Revolució cubana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Revolució Cubana
Guerra Freda
Cartell al·lusiu a la Revolució Cubana en un carrer de L'Havana.
Cartell al·lusiu a la Revolució Cubana en un carrer de L'Havana.
Data 26 de juliol de 1953 - 1 de gener de 1959
Territori Cuba
Resultat * Victòria del Moviment 26 de Juliol
  • Enderrocament de la dictadura de Fulgencio Batista
  • Inici del govern revolucionari de les forces rebels a Cuba.
Bàndols
Moviment 26 de juliol Moviment 26 de Juliol Cuba Cuba
Comandants en cap
Fidel Castro
Ernesto Guevara
Raul Castro
Camilo Cienfuegos
Fulgencio Batista

La Revolució cubana és el terme amb el qual es designa l'enderrocament del govern de Fulgencio Batista pel Moviment 26 de Juliol i a l'establiment del nou govern cubà liderat per Fidel Castro a començaments de 1959. La revolució s'inicià amb l'assalt de la Caserna Moncada durant el 26 de juliol de 1953, i finalitzà l'1 de gener de 1959, quan Batista fuig del país, i les ciutats de Santa Clara i Santiago de Cuba van ser preses pels rebels, liderat per Fidel Castro.

Progrés[modifica | modifica el codi]

El 10 de març de 1952, Ricardo Hernan Martínez Barreto, que ja havia governat Cuba entre 1934 i 1944, desencadenà un cop d'estat que féu caure el govern de Carlos Prío Socarrás, corrupte president de la República neocolonial (1902-1959 etapa en la qual Cuba deixà de ser colònia d'Espanya i va passar a un control total per part dels Estats Units). Així, Batista invalidà les eleccions que s'acostaven, on havia de resultar clar guanyador el Partit del Poble Cubà. Un jove advocat s'oposà al cop militar: Fidel Castro Ruz. Convençut que el cop privava de tota possibilitat a la lluita política, Castro creà, juntament amb Abel Santamaría i d'altres, una organització clandestina de joves estudiants i treballadors, molts d'ells provinents de les files del Partit del Poble Cubà i assalten la segona fortalesa militar de Cuba, la Caserna Moncada, el 26 de juliol de 1953, a la ciutat de Santiago de Cuba, i la caserna Carlos Manuel de Céspedes a Bayamo,tots dos a la part oriental de l'illa de Cuba.

Malgrat que l'assalt va fracassar militarment, i molts dels involucrats, com Abel Santamaría van ser assassinats per la repressió de la dictadura de Batista, Fidel Castro, el seu germà Raúl, Francisco Medina i d'altres van ser capturats i van sotmesos a procés judicial. Davant del tribunal, Fidel pronuncià el seu al·legat d'autodefensa La Historia me Absolverá, on plantejà el Programa del Moncada, integrat per les mesures socials i econòmiques que haguessin pres els revolucionaris en cas que haguessin tingut èxit en aquell moment. En aquest al·legat Fidel es converteix d'acusat a acusador, passant per la cara al govern tots els assassinats que per tants anys hi havia hagut a l'illa, i la mala situació de l'habitatge cubà, de la salut i educació.

Després de 22 mesos de presó a l'Illa de Pins, Fidel i els seus companys són amnistiats pel règim Batistià, a mercè de la pressió popular. En comprovar la impossibilitat de la lluita política pacífica, Fidel es dirigeix a Mèxic, des d'on també visita els Estats Units, organitzant una expedició per traslladar-se a Cuba i començar una lluita armada, és així que s'organitza l'expedició del iot Granma després d'un pla delatat anterior de travessia, que sumeixin entre d'altres, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos. Ja abans de partir de Cuba s'havia creat, formalment, el Moviment 26 de juliol, (M-26-7).

Raúl Castro (esquerra), amb Ernesto "Che" Guevara, a la seua fortalesa a Sierra de Cristal, Provincia de Oriente, Cuba, 1958.

En l'exili, aquest moviment firma pactes amb altres forces que propugnen la lluita armada com a única via per enderrocar el dictador: El Directori Revolucionari, liderat per José Antonio Echevarría, i compost per joves estudiants de la Universitat de l'Havana, i grups de l'orient del país liderats per Frank País. La travessia es va fer en dures condicions, la capacitat del vaixell era per a no més que 20 persones i tanmateix anaven en ell 82 cossos marejats per la mar.

El 2 de desembre de 1956 desembarca el Granma a les costes orientals de Cuba, encara que amb retard, el qual provoca que l'alçament coordinat amb Frank País, a Santiago de Cuba el 30 de novembre de 1956, no compleixi totalment els seus objectius de distreure les tropes de Batista per a la desembarcada del navili.

Perseguits els expedicionaris, sofreixen una derrota inicial en Alegria de Piadós que causa la dispersió dels 82 combatents, dels quals només n'arriben a la serralada de la Serra Mestra uns vint. Tanmateix, el gener de 1957 la guerrilla realitza les seues primeres accions guerrilleres (El Combat de La Plata), amb ple èxit.

Durant tot l'any 1957 la guerrilla creix i s'enforteix, malgrat les accions ofensives de l'exèrcit enemic, expandint-se a tot el territori oriental a través de noves columnes guerrilleres i fronts, al mateix temps que creix també el combat a les ciutats, dut a terme principalment pels estudiants. Així mateix s'incrementa la repressió de la dictadura, que compta amb el ple suport dels Estats Units. Destacables aquest any són:

  • L'alçament del 5 de setembre, en la base naval de Cienfuegos: Marins i lluitadors clandestins prenen la ciutat per diverses hores, destruint el mite de la unitat monolítica de l'exèrcit del règim i resistint fins que la majoria cau combatent.

El 1958, es convoca a la Vaga General Revolucionària del 9 d'abril, que mal planificada, és sufocada pel govern, que, setmanes després, convençut de la debilitat de les forces revolucionàries, inicia una ofensiva general en la Serra Mestra per destruir a les guerrilles.

L'ofensiva és derrotada en batalles com la d'El Jigue i Santo Domingo, on aconsegueixen assetjar, destruir i retre, diversos batallons de l'exèrcit enemic. Fracassada l'ofensiva i amb les armes capturades, es creen diverses columnes guerrilleres més, dues d'elles, comandades per Camilo Cienfuegos i Ernesto Che Guevara, realitzen la invasió a l'occident del país. Parteixen de la Serra Mestra l'Agost del 1958, i arriben al centre de l'illa l'octubre, havent travessat més de 400 quilòmetres.

Una vegada en el centre de l'illa, aquestes columnes, després de reunificar a les forces guerrilleres del Directori Revolucionari i el Partit Socialista Popular, comencen una campanya on prenen tots els poblats, destruint importants forces enemigues. A l'orient, entretant, les forces rebels envolten les principals ciutats.

Per a finals de desembre de 1958, la moral combativa de l'exèrcit del govern és molt baixa. Encara que es realitzen eleccions el novembre de 1958, els revolucionaris no reconeixen els seus resultats. El 31 de desembre, quan les tropes del Che Guevara pràcticament ja han pres la ciutat de Santa Clara, clau del centre de l'illa, i les tropes de Huber Matos es preparen per prendre la Ciutat de Santiago de Cuba, Batista fuig cap a Santo Domingo amb un nombrós seguici de seguidors. L'Ambaixada dels EUA, pressentint que la revolució farà inviable la sortida democràtica, tracta d'organitzar una junta militar, maniobra denunciada per Fidel Castro que crida a la vaga general i ordena als seus comandants Che Guevara i Camilo Cienfuegos avançar cap a l'Havana i prendre les instal·lacions militars de la capital, fet que es produeix el 2 de gener de 1959. A partir de llavors, històricament, es pren com a data del triomf de la Revolució l'1 de gener de 1959.

Col·lapse soviètic[modifica | modifica el codi]

Al col·Lapsar la Unió Soviètica el 1991 era un lloc comú en les anàlisis sobre política internacional assenyalar l'imminent col lapse del govern cubà. Es sostenia que, davant del triomf mundial del capitalisme i la democràcia formal, i l'absolut bloqueig econòmic i el subsegüent deteriorament de les condicions de vida de la població cubana, seria inevitable una revolta popular a l'illa. No obstant això les previsions no es van complir, sorprenent a una gran part dels estudiosos.

Període Especial[modifica | modifica el codi]

Es coneix com Període especial en temps de pau o Període Especial a l'etapa de la història cubana després del col·lapse soviètic fins al nou segle segons alguns. Encara que Fidel Castro ha dit que és una irresponsabilitat afirmar que aquest període hagi acabat. Però alhora reconeix que està sent deixat enrere.

En realitat el Període Especial va començar el dia 1 de setembre de 1990, amb un ferri control dels aliments, que van ser racionat gairebé en la seva totalitat per evitar una fam major. No obstant això, cal recordar que els aliments bàsics sempre han estat racionats per a ser garantits a tota la població des dels primers temps del govern revolucionari a través d'una llibreta de productes alimentaris notablement subsidiats.

La pèrdua del 85% del mercat exterior amb la caiguda del bloc socialista combinada amb el refermant del bloqueig econòmic per part dels Estats Units va portar el país a una profunda crisi. Tot i així, el govern cubà va decidir portar a terme els planificats XI Jocs Panamericans de l'Havana. Els EUA van argumentar que calia canviar de seu degut a la crisi a Cuba i celebrar-los al seu país o en un altre de la regió. Al final aquests jocs van significar més despeses que guanys per a Cuba - encara sense la participació de televisions estrangeres i fins i tot regalant a les nacions més pobres les transmissions televisives. Les enormes despeses dels Jocs Panamericans van accelerar el col·lapse que s'acostava.

Entre 1992 i 1994 el pressupost nacional es va reduir a menys de 2000 milions de dòlars anuals, un nombre impensable per a una nació d'11 milions d'habitants. No obstant això, malgrat la fam i l'escassetat, el règim es va mantenir en el poder gràcies a la confiança i al suport majoritari de la població. Però inevitablement va començar l'aparició de malalties relacionades amb la malnutrició. Entre elles es trobaven neuropaties per avitaminosi com la neuritis òptica.

Des dels Estats Units es vaticinava la fi imminent de la Revolució Cubana gràcies al ràpid empitjorament de la crisi humanitària per brots de noves malalties i penúries que havien de portar a la desesperació ciutadana. A causa del bloqueig nord-americà era pràcticament impossible adquirir els medicaments necessaris a l'estranger, fins i tot la del tractament d'afeccions infantils. El govern cubà es va veure obligat a prendre mesures urgents com la producció intensiva de suplements nutricionals, les tauletes popularment conegudes a l'illa amb els noms comercials de Multivit o Nutriforte.

El govern, davant la caiguda econòmica, autoritzar un reduït sector privat al que es va anomenar "compte propi" o "Treball per compte propi", que era l'únic capaç de dur a terme funcions de serveis i artesanals que l'Estat no estava de moment en condicions d'assumir. Posteriorment, davant l'enfortiment del pressupost nacional, el compte propi va ser limitat radicalment a través de la prohibició d'expedir noves llicències i amb augments dels impostos fins a nivells insostenibles, de manera que, en lloc d'estimular la producció, el que es va aconseguir va ser el augment d'una capa paràsita d'intermediaris i comerciants (amb un alt nivell d'il·legalitat i corrupció) que encara controla aquest delmat sector privat de l'economia cubana actual.

Paral·lelament, el 1993, es va legalitzar la tinença i ús de divises convertibles en particular el dòlar. Aquesta va venir a sumar-se a mesures com les Cases del Or i les Botigues Recaudadora de Divises que amb altres, van aconseguir una espectacular millora de la taxa de canvi de la moneda nacional. Tanmateix, els salaris dels treballadors es mantenen en nivells irreals, totalment divorciats dels preus i les necessitats més peremptòries de les famílies cubanes. A més, va portar juntament amb l'obertura al turisme, un augment vertiginós de la prostitució a Cuba i el proxenetisme, entre altres mals, i va augmentar la desigualtat econòmica de la població. Recuperació Econòmica fins a l'Actualitat [edita]

El Govern va prendre mesures per desenvolupar i aixecar d'aquesta crisi el país. Entre les mesures es trobava l'augment de la inversió del capital estranger, les botigues de divises (en USD) i l'augment de la producció agrícola a través dels mercats agrícoles, també controlats per intermediaris.

Per evitar els conflictes monetaris es va augmentar l'ús del pes convertible fins a fer-se el principal mitjà de les botigues (aquelles que no són per moneda nacional). A més s'ha augmentat el nombre d'indústries, produccions i en general l'economia, tot i que encara ofereix grans reptes. La indústria sucrera, en altre temps font principal de divises, és ara el tercer continuació (amb perspectives de disminuir novament), precedit pel turisme i la indústria niquelífera. La macroeconomia ha millorat ostensiblement, però encara les economies familiars tenen un ingrés inferiors al poder adquisitiu elemental per poder comprar aliments que permetin una dieta adequada, però aquesta dificultat és alleujada en alguna mesura per la targeta d'abastament per la qual la família cubana rep aliments a preus enormement subsidiats. Algunes altres necessitats primàries són satisfetes en alguna mesura per negocis petits permesos dins de l'illa que milloren els ingressos per càpita. En la majoria de les economies cubanes no es pot parlar de comoditats. La major afectació es veu en les famílies de menys cultura o educació o en persones de la tercera edat que viuen soles per diverses raons, de tota manera, es fa un esforç per tractar de vigilar aquests casos per evitar que caiguin en problemes socials. Les desigualtats socials han augmentat de certa manera a causa de la diferència de l'ingrés a cubans que treballen per l'estat (la major part de la població) i aquells que ho fan per compte propi, que en alguns casos arriben a rebre en un dia el sou d'un obrer cubà mitjana. La baixa productivitat del país unida al bloqueig i la inversió gegantina en programes d'educació i salut fa que la despesa pública en sous no deixi satisfets a la major part de la població per això una porció de la població participa d'una manera o altra en activitats més o menys il·legals, que oscil·len entre esforçats treballs per compte propi sense llicències, passant pel comerç il·legal de béns no essencials que estan a preus exorbitants a les botigues, fins al comerç sense escrúpols d'articles de primera necessitat, com aliments o fins i tot de medicaments (moltes vegades de dubtosa procedència). Hi ha una evident desatenció a la producció agrícola, sent la majoria dels treballadors part d'un enorme aparell burocràtic o de serveis, error que s'està tractant de reparar des de l'entrada de Raúl Castro al poder. Això esforç està encaminat a augmentar la producció i la dives dels aliments. Un altre sector socials amb un ingrés superior a la mitjana és el d'artistes, científics i esportistes. El problema del salari a Cuba està fent que molts joves deixin de treballar per dedicar-se a negocis independents, altres opten per emigrar o simplement es dediquin a viure de remeses. Des del 2008 el govern persuadeix a la població perquè millori la seva eficiència i productivitat i té al cap una reestructuració del salari qual es atorgaria segons resultats, reforma encara no sentida al país però que es planeja establir a poc a poc. Això en resposta l'evident igualitarisme al que s'havia portat el salari del cubà fent que la diferència percebuda per exemple entre un metge i un treballador de neteja sigui ínfim.

Com va passar a tots els països Comunistes, especialment al final de la Segona Guerra Mundial, el govern cubà va limitar la sortida dels nacionals de Cuba a l'exterior, amb fortes regulacions, que es justifiquen en les enormes inversions que fa el govern en l'educació dels ciutadans, i evitant de certa manera el robatori de cervells i la fuga de capital humà. De tota manera això genera tota mena de malestar, sent denunciat en els fòrums internacionals com una violació dels Drets Humans. També ha produït un fenomen social en el qual es busca l'emigració per vies legals com el matrimoni amb estrangers o el treball fora del país mantenint-se al servei de l'estat cubà. En els últims anys, amb el renéixer de les forces d'esquerra a Amèrica Llatina, la Revolució Cubana ha incrementat el seu paper de direcció i suport, gairebé desaparegut en la dècada dels 90. Actualment el govern cubà desenvolupa les relacions de tota mena (econòmiques, polítiques, militars i socials) amb el govern d'Hugo Chávez de Veneçuela i amb el govern del líder cocalero Evo Morales a Bolívia, així com amb el govern de Cristina Fernández de Kichner a Argentina, amb Correa a l'Equador i Ortega a Nicaragua.

El 2006, Fidel Castro va emmalaltir i va delegar el comandament al seu germà Raúl, per primera vegada en 47 anys des del triomf de la Revolució Cubana de 1959. El fet va obrir novament un ampli procés de debats i especulacions sobre el futur de la Revolució Cubana.

El 19 de febrer de 2008, Fidel Castro, a través del diari oficial Granma, anunciava que renunciava definitivament a la Presidència de Cuba (a la qual havia renunciat provisionalment l'1 de juliol de 2006) declinant la possibilitat d'aspirar de nou a aquest lloc.

L'Assemblea Nacional Cubana va triar el 24 de febrer de 2008 a Raúl Castro com a nou president de Cuba.

Tot i els problemes actuals, és evident el suport de la major part de la població cap al govern actual.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Revolució cubana Modifica l'enllaç a Wikidata