Thomas Mann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Thomas Mann

Thomas Mann al 1937
Naixement 6 de juny de 1875
Lübeck, Alemanya
Mort 12 d'agost de 1955 (als 80 anys)
Zuric, Suïssa
Nacionalitat Alemanya
Ocupació Novel·lista, assagista
Guardons Premi Nobel de Literatura 1929; Premi Goethe 1949
Influències de Dostoevsky, Stirner, Freud, J.P. Jacobsen, Goethe, Hesse, Hoffmann, Jung, Lessing, Luter, Nietzsche, Poe, Schlegel, Schopenhauer, Wagner, Schoenberg, Grimmelshausen, Heinrich Mann, Melville
Va influir a Hesse, Sontag, Lukács, Adorno, Kafka, Heinrich Mann, Tuten, Pamuk, Campbell, Houellebecq, Böll, Faulkner
Obra
Obres mestres Buddenbrooks, La muntaya màgica, La mort a Venècia,
Signatura


Premi Nobel
Premi Nobel de Literatura
(1929)

Paul Thomas Mann (Lübeck, Alemanya 1875 - Zuric, Suïssa 1955) fou un novel·lista alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1929.

Destaca sobretot per una sèrie de novel·les èpiques, de gran contingut simbòlic tot i que sovint també iròniques, que revelen la psicologia de l'artista i intel·lectual. També se'l recorda per l'anàlisi i la crítica de l'ànima alemanya i europea de principis del segle XX, partint d'històries alemanyes i bíbliques modernitzades, a més d'idees de Goethe, Nietzsche i Schopenhauer.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Thomas Mann amb el seu germà Heinrich Mann

Va néixer el 6 de juny de 1875 a la ciutat de Lübeck, població situada a l'actual estat de Slesvig-Holstein, sent el segon fill de Thomas Johann Heinrich Mann, senador i comerciant de cereals, i la seva dona, Julia da Silva Bruhns, nascuda al Brasil. El pare de Thomas va morir el 1891 i, per disposició testamental, es va liquidar l'empresa de cereals, cosa que va motivar el trasllat de tota la família a Munic. Després d'estudiar ciències a l'Institut de Lübeck, va romandre a la Universitat de Munic preparant-se per la carrera de periodisme estudiant història, economia, història de l'art i literatura.

Va viure a la capital bavaresa entre 1891 a 1933, llevat d'un any d'estada a Palestrina (Itàlia), amb el seu germà gran Heinrich Mann, també escriptor. Posteriorment va treballar per a una companyia d'assegurances contra incendi del sud d'Alemanya entre 1894 i 1895.

Amb l'arribada d'Adolf Hitler al poder l'any 1933 es va exiliar a Suïssa fins al 1938, any que es va traslladar als Estats Units d'Amèrica, on va fixar la seva residència definitiva. L'any 1939 fou nomenat professor de literatura a la Universitat de Princeton, on es reuní amb Albert Einstein. El 1942 es traslladà a Califòrnia, esdevenint ciutadà nord-americà el 23 de juny de 1944. El 1952 retornà a Europa, establint-se a la ciutat de Kilchberg, població prop de Zuric. Morí en aquesta última ciutat el 12 d'agost de 1955.

Obra literària[modifica | modifica el codi]

La seva carrera d'escriptor va començar el 1897 amb la publicació del conte Der Kleine Herr Friedemann (El petit senyor Friedemann).

Gràcies al seu viatge per Itàlia en companyia del seu germà va començar la redacció de Buddenbrooks - Verfall einer Familie (1901), descripció de la decadència d'una família burgesa. En aquesta etapa inicial de la seva obra va centrar l'atenció en la conflictiva relació entre l'art i la vida, que va abordar en Tonio Kröger, Tristan (ambdues de 1903) i Der Tod in Venedig (" La mort a Venècia", 1912). Aquesta última obra, que descriu les vivències d'un escriptor en una Venècia assolada pel còlera, suposa la culminació de les idees estètiques de l'autor, que va elaborar una peculiar psicologia de l'artista.

A l'esclatar la Primera Guerra Mundial va defensar el nacionalisme alemany, al final de la contesa, no obstant això, la seva ideologia va evolucionar i es va convertir en fervent defensor dels valors democràtics. Testimoniatge d'aquesta evolució és la novel·la Der Zauberberg ("La muntanya màgica", 1924), que transcorre en un sanatori per a tuberculosos i constitueix una transposició novel·lada dels debats polítics i filosòfics de l'època.

Durant el seu exili als Estats Units les seves obres estan repletes d'al·lusions bíbliques i mitològiques: en la tetralogia Joseph und seine Brüder ("Josep i els seus germans", 1933-1943) fa una reinterpretació de la història bíblica per indagar en els orígens de la cultura occidental, i a Doktor Faustus ("Doctor Faust", 1947), que presenta la història d'un músic que ven la seva ànima al diable, va tractar d'establir les causes psicològiques que van fer possible el nazisme. Finalment a Bekenntnisse des Hochstaplers Felix Krull. Der Memoiren erster Teil ("Confessions de Felix Krull), la seva última novel·la, va recuperar la ironia sobre la naturalesa de l'ésser humà que havia caracteritzat moltes de les seves obres precedents.

El major hereu de Goethe[modifica | modifica el codi]

Com ja hem vist més amunt, l’enorme producció literària de Thomas Mann s'estén al llarg de tota la primera meitat del segle XX, car el 1900 publicà la seva primera novel·la, Els Buddenbrooks, que li donà una fama quasi immediata, i l’últim dels seus texts narratius, Les confessions del cavaller d’indústria Fèlix Krull, veié la llum el 1954, un any abans de la seva mort.

En els Buddenbrooks, escrita sota la influència de la novel·la realista dels escriptors francesos i russos, s’inspira en la història dels seus pares i avis, per contar, amb tot detall i una demolidora visió crítica, l’esplendor i la decadència d’una família burgesa de rics comerciants.

Però ja el 1903, Thomas Mann transcendí aquest primer realisme per a plantejar, en la seva breu i important novel·la Tonio Kröger, el problema de la relació entre l’art i la vida, que fou el tema principal de tota la seva obra, i que s’encarnà en el protagonisme de l’extraordinària Mort a Venècia, una de les novel·les més cèlebres, que assolí gran popularitat gràcies a la magnífica versió cinematogràfica que en féu Luchino Visconti.

Amb la màgica poètica d’un estil admirable i quasi preciosista, el narrador, que reviu alguns dels diàlegs de Plató, impregna el relat amb l’atmosfera seductora, corrompuda i agònica de la ciutat miraculosa, que contempla la seva pròpia imatge moribunda en el reflex de l’aigua immemorial que li donà la vida, l'ha conservada i l’està matant.

Gustav von Aschenbach, personatge central de Mort a Venècia, és un cèlebre escriptor que ha dedicat la seva existència al culte platònic de la bellesa, i cercant superar el conflicte entre l’art i la vida per la consciència moral i el domini de si mateix enfront l’impuls irracional dels sentiments.

Al respecte, Rafael Argullol va fer un lluminós comentari que és molt oportú transcriure ≪Venècia envolta en Aschenbach en una atmosfera que fulminarà el costosament assolit i simulat al llarg de llur existència. Però Aschenbach resta, en gran mesura, predisposat a què Venècia havia crescut desbordantment en el seu interior abans del seu propi descobriment físic. El que succeeix és el fruit del que ell, sense voler confessar-s’ho, espera que succeeixi. La irrupció de l’anarquia del sentiment, la passió destructora de la voluntat, l’ensorrament de l’autodomini sota el cercle de la sensualitat. En definitiva, com apunta el mateix Thomas Mann, la dissolució de tota consciència moral “davant la força temptadora i antimoral de la mort”≫.

L’atracció d’Aschenbach per Tadzius simbolitza la paulatina ruptura de l’equilibri entre la consciència moral i l’art, i, mitjançant aquesta, la submissió a una polaritat en la que l'experiència de la bellesa està unida a l'experiència de la mort. Mann escenificà el tram culminant d’aquesta transició enfonsant al seu protagonista en l”altra realitat” d’un somni dionisíac i tanàtic. L”altra realitat” va transformant-se en l’única realitat d’Aschenbach, endinsant-lo en el triomf de l’instint mentre el prepara per al triomf de la mort: “Aschenbach, torturat, despertà d’aquell somni desfet, descompost, destruïda llur força pel daimon. Ja no temia les mirades dels homes”. La transfiguració d’Aschenbach resta en evidència en aquesta última afirmació. Desfeta llur consciència moral, i abans de dissoldre’s en la mort, Aschenbach sent el lliure poder de l’instint.

L’home posseït pel daimon permet a Thomas Mann concloure Mort a Venècia amb el clàssic tema platònic del necessari desequilibri i malaltia de l’artista. Sòcrates ve en auxili d’Aschenbach, a través de Fedro, per a consolar-lo davant el proper transit de la mort: ≪Malgrat tot, no és l’artista, l’home al que la forma i la llibertat, fruit de llur fascinació pel món dels sentits, condueix l’embriac i el desig passional?. De res serveixen l’auto contenció i la disciplina –tan bells moralment- a qui resta destinat a perdre’s en els laberints de la bellesa≫.

Mann manifestà de diverses formes la seva admiració per Goethe, que fou el seu gran model, i després d’haver escrit novel·les tan importants com La muntanya màgica i la monumental Josep i els seus germans, gosà, en la seva vellesa, amb la publicació de Doctor Faustus a córrer el risc de ser comparat amb el gran poema tràgic del poeta de Weimar. El seu heroi, Adrià Leverkühn, no és un savi cansat de la ciència, que, a més de satisfer la seva set de coneixement, demana a Mefistòfil que li permeti gaudir de la vida. Leverkühn, en canvi, resta disposat a renunciar a la vida, si el Diable li permet assolir el suprem domini del seu art, la música, que per als romàntics alemanys, com Hoffmann, per exemple, era la més elevada de les arts i, a la vegada, la més perillosa per la seva indiferència moral i la seva ambigüitat entre el bé i el mal. El destí tràgic de Leverkühn s’identifica amb el d’Alemanya, portada a la destrucció pel nazisme.

Per això, són molt significatives les últimes paraules del modest i generós Serenus Zeitbloom, amic de Leverkühn i cronista de la seva vida: ≪Quan sorgirà de l’extrema desesperació la nova aurora d’una esperança?. Heus aquí un home solitari que ajunta les mans i invoca: ¡Déu tingui pietat de vostres pobres ànimes, oh amic, oh pàtria!.

A Thomas Mann l'encisà especialment la sardana, un ball que el va sorprendre en conèixer-lo pel fet que els participants ballaven agafats de la mà.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Col·lecció Deutsche Grammophon, volum III pags. 126-127, Guido Castillo d’editorial Altaya.

Obra seleccionada[modifica | modifica el codi]

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

En honor seu s'anomenà l'asteroide (8382) Mann descobert el 23 de setembre de 1992 per Freimut Börngen.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [1] Thomas Mann fa referència a la sardana

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]