Estany (element)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estany
50Sn
IndiEstanyAntimoni
Ge

Sn

Pb
Aspecte
Platejat (esquerra, beta) o gris (dreta, alfa)
Propietats generals
Nom, símbol, nombre Estany, Sn, 50
Categoria d'elements Metalls del bloc p
Grup, període, bloc 145, p
Pes atòmic estàndard 118,710
Configuració electrònica [Kr] 4d10 5s2 5p2
2, 8, 18, 18, 4
Configuració electrònica de Estany
Propietats físiques
Fase Sòlid
Densitat
(prop de la t. a.)
(blanc) 7,365 g·cm−3
Densitat
(prop de la t. a.)
(gris) 5,769 g·cm−3
Densitat del
líquid en el p. f.
6,99 g·cm−3
Punt de fusió 505,08 K, 231,93 °C
Punt d'ebullició 2.875 K, 2.602 °C
Entalpia de fusió (blanc) 7,03 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització (blanc) 296,1 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar (blanc) 27,112 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
P (Pa) 1 10 100 1 k 10 k 100 k
a T (K) 1.497 1.657 1.855 2.107 2.438 2.893
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació 4, 2, -4 (òxid amfòter)
Electronegativitat 1,96 (escala de Pauling)
Energies d'ionització 1a: 708,6 kJ·mol−1
2a: 1.411,8 kJ·mol−1
3a: 2.943,0 kJ·mol−1
Radi atòmic 140 pm
Radi covalent 139±4 pm
Radi de Van der Waals 217 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina Tetragonal
Estany té una estructura cristal·lina tetragonal
(blanc)
Cúbica en diamant
Estany té una estructura cristal·lina cúbica en diamant
(gris)
Ordenació magnètica (gris) Diamagnètic[1], (blanc) paramagnètic
Resistivitat elèctrica (0 °C) 115 nΩ·m
Conductivitat tèrmica 66,8 W·m−1·K−1
Dilatació tèrmica (25 °C) 22,0 µm·m−1·K−1
Velocitat del so (barra prima) (t. a.) (laminat)
2.730 m·s−1
Mòdul d'elasticitat 50 GPa
Mòdul de cisallament 18 GPa
Mòdul de compressibilitat 58 GPa
Coeficient de Poisson 0,36
Duresa de Mohs 1,5
Duresa de Brinell ~350 MPa
Nombre CAS 7440-31-5
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops de l'estany
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD
112Sn 0,97% 112Sn és estable amb 62 neutrons
114Sn 0,66% 114Sn és estable amb 64 neutrons
115Sn 0,34% 115Sn és estable amb 65 neutrons
116Sn 14,54% 116Sn és estable amb 66 neutrons
117Sn 7,68% 117Sn és estable amb 67 neutrons
118Sn 24,22% 118Sn és estable amb 68 neutrons
119Sn 8,59% 119Sn és estable amb 69 neutrons
120Sn 32,58% 120Sn és estable amb 70 neutrons
122Sn 4,63% 122Sn és estable amb 72 neutrons
124Sn 5,79% 124Sn és estable amb 74 neutrons
126Sn traça 2,3×105 a β 0,380 126Sb

L'estany és un element químic de nombre atòmic 50 situat en el grup 14 de la taula periòdica dels elements. El seu símbol és Sn, del llatí stannum, i presenta característiques químiques similars a les dels seus veïns del grup 14, el germani i el plom, com per exemple els dos possibles estats d'oxidació, +2 i +4. És el 49è element més abundant a la natura i amb 10 isòtops estables és l'element amb el nombre més elevat de tota la taula periòdica. S'obté principalment del mineral cassiterita on és present en forma de diòxid d'estany (SnO2).

Aquest metall platejat és mal·leable i no s'oxida fàcilment amb l'aire per això s'utilitza per a recobrir altres metalls protegint-los de la corrosió. Un aliatge d'estany i coure, el bronze va ser el primer aliatge utilitzat a gran escala des del 3000 aC. L'estany metàl·lic pur es va produir a partir de l'any 600 aC. El peltre, un aliatge amb un contingut d'estany del 85% al 90% acompanyat de coure, antimoni i plom, va ser utilitzat per fabricar coberts des de l'Edat del bronze fins al segle XX. En els temps moderns l'estany s'utilitza en molts aliatges, un dels més destacats ha estat el de plom/estany destinat a la soldadura amb un 60% o més d'estany, però que va ser prohibit a la Unió Europea, a causa de la toxicitat del plom, en entrar en vigor la directiva 2002/95/EC el primer de juliol del 2006[2] Una altra gran aplicació és l'estanyat de l'acer dolç per preservar-lo de la corrosió que s'utilitza principalment per a la fabricació de pots per a conserves, les llaunes,[3] també es pot utilitzar el coure estanyat per a fer aquest tipus de pot però no és el més habitual.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Propietats físiques[modifica | modifica el codi]

És un metall platejat, mal·leable, dúctil, no s'oxida fàcilment en aire i és resistent a la corrosió. Cristal·litza seguint un sistema tetragonal i en doblegar una barra d'estany es pot sentir un soroll característic produït per la fricció dels cristalls que és conegut com a crit de l'estany.[4][5]

L'estany es presenta habitualment en dues formes al·lòtropes, l'estany β, que és la forma metàl·lica mal·leable, i l'estany α, que és una forma no-metàl·lica molt fràgil. L'estany β existeix a la natura a temperatura ambient i la seva estructura cristal·lina està formada per tetraedres, mentre que l'estany α es forma quan es refreda per sota de 13,2 °C i presenta una estructura cristal·lina basada en cubs de manera similar al diamant, el silici o el germani. L'estany α és una pols opaca de color gris que no presenta cap propietat metàl·lica i només s'utilitza en el camp dels semiconductors.[5] Habitualment aquestes dues formes es coneixen com a estany blanc (β) i estany gris (α).[4] Però a més d'aquestes dues formes més habituals hi ha dos al·lòtrops més, anomenades estany γ i estany σ, que existeixen en condicions d'alta temperatura, per sobre de 161 °C, i pressió, per sobre de varis al gigapascals.[6]

Encara que la temperatura de transformació de l'estany β en estany α és nominalment 13,2 °C, la presència d'impureses, com per exemple d'alumini o zinc, fan que la temperatura de transició se situï molt per sota de 0 °C. A més si s'afegeix antimoni o bismut la transformació no es produeix mai amb el que s'augmenta la durabilitat de l'estany.[7] Aquesta conversió espontània de l'estany β en estany α a causa de la disminució de la temperatura és coneguda des d'antic com a pesta de l'estany.[4] Durant el segle XVIII va ser un problema que afectava els tubs dels orgues a l'Europa del Nord durant els freds hiverns. També es diu que aquest problema va contribuir a la derrota de la Grande Armée de Napoleó durant la campanya russa del 1812 en afectar els botons d'estany dels seus soldats. Tanmateix aquesta afirmació és discutible atès que la transformació de l'estany necessita força temps.[8]

L'estany comercial (99,8%) són resistents a la transformació vers l'estany α gràcies a l'efecte inhibidor de petites quantitats de bismut, antimoni, plom i plata que s'afegeixen com a impureses. L'aliatge amb el coure, l'antimoni, el bismut, el cadmi o la plata fan augmentar la seva duresa. L'estany presenta una tendència a passar a la fase fràgil intermetàl·lica, habitualment indesitjada. En general no forma un gran nombre de solucions sòlides amb altres metalls, i hi ha pocs elements que tinguin una solubilitat sòlida apreciable en estany. Es produeix una mescla eutèctica amb el bismut, el gal·li, el plom, el tal·li i el zinc.[7]

Propietats químiques[modifica | modifica el codi]

L'estany és resistent a la corrosió de l'aigua destil·lada, l'aigua marina i l'aigua de l'aixeta, però pot ser atacat per àcids, alcalins i sals àcides fortes. L'estany pot ser polit i s'utilitza com a capa de protecció per a altres metalls a fi d'evitar la corrosió o d'altres accions químiques.[5] Aquesta capa d'òxid es forma en peltre i altres aliatges d'estany.[9] L'estany actua com un catalitzador quan l'oxigen és en solució accelerant l'atac químic.[5]

Isòtops[modifica | modifica el codi]

Article principal: Isòtops de l'estany

L'estany és l'element amb el nombre més gran d'isòtops estables (deu), amb un nombre màssic compres entre 112 i 124 amb les excepcions dels nombres 113, 121 i 123. Entre els isòtops estables els més abundants són el 120Sn (gairebé la tercera part de l'estany), 118Sn, i 116Sn, mentre que el menys comú és el 115Sn. A més, es coneixen 28 isòtops inestables de l'element. Els isòtops amb un nombre màssic parell no tenen espín mentre que els que el tenen imparell presenten un espín de +1/2. L'estany, amb els seus tres isòtops més habituals, 115Sn, 117Sn i 119Sn, està entre els elements més fàcilment detectables i analitzables per espectroscòpia via ressonància magnètica nuclear, i el seu desplaçament químic es referencia contra SnMe4.[nota 1][10]

Es pensa que aquest gran nombre d'isòtops estables és una conseqüència directa del fet que l'estany tingui un nombre atòmic igual a 50, que és un "nombre màgic" de la física nuclear. Addicionalment hi ha 28 isòtops inestables coneguts, amb masses atòmiques entre 99 i 137. A part del 126Sn, que té un període de semidesintegració de 230.000 anys, tots els isòtops radioactius tenen un període de semidesintegració de menys d'un any. L'any 1994 es va descobrir que el 100Sn és un dels pocs núclids que tenen un nucli doblement màgic.[11] Uns altres 30 isòmers metaestables han estat caracteritzats per isòtops entre 111 i 131, el més estable és el 121MSn, amb un període de semidesintegració de 43,9 anys.

Compostos i química[modifica | modifica el codi]

En la gran majoria dels seus compostos, l'estany té l'estat d'oxidació II o IV.

Compostos inorgànics[modifica | modifica el codi]

Els compostos d'halurs es coneixen pels dos estats d'oxidació. Pel Sn(IV), tots els quatre halurs són ben coneguts: SnF4, SnCl4, SnBr4 i SnI4. Els tres membres més pesants són compostos moleculars volàtics, mentre que el tetrafluorur és polimèric. També es coneixen tots quatre halurs pel Sn(II): SnF2, SnCl2, SnBr2 i SnI2. Tots aquests són sòlids polimèrics. D'aquests vuit compostos, tan sols els iodurs tenen coloració.[12]

El clorur d'estany (II) és l'halur d'estany més important en sentit comercial. El clor reacciona amb el metall d'estany per donar SnCl4, mentre que la reacció d'àcid hidroclòric i estany dóna SnCl2 i hidrogen gas. Alternativament, el SnCl4 i el Sn es combinen per formar clorur d'estany (II) mitjançant un procés anomenat comproporcionació:[13]

SnCl4 + Sn → 2 SnCl2

L'estany pot formar molts òxids, sulfurs i altres derivats calcogenurs. El diòxid SnO2 es forma quan s'escalfa l'estany en presència d'aire.[12] El SnO2 és amfòter, la qual cosa significa que es dissol tant en solucions àcides com bàsiques.[14] També hi ha estanyats amb l'estructura [Sn(OH)6]2−, com el K2[Sn(OH)6], tot i que l'àcid estànnic H2[Sn(OH)6] és desconegut. Els sulfurs d'estany existeixen en els estats d'oxidació +2 i +4: sulfur d'estany (II) i sulfur d'estany (IV)

Models de barres i boles de l'estructura del clorur d'estany (II) sòlid (SnCl2).[15]

Hidrurs[modifica | modifica el codi]

L'hidrur d'estany (SnH4), en el qual l'estany es troba en l'estat d'oxidació +4, és inestable. Els hidrurs d'organoestany són tanmateix ben coneguts, per exemple l'hidrur de tributilestany (Sn(C4H9)3H).[5] Aquests compostos alliberen radicals tributil d'estany transitoris, rars exemples de compostos d'estany (III).[16]

Compostos d'organoestany[modifica | modifica el codi]

Els compostos d'organoestany són compostos químics amb enllaços d'estany-carboni.[17] De tots els compostos de l'estany, els derivats orgànics són els més útils comercialment.[18] Alguns compostos d'organoestany són altament tòxics i han estat utilitzats com a biocides. El primer compost d'organoestany definit fou el diiodur de dietilestany ((C2H5)2SnI2) per Edward Frankland el 1849.[19]

La majoria de compostos d'organoestany són líquids incolors o sòlids estables en aire i aigua. Adopten una geometria tetraèdrica. Els compostos tetraalquil- i tetraarilestany es poden preparar utilitzant reactius de Grignard:[18]

SnCl4 + 4 RMgBr → R4Sn + 4 MgBrCl

Els halurs-alquils barrejats que són molt més comuns i comercialment més importants que els derivats tetraorgànics, es preparen amb reaccions de redistribució:

SnCl4 + R4Sn → 2 SnCl2R2

Els compostos d'organoestany divalents no són comuns, tot i que ho són més que els compostos d'organogermani i organosilici divalents relacionats. L'estabilització major del Sn(II) s'atribueix al que es coneix com «efecte del parell inert». Els compostos d'organoestany (II) inclouen tant els R2Sn com els R4Sn2, que són gairebé equivalents als alquens. Els dos tipus presenten reaccions poc usuals.[20]

Obtenció[modifica | modifica el codi]

Mena d'estany

L'estany no es troba en estat pur a la natura, cal extreure'l dels compostos dels que forma part, habitualment cassiterita (SnO2),[21][22][23][24] l'única font comercialment important d'estany, tot i que també es poden obtenir petites quantitats a partir de sulfurs com l'estannita,[21] la cilindrita, o la franckeita. Els minerals que contenen estany es troben gairebé sempre associats a les roques granítiques, que quant contenen el mineral tenen al voltant d'un 1% d'òxid d'estany.[25]

La major part de la producció d'estany, un 80%, procedeix de l'explotació de dipòsits secundaris, dipositats en el passat a les valls o al mar. El gener del 2008 s'estimaven unes reserves econòmicament explotables de 6.1 milions de tones, amb unes reserves totals d'uns 11 milions de tones.

S'estima que amb la tecnologia i el ritme actual de consum les reserves explotables d'estany s'esgotaran en 40 anys.[26] Tot i que hi ha previsions més pessimistes com les de Lester Brown que ha suggerit que amb un increment del 2% anual de les extraccions només hi ha reserves per a 20 anys d'explotació minera.[27] L'estimació de les reserves d'estany ha variat al llarg de la història en funció de la dinàmica de les possibilitats econòmiques i el desenvolupament de la tecnologia minera:

Estimació de les reserves d'estany
econòmicament explotables (milions de tones)[25]
1965 4.265
1970 3.930
1975 9.060
1980 9.100
1985 3,060
1990 7.100
2008 6.100[28]
Reserves mundials d'estany (tones, 2011)[28]
País Reserves
Xina 1.500.000
Malàisia 250.000
Perú 310.000
Indonèsia 800.000
Brasil 590.000
Bolívia 400.000
Rússia 350.000
Tailàndia 170.000
Austràlia 180.000
  Altres 180.000
  Total 4.800.000

Indústria[modifica | modifica el codi]

Les deu empreses més grans van produir la majoria de l'estany del món l'any 2007. No és clar quines d'aquestes empreses inclouen estany obtingut de la mina de Bisia, a Congo-Kinshasa, que està controlada per una milícia rebel i produeix unes 15.000 tones. Gran part de l'estany del món cotitza a la Borsa de Metalls de Londres (LME), de vuit països i amb disset marques.[29]

Les deu primeres empreses de mineria d'estany per producció en tones[30]
Empresa País 2006 2007 % de variació
Yunnan Tin Xina 52.339 61.129 16,7
PT Timah Indonèsia 44.689 58.325 30,5
Minsur Perú 40.977 35.940 −12,3
Malay Xina 52.339 61.129 16,7
Malaysia Smelting Corp Malàisia 22.850 25.471 11,5
Thaisarco Tailàndia 27.828 19.826 −28,8
Yunnan Chengfeng Xina 21.765 18.000 −17,8
Liuzhou China Tin Xina 13.499 13.193 −2,3
EM Vinto Bolívia 11.804 9.448 −20,0
Gold Bell Group Xina 4.696 8.000 70,9

Història[modifica | modifica el codi]

L'extracció i la utilització de l'estany pot ser datada en els inicis de l'Edat del bronze, al voltant del 3000 aC, quan es va observar que els objectes de coure fabricats a partir de menes constituïdes per minerals amb diferents continguts de metalls no tenien les mateixes propietats físiques.[31] Els primers objectes de bronze tenien un contingut d'estany o arsènic inferior al 2%, per això es pensa que són el resultat d'un aliatge no intencional causat pel contingut de diferents metalls en el mineral de coure.[32]

Aviat es va descobrir que l'addició d'estany o d'arsènic al coure augmentava la seva duresa i feia la fosa molt més fàcil, això va revolucionar les tècniques de treballar el metall i va portar a la humanitat de l'Edat del coure o eneolític a l'Edat del bronze al voltant del 3000 aC.[32] La primera explotació de l'estany sembla haver-se centrat en dipòsits de cassiterita de tipus placer (detrític).[33]

La primera evidència de l'ús d'estany per a la fabricació de bronze apareix en el Pròxim Orient i els Balcans al voltant del 3000 aC.[32] Encara no és clar d'on s'extreia l'estany atès que els jaciments d'estany són molt rars i les proves de la mineria primerenca són escasses. A Europa les primeres zones on es va practicar la mineria de l'estany sembla que es troben a Erzgebirge, a la frontera entre Alemanya i la República Txeca, i datarien del 2500 aC. D'allà l'estany hauria estat transportat al nord fins a la Mar Bàltica i al sud fins a la Mediterrània seguint la ruta de l'ambre. El coneixement de la mineria de l'estany es va estendre des d'Erzgebirge a altres zones d'Europa i al voltant del 2000 aC comencen a aparèixer evidències de la mineria de l'estany a Bretanya, Devon i Cornualla i a la península Ibèrica.[32] L'explotació d'aquests dipòsits es va veure incrementada quan van caure sota el control dels romans entre el segle III aC i el segle I.[34] La demanda d'estany va crear una gran i pròspera xarxa entre les cultures mediterrànies de l'antiguitat clàssica.[35][36] Durant el període medieval, els dipòsits de la península Ibèrica i d'Alemanya van perdre importància, i en gran mesura oblidats, mentre que els de Devon i Cornualla van començar a dominar el mercat europeu de l'estany.[34]

A l'Extrem Orient, la veta d'estany que s'estén des de la província de Yunnan a la Xina fins a la Península de Malacca va començar a ser explotada en algun moment entre el tercer i el segon mil·lenni abans de Crist. Els dipòsits de Yunnan no van ser explotats fins aproximadament el 700 aC, però a l'època de la dinastia Han havien esdevingut la principal font d'estany de la Xina, segons els textos històrics de les dinasties Han, Jin, Tang i Song.[37]

A altres zones del món la indústria de la mineria de l'estany es va desenvolupar molt més tard. A l'Àfrica, el pobles bantus van començar a extreure, fondre i exportar estany entre els segles XI i XV,[32] A Amèrica l'explotació va començar al voltant de l'any 1000, i a Austràlia ho va fer amb l'arribada dels europeus en el segle XVII.

Usos[modifica | modifica el codi]

L'any 2006, aproximadament la meitat de la producció mundial d'estany va ser utilitzada per a soldar. La resta és divida entre la galvanització amb estany, productes químics a base d'estany, llautó i bronze, i altres usos diferents.[38]

A més del bronze esmentat es fa servir en tots aquests aliatges:

Perills[modifica | modifica el codi]

L'estany no té cap paper biològic conegut en els humans,[3] i els seus possibles efectes sobre la salut són objecte de discussió. L'estany en si mateix no és tòxic, però la majoria de sals d'estany sí que ho són.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Només l'hidrogen, el fluor, el fòsfor, el tali i el xenó tenen una alta receptivitat per a una anàlisi per ressonància magnètica nuclear de mostres amb la proporció natural dels seus isòtops.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds, a Lide, D. R.. CRC Handbook of Chemistry and Physics. 86a ed. (en anglès). Boca Raton (Florida): CRC Press, 2005. ISBN 0-8493-0486-5. 
  2. Directive 2002/95/EC, Directiva 2002/95/EC del Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea del 27 de gener del 2003 sobre la restricció d'ús de certes substàncies perilloses en els equips elèctrics i electrònics
  3. 3,0 3,1 Talbot, David E.J.; Talbot, James D.R.. Corrosion Science and Technology (en anglès). CRC Press, 2010, p. 344. ISBN 1420049887. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Estany, Gran Enciclopèdia Catalana.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Holleman, Arnold F.; Wiberg, Egon; Wiberg, Nils;. «Tin». A: Lehrbuch der Anorganischen Chemie. 91a ed. (en alemany). Walter de Gruyter, 1985, p. 793–800. ISBN 3110075113. 
  6. Molodets, A. M.. «Thermodynamic Potentials, Diagram of State, and Phase Transitions of Tin on Shock Compression» (en anglès). High Temperature, 38, 5, 2000, pàg. 715–721. DOI: 10.1007/BF02755923.
  7. 7,0 7,1 Schwartz, Mel. «Tin and Alloys, Properties». A: Encyclopedia of Materials, Parts and Finishes. 2a ed. (en anglès). CRC Press, 2002. ISBN 1566766613. 
  8. Le Coureur, Penny; Burreson, Jay. Napoleon's Buttons: 17 Molecules that Changed History. New York: Penguin Group USA, 2004. 
  9. ; Anderson, David S; International, A.S.M. Handbook of corrosion data (en anglès), 1995-01, p. 126. ISBN 978-0-87170-518-1. 
  10. «Interactive NMR Frequency Map». [Consulta: 23-08-2010].
  11. Walker, Phil. «Doubly Magic Discovery of Tin-100». Physics World, 7, June, 1994.
  12. 12,0 12,1 Holleman, A. F.; Wiberg, E. Inorganic Chemistry (en anglès). San Diego, EUA: Academic Press, 2001. ISBN 0-12-352651-5. 
  13. Greenwood, Norman N.; Earnshaw, Alan Chemistry of the Elements. 2a ed. (en anglès). Butterworth–Heinemann, 1997. ISBN 0080379419. 
  14. Inorganic & Theoretical chemistry, F. Sherwood Taylor, Heineman, 6a edició (1942) (en anglès)
  15. J. M. Leger, J. Haines, A. Atouf. «The high pressure behaviour of the cotunnite and post-cotunnite phases of PbCl2 and SnCl2» (en anglès). J. Phys. Chem. Solids, 57, 1, 1996, pàg. 7–16. Bibcode: 1996JPCS...57....7L. DOI: 10.1016/0022-3697(95)00060-7.
  16. Gaur, D. P.; Srivastava, G.; Mehrotra, R. C. «Organic Derivatives of Tin. III. Reactions of Trialkyltin Ethoxide with Alkanolamines» (en anglès). Zeitschrift für anorganische und allgemeine Chemie, 398, 1973, pàg. 72. DOI: 10.1002/zaac.19733980109.
  17. Elschenbroich, C. "Organometallics" (2006) Wiley-VCH: Weinheim. ISBN 978-3-527-29390-2 (en anglès)
  18. 18,0 18,1 Graf, G. G. (2000) "Tin, Tin Alloys, and Tin Compounds" in Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry, 2005 Wiley-VCH, Weinheim doi:10.1002/14356007.a27_049
  19. Sander H.L. Thoonen, Berth-Jan Deelman, Gerard van Koten. «Synthetic aspects of tetraorganotins and organotin(IV) halides» (en anglès). Journal of Organometallic Chemistry, 689, 2004, pàg. 2145–2157.
  20. Peng, Yang; Ellis, Bobby D.; Wang, Xinping; Fettinger, James C. «Reversible Reactions of Ethylene with Distannynes Under Ambient Conditions» (en anglès). Science, 325, 5948, 2009, pàg. 1668–1670. Bibcode: 2009Sci...325.1668P. DOI: 10.1126/science.1176443. PMID: 19779193.
  21. 21,0 21,1 Handbook of Mineralogy
  22. Mindat
  23. Webmineral
  24. Hurlbut, Cornelius S.; Klein, Cornelis, 1985, Manual of Mineralogy, 20a edició., John Wiley and Sons, Nova York, pp. 306-307 ISBN 0-471-80580-7
  25. 25,0 25,1 «Tin: From Ore to Ingot» (en anglès). International Tin Research Institute, 1991. [Consulta: 07-06-2009].
  26. «How Long Will it Last?» (en anglès). New Scientist, 194, 2605, 26 de maig del 2007, pàg. 38–39. ISSN: 4079 0262 4079.
  27. Brown, Lester. Plan B 2.0 (en anglès). Nova York: W.W. Norton, 2006, p. 109. ISBN 978-0393328318. 
  28. 28,0 28,1 Carlin, Jr., James F. «Mineral Commodity Summary 2008: Tin» (PDF). United States Geological Survey.
  29. «International Tin Research Institute. LME Tin Brands». [Consulta: 5 de maig del 2009].
  30. «International Tin Research Institute. Top Ten Tin Producing Companies» (en anglès). [Consulta: 5 de maig del 2009].
  31. Cierny, J.; Weisgerber, G. «The "Bronze Age tin mines in Central Asia». A: Giumlia-Mair, A.. The Problem of Early Tin (en anglès). Oxford: Archaeopress, 2003. ISBN 1841715646. 
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 Penhallurick, R.D.. Tin in Antiquity: its Mining and Trade Throughout the Ancient World with Particular Reference to Cornwall (en anglès). Londres: The Institute of Metals, 1986. ISBN 0904357813. 
  33. Charles, J.A.. «The development of the usage of tin and tin-bronze: some problems». A: Franklin, A.D.. The Search for Ancient Tin (en anglès). Washington D.C.: A seminar organized by Theodore A. Wertime and held at the Smithsonian Institution and the National Bureau of Standards, Washington D.C. 14-15 de març del 1977, 1979. 
  34. 34,0 34,1 Gerrard, S. The Early British Tin Industry (en anglès). Stroud: Tempus Publishing, 2000. ISBN 0752414526. 
  35. Lo Schiavo, F. «The problem of early tin from the point of view of Nuragic Sardinia». A: Giumlia-Mair, A.. The Problem of Early Tin (en anglès). Oxford: Archaeopress, 2003. ISBN 1841715646. 
  36. Pulak, C. «The cargo of the Uluburun ship and evidence for trade with the Aegean and beyond». A: Bonfante, L.. Italy and Cyprus in Antiquity: 1500-450 BC (en anglès). Nicosia: The Costakis and Leto Severis Foundation, 2001. ISBN 9963810233. 
  37. Murowchick, R.E. (1991). The Ancient Bronze Metallurgy of Yunnan and its Environs: Development and Implications. Michigan: Ann Arbour
  38. «ITRI. Tin Use Survey 2007» (en anglès). ITRI. [Consulta: 21 de novembre del 2008].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CRC contributors. David R. Lide (editor). Handbook of Chemistry and Physics. 87a ed.. Boca Raton (Florida): CRC Press, Taylor & Francis Group, 2006. ISBN 0-8493-0487-3. 
  • Emsley, John. «Tin». A: Nature's Building Blocks: An A-Z Guide to the Elements. Oxford (Regne Unit): Oxford University Press, 2001, p. 445–450. ISBN 0198503407. 
  • Stwertka, Albert. «Tin». A: Guide to the Elements. Revised. Oxford University Press, 1998. ISBN 0-19-508083-1. 
  • Greenwood, N. N.; Earnshaw, A.. Chemistry of the Elements. 2a ed.. Oxford: Butterworth-Heinemann, 1997. ISBN 0-7506-3365-4. 
  • MacIntosh, Robert M. «Tin». A: Clifford A. Hampel (editor). The Encyclopedia of the Chemical Elements. Nova York: Reinhold Book Corporation, 1968, p. 722–732. LCCN 68-29938. 
  • Heiserman, David L. «Element 50: Tin». A: Exploring Chemical Elements and their Compounds. Nova York: TAB Books, 1992. ISBN 0-8306-3018-X. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]