Cas Dreyfus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Degradació del capità Alfred Dreyfus

L'Afer Dreyfus o Cas Dreyfus fou un escàndol polític que va dividir França durant els darrers anys del segle XIX.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

El 1894 el Servei d'Intel·ligència francès descobrí a la paperera de l'agregat militar de l'ambaixada alemanya una carta sense signatura que anunciava l'enviament de documents secrets.[1] La investigació arribà a la conclusió que el capità Alfred Dreyfus, destinat a l'Estat Major i d'origen jueu, n'era l'autor, sense més indici probatori que una lleu semblança cal·ligràfica.

Dreyfus fou arrestat el 15 d'octubre, en un ambient d'exaltat antisemitisme, i empresonat a la presó de Cherche-Midi. Sotmès a consell de guerra, el 22 de desembre fou condemnat per traïció, expulsat de l'exèrcit el 5 de gener de 1895 i deportat de per vida al presidi de l'Illa del Diable (Guaiana).

En el judici, en Dreyfus mai no havia reconegut les acusacions i el procediment judicial havia mostrat greus irregularitats, com ara que Dreyfus hagués estat condemnat per un informe del Servei d'Intel·ligència que mai no havia estat comunicat a la defensa, a més de contradiccions flagrants i manipulacions als nivells més alts, per la qual cosa la família va seguir intentant provar-ne la innocència. Aquestes denúncies d'irregularitats foren desqualificades, especialment per l'extrema dreta francesa, com a maniobres del grup de pressió jueu, deslleial amb França i que volia desacreditar l'Exèrcit i les més altes institucions de la nació.

El 1895 es produí un canvi de prefectura al Servei d'Intel·ligència militar. El nou responsable descobrí que el veritable culpable era el major Ferdinand Walsin Esterhazy i que Dreyfus havia estat víctima de l'antisemitisme de l'anterior cap d'Intel·ligència. Tanmateix, Esterhazy fou declarat innocent el 1898 a causa de la protecció dels militars reaccionaris.[1] Això va fer que el país es dividís radicalment entre els partidaris de revisar el cas -dreyfusards- i els de tancar-lo. En el grup dels «dreyfusards» es trobaven les esquerres, de conviccions democràtiques i republicanes, defensors de l'estat de dret i dels drets de l'home. En el bàndol oposat, la dreta, nacionalista, antisemita i de tendències autoritàries; d'aquests mitjans «anti-dreyfusards» va sorgir el nacionalisme integrista de Charles Maurras, que el mateix 1898 va fundar el moviment feixista Action Française.

Portada de la carta de Zola a L'Aurore

L'escriptor Émile Zola, l'escriptor Octave Mirbeau, el líder socialista Jean Jaurès i el radical Georges Clemenceau van encapçalar la causa dels dreyfusards a partir de la publicació el 13 de gener de 1898 al diari L'Aurore d'una carta oberta de Zola al president de la República, Félix Faure, titulada J'accuse («Jo acuso»),[1] en la qual reptava al tribunal que havia jutjat el major Esterhazy d'haver-lo exonerat sabent que era culpable, i aquest escrit tingué l'efecte d'una bomba. Aquell mateix any el tinent coronel Henry, un dels oficials que havien participat en la manipulació de les proves, va confessar i després se suïcidà, i el cas va ser reobert.[1]

Dreyfus va ser repatriat i sotmès a un segon consell de guerra, celebrat a Rennes el 30 de juny de 1899, al qual novament fou declarat culpable, tot i que la sentència atenuava la pena a deu anys de presó. El president de la república francesa, Émile Loubet, l'indultà el 19 de setembre, però el gest no reconeixia la innocència l'acusat (oimés, la confirmava, perquè l'indult treu la pena sense negar la culpabilitat). Dreyfus continuà lluitant perquè se li reconegués la innocència, cosa que va aconseguir finalment el 12 de juliol de 1906,[1] quan el Tribunal de Cassació anul·là definitivament el judici. Fou reintegrat a la carrera militar i va jubliar-se amb el grau només de comandant, perquè l'exèrcit no li volgué computar el temps transcorregut en una condemna injusta.

El 1914, ja tinent coronel, prengué el comandament d'una unitat de municionament al curs de la Primera Guerra Mundial;[2] posteriorment combaté a la batalla del Chemin des Dames. Després de l'armistici, es jublià definitivament i morí el 1935. El 1930, l'antic agregat militar alemany a l'ambaixada parisenca, el coronel Schwartzkoppen, reivindicà finalment Dreyfus en confirmar que el real traïdor havia sigut el major Esterhazy.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Afer Dreyfus». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Alfred Dreyfus». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cas Dreyfus