Hartley Shawcross. Les discussions se centraren en dues qüestions preliminars: ha d'organitzar-se un únic gran procés o molts, i cal centrar les actuacions en els crims de guerra o en el complot nazi per dominar Europa?

Aquesta darrera qüestió era primordial per als americans: aquests estaven a favor d'un procés centrat en l'acusació de conspiració i en la de « crims contra la pau », amb un nombre limitat d'acusats i proves decisives, fins i tot si aquestes fossin poc nombroses. També eren partidaris de jutjar les organitzacions que foren, segons ells, els principals instruments del complot. Les britànics, de la seva banda, desitjaven un procés molt curt, de menys de dues setmanes. Però no s'oposaren als estatunidencs, i proposaren els primers noms dels futurs acusats.[16]

Discussió amb els francesos i els soviètics[modifica | modifica el codi]

El 24 de juny de 1945, la delegació francesa arriba a Londres. Estava formada pel jutge Robert Falco i el professor André Gros, membre de la comissió de crims de guerra de les Nacions Unides. El 25 de juny és la delegació soviètica la que es presenta: el general Iona Nikíttxenko, conegut pel seu paper en els simulacres de procés de Moscou, i el professor Aron Nàumovitx Trainin.

Aquestes dues delegacions estaven en desacord amb la posició angloamericana: ni els francesos ni els soviètics acceptaven que les nocions de « complot » i de « crims contra la pau » estiguessin al cor del procés. Ambdós països havien estat greument tocats pels crims de guerra, i ambdues delegacions pensaven que era justament aquesta noció la que havia d'estar al centre del procés. Per al professor Gros, una guerra d'agressió no és un crim per naturalesa: és la manera criminal de dur-la a terme la que posa als alemanys al banc dels acusats.[17]

A més, el procés va ser posat en qüestió pels soviètics, que volien igualment que el procés es dugués a terme en la seva zona d'ocupació, al Berlín Oriental i no pas a Nuremberg, en la zona d'ocupació americana, tal com proposaven les altres delegacions de l'acusació. Nogensmenys, després de la conferència de Potsdam, Stalin s'avingué a l'opinió dels aliats: el « complot » formaria part del cos de l'acusació, el procés tindria lloc a Nuremberg, vila simbòlica del nazisme.[18]La seu permanent del tribunal, tanmateix, es va fixar a Berlín. Els acords de Londres, signats el 8 d'agost de 1945, defineixen el conjunt de normes del tribual.[19]

Estatut del Tribunal militar internacional[modifica | modifica el codi]

Part integrant dels acords, l'estatut fixa les regles de funcionament del tribunal, que es basarien en un procés de tipus anglosaxó. L'estatut també definia els càrrecs.

Crims contra la pau i conspiració[modifica | modifica el codi]

Els crims contra la pau són « la direcció, la preparació, la iniciació o la recerca d'una guerra d'agressió, o d'una guerra de violació dels tractats, pactes o acords internacionals, o la participació en un pla concertat o en un complot per a l'acompliment d'un qualsevol dels actes precedents ». Aquesta definició precisa més endavant que tots els acusats, sense excepció, han participat en una conspiració per cometre crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. Els autors exposen així la noció de crims contra la pau i la noció de conspiració. Tots els acusats seran inculpats de conspiració, i gairebé tots de crims contra la pau.

Aquesta és una gran novetat: la guerra, fins ara considerada com la prerrogativa d'un Estat sobirà, ara pot ser considerada un delicte en el dret internacional.[20]

Crims de guerra[modifica | modifica el codi]

La definició de crims de guerra no ha canviat gens ni mica des de principis del segle XX : es tracta de violació de les lleis i costums de la guerra, entre els quals l'assassinat i els maltractaments de les poblacions civils o militars, deportació de poblacions civils, l'execució d'ostatges, el pillatge de béns, la devastació o destrucció de pobles i ciutats sense motiu, etc. De tota manera, els aliats només perseguiren els crims comesos sobre les persones que es trobaven sota el poder dels nazis, i no pas els comesos en enfrontaments directes entre bel•ligerants o de bombardejos d'objectius no militars.[21]

Crims contra la humanitat[modifica | modifica el codi]

La definició de crims contra la humanitat no va ser fixada fins que no s'hagueren examinat un total de quinze versions diferents. La versió adoptada inclou en aquesta noció « l’assassinat, l’extermini, la reducció a l'esclavatge, la deportació i tot acte inhumà comès contra totes les poblacions civils, abans o durant la guerra, o bé les persecucions per motius polítics, racials o religiosos, quan aquests actes o persecucions, hagin constituït o no una violació del dret intern del país on s'han perpetrat, hagin estat comesos després de qualsevol crim que sigui competència del tribunal o estigui relacionat amb aquest crim.[22] ». Aquesta definició és parcialment nova : si bé la noció ho és, la definició es pot recolzar en el tractat de Sèvres així com en els principis generals del dret intern i del dret internacional[23] · [Note 1]

Aquesta noció està limitada en el temps: els crims anteriors en el començament de la guerra i posteriors al 8 de maig de 1945 no entren dins de la jurisdicció del tribunal, llevat que tinguin un vincle amb la "conspiració ", com en el cas de l'Anschluss. Per tant, les persecuciibs dels jueus abans de 1939, a Alemanya, en particular, es persegueixen per considerar-les com a "mesures militars" destinades a atènyer els objectius de la guerra. És el punt de vista anglosaxó el que està recollit en aquesta definició, oposada a la idea d'André Gros, que hauria destijat fer de les persecucions un crim independent. Jackson i Maxwell Fyfe no estan disposats a jutjar aquestes mesures, assumptes interns d'Alemanya, a Nuremberg, d'una manera que no fos connectant-les al complot.[22].

Responsabilitat i imparcialitat[modifica | modifica el codi]

L’article 7 de l'Estatut precisa que la situació oficial d'un acusat com a alt responsable no és considerada com una circumstància atenuant, i no comporta doncs cap disminució de pena. El tribunal precisa que els representants d'un Estat no podran ser protegits si són reconeguts com a criminals pel dret internacional.[24].

L’article 8 de l'Estatut estableix que els responsables incriminats que hagin obeït a llur govern o a d'altres superiors jeràrquics poden veure disminuïda la seva pena, però sense que això els deslliuri de la seva completa responsabilitat.

L'article 16 enuncia que el judici serà just i que l'acusat pot triar lliurement els seus advocats, fins i tot entre els coneguts per les seves simpaties amb el règim nazi.

L'article 19 i l'article 21 plantegen les normes específiques que el Tribunal adoptarà per a l'administració de les proves dels fets atribuïts als acusats: procediment ràpid i no formalista; es donen per fet els fets de notorietat pública; els documents i informes oficials dels governs de les Nacions Unides, inclosos els preparats pels Comitès establerts en els diversos països aliats seran considerats com a proves autèntiques.

Elecció dels acusats[modifica | modifica el codi]

Elaboració de la llista[modifica | modifica el codi]

En el moment de la trobada entre les delegacions estatunidenques i britàniques, aquests últims van proposar una llista de deu noms, tots detinguts pels britànics i els americans i que havien tingut càrrecs, llevat de Julius Streicher, d'alta responsabilitat al sí del règim nazi. Per a la major part, eren els fidels de l'ideologia nazi i de Htiler, des del principi. Aquestes deu persones presents en aquesta primera llista eren molt fàcils d'incriminar. Les britànics completaren tot seguit aquesta primera proposta, i van afegir-hi set nom addicionals, entre els quals el d'Adolf Hitler, la mort del qual encara no s'havia provat. Els americans acceptaren la llista.[25].

Entre la signatura dels Acords de Londres, el 8 d'agost de 1945, i l'obertura oficial del procés, el 18 d'octubre del 1945, les quatre delegacions es reuniren per establir la llista definitiva d'acusats.[26] : Adolf Hitler en fou retirat i s'hi van afegir vuit nous noms.[Note 2]

Al costat de l'acusació de persones físiques, una de les innovacions del judici de Nuremberg és la implicació dels grups complets de persones, culpables de la seva afiliació a una o més de les organitzacions acusades. Així Murray Bernays, un advocat nord-americà a qui hom deu igualment l'elaboració de la noció de "conspiració", esperava poder provocar condemens massives, tot evitant dos esculls: la impossibilitat d'organitzar molts judicis individuals i la proclamació d'una culpa col·lectiva alemanya, contrària a la llei. Així doncs, aquest procediment permet demostrar que una organització és criminal; llavors, en el cas de les persones, només queda demostrar la seva afiliació a aquesta organització, que no és suficient en si mateix per justificar una condemna.[27]

Aquesta demanda de càstigs massius fou causada pel descobriment per part de l'opinió pública dels camps de concentració: un dels periodistes que van efectuar-hi la visita, John Pulitzer Jr., editor d'un diari nord-americà, reclamava la mort de més d'un milió de nazis. A més, els funcionaris militars demanaren en una circular de 26 d'abril de 1945, la detenció de dignataris dels Partit Nazi des del rang d'Orstgruppenleiter (cap de grup local), membres de la Gestapo i de la SD, tots els oficials i suboficials de les Waffen-SS, oficials de l'estat major, oficials de policia des del grau d'Oberleutnant, oficials de les SA, ministres, alts funcionaris i responsables territorials, des del rang de burgmestre al Reich i dirigents municipals civils i militars en els territoris ocupats, nazis i simpatitzants nazis de la indústria i el comerç, jutges i fiscals dels tribunals especials i traïdors i aliats dels nazis.[28] De tota manera, els documents que permetien conèixer els noms d'aquestes persones eren rars,[29]i la llista de persones acusades, ja prevista en els acords de Londres, fou reduïda a un nombre més restringit.

Finalment, l'organització interaliada que controlava Alemanya després de la guerra emté un projecte de llei inspirat en els acords de Londres, que permetia als tribunals alemanys de jutjar els criminals alemanys [30]. Però la no retroactivitat de les lleis exigida pel comandament aliat als tribunals alemanys, impedia als jutges d'aplicar aquestes disposicions.[31]Aquestes contradiccions seran en part eliminades pel tribunal en el moment de la lectura de la sentència.

Llista dels acusats[modifica | modifica el codi]

  1. Hermann Göring, el més alt dignatari del Reich encara amb vida després de la mort de Hitler, Goebbels i Himmler, i un ex dofí de Hitler; Comissionat de l'aviació, comandant de la Luftwaffe, ministre de l'Interior de Prússia i ministre del Pla quadriennal
  2. Rudolf Hess, l'estat mental del qual plantejava problemes, presoner a Anglaterra des del 10 de març de 1941, però abans d'aquesta data havia estat cap de la Cancelleria del NSDAP, successor designat al capdavant del Reich i membre del Consell de la defensa del Reich.[Note 3]
  3. Joachim von Ribbentrop, ministre d'Afers Exteriors des del 1938
  4. Robert Ley, dirigent del Front alemany del Treball
  5. Wilhelm Keitel, cap de l’Oberkommando der Wehrmacht de 1938 a 1945
  6. Julius Streicher, un dels antisemites nazis més virulents, director del diari Der Stürmer i Gauleiter de Francònia ; en particular va organitzar un boicot dels comerciants jueus el 1933 i va demanar l'extermini dels jueus; des de l'inici de la guerra ja no va tornar a exercir cap paper.
  7. Ernst Kaltenbrunner, successor de Reinhard Heydrich des de 1943 al capdavant de la RSHA (oficina central per a la seguretat del Reich)
  8. Alfred Rosenberg, teòric del nazisme i ministre del Reich dels Territoris Ocupats de l’Est
  9. Hans Frank, antic advocat de Hitler, president de l'Acadèmia de dret alemany entre 1934 i 1941 i dirigent del Govern General des de 1939,
  10. Wilhelm Frick, predecessor de Himmler en el càrrec de ministre de l’Interior del Reich, i dirigent del Protectorat de Bohèmia i Moràvia; autor principal de les antisemítiques Lleis de Nuremberg en 1935
  11. Hjalmar Schacht, ministre d'Economia fins al 1937 i president del Reichsbank fins a 1939; arrestat pels nord-americans a Dachau on Hitler l'havia tancat des de l'atemptat fallit de juliol de 1944.
  12. Arthur Seyss-Inquart, ministre de l'Interior de la República d'Àustria el 1938 va participar activament en l'Anschluss; comissari del Reich per als Països Baixos, on va ser responsable de la deportació dels jueus neerlandesos
  13. Karl Dönitz, comandant en cap de la Kriegsmarine, i dirigent del Tercer Reich en el govern de Flensburg després de la mort de Hitler de l'1 al 8 de maig de 1945
  14. Walther Funk, successor de Schacht al capdavant del Reichsbank i al ministeri d'Economia
  15. Albert Speer, arquitecte de Hitler, i successor de Fritz Todt al ministeri de l’Armament ; sota aquest títol, va participar en l'explotació de la mà d'obra dels camps de concentració.
  16. Baldur von Schirach, cap de les Joventuts Hitlerianes i gauleiter de Viena
  17. Fritz Sauckel, executor del pla del Servei de treball obligatori, que va comportar la deportació de prop de cinc milions de treballadors forçats a Alemanya
  18. Alfred Jodl, cap de l'estat major de la Wehrmacht
  19. Franz von Papen, predecessor de Hitler com a canceller, nomenat ambaixador a Viena després de la Nit dels Ganivets Llargs, i després a Turquia durant la guerra
  20. Konstantin von Neurath, predecessor de Ribbentrop com a ministre de Relacions Exteriors i exdirgent del Protectorat de Bohèmia i Moràvia abans de ser reemplaçat per Frick
    El gabinet Hitler, primer gabinet del Reich, el 1933.
  21. Erich Raeder, comandant en cap de l'Armada fins al 1943; responsable de guerra submarina sense restriccions i de l'execució de comandos aliats
  22. Martin Bormann, successor de Hess a la Cancelleria del Reich. Presumpte fugitiu.
  23. Hans Fritzsche, col·laborador de Goebbels, responsable de la premsa i la ràdio en el Ministeri de propaganda nazi
  24. Gustav Krupp von Bohlen und Halbach, dirigent del grup Krupp Ag, considerat com a mèdicament inepte per seguir el procés
  25. El Gabinet del Reich (govern), a partir del 30 d'abril de 1933
  26. El cos de caps polítics del Partit Nazi (és a dir, la jerarquia del Partit Nazi)
  27. La SS, incloent-hi el SD
  28. La Gestapo
  29. La SA
  30. L’Estat Major general
  31. L'Alt Comandament de les forces armades alemanyes.[32]

Tria del lloc[modifica | modifica el codi]

El palau de justícia de Nuremberg, on van tenir lloc els judicis

Leipzig i Luxemburg van ser considerades breument com la ubicació per al judici.Overy 2001, pàg. 19–20La Unió Soviètica havia volgut que els judicis tinguessin lloc a Berlín, com la ciutat capital dels "conspiradors feixistes",Overy 2001, pàg. 19–20 però Nuremberg va ser triat com el lloc per dues raons, la primera de les quals havia estat el factor decisiu:[33]

  1. El Palau de Justícia era ampli i en gran part no estava danyat(un dels pocs edificis que havien romàs pràcticament intactes després dels intensos bombardejos aliats d'Alemanya), i una gran presó formava també part del complex.
  2. Nuremberg era considerada el bressol cerimonial del Partit Nazi. Havia acollit els mítings de propaganda anuals del partit Overy 2001, pàg. 19–20 i la sessió del Reichstag que va aprovar les Lleis de Nuremberg.[33]Per tant es va considerar un lloc apropiat per marcar la desaparició simbòlica del Partit.

Com a compromís amb els soviètics, es va acordar que, si bé la ubicació del tribunal seria Nuremberg, Berlín seria la seu oficial de les autoritats del Tribunal.[34][35][36]i també es va acordar que França es convertiria en la seu permanent del TMI Overy 2001, p. 15 i que el primer judici (se'n van planificar diversos) es duria a terme a Nuremberg.[34][36]

La majoria dels acusats ja havien estat detinguts al Camp Ashcan, una estació de processament i centre d'interrogatoris a Luxemburg, i es va traslladar a Nuremberg per al judici.

Entre els periodistes que van cobrir l'esdeveniment es poden citar :

El cor de Nuremberg havia esdevingut ara el Palau de Justícia, on s'instal·laven els comerços. A la nit, el Gran Hotel era el lloc de trobada de tot aquell microcosmos i els seus visitants, on es ballava i s'anava al teatre.[37]

Composició del Tribunal[modifica | modifica el codi]

Cada potència, segons els acords de Londres, podia nomenar un jutge titular i un de suplent

Jutges[modifica | modifica el codi]

French judges at nuremberg.jpg
Russian judges at Nuremberg.jpg
Jutges asseguts a Nuremberg, d'esquerra a dreta: Parker, Donnedieu de Vabres, Falco, Voltxkov, Nikíttxenko i Birkett

Ministeri públic[modifica | modifica el codi]

Equip soviètic.

Cada fiscal estava envoltat d'un equip de fiscals adjunts i d'advocats generals o de substituts per ajudar-los en la seva tasca :

Si bé en el ministeri públic, només quatre països tenien representants, cadascun d'ells també parlà en nom d'altres nacions, que també es van unir als acords de Londres. Així, la URSS parla per països alliberats de l'Est, incloent els països eslaus: Polònia, Txecoslovàquia, Sèrbia, Eslovènia, Bielorússia i Ucraïna. França parl+a pels països alliberats d'Occident: Bèlgica, Països Baixos, Noruega, Luxemburg. En total, disset països estigueren així indirectament representats.[39]

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Procediment[modifica | modifica el codi]

El procés es va regir seguint el procediment dels països del Common law, és a dir que és acusatori; es va desenvolupar de la següent manera:

  • lectura íntegra de l'acta d'acusació,
  • cada acusat havia de declarar si es considerava culpable o no culpable,
  • l'acusació va exposar el seu punt de vista,
  • el tribunal demanà a l'acusació i a la defensa quins eren llurs mitjans de prova,
  • els testimonis de l'acusació van ser interrogats, i després ho foren els de la defensa,
  • els jutges podien plantejar qualsevol qüestió en tot moment,
  • acusació i defensa podien interrogar lliurement testimonis i acusats,
  • la defensa va exposar els seus mitjans davant l'acusació,
  • els acusats van poder fer una declaració,
  • el tribunal pronuncia un veredicte i dictamina sobre la culpabilitat i la pena de cada acusat.[40]

Primera sessió[modifica | modifica el codi]

Justice Lawrence, president del Tribunal.

El 18 d'octubre de 1945, el tribunal va celebrar la sessió individual a Berlín, com estava previst per l'article 22 de l'Estatut. Fou presidida pel jutge soviètic, el general Nikíttxenko.[41]

Durant aquesta sessió, l'acta d'acusació fou remesa al tribunals i als inculpats. També reben una còpia de l'Estatut del Tribunal i documents relacionats. Finalment, la presidència del procés fou confiada al jutge britànic, Justice Lawrence, que serà nomenat cavaller i esdevindrà Lord Oaksey després del judici.

El procés de Nuremberg s’obre realment el 20 de novembre de 1945. La lectura de l’acta d’acusació es féu des de la primera sessió i durà cinc hores. A continuació van tenir lloc quatre-centes una audiències públiques.[42].

Advocats i acusats[modifica | modifica el codi]

Dels 24 acusats presents en l’acta d’acusació, només en van quedar 21 : Gustav Krupp fou retirat de la llista per raons de salut, Martin Bormann estava il•localitzable i Robert Ley es va suïcidar abans de l'obertura del procés el 25 d'octubre de 1945.[39]

Göring, Dönitz, Funk, Schirach i Rosenberg dinant a Nuremberg.

Abans del procés, la major part dels inculpats estigueren detinguts a Bad Mondorf, Luxemburg, on foren sotmesos a interrogatoris i gaudiren dels tractaments proporcionats per un metge alemany.

Els acusats estaven en diversos estats. Göring, obès i morfinòman, va patir una cura de desintoxicació i es va posar a dieta. Va aparèixer al judici de forma correcta i en possessió dels seus mitjans intel•lectuals. Hans Frank va ser "tocat" per la fe catòlica durant la seva detenció. Ribbentrop, segons el seu advocat, dormia només amb dosis massives de bromur.[43]Un psicòleg de l'Exèrcit dels Estats Units, el capità Gustave Gilbert, mantingué contacte diari amb cadascun d'ells, per tal d'evitar un nou suïcidi. Els presos foren objecte d'un seguiment constant: el comandant de la presó, coronel Andrus, volia assegurar-se que ningú no tractés de llevar-se la vida. Els acusats no es podien comunicar entre si a l'hora de dinar; No obstant això, podien comunicar-se per carta amb l'exterior. Van ser capaços d'elegir els seus advocats segons una llista que incloïa només una condició: cap nazi; les organitzacions tenien, quant a elles mateixes, advocats comuns d'ofici.[44]

Audiències[modifica | modifica el codi]

El box dels intèrprets.

El procés es fonamentà principalment en proves per escrit, en gran part dels arxius oficials del Tercer Reich. Si bé a causa del procediment anglosaxó, que privilegia la instrucció durant el procés, el públic pot esperar-se esdeveniments espectaculars, els testimonis, entrevistats prèviament, generalment no aporten res de nou a mesura que passen a l'estrada.

Els advocats i els fiscals es recolzaren principalment en textos que llegien a poc a poc perquè la traducció simultània pogués funcionar. És una innovació per a l'època, i permetia a cada participant d'escoltar els debats en la seva pròpia llengua: anglès, francès, alemany i rus. Aquesta lectura triga dues vegades més del normal; un dispositiu indicador davant dels oradors els permet de saber si els traductors desitgen que alenteixin o deturin la seva lectura.[45].

Entre els traductors presents es poden citar Jeanlouis Cornuz, Mikhaïl Voslenski i Wolfgang Hildesheimer, així com alguns antics Ritchie Boys.

Proves escrites[modifica | modifica el codi]

La sala del tribunal (d'esquerra a dreta: els acusats, els seus advocats, secretaris judicials, fiscals i, finalment, el Tribunal).

Van ser descobertes, majoritàriament pels nord-americans durant el seu avanç. No obstant això, algunes parts van seguir camins diferents, com el diari de Hans Frank, remès per l'autor als seus guàrdies. El bolcament de totes aquestes proves, o sigui, milers de documents al sumari del procés tammbé revelarà secrets diplomàtics i militars.[46]. Els documents foren fotocopiats pels documentalistes, i després van tornar a la potència a la qual pertanyien; una de les còpies serà considerada com a original al procés.[47]

Testimoniatges[modifica | modifica el codi]

En deu mesos es van sentir 94 testimonis : 61 per part de l'acusació i 33 per part de la defensa, entre els quals Percy Ernst Schramm, futur historiador alemany. La major part d'ells només foren interrogats per confirmar els elements citats en els documents produïts. Destaca especialment el cas d'Anton Kaindl, darrer comandant del Camp de concentració de Sachsenhausen, que va declarar tres cops el juny i juliol de 1946. Al cap de quatre mesos del procés, el primer acusat va prendre finalment la paraula, en tant que testimoni del seu propi procés : fou Göring, que va declarar durant vuit dies. Aquest testimoniatge dels acusats es deriva també d'una particularitat del dret anglosaxó.[48].

Acusació[modifica | modifica el codi]

Robert Jackson adreçant-se al tribunal.

El 21 de novembre, els acusats havien de decidir si es declaraven culpables o no. El jutge interrogà els acusats un a un; sota diverses formes, tots respongueren el mateix: « nicht schuldig » (no culpable). Després es va presentar la requisitòria per part del fiscal Jackson[49]Als acusats no se'ls va autoritzar de fer altres declaracions en aquest moment del procés.

Requisitòria[50][modifica | modifica el codi]

Aquí reprèn les grans línies dels crims imputats als acusats: abans de la guerra, la presa del poder, la supressió de les llibertats, la persecució religiosa, i els crims contra els jueus; durant el conflicte, l'assassinat de presoners i ostatges, el pillatge d'obres d'art, el treball forçat ...

Jackson situa la gerra d'agressió, i per tant els crims contra la pau, au centre de la seva requisitòria, i li « la civilització », entitat supranacional, imperfecta, però que demana als jutges de posar el dret al servei de la pau.[51]

Conspiració[modifica | modifica el codi]

El coronel Frank B. Wallis, fiscal adjunt estatunidenc, presenta les argumentacions quant a la primera acusació el 22 de novembre. Aquestes haurien de provar, segons ell :

  • els objectius del partit nazi, com ara la conquesta d'un Lebensraum (espai vital),
  • les méthodes illégales employées par le parti nazi pour atteindre ses objectifs,
  • els temes i mètides de la propaganda nazi utilitzats per a l'ascens al poder,
  • la presa de tot el poder a Alemanya, l'esclafament de l'oposició i la preparació psicològica de la població envers la guerra d'agressió.[52].

Wallis va proporcionar, doncs, arguments que presentaven les doctrines del partit nazi, el fracassat putsch, la presa del poder de Hitler, les violacions del tractat de Versalles, la creació de camps de concentració el 1933, la Nit dels Ganivets Llargs, la persecució dels jueus, la presa de control de l'educació de la joventut. No obstant això, per als jutges la definició de « conspiració » era massa vaga. Segons la sentència, només hi havia conspiració « si hi havia plants particulars de guerra ».[53]

El primer i principal document que provava realment la conspiració era el memoràndum Hoßbach, presentat el 26 de novembre.[54] Les notes prises par Hossbach durant una reunió entre Hitler i els seus principals ministres et comandants en cap, el 1937, provaven que s'havia previst un conflicte amb França i el Regne Unit, amb, en tots els casos possibles, una annexió per part d'Alemanya d'Àustria i de Txecoslovàquia.

Tres dels participants a la reunió estaven presents al banc dels acusats (Göring, Raeder i Neurath), però els altres acusats van negar haver-ne sentit a parlar. Les reaccions que revela el psicòleg Gilbert són bastant sorprenents: Fritzsche parla de « canviar de posició en l'acte de processament », i per tant declarar-se culpable. Només Göring trobava l’acusació absolutament fora de propòsit : per a ell, els Estats Units s'havien apoderat de Califòrnia i Texas utilitzant els mètodes que condemnaven en aquell judici.[55]

Ewin Lahousen testimoniant al procés de l'Alt Comandament militar.

Els preparatius de la invasió de Txecoslovàquia, de Polònia i de l'URSS foren igualment examinats el mateix dia. El 22 d'agost de 1939, Hitler exposà als seus fidels més propers perquè calia esclafar Polònia. El primer testimoni de l'acusació, el general Erwin Lahousen, adjunt de l'almirall Wilhelm Canaris a l’Abwehr, va explicar com la seva organització havia rebut la missió de proporcionar equipaments i documents polonesos a soldats encarregats d'atacar l'estació de ràdio de Gleiwitz, casus belli utilitzat per Hitler per llançar l'ofensiva contra Polònia. El memoràndum del 2 de maig de 1941 relatiu a l’URSS, trobats en els arxius de l’OKW, explicava que la continuació de la guerra depenia dels subministraments d'aliments que els alemanys poguessin sostreure de Rússia durant « el tercer any de guerra ». Aquest memoràndum precisa que si els alemanys arriben a llurs fins, en « resultarà la fam i la mort de milions de persones »[56]Fins i tot l'entrada en guerra del Japó fou l'objecte d'una conferència entre Hitler i l’ambaixador del Japó, el 4 d'abril de 1941, en presència de Ribbentrop[57]

Els acusats discutint entre dues audiències. D'esquerra a dreta, Jodl, Hess, Seyss-Inquart, Frank, Papen, Frick i Speer.

Tornant cap enrere, el 29 de novembre, l'acusació dels Estats Units, encapçalada pel Sr. Alderman, reprèn els esdeveniments principalsa a l’Anschluss. Les pressions de Hitler et dels nazis austríacs sobre el president austríac, Wilhelm Miklas, i el seu canceller, Kurt von Schuschnigg, havien de conduir a la nominació al càrrec de canceller de Seyss-Inquart. A la sala, la presència de Schluschnigg, que tot just acabava de sortir de Dachau, sorprengué els periodistes.[58] : l’ex-canceller, darrer testimoni directe de les amenaces de Hitler en contra seu, no fou escoltat pel tribunal. Per contra, Alderman llegí les retranscriptcions de les converses telefòniques de Göring amb Seyss-Inquart i Ribbentrop.[Note 4]. D'entrada va llegir les amenaces que Seyss-Inquart s'havia compromès a transmetre a Miklas l'11 de març de [[1938}}, que no conduïren a cap resultat: el president, malgrat la seva acceptació de la dimissió de Schuschnigg, refusà de nomenar Seyss-Inquart canceller. A les 20 h, Miklas encara no havia cedit ; Göring va donar el mateix el poder a Seyss-Inquart, així com la garantia que les seves tropes marxarien sobre Viena. Després de l'entrada de les tropes alemanyes a Àustria, el 13 de març de 1938, Göring va trucar Ribbentrop : la lectura de l’enregistrament de llur conversa telefònica entre Viena i l'ambaixada alemanya de Londres dóna una idea del triomfalisme dels dos homes. Ambdós es van posar a riure en escoltar la seva antiga conversa.[59]

Potser per trencar aquest hilaritat inoportuna, es va projectar una pel·lícula sobre els camps de concentració, edició de documents filmats per les autoritats britàniques i nord-americanes en l'obertura dels camps. Extractes de la pel·lícula ja s'havien presentat als reclusos de Bad Mondorf; pocs la veien per primer cop. Però per al tribunal, els advocats i la resta de les persones assistents, fou un descobriment. Hi havia un projector orientat sobre el banc dels acusats: la llum atenuada permetia de veure bé els rostres mentre la resta de la sala estava submergida en la foscor per a la projecció; aquesta il·luminació no impedia als inculpats de veure el documental. Al final de la pel·lícula, els acusats que estigueren inquiets de diferents maneres durant la projecció, estaven aparentment profundament commocionats. Hess es mostrava incrèdul, Göring va perdre el seu aplom, Frank s’enfonsà en sanglots. Streicher i Fritzsche discutien : Fritzsche, que no havia vist la pel·lícula, no creia pas, com Streicher, que les massacres només haguessin tingut al final de la guerra.[60]

Crims contra la pau[modifica | modifica el codi]

Països signataris del pacte Briand-Kellogg.

Lord Shawcross presentà les peces d'aquesta segona acusació, i tractà de demostrar, després d Jackson, que la llei ja no estava del costat més fort. Segons ell, aquest procés no es basava en nous principis. En la seva acusació, digué que si iniciar una guerra és un crim, la gent, en base a aquesta decisió, són responsables de les accions següents. Es manifestà contrari a les principals crítiques de la prova, és a dir, que es tractava d'una justícia dels vencedors i una jurisdicció retroactiva. Per a ell, el tribunal de primera instància, que estableix la Carta i l'Estatut, s'havia basat en les dades preexistents del dret internacional. Shawcross examinà diversos tractats que havien tractat d'oposar l'arbitratge de les nacions a la guerra.[61].

Va assenyalar per a la seva argumentació els textos de la 6a conferència panamericana de 1928, i els del pacte Briand-Kellogg. Durant la conferència, una resolució afirma : « La guerra d’agressió constitueix un crim contra l'espècie humana […] tota agressió és il•lícita i com a tal es declara prohibida ». El pacte és un tractat general de renúncia a la guerra, signat el 1929 per més de seixanta nacions, entre les quals Alemanya. Shawcross demostrà tot seguit que Hitler, des de la seva arribada al poder, no respectà cap dels acords internacionals presos per Alemanya, per arribar a desencadenar la guerra[62]El fiscal general evocà igualment les invasions de Noruega, Luxemburg, Bèlgica, els Països Baixos i França.

Crims de guerra i crims contra la humanitat[modifica | modifica el codi]

L’acusació francesa detallà els crims per a Europa Occidental ; l’acusació russa féu el mateix per a Europa Oriental. Crims de guerra i crims contra la humanitat no van ser separats a les requisitòries.[63].

Si bé la majoria dels crims reprotxats estaven previstos per la convenció de Ginebra, s'hi va afegir un crim particular, evocat per primer cop: el « Jurament de fidelitat i germanització dels territoris ocupats ».[64]No tots els acusats van ser inculpats de crims de guerra: Papen, Schacht, Schirach i Streicher hi escaparen.

Europa Occidental[modifica | modifica el codi]

El 17 de gener de 1946, François de Menthon va prendre la paraula en nom de l'acusació francesa. Volia posar en relació els crims organitzats, i la doctrina que els va fer néixer: el racisme. Evocà les deportacions en el marc del servei de treball obligatori, el pillatge econòmic, els crims contra les persones, lligats segons ell a una política d'extermini. Les seves xifres, sobreestimades, mencionen la deportació de 250.000 francesos, dels quan 35.000 sobrevisqueren. Finalment, els crims contra els presoners de guerra, els resistents i les ciutats màrtirs conclogueren la seva requisitòria, després de la qual va marxar de Nuremberg.[65]

Els seus ajudants, entre els quals Edgar Faure al capdavant, enumeraren a continuació, durant una setmana, pillatges i espolis, en els quals Göring ocupà un lloc bastant particular.[66]

  • Els crims contra les persones

Aquests van ser exposats el 24 de gener per Charles Dubost, que va presentar els testimoniatges relatius a les execucions, recollits pel Servei de crims de guerra, depenent del ministeri francès de Justícia.[67]

Francesc Boix, testimoniant als Judicis de Dachau.

Féu citar els testimonis sorgits de la deportació : Maurice Lampe i Francesc Boix de Mauthausen-Gusen, Marie-Claude Vaillant-Couturier d’Auschwitz. Aquesta última, a més de la seva experiència de resistència i de deportada, aportà un testimoniatge directe sobre l'eliminiació dels jueus a les cambres de gas.[68]Dubost la interrogà igualment sobre el seu trasllat a Ravensbrück. En demanar el president Lawrence demandant quin era l'interès de parlar d'un altre camp de concentració, Dubost diferencià Auschwitz, camp d'extermini, i Ravensbrück, camp de treball. A Ravensbrück, els interns treballaven fins que els sobrevenia la mort; a Auschwitz, les víctimes simplement eren exterminades. Però el paper d’Auschwitz en l'eradicació dels jueus no aparegué llavors en el procés; cap jueu superviven no seria escoltat, d'altra banda.[69]. Hans Marx, substitut de l’advocat de les SS, Babel, llavors absent, se sorprenia de la bona salut de què en gaudia en aparència el testimoni després d'haver passats tantes proves.[70]Va tractar a continuació de contrarestar les xifres relatives a la massacre dels jueus d'Hongria. Segons el testimoni, 700.000 d'ells van ser deportats a Auschwitz, quan la Gestapo només en va comptar 350.000[Note 5]Paradoxalment, un dels acusats, Fritzsche, semblava alegrar-se « de l'espectacle que oferia un advocat de la defensa ajudant l'acusació » i va considerar que la rèplica de Vaillant-Couturier « Jo no discutiria pas amb la Gestapo » era « la resposta correcta i una resposta intel·ligent.[71] »

Altres deportats, de camps diferents (Buchenwald, Rava Ruska, Dora) també van ser cridats a l'estrada. El president Lawrence, cansat d'aquestes repeticions, demanà a Dubost de centrar aquests testimoniatges en aspectes diferents. Dubost va dir que estava tractant de provar que tots els camps estaven sotmesos al mateix règim, i per tant el mateix procés aplicat implicava la culpabilitat dels acusats. Però aquesta argumentació, eixida del que Faure anomenava « la mecànica intel·lectual dels juristes anglosaxons », no fou presa en consideració : per al president la prova que tots els camps eren els mateixos no va ser aportada.[72]

La germanització fou definida per Edgar Faure davant el tribunal com "la imposició, als habitants dels territoris ocupats, de les normes de vida social i política, tal com els nazis les havien definides segons llur doctrina i per a llur benefici." Faure presentà dos documents relatius a la germanització dels territoris ocupats d'Occident: l'annexió de Luxemburg i Noruega pel Reich, la incorporació d'Alsàcia-Lorena, i la creació d'un estat autònom bretó. Emil Reuter, president de la Cambra de Diputats de Luxemburg, parlà així de la germanització del seu país; Léon van der Essen, professor de la Universitat de Lovaina descrigué el mateix procés a Bèlgica així com les massacres a les Ardenes durant la contraofensiva de novembre-desembre de 1944.[73]

Jodl i Keitel dinant durant la seva detenció.

Constant Quatre, substitut del fiscal, acabà l'exposició de l'acusació francesa tot inculpant Keitel et Jodl. Les represàlies col·lectives, exercides per l'exèrcit alemany en tots els països ocupats, foren especialment organitzades a rel del Decret Nacht und Nebel (Nit i boira), signat per Keitel el 7 de desembre de 1941. Aquest enduriment de la repressió havia de permetre reduir la importància de les tropes d'ocupació a l'Oest.[Note 6] · [74]Fora del tribunal, durant una conversa amb el psicòleg Gustave Gilbert, Keitel afirmà estar penedit del decret Nacht und Nebel, però es lamentava sobretot que se li reprotxés un sistema volgut per Himmler; més en general, Keitel considerava que en realitat no havia tingut cap funció de comandament.[75]Quatre es va concentrar tot seguit en Jodl, al qual considerava responsable de nombroses massacres, entre les quals a França les de Maillé, Saint-Dié-des-Vosges, Vassieux-en-Vercors i Orador de Glana.[76]

Europa oriental[modifica | modifica el codi]

El fiscal soviètic Rudenko prengué la paraula el 8 de febrer de 1946 per demanar justícia en nom de tots els morts del poble eslau, víctima d’« extermini en massa ». Parla`especialment dels presoners soviètics, víctimes de greus abusos: d'un total de 5 milions de presoners, 3 milions varen morir de fam, foren víctimes del fred o van ser afusellats. Si bé és cert que al camp de concentració de Sachsenhausen, on van ser deportats nombrosos presoners de guerra soviètics, les execucions no atenyeren el nivell de les produïdes als camps d'extermini, « l'objectiu i el mètode eren els mateixos.[77]»

Erwin Lahousen, l’assistent de Canaris, ja havia comentat en el seu testimoni la decisió d'extermini selectiu dels presoners de guerra soviètics. La decisió, presa en una conferència el juliol de 1941, consistia, d'una banda, en l'execució de tots els comissaris polítics soviètics, i de l'altra en l'execució de tot bolxevic convençut. Lahousen també havia mencionat l'acció dels Einsatzkommandos, encarregats de la tria dels personers.[78]Però el primer testimoni cridat per l'acusació russa l'11 de febrer fou tota una sorpresa: es tractava de Friedrich Paulus.

Gilbert conversa amb els acusats durant un recés de la sessió.

El vençut de Stalingrad, l’autor el mes d'agost de 1944 d’una crida al poble alemany contra Hitler, acaba de testimoniar contra Göring, Keitel i Jodl. Els va implicar en els projectes de guerra d'agressió.[79]La reacció dels acusats comportà una suspensió de la sessió del judici: Göring es va posar a cridar durant la vista, demanant a Paulus de retre comptes. Després de Gilbert, Keitel i Dönitz llançaren recriminacions contra Paulus. Segons ells, la seva presa de posició contra Hitler era una hipocresia, i la crida que llançà fou la causa de nombroses desercions, que al seu torn costaren la vida a nombrosos civils.[80]

Fins al 13 de febrer, l'acusació soviètica estigué parlant de violacions del dret de guerra envers els presoners, per veu del coronel Pokrovski ; una de les que es va comentar fou la massacre de Katin.

El fiscal Jackson i el fiscal adjunt Pokrovski.
Descobriment de la fossa comuna de Katin

Per bé que Churchill i Roosevelt haguessin estat advertits el 1943 i 1944 que la massacre de Katin havia estat comesa pels soviètics[81] · [Note 7]fou presentat en l'acta d'acusació després d'una exigència dels representants de l'URSS.[82] L’acta d’acusació féu referència, doncs, als « 11.000 oficials polonesos presoners de guerra […] assassinats al bosc de Katin prop de Smolensk.[83] » Dues comissions d’investigació, una internacional demanda pels aliats a principis del 1943, i altra soviètica a finals del 1943, havien arribat a conclusions contràries: per a la primera, els crims es remuntaven al 1940 i havien estat perpetrats pels soviètics, mentre que per a la segona els crims havien estat comesos pels alemanys el 1941.[84]

Per a Pokrovski, només s'havien de tenir en compte les conclusions de la comissió soviètica i s'establia la culpabilitat alemanya.[85]

Durant la sessió del 8 de març de 1946, l'advocat de Göring, Stahmer, refutà l'acusació i demanà de sentir el testimoniatge d'oficials del 537è batalló de pioners acusats d'haver comès la massacre, i d'un membre de la comissió d'investigació internacional duta a terme pels alemanys, François Naville, professor de medicina legal a Ginebra. Aquesta demanda suscità la còlera de Rudenko i Pokrovski, que amenaçaren clarament de retardar els debats, durant jornades senceres i fou seguida per un llarg debat procedimental i per setmanes de negociacions entre la defensa, el secretariat del president del tribunal i els jutges soviètics.[86]

El tribunal finalment va prendre la decisió d'escoltar tres testimonis de la defensa i tres de l'acusació; els debats sobre Katin es reprengueren l'1 de juliol de 1946, amb la declaració, com a testimoni de la defensa, del coronel Friedrich Ahrens, que comandava el regiment acusat per la comissió soviètica, seguit per altres dos oficials. Durant el seu interrogatori per part del coronel Smirnov, Ahrens mantingué la seva versió, sense contradir-se ni deixar-se intimidar. Per part de la defensa comparegueren tot seguit un dels experts de la comissió d'investigació soviètica, el professor Prosorovsk, alcalde de Smolensk durant l'ocupació, el professor Bazilevski, i un dels membres de la comissió internacional duta a terme pels alemanys, el professor búlgar Markov, capturat pels russos. Sense sorpresa, les versions dels testimonis de la defensa i de l'acusació confirmaren la tesi de la part que les va fer citar.[86]

Després de dos dies de debats que es clogueren amb un últim enfrontament entre l'advocat defensor i el fiscal soviètic, l'examen de la massacre de Katin va acabar sense una conclusió real. "La culpabilitat dels soviètics no va ser establerta, ni la dels alemanys. No obstant això Katin desaparegué simplement el judici, el que constitueix una mena d'admissió tàcita de la culpabilitat soviètica.[87] »

En mar[modifica | modifica el codi]
Petrolier aliat torpedinat a l'Atlàntic.

Hi havia dos almiralls asseguts al banc dels acusats : Raeder i Dönitz. Tenien com a advocat Otto Kranzbühler, gran especialista en dret marítim. Eren militars, com Jodl i Keitel, però gaudien d'una major simpatia que aquests últims per part de llurs equivalents aliats.[88]El primer fou comandant en cap de la Kriegsmarine fins al 1943 ; el segon, abans de succeir-lo, fou el principal organitzador de la guerra submarina alemanya.

Els almiralls van ser acusats d'haver enfonsat vaixells mercants aliats o neutrals, i després d'haver donat l'ordre de no rescatar els supervivents o fins i tot acabar amb ells. Aquestes incriminacions, que van ser presentades per l'acusació britànica, però, es qualificaven pels fets, com el rescat de la tripulació del Laconia[89]Kranzbühler volia demostrar que les ordres donades pels seus clients eren idèntiques a les de llurs homòlegs aliats, utilitzant l'adagi tu quoque, prohibit per l'estatut del tribunal. Va demanar, per recolzar la seva demostració, de fer declarar Chester Nimitz, gran almirall de la Flota dels Estats Units. El fiscal Maxwell Fyfe s’hi oposà : l’advocat no va poder demostrar que els aliats haguessin comès els mateixos crims que els seus clients, perquè l'estatut del tribunal li ho prohibia.[89] Kranzbühler replicà que no es tractava d'això, sinó de mostrar que la interpretació del dret internacional fou la mateixa per a tots els bel·ligerants; no podia dons, haver-hi delicte, per una banda i per l'altra.[90]Després de moltes discussions legals, el jutge estatunidenc Biddle acceptà la sol·licitud. El 2 de juliol, es van llegir al tribunal les preguntes i respostes de l'interrogatori a Nimitz. Nimitz va confirmar punt per punt que havia donat les mateixes ordres que les reprotxades a Doenitz i Raeder.[91]A més, 67 comandants de submarins sota custòdia van signar una petició que contestava l'acusació d'haver disparat als nàufrags i la feren arribar a Nuremberg.[92]Aquest càrrec només va comportar finalment una condemna de Doenitz a a deu anys de presó.

Genocidi jueu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Holocaust

Si bé els crims perpetrats contra els jueus van estar presents a la requisitòria de Jackson[93]i inclosos en els crims contra la humanitat, cap dels fiscals en particular no s'encarregaria de la seva presentació. La qualificació de genocidi omés es va dur a terme després dels fets[Note 8]Cadascú en el seu torn, els fiscals estatunidencs, francesos i russos prendrien la paraula per tal de presentar aquests crims.

Els crims contra la humanitat i la xoà van ser abordats per primer cop el 29 de novembre de 1945, durant la projecció d'un documental amb les imatges rodades després de l'alliberament dels camps de concentració i d'extermini per les tropes aliades.[94]Aquest film va causar una forta impressió sobre totes les persones presents, inclosos els acusats.

« Crispats, perduts, incrèduls o trencats, deu rostres, i darrere d'ells, els altres deu, fantàstiques rengleres que emergien de les tenebres, s'estenien com magnetitzades cap a la paret del fons. [...] Llavors Göring, virrei del Tercer Reich, serrà les seves mandíbules lívides com si les volgués trencar. El comandant en cap Keitel [...] es va cobrir els ulls amb una mà tremolosa. Un rictus de por abjecte distorsionà la fesomia de Streicher [...] Ribbentrop humitejà amb la seva llengua els seus llavis ressecs. Un rubor fosc va cobrir les galtes de Papen [...] Frank, que havia delmat Polònia, s'esfondrà en sanglots. »
Joseph Kessel[95]

El 3 de gener de 1946, l’acusació estatunidenca féu aparèixer dos testimonis: Otto Ohlendorf i Dieter Wisliceny. Ohlendorf, antic cap de l’Einsatzgruppe D, va explicar les activitats dels Einsatzgruppen, destacaments de la Sipo, al Front Oriental. Llurs subdivisions, els Einsatzkommandos, estaven afectats a les unitats de cada exèrcit, i encarregats de l'eliminació dels jueus i dels comissaris polítics soviètics. Sobre aquestes eliminacions, Himmler havia declarat als caps dels Einsatzkommandos i dels Einsatzgruppen que llur responsabilitat no estaria compromesa, i que el Führer i el mateix assumirien les conseqüències d'aquests actes.[96]Ohlendorf esclarí igualment al tribunal els estrets lligams entre aquests grups i l'exèrcit regular, en especial pel que fa al XI exèrcit del qual s'havia separat el seu grup. Interrogat sobre el nombre de les seves víctimes, Ohlendorf estimà que l’Einsatzgruppe D havia fet, entre el juny de 1941 i el juny de 1942, 90.000 víctimes, inclosos dones i nens.[97]Si bé al principi tots els jueus eren afusellats, ben aviat ja només s'afusellà els homes, i els nens i les dones foren eliminats als gaswagen.

Dieter Wisliceny, membre del SD des del 1934 i persona propera a Adolf Eichmann, explicà com aquest últim es va ocupar de l'anomenada « qüestió jueva » per al RSHA : emigració, concentració, extermini. El testimoni declarà com Eichmann, sota les ordres directes de Himmler i de Hitler, feia desaparèixer els jueus. Segons les estimacions tant d’Eichmann com de Wisliceny, entre quatre i cinc milions de jueus foren exterminats gràcies al treball d’Eichmann.[98]Aquest, llavors il·localitzable i suposadament mort, adquirí així una fama important quan era gairebé desconegut abans del judici. Eichmann, detingut sota una identitat falsa pels nord-americans, s'escapà després d'assabentar-se de la seva implicació el procés.[99]No fou fins al 1960 quan finalment va ser detingut i jutjat a Jerusalem.[100]

Rudolf Höß testimoni de càrrec durant el procés de Nüremberg

Aquests dos testimoniatges foren seguits i completats pel de Rudolf Höß, primer comandant del camp de concentració i d'extermini d’Auschwitz. Va declarar davant el tribunal el matí del 15 de novembre de 1946, després d'haver fet dues declaracions a Minden, el dies 14 de març i 5 d'abril. De fet fou cridat per la defensa, precisament Kauffmann, l’advocat de Kaltenbrunner, que volia dissociar el seu client de la solució final. Höß explicà llavors com Himmler li transmetia les ordres del Führer, que eren que la SS havia d'eradicar el poble jueu, i que Auschwitz era l'indret més propici per fer-ho.[101]Mais Höß no féu diferència entre el camp de concentració d’Auschwitz, que existia des del 1940, i el camp d'extermini de Birkenau construït a partir de 1941; no féu cap mena de distinció en el seu testimoniatge entre els camps creats abans i després de la guerra.

Alfred Rosenberg en la seva cel·la.

Durant la seva declaració, Höß va explicar la construcció de Birkenau, el mètodes de gasejat pel zyklon B, i estimà en 2.500.000[Note 9]el nombre de persones que van morir a les cambres de gas del complex.[102]Va acusar Himmler i Eichmann, que sabien tots dos el que passava a Auschwitz i que l'havien isitat, tot descartant la idea que Kaltenbrunner hagués rebut ordres on li demanaven d'assassinar els interns de Dachau i dels altres dos camps amb bombes o amb verí-[103]

Durant el dinar posterior, Dönitz i Göring denunciaren el fet que Höß no fos un prussià, com ells, sinó un alemany del Sud ; un prussià mai no hauria comès aquests actes. Frank confià a Gilbert que era « el moment vergonyós de tot el procés. […] És allò del que se'n parlarà dins de mil anys ». Rosenberg, que havia de prestar declaració després del migdia, declarà li costaria de defensar la seva filosofia després d'aquest testimoniatge.[104]

Schacht testimoniant.

Les reaccions dels acusats segons Gilbert foren inequívoques: Schacht declarà que ell mai no hauria pogut fer, com Ohlendorf, assassinar 90.000 persones, que s'hi hauria resistit-[99]Ribbentrop reconegué que reconnaît que « la nostra culpabilitat com a alemanys en les atrocitats i les persecucions dels jueus és tan enorme que hom es queda mut: no existeix cap mitjà de defensa, cap explicació ». Pel que fa a Göring, recordà el Führerstaat, l’Estat dirigit per un sol cap, al qual cadascú obeïa cegament; afirmà que cap d'ells no podia ser considerat responsable del que Hitler, Himmler, Bormann, Goebbels i Heydrich havien dut a terme.[105]

Quan Edgar Faure va presentar els crims contra la humanitat a Europa Occidental, es va aprofitar de l'ajut aportat pel Centre de documentation juive contemporaine ; Léon Poliakov, que hi treballava, va aplegar també « un grapat de documents inèdits » relatius a la persecució dels jueus de França[106]Així, Faure, en la seva presentació, va mostrar que tots els organismes del Tercer Reich havien participat en aquests crims. Encara més, va demostrar que « existeix, en tot servei estàtic jerarquitzat, un circuit continu d'autoritat que és, al mateix temps, un circuit continu de de la responsabilitat.[107] » El raonament de Faure negava l'argumentació dels que, com Göring, voldrien que elFührerstaat els hagués exonerat de tota responsabilitat personal. Faure explicà que el poder, per la seva acció legislativa, i la policia, per la seva acció executiva, van contribuir a separar els jueus de la resta de la població, per tal d'eliminar-los tot seguit, després d'haver preparat psicològicament les poblacions quant a les persecucions i la seva justícia. Va citar especialment d'un futur inculpat, Klaus Barbie, sobre la deportació dels nens d'Izieu-[108]La seva exposició es fonamentà únicament en els documents alemanys: no va cridar a l'estrada cap víctima.

Faure va acusar, en la seva presentació, l’Estat francès, i va esmentar en la seva presentació les lleis antijueves creades i aplicades pel règim de Vichy. Va evocar especialment la creació del Commissariat général aux questions juives, així com la demanda de Pierre Laval, llavors president del consell, de fer deportar els infants jueus de menys de 16 anys.[109]La major part dels jueus de França seria deportada a Auschwitz, com ja va quedar descrit per Marie-Claude Vaillant Couturier. Però el paper d’Auschwitz en el genocidi només es posaria en evidència durant el testimoniatge de Rudolf Höß.

Hans Frank durant la seva detenció

Els guetos de l’Est, llur organització, llur evacuació, i l'eliminació de llurs poblacions a Chełmno, Belzec, Treblinka, Sobibor i d'altres, són el darrer aspecte del genocidi presentat al procés. L'evacuació en dos temps (300.000) el 1942, les 60.000 restants l'abril del 1943) del de Varsòvia, especialment, fou la qüestió central d'una sèrie de documents que es van presentar al tribunal. Després de la primera evacuació, el « barri jueu » va ser transformat en camp de treball per als jueus restants; dues petites organitzacions haurien de transformar la segona evacuació en una veritable batalla, que el general Stroop, responsable de l’operació, presentaria com un èxit complet en el seu informe, completat amb una sèrie de fotografies.[110]Aquests informe fou un dels pilars de la presentació de la liquidació dels guetos; l'altre fou el diari íntim de Frank, remès voluntàriament per l'acusat i llegit a Nuremberg. Aquest diari aclaparà l'acusat, que va declarar el 18 d'abril que « mil anys passaran i aquesta culpa d'Alemanya no serà mai esborrada… »[111]

Amb l'excepció de Frank, tots els altres acusats declararen el seu desconeixement de les persecucions. Deploraren les exaccions, però es tractava per a ells d'una política d'emigració i no d'extermini. El Dr. Thoma, advocat de Rossenberg, tractà fins i tot de defensar el punt de vista doctrinal del seu client, desconeixedor segons ell de l'extermini: fer-lo responsable de les persecucions seria « fer Rousseau i Mirabeau responsables de les atrocitats comeses més tard per la Revolució Francesa[112] ».

Organitzacions[modifica | modifica el codi]

Malgrat els articles 9 et 10 dels acords de Londres, l'acusació de les organitzacions plantejava encara dos problemes. En primer lloc, aquestes organitzacions eren bastant heterogènies: cap no s'assemblava a les altres, ni per la seva mida ni pel seu funcionament, i tenien pocs lligams entre elles, la qual cosa implicava que llurs casos havien de ser examinats de manera separada. En segon lloc, el tribunal es negava a pronunciar condemnes que impliquessin una responsabilitat col·lectiva, fos quina fos.[113]

Per sortir de l'impàs, els dies 28 de febrer i 1 de març de 1946, els jutges demanaren d'escoltar el punt de vista de l'acusació i de la defensa sobre aquests articles. Els jutges decidiren de permetre a la defensa cercar els seus testimonis en els camps de presoners, i demanaren a una comissió d'examinar els testimoniatges recollits. Aquesta comissió ben aviat es veié aclaparada per les respostes: 136.213 declaracions a favor de les SS, 38.000 signades per 155.000 persones a favor dels caps polítics i 22.000 per als altres grups.[114]

  • El cos dels caps polítics del partit nazi

Robert Servatius, avocat de Sauckel, est aussi l’avocat des responsables du parti nazi ; il prend la parole le 30 juillet. Insistant sur l’organisation pyramidale du parti et ses disparités régionales, il fait appel à des témoins représentatifs de chaque niveau de pouvoir, afin de mettre en évidence la répartition de la responsabilité en fonction de la place dans la hiérarchie. Le 22 août, dans sa plaidoirie, il essaie de démontrer que la plupart des accusations ne constituent pas des crimes de guerre et ne relèvent donc pas de la compétence du tribunal. Comme les autres avocats le feront ensuite, il remet en cause la validité d’une condamnation pour « affiliation ». Si l’accusation a estimé à Plantilla:Unité le nombre de responsables du parti, Servatius, sans exonérer les principaux dirigeants de leur responsabilité, met en doute la responsabilité de la totalité des personnes poursuivies par l'accusation[115].

  • La SS

Le Plantilla:Dr. Pelckmann, avocat de la SS, doit faire face à une tâche quasiment insurmontable. Il fait appel à un témoin qui a été désigné par Himmler pour enquêter sur une affaire de corruption au sein d’un camp de concentration, le juriste Morgen. Morgen, qui a visité au cours de son enquête, en 1942, plusieurs camps de concentration, affirme lors de son témoignage que ces camps étaient bien tenus, comportaient pelouses et fleurs, que l’alimentation des détenus était satisfaisante et qu'y étaient organisées des concours sportifs, séances de cinéma et music-hall, des bibliothèques[116]... Morgen déclare également qu’ayant appris l’existence d’un autre genre de camp près de Lublin, il s’y rendra et s’entretiendra avec son commandant, Christian Wirth. D'après le témoin, celui-ci, ainsi que tous ceux qui commandent en 1942 les premiers camps d'extermini, com Chełmno i Sobibor, ne sont pas membres de la SS, mais proviennent du programa d'eutanàsia dels anys 1940-1941, et font partie de la chancellerie du Reich[117]la qual és inexacta[Note 10].

  • La Gestapo

L’avocat Merkel a une tâche tout aussi difficile que Pelckmann. Le seul résultat de son travail est de démontrer que de nombreux membres de la Gestapo ne sont que des employés de bureau, et qu’il serait injuste de les assimiler au reste de l’organisation[118].

  • La SA

Els advocats Georg Böhm et Martin Löffer ont beaucoup moins de difficultés que leurs prédécesseurs : Hitler ayant dépossédé la SA de toute influence lors de la Nit dels Ganivets Llargs, ils n’ont plus qu’à démontrer, qu'après 1934, aucun membre de la SA n’a de responsabilité autre que dans des associations sportives et paramilitaires[118].

  • L’exèrcit
Telford Taylor adreçant-se al tribunal.

L'estat major general i l'alt comandament de les forces armades alemanyes sont défendues par le même avocat : le Dr Hans Latersner. Celui-ci axe sa démonstration sur les actes de résistance de l’armée allemande au pouvoir hitlérien, notamment l’atemptat del 20 de juliol de 1944. Il évoque les conjurés, notamment l’almirall Canaris, et appelle à la barre trois maréchaux écartés par le pouvoir : Walther von Brauchitsch, commandant en chef de l’armée de 1938 à 1941, Gerd von Rundstedt, et Erich von Manstein. Manstein affirme ignorer les atrocités commises par l’armée en Russie, ainsi que l’extermination des Juifs par les SS, mais son témoignage contredit celui d'Otto Ohlendorf. Quant au sort des juifs, Telford Taylor produit un document signé de la main du maréchal, qui appelle ses soldats à l’extermination du système judéo-bolchevique et à la punition des Juifs. Aussi son témoignage perd-il l'essentiel de sa crédibilité[119].

Defensa i actitud dels acusats[modifica | modifica el codi]

Les avocats des accusés ont deux axes possibles pour défendre leurs clients. Tout d’abord, procédure anglo-saxonne oblige, ils peuvent faire déposer leurs clients sous jurament. Mais ils peuvent également présenter des documents au tribunal. Là, celui-ci met certaines conditions à l’acceptation des pièces présentées.

Tout d’abord, toutes les pièces sont examinées à huis clos par le tribunal ; le président choisit celles qu’il admet et celles qu’il n’admet pas. De plus, certains sujets ne doivent pas être abordés dans l’enceinte : ni la remise en cause du traité de Versailles, ni l’entrée en guerre de l’URSS ne sont évoqués. Est taboue également la comparaison avec les Alliés (le tu quoque) : les avocats n’ont pas le droit de montrer que les vainqueurs ont pu commettre certaines actions criminelles semblables à celles des accusés (bombardements de populations civiles notamment).

Hermann Göring[modifica | modifica el codi]

Göring durant el procés.

Appelé à la barre pour sa déposition, Göring y restera huit jours, interrogé par son avocat Otto Stahmer, puis par Jackson. Durant six heures, Göring décrivit dans un dernier discours de propagande l’histoire du national-socialisme. Il séduisit l’auditoire avec l’intelligence cartésienne et le charme qu’il avait retrouvé après sa cure de désintoxication[120]. En affrontant Robert Jackson, et surtout en remportant en partie le duel, aux yeux du public et de la presse, Göring a retrouvé une bonne partie de sa combativité[121].

Son avocat appellera à témoigner, en faveur de l'accusé, Rudolf Diels, ancien dirigeant de la Gestapo de 1933 à 1934, protégé de Göring durant la Nit dels Ganivets Llargs et la répression qui suivit l'atemptat del 20 de juliol de 1944 contra Hitler.

Rudolf Hess[modifica | modifica el codi]

Hess durant el seu empresonament

L’avocat de Hess, Günther von Rohrscheidt, dépose une requête le 30 novembre : il pense que son client est incapable de se défendre, à cause de son amnèsia. Plusieurs psychiatres, des quatre nations alliées, passent à la barre pour donner leur avis sur l’incapacité de l’accusé. Seuls les experts médicaux soviétiques affirment qu’Hess est tout à fait normal, et qu’il simule. Les autres, sans le déclarer fou, pensent qu’il ne peut se défendre normalement. Lawrence donne alors la parole à Hess : celui-ci déclare que son amnésie était une tactique, et que seule sa concentration laisse à désirer. Il sera donc déclaré apte à se défendre, et la séance est levée[122]. Pourtant, après avoir changé d’avocat et engagé Alfred Seidl, qui défend aussi Hans Frank, il décide de ne pas se présenter à la barre, alors qu’il doit succéder à Göring comme témoin le 25 mars 1946. D’après le psychologue Gilbert, sa mémoire est réellement défaillante[123].

Albert Speer[modifica | modifica el codi]

Après Göring, l'accusé le plus marquant du procès est sans conteste Albert Speer. Il sera le seul à faire son autocritique et obtiendra du tribunal une clémence modérée. Son interrogatoire surprit la presse et l'ensemble du tribunal : jusqu'ici, tous les accusés avaient suivi les pas de Göring sans remettre en question le régime et Hitler. Speer, lui, assuma sa responsabilité.

Les procureurs lui reprochaient d'avoir exploité la main d'œuvre pendant ses fonctions de ministre de l'armement et de la production de guerre. Quand on lui demanda s'il souhaitait limiter sa responsabilité à son domaine technique, il refusa et déclara qu'il devait assumer d'autant plus que les autres accusés se dérobaient et que le chef du gouvernement allemand s'y était soustrait devant le monde entier et le peuple allemand[124].

Contraatacs[modifica | modifica el codi]

En ce qui concerne les crimes contre la paix, développés par Lord Shawcross, des points nébuleux avaient été laissés à l’écart : l’attitude conciliante des démocraties envers les violations des traités par Hitler[125], et la guerre d’agression à laquelle a participé un des Alliés : l’invasion de la Pologne par l’URSS.

Actitud de les democràcies[modifica | modifica el codi]

Le premier « problème » sera rapidement brandi par la défense, par les avocats de Schacht et de Neurath notamment. Celui de Schacht rappelle notamment les visites amicales des Britanniques à Berlin, après l’une des violations du traité de Versailles qui avait donné lieu à des réprimandes de pures formes. Il insiste sur le fait que les violations du traité n’ont donné lieu à aucune condamnation, et que des pactes, modifiant ses dispositions fondamentales, ont été conclus entre les anciens belligérants (comme le pacte maritime avec la Grande-Bretagne)[126]. Il va jusqu’à citer Churchill :

. 

De même, les Aliats de la Primera Guerra Mundial ne réagirent pas à l'Anschluss, pourtant prohibée dans les tractats de Versalles et de Saint-Germain-en-Laye, qui stipulaient qu'une union austro-allemande ne pouvait se faire sans l'accord de la SDN (la France s'était d'ailleurs opposée en 1931 au projet d'union douanière entre l'Allemagne et l'Autriche).

L’avocat de Neurath va plus loin, accusant le gouvernement français d’alors d’avoir voulu encercler l’Allemagne, en signant un projet d’assistance avec l’URSS[Note 11]Il précise également que l’opinion publique française ne voulut pas du projet, y voyant plus de risques de guerre que de possibilités de paix[127]. Ces avocats vont démontrer que les gouvernements anglais et français ont cédé face à Hitler, sur toutes ses exigences ; c’est, dit Casamayor, « l’accablement d’une paix évitée » qui pèse sur l’assistance. Les révélations de Keitel démontreront de même que l’inaction des troupes françaises et anglaises durant la campagne de Pologne a pesé sur son issue : face à eux, il n’y avait selon le maréchal « qu’un faible écran de troupes allemandes, et non une véritable défense[128] ». Ce qui ressort de ces révélations, d’après Casamayor, c’est que les démocraties occidentales voulaient se servir du nazisme comme d’une protection contre l’URSS[129]

Actitud de l’URSS[modifica | modifica el codi]
Carte contenue dans le protocole secret, signée par Ribbentrop et Staline.

D’après les avocats de la défense, si l’accusation de « complot » est retenue, elle doit l’être contre l’URSS également. Entre août 1939 et juin 1941, le pacte de no-agressió signat per Ribbentrop i Mólotov entretient une certaine complicité entre les deux futurs belligérants. Le pacte a été rendu public, et fait partie des pièces du procès, mais el seu protocol secret, qui prévoit l’attaque de la Pologne par l’URSS, n’est pas encore dévoilé. C’est le 25 mars 1946 que l’avocat de Hess, Afred Seidl, expose le protocole et son contenu. Il dépose, en pleine séance, un afidàvit du chef des services juridiques des Affaires étrangères, qui rédigea le pacte en son entièreté. Le juge Lawrence l’arrête : ce texte ne fait pas partie des pièces concernant Hess, la Cour ne l’a pas examinée. Seidl explique que ce texte n’est en sa possession que depuis peu. Lawrence demande alors aux procureurs s’ils ont des objections à l’utilisation du texte[130].

Le procureur soviétique s’oppose à cette utilisation : comme prévu par le Statut, il doit pouvoir examiner le texte avant de donner son accord, et annonce qu’il ne le connaît pas. Seidl demande alors la comparution de Mólotov, afin d’authentifier le document. Le président l’interrompt définitivement. Pourtant, le protocole secret réapparaît lors de l’interrogatoire de la secrétaire de Ribbentrop, témoin de la défense, le 28 mars. L’avocat de Ribbentrop lui fait exprimer sa connaissance d’un pacte secret. Encore une fois, Roudenko s’oppose à la mention de ce pacte : le témoin n’est qualifié que sur les questions de personnalité de l’accusé, et incompétent en politique étrangère. Le président du tribunal, notant que c’est la deuxième fois que les clauses secrètes du pacte sont évoquées, demande à Seidl s’il possède ou non une copie de celui-ci. En dehors de l’affidavit, l’avocat n’a rien : pour lui, les deux copies existantes du pacte sont à Moscou. L’une y est depuis la signature ; l’autre a été récupérée par l’Armée rouge dans les archives du ministère de Ribbentrop[131].

Le tribunal se retire pour statuer sur la recevabilité de ces questions. Les accusés se réjouissent face à cet embarras. Lorsque la Cour revient, Lawrence déclare que les questions concernant l’accord sont recevables. Ribbentrop, appelé à la barre, confirme le 28 mars et le Plantilla:1er avril, le contenu de l’accord : le partage de la Pologne avait été préparé par Hitler et Staline de concert. Même si la plaidoirie de Seidl, lue le 25 juillet 1947, est censurée par le tribunal dans les parties mettant en cause le rôle de l’URSS, la preuve est faite de la complicité de celle-ci dans la guerre d’agression. Le jugement du procès ne l’évoquera pourtant pas[132].

En espera del veredicte[modifica | modifica el codi]

Ribbentrop au procès

Le 31 août 1946, la radio diffuse les dernières déclarations des accusés. Dans Au cœur du Troisième Reich, Albert Speer décrit ces déclarations comme marquées par les neuf mois de débats[133] :

  • Göring, qui avait commencé le procès avec l’intention de se justifier, parla dans son allocution finale de graves crimes, tout en affirmant n'en avoir pas eu connaissance et il condamna les effroyables massacres qu'il prétendait ne pas arriver à comprendre ;
  • Keitel assura qu'il préférerait mourir plutôt que de se laisser impliquer une nouvelle fois dans de tels forfaits ;
  • Frank parla de la faute dont s'étaient chargés Hitler et le peuple allemand et avertit les incorrigibles de ne pas .  ;
  • Streicher condamna l'extermination des Juifs par Hitler ;
  • Funk parla de .  ;
  • Schacht se dit bouleversé par .  ;
  • Sauckel se déclara .  ;
  • Seyss-Inquart parla d' .  ;
  • Fritzsche déclara que . .

Mais tous se défendirent d'avoir eu part à ces événements. Göring déclara « devant Dieu et le peuple allemand », son innocence, et affirma avoir été guidé par son seul patriotisme. Des crimes qui ont été exposés durant le procès, aucun n’assume la responsabilité[134].

Devant Gilbert, Göring reconnaît néanmoins que Hitler a perdu la guerre des idées :

« Quand les Allemands apprendront tout ce qui a été révélé à ce procès, il ne sera pas nécessaire de le condamner ; il s’est condamné lui-même.[135] »

Ribbentrop demande à Gilbert d’intercéder pour qu’ils soient acquittés, afin qu’il puisse écrire le livre des erreurs du nazisme. Raeder espère une condamnation à mort plutôt que la prison à vie ; la plupart des autres détenus sont apathiques. Keitel est déprimé, et refuse de voir sa femme. Il ne va toutefois pas perdre son temps : à partir du 1

, il va écrire ses Mémoires sur la période 1933-1945. Il en terminera l'écriture le 10 octobre[136].

Deliberacions[modifica | modifica el codi]

Des huit juges (quatre titulaires et quatre suppléants), seuls les titulaires ont un droit de vote lors des délibérations, même si dans les discussions les suppléants sont écoutés de façon équitable. Les articles 4 et 29 du Statut précisent les modalités des prises de décisions, et du mode d’exécution des peines. Les prises de décisions se font à la majorité des votants, et en cas de partage égal des voix, celle du président (Lawrence) sera prépondérante. Pour l’exécution des peines, seul le Conseil de contrôle pour l’Allemagne pourra les exécuter, voire les modifier ou les réduire. Le Tribunal n’aura pas de droit de regard sur ce point, contrairement à ce que voudrait Donnedieu de Vabres[137].

Les juges américains Biddle et Parker

La première réunion a lieu le 27 juin 1946, avant la fin du procès, et 22 autres réunions suivront jusqu’à l’énoncé du verdict. Huit de ces réunions auront pour objet les questions juridiques et leur interprétation : l’une des principales est suscitée par Donnedieu de Vabres, qui remet en cause, par la présentation d’un mémorandum, l’accusation de « complot ». Pour lui, cette accusation est inconnue dans le droit autant international que continental. Mais pour les autres juges, cette discussion est oiseuse ; les Américains pensent que si le « complot » est écarté, les « crimes contre la paix » doivent l’être également. Le juge français s’incline, mais ne votera pour aucune condamnation de complot[138].

Autre question : comment exécuter les condamnés à mort ? Per penjament, mort humiliant, o per afusellament, la « mort del soldat » ? Si le juge soviétique est pour la première solution, le français propose que certains soient fusillés, par exemple les militaires, et que les autres soient pendus. Cette décision sera prise à la fin des délibérations sur les individus : alors que les Français souhaitent que Keitel et Jodl soient fusillés, Biddle ne plaide dans ce sens que pour Jodl. Finalement, la décision sera prise le 10 septembre : tous les condamnés seront pendus[139].

La plupart des condamnations font l'objet de discussions entre les quatre juges :

  • Göring est reconnu coupable de tous les chefs d’accusation par l’ensemble des juges (sauf pour complot par Donnedieu de Vabres). Le juge français vote la fusillade, les trois autres la pendaison.
  • Rudolf Hess est condamné à la prison à vie, après de longues tractations : le juge russe désirait la peine de mort, le juge français 20 ans de prison, les juges américain et anglais la prison à vie. Finalement, le juge russe changea de position, mais obtint toutefois que Hess soit inculpé des chefs d’accusations de crimes de guerre et de crimes contre l’humanité. Il ne sera pas toutefois condamné pour ceux-ci.
  • Ribbentrop, Keitel, Jodl et Rosenberg ont le même traitement que Göring : coupables sur l’ensemble des chefs d’accusation, et condamnés à mort. Là encore, Donnedieu de Vabres vote seul pour la fusillade de Keitel, pour la prison à vie à l’encontre de Rosenberg et de Jodl.
  • Kaltenbrunner et Frank sont reconnus coupables des deux derniers chefs d’accusation, mais pas du premier. Ils sont condamnés à mort ; Donnedieu de Vabres demande la prison à vie pour Frank.
  • Streicher est condamné à mort sans discussion.
  • Funk, malgré l’opposition du juge russe qui souhaite la mort, est condamné à la prison à vie, après avoir été reconnu coupable de trois des chefs d’accusation.
  • Speer est reconnu coupable des deux derniers chefs d’accusation, mais sa condamnation est l’objet de débats : Biddle et Nikitchenko votent la mort, Donnedieu de Vabres et Lawrence plaident pour 10 ans de prison. Biddle les rejoint sur 20 ans de prison.
  • Neurath est reconnu coupable de tous les chefs d’accusation, et est condamné à 15 ans de prison.
  • Seyss-Inquart est reconnu coupable des trois derniers chefs d’accusation et condamné à mort.
  • Schacht est un cas qui provoque un débat très contrasté : Lawrence souhaite l’acquittement, Donnedieu de Vabres 5 ans de prison, Biddle la prison à vie et Nikitchenko la mort. À la suite des acquittements de Papen et de Fritzsche, le juge français, suivi du juge américain, optent pour l’acquittement de Schacht, contre l'avis du juge soviétique.
  • Dönitz est défendu par le juge américain, qui ne veut pas qu’il soit condamné pour des actes que l’amiral Nimitz a lui-même ordonnés. Mais les Britanniques, depuis l’arrivée au pouvoir des travaillistes, sont désormais plus enclins à condamner des militaires. Lawrence et Nikitchenko sont d’accord sur 10 ans de prison, et sont rejoints par Donnedieu de Vabres. En revanche tous sont d’accord pour que la peine de Dönitz soit moins importante que celle de son prédécesseur, Raeder.
  • Raeder est condamné pour les trois premiers chefs d’accusation, alors que Dönitz a été acquitté pour l’accusation de complot. Donnedieu de Vabres demande Plantilla:Unité, Lawrence et Biddle la prison à vie, Nikitchenko la mort. Ce sera la prison à vie.
  • Baldur von Schirach est reconnu coupable pour crimes contre l’humanité. Biddle et Donnedieu de Vabres demandent 20 ans, Lawrence et Nikitchenko la mort. La prison à vie sera choisie comme compromis[140].

Veredicte[modifica | modifica el codi]

Les 30 septembre et Plantilla:1er octobre 1946, presque un an après la première réunion du Tribunal, est lu le jugement. Durant la journée du 30, la description du nazisme, de ses crimes, des preuves contre les accusés ainsi que le jugement concernant les organisations. Le matin du Plantilla:1er octobre, la culpabilité de chaque accusé est exprimée. Après le déjeuner, les peines sont prononcées[141].

Lawrence prend la parole pour lire le jugement ; au bout de trois quarts d’heure, il passe la parole à un autre juge. Le jugement commence par un long préambule, chiffrant notamment le nombre d’audiences publiques (403), le nombre de témoins à charge et à décharge des accusés (94), le nombre de dépositions écrites signées en faveur des organisations (près de Plantilla:Unité), etc.

À propos du principi de no retroactivitat, le jugement déclare, en ce qui concerne les crimes contre la paix, que d’une part la non-rétroactivité n’est pas une règle de droit international, que d’autre part les accusés ne peuvent prétendre qu’ils ignoraient l’illégalité de leurs actions. Enfin, l’état de nécessité justifierait (si besoin était) que le Tribunal soit obligé de violer cette règle généralement suivie[142].

Organitzacions[modifica | modifica el codi]

Les juges lisent le jugement des organisations, et expriment les conséquences du verdict auprès des autres tribunaux. D’une part, une organisation dite « criminelle » doit avoir :

  • des buts criminels ;
  • une homogénéité liant les membres les uns aux autres dans un but commun ;
  • une formation ou une utilisation ayant un rapport avec les crimes définis par le Statut[143].

Ainsi, dans les futurs procès de desnazificació, l'accusation doit prouver que les prévenus connaissaient les buts de l’organisation à laquelle ils avaient adhéré, et que cette adhésion n'était pas contrainte. Ainsi, l’idée de Bernais de pouvoir condamner plus facilement des grands nombres d’individus est en grande partie abandonnée[144].

D’autre part, le tribunal émet les recommandations suivantes : que les lois de dénazification soient amendées afin de suivre la décision du tribunal, notamment en ce qui concerne les peines infligées, et que les peines soient unifiées sur les différentes zones d’occupation alliées[144].

Quatre organisations sont déclarées criminelles : le corps des chefs politiques du parti nazi, la SS, la Gestapo et le SD. Si les deux premiers groupes, tels qu’ils étaient mis en accusation, sont complètement reconnus criminels, le tribunal exonère plusieurs catégories de personnes, spécialement dans la Gestapo et le SD, deux groupes composés de volontaires. Tout d’abord, sont exonérés tous ceux qui n’ont plus rempli leurs fonctions auprès des organisations à partir du 1

, avant le début de la guerre. Le service de sûreté aux armées, et celui de la protection des frontières et de la douane, compris dans la Gestapo, ainsi que tous ceux occupant des emplois de bureaux, concierge ou autres emplois similaires de la Gestapo ou du SD, sont exclus du jugement[145].

La SA (dont les chefs ont été supprimés en 1934), le cabinet du Reich (groupe restreint, qui n’a plus régulièrement fonctionné depuis 1937), et les commandements militaires (qui ne constituent pas des groupes aux yeux des juges) sont lavés de l’accusation collective, ce qui n’empêchera pas que leurs membres soient poursuivis individuellement[146].

Genocidi[modifica | modifica el codi]

Streicher a la presó

Cette partie du procès fait l’objet d’un chapitre du jugement : il distingue tout d’abord la persécution avant et pendant la guerre. Mais le tribunal ne peut établir le lien entre la persécution des Juifs avant-guerre et le déclenchement d’une guerre d’agression ; la persécution des Juifs n’est donc pas considérée comme un crime contre l’humanité. Toutefois, cette persécution est avérée, et les condamnés Göring, Ribbentrop, Kaltenbrunner, Rosenberg, Frank, Frick, Funk, Schirach, Seyss-Inquart, Bormann et Streicher en sont convaincus. Streicher surtout, condamné pour ses écrits, sera décrit « universellement connu comme leur [les Juifs] ennemi le plus acharné ».

A contrario, Fritzsche, malgré la propagande antisemita dont il fit preuve, n’a jamais poussé ouvertement à la persécution ou à l’extermination des Juifs. De plus, il a tenté de faire interdire par deux fois le journal de Streicher : il est donc acquitté de ce chef d’accusation[147].

Primer judici[modifica | modifica el codi]

Sort dels acusats[modifica | modifica el codi]

Acusat Càrrecs Verdicte Remarques
Conspiració Crims contra la pau Crims de guerra Crims contra la humanitat
Absolt No inculpat Culpable Culpable Condemnat, en absència, a mort per penjament Mort al final de la batalla de Berlín (cos descobert el 1972[148] · [149]).
Absolt Culpable Culpable No inculpat Dix ans de prison Meurt au début des années 1980
Absolt No inculpat Culpable Culpable Pena de mort Executat
Absolt Culpable Culpable Culpable Pena de mort Executat
Absolt Absolt Absolt No inculpat Absolt condamné à neuf[150]ans de prison par un tribunal de dénazification ; purge cinq années ; décédé en 1953
Absolt Culpable Culpable Culpable Cadena perpètua Libéré pour raison de santé en 1957 ; décédé en 1960
Culpable Culpable Culpable Culpable Pena de mort Se suicide lors de la nuit prévue pour l’exécution
Culpable Culpable Absolt Absolt Cadena perpètua Se suicide en prison en 1987
Culpable Culpable Culpable Culpable Pena de mort Executat. Absolt à titre posthume de toutes les charges par un tribunal allemand de dénazification en 1953.
Absolt No inculpat Culpable Culpable Pena de mort Executat
Culpable Culpable Culpable Culpable Pena de mort Executat
Inculpat Inculpat Inculpat Inculpat Considéré comme médicalement inapte à être jugé Meurt en 1950
Inculpat Inculpat Inculpat Inculpat Mort avant le verdict Se suicide en prison le 25 octobre 1945
Culpable Culpable Culpable Culpable Quinze ans de prison Libéré pour raison de santé en 1952 ; décédé en 1956
Absolt Absolt No inculpat No inculpat Absolt Condamné à dix ans de travaux forcés par un tribunal de dénazification ; purge deux ans ; décédé en 1969
Absolt Culpable Absolt No inculpat Cadena perpètua Libéré pour raison de santé en 1955 ; décédé en 1960
Culpable Culpable Culpable Culpable Pena de mort Executat
Culpable Culpable Culpable Culpable Pena de mort Executat
Absolt Absolt Culpable Culpable Pena de mort Executat
Absolt Absolt No inculpat No inculpat Absolt Condamné à huit ans de travaux forcés par un tribunal de dénazification ; Absolt en appel ; décédé en 1970
Culpable No inculpat No inculpat Culpable Vingt ans de prison Libéré après avoir purgé la totalité de sa peine, en 1966
Absolt Culpable Culpable Culpable Pena de mort Executat
No inculpat No inculpat Culpable Culpable Vingt ans de prison Libéré après avoir purgé la totalité de sa peine, en 1966.
Absolt No inculpat No inculpat Culpable Pena de mort Executat
Conférence de presse des inculpés acquittés: Papen, Schacht, Fritzsche (de gauche à droite).

Le jugement est prononcé pour chaque accusé, l’après-midi, durant une séance de quarante-cinq minutes, en dehors de la présence de la presse. Le tribunal prononce douze condamnations à mort, sept à des peines de prison et trois acquittements.

Lorsque l’acquittement de Schacht est prononcé, c’est la stupeur générale : personne, surtout pas les avocats des accusés, ne songeait à la possibilité d’un acquittement[151]. Fritzsche et Papen sont également acquittés : malgré les responsabilités de ce dernier dans l’Anschluss, le fait que cette annexion ne soit pas considérée comme une guerre d’agression lui permet d’échapper à la condamnation[152]. Papen se déclare surpris du verdict à son encontre, même s’il l’espérait. Fritzsche est complètement abasourdi : il ne sera même pas renvoyé en Russie, et est acquitté ici alors que, dit-il, . 

Le procès n’est pas complètement terminé : le président reprend la parole à la demande du juge Nikitchenko. Celui-ci demande qu’il soit fait mention dans le procès-verbal du procès qu’il est en désaccord avec les trois acquittements de Schacht, Papen et Fritzsche, de la condamnation de Hess (il avait demandé la mort) et de l’acquittement de trois organisations : le cabinet du Reich et les organisations militaires[153].

Les acquittés, à leur sortie de la prison de Nuremberg quelques jours plus tard, seront arrêtés par la police allemande et jugés devant des tribunaux de dénazification.

Altres judicis[modifica | modifica el codi]

En Allemagne[modifica | modifica el codi]

Durant et après le Procés principal se sont déroulés d’autres Procés dans les différentes zones d’occupation d’Allemagne. Plantilla:Unité ont été inculpées, 794 condamnées à mort, 486 exécutées[154].

Parmi ces Procés, les douze qui se déroulèrent dans la zone d’occupation américaine sont appelés parfois « Procés successeurs » :

Procés Krupp
  1. le Procés des médecins (ou Procés des docteurs), qui aboutit à sept condamnations à mort, cinq à perpétuité, le reste se component de peines de prison et d'acquittements ;
  2. le Procés Milch : l’unique accusé fut condamné à la perpétuité ;
  3. le Procés des juges et des juristes : quatre condamnations à perpétuité ;
  4. le Procés Pohl, ou Procés du WVHA, comprenant la bureaucratie des camps de concentration, quatre condamnations à mort dont une exécutée
  5. le Procés Flick : peines de prison ;
  6. le Procés IG Farben : peines de prison ;
  7. le Procés des otages, concernant les généraux ayant œuvré dans le sud-est de l’Europe : deux condamnations à perpétuité ;
  8. le Procés du RuSHA : une condamnation à perpétuité ;
  9. le Procés des Einsatzgruppen : treize condamnations à mort dont quatre exécutées, deux à perpétuité ;
  10. le Procés d'Alfried Krupp : peines de prison ;
  11. le Procés des ministères : peines de prison ;
  12. le Procés du Haut Commandement militaire, concernant les généraux ayant attaqué l’URSS : deux condamnations à perpétuité.

Altres judicis del Tribunal Militar de Nuremberg es van celebrar en altres zones ocupades, com els judicis de la Casa Curio a Hamburg o els 410 crims de la fase final. També hi va haver judicis contra funcionaris menors de l'Estat, Exèrcit, doctors i industrials, celebrats entre el 1946 i 1949.

Toujours dans la zone d'occupation américaine, se tint le tribunal militaire de Dachau, qui jugea les criminels de guerre mineurs comme Nuremberg l'avait fait pour les criminels majeurs. De nombreux Procés entre 1946 et le début des années 1950 eurent lieu à Dachau : au total, Plantilla:Unité jugèrent Plantilla:Unité.

Devant les tribunaux, allemands cette fois-ci, sont instaurés des Procés de dénazification ; les acquittés de Nuremberg notamment y seront jugés. Au total, Plantilla:Unité y seront condamnés par d’autres Allemands pour des crimes commis envers des Allemands[155]. Mais les délits sont souvent mineurs, car les preuves sont difficiles à réunir. De plus, les Allemands sont à l’époque plus concentrés sur les moyens de subvenir à leurs besoins primaires, et considèrent en partie que ces Procés participent à la justice des vainqueurs[31].

À partir de 1949, avec la création de la RFA, le judiciaire repasse entièrement sous contrôle allemand. 628 nouveaux suspects, en grande partie des gardiens de camps de concentration, seront condamnés entre 1950 et 1955[156]. Mais en 1958, à la suite du « Procés de l’escadron », est créé par les ministres de la Justice des Länder le Service central d’enquêtes sur les crimes nationaux-socialistes, qui reprendra les enquêtes sur les massacres de masse des Juifs dans les territoires de l’Est. En 1964, il aura ouvert plus de Plantilla:Unité, dont beaucoup se termineront en Procés et en condamnations[157].

En 1970, on estime à Plantilla:Unité le nombre de nazis condamnés par les tribunaux alliés et ouest-allemands[158]. Le début des années 1970 est également marqué par l’action de Beate et Serge Klarsfeld. En 1979, leur travail amène devant la justice Kurt Lischka, commandant du SD et de la Gestapo du « Gross Paris », Herbert Hagen, ancien supérieur d’Eichmann, et d’Ernst Heinrichsohn, adjoint au Service des affaires juives à Paris : c'est le Procés de Cologne[159].

Au Japon[modifica | modifica el codi]

Les Procés de Tokyo, pour juger les criminels de guerre du régime showa furent créés d'après la conférence de Potsdam le 19 janvier 1946. Basés sur les mêmes principes que Nuremberg[160], onze juges, représentant les pays alliés contre le Japon (États-Unis, URSS, Royaume-Uni, France, Pays-Bas, Chine, Australie, Nouvelle-Zélande, Canada, Inde, et Philippines) inculperont les chefs japonais de crimes contre la paix, crimes de guerre, et de crimes contre l'humanité.

Dans les autres pays[modifica | modifica el codi]

D’après la déclaration de Moscou, les criminels ayant commis leurs actes dans un seul pays sont extradés vers ceux-ci. Ils y seront jugés, suivant le pays, devant des tribunaux ordinaires (Norvège, Danemark, Yougoslavie), des tribunaux spéciaux (Tchécoslovaquie, Pologne) ou militaires spéciaux (Italie, Grèce). Ces tribunaux utiliseront la juridiction établie dans le pays, ou créant des délits spéciaux ayant un effet rétroactif, voire les deux à la fois. Deux témoins à Nuremberg, Höß et Wisliceny, furent jugés respectivement en Pologne et en Tchécoslovaquie, condamnés à mort et pendus[155].

En Autriche, de 1945 à 1948, les tribunaux condamnent Plantilla:Unité pour crimes de guerre, essentiellement commis sur le sol autrichien, dont 43 sont condamnées à la peine capitale ; mais dès 1948, le processus de dénazification s'éteint.

En France[modifica | modifica el codi]

En France, les Procés de Klaus Barbie, par contumace en 1952 et 1954, ainsi que ceux de Karl Oberg et Helmut Knochen en 1954, purent ainsi se dérouler. Oberg et Knochen furent condamnés à mort et graciés par le président de la République, Barbie condamné à mort par contumace[156]. Après l’adoption à l’unanimité de l’imprescriptibilité des crimes contre l’humanité par la loi du 26 décembre 1964, Paul Touvier, alors condamné à mort par contumace pour crimes de guerre, réapparait en 1975 après avoir bénéficié d’une mesure de grâce. Il est accusé aussitôt de crimes contre l’humanité, mais les Chambres d’accusation saisies refusent d’ouvrir une instruction, pour cause d'incompétence. La Cour de Cassation casse ces décisions en les déclarant compétentes, et valide l’imprescriptibilité des crimes contre l’humanité sur les faits reprochés à Touvier, mais celui-ci disparaît à nouveau[161].

C’est en 1983 qu’un nouveau Procés a lieu : il s’agit à nouveau de Barbie, extradé de Bolivie. Les crimes de guerre étant prescrits, il ne peut être jugé que pour crimes contre l’humanité (grâce à l’arrêt de la Cour de cassation à propos de Touvier), à condition qu’il n’y ait pas eu de jugement à ce sujet auparavant. Seul le génocide juif semble rassembler ces conditions, notamment au sujet des rafles de la maison d’Izieu (cité au Procés par Edgar Faure) et de la maison de l’UGIF. Mais les associations de résistants, qui ont été les principales victimes du travail de Barbie, vont essayer d’élargir la définition des crimes contre l’humanité, afin d’y inclure les actes de résistance, ces derniers devenant ainsi imprescriptibles. Si la Chambre d’accusation de la cour d’appel de Lyon n’adopte pas leur point de vue, la Cour de cassation s’y rallie[162]. Le procureur général près la Cour d'appel, Pierre Truche, hostile à ce rapprochement, remarque : . 

La nouvelle définition pose aussitôt un problème : Paul Touvier, de nouveau réapparu, peut-il être inculpé de ce crime ? En 1992, la Chambre d’accusation de Paris rend un non-lieu, en justifiant que, Vichy n’ayant pas pratiqué une politique d’hégémonie idéologique, ses fonctionnaires ne peuvent être jugés comme ceux du Troisième Reich. Truche, devenu procureur général près de la Cour d'appel de Paris, obtient de la Cour de cassation qu’elle considère Touvier comme complice de la Gestapo. En se référant à l’article 6 du Statut de Nuremberg, Touvier est condamné, comme Barbie, à la prison à vie[163].

Enfin, en 1998, Maurice Papon fut condamné pour complicité de crimes contre l’humanité, suivant le Code pénal de 1994, intégrant dans le droit français les notions de génocide (articles 211-1 à 211-2) et des autres crimes contre l’humanité (articles 212-1 à 212-3).

En Israël[modifica | modifica el codi]

Eichmann au Procés

En 1960, alors que l’Allemagne reprend les enquêtes, Israël annonce la capture d’Adolf Eichmann en Argentine, et son prochain jugement. Les principes du Procés sont calqués sur celui de Nuremberg : les définitions des crimes contre l’humanité et des crimes de guerre sont reprises. Mais le procureur général donne la parole aux témoins : il met en lumière le génocide. Filmé par la télévision et grandement couvert par les médias internationaux, ce Procés bouleverse l’opinion et permet aux spectateurs de s’identifier aux victimes, ce à quoi Nuremberg avait failli[164].

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. La llei Gayssot del 13 de juliol de 1990, que introdueix en el dret francès el delicte de negació de crims contra la humanitat (article 24 bis de la Llei sobre la llibertat de premsa) es basa en aquesta definició.
  2. Jackson volia acusar igualment Alfried Krupp, però era son pare, Gustav, el que estava present a la llista. Amb 75 anys i patint de senilitat, no va poder comparèixer (fou declarat «mèdicament no apte»). Al principi del procés, Jackson i els procuradors soviètics i francesos s'associaren perquè Alfried substituís Gustav, però els jutges refusaren aquesta petició el 16 de novembre de 1945, cf. Wieviorka 2006, p. 41-42
  3. Estigué amnèsic des del novembre de 1943 al juny de 1944 segons l'« Informe de la Comissió designada per examinar l'acusat Rudolf Hess »,a T.I. Nuremberg, op. cit., p. 169-170.
  4. En els minuts que precediren la invasió d'Àustria, Göring donà ordres als seus serveis telefònics d'anotar i conservar totes les seves converses essencials. Preservades de la destrucció, foren retrobades pels serveis aliats.
  5. Aquesta darrera xifra estava més pròxima a la realitat.
  6. L'altra conseqüència de la invasió de l'URSS, és a dir l'entrada en resistència massiva dels partits comunistes, no fou esmentada.
  7. Davant la insistència d'un dels seus diplomàtics, George Earle, que el va amenaçar de publicar un informe on s'establia la culpabilitat soviètica, Roosevelt el va enviar a les illes Samoa (Victor Zaslavsky, Le massacre de Katyn, París, Perrin, col·lecció Tempus, 2007, p.90).
  8. Aquest terme, neologisme format el 1944 pel professor de dret internacional de la Universitat de Yale Raphael Lemkin per qualificar les pràctiques de l'Estat nazi, no seria utilitzat en el procés.
  9. Els historiadors han reavaluat la xifra a 1.1 milions de morts, el 95% dels quals jueus
  10. Christian Wirth, Franz Stangl i Herbert Lange eren així membres de la SS.
  11. Es tractava del Tractat francosoviètic d'Assistència Recíproca, signat el maig de 1935 per Laval, Ministre de Relacions Exteriors, i Vladímir Potemkin, ambaixador soviètic a França. Aquest tractat, preparat per Louis Barthou i Maksim Litvínov, ministres de Relacions Exteriors de França i l'URSS, després del fracàs de la pacte oriental, projecte d'acord entre molts països europeus, i responsable de garantir l'estabilitat de les fronteres orientals d'Alemanya.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Discurs en què es fa una enumeració dels càrrecs que pesen sobre l’acusat. «requisitòria». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. Posteriorment es va comprovar que havia mort en els darrers dies de la Batalla de Berlín, però aleshores es creia que havia aconseguit fugir
  3. Joseph de Maistre, carta al Comte de Front, 27 de juliol de 1815.
    Citat a « Belg. Jud. », gener del 1920, p. 32 ; vegeu també H. Hale-Bellot, (anglès) « The Detention of Napoleon Buonaparte », L.Q.R., 1923, p. 170 i següents ; E. Decaux, « Le statut du chef d'État déchu », A.F.D.I., 1980, p. 105-107.
  4. E. Decaux, « Le statut du chef d'État déchu », A.F.D.I., 1980, p. 105-114.
  5. Norman Paech, Apports du Procès de Nuremberg au droit pénal, Col·lectiu 1988, p. 26-27
  6. Éric David, L'actualité juridique de Nuremberg, Col·lectiu 1988, p. 26-27
  7. Wieviorka 2006, p. 10-13
  8. Citat per Gerhard E. Gründler i Arnim von Manikowsky, a « Nuremberg, la justice des vainqueurs », traduït de l’alemany, París, Laffont, 1969, p.52.
  9. Wieviorka 2006, p. 15-16
  10. Wieviorka 2006, p. 13-15
  11. Com de fet va passar amb Benito Mussolini, que fou executat abans de l'arribada dels Aliats.
  12. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF(anglès) War Cabinet Minutes of 47th Meeting - page 67
  13. 13,0 13,1 Taylor 1998
  14. Wieviorka 2006, p. 19
  15. Wieviorka 2006, p. 21 consultable en línia aquí
  16. Wieviorka 2006, p. 20-22
  17. Wieviorka 2006, p. 30-31
  18. Allà hi tenien lloc anualment el Míting de Nuremberg i fou allà on es van presentar les antisemites Lleis de Nuremberg
  19. Wieviorka 2006, p. 32
  20. Wieviorka 2006, p. 69
  21. Éric David, L'actualité juridique de Nuremberg, Col·lectiu 1988, p. 96-98
  22. 22,0 22,1 Wieviorka 2006, p. 35-36
  23. Éric David, L'actualité juridique de Nuremberg, Col·lectiu 1988, p. 162
  24. T.I. Nuremberg, « Procès des grands criminels de guerre devant le tribunal militaire international », 1947, t. I, p. 235.
  25. Wieviorka 2006, p. 28
  26. Wieviorka 2006, p. 39
  27. Wieviorka 2006, p. 197
  28. Raul Hilberg, « La Destruction des Juifs d’Europe », Paris, Fayard, 1985, p. 924.
  29. Raul Hilberg, citat per Wieviorka 2006, p. 199
  30. Wieviorka 2006, p. 215
  31. 31,0 31,1 Dennis L. Bark i David R. Gress, « Histoire de l’Allemagne depuis 1945 », Paris, Laffont, 1992, p. 65.
  32. Wieviorka 2006, p. 201-204
  33. 33,0 33,1 Henkel (ed.), Matthias. Memoriam Nuernberger Prozesse, catàleg de l'exposició (alemany). Nuremberg: Museen der Stadt Nuernberg, 2011. , 32 pp.
  34. 34,0 34,1 Heydecker, Joe J.; Leeb, Johannes Der Nürnberger Prozeß (en alemany). Colònia: Kiepenheuer und Witsch, 1979, p. 97. 
  35. Minutes of 2nd meeting of BWCE and the Representatives of the USA. Kew, Londres: Departament del Lord Canceller, Public Record Office, 21 de juny de 1945. 
  36. 36,0 36,1 Rough Notes Meeting with Russians. Kew, Londres: Departament del Lord Canceller, Public Record Office, 29 de juny 1945. 
  37. Wieviorka 2006, p. 46-48
  38. Wieviorka 2006, p. 50-52
  39. 39,0 39,1 Wieviorka 2006, p. 53
  40. Varaut 1992, p. 49-50
  41. Wieviorka 2006, p. 45
  42. Wieviorka 2006, p. 57-58
  43. Joseph Kessel, « France-Soir » del 27 de novembre de 1945.
  44. Wieviorka 2006, p. 55-57
  45. Edgar Faure, « Mémoires II. Si tel doit être mon destin ce soir… », Paris, Plon, 1984, p. 32.
  46. Wieviorka 2006, p. 64
  47. Serge Klarsfeld, Le Monde Juif, n° 127, juliol-setembre 1987
  48. Wieviorka 2006, p. 65
  49. Wieviorka 2006, p. 59-60
  50. Discurs en què es fa una enumeració dels càrrecs que pesen sobre l’acusat. «requisitòria». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  51. Wieviorka 2006, p. 61
  52. Wieviorka 2006, p. 71-72
  53. Wieviorka 2006, p. 76-77
  54. Wieviorka 2006, p. 77
  55. Gilbert 1995, pàg. 43-44
  56. Wieviorka 2006, p. 86
  57. Joseph Kessel, « France-Soir » del 28 de novembre de 1945
  58. R.W. Cooper, « Le Procès de Nuremberg. Histoire d’un crime », traduït de l'anglès al francès per Aline Chalufour i Suzanne Desternes, Paris, Hachette, 1947, p. 27.
  59. Joseph Kessel, « France-Soir » de l'1 de desembre de 1945
  60. Gilbert 1995, pàg. 45-47
  61. Wieviorka 2006, p. 94-95
  62. Wieviorka 2006, p. 96
  63. Wieviorka 2006, p. 112
  64. Wieviorka 2006, p. 111
  65. Wieviorka 2006, p. 112-117
  66. Wieviorka 2006, p. 117
  67. Wieviorka 2006, p. 118
  68. Wieviorka 2006, p. 119-120
  69. Wieviorka 2006, p. 121
  70. Comunicació de Marie-Claude Vaillant-Couturier, Col·lectiu 1988, p. 21
  71. Wieviorka 2006, p. 123
  72. Wieviorka 2006, p. 124-125
  73. Wieviorka 2006, p. 125-127
  74. Wieviorka 2006, p. 128
  75. Gilbert 1995, p. 133
  76. Wieviorka 2006, p. 129
  77. T.I. Nuremberg, op. cit., t. VII, p. 371-388
  78. Wieviorka 2006, p. 131-132
  79. Wieviorka 2006, p. 132
  80. Gilbert 1995, p. 152
  81. Victor Zaslavsky, Le massacre de Katyn, París, Perrin, col·lecció Tempus, 2007, p.88-90
  82. Gilbert 1995, p. 135
  83. T.I. Nuremberg, op. cit., t. I, p. 57.
  84. Wieviorka 2006, p. 134-135
  85. Wieviorka 2006, p. p=136-139
  86. 86,0 86,1 Varaut 1992, p. 133-146
  87. Wieviorka 2006, p. 140
  88. Wieviorka 2006, p. 141
  89. 89,0 89,1 Wieviorka 2006, p. 146
  90. T.I. Nuremberg, op. cit., t. XVIII, p. 386.
  91. Wieviorka 2006, p. 148
  92. T.I. Nuremberg, op. cit., t. V i XIII
  93. T.I. Nuremberg, op. cit., t. II, p. 127.
  94. Varaut 1992, p. 31
  95. Kessel 2007, p. 127-128
  96. Wieviorka 2006, p. 155
  97. Wieviorka 2006, p. 156
  98. Wieviorka 2006, p. 168
  99. 99,0 99,1 Wieviorka 2006, p. 169
  100. El 1960 fou capturat a l'Argentina, per agents del Mossad, en el marc de l'anomenada "Operació Garibaldi", i portat en secret a Israel, on fou jutjat i condemnat a mort pels seus crims.
  101. Wieviorka 2006, p. 179
  102. Wieviorka 2006, p. 183
  103. Wieviorka 2006, p. 181
  104. Gilbert 1995, pàg. 268-269
  105. Gilbert 1995, pàg. 106-107
  106. Edgar Faure, « Mémoires II. Si tel doit être mon destin ce soir… », Paris, Plon, 1984, p. 33.
  107. Wieviorka 2006, p. 173
  108. Wieviorka 2006, p. 175
  109. Wieviorka 2006, p. 178
  110. Wieviorka 2006, p. 187
  111. T.I. Nuremberg, op. cit., t. I, p. 261.
  112. T.I. Nuremberg, op. cit., t. XVIII.
  113. Didier Lazard, « Le procès de Nuremberg, récit d'un témoin », Paris, 1947, Éditions de la Nouvelle Presse, p. 270-271
  114. Wieviorka 2006, p. 206
  115. Wieviorka 2006, p. 206-208
  116. Décrite par Jorge Semprún dans « L’Écriture ou la vie ».
  117. Wieviorka 2006, p. 211
  118. 118,0 118,1 Wieviorka 2006, p. 213
  119. Wieviorka 2006, p. 214
  120. El-Hai 2013
  121. Wieviorka 2006, p. 238-242
  122. Joseph Kessel, « France-Soir » du 2-3 décembre 1945.
  123. Wieviorka 2006, p. 102
  124. T.I. Nuremberg, op. cit., t. XVI.
  125. Développé dans Casamayor 1985
  126. Wieviorka 2006, p. 98
  127. Wieviorka 2006, p. 99
  128. T.I. Nuremberg, op. cit., t. X.
  129. Casamayor, Le procès de Nuremberg, Col·lectiu 1988, p. 63
  130. Wieviorka 2006, p. 104
  131. Wieviorka 2006, p. 105
  132. Wieviorka 2006, p. 106-109
  133. Albert Speer (trad. Michel Brottier), Au cœur du Troisième Reich, Librairie Arthème Fayard, Paris, novembre 2010, p. 711.
  134. Wieviorka 2006, p. 227
  135. Gilbert 1995, p. 432
  136. Taylor 1998, p. 608
  137. Wieviorka 2006, p. 229
  138. Wieviorka & 2006 2006, p. 230
  139. Wieviorka 2006, p. 230-231 & 235
  140. Wieviorka 2006, p. 231-235
  141. Wieviorka 2006, p. 260
  142. Éric David, L'actualité juridique de Nuremberg, Col·lectiu 1988, p. 111
  143. Wieviorka 2006, p. 218-219
  144. 144,0 144,1 Wieviorka 2006, p. 219
  145. Wieviorka 2006, p. 220-223
  146. Wieviorka 2006, p. 223-225
  147. Wieviorka 2006, p. 259
  148. Søren Keiser-Nielsen, Teeth that told, University Press, Odense, 1992, p. 62-67.
  149. Xavier Riaud, Les Dentistes, détectives de l'histoire, L'Harmattan, Paris, 2007, p. 135-139 (ISBN 2296025285)
  150. Varaut 2003, p. 398
  151. Wieviorka 2006, p. 254
  152. Wieviorka 2006, p. 258
  153. Wieviorka 2006, p. 263-264
  154. Wieviorka, 2006pàg. 285
  155. 155,0 155,1 Wieviorka, 2006pàg. 286
  156. 156,0 156,1 Wieviorka, 2006pàg. 287
  157. Wieviorka, 2006pàg. 288-289
  158. Pierre Mertens, « L’imprescriptibilité des crimes de guerre et contre l’humanité », Bruxelles, Éditions de l’Université de Bruxelles, 1974, p. 176
  159. Wieviorka, 2006pàg. 294-295
  160. Éric David, L'actualité juridique de Nuremberg, Collectif, 1988pàg. 115
  161. Arnaud Lyon-Caen, De Nuremberg au Procés Barbie, Collectif, 1988pàg. 49
  162. Wieviorka, 2006pàg. 296-297
  163. Wieviorka, 2006pàg. 298
  164. Wieviorka, 2006pàg. 290-291

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Judicis de Nuremberg Modifica l'enllaç a Wikidata