Partit Comunista de la Unió Soviètica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Plantilla:Incomplert

Коммунистическая партия Советского Союза
Partit Comunista de la Unió Soviètica
Secretari general 1922-1953: Ióssif Stalin
1953-1964: Nikita Khrusxov
1964-1982: Leonid Bréjnev
1982-1984: Iuri Andrópov
1984-1985: Konstantín Txernenko
1985-1991: Mikhaïl Gorbatxov
Fundació 1918
Dissolució 1991
Seu Moscou, URSS
Publicació oficial Pravda
Joventuts Komsomol
Moviment de Pioners
Ideologia Socialisme, Comunisme, Marxisme-Leninisme


El Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS; en rus Коммунистическая партия Советского Союза, КПСС) va ser el nom utilitzat pels successors de la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus des de 1952 fins a 1991, encara que les paraules Partit Comunista estaven presents en el nom des de 1918, data en la qual va passar a anomenar-se Partit Comunista Rus (bolxevic). En 1925, ja formada la Unió Soviètica, es va convertir en el Partit Comunista de l'URSS (bolxevic). Finalment, el 1952 es va simplificar a Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Una vegada que la Tercera Internacional o Komintern es va formar en 1919, l'estructura marxista-leninista del PCUS va ser copiada per altres dels seus membres.

Durant tota la història de la Rússia soviètica i de l'URSS, el Partit Comunista va ser el partit governant i majoritari. En conseqüència, la història del PCUS i la de l'URSS s'entrecreuen i encavalquen. Veure Història de Rússia per a més detalls.

Estructura[modifica | modifica el codi]

VKP(b)[modifica | modifica el codi]

En 1919 es va crear un Politburó de cinc membres, per a la gestió quotidiana del partit. Els cinc primers membres van ser Lenin, Trotski, Kàmenev, Stalin i Krestinski amb Bukharin, Zinóviev i Mikhaïl Kalinin com membres candidats.

PCUS[modifica | modifica el codi]

L'òrgan de govern del PCUS era el Congrés del Partit que, al principi, es va reunir de manera anual. Les seves reunions es van fer menys freqüents, en particular amb Stalin. Els Congressos del Partit elegien al Comitè Central que al seu torn elegia en Politburó. Amb Stalin en el poder, el càrrec més important va anar el de Secretari General que era elegit pel Politburó. El 1952 el càrrec de Secretari General es va convertir en Primer Secretari i el Politburó a Presidium abans de tornar als seus antics noms amb Bréjnev el 1966.

En teoria, el poder suprem en el partit corresponia al Congrés del Partit, però a la pràctica, l'estructura del poder es va invertir, i particularment després de la mort de Lenin, el poder suprem estava a les mans del Secretari General.

En nivells més baixos, l'organització jeràrquica del partit estava protagonitzada pels Comitès del Partit o partkoms (партком). Un partkom era dirigit pel secretari del partkom (секретарь парткома). En empreses, institucions, koljóses, etc., se'ls denominava "partkoms". En niveles més elevats el nom dels Comités s'abreujava seguint la mateixa lógica: raikoms (райком) en el nivel raion, obkoms (обком) per als óblasts (anteriorment gubkoms (губком)), gorkom (горком) en el nivell municipal, etc.

La base del partit era l'organització primària del partit (первичная партийная организация) o célula del partit (партийная ячейка). Es creava sense entitat, allà a on hi hagués almenys tres comunistes. L'órgan de govern d'una célula era el Buró del partit (партийное бюро, партбюро). Aquest partburó estava encapçalat per un secretari del buró (секретарь партбюро).

A les cèl·lules més petites del partit, els secretaris eren treballadors de la corresponent fàbrica/hospital/escola/etc. Si l'organització del partit era prou gran, era encapçalada per un secretari exempt (освобожденный секретарь), el salari del qual estava a càrrec del Partit.

Militància[modifica | modifica el codi]

En els anys trenta, els membres del partit van sofrir purgues, sota la direcció de Stalin. Tota l'Oposició d'esquerres, liderada per Trotski, va ser acusada de dissidència (per haver creat un corrent intern dins del partit, una cosa terminantment prohibida), i alguns membres, acusats de terrorisme. Alguns d'ells van ser condemnats a penes de presó i d'altres van ser executats.

La militància en el partit no estava oberta a tots. Per ser membre, la sol·licitud havia de ser aprovada per diversos comitès. S'aconseguia després de superar una sèrie de fases: els nens formaven part del Moviment de Pioners fins als 14 anys, després passaven al Komsomol, si com adult un mostrava la seva adhesió a la disciplina del Partit o disposava dels contactes adequats, podia arribar a ser membre del Partit Comunista.

El 1933, el partit tenia més de tres milions i mig de membres i candidats a ser-ho, però com a resultat de les purgues la militància va quedar reduïda llevat de dos milions el 1939. El 1986, el PCUS tenia més de 19 milions de membres, aproximadament el 10% de la població adulta de l'URSS. Aquesta xifra equivalia als funcionaris, directors de fàbrica, membres del KGB i oficials que controlaven l'aparell de l'Estat soviètic. Aquest grup era conegut com els apparàtxiks.

Després del desmembrament de la Unió Soviètica, la majoria de la seva militància va abandonar el Partit, que va ser declarat il·legal i desposseït de tots els seus béns. En Rússia, 500.000 militants van formar el Partit Comunista de la Federació Russa, que va haver de ser legalitzat el 1993 i és el principal partit d'oposició del país. Mentrestant, altres partits comunistes que han conservat rellevància i influeix van ser fundats en països com Bielorússia, Ucraïna o Moldàvia.

Portal

Portal de l'URSS


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Comunista de la Unió Soviètica