Estat del benestar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'estat del benestar és un conjunt de polítiques consistents en la implantació de serveis públics i socials amb caràcter universal, hi comprés aquest serveis que no són rendibles per al sector privat.[1] Aquests serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població (ensenyament, sanitat...) i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic (jubilació, malaltia, incapcitat...). L'estat garanteix l'accés garanteix l'accés, més o menys universal a aquests serveis. Sol financiar-se per imposició directa progressiva per tal de contribuir a una veritable redistribució.[1]

L'estat del benestar es diferencia del sistema liberal absolut, que refusa qualsevol intervenció de l'estat i que confia la responsabilitat a l'iniciativa privada i la benificiència de fundacions i esglésies. Els sistemes europeus són mixts i la repartició de les tasques entre l'estat i el privat hi és el resultat de compromisos polítics entre les ideologies vigents i els recursos financers disponibles.

Generalment es poden distingir diversos tipus de prestacions:

  • Les prestacions universals, que s'ofereixen a tota la població gratuïtament, i només requereixen que el benefiari les sol·liciti. Per exemple, la sanitat o l'ensenyament obligatori.
  • Les prestacions contributives atorgades a persones que han cotitzat a la Seguretat Social durant un període de cotització mínim determinat per la llei. Per exemple, el subsidi d'atur o desocupació, la pensió de jubilació o les pensions de viduïtat o d'orfandat.
  • Les prestacions subsidiades, com per exemple l'habitatge social, del qual el beneficiari només paga una part del cost, segons les seves possibilitats econòmiques.
  • Les prestacions socials atorgades a persones que estan sota el llindar de pobresa i tenen recursos escassos o nuls. Exemples són les ajudes que presten els menjadors socials, els salaris socials.

Origen i futur[modifica | modifica el codi]

El primer estat del benestar sorgeix del sistemes d'assegurament establert per Otto von Bismarck a Alemanya al segle XIX. Seguidament els països escandinaus van establir sistemes mutualistes que a poc a poc es varen anar integrant durant la primer meitat del segle XX, i després de la seva crisi arran de la gran depressió dels anys 1930 es van desenvolupar un cop acabada la Segona Guerra Mundial,[2] especialment liderats per les reformes proposades per Sir William Beveridge, qui va establir un sistema d'assegurança nacional per fer front a les necessitats socials. S'havia constatat que el capitalisme desenfrenat va ser una de les causes majors de les dues guerres mundials i que calia un sistema més equilibrat per tal de prevenir un nou malestar social generalitzat.[3]

Els darreres anys, després de la crisi financera (2007-12), molts estats tenen problemes pressupositàries. Sota la pressió d'organismes com la Comissió Europea o el Fons Monetari Internacional (FMI), com i l'allau del neoliberalisme dóna suport ideològic s'exigeixen reformes i sobretot una reducció dels serveis socials en nom d'una imprescindible austeritat. Molts observadors ans al contrari veuen en la creixent disparitat entre rics i pobres no solament una injustícia sinó un risc per a la cohesió social.[4] Tot i el FMI s'adona que l’austeritat crea un problema més gran que el que vol resoldre.[5][6]

Differents models[modifica | modifica el codi]

Hi ha diferents models d'estats del benestar com ara els models nòrdic, anglosaxó, continental i mediterrani.

Bloc nòrdic[modifica | modifica el codi]

Bloc nòrdic (Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Noruega): També anomenat socialdemòcrata, per la gran força d’aquesta opció política en els governs dels països nòrdics. La tasca d’aquests estats és motivada per objectius igualitaris i redistributius, impulsats a través de polítiques universals. Per aconseguir aquests objectius la despesa pública i la implicació de l’Estat en tots els camps es força important.[7]

Bloc continental[modifica | modifica el codi]

Bloc continental (Alemanya, Àustria, Bèlgica, França i Països Baixos): Tot i mantenir un alt nivell de despesa pública, els efectes de ll'estat de benestar continental no comporten cap canvi en l'estratificació social. De fet, és tracta d’un sistema reproductor de les desigualtats socials. Les polítiques públiques no són universals sinó selectives i els nivells de cobertura varien, depenent sobretot, de la posició dins el mercat laboral. El principi a garantir no és la igualtat sinó la seguretat davant posicions febles dins el mercat laboral.[7] A Alemanya es va desenvolupar el concepte de «l'economia de mercat social» que vol integrar el millor d'ambdós móns: l'eficiència del mercat lliure, sense caure en el darwinisme anglosaxó i la protecció social justa, sense caure en el totalitarisme comunista.[8]

Bloc anglosaxó[modifica | modifica el codi]

Irlanda i Regne Unit: També dit liberal, aposta per un estat assistencial, que sigui la darrera xarxa de protecció al ciutadà quan totes les altres fallin. La confiança en les forces de mercat és molt superior a les dels altres models, i es considera que les interferències de l’Estat han de ser mínimes i destinades únicament a corregir les fallides del mercat. Desenvolupen un baix nivell de despesa pública i una cobertura realment baixa en els serveis.[7]

Bloc mediterrani[modifica | modifica el codi]

Format per Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal: Els països del sud d’Europa són el darrer bloc a entrar dins els estudis dels sistemes d’estat de benestar donat que aquest arriba de manera tardana a la zona mediterrània. La presència de dictadures a la segona meitat del segle XX va provocar un desenvolupament mancat de'estructures de benestar, el que donà com a resultat uns sistemes socials basats en les estructures socials i familiars. L’estat té poc poder trencador de les estructures socials. Tot i que a Itàlia la democràcia va arribar molt abans que als altres tres països, la importància de les estructures criminals mafioses que debiliten l’acció estatal i les similituds en l’estructura social (especialment familiar) ens porten a incloure’l dins aquest grup de països.[7] Si s'analitza la despesa pública social per habitant com a indicador del seu desenvolupament, es veu que Catalunya, Espanya, Grècia i Portugal tenen la despesa més baixa de la Unió Europea dels Quinze.[9]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «estat del benestar». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013]. 
  3. Schubert, Klaus. «Soziale Marktwirtschaft» (en alemany). Das Politiklexicon (Lèxic de política). Bundeszentrale für politische Bildung (Centre de formació política del govern federal), 2011 [Consulta: 29 de gener del 2015]. «Der Aufbau eines Sozialstaates als Korrektiv kapitalistischen Wirtschaftens ist aus Sicht der S. M. notwendig, weil die sozialen Verwerfungen des ungehemmten Kapitalismus wesentlich mit zu den politischen Erschütterungen und den beiden Weltkriegen in der ersten Hälfte des 20. Jahrhunderts beitrugen. (trad.: Del punt de vista de l'economia de mercat social, la Construcció d'un Estat social és necessari per tal de corregir el capitalisme que en la seva forma desenfrenada va contribuir de manera essencial a les catàstrofes que van ser les dues guerres mondials a la primera meitat del segle XX)»
  4. Crespo, Teresa. «L'Estat del benestar viable». El Periódico, 12 de setembre de 2014 (2014-09-12). «Em pregunto per què sorgeixen tantes veus argumentant que l'Estat del benestar no és viable i advocant per reduir, i fins i tot destruir, un model concebut per aconseguir una societat més equitativa que es va començar a construir fa uns anys i que no està ni tan sols plenament desenvolupat.»
  5. Reuters. «IMF gave richer countries wrong austerity advice after crisis, says watchdog» (en anglès). CNBC, 5 de novembre de 2014 (2014-11-05) [Consulta: de gener del 2015].
  6. Mason, Paul. «IMF calls time on austerity - but can Greece survive?» (en anglès). BBC News, 12 d'octubre de 2012 (2012-10-12) [Consulta: 29 de gener del 2015]. «The move came after IMF Chief Economist Olivier Blanchard admitted the Fund's calculations of the impact of austerity had been seriously wrong.»
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Vaquer i Frau, Joan. «Política cultural i models de l’estat del benestar a la Unió Europea». Institut d’Educació Contínua. Universitat Pompeu Fabra, Setembre 2007. «Pràctiques professionals realitzades al Gabinet Tècnic del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya»
  8. Schubert, op.cit..
  9. Navarro, 2014.