Estat del benestar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'estat del benestar (Welfare State en anglès, per comparació al "warfare state" o estat de guerra alemany després de la Segona Guerra Mundial) és, segons el sociòleg T.H. Marshall una combinació específica entre democràcia, benestar i capitalisme. Es tracta d'un conjunt de polítiques consistents en la implantació d'una sèrie de serveis socials amb caràcter universal. Aquests serveis tenen com a finalitat garantir unes condicions de vida adequades a la població i evitar que les persones quedin desemparades en determinades circumstàncies de caràcter problemàtic. L'estat garanteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat i als subsidis de malaltia, incapacitat, atur i jubilació.

Origen[modifica | modifica el codi]

El primer estat del benestar sorgeix del sistemes d'assegurament establert per Otto von Bismarck a Alemanya al segle XIX. Seguidament els països escandinaus van establir sistemes mutualistes que a poc a poc es varen anar integrant durant la primer meitat del segle XX, i després de la seva crisi arran de la gran depressió dels anys 1930 es van desenvolupar un cop acabada la Segona Guerra Mundial,[1] especialment liderats per les reformes proposades per Sir William Beveridge, qui va establir un sistema d'assegurança nacional per fer front a les necessitats socials.

Tipus[modifica | modifica el codi]

Segons diversos autors hi han diferents tipus d'estats del benestar com ara els models anglosaxó, centre europeu, mediterrani i el de l'Europa de l'est.

Atenent els beneficiaris, l'Estat del benestar espanyol estableix tres grups de prestacions:

Les prestacions universals, que s'ofereixen a tota la població gratuïtament, i només requereixen que el benefiari les sol·liciti. Per exemple, la sanitat o l'educació.

Les prestacions contributives que són les que es corresponen a aquelles persones que han cotitzat una sèrie de quotes a la Seguretat Social durant un període de temps determinat. Cal dir que existeix un període de cotització mínim per a aquest tipus de prestacions. Per exemple, el subsidi d'atur o desocupació, la pensió de jubilació o les pensions de viduïtat/orfandat.

Les prestacions socials, que són les més solidàries donat que són aquelles que reben les persones que estan sota el llindar de pobresa i tenen recursos escassos o nuls. Exemples són les ajudes que presten els menjadors socials, els salaris socials.

Bloc nòrdic[modifica | modifica el codi]

Bloc nòrdic (Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Noruega): També anomenat socialdemòcrata, per la gran força d’aquesta opció política en els governs dels països nòrdics. La tasca d’aquests estats es troba motivada per objectius igualitaris i redistributius, impulsats a través de polítiques universals. Per aconseguir aquests objectius la despesa pública i la implicació de l’Estat en tots els camps es força important. En el nostre estudi el representen Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Noruega.[2]

Bloc continental[modifica | modifica el codi]

Bloc continental (Alemanya, Àustria, Bèlgica, França i Holanda): Tot i mantenir un alt nivell de despesa pública, els efectes de l’EB continental no comporten un canvi en l’estratificació social. De fet, és tracta d’un sistema reproductor de les desigualtats socials. Les polítiques públiques no són universals sinó selectives i els nivells de cobertura varien, depenent sobretot, de la posició dins el mercat laboral. El principi a garantir no és la igualtat sinó la seguretat davant posicions febles dins el mercat laboral. Els països amb aquest sistema en el nostre estudi són: França, Àustria, Bèlgica, Alemanya i Holanda.[2]

Bloc anglosaxó[modifica | modifica el codi]

Irlanda i Regne Unit: També dit liberal, aposta per un estat assistencial, que sigui la darrera xarxa de protecció al ciutadà quan totes les altres fallin. La confiança en les forces de mercat és molt superior a les dels altres models, i es considera que les interferències de l’Estat han de ser mínimes i destinades únicament a corregir les fallides del mercat. Desenvolupen un baix nivell de despesa pública i una cobertura realment baixa en els serveis. En el nostre treball es troba representat per Irlanda i el Regne Unit.[2]

Bloc mediterrani[modifica | modifica el codi]

Format per Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal: Els països del sud d’Europa són el darrer bloc a entrar dins els estudis dels sistemes d’EB donat que aquest arriba de manera tardana a la zona mediterrània. La presència de dictadures a la segona meitat del segle XX va provocar un desenvolupament mancat de les estructures de benestar, el que donà com a resultat uns sistemes socials basats en les estructures socials i familiars. L’estat té poc poder trencador de les estructures socials. Els països típics d’aquest model són Espanya, Grècia i Portugal i sovint Itàlia s'inclou o no. Tot i que a Itàlia la democràcia va arribar molt abans que als altres tres països, la importància de les estructures criminals mafioses que debiliten l’acció estatal i les similituds en l’estructura social (especialment familiar) ens porten a incloure’l dins aquest grup de països.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013]. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Vaquer i Frau, Joan. «Política cultural i models de l’estat del benestar a la Unió Europea». Institut d’Educació Contínua. Universitat Pompeu Fabra, Setembre 2007. «Pràctiques professionals realitzades al Gabinet Tècnic del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya»