Estat del benestar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'estat del benestar (Welfare State en anglès, per comparació al "warfare state" o estat de guerra alemany després de la Segona Guerra Mundial) és, segons el sociòleg T.H. Marshall una combinació específica entre democràcia, benestar i capitalisme. Es tracta d'un conjunt de polítiques consistents en la implantació d'una sèrie de serveis socials amb caràcter universal. Aquests serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic. L'estat garanteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat i als subsidis de malaltia, incapacitat, atur i jubilació.

Origen[modifica | modifica el codi]

El primer estat del benestar sorgeix del sistemes d'assegurament establert per Otto von Bismarck a Alemanya al segle XIX. Seguidament els països escandinaus van establir sistemes mutualistes que a poc a poc es varen anar integrant durant la primer meitat del segle XX, i després de la seva crisi arran de la gran depressió dels anys 1930 es van desenvolupar un cop acabada la Segona Guerra Mundial,[1] especialment liderats per les reformes proposades per Sir William Beveridge, qui va establir un sistema d'assegurança nacional per fer front a les necessitats socials.

Tipus[modifica | modifica el codi]

Segons diversos autors hi han diferents tipus d'estats del benestar com ara els models anglosaxó, centre europeu, mediterrani i el de l'Europa de l'est.

Atenent els beneficiaris, l'Estat del benestar espanyol estableix tres grups de prestacions:

Les prestacions universals, que s'ofereixen a tota la població gratuïtament, i només requereixen que el benefiari les sol·liciti. Per exemple, la sanitat o l'educació.

Les prestacions contributives que són les que es corresponen a aquelles persones que han cotitzat una sèrie de quotes a la Seguretat Social durant un període de temps determinat. Cal dir que existeix un període de cotització mínim per a aquest tipus de prestacions. Per exemple, el subsidi d'atur o desocupació, la pensió de jubilació o les pensions de viduïtat/orfandat.

Les prestacions socials, que són les més solidàries donat que són aquelles que reben les persones que estan sota el llindar de pobresa i tenen recursos escassos o nuls. Exemples són les ajudes que presten els menjadors socials, els salaris socials.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013].