Operació Overlord
De Viquipèdia
El Desembarcament de Normandia és el nom clau per a la invasió del nord-oest europeu durant la II Guerra Mundial pels exèrcits Aliats. L'Operació s'inicià amb el desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944 (col·loquialment conegut com a "dia D"), sent el major assalt amfibi que mai no s'hagi fet. Prop de 160.000 soldats van travessar el canal de la Mànega el 6 de juny, i a finals d'agost ja ho havien fet prop de 3 milions[10][11].
Les tropes terrestres que van combatre al Dia-D provenien dels Estats Units, el Regne Unit i el Canadà. Després de l'assalt, van participar-hi també tropes de la França Lliure, poloneses, belgues, txeques, gregues, neerlandeses i noruegues [12]. Contingents de més nacions també van participar a les forces navals i aèries. Originàriament, l'operació havia de començar el 5 de juny, però donades les inclemències meteorològiques s'hagué d'aplaçar 24 hores; i el 6 de juny 10 divisions aconseguiren establir posicions entre l'Orne] i el Vire. Tot i que no s'aconseguiren tots els objectius previstos, es pogueren establir caps de pont sòlids, on podrien desembarcar 250.000 homes i 50.000 vehicles en els dies següents. Un cop s'havien assegurat les platges, s'inicià un període de 3 setmanes per assentar la posició i poder començar llavors l'Operació Cobra, mitjançant la qual els Aliats haurien d'obrir-se pas per Normandia.
La Batalla de Normandia prosseguí durant més de 2 mesos, amb diverses campanyes per establir-se definitivament a França, i va concloure amb el tancament de la bossa de Falaise, el conseqüent Alliberament de París el 25 d'agost de 1944 i la retirada alemanya a través del Sena, que es completà el 30 d'agost de 1944 [13].
Després de més de 60 anys, el desembarcament de Normandia segueix sent la major operació d'invasió per mar de tota la història, doncs gairebé 3 milions de soldats van travessar el canal de la Mànega des de Gran Bretanya fins a Normandia, a la França ocupada.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Al juny de 1940, el Führer Adolf Hitler va qualificar la caiguda de França com la victòria més famosa de la història[14]. Pel seu costat, des del precís moment en què els britànics van ser expulsats del continent a Dunkerque al 1940, aquests van planejar fer tornar la guerra a Europa, arribant al extrem que el Primer Ministre Winston Churchill, prometria envair França i alliberar-la del jou nazi[15][16], "si és precís, sols". Ara només era qüestió de reunir suficients homes i material per portar a terme la tasca, resistint mentrestant a les forces de l'Eix a Europa i al al nord d'Àfrica i als japonesos a Orient[17]. Aquesta tasca era complexa, ja que les operacions amfíbies són per definició les més complexes, i en el passat, només Juli Cèsar i Guillem el Conqueridor havien aconseguit travessar el canal amb èxit, mentre que Felip II, Napoleó i el propi Hitler s'havien estavellat en l'empresa.
Des de la seva entrada a la guerra al desembre de 1941, els americans volien dirigir la guerra en termes d'un assalt directe contra Alemanya des del punt més proper (el Regne Unit) ja al 1942. Als britànics, amés, encara els coïa les extraordinàries xifres de baixes producte dels assalts frontals de la I Guerra Mundial. Churchill i l'Estat Major Imperial recolzaven impulsar moviments d insurgència a través de l'Executiva d'Operacions Especials, així com fer una amenaça principal des de la Mediterrània fins a Alemanya a través de Viena, i concentrant-se en els aliats més febles, i en especial, Itàlia. Amb aquesta estratègia perifèrica, a més, veien l'avantatge de què es creava una barrera davant l'avanç soviètic a Europa. A més, ni britànics ni americans tenien experiència per portar a terme una invasió des del mar de grans dimensions; amb l'afegit de què un fracàs podria fer que els americans s'aboquessin en el Pacífic, la qual cosa un desastre potencial pels britànics a ulls de Churchill[18].
Gran part del desig nord-americà per assaltar Europa era la por de què la Unió Soviètica acabés signant una pau separada amb Alemanya, davant del gran avanç assolit per la Wehrmacht, tot i a las contínues demandes de Stalin perquè s'obrís un Segon Front (obviant el Pacte Ribbentrop-Molotov de 1939-41 i el fet que la Unió Soviètica seguia sent neutral davant el conflicte amb el Japó). En una declaració conjunta amb el Secretari General del Partit Comunista Josif Stalin i el President dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt, Churchill anuncià una entesa plena en vistes a la creació del Segon Front al 1942[19]. Churchill, no obstant, informà als soviètics que al 1942 encara no disposaven de prou recursos per llançar-lo; però l'anunci causà la suficient impressió a Hitler perquè iniciés els preparatius per prevenir un atac Aliat a Europa[20]. Tot i a la mancança de recursos, els britànics van llançar durant el fracassat raid de Dieppe, que si bé se saldaria amb la pèrdua de 3.500 assaltants (majorment canadencs) d'una força total de 6.000, serviria als Aliats per extraure valuoses lliçons en vistes a l'assalt definitiu. Però es van preparar dues propostes preeliminars: l'Operació Almàdena, per una invasió al 1942, i l'Operació Roundup, per a un gran atac al 1943, que s'adaptaria i esdevindria l'Operació Overlord, encara que va ser retardada fins al 1944[21].
Un problema afegir era el fet de què el Regne Unit tenia disperses les seves tropes, lluitant contra l'Eix al campanya del nord d'Àfrica. Enormement necessitat d'una victòria, Churchill convencé a Roosevelt que els Aliats guanyarien més a curt termini mitjançant una invasió al nord d'Àfrica que no pas a França. Així doncs, es llançà l'Operació Torxa contra el Marroc francès, que ocuparia a les tropes aliades fins al mes de maig amb el final de la campanya de Tunísia. A la Conferència de Casablanca, tot i a que no ho aprovaven i a les queixes soviètiques, els nord-americans transigiren en prosseguir la campanya mediterrània britànica, envaint Sicília al juliol i Itàlia al setembre de 1943.
A finals de 1943, els italians havien passat de ser enemics a aliats, i aquests estaven a punt de desembarcar al sud de Roma; els nord-americans havien arribat al màxim de la seva potència militar. Quan els 3 grans es tornaren a reunir al novembre, aquest cop a Teheran [22], tot i a les suspicàcies de Stalin i els seus temors de què el Segon Front mai no es materialitzaria, es presentà al Tinent General britànic Sir Frederick E. Morgan com a Cap de l'Estat Major del Comandament Aliat Suprem[23] amb el seu adjunt nord-americà, el Major General Ray Barker; i Churchill hagué d'assumir de què s'envairia França al maig o al juny de 1944.
El COSSAC i els seus elements operatius van ser posteriorment absorbits pel Quarter General Suprem Aliat de la Força Expedicionària (SHAEF) entre novembre de 1943 i gener de 1944, comandat pel General Dwight D. Eisenhower [24]. El General Sir Bernard Montgomery va ser nomenat comandant del 21è Grup d'Exèrcits, al qual pertanyien totes les forces terrestres d'invasió, encarregant-se-li el desenvolupament del pla d'invasió[25].
En part per les lliçons apreses pels Aliats a Dieppe el 19 d'agost de 1942, els Aliats van decidir millor no assaltar un port francès de manera directa en els desembarcaments inicials[26]. A més, l'escàs radi d'acció dels caces britànics, incloent el Spitfire i el Typhoon, limitava enormement els llocs operatius, per tal de maximitzar el suport aeri[22]. La geografia reduïa la tria a dos llocs: el Pas de Calais i la costa de Normandia[27].
[edita] El terreny
Els 80km de costa normanda escollits pels Aliats per desembarcar, establir el cap de pont i obrir el front cap a la plana francesa tenen bàsicament aquestes característiques:
[edita] La costa de Normandia
Formada en més d'un 95% de platges. La marea baixa deixa al descobert fins a 500m de platja de sorra. Només hi ha pocs trams a on existeixin roques que, encara amb la marea baixa, no deixin platja al davant. Després del nivell màxim a on arriba la marea alta, s'estén una franja pedregosa amb una amplada de fins a 50m. A partir d'aquest punt, la costa comença una elevació de fins a 50m d'alçada sobre el nivell de la marea alta, amb un pendent mitjà de 20 graus. Aquests pendents són de terra, coberts de prats i arbusts molt densos, de fins a 2m d'alçada.
A partir d'aquí s'estén el camp de Normandia uns 80km cap al sud. Es un terreny molt ondulat, cobert de grans pastures pel bestiar boví, prats pel cereal i pomers. El terreny està tancat amb murs de pedres apilades cobertes de molsa o amb denses plantacions de cledes de arbusts (l'anomenat bocage). Al capdamunt dels turons que no es llauren creix brossa de gran alçada. Els camins, amb un traçat molt ondulat, transcorren per fondonades. També aquests camins van acompanyats per tanques d'arbusts i murs de pedres.
El clima és molt plujós, fent que el país estigui travessat per nombrosos rierols, que trenquen el pla a mida que s'apropen al mar, obrint escletxes cap a les platges. Aquestes fondonades permeten arribar còmodament el cim de la costa des de la platja, evitant escalar els vessants.
[edita] L'estratègia ofensiva del desembarcament
Des del punt de vista militar de l'exèrcit que ha de desembarcar a Normandia, el paisatge té els següents avantatges: les defenses enemigues instal·lades als pendents de la costa són un bon punt d'atac per a l'artilleria dels vaixells de guerra. Amb avions d'exploració el bombardeig pot estendre's sobre les bateries allunyades de la costa; i aquestes són un blanc perfecte pel bombardeig aeri.
[edita] L'estratègia defensiva del desembarcament
Pel defensor, amb modestos reductes construïts als vessants i dotats d'artilleria d'abast mitjà i metralladores es pot abatre perfectament les tropes que avancen per la platja si han desembarcat amb marea baixa, així com les embarcacions de desembarcament que s'apropen amb la marea alta. L'artilleria pesada instal·lada fins a 10km de la costa, però unida telefònicament amb punts d'observació situats al capdamunt dels turons sobre la platja també poden batre la platja perfectament.
[edita] L'interior de Normandia
L'atacant es troba amb grans dificultats per a que les seves forces blindades puguin actuar, doncs el terreny ondulat, les tanques de pedra i d'arbusts que separen els camps, els cims dels turons coberts d'arbusts, els camins sinuosos que transcorren pel fons de les fondonades i flanquejats per murs i arbusts obliga a que l'atac dels blindats es faci en punta i no en ample, i sempre amb una cobertura dels flancs molt curta. El defensors té el mateix problema amb els seus blindats; però amb granaders proveïts d'artilleria lleugera sempre poden quedar amagats fins que els blindats enemics estiguin molt a prop. Llavors només cal disparar sobre el primer i el darrer tanc de la columna perquè aquesta quedi pràcticament immobilitzada.
Això va fer que, després del desembarcament, el defensor basés la seva tàctica en l'ús massiu de granaders, mentre que l'atacant havia de fer un ús extraordinari de caça-bombarders que, volant a molt baixa altura, atacaven als defensors quan mostraven la seva posició pel foc de les seves armes.
[edita] Preparatius Aliats
El pla va començar a gestar-se el març de 1943 i estigué enllestit a començaments de 1944. Hi havia dues possibilitats d'assalt. Una era atacar per la part més estreta del canal de la Mànega, el Pas de Calais, que s'havia convertit en una autèntica fortificació per part de l'exèrcit alemany. L'altra, la que es va dur a la pràctica, era desviar l'atac per Normandia.
Inicialment, el pla preveia el desembarcament de tres divisions amfíbies i dues brigades aèries. Ràpidament, el general Bernard Montgomery, que es feu càrrec del disseny de l'operació, incrementà aquesta previsió a 5 divisions amfíbies i tres aèries en el primer assalt a les platges de Normandia. Després del desastre de l'atac al port de Dieppe es va prendre la decisió de no atacar cap port francès durant el desembarcament. Per aquest motiu, la invasió amfíbia es faria en 4 punts estratègics determinats en una zona de platges normandes.
El 7 d'abril de 1944, Montgomery va presentar la seva estratègia. La previsió final era que els primers dies de combats les tropes britàniques haurien d'encerclar Caen, permetent a les tropes dels EUA atacar la ciutat frontalment. La idea era crear una rereguarda entre Caen i Cherbourg i després avançar per alliberar Bretanya i els seus ports i avançar en línia recta des de Le Havre a través de Le Mans cap Tours fins a uns 190 km. al sud-oest de París, amb la idea de controlar en uns noranta dies el Loira al sud i el Sena al nord-est.
[edita] El paper de Garbo
Joan Pujol i Garcia, que tenia el malnom de Garbo, era un barceloní espia doble de les forces aliades. Va ser una de les vint persones que coneixien la data aproximada i el lloc exacte del desembarcament que els alts comandaments de les forces aliades dissenyaven com l'Operació Overlord.
Joan Pujol, juntament amb d'altres espies dobles, executà les ordres enviades des del quarter general suprem de la Força Expedicionària Aliada (SHAEF), comandada pel general Eisenhower. Es tractava de l'Operació Fortitude South (Fortalesa del Sud), una denominació clau que resumeix la política d'intoxicació informativa contra l'enemic. La clau de volta de l'operació era fer creure als alemanys que el desembarcament principal seria al pas de Calais a través d'unes forces imaginàries que es preparen prop de la localitat anglesa de Dover.
Per fer efectiva la gran mentida, abans calia mantenir la confiança dels nazis. A partir de l'inici de la primavera de 1944, Arabel, el malnom que tenia Garbo per a les forces del Tercer Reich, informava a totes hores de la constant arribada de tropes nord-americanes i canadenques als ports anglesos. La informació enviada els avançava que es preparava alguna operació a gran escala, però que encara no tenia dades suficients per a vaticinar-ne l'hora i el lloc. Ben aviat, el 24 d'abril de 1944, informà al Servei d'Intel·ligència del Tercer Reich del trasllat de dues divisions aliades cap a Escòcia amb l'objectiu d'envair Noruega. És el primer engany, conegut pels serveis secrets britànics com l'Operació Fortitude North. Hitler, que creu cegament en Arabel, no dubta a enviar 16 divisions alemanyes a Escandinàvia pendents dels moviments aliats. Hi romandran inactives fins a mitjans de juny.
El 6 de juny de 1944, Garbo, amb el vistiplau d'Eisenhower, informà l'enemic del desembarcament aliat a Normandia. Ho farà a les quatre de la matinada. Des d'un pis del carrer Saint James de Londres posà en funcionament una moderna emissora portàtil, de fabricació alemanya, model W-T, i transmeté un missatge en codi secret. El missatge fou breu, però clar: La flota d'invasió ja ha sortit. L'Operació Normandia ha començat. Els alemanys trigaren almenys quatre hores en rebre la notícia, descodificar-la i tornar-la a xifrar. La invasió ja estava en marxa.
Malgrat això, el contraatac de les unitats cuirassades alemanyes, les experimentades divisions Panzer, fou terrible, però el gruix de l'exèrcit alemany del Front Occidental tenia la mirada posada a Calais. Garbo els ha advertit que, segons unes informacions rebudes per tres dels espies que té a les seves ordres, possiblement el desembarcament que es produeix a Normandia només és una maniobra de distracció.
Amb tot, a les costes del nord de França, la privilegiada posició de les bateries antiaèries germàniques continua provocant estralls a les forces aliades. La situació és delicada i Garbo intensifica amb més força que mai la tesi que l'exèrcit aliat disposa de 75 divisions i 19 brigades a la costa sud d'Anglaterra, un 50 per cent més que no hi havia a la realitat, per a desembarcar a Calais. Per a evitar que els alemanys poguessin descobrir el parany, els britànics fan flotar a les costes de Dover vaixells de plàstic inflable, tancs de cautxú i ports de cartó pedra.
És llavors quan Joan Pujol, passats 7 minuts de les 12 de la nit del dia 9 de juny de 1944, envia una nova comunicació als alemanys. En aquesta notificació, Pujol es referma en la tesi que la veritable invasió tindrà lloc per Calais.
A més, Garbo també els parla de les tropes del general Patton. Els fa creure que hi ha dos cossos d'exèrcit, el primer Grup de l'armada dels Estats Units d'Amèrica i la 4 Unitat britànica, que desembarcaran d'un moment a un altre a Calais, ja que, a més de ser el camí més curt, aprofitaran la instal·lació de les rampes dels avions de guerra V1. El missatge secret diu textualment: Per [l'agent] J(5) vaig saber ahir que existien 75 divisions en aquesta illa (Anglaterra) abans de començar l'actual assalt (Normandia). Suposant que utilitzin un màxim de 20 a 25 divisions, ens donaria unes 50 divisions per a intentar el segon cop. Espero que sotmetin urgentment al nostre alt comandament tots aquests informes i estudis. Hitler va caure en el parany. Immediatament, la 116 Divisió Panzer, fins aquell moment estacionada al nord-oest de París, i la 1 Divisió Panzer de les SS són traslladades al pas de Calais. L'alt comandament alemany també paralitza el trasllat de la 85 Divisió d'infanteria, que es dirigia a Normandia. Un total de set divisions alemanyes que haguessin pogut ser enviades a la península de Cherbourg són retingudes sobre la zona de Calais per ordres directes del Führer. Aquests foren els moviments decisius de la Segona Guerra Mundial. La confiança cega de Hitler en el seu agent secret va ser més forta que els consells del mariscal Rommel, partidari d'aixafar primer les tropes aliades a Normandia abans d'anar a Calais.
Hitler va envia un missatge de felicitació a Arabel a través de l'estació de l'Abwehr de Madrid. El dictador alemany morirà convençut que només un canvi d'estratègia al darrer instant féu canviar els plans de l'exèrcit aliat, disculpant Garbo de qualsevol possible error en les informacions facilitades, per a acabar premiant-lo, el 29 de juliol de 1944, amb la concessió de la Creu de Ferro, pels seus "serveis extraordinaris" a Alemanya[29].
[edita] L'ordre
Per a que la invasió fos possible, era necessari una nit de lluna plena tant per l'atac aeri com amfíbi. La invasió estava prevista pel 5 de juny, i hi havia un optimisme creixent davant les bones condicions meteorològiques del mes de maig, però que es convertiren en pessimisme quan el temps empitjorà a començaments de juny.
El 4 de juny, les condicions meteorològiques feien inviable qualsevol operació militar sobre el canal, ja que el vent i l'alt onatge posava en perill la vida de soldats, paracaigudistes i pilots. Per tant l'operació prevista pel dia 5 de juny va ser cancel·lada pel mal temps. El mateix dia 5 al vespre, quan totes les tropes estaven preparades per atacar i la majoria de soldats portaven moltes hores embarcats i apilats en els vaixells de les diferents armades, i fins i tot hi havia submarins que ja es trobaven a les platges des de feia moltes hores amb un gran risc de ser descoberts pels alemanys, una reunió dels alts càrrecs militars de les forces aliades decidí atacar la matinada del 6 de juny.
En aquella reunió se sospesaren dues possibilitats, atacar o romandre a Anglaterra. El principal problema d'esperar era que la conjugació de marees i lluna plena no tornaria a ser favorable a un atac amfibi fins al juliol de 1944 el que a més a més augmentava la possibilitat que els alemanys descobrissin l'engany de l'atac per Normandia, però tampoc es podia atacar amb mal temps i tempesta ja que dificultava les missions a les platges i, especialment, el llançament de paracaigudistes. El servei meteorològics, encapçalats pel capità J.M. Stagg, havien anunciat una millora parcial del temps per la matinada del dia 6. Després de sospesar les diferents opinions, el comandant en cap de les forces aliades a occident, el general Dwight David Eisenhower pronuncià les següents paraules:Tinc el convenciment que haig de donar l'ordre, no m'agrada, però l'hem de donar. Senyors, ataquem [30]. En aquell moment es posaria en marxa tota la maquinària bèl·lica prevista per l'atac.
En el bàndol alemany, hi havia la certesa que en aquestes condicions no es produiria cap mena d'atac. Les tropes no estaven en alerta i molts oficials estaven absents. Rommel, per exemple, havia marxat uns dies amb la seva dona i família, i dotzenes de divisions, regiments i comandants de batallons es trobaven en simulacres de guerra, mentre que molts avions destinats a la zona de Normandia havien estat destinats a un festival aeri.
[edita] El desembarcament de Normandia
L'atac va començar a un quart d'una de la matinada del dia 6 de juny de 1944. La primera fase del desembarcament de Normandia, anomenada Operació Neptú, va consistir en aterratges nocturns de la Infanteria aerotransportada i de planadors, atacs aeris massius i bombardeigs navals, que van precedir l'assalt amfibi de primera hora del matí.
En l'Operació Overlord es van fer 75 combois, amb un total de prop de 6.900 vaixells i 12.000 avions, incloent 1.000 avions de transport de paracaigudistes. Es van llençar 10.000 tones de bombes contra les defenses alemanyes. Només es va produir una forta oposició a la platja d'Omaha, en què va desembarcar la primera divisió americana. La batalla per Normandia va continuar durant més de dos mesos, amb les campanyes per establir, ampliar, i depassar els caps de les platges de desembarcament aliades. Aquesta operació va concloure amb la caiguda de la Bossa de Falaise i l'alliberament de París el 25 d'agost de 1944.
En total, el número final fou de 47 divisions, 21 estatunidenques, 19 britàniques, 5 de canadenques i poloneses sota comandament britànic i una de les forces franceses lliures sota comandament estatunidenc. El nombre final de soldats arribaria a 1.400.000 homes.
[edita] Escenaris
[edita] Platja Sword
La platja Sword, estava designada al primer cos de les forces armades britàniques. L'assalt va començar a les 3 de la matinada amb un intens bombardeig de les defenses costeres de l'exèrcit alemany. Unes hores més tard arribaria el bombardeig naval i a tres quarts de vuit del matí, les primeres unitats arribaven a la platja, conjuntament amb tancs DD Hussards i la 8ena brigada d'infanteria.
A la platja Sword, els britànics patiren poques baixes i aconseguiren arribar 8 km. més enllà de la costa, però sense poder prendre Caen que restava en mans alemanyes al final del dia "D".
La 1era brigada del servei especial, sota comandament del brigadier Lord Lovat va arribar amb el segon desembarcament de soldats, juntament amb tropes franceses lliures. Britànics i francesos tenien diferents missions per capturar el poblet de costa de Ouistreham: els francesos havien de conquerir un bloc de cases i el casino, mentre que els britànics dues bateries que enfocaven a les platges. El Casino i el bloc oferiren resistència a les tropes franceses, qui reberen la inestimable ajuda sanitària d'un grup de monges [31]., mentre que els britànics es trobaren que les bateries havien estat abandonades.
[edita] Platja Juno
La platja de Juno fou encarregada a les tropes canadenques que descarregaren molt de material, construïren fortificacions i ajudaren a les tropes americanes de la Platja Omaha. El primer grup d'assaltants patí un 50% de baixes, la segona més gran de l'operació. L'ús de tancs va ser de gran ajut per a les tropes canadenques, ja que moltes vegades servien de protecció als soldats que acabaven d'arribar i havien pres cos a terra [32].
A pesar dels obstacles, en hores els canadencs van poder sortir de la platja i avançar terra endins,. El sisè regiment encuirassat i The Queen's Own Rifles of Canada van assolir els seus objectius previstos per a aquell dia al poder creuar l'autopista entre Caen i Bayeaux avançant 15 km. més enllà [33]. Els canadencs foren els únics que van poder assolir els seus objectius aquell dia, tot i que les defenses alemanes feren retrocedir les tropes al final del dia, impedint capturar l'estació de radars de Douvres i evitant la connexió amb la platja Sword.
A la nit del 6 juny, 15.000 soldats canadencs es trobaven en territori francès i la 3era divisió de la infanteria canadenca era la que més havia penetrat en territori enemic de qualsevol de les divisions aliades, tot i que patiren un fort contraatac els dies 7 de juny i 8 de juny de les 21a i 22a divisió de la SS Hitlerjugend Panzer.
[edita] Platja Omaha
A Omaha Beach es va produir la lluita més ferotge i sagnant del Dia D. Elements de la 1era i 29ena divisió d'infanteria va lluitar pràcticament cos a cos amb la 352ena divisió d'infanteria de la Wehrmacht, un dels cossos amb més reputació i més ben entrenat del Tercer Reich. Precisament, la decisió d'atacar en aquell punt, era per la creença dels serveis d'intel·ligència aliats que la platja estava defensava per la 716ena divisió d'infanteria alemanya que va ser reemplaçada per la 352ena pocs dies abans de la invasió.
Omaha fou la platja més fortificada, especialment per la poca efectivitat dels bombardejos aeris i navals previs a l'atac amfibi. Al sector est, 27 dels 32 tancs Sherman DD mai arribaren a la platja, mentre que al sector oest de la platja els Sherman DD que foren directament diposats a terra ferma patiren greus destrosses.
A Omaha Beach moriren 2.400 soldats americans, la majoria a les primeres hores. En un moment de l'assalt, els oficials a càrrec es van plantejar demanar ser rescatats, especialment al cap de l'illa, però petites unitats, les quals s'anaven formant de forma improvisada entre els supervivents de les unitats reals, aconseguiren prendre la platja sense necessitat d'una retirada prèvia.
[edita] Platja de Utah
La platja de Utah fou on les baixes estatunidenques foren més baixes de tota l'operació. Un error de càlcul va deixar a tots els soldats allunyats del seu objectiu, però amb l'avantatge que pràcticament no es van trobar enemics alemanys i van poder avançar ràpidament terra endins i connectar amb els paracaigudistes de Sainte-Mere-Eglise.
El brigadier General Theodore Roosevelt Jr, fill del president dels Estats Units, Theodore Roosevelt, es va fer famós per dir-li als seus homes la frase: We'll start the war from right here (Començarem la guerra des de aquí).
[edita] Point du Hoc
Point du Hoc és una roca de més de 30 metres on es creia que les tropes alemanyes tenien les bateries que amenaçaven els soldats que atacaven des de les platges de Omaha i Utah. Un cop assoliren el cim, s'adonaren que les bateries havien estat mogudes terra endins i que des de allí estaven atacant als soldats estatunidencs a Omaha. Despres de dos dies de forts combats, la segona divisió dels Rangers aconseguiria fer callar les bateries, tot i patir un cost d'un 60% de baixes de la seva unitat.
[edita] Sainte-Mere-Eglise
La 82a divisió aerotransportada de l'exèrcit americà havia de ser llançada a les fores del poble de Sainte-Mère-Église, però les defenses antiaeries alemanes van despistar els pilots que transportaven els paracaigudistes, i aquests foren llançats al bell mig del poble. Poc abans de ser llançats, a la 1:00AM del 6 de juny, es va declarar un incendi en una de les cases principals del poble, el que va mobilitzar als vilatans per apagar el foc. Cap a la 1:40AM, mentre bombejaven aigua sota l'estreta mirada de les forces d'ocupació alemanya, els primers paracaigudistes volaven sobre el poble enmig del caos. Alguns dels paracaigudistes caieren enmig del foc, sobre els arbres o foren abatuts per les tropes alemanes amb clara superioritat al disparar des de terra.
Els paracaigudistes que aconseguiren els seus objectius als afores del poble, l'envoltaren i el conqueriren, fent 30 presoners. L'operació fou dirigida pel tinent coronel Benjamin H. Vandervoort i pel tinent Turner B. Turnbull que reberen la distinguida Creu al Servei Distingit.
L'anècdota, la va protagonitzar el soldat John Steele, el paracaigudes del qual va anar a parar al campanar del poble i tan sols va poder observar la lluita des de l'aire fins que fou capturat pels alemanys. Al ser alliberat, patia una greu sordera, ja que les campanes no paraven de sonar com a alarma contra l'incendi que s'havia declarat. En l'actualitat, el campanar de Sainte-Mère-Église té penjat un ninot paracaigudista que recrea aquesta escena [34].
[edita] Referències
- ↑ Shulman states that the Wehrmacht committed well over 1 million men to the Normandy Campaign.[4]
- ↑ This is the total number of casualties suffered by the Allied forces up to the end of August. The Allied forces suffered 36,976 killed, 153,475 wounded and 19,221 missing. Split between the Army-Groups; the Anglo-Canadian Army-Group suffered 16,138 killed, 58,594 wounded and 9,093 missing for a total of 83,825 casualties. The American Army-Group suffered 20,838 killed, 94,881 wounded and 10,128 missing for a total of 125,847 casualties.[6]
- ↑ Tamelander states this figure brakes down to 23,019 dead, 67,240 wounded, and 198,616 missing. According to Tamelander, these figures also include losses from the fighting in Southern France as well as from following the retreat. He suggests roughly 79,000 men should be deducted from this total to give an accurate figure for the Normandy campaign.[9]
- ↑ Shulman claims 240,000 men of the German army had been killed or wounded during the Normandy campaign and a further 210,000 had been taken prisoner.[4] Wilmot supports the figure of 210,000 prisoners being taken during the "10 week campaign".[5]
- ↑ Wilmot quotes Günther Blumentritt, von Rundstedt's Chief-of-Staff, who states that around 2,300 tanks and assault guns had been committed to the battle in Normandy and "only 100 to 120 were brought back across the Seine."[5]
|
|||||
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Omaha Beach D-Day 6.6.1944 (anglès)
- El Memorial de Caen (francès)
  |
Aquest article és un esborrany sobre la Segona Guerra Mundial. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo. |
