Batalla de Berlín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a la campanya de bombardeig sobre Berlín realitzada per la RAF entre el novembre de 1943 i el març de 1944, vegeu la batalla de Berlín (aire).
Batalla de Berlín
Front Oriental de la Segona Guerra Mundial
Soldats soviètics hissen una bandera de l'URSS en un hotel a Unter den Linden (Berlín)
Soldats soviètics hissen una bandera de l'URSS en un hotel a Unter den Linden (Berlín)
Data 16 d'abril a 2 de maig de 1945
Localitat Berlín, Alemanya
Resultat Victòria soviètica decisiva
Bàndols
Bandera d'Alemanya 1933 Alemanya Nazi Bandera de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Unió Soviètica
Polònia Polònia
Comandants en cap
Bandera d'Alemanya 1933 Gotthard Heinrici
Bandera d'Alemanya 1933 Kurt von Tippelskirch Bandera blanca[nb 1]
Bandera d'Alemanya 1933 Kurt Student
Bandera d'Alemanya 1933 Ferdinand Schörner
Bandera d'Alemanya 1933 Hellmuth Reymann Bandera blanca
Bandera d'Alemanya 1933 Helmuth Weidling Bandera blanca[nb 2]
Bandera de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Gueorgui Júkov
Bandera de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Konstantín Rokossovski
Bandera de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Ivan Koniev
Bandera de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques Vassili Txuikov
Forces
766.750 homes
1.519 tancs[1]
2.224 avions[2]
9.303 peces d'artilleria[3][nb 3]
A la Zona Defensiva de Berlín hi havia uns 45.000 soldats, a més d'unitats de la policia, les Joventuts Hitlerianes i 40.000 membres del Volkssturm.[4][nb 4]
2.500.000 homes
6.250 tancs
7.500 avions
41.600 peces d'artilleria[5][6]<
Per a l'assalt de la Zona Defensiva de Berlín hi havia uns 1.500.000 soldats.[4]
Baixes
Estimacions inicials soviètiques:
458.000 morts
479.298 capturats[7]
Total de baixes: 937.378 homes

Estimacions alemanyes (Müller):
100.000 morts[8][nb 5] Dins de la Zona Defensiva de Berlín: :
22.000 civils morts,
uns 22.000 militars morts[9]

81.116 morts i desapareguts[10]
280.251 ferits i malalts
Total baixes: 361.367 homes
1.997 tancs
2.108 peces d'artilleria
917 avions[10]
Seqüència cronològica de les batalles de la
Front Oriental de la Segona Guerra Mundial
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla dels Turons Seelow Ofensiva de Praga

La batalla de Berlín va ser una de les batalles finals de la Segona Guerra Mundial a Europa. Entre els soviètics és coneguda com l'"Operació Ofensiva de Berlín",[nb 6] en què dos Grup d'Exèrcits soviètics van atacar la ciutat des del sud i des de l'est, mentre que un tercer feia retirar-se les forces situades al nord.

Des del 16 de gener de 1945, l'Exèrcit Roig trencà les línies del front alemany com a resultat de l'ofensiva del Vístula-Oder, avançant ràpidament cap a l'oest a un ritme d'entre 30 i 40 kilòmetres diaris, a través de la Prússia Oriental, la Baixa Silèsia, la Pomerània Oriental i la Silèsia Superior, aturant-se temporalment a 60 kilòmetres a l'est de Berlín, a la riba del riu Oder. Durant l'ofensiva, dos Fronts (grups d'exèrcits) soviètics van atacar la capital des de l'est i des del sud, mentre que un tercer superava les forces alemanyes situades al nord de Berlín. La batalla de Berlín s'estengué des de darreres hores del 20 d'abril de 1945 i el matí del 2 de maig, i va ser una de les batalles més sanguinolentes de la història.

Els primers preparatius defensius als afores de Berlín van començar el 20 de març, quan el recentment nomenat comandant del Grup d'Exèrcits Vístula General Gotthard Heinrici, va preveure correctament que la principal amenaça soviètica vindria des del riu Oder. Abans que s'iniciés la batalla principal a Berlín, els soviètics aconseguiren encerclar la ciutat com a resultat de batalles menors als turons Seelow i a Halbe. Durant el 20 d'abril de 1945, el 1r Front de Bielorússia, comandat pel Mariscal Gueorgui Júkov començà a bombardejar el centre de la ciutat, mentre que el 1r Front d'Ucraïna del Mariscal Ivan Koniev avançava cap al nord cap a les darreres formacions del Grup d'Exèrcits Centre. Les defenses alemanyes estaven dirigides per Helmuth Weidling, i consistien en diverses divisions de la Wehrmacht i de les Waffen-SS, desorganitzades i mal equipades, així com membres del Volkssturm i de les Joventuts Hitlerianes. En els dies següents, els soviètics van avançar ràpidament per la ciutat i arribaren al centre de la ciutat, conquerint el Reichstag el 30 d'abril després de combats ferotges.

Abans que finalitzés la batalla, el Führer alemany Adolf Hitler i diversos dels seus immediats seguidors es van suïcidar. Els defensors de la ciutat es van rendir el 2 de maig. Tanmateix, la lluita prosseguí al nord-oest i al sud-oest fins al final de la guerra a Europa el 8 de maig (9 de maig a l'URSS); mentre que les unitats alemanyes es dirigien cap a l'oest per tal de poder-se rendir als Aliats occidentals abans que no pas als soviètics.

Rerefons[modifica | modifica el codi]

El 12 de gener de 1945, l'Exèrcit Roig inicià l'Ofensiva del Vístula-Oder a través del riu Narew i desde Varsòvia, una operació de 3 dies en un front que incorporà 4 Fronts d'Exèrcits.[11] El quart dia, l'Exèrcit Roig aconseguí trencar les línies alemanyes, tornant a dirigir-se cap a l'oest, amb avanços d'entre 30 i 40 km diaris, conquerint els països bàltics, Danzig, Prússia Oriental i Poznan, arribant fins a només 60km a l'est de Berlín, a la riba del riu Oder.[12]

El recentment creat Grup d'Exèrcits Vístula, sota el comandament del Reichsführer-SS Heinrich Himmler,[13] intentà realitzar un contraatac el 24 de febrer,[14] però fracassà. Llavors, l'Exèrcit Roig es dirigí cap a Pomerània, netejant la riba dreta de l'Oder i dirigint-se cap a Silèsia.[12]

Al sud tenia lloc la batalla de Budapest, fracassant fins a 3 intents alemanys per rellevar la guarnició de la capital hongaresa, que es trobava encerclada (caigué el 13 de febrer).[15] De nou, els alemanys van tornar a contraatacar, car Hitler insistia a reconquerir el triangle Drau-Danubi, amb l'objectiu d'assegurar la regió petrolera de Nagykanizsa i de reconquerir els accessos fins al Danubi per a operacions futures.[16] Les tropes alemanyes tenien davant seu una tasca impossible.[17] El 16 fracassà l'ofensiva del llac Balaton, i amb prou feines 24 hores, l'Exèrcit Roig contraatacava i reconqueria tot el que els alemanys havien guanyat en 10 dies.[18] El 30 de març els soviètics van entrar a Àustria i, durant l'ofensiva de Viena, van capturar la ciutat el 13 d'abril.[19]

En aquells moments era clar que la desfeta del Tercer Reich ja era només una qüestió de setmanes. La Wehrmacht havia perdut entre juny i setembre de 1944 més d'un milió d'homes, i tenia, com a màxim, un 8% del combustible que necessitava per operar efectivament,[20] i tant la producció com la qualitat dels caces i dels tancs havien caigut des de les puntes de 1944. Tanmateix, era clar que la lluita seria tan ferotge com abans. Els alemanys lluitarien amargament pel seu orgull nacional, els aliats exigien la rendició incondicional i, a més, comprarien temps perquè la població pogués fugir cap a l'oest.

Adolf Hitler decidí restar a la ciutat fins al final, en contra dels desigs dels seus consellers. El 12 d'abril, Hitler escoltà a la ràdio que el President americà Franklin D. Roosevelt havia mort.[21] Això ràpidament aixecà falses esperances al Führerbunker sobre la salvació de Berlín, com ja havia passat abans quan Berlín havia estat amenaçada d'invasió (veure El miracle de la Casa de Brandenburg.)[22]

Els aliats occidentals havien traçat plans per llançar paracaigudistes en cas d'un desmoronament sobtat alemany. Aquests plans van realitzar-se recordant el col·lapse sobtat i el final de la I Guerra Mundial, i així es podrien capturar tant presoners com documentació important abans que es perdessin (Veure Operació Eclipsi). Tanmateix, no es realitzà cap pla per arribar a la ciutat per terra.[23] El General Dwight D. Eisenhower deia que no calia tenir baixes atacant una ciutat que després de la guerra estaria dins de l'esfera d'influència soviètica.[24] A més, Eisenhower estava amoïnat per les baixes que es poguessin causar pel foc amic quan es trobessin amb els soviètics.[25] Per tant, la principal contribució dels aliats occidentals va ser el bombardeig estratègic de Berlín.[26] Durant 1945, la USAAF llançà un munt de bombardeigs de dia sobre Berlín, a més de 36 nits d'atacs successius per part dels Mosquitos de la RAF, i finalitzà la nit del 20 al 21 d'abril de 1945, tot just abans que els soviètics entressin a la ciutat.[27]

Preparatius[modifica | modifica el codi]

L'ofensiva soviètica a l'Alemanya Central (el que posteriorment esdevindria l'Alemanya Oriental) tenia dos objectius: Stalin no creia que els aliats occidentals ocupessin territori ocupat pels soviètics a la zona soviètica a la postguerra, per la qual cosa començà l'ofensiva en un front ben ample i movent-se ràpidament cap a l'oest, per tal de trobar-se amb els aliats Occidentals tant a l'oest com fos possible. Però l'objectiu principal era conquerir Berlín.[28] Ambdós objectius eren complementaris, car la possessió de la zona no seria total i possible fins que la ciutat de Berlín fos capturada. Una altra consideració era que el propi Berlín fos útil per la postguerra, incloent-hi Adolf Hitler i el programa alemany de la bomba atòmica.[29] El 6 de març, Hitler nomenà al Tinent General Helmuth Reymann com el comandant de la defensa de la zona de Berlín, substituint al Tinent General Bruno Ritter von Hauenschild.[30]

El 20 de març, el General Gotthard Heinrici va ser nomenat Comandant en Cap del Grup d'Exèrcits Vístula, substituint al Reichsführer-SS Heinrich Himmler.[31] Heinrici era un dels millors tàctics defensius de l'Exèrcit alemany. Immediatament començà a traçar plans defensius. Heinrici va preveure correctament que la principal amenaça soviètica vindria des del riu Oder i des de la principal Autobahn est-oest.[32] Va decidir no intentar defensar les vores de l'Oder amb res més que forces purament testimonial. Al seu lloc, va fer que els enginyers fortifiquessin els turons de Seelow, des dels quals es podia veure el punt per on l'Autobahn travessava l'Oder.[33] Aquest punt es trobava a uns 17km a l'est de l'Oder i a 90km a l'est de Berlín. Heinrici va retirar forces d'altres zones per incrementar el nombre de defensors dels turons. Els enginyers van inundar tota la zona, alliberant les aigües d'una reserva, situant al darrere 3 cinturons d'emplaçaments defensius.[33] Aquests emplaçaments arribaven fins als afores de Berlín (les línies més properes a Berlín eren anomenades la posició de Wotan). Aquestes línies consistien en emplaçaments antitanc, nius de metralladores i una extensió de trinxeres i búnquers.[33]

El 9 d'abril, Königsberg finalment va caure en mans de l'Exèrcit Roig.[34] Això va permetre que el 2n Front de Bielorússia del Mariscal Rokossovski es pogués desplaçar cap a la riba est de l'Oder.[34] Durant les dues primeres setmanes d'abril, l'Exèrcit Roig portà a terme el redesplegament més veloç de la guerra. El Mariscal Júkov va concentrar el seu 1r Front de Bielorússia davant dels turons de Seelow,[35] ocupant el 2n Front Bielorús les posicions que aquest havia abandonat. Mentre que aquest desplegament tenia lloc, les restes del II Exèrcit del General Dietrich von Saucken, que havien quedat atrapades a Danzig, van aconseguir escapar a través del delta del Vístula.[36] Al sud, el Mariscal Koniev movia el seu 1r Front d'Ucraïna des de l'Alta Silèsia cap al riu Neisse.[5]

Els 3 fronts soviètics sumaven dos milions i mig d'homes (incloent-hi 78.556 soldats del 1r Exèrcit polonès), 6.250 tancs, 7.500 avions, 41.600 peces d'artilleria i morters, 3.255 llançadors de coets Kaiuixa (els anomenats Orgues de Stalin), i 95.383 vehicles motoritzats (molts d'ells de fabricació americana).[5]

Batalla de l'Oder-Neisse[modifica | modifica el codi]

El sector on començà la lluita va ser als turons de Seelow, la major línia defensiva als voltants de Berlín.[33] La batalla dels turons Seelow va ser una de les darreres batalles de posicions de la Segona Guerra Mundial. Durà 4 dies (entre el 16 i el 19 d'abril de 1945), i enfrontà gairebé un milió de soldats de l'Exèrcit Roig, amb més de 20.000 tancs i peces d'artilleria per trencar les Portes de Berlín, defensades per uns 100.000 soldats alemanys i uns 1.200 tancs i canons.[37] Les tropes soviètiques de Júkov superaren les posicions defensives, amb unes pèrdues de 30.000 homes, mentre que els alemanys en perdien uns 12.000[38]

El 19 d'abril, el 1r Front de Bielorússia aconseguí travessar la línia final dels turons, quedant només un munt de formacions malmeses entre ell i Berlín. El 1r Front d'Ucraïna, havent capturat Forst el dia abans, avançava camp a través.[39] Per un altre costat, el 3r Exèrcit de la Guàrdia del General Gordov, el 3r Blindat de la Guàrdia del General Ribalko i el 4t Blindat de la Guàrdia del General Leliuixenko es dirigien cap al nord-est, direcció Berlín, mentre que d'altres exèrcits es dirigien cap a l'oest per trobar-se amb les forces dels Estats Units a l'Elba.[40] Amb aquests avanços, les tropes soviètiques establien una cunya entre el Grup d'Exèrcits Vístula al nord i el Grup d'Exèrcits Centre al sud.[40] Al final del dia, la línia de front alemanya al nord de Frankfurt, al voltant se Seelow i al sud cap a Forst havia desaparegut. Això permeté als fronts soviètics envoltar al IX Exèrcit en una gran bossa a l'oest de Frankfurt. Els intents del IX Exèrcit per escapar de la bossa van acabar en la batalla de Halbe.[37] El cost per a les forces soviètiques entre l'1 i el 19 d'abril va ser molt alt, amb 2.807 tancs perduts, incloent-n'hi 727 als turons de Seelow.[41]

Encerclament de Berlín[modifica | modifica el codi]

9 de març de 1945. Joseph Goebbels lliurant la Creu de Ferro de II Classe a Willi Hübner, un membre de les Joventuts Hitlerianes de 16 anys, després de la captura de Lauban

El 20 d'abril, aniversari de Hitler, l'artilleria del 1r Front Bielorús començà a bombardejar el centre de la ciutat, i no s'aturà fins a la rendició de la ciutat. Després de la guerra, els soviètics afirmaren que el pes d'explosius llançats sobre la ciutat per la seva artilleria durant la batalla era més gran que el tonatge de bombes llançat pels bombarders dels Aliats Occidentals sobre la ciutat.[42] El 1r Font Bielorús avançà cap a l'est i el nord-est de la ciutat. El 1r Front Ucraïnès havia superat les darreres formacions de l'ala nord del Grup d'Exèrcits Centre, arribant al nord de Juterbog, i apropant-se a les línies americanes a l'Elba a Magdeburg.[43] Al nord, entre Stettin i Schwedt, el 2n Front Bielorús atacà el flanc nord del Grup d'Exèrcits Vístula, reforçat pel III Panzerarmee del General von Manteuffel.[41]

El 21 d'abril, el 2n Exèrcit Blindat de la Guàrdia de Semió Bogdanov avançà uns 50km al nord de Berlí, per atacar cap al sud-oest de Werneuchen. D'altres unitats soviètiques van arribar a l'anell defensiu exterior. El pla soviètic consistia a encerclar la ciutat i així atrapar al IX Exèrcit.[44]

El comandament del V Cos atrapat amb el IX Exèrcit al nord de Forst, passà del IV Exèrcit Panzer al IX Exèrcit. El cos encara estava a Cottbus.[45] Quan l'antic flanc sud del IV Exèrcit Panzer va tenir alguns èxits locals contraatacant cap al nord contra el 1r Front Ucraïnès, Hitler donà ordres on es feia palès que el seu geni militar s'havia esfumat. Ordenà al IX Exèrcit que mantingués Cottbus i que formés un front encarat a l'oest.[46] Llavors s'haurien de trobar amb el IV Exèrcit Panzer (que venia des del sud) i envoltar al 1r Front Ucraïnès abans de destruir-lo.[47] Serien precedits per un atac al sud del III Exèrcit Panzer, i havien d'estar preparats per ser el braç sud d'un atac en pinça que envoltaria al 1r Exèrcit Bielorús, el qual seria finalment destruït pel Destacament d'Exèrcit del General-SS Felix Steiner, que avançava des del nord de Berlín.[48] Aquell mateix dia, quan Steiner va fer palès que no tenia prou divisions per fer-ho, Heinrici va exposar clarament a l'Estat Major de Hitler que llevat que el IX Exèrcit es retirés immediatament, de ben segur que no trigaria a trobar-se envoltat pels soviètics. Era massa tard per moure's al nord-oest de Berlín, i s'havien de retirar cap a l'oest.[48] Heinrici va fer palès que si Hitler no li permetia moure's cap a l'oest, li demanaria ser rellevat del seu comandament.[49]

El 22 d'abril, després de la seva conferència vespertina, Hitler caigué en un estat completament irat quan s'adonà que les ordres que havia donat el dia abans no estaven sent acomplides. Afirmà que la guerra estava perduda, culpà al generals i anuncià que continuaria a Berlín fins al final i que se suïcidaria. En un intent de calmar a Hitler, el General Jold especulà que si el XII Exèrcit del General Wenk, que en aquells moments es trobava davant dels americans, podia anar fins a Berlín perquè els americans, encara a l'Elba, tindrien dificultats per dirigir-se cap a l'est.[50] Hitler es va fer seva la idea i poques hores després Wenk rebé l'ordre de separar-se dels americans i dirigir al XII Exèrcit cap al nord-est per ajudar Berlín.[48] Va ser llavors quan es van adonar que si el IX Exèrcit es dirigia cap a l'oest, podria enllaçar amb el XII Exèrcit.[51]

Lluny de la sala de mapes del Führerbunker de Berlín, amb els seus atacs imaginaris realitzats per divisions fantasmes, els soviètics continuaven en la seva tasca de guanyar la guerra. El 2n Front de Bielorússia havia establert un cap de pont a la riba est de l'Oder amb una fondària de 15km i es trobava enfrontant-se amb el III Exèrcit Panzer.[52] El IX Exèrcit havia perdut Cottbus i es veia pressionat des de l'est. Un corresponsal de guerra ja informava que la capital ja estava a l'abast de l'artilleria soviètica, mentre que els primers tancs ja penetraven a l'anell defensiu interior de Berlín.[53]

Un Llançacoets múltiple Katiúixa obre foc sobre Berlín a l'abril de 1945. Aquest és un BM-13N, llançacoets de 132mm muntat sobre un camió americà Studebaker .

Un corresponsal de guerra soviètic donà el següent resum, en l'estil del periodisme rus de la Segona Guerra Mundial, d'un fet de gran importància succeït aquell dia: la capital estava a l'abast de l'artilleria de camp:[54]

« Als murs de les cases veiem les crides de Goebbels, els gargots precipitats pintats en color blanc: "Cadascun dels alemanys defensarà la seva capital. Hem d'aturar les hordes roges a les muralles de Berlín." Només intenteu-ho i atureu-los!

Fortins d'acer, barricades, mines, trampes, esquadres suïcides amb granades aferrades a les mans – tots queden de costat davant la incessant marea
Un lleuger plugim comença a caure. Prop de Bisdorf veig les bateries que es preparen per obrir foc.
"Quin és l'objectiu?", li pregunto al comandant de la bateria.
"El centre de Berlín, els ponts de Spree, i les estacions del nord i Stettin", m'ha respost.
Llavors venen les tremendes paraules del comandament: "Obriu foc contra la capital de l'Alemanya feixista".
He apuntat l'hora. Eren exactament les 08:30 del matí del 22 d'abril. Noranta sis obusos han caigut en el centre de Berlín en el transcurs d'uns pocs minuts.

»

El 23 d'abril, els 1rs Fronts de Bielorússia i Ucraïna van continuar estrenyent el setge.[53] Elements de 1r Front Ucraïnès van continuar movent-se cap a l'oest per trobar-se amb el XII Exèrcit alemany, que es dirigia a socórrer Berlín. El mateix dia, Hitler anomenà al General Helmuth Weidling com a comandant de la zona de defensa de Berlín, reemplaçant al Tinent General Reymann.[55] El 24 d'abril es va completar l'encerclament;[56] i l'endemà, s'inicià la penetració de Berlín, amb unitats soviètiques introduint-se per l'anell defensiu S-Bahn.[57] Al vespre ja no hi havia cap mena de dubte de què la guarnició de Berlín no podria fer res llevat retardar la captura de la ciutat pels soviètics, mentre que les etapes decisives de la lluita ja havien tingut lloc als afores de la ciutat.[58]

La Lluita a Berlín[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla a Berlín

Les forces de què disposava Weidling per a la defensa de la ciutat incloïen a moltes divisions de la Wehrmacht i de les Waffen-SS malmeses, sumant uns 45.000 homes.[4] A aquests se'ls ha d'afegir forces provinents de la policia, nois reclutats de les Joventuts Hitlerianes i el Volkssturm.[4] Molts dels 40.000 vells del Volksstrum havien servit a l'exèrcit quan eren joves, i els havia que fins i tot eren veterans de la I Guerra Mundial. El comandant del districte central (que incloïa la Cancelleria del Reich i el Führerbunker), SS-Brigadeführer Wilhelm Mohnke, el qual havia estat nomenat al càrrec pel propi Hitler, tenia uns 2.000 homes a les seves ordres.[59][4][nb 7] Weidling organitzà les defenses en 8 sectors designats per lletres (de la A a la H), cadascun d'ells comandat per un coronel o fins i tot per un general, però molts sense experiència de combat.[4] A l'oest de la ciutat es trobava la 20a Divisió d'Infanteria Motoritzada, al nord es trobava la 9a Divisió Paracaigudista;[60] al nord-est, la Divisió Panzer Muncheberg; i al sud-est i a l'est de l'Aeroport de Tempelhof es trobava la 11a Divisió Panzergrenadier-SS Nordland.[61] La reserva estava formada per la 18a Divisió Panzergrenadier, i estava situada al districte central de Berlín.[62]

Si bé el destí de Berlín estava segellat, ja que les etapes decisives de la batalla ja havien tingut lloc fora de la ciutat, la resistència dins de la ciutat continuà. El 23 d'abril, el 5è Exèrcit de Xoc de Berzarin i el 1r Exèrcit Blindat de la Guàrdia de Mikhail Katuzov van assaltar Berlín des del sud-est i després d'un contraatac del LVI Cos Panzer al vespre del 24,[40] van arribar a l'anell defensiu situat al nord del canal de Teltow. Paral·lelament, de totes les forces a les quals s'havia ordenat reforçar les defenses interiors de Berlín, només arribà un petit contingent de voluntaris francesos de la SS comandats pel Brigadeführer Gustav Krukenberg.[63] El 25, Krukenberg va ser nomenat comandant del Sector Defensiu C, el sector que suportaria més pressió de l'assalt soviètic a la ciutat.[64]

La localització de Neukölln

El 26 d'abril el General der Artillerie Helmuth Weidling va ser nomenat comandant de la Zona Defensiva de Berlín. El 8è Exèrcit de la Guardia del General Txuikov i el 1r Exèrcit Blindat de la Guardia van atacar l'aeroport de Tempelhof, havent lluitat tot el camí a través dels suburbis del sud, tot just dins de l'anell defensiu del S-Bahn, on es trobà amb resistència de la Divisió Müncheberg;[63] però al dia següent, les afeblides divisions Müncheberg i Norland, que defensaven la zona sud-est, s'encaraven a 5 exèrcit soviètics: d'est a oest hi havia el 5è Exèrcit de Xoc, el 8è Exèrcit de la Guardia, el 1r Exèrcit Blindat de la Guàrdia i el 3r Exèrcit Blindat de la Guàrdia del General Ribalko (part del 1r Front Ucraïnès) van veure's obligats a retirar-se, prenent posicions defensives als voltants de Hermannplatz.[65] Krukenberg informà al General Krebs, cap de l'Estat Major del OKH que en només 24 hores la Nordland hauria de tornar al sector central Z (de Zentrum)[66][67] L'avanç soviètic cap al centre de la ciutat va realitzar-se sobre els següents eixos: des del sud-est, a través del Frankfurter Allee (acabant i sent aturat a la Alexanderplatz); des del sud a través del Sonnen Allee, acabant al nord de la Belle Alliance Platz; des del sud acabant prop de la Potsdamer Platz i des del nord acabant prop del Reichstag.[68] El Reichstag, el pont de Moltke, l'Alexanderplatz i els ponts de Havel a Spandau van ser els llocs on la lluita va ser més ferotge, amb combats casa per casa i cos a cos. Els contingents estrangers de les SS van figurar entre els més ferotges, car lluitaven ideològicament motivats i creien que no viurien si eren capturats.[69]

Batalla pel Reichstag[modifica | modifica el codi]

Batalla pel Reichstag.

Durant les primeres hores del 29 d'abril, el 3r Exèrcit de Xoc travessà el Pont Moltke i començà a posicionar-se pels carrers i pels edificis dels voltants.[70] Els assalts inicials als edificis, incloent-hi el del Ministeri de l'Interior, van ser controlats per manca d'artilleria, però quan els ponts van ser reparats, l'artilleria va poder moure's per donar suport a l'atac.[71] A les 4:00, al Führerbunker, Hitler signà les seves darreres voluntats i testament, i poc després, es casà amb Eva Braun.[72] A l'albada, els soviètics van tornar amb el seu assalt des del sud-est. Després d'una lluita ferotge, van aconseguir conquerir el Quarter General de la Gestapo a Prinz-Albrechtstrasse, però un contraatac de forces de les Waffen-SS va obligar als soviètics a retirar-se de l'edifici.[73] Dirigint-se cap al sud-oest, el 8è Exèrcit de la Guàrdia atacava des del nord a través del canal de Landwehr cap al Tiergarten.[74]

L'endemà, 30 d'abril, els soviètics havien solucionat els seus problemes amb els ponts i amb suport d'artilleria van llançar un atac sobre el Reichstag a les 6:00, però donat les trinxeres i el suport de canons de 1288 mm situats a la flak tower del zoo de Berlín (a 2km), no va ser fins al vespre que els soviètics no van poder internar-se a l'edifici.[75] El Reichstag no es feia servir des de 1934 quan s'incendià, i l'interior no semblava gens un edifici governamental. Les tropes alemanyes, aprofitant els desperfectes de l'edifici, van poder-lo atrinxerar mentre que esperaven l'atac. Tingué lloc un combat ferotge cambra per cambra. A les 01:30 de l'1 de maig, les tropes soviètiques aconseguiren arribar al terrat de l'edifici i onejar la bandera de la Victòria.[76] Tot i això, en aquest punt de la batalla, encara hi havia un ampli contingent de soldats alemanys als soterranis. Els alemanys disposaven de menjar i munició, i llançaren diversos contraatacs contra les tropes soviètiques, amb lluites cos a cos dins del Reichstag i als seus voltants. Els combats continuaren fins a molt darrera hora del vespre quan les tropes alemanyes van ser expulsades de l'edifici i van retirar-se cap al nord.[77] Durant el mateix temps, uns 300 dels darrers combatents alemanys es rendiren. Uns 200 defensors alemanys estaven morts i 500 estaven ferits als soterranis, molts d'ells des d'abans que s'iniciés l'assalt final.[78] Finalment, l'Exèrcit Roig controlà completament l'edifici el 2 de maig.[79] La famosa fotografia d'un soldat onejant la bandera roja al sostre de l'edifici només és una foto de propaganda, feta un cop l'edifici ja havia estat capturat.[80] Tanmateix, ja s'havia hissat una altra bandera enmig de la lluita; i pels soviètics, aquella fotografia esdevingué el símbol de la seva victòria, demostrant que la Batalla de Berlín, així com totes les hostilitats al Front Oriental, havia finalitzat amb una victòria soviètica total.[81] Com el Ministre de l'Interior Zincenko havia dit en la seva ordre al comandant de batalló Neustroiev, ... l'Alt Comandament Suprem... i tot el Poble Soviètic us ordenen erigiu la Bandera de la Victòria al sostre més alt de Berlín.[76]

Batalla pel centre[modifica | modifica el codi]

Les línies del front l'1 de maig

Al matí del 30 d'abril, Weidling informà personalment a Hitler que els defensors de Berlín probablement esgotarien la munició durant la nit. Hitler li permeté intentar de fer una sortida a través de les línies de l'Exèrcit Roig que els encerclaven.[82] Aquell vespre, Hitler i Eva Braum es van suïcidar, i els seus cossos es van incinerar als afores del búnquer.[83] D'acord amb el testament de Hitler, el Großadmiral Karl Dönitz era nomenat President d'Alemanya (Reichspräsident) al Govern de Flensburg, i Joseph Goebbels esdevenia Canceller (Reichskanzler).[84]

A mesura que el perímetre s'estrenyia i els defensors queien, s'anaven concentrant en una petita zona al centre de la ciutat. En aquells moments eren uns 10.000 soldats alemanys que eren assaltats per tots els costats. Una de les principals amenaces era a la Wilhelmstrasse, on el Ministeri de l'Aire estava ser bombardejat sense pietat per l'artilleria soviètica.[75] La resta de tancs Tiger del batalló de Hermann von Salza va ocupar posicions al Tiergarten per defensar el centre contra el 3r Exèrcit de Xoc de Kutznetsov (que es trobava lluitant al voltant del Reichstag i també estava circunvalant la zona per avançar pel nord de Tiergarden) i el 8è Exèrcit de la Guàrdia, que avançava pel sud de Tiergarten.[85] Aquestes unitats soviètiques havien partit les línies soviètiques i dificultaven encara més qualsevol temptativa de fugida cap a l'oest per a les tropes alemanyes al centre.[86]

Cap a les 04:00 de l'1 de maig, Krebs parlà amb el General Txuikov, comandant del 8è Exèrcit de la Guàrdia,[87] informant-lo de la mort de Hitler i de l'esperança de negociar la rendició de la ciutat.[88] Tanmateix, no van poder arribar a cap acord definitiu donada la insistència soviètica d'una rendició incondicional i de què Krebs afirmava que no tenia autoritat per acordar-ho.[89] Al vespre, Goebbels (que estava en contra de la rendició) i la seva dona es van matar, després d'assassinar els seus fills.[90] El suïcidi de Goebbels representà que el darrer impediment que tenia Weidling per acceptar els termes de la rendició incondicional de la guarnició s'havia esvaït, però preferí retardar-la fins l'endemà al matí per donar algun temps durant la foscor per intentar la sortida.[91]

Ruptura i rendició[modifica | modifica el codi]

La nit de l'1 al 2 de maig, gran part de les restes de la guarnició de Berlín va intentar fugir de la ciutat en 3 direccions. Només aquells que van dirigir-se cap a l'oest a través del Tiegarten i travessant el Charlottenbrücke van tenir èxit en superar les línies soviètiques.[92] Tanmateix, només un grapat va sobreviure per arribar fins a les línies americanes, molts d'ells sent capturats o abatuts pels soviètics.[93]

A primera hora del matí del 2 de maig, els soviètics van capturar la Cancelleria del Reich. La major part dels combatents alemanys s'havien retirat la nit abans, i la resistència va ser molt menor que la que havia tingut lloc al Reichstag.[94] El General Weidling es va rendir, juntament amb el seu estat major, a les 6 del matí. Va ser portat a veure al General Txuikov a les 8:23. Weidling acordà ordenar als defensors de la ciutat a rendir-se als soviètics.[95] Davant del General Txuikov, i d'acord a les indicacions de Vassili Sokolovski, Weidling ordenà per escrit la rendició.[89]

Encara va haver algun combat esporàdic en alguns edificis aïllats, on alguns membres de les SS es negaven a rendir-se. En aquests casos, els soviètic simplement reduïen l'edifici a runes.[96] A partir d'aquell moment, els soviètics van anar casa per casa agafant presoner a tothom que portés uniforme, incloent-hi els bombers i els ferroviaris, enviant-los cap a l'est com a presoners de guerra; mentre que la població civil mostraven el seu agraïment per rebre menjar dels soviètics.

La batalla als afores de Berlín[modifica | modifica el codi]

Cap al 28 ó 29 d'abril, el General Gotthard Heinrici, Comandant en Cap del Grup d'Exèrcits Vístula va ser rellevat del seu comandament després de desobeir les ordres directes de Hitler de mantenir Berlín a qualsevol cost i sense permetre mai cap retirada. Com a resultat, va ser substituït pel General Student.[97] El General Kurt von Tippelskirch va ser nomenat substitut interí de Heinrici fins que Student pogués arribar i assumir el control de la situació.[98] Regardless Independentment que fos Tippelskirch o Student qui estigués al capdavant del Grup d'Exèrcits Vístula, el ràpid deteriorament de la situació va fer que la coordinació dels exèrcits del Grup fos insignificant durant els darrers dies de la guerra.[99]

El vespre del 29 d'abril, Krebs contactà amb el general Alfred Jodl per ràdio:[89] Necessitem informació immediata: Primerament sobre l'estat de la punta de llança de Wenck. En segon lloc quan es preveu atacar. Tercer, la localització del IX Exèrcit. Quart, el lloc precís per on atacarà el IX Exèrcit. Quint, l'estat de la punta de llança del general Rudolf Holste.

A primera hora del matí del 30 d'abril, Jodl respongué a Krebs:[89] Primer, la punta de llança de Wenk ha caigut al sud del llac Schwielow. Segon, el XII Exèrcit és incapaç de continuar l'avanç cap a Berlín. Tercer, el gruix del IX està rodejat. Quart, el Cos Holste està a la defensiva.

La batalla al nord de Berlín[modifica | modifica el codi]

Metre que el 1r Front Bielorus i el 1r Front Ucraïnès encerclaven Berlín i començaven la batalla a la pròpia ciutat, el 2n Front Bielorús de Rokossovski inicià el seu atac cap al nord de Berlín. El 20 de maig atacà el flanc nord del Grup d'Exèrcits Vístula entre Stettin i Schwedt.[41] Pel 22, ja havien aconseguit establir un cap de pont la riba est de l'Order que tenia una fondària de 15km i es trobava combatent amb el III Exèrcit Panzer.[53]

El 25 d'abril, el 2n Front Bielorús trencà les línies del III Exèrcit Pazner al sud de Stettin i travessà Randowbruch. Des d'aquell moment, tenia una completa llibertat per moure's cap a l'oest, per enllaçar amb el 21è Grup d'Exèrcits britànic de Montgomery, així com per dirigir-se cap al nord, al port bàltic de Stralsund.[100]

El III Exèrcit Panzer i el XXI Exèrcit, situat al nord de Berlín, es retiraven cap a l'oest donada la pressió del Front de Rokossovski, acabant en una bossa de 32km d'ample, situat entre l'Elba i la costa.[52] A l'oest tenien el 21è Grup britànic (que l'1 de maig superà el seu cap de pont a l'Elba i es dirigí a corre-cuita cap a la costa capturant Wismar i Lübeck), i a l'est estava el 2n Front Bielorús i al sud estava el Novè Exèrcit americà, que havia arribat fins a Ludwigslust i a Schwerin.[101]

La Batalla al sud de Berlín[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla d'Halbe
El tinent de 2a William Robertson, Exèrcit americà, i el Tinent Alexander Silvaixko, Exèrcit Roig, representen "l'Est es troba amb l'Oest", simbolitzant la trobada històrica dels exèrcits soviètic i americà, prop de Torgau, Alemanya.

Els èxits del 1r Front Ucraïnès durant els primers 9 dies de batalla representà que, pel 25 d'abril ocupaven una vasta zona al sud i al sud-oest de Berlín. Les seves puntes de llança havien trobat unitats del 1r Front de Bielorússia a l'oest de Berlín, completant el setge de la ciutat.

Aquell mateix dia, unitats de la 58a Divisió de la Guàrdia del 5è Exèrcit de la Guàrdia establiren contacte amb la 69a Divisió d'Infanteria del 1r Exèrcit americà prop de Torgau, a l'Elba.[100]

Aquestes maniobres havien trencat les forces alemanyes al sud de Berlín en 3 parts: el IX Exèrcit es trobava cercat a la Bossa de Halbe;[102] el XII Exèrcit de Wenck, obeint les ordres de Hitler de 22 d'abril, provava d'arribar fins a Berlín, però es trobà amb resistència d'unitats del 1r Front d'Ucraïna a la zona de Potsdam.[103] El Grup d'Exèrcits Centre de Schörner va haver de retirar-se de Berlín a través de les seves línies de comunicació cap a Txecoslovàquia.[36]

Entre el 24 d'abril i l'1 de maig, el IX Exèrcit portà a terme una acció desesperada per trencar la bossa en un intent d'enllaçar amb el XII Exèrcit.[104] Hitler assumia que, després de l'èxit trencant la bossa, ambdós exèrcits podrien combinar les forces i serien capaços d'alliberar Berlín.[105] Tanmateix, no hi ha cap prova que suggerís que els General Heinrici, Busse o Wenck pensessin que això fos remotament possible, però el permís de Hitler a que el IX Exèrcit pogués trencar les línies soviètiques oferia una esperança perquè les tropes poguessin fugir cap a l'oest i rendir-se a l'exèrcit americà.[106]

A l'albada del 28 d'abril, les divisions Clausewitz, Scharnhorst and Theodor Körner van atacar des del sud-est direcció Berlín. Formaven part del XX Cos, i estaven formades per homes reclutats de les escoles de preparació d'oficials, convertint-les en algunes de les millors unitats que els alemanys tenien en reserva. Van cobrir una distància d'uns 24km, abans de ser aturats al llac Schwielow, al sud-oest de Postdam, i encara a 32km de Berlín.[107]

El 28 d'abril, el General Krebs, cap de l'estat major general va fer la seva darrera trucada des del Führerbunker. Trucà al mariscal Keitel al nou quarter general suprem a Fuersenberg. Krebs va dir a Keitel que, o bé eren rellevats en 48 hores o tot estaria perdut. Sota la pressió, Keitel li va prometre que exerciria la màxima pressió sobre els generals Wenck i Busse perquè s'afanyessin en els intents d'alliberar Berlín.

La nit del 28 d'abril, el General Wenk informà a Fuestenberg que el XII Exèrcit es veia obligat a retirar-se per tot el front. D'acord a Wenck, no era possible realitzar cap atac sobre Berlín. Això era més del que podia oferir l'IX Cos en aquells moments.[89]

Sobre uns 25.000 alemanys del IX Exèrcit, juntament amb milers de civils, intentaven arribar a les línies del XII Exèrcit després de fugir de la bossa del Halbe. Les baixes en ambdós costats eren molt altes. Sobre uns 20.000 soldats de l'Exèrcit Roig van morir mentre que intentaven segellar la ruptura, molts dels quals estan enterrats en un cementiri proper a la carretera Mark-Zossen.[43] No està confirmada la xifra de civils morts, però la xifra podria ser superior a 10.000.[43]

Havent fracassat en la seva missió d'arribar a Berlín, el XII exèrcit de Wenck es retirà lluitant cap a l'Elba i les línies americanes, després de proveir als supervivents del IX Exèrcit d'elements de transport.[108] Pel 6 de maig, moltes unitats de l'exèrcit alemany havien travessat l'Elba i es rendien al Novè Exèrcit americà.[99] Mentrestant, el cap de pont del XII Exèrcit, amb el seu quarter general al parc de Schönhausen, es trobava sota un bombardeig de l'artilleria soviètica, i havia quedat enclavat en una zona de 8 per 2 km.[109]

Rendició[modifica | modifica el codi]

La nit del 2/3 de maig, el General Hasso von Manteuffel, comandant del III Exèrcit Panzer, juntament amb el General Kurt von Tippelskirch, comandant del XXI Exèrcit, es van rendir a l'exèrcit americà.[99] El II Exèrcit de von Saucken, que havia estat lluitant al delta del Vístula, es rendí a l'Exèrcit Roig el 9 de maig.[101]

Al matí del 7 de maig, el perímetre del cap de pont XII Exèrcit de Wenk començà a caure. Wenk travessà l'Elba sota foc d'armes petites al vespre i es rendí al Novè Exèrcit americà.[109] Aquells que no van travessar l'Elba es van rendir als soviètics.

Després de la batalla[modifica | modifica el codi]

Dones berlineses fent la bugada al carrer
Un carrer devastat al centre de la ciutat, 3 de juliol de 1945

D'acord amb el treball de Grigori Krivoixeev, basant-se en el material desclassificat, els soviètics van tenir entre 20.000 i 25.000 morts en la lluita per la conquesta de Berlín, i 81.116 en tota l'operació (que inclou les batalles dels Turons Seelow i del Halbe), si bé hi ha estimacions que donen una xifra més alta.[10] Durant el mateix període s'informà de 280.251 homes ferits o malalts.[10][nb 8] En aquest total hi ha incloses les forces poloneses, que van tenir 2.825 mots i desapareguts i 6.067 ferits en l'operació. A més va tenir un cost d'uns 2.000 vehicles blindats. Les estimacions soviètiques inicials estimaven uns 458.020 alemanys morts i 479.298 capturat.[nb 9] La xifra de civils morts és desconeguda,[7] però s'estima que uns 125.000 civils van morir durant tota l'operació.[110]

En aquelles zones que els soviètics capturaren i abans de la lluita al centre de la ciutat s'hagués detingut, les autoritats soviètiques prengueren mesures per començar a restaurar els serveis essencials.[111] Gairebé tots els transports havien quedat inoperatius, i les clavegueres bombardejades havien contaminat l'aigua de la ciutat.[112] Els soviètics nomenaren comandants alemanys per cada illa de la ciutat, i organitzaren la neteja.[111] A més, l'Exèrcit Roig va haver de fer un gran esforç per alimentar als berlinesos.:[111] molts alemanys, civils i militars, estaven agraïts per rebre menjar a les cuines de l'Exèrcit Roig, que començà segons les ordres del General Berzarin.[96] Després de la capitulació, els soviètics començaren a detenir a tot aquell vestit d'uniforme, incloent-hi bombers i ferroviaris.[113]

Tanmateix, durant i en els dies que seguiren immediatament l'assalt,[114][111] en moltes zones de la ciutat, unes venjatives tropes soviètiques (sovint tropes de reraguada),[115] van violar unes 100.000 dones i van assassinar[116][nb 10] civils durant setmanes (veure Atrocitats de l'Exèrcit Roig). El caos inicial tot just finalitzar la batalla va trigar a poder-se controlar. Alguns oficials van haver de disparar a les seves pròpies tropes. Després de l'estiu de 1945, les autoritats soviètiques van fer tornar la disciplina entre les seves tropes, i els soldats enganxats saquejant eren normalment castigats. Tanmateix, Berlín havia patit escassetat de menjar durant mesos, degut als bombardeigs aliats i exacerbat per l'assalt sobre la citat. Malgrat els seriosos esforços soviètics per portar menjar i reconstruir la ciutat, la fam seguí sent un problema.[112] Quan els americans van arribar al seu sector al juny de 1945, un mes després de la batalla, es van trobar que la ingesta calòrica dels berlinesos era només d'un 64% de la ració de 1.240 calories per dia.[117] A més, per tota la ciutat, prop d'un milió de persones estava sense llar.[118]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Medalla soviètica de la captura de Berlín

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wagner 1974, p. 346
  2. Bergstrom 2007, p. 117
  3. Glantz 1998, p. 373
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Beevor 2002, p. 287
  5. 5,0 5,1 5,2 Ziemke 1969, p. 71
  6. Murray & Millett 2000, p. 482
  7. 7,0 7,1 Glantz 1998, p. 271
  8. Müller 2008, p. 673
  9. Antill 2006, p. 85
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Khrivosheev 1997, pàg. 219, 220
  11. Duffy 1991, pàg. 24, 25
  12. 12,0 12,1 Hastings 2004, p. 295
  13. Beevor 2002, p. 52
  14. Duffy 1991, pàg. 176–188
  15. Duffy 1991, p. 293
  16. Tiemann 1998, p. 200
  17. Beevor 2002, p. 9
  18. Dollinger 1967, p. 198
  19. Beevor 2002, p. 196
  20. Williams 2005, p. 213
  21. Bullock 1962, p. 753
  22. Bullock 1962, pàg. 778–781
  23. Beevor 2002, p. 194
  24. Williams 2005, pàg. 310, 311
  25. Ryan 1966, p. 135
  26. Milward 1980, p. 303
  27. History of the de Havilland Mosquito, Royal Australian Air Force. Retrieved on 13 September 2008.
  28. Beevor 2003, p. 219
  29. Beevor 2002, Preface xxxiv, and pp. 138, 325
  30. Beevor 2003, p. 166
  31. Beevor 2003, p. 140
  32. Williams 2005, p. 292
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 Ziemke 1969, p. 76
  34. 34,0 34,1 Williams 2005, p. 293
  35. Williams 2005, p. 322
  36. 36,0 36,1 Beevor 2003, p. 426
  37. 37,0 37,1 Beevor 2002, pàg. 217–233
  38. És habitual que l'atacant pateixi més baixes que el defensor en pràcticament totes les guerres, i aquest també va ser el cas en tots els fronts de la Segona Guerra Mundial. Beevor 2002, p. 274
  39. Beevor 2003, p. 255
  40. 40,0 40,1 40,2 Beevor 2002, pàg. 312–314
  41. 41,0 41,1 41,2 Ziemke 1969, p. 84
  42. Antony Beevor speaking as himself in the documentary "Revealed" Hitler's Secret Bunkers (2008)
  43. 43,0 43,1 43,2 Beevor 2002, p. 337
  44. Ziemke 1969, p. 88
  45. Simons 1982, p. 78
  46. Beevor 2002, p. 345
  47. Beevor 2003, p. 248
  48. 48,0 48,1 48,2 Beevor 2002, pàg. 310–312
  49. Ziemke 1969, pàg. 87–88
  50. Ryan 1966, p. 436
  51. Ziemke 1969, p. 89
  52. 52,0 52,1 Beevor 2003, p. 353
  53. 53,0 53,1 53,2 Ziemke 1969, p. 92
  54. Lewis 1998, p. 465
  55. Beevor 2002, p. 286 senyala que el nomenament va ser el 23 d'abril; mentre que Hamilton 2008, p. 160 senyala que "oficialment" va ser el matí del 24 d'abril; Dollinger 1967, p. 228 dóna el 26 d'abril com la data del nomenament de Weidling.
  56. Ziemke 1969, pàg. 92–94
  57. Beevor 2002, p. 313
  58. Ziemke 1969, p. 111
  59. Fischer 2008, pàg. 42–43
  60. Beevor 2002, p. 223
  61. Beevor 2002, p. 243
  62. Ziemke 1969, p. 93
  63. 63,0 63,1 Beevor 2002, pàg. 259, 297
  64. Beevor 2002, pàg. 291, 292, 302
  65. Beevor 2002, pàg. 246, 247
  66. Beevor 2002, pàg. 303, 304
  67. Beevor 2002, p. 304 senyala que el sector central era conegut com "Z" de Zentrum cota al General Mohnke referir-se directament al petit govern del districte central en aquesta zona i sota el seu comandament com a Z-Zitadelle.
  68. Beevor 2002, p. 340
  69. Beevor 2002, pàg. 257, 258
  70. Beevor 2003, pàg. 371–373
  71. Beevor 2002, p. 349
  72. Beevor 2002, p. 343
  73. Beevor 2003, p. 375
  74. Beevor 2003, p. 377
  75. 75,0 75,1 Beevor 2003, p. 380
  76. 76,0 76,1 Hamilton References p.311
  77. Hamilton References p.312
  78. Beevor 2002, pàg. 365-367, 372
  79. Beevor 2003, pàg. 390–397
  80. «Iconic Red Army Reichstag Photo Faked». Spiegel Online, 7 maig 2008. [Consulta: 13 setembre 2008].
  81. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Bellamy-663-7
  82. Beevor 2002, p. 358
  83. Bullock 1962, pàg. 799, 800
  84. Williams 2005, pàg. 324, 325
  85. Beevor 2003, p. 381
  86. Beevor 2002, pàg. 385, 386
  87. Dollinger 1967, p. 239 senyala les 03:00, i Beevor 2003, p. 391) les 04:00, per l'hora de la trobada de Krebs amb Txuikov
  88. Beevor 2003, p. 391
  89. 89,0 89,1 89,2 89,3 89,4 Dollinger 1967, p. 239
  90. Beevor 2003, p. 405
  91. Beevor 2003, p. 406
  92. Beevor 2002, pàg. 383–389
  93. Ziemke 1969, pàg. 125–126
  94. Beevor 2002, p. 388
  95. Beevor 2002, p. 386
  96. 96,0 96,1 Beevor 2002, p. 409
  97. Beevor 2002, p. 338
  98. Dollinger 1967, p. 228
  99. 99,0 99,1 99,2 Ziemke 1969, p. 128
  100. 100,0 100,1 Ziemke 1969, p. 94
  101. 101,0 101,1 Ziemke 1969, p. 129
  102. Beevor 2003, p. 350
  103. Beevor 2003, pàg. 345, 346
  104. Le Tissier 2005, p. 117
  105. Le Tissier 2005, pàg. 89, 90
  106. Beevor 2002, p. 330
  107. Ziemke 1969, p. 119
  108. Beevor 2002, p. 395
  109. 109,0 109,1 Beevor 2002, p. 397
  110. Clodfelter 2002, p. 515
  111. 111,0 111,1 111,2 111,3 Bellamy, p. 670
  112. 112,0 112,1 White 2003, p. 126
  113. Beevor 2002, pàg. 388–393
  114. Grossmann 2009, p. 51
  115. Beevor 2002, pàg. 326, 327
  116. Beevor, Antony. «They raped every German female from eight to 80». The Guardian, 1 maig 2002. [Consulta: 13 setembre 2008].
  117. Ziemke 1990, p. 303
  118. Beevor 2002, p. 419
  119. Time line Eastern Europe 1945:6 May 1945 www.worldwar-2.net
Notes a peu de pàgina
  1. Heinrici va ser substituït pel general Kurt Student el 28 d'abril. El General Kurt von Tippelskirch va ser nomenat substitut interí de Heinrici fins que Student pogués arribar i assumir el control. Però Student va ser capturat pels britànics i mai no aconseguí arribar.
  2. Weidling substituí a l'Oberstleutnant Ernst Kaether com a comandant de Berlín, el qual només havia mantingut el càrrec un únic dia, després de prendre el comandament de mans de Reymann.
  3. Les estimacions inicials soviètiques havien xifrat els defensors en 1 milió, però aquesta xifra estava sobrestimada (Glantz 1998, p. 258).
  4. Una part important dels 45.000 soldats eren tropes del 56è Cos Panzer, que a l'inici de la batalla formaren part del IX. Armee a la Batalla dels turons Seelow
  5. For information about the genesis of the "Das Deutsch Reich und der Zweite Weltkrieg" project under the Military History Research Office of the Bundeswehr, refer to Earl F. Ziemke's review essay in Central European History, Vol. 16, No. 4 (Dec., 1983), pp. 398-407.
  6. La darrera ofensiva de la guerra a Europa va ser l'ofensiva de Praga, entre el 6 i l'11 de maig de 1945, quan l'Exèrcit Roig, juntament amb unitats poloneses, romaneses i txecoslovaques derrotaren les restes del Grup d'Exèrcits Centre que continuaven resistint-se a Txecoslovàquia. Van haver diverses petites batalles i batusses entre petites unitats, però no hi va haver cap altre combat a gran escala que resultés en la mort de milers de persones (veure Final de la II Guerra Mundial a Europa pels detalls d'aquests dies finals de la guerra).
  7. Els soviètics posteriorment estimaren que només eren 180.000, però aquest era del nombre de presoners que van capturar, que incloïa a molts homes d'uniforme però desarmats, com els empleats ferroviaris o els membres del Servei de Treball del Reich. (Beevor 2002, p. 287).
  8. "Diverses fonts citades en aquest article deriven les seves xifres de baixes a partir de la recerca per arxius de Krivoixeev. Hamilton dóna 361.367. Anthony Beevor exclou les baixes poloneses, deixant 78.291 morts i desapareguts i 274.184 ferits, donant un total de 352.475 baixes (p.424). De manera semblant, Max Hastings dóna la xifra total de baixes soviètiques sense comptar als polonesos (352.475), però incrementa la porció de morts en gairebé 100.000 (p. 643).
  9. Entre els presoners capturats s'incloïen a molts homes desarmats però d'uniforme, com els oficials ferroviaris i els membres del Servei de Treball del Reich.(Beevor 2002, p. 287)
  10. Bellamy senyala a que la major part de les violacions van tenir lloc entre el 23 d'abril i el 8 de maig; (Bellamy 2007, p. 670)però com a conseqüència de les privacions patides per la població civil, la prostitució es convertí en la manera en què les dones asseguraven les necessitats del dia a dia. (Ziemke 1969, pàg. 149, 153). Durant els mesos anteriors, la STAVKA va reconèixer les potencials faltes disciplinaries comeses per soldats venjatius. El Mariscal Koniev, en una ordre del 27 de gener, prop de la conclusió de l'Ofensiva del Vístula-Oder, subministrà una llarga llista de comandants per ser destinats a batallons penals per saquejar, embriacs i excedir-se amb la població civil. (Duffy 1991, p. 275). Tot i que moltes fonts estan d'acord que les violacions van ser moltes, les xifres són només estimades. Una xifra habitualment és la que 100.000 dones van ser violades pels soldats de l'Exèrcit Roig. (Helke Sander & Barbara Johr: BeFreier und Befreite, Fischer, Frankfurt 2005). Aquesta xifra ha estat qüestionada per Nicky Bird (Nicky Bird, International Affairs (Royal Institute of International Affairs 1944-), Vol. 78, No. 4. (Oct., 2002), pp. 914-916), que apunta a que aquestes estadístiques no es poden verificar.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antill, Peter. Berlin 1945. Osprey, 2006. ISBN 1841769150. 
  • Beevor, Antony. Berlin: The Downfall 1945. Viking, Penguin Books, 2002, p. . ISBN 0670886955. 
  • Beevor, Antony. Berlin: The Downfall 1945. Penguin Books, 2003, p. . ISBN 0670030414. 
  • Bellamy, Chris. Absolute war: Soviet Russia in the Second World War. Alfred A. Knopf, 2007. ISBN 0375410864. 
  • Bergstrom, Christer. Bagration to Berlin - The Final Air Battles in the East: 1944-1945. Ian Allan, 2007, p. . ISBN 9781903223918. 
  • Bullock, Alan. Hitler: A Study in Tyranny. Penguin Books, 1962. ISBN 0140135642. 
  • Clodfelter, Michael. Warfare and Armed Conflicts- A Statistical Reference to Casualty and Other Figures, 1500-2000. 2a ed.. McFarland & Company, 2002, p. . ISBN 0786412046. 
  • Dollinger, Hans. The Decline and Fall of Nazi Germany and Imperial Japan. Bonanza, 1967. 
  • Duffy, Christopher. Red Storm on the Reich. Routledge, 1991. ISBN 0415035899. 
  • Erickson, John. The Road to Berlin: Continuing the History of Stalin's War with Germany. Westview Press, 1983. ISBN 0891587950. 
  • Fischer, Thomas. Soldiers Of the Leibstandarte. J.J. Fedorowicz Publishing, 2008. ISBN 9780921991915. 
  • Glantz, David M. When Titans Clashed: How the Red Army Stopped Hitler. University Press of Kansas, 1998. ISBN 0700608990. 
  • Grossman, Atina. «A Question of Silence: The Rape of German Women by Occupation Soldiers». October, 72, 1995.
  • Hamilton, Stephan. Bloody Streets: The Soviet Assault on Berlin, April 1945. Helion & Co., 2008. ISBN 9781906033125. 
  • Hastings, Max. Armageddon: The Battle for Germany, 1944-1945. Macmillan, 2004. ISBN 0333908368. 
  • Krivosheev, G. F.. Soviet Casualties and Combat Losses in the Twentieth Century. Greenhill Books, 1997. ISBN 1853672807. 
  • Kuby, Erich. The Russians and Berlin, 1945. Hill and Wang, 1968. 
  • Le Tissier, Tony. Slaughter at Halbe. Sutton, 2005. ISBN 0750936894. 
  • Lewis, John E. The Mammoth Book of Eye-witness History. Pgw, 1998. ISBN 0786705345. 
  • Milward, Alan S. War, Economy and Society, 1939-1945. University of California Press, 1980. ISBN 0520039424. 
  • Moeller, Robert G. West Germany Under Construction. University of Michigan Press, 1997. ISBN 047206648X. 
  • (alemany) Müller, Rolf-Dieter. Das Deutsche Reich und der Zweite Weltkrieg, Band 10/1: Der Zusammenbruch des Deutschen Reiches 1945 und die Folgen des Zweiten Weltkrieges - Teilbd 1: Die militärische Niederwerfung der Wehrmacht. Deutsche Verlags-Anstalt, 2008. ISBN 3421062374. 
  • Murray, Williamson; Millett, Allan Reed. A War to be Won. Harvard University Press, 2000. ISBN 0674006801. 
  • Naimark, Norman M. The Russians in Germany: A History of the Soviet Zone of Occupation, 1945-1949. Cambridge: Belknap, 1995. ISBN 0674784057. 
  • Ryan, Cornelius. The Last Battle. Simon and Schuster, 1966. ISBN 067140640X. 
  • Simons, Gerald. Victory in Europe. Time-Life Books, 1982. ISBN 0809434067. 
  • Tiemann, Ralf. The Leibstandarte IV/2. J.J. Fedorowicz Publishing, 1998. ISBN 0921991401. 
  • Wagner, Ray. The Soviet Air Force in World War II: the Official History. Doubleday, 1974, p. . 
  • White, Osmar. Conquerors' Road: An Eyewitness Report of Germany 1945. Cambridge University Press, 2003. ISBN 0521537517. 
  • Williams, Andrew. D-Day to Berlin. Hodder, 2005. ISBN 0340833971. 
  • Ziemke, Earl F. Battle for Berlin End of the Third Reich Ballantine's Illustrated History of World War II (Battle Book #6). Ballantine Books, 1969, p. . 
  • Ziemke, Earl F. «Chapter 17 Zone and Sector». A: The U.S. Army in the occupation of Germany 1944-1946. Washington, D. C.: United States Army, 1990. Library of Congress Catalog Card Number 75-619027. 
  • Shlapentokh, Dmitry. Societal breakdown and the rise of the early modern state in Europe. Macmillan, 2008, p. . ISBN 0230603750. 
  • Stiglmayer, Alexandra. Mass rape: the war against women in Bosnia-Herzegovina. University of Nebraska Press, 1994, p. . ISBN 0803292295. 
  • Cook, Bernard A. Women and war: a historical encyclopedia from antiquity to the present. ABC-CLIO, 2006, p. . ISBN 1851097708. 
  • Grathwol, Robert P. American Forces in Berlin: Cold War Outpost, 1945-1994. DIANE Publishing, 1994, p. . ISBN 0788125044. 
  • Grossmann, Atina. Jews, Germans, and Allies: Close Encounters in Occupied Germany. Princeton University Press, 2009, p. . ISBN 069114317X. 

Per llegir més[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Berlín Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 52° 31′ 00″ N, 13° 23′ 00″ E / 52.51666667°N,13.38333333°E / 52.51666667; 13.38333333