Humà
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Humanitat (desambiguació)». |
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Home i dona (placa de la Pioneer).[1]
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
segur
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Homo sapiens Linnaeus, 1758 |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
Els humans, éssers humans o homes (Homo sapiens, "home que sap" en llatí) són primats bípedes de la família dels homínids,[2][3] i Homo sapiens és l'única espècie supervivent del gènere Homo. Dintre d'aquesta espècie només n'existeix una subespècie viva, Homo sapiens sapiens, que es correspon a l'home actual. Les proves d'ADN indiquen que els humans moderns s'originaren a l'Àfrica fa aproximadament uns 200.000 anys.[4][5]
En l'actualitat, els algorismes genètics determinen una diferència aproximada d'un 0,2% del material genètic entre els diferents individus d'aquesta espècie que té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecte del cos que allibera els braços i les mans, li permeten una gran capacitat per a manipular objectes i de fer un ús d’eines molt més gran que qualsevol altra espècie que també en fan un ús puntual.
Com la majoria dels primats, els humans són socials per natura però, a més a més, són capaços d'utilitzar sistemes de comunicació molt elaborats per a fer possible l'expressió, l'intercanvi d'idees i l'organització social. Els humans creen estructures de convivència complexes, des de famílies fins a nacions, i en llurs interaccions han establert una varietat extremadament ampla de tradicions, rituals, ètiques, valors, normes i lleis, que formen la base de la societat humana. També tenen una predisposició destacada per l'estètica i la bellesa, que ha conduït a fenòmens com són la cultura, l'art, la literatura i la música.
Els éssers humans destaquen pel seu desig d'entendre el món que l'envolta, món sobre el que influeix i vol comprendre; a més, intenta conèixer i controlar els fenòmens naturals en el que viu immers a través de la ciència, la filosofia, la mitologia i la religió. Aquesta curiositat natural ha permès el desenvolupament d'eines i, en un sentit més general, de la tecnologia. Els humans són l'única espècie coneguda que pot fer foc, coure els seus aliments i es pot vestir; a més a més, transmeten les seves habilitats i coneixements a les següents generacions a través de l'educació.
De vegades es fa servir el terme "home" de manera genèrica a tots els individus, tot i que aquesta paraula s'aplica, també de manera específica. als individus de sexe masculí. Així, el terme "homes" es pot aplicar tant a tots els individus de l'espècie com als del sexe masculí; en canvi, els dels sexe femení tenen la denominació exclusiva de "dona".[6]
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Orígens
L'estudi científic dels orígens dels humans inclou l'evolució del gènere Homo, però també implica l'estudi d'altres homínids, com l'australopitec. Els humans actuals pertanyen tots a l'espècie Homo sapiens, a l'única subespècie existent en l'actualitat, H. s. sapiens. H. s. idaltu, el nom del qual significa "home savi més antic", és una altra subespècie coneguda, però està extingit.[7]
El primer membre dels catarins, l'infraordre al qual pertany H. s. sapiens, existí durant l'estatge faunal Rupelià (Oligocè), fa 34-28 milions d'anys. Els primers catarins que apareixen en el registre fòssil són el propliopitec i l'egiptopitec. Aquestes espècies són possiblement l'avantpassat comú dels hominoïdeus, incloent-hi els humans, i dels cercopitecoïdeus, anomenats vulgarment "micos del Vell Món".
El procés de bipedització té els seus oríges en certs primats a partir del Miocè. En aquesta època ja es troben espècies bípedes com Oreopithecus bambolii; tanmateix, l'anatomia dels peus d'aquesta espècie era bastant diferent de la d'altres primats. El bipedisme sembla haver estat una capacitat comuna en Orrorin i l'ardipitec. El procés que conduí al bipedisme representava un avantatge evolutiu perquè permetia tenir les mans lliures per a fabricar eines simples, i també perquè un homínid gasta molta menys energia caminant sobre dues potes que sobre quatre, i a més pot portar objectes durant la marxa i veure-hi més lluny.
El procés evolutiu ha estat influït per esdeveniments en ocasions subtils però de gran importància. Per exemple, quan les selves que cobrien el món a principis del Cenozoic començaren a retrocedir i, a causa del creixement demogràfic, els hàbitats quedaren superpoblats, els grups d'humans i altres homínids es veieren forçats a recórrer distàncies importants (migrar) per poder obtenir noves fonts de nutrients. Un altre exemple és la pèrdua de la capacitat de metabolitzar certs nutrients, com la vitamina C (degut a una mutació que impedeix als simis generar aquesta vitamina per si sols). Aquesta pèrdua hauria estat compensada per una mutació favorable que permeté a Homo sapiens una metabolització òptima del midó, absent en altres primats, oferint així una ràpida i econòmica font d'energia, particularment necessària per al cervell.
Segons el registre fòssil, els humans anatòmicament moderns aparegueren a l'Àfrica fa aproximadament 130.000 anys, encara que els estudis de biologia molecular indiquen que l'avantpassat comú de totes les poblacions humanes modernes visqué fa uns 200.000 anys.[8][9]
Els parents vius més propers a Homo sapiens són les dues espècies de ximpanzés: el ximpanzé comú (Pan troglodytes) i el bonobo (Pan paniscus). La seqüència completa dels genomes ha permès arribar a la conclusió que, després de 6,5 milions d’anys d'evolució independent, les diferències entre el ximpanzé i l'ésser humà són només deu vegades superiors a les que hi ha entre dues persones no relacionades i deu vegades menors de la que hi ha entre rates i ratolins. La coincidència suggerida entre les seqüències de DNA dels humans i els ximpanzés s'estén entre un 95% i un 99%.[10][11][12][13]
Per reflectir el fet que els humans i els ximpanzés comparteixen una gran part de la seva herència genètica i que homes i ximpanzés estan més estretament emparentats que qualsevol altra espècie actual, s'ha proposat incloure'ls en un mateix tàxon, fins i tot amb propostes que han tingut un determinat ressò mediàtic com la d'incloure els ximpanzés dins el gènere Homo,[14][15] o incloure l'home en el gènere Pan (del ximpanzè), de manera que l'espècie humana s'anomenaria Pan sapiens, com ho proposà l'antropòleg i divulgador Jared Diamond [16]. L'opció més acceptada per la comunitat científica ha estat la de formar la tribu dels hominins, que inclou homes i ximpanzés, però no els goril·les, que són els seus parents més propers.
S'ha calculat que el els humans divergiren dels ximpanzés fa aproximadament uns cinc milions d'anys, i dels goril·les fa aproximadament vuit milions d'anys. Un crani d'homínid descobert al Txad l'any 2001, descrit com a Sahelanthropus tchadensis, fou datat pel paleontòleg Michel Brunet de fa aproximadament set milions d'anys, cosa que podria indicar una divergència anterior.[17] Tanmateix, el descobridor d'aquest fòssil, Alan Beauvilain, posà en dubte aquesta datació, argumentant que el mètode que utilitzà Brunet per a esbrinar l'antiguitat del crani podria haver donat resultats incorrectes.[18]
[edita] Desenvolupament de la civilització
Entre els antropòlegs actuals el punt de vista més acceptat és que Homo sapiens va sorgir a la sabana africana fa uns 200.000 anys, i que descendien d´Homo erectus. Fa 40.000 anys s'escamparen per Euràsia i Oceania i, finalment, arribaren a Amèrica ara fa uns 14.500 anys.[19] Homo sapiens desplaçà Homo neanderthalensis i altres espècies descendents d´Homo erectus, que havia habitat Euràsia fa uns 2 milions d'anys. Probablement, el domini d´Homo sapienses fonamentà en una major èxit reproductiu i una superioritat en la competència pels recursos naturals. Malgrat la seva intel·ligència, paradoxalment, l'actual Homo sapiens té menys capacitat craniana que l'antic neandertal (Homo neandertalensis).
Al llarg de l'època històrica, l'ésser humà gairebé no ha canviat anatòmicament i la seva evolució és, fonamentalment, de tipus cultural. Fins fa uns 10.000 anys, la majoria dels humans eren caçadors i recol·lectors. Generalment vivien en petits grups nòmades coneguts com societats de bandes. L'adveniment de l'agricultura impulsà la revolució neolítica, ja que produí un excedent alimentari que feu possible la creació d’assentaments permanents, la domesticació d'animals i l'ús d'eines de metall. L'agricultura també fomentà el comerç, la cooperació i, progressivament, contribuí a crear una societat més complexa.
Fa aproximadament 6.000 anys, a Mesopotàmia, a Egipte i a la Vall de l'Indus, es desenvoluparen els primers protoestats. Es crearen les forces militars per a la protecció, i burocràcies governamentals per a l’administració. Els estats cooperaven o competien per als recursos i, en alguns casos, feien la guerra. Ara fa uns 2.000 a 3.000 anys, alguns estats, com Pèrsia, l'Índia, la Xina, Roma, i Grècia, aconseguiren crear els primers grans imperis mitjançant la conquesta militar. En el mateix període, diverses religions com el judaisme, originada a l'Orient Mitjà, i l'hinduisme del sud-est d’Àsia, aconseguiren estendre’s entre els pobles.
A finals de l’edat mitjana cal destacar l’arribada d’una sèrie d'idees innovadores i d’avenços tecnològics. A la Xina, amb una economia força avançada, s'inventa la impressió i la brúixola, mentre que durant l'edat d'or de l'Islam tenen lloc progressos científics destacables. A Europa, al segle XIV, la redescoberta del saber dels clàssics i d’innovacions com la impremta propiciaren l’arribada del Renaixement. Durant els següents cinc-cents anys, l'exploració i el colonialisme feren que grans parts d'Amèrica, Àsia, i Àfrica, estiguessin sota control europeu, fent possible l’explotació de tot tipus de recursos i, posteriorment, provocant conflictes perquè els pobles explotats aconseguissin la independència d'Europa. D’altra banda, cal destacar diverses revolucions i innovacions, com la revolució científica al segle XVII, la Revolució Industrial del XVIII, i diverses grans innovacions al XIX, com el ferrocarril i l'automòbil, elements essencials en el desenvolupament del transport i la comunicació; també cal destacar el desenvolupament de noves fonts d'energia, com el carbó i l’electricitat. Pel que fa a les formes de govern, cal destacar la consolidació de la democràcia representativa i, en un altre context, el comunisme.
Com a resultat d'aquests canvis, en l’actualitat els humans viuen en un món cada cop més globalitzat i interconnectat. Encara que això ha fomentat el creixement de la ciència, l’art, i la tecnologia, també ha donat lloc a conflictes molt violents, amb l’existència i l’ús d'armes de destrucció massiva, i un gran poder de destrucció mediambiental, que afecta als mateixos humans i a moltes altres formes de vida del planeta.
[edita] Hàbitat i població
Els primers assentaments humans depenien de la proximitat de l’aigua, de l'estil de vida, i d’altres recursos naturals, com la terra de conreu i la pastura del bestiar, o la temporada de caça de determinades preses. Tanmateix, els humans sempre han tingut una gran capacitat de modificar el seu hàbitat amb activitats i accions com són, entre d'altres, el regadiu, la construcció, el transport, la manufactura, la desforestació i la desertització. Amb la construcció a gran escala d'infraestructures que faciliten el comerç i el transport, la proximitat a aquests recursos s'ha tornat menys necessària i, d'aquesta manera, aquests factors no són condicionants del creixement o causants de la disminució d'una població. Tot i així, la manera com es canvia i s’altera un hàbitat sovint pot ser un determinant essencial en els canvis poblacionals que es produeixen.
Amb una població d'uns 6.700 milions d'individus, amb dades del juliol de 2008,[20], els humans són una de les espècies més nombroses de grans mamífers. La majoria dels humans viuen a Àsia (61%); la resta viuen a Amèrica (14%), Àfrica (14%), Europa (11%), i Oceania (0,5%). Els humans poden viure de manera permanent en tots els continents de la Terra, excepte l'Antàrtida,[21] i actualment també tenen una presència contínua a l'espai, en òrbites baixes al voltant de la Terra. Cal destacar que des del 31 d'octubre del 2000, existeix una presència contínua d'éssers humans a l’espai, amb les estades d’astronautes a la Estació Espacial Internacional.
Durant les darreres dècades, els humans han explorat l'Antàrtida, les profunditats dels oceans, i l’espai exterior, tot i que encara no és possible colonitzar indefinidament aquests ambients; es tracta d'ocupacions temporals. Viure dins d’habitacles que ens protegeixen dels ambients hostils, com a l’Antàrtida o a l’espai exterior, és car, i això limita la durada de l'estada i, per tant, són accions que queden restringides a expedicions científiques, militars o industrials. La vida amb naus a l’espai ha sigut molt ocasional, amb un màxim de tretze persones vivint-hi alhora, en un moment donat. Entre 1969 i 1972, dos humans estigueren durant una poca estona damunt la Lluna. Fins l’any 2008, cap altre cos celestial ha estat visitat per éssers humans, tot i que si que hi han pogut arribar artefactes fabricats per ells.
Des de 1800, la població humana ha passat dels 1.000 milions a més de 6.000 milions d’habitants.[22] Amb dades de l’any 2004, es calcula que 2.500 milions, dels 6.300 milions de persones (un 39,7%), vivien en àrees urbanes, i aquest percentatge s'espera que augmenti durant el segle XXI. El febrer de 2008, l’ONU ha calculat que en acabar l’any la meitat de la població mundial viurà en àrees urbanes.[23] Els problemes dels individus que viuen en ciutats inclouen la contaminació i el crim,[24] especialment en ciutats de l’interior i en els suburbis urbans. Els beneficis de la vida urbana inclouen un augment de l’alfabetització, accés més fàcil al coneixement humà i una disminució del risc de patir fam.
L’activitat humana han tingut un efecte dramàtic sobre el medi ambient. Existeixen hipòtesis sobre l’efecte de la depredació humana en l'extinció de nombroses espècies d'éssers vius. Els humans estan situats en la part superior de la cadena alimentària i rarament són caçats; per aquest motiu se’ls considera uns superpredadors.[25] Actualment, es creu que són els principals contribuents al canvi climàtic.[26] I es creu que serà un contribuent essencial en l'extinció massiva de l’Holocè, una extinció que, si continua en la seva proporció actual, es calcula que destruirà la meitat de totes les espècies al llarg del proper segle.[27][28]
[edita] Biologia
[edita] Fisiologia i genètica
El cos humà varia de manera substancial. Tot i que la mida del cos ve determinada en gran part pels gens també rep, de manera significativa, la influència de factors ambientals com la dieta i l’activitat física. L'alçada normal d'un humà adult és d'entre 1,5 metres a 1,8 metres, tot i que això varia en funció de les poblacions i de les zones geogràfiques, entre d'altres factors.[29][30] El pes normal està entre 76 i 83 kg per als mascles, i entre 54 i 64 kg en les femelles.[31] El pes també pot variar geogràficament.
A diferència de la majoria dels altres primats, els humans són capaços d'una locomoció bípeda completa i, com a conseqüència, poden tenir els braços lliures per a manipular objectes amb les seves mans, acció en la que tenen un paper fonamental l'existència de polzes oposables.
Encara que, comparats amb altres primats, els humans tenen poc pèl, cal destacar el creixement de cabells especialment a la part superior del cap, a les aixelles i a la zona púbica; un ésser humà té normalment més fol·licles pilosos en el cos que un ximpanzé. La principal diferència és que els pèls humans són més curts, fins, i menys pigmentats que els del ximpanzé, i així són menys visibles.[32]
Les diferències en el cabells i en la pell humana venen determinades per la presència d’un pigment anomenat melanina. La variabilitat en la pell s’estén des d’un marró molt fosc a un rosa molt pàl·lid, mentre que els cabells, a més del negre, força habitual, varia al voltant del ros, el marró i el vermell,[33] sempre en funció de la quantitat de melanina present, un pigment protector de la radiació solar molt eficaç. Molts investigadors creuen que una pell més fosca és una adaptació evolutiva que assegura una millor protecció contra la radiació ultraviolada.
Tanmateix, darrerament, s'ha proposat que els diferents colors de la pell són una adaptació que pretén equilibrar la quantitat de folats –substàncies que són destruïdes per la radiació ultraviolada–, i de vitamina D, substància que necessita la llum solar per a formar-se.[34] La pigmentació de la pell del éssers humans presenta una estratificació d’acord amb la situació geogràfica i, sovint, es relaciona amb el nivell de radiació ultraviolada. La pell humana també té una capacitat de bronzejar-se com una resposta a l’exposició al sol.[35][36]
Els humans tenen el paladar proporcionadament més curt i les dents molt més petites que la dels altres primats; són els únics que tenen les dents canines curtes. S’ha observat que estan perdent gradualment els seus queixals del seny, i alguns individus ja no els presenten, de manera congènita.[37]
Els requisits normals d'hores de son oscil·len entre les 7 i 8 hores al dia per a un adult, i de 9 a 10 hores per a un infant; els més vells dormen normalment de 6 a 7 hores. Dormir menys hores és comú en les societats modernes i aquesta privació de son pot conduir a efectes negatius. S’ha demostrat que una restricció sostinguda del dormir en un adult de, per exemple, 4 hores al dia, provoca canvis en l’estat fisiològic, cansament, agressió, i neguit corporal.
Els humans són una espècie eucariota. Cada cèl·lula diploide té dos conjunts de 23 cromosomes, i cada conjunt es transmès per un pare. Hi ha 22 parells d'autosomes i un parell de cromosomes sexuals. En estimacions actuals, els humans tenen aproximadament uns 20.000 o 25.000 gens. Com en altres mamífers, els humans tenen un sistema XY de determinació de sexe, de manera que les femelles tenen els cromosomes sexuals XX i els mascles tinguin XY. El cromosoma X és més gran i transmet molts gens; no succeeix el mateix amb el cromosoma Y, més petit; per això existeixen les malalties recessives associades amb els gens associats al cromosoma X, com l’hemofília, que afecten als mascles més sovint que a les femelles.
[edita] Cicle vital
El cicle vital humà és similar a allò d'uns altres mamífers placentaris. L'ovòcit fertilitzat es divideix dins de l'úter femení per convertir-se en un embrió, que durant un període de trenta-vuit setmanes (9 mesos) de gestació es converteix en un fetus humà. Després d'aquesta amplitud de temps, el fetus deixa de créixer plenament neix del cos de la dona i respira independentment com a infant per primera vegada. En aquest punt, la majoria de les cultures modernes reconeixen la criatura a mesura que una persona titulava al màxim protecció de la llei, encara que algunes jurisdiccions estenen aquesta més d'hora als fetus humans mentre romanen a l'úter.
Comparat amb unes altres espècies, el part humà és perillós. Durant els parts dolorosos no són inusuals parts de vint-i-quatre hores o més i sovint condueix a la mort de la mare o el fetus.[38] Això és degut a la circumferència de cap fetal relativament gran (ja que el desenvolupament del cervell es produeix durant la gestació) i també a causa de la pelvis relativament estreta de les dones (un tret exigia per a bipedisme reeixit, a tall d'exemple).[39][40] Les possibilitats d'un part reeixit augmentà significativament durant el segle XX en països més desenvolupats amb l'adveniment de noves tecnologies mèdiques. Per contrast, l'embaràs i el part natural són relativament perillosos en regions del món sub-desenvolupats, amb índexs de mortalitat maternals aproximadament 100 vegades més comú que en països desnvolupats.[41]
En els països desenvolupats, els infants pesen normalment 3 - 4 kg i mesuren entre 50 i 60 cm en al moment del naixement.[42] Tanmateix, el baix pes al naixement és comú en països en procés de desenvolupament, i contribueix als nivells alts de mortalitat infantil en aquestes regions.[43] Indefens després del naixement, els humans continuen creixent durant alguns anys, típicament arribant a maduresa sexual a 12 a 15 anys d'edat. Les dones es continuen desenvolupant físicament fins aproximadament als divuit anys, mentre que el desenvolupament masculí continua fins a al voltant de l'edat 21. La vida humana es pot partir en un cert nombre d'etapes: infantesa, infància, adolescència, adultesa jove, adultesa i vellesa. Les durades d'aquestes etapes, tanmateix, varia segons la cultura i períodes de temps. Comparats amb uns altres primats, els humans experimenten una embranzida de creixement inusualment ràpida durant adolescència, on el cos augmenta un 25% en mida. Els ximpanzés, per exemple, creixen només 14%.[44]
Hi ha diferències significatives en l'esperança de vida arreu del món. El món desenvolupat envelleix generalment, amb la mediana envelleix al voltant de 40 anys (més alt a Mònaco a 45,1 anys). En el món en desenvolupament l'edat mitjana és entre 15 i 20 anys. Esperança de vida al naixement a Hong Kong i la Xina és de 84,8 anys per a una dona i 78,9 per a un home, mentre que a Swazilàndia, principalment a causa de la SIDA, és de 31,3 anys per als dos sexes.[45] Mentre un de cada cinc europeus tenen 60 o més anys d'edat, només un de cada vint africans tenen 60 o més anys d'edat.[46] El nombre de persones centenàries (amb edats superiors als 100 anys) al món segons càlculs de les Nacions Unides en 210.000 el 2002.[47] Com a mínim una persona, Jeanne Calment, se sap que ha arribat a l'edat de 122 anys; s'han reclamat edats més altes però no es proven bé. A escala mundial, hi ha 81 homes n'envellien 60 o més vell per a cada 100 dones d'aquell grup d'edat, i entre el més vell, hi ha 53 homes per a cada 100 dones.
Els humans són únics al començament estès de menopausa femella durant l'última etapa de la vida. La menopausa es considera que ha sorgit a causa de la hipòtesi d'Àvia, en el qual és en la mare reproductiu interessar a forgo els riscs de mort des del part a edats més velles a canvi per|per a invertir en la viabilitat d'ella ja vivint offspring.[48]
Les qüestions filosòfiques de quan comença "personhood" humà i si persisteix després de la mort són el tema d'un considerable debat. La perspectiva de la mort provoca desassosec o temor a la majoria dels humans, distints de la consciència immediata d'una amenaça real. Les cerimònies d'enterrament són característiques de les societats humanes, sovint acompanyades per creences en un vida després de la mort o immortalitat.
[edita] Dieta
El primer Homo sapiens formava part d'una societat caçadora-recol·lectora, és a dir, que emprava un sistema per adquirir menjar que combinava la caça i la recol·lecció d’aliments, com fruits, grans, tubercles i bolets. D'altra banda, es creu que els humans ja utilitzaven el foc com un recurs per a preparar i coure el menjar des dels temps en què es diferenciaren d'Homo erectus.[cal citació]
Els humans són omnívors, és a dir, que són capaços de consumir tant productes vegetals com animals. Aquesta afirmació queda confirmada per l'observació que tant si se segueix una dieta exclusivament animal, com un règim totalment vegetal, pot conduir a patir determinades malalties causades per una carència de nutrients. Per exemple, un règim només animal, pot provocar l’escorbut, una deficiència en vitamina C, mentre que una dieta amb només vegetals pot provocar una manca de vitamina B12.[49] Tanmateix, règims vegetarians i veganistes ben realitzats, sovint amb suplements de vitamina B12, satisfan completament les necessitats nutritives en totes les etapes de la vida.[50]
El règim humà queda ben reflectit en la cultura humana, i ha donat lloc al desenvolupament de ciència dels aliments. En general, una persona pot sobreviure de dos a vuit setmanes sense menjar, en funció del greix que té emmagatzemat al cos. La supervivència sense aigua es limita normalment a tres o quatre dies. La manca de menjar roman un problema seriós, amb unes 300.000 persones que cada any moren de fam.[51] La desnutrició infantil també està molt estesa i contribueix a l’elevat percentatge de malalties en les poblacions que pateixen fam.[52]
A l’altra banda de la balança, una part de la població humana menja en excés i pateix obesitat, un tipus de desequilibri alimentari que ha augmentat en proporcions gairebé epidèmiques, i que pot conduir a importants complicacions de la salut. Els Centers for Disease Control (CDC) (Centres per al control de la malaltia) dels EUA manifesten que un 32% dels adults americans de més de 20 anys són obesos, mentre que un 66,5% són obesos o tenen excés de pes. L'obesitat ve provocada per un consum excessiu de calories que no es cremen, és a dir, una combinació de menjar massa i fer poc exercici físic.
Fa com a mínim 10.000 anys, els humans desenvoluparen l’agricultura,[53] que ha canviat substancialment el tipus d’aliments que els ésser humans mengen. Això ha provocat un increment de la població, el desenvolupament de les ciutats, i un increment de la densitat de la població, que també afavoreix un augment de l'extensió de malalties contagioses. Els tipus de menjar que es consumeix, i la manera en què es preparen, ha variat molt amb en funció de l’època, la zona geogràfica i la cultura.
[edita] Psicologia
El cervell humà és el centre del sistema nerviós central, mentre que actes com el control primari se centren en el sistema nerviós perifèric. El cervell controla, d’una banda, les activitats fonamentals per la vida, les involuntàries o autònomes com la respiració o la digestió; de l’altra, controla les activitats conscients, com el pensament i l’abstracció.[54] Aquests processos cognitius constitueixen la ment, i, al costat de les conseqüències en la conducta, s’estudien en el camp de la psicologia.
El cervell humà és el més "intel·ligent" de totes les espècies conegudes. Mentre molts animals són capaços de crear estructures i utilitzar eines simples, principalment a través de l'instint i imitació, la tecnologia humana és molt més complexa, i està evolucionant constantment i millorant al llarg del temps. Fins i tot les eines humanes més antigues i les estructures són molt més avançades que qualsevol estructura o eina creada per qualsevol altre animal.[55] L’antropologia moderna ha corroborat la proposició de Darwin que "la diferència en la ment entre els humans i els animals més intel·ligents rau, naturalment, en el grau".[56]
[edita] Consciència i pensament
La capacitat del pensament abstracte que posseeix l’ésser humà, és una fet excepcional, un fenomen únic entre els ésser vius. Els humans són una de les poques espècies –junt amb ximpanzés, orangutans i dofins– que superen el test del mirall,[57] prova que demostra si un animal reconeix el seu reflex com una imatge de si mateix. L'octubre de 2006, tres elefants del Zoo Bronx també passaren aquest test.[58] Molts nens superen la prova als 18 mesos d’edat.[59] Tanmateix, la utilitat d'aquest test com a prova veritable de l’existència d’una consciència s'ha discutit, i això pot ser més una qüestió de grau que una clara divisó de capacitats. S'ha entrenat mones perquè apliquin regles abstractes en determinades tasques.[60]
El cervell humà percep el món exterior a través dels sentits, i cada individu resta profundament influenciat per les seves pròpies experiències, per les visions subjectives de la seva existència i pel pas dels temps. Els éssers humans posseeixen autoconsciència, i una ment que fa possible la capacitat de pensar; cal destacar que es capaç de percebre la relació entre si mateix i l'entorn. L'abast d’aquestes capacitats, així com les definicions i la validesa d’alguns d’aquests termes són força discutits. Per exemple, un filòsof en el camp de la ciència cognitiva, Daniel Dennett, sosté que no hi ha un centre narratiu anomenat "ment"; el que hi ha és simplement una recollida d’entrades i sortides sensorials (inputs i outputs), és a dir, diferents classes de "programes" executant-se en paral·lel.[61] El psicòleg B. F. Skinner argumenta que la ment és una ficció explicativa que desvia l’atenció de les causes mediambientals del comportament,[62] i allò què són observats com a processos mentals es poden entendre millor com a formes de comportament.[63]
Les diferents característiques fisiològiques i anatòmiques de la ment i cervell, i per extensió del sistema nerviós, s’estudien en el camp de neurologia, i en alguns casos en el de la psicologia del comportament i també en en el camp de la psiquiatria, en aquest darrer cas, quan es tracta de malalties mentals i desordres de la conducta. La psicologia no es centra necessàriament en l’estudi del cervell o del sistema nerviós, i pot referir-se purament a qüestions fenomenològiques o a teories sobre el tractament de la informació mental. Tanmateix, cada cop més, s'està incloent una comprensió de les funcions del cervell en la teoria i en la pràctica psicològica, especialment en àrees com la intel·ligència artificial, la neuropsicologia i la neurociència cognitiva.
La natura del pensament és un a qüestió central en psicologia i en altres disciplines relacionades. La psicologia cognitiva estudia la cognició, els processos mentals que subjeuen en el comportament, i utilitza el processament de la informació com el mecanisme bàsic per a comprendre la ment. La percepció, l’aprenentatge, la resolució de problemes, la memòria, l’atenció, la llengua i l’emoció són, també, àrees ben investigades.
La psicologia cognitiva està relacionada amb una escola del pensament coneguda com a cognitivisme, en la que s'advoca a favor d'un model de processament de la informació de la funció mental, que rep el suport del positivisme i la psicologia experimental. De manera generalitzada, s'apliquen tècniques i models de la psicologia cognitiva que formen el pilar de les teories psicològiques en moltes àrees, tant en investigació com en psicologia aplicada. Especialment, centra la seva atenció en el desenvolupament de la ment humana al llarg de la vida; la psicologia del desenvolupament procura entendre com l’individu percep, comprèn, i actua dins del món, i com canvien aquests processos amb l’envelliment; i estudia, més concretament, el desenvolupament intel·lectual, cognitiu, neuronal, social i moral de l’ésser humà.
[edita] Motivació i emoció
La motivació és la força de conducció del desig que existeix darrere totes les accions deliberades de l'ésser humà. La motivació es fonamenta en l’emoció, i més específicament, en la recerca de la satisfacció, de les experiències emocionals positives, i una actitud d'evitar el conflicte. Que l'acció es consideri positiva i negativa ve definida per l'estat mental de l’individu, que pot estar influït per normes socials; una persona es pot autolesionar o tenir un comportament violent perquè el seu cervell ha estat condicionat amb una resposta positiva a aquestes accions. La motivació és important perquè està present en totes les respostes apreses. Dins la psicologia, evitar el conflicte i la libido[64] són motivacions primàries. En la motivació sovint hi són presents els incentius econòmics, morals, o coactius. Per una altra banda, les religions generalment postulen influències de tipus diví o demoníac.
La felicitat, o l'estat de ser feliç, és una condició emocional, i la mateixa definició de felicitat és un tema filosòfic. Algunes persones la podrien definir com la millor condició que un humà pot assolir; una condició de plena salut física i psíquica. Altres ho defineixen com la llibertat per decidir el plaer o el dolor; una consciència del bon ordre de coses; una garantia de trobar un lloc dins l'univers o dins la mateixa societat.
L'emoció té una influència significativa sobre la conducta humana, o es pot fins i tot afirmar que la controla; tot i així, històricament, moltes cultures i filosofies, per diverses raons, han qüestionat aquesta influència. Les experiències emocionals agradables o plaents, com l’amor, l’admiració o alegria, contrasten amb aquelles que es perceben de manera desagradable, com l’odi, l’enveja o la pena. Sovint, es fa una distinció entre les emocions que s'aprenen socialment i les que estan relacionades amb la supervivència, que es creu que són innates. Cal destacar que existeixen tradicions on s’observen i estudien les emocions de manera aïllada d'altres fenòmens neurològics, i això succeeix especialment en cultures on l'emoció es considera que no forma part de l'estat fisiològic. En algunes teories mèdiques sobre l'emoció es creu que està tan relacionada amb la salut física que formen una unitat. Els estoics creien que l'emoció excessiva era nociva, mentre alguns mestres sufí, en particular el poeta i astrònom Omar Khayyám, consideren que les emocions intenses poden produir una perfecció conceptual, que es el que sovint s’anomena èxtasi.
Dins l’actual pensament científic, es considera que certes emocions més refinades són un tret neuronal innat força complex, que ja és habitual en diversos mamífers, siguin domesticats o salvatges. Aquestes es desenvolupen habitualment com a reacció a mecanismes de supervivència superiors i dins una interacció intel·ligent amb els altres individus i amb l’entorn. Tanmateix, quan els individus funcionen de manera civilitzada, es pot observar que els actes de desinhibició en situacions emotives extremes poden portar al desordre social i al crim.
[edita] Sexualitat i amor
La sexualitat humana, a més a més d'assegurar la reproducció biològica, té diverses funcions socials de molta transcendència, com poden ser la necessitat d’intimitat, o les relacions i les jerarquies entre els individus. Segons algunes tradicions, pot tenir una determinada dimensió espiritual; i des d'una visió hedonista, forma part de la diversió o de les activitats que cerquen la gratificació sexual. El desig sexual, o libido, es viu com un impuls del cos, sovint acompanyat per emocions intenses com l’amor, l’èxtasi i la gelosia.
La gran importància que té la sexualitat en l'espècie humana es pot veure en un cert nombre de trets físics, com poden ser l'ovulació oculta, el dimorfisme sexual –molt més diferenciat si es comparen amb el dels ximpanzés–, els caràcters sexuals secundaris permanents, les relacions de parella basades en l’atracció sexual que forma part d'una estructura social comuna, i l’habilitat sexual en les dones quan no estan ovulant. Aquestes adaptacions indiquen la importància que té la sexualitat en els éssers humans, si es comparen per exemple amb el que s'observa en els bonobos, i expliquen un complex comportament sexual amb una llarga història evolutiva.
Com amb unes altres qüestions, hi ha opinions que atribueixen a la gran intel·ligència i a la complexitat de la societat humana, el que existeixin conductes sexuals més elaborades que en qualsevol altre animal; i entre aquestes, cal incloure'n moltes que no estan relacionades directament amb la reproducció.
Fer un tipus d'elecció sexual es fa normalment amb referència a normes culturals molt variades. Les restriccions venen determinades sovint per creences religioses o normes socials. Un investigador pioner en aquest camp va ser Sigmund Freud que creia que els humans neixen amb una perversitat polimòrfica, terme que fa referència a l'habilitat per obtenir gratificació sexual més enllà de les normes socials. Segons Freud, les persones passen per cinc etapes del desenvolupament psicosexual, i l'individu pot patir fixacions en qualsevol d’aquestes etapes a causa de la vivència de traumes. Per a Alfred Kinsey, un altre influent investigador sexual, la gent pot situar-se en qualsevol lloc al llarg d'una escala contínua d'orientació sexual, amb només petites minories plenament heterosexuals o homosexuals. Estudis recents en neurologia i genètica suggereixen que la gent pot néixer amb un tipus determinat d’orientació sexual, però no existeix un consens entre els especialistes sobre la qüestió.[65][66]
L'espècie humana és pràcticament l'única que manté un zel sexual continu; ja entre ximpanzés i, sobretot, els bonobos, s’observa una conducta sexual similar. Ara bé, donada la dificultat de viure practicant relacions sexuals contínues, existeix un "mecanisme" evolutiu compensatori que seria el de la sublimació, la qual es considera associada a l'existència del llenguatge i del pensament simbòlic; si es dóna una sublimació això sembla significar que, també es dóna una repressió, en el sentit freudià del terme, que s’origina a l'inconscient. L'ésser humà és, en aquest sentit, un animal pulsional.
Es pot anotar que amb l'aparició de la teoria de la intel·ligència emocional, des de la psicologia sistèmica, l'ésser humà no ha de reduir-se a les seves pulsions, les quals sublima o reprimeix, sinó que s'entén com un ésser sexuat, que viu aquesta dimensió en relació amb l'educació rebuda en el si de la família i la societat. La sexualitat es conforma llavors des dels primers anys de vida i es va entenent com una procés vivencial, d'acord amb el seu cicle vital i el context sociocultural.
[edita] Cultura
| Estadístiques de la societat humana | |
|---|---|
| Població mundial | 6.670 milions (abril 2008) |
| Densitat de població | 12,7 per km² 43,6 per km² |
| Grans aglomeracions | Tòquio, Ciutat de Mèxic, Sao Paulo, Buenos Aires, Istanbul, Djakarta, Shanghai, Hong Kong, Manila, el Caire, Nova York, Los Angeles, Seül, Mumbai, Moscou, Londres, París |
| Principals llengües per nombre de parlants (2000)[67] | Mandarí 1.120 milions Anglès 480 milions Espanyol 320 million Rus 285 milions Francès 265 milions Hindi/Urdú 250 milions Àrab 221 milions |
| Moneda |
Dòlar EUA, Euro, Ien, Lliura esterlina, Rupia índia, Dòlar australià, Ruble rus, Dòlar canadenc, Renminbi (iuan), i moltes d'altres. |
| USD | $36.356.240 milions USD ($5.797 USD per càpita) |
| USD (PPP) | $51.656.251 milions IND ($8.236 per càpita) |
La cultura es defineix aquí com al conjunt de característiques materials, intel·lectuals, emocionals i espirituals d'un grup social, en qualsevol de les seves expressions en l’àmbit de l’art, la literatura, els estils de vida, els sistemes de valors, les tradicions, els ritus, i les creences. El lligam entre la biologia, el comportament i la cultura dels éssers humans és molt estret, i es fa difícil separar clarament els temes en una o una altra àrea; per aquest motiu, la ubicació d’un tema en una àrea determinada es basa habitualment en una convenció. La cultura consta de valors, normes socials, i objectes. Els valors d'una cultura defineixen el què es considera important o ètic, i estam molt interconnectades les normes socials, les expectatives de com s'hauria de comportar la gent, molt lligades per la tradició. La cultura material, els objectes culturals s'obtenen dels valors de la cultura, de les normes, i de la comprensió del món. La principal visió antropològica de la cultura implica que molts experimenten una gran resistència quan es recorda que dins la natura humana existeix l’animal al costat de la part espiritual.[56]
[edita] Llenguatge
Els éssers humans tenen una manera de comunicar-se única que es distingeix d'altres espècies pel fet de permetre referir-se a entitats no presents en l'espai i en el temps, és a dir, no serveix només per comunicar un esdeveniment de la realitat física immediata sinó que pot usar-se per expressar pensaments sobre altres estats, fins i tot possibles o imaginaris. Això permet, per exemple, un aprenentatge basat en l'explicació o l'estudi i no sols la imitació, amb la qual cosa s'amplia el repertori d'habilitats que es poden dominar i la cultura que es desenvolupa.
El llenguatge és universal i és usat per naturalesa en les persones i en els animals. Però, tot i que pot designar totes les comunicacions basades en la interpretació, la majoria de les vegades el terme es refereix al que els humans utilitzen per comunicar-se. Filòsofs com Martin Heidegger consideren que el llenguatge com a tal és només privatiu de l'ésser humà.[69] Aquest criteri és similar al d'Ernst Cassirer que ha definit a Homo sapiens com l'animal simbòlic per excel·lència, d'una manera tan ferma que gairebé és impossible suposar un pensament humà sense l'ajuda dels símbols, particularment dels significants que subjeuen com a fonaments elementals per a tot pensar complex i que transcendeix l'instint.
La capacitat dels humans per transferir conceptes, idees i nocions mitjançant la parla i l'escriptura és un fet excepcional entre els éssers vius. A diferència dels sistemes de comunicació d'altres primats que són molt tancats, el llenguatge humà és molt obert i flexible, i guanya en varietat en funció de les necessitats. Així, té la qualitat del desplaçament, és a dir, pot utilitzar paraules per representar coses i esdeveniments que no estan succeint en el mateix moment i el mateix lloc.[70] A més a més, la tecnologia ha fet possible la transferència de dades massives i a grans distàncies, a través de xarxes de dades i programes com la World Wide Web. D'aquesta manera les xarxes de transmissió de dades són importants per continuar desenvolupant la comunicació humana, com va succeir al segle XV amb la invenció de la impremta.
La facultat de la parla és un tret que defineix als éssers humans, possiblement precedint la separació filogenètica de la població actual. El llenguatge és un element central en la comunicació humana, i és el nucli que dona un sentit d'identitat que uneix nacions, cultures i grups ètnics. La invenció de sistemes d'escriptura, fa com a mínim uns 5.000 anys, va permetre la conservació del llenguatge en objectes materials, i va ser un pas essencial en l'evolució cultural. El llenguatge està estretament relacionat amb els rites i la religió. La lingüística és la ciència que descriu l'estructura del llenguatge i la relació entre les diverses llengües. Hi ha aproximadament unes 6.000 llengües diferents actualment en ús, incloent-hi llenguatges de signes, i milers més que es consideren extingides.
[edita] Espiritualitat i religió
Aquest llenguatge li permet llavors experimentar la transcendència, sortir d'ell mateix. L'ésser humà investiga l'origen del que l'envolta, de la seva pròpia existència. Igual que pot parlar sobre entitats no lligades al món físic immediat, admet la possibilitat que hi hagi un vessant del món espiritual, no material. Així, sorgeix la religió i els cultes associats, que adopta en cada cultura una forma concreta.
Es defineix la religió com un sistema de creences referides a qüestions sobrenaturals, sagrades o divines, a codis morals, pràctiques, valors, institucions i rituals associats. Durant el seu desenvolupament, la religió ha adquirit moltes formes que varien d’acord amb una perspectiva cultural i individual.
Algunes de les qüestions principals que tracta giren al voltant de la vida i la mort, amb creences sobre el que hi ha després de mort –la vida després de la mort–, l'origen de la vida –que és la font d'una varietat de mites sobre la creació–, la natura de l'univers –cosmologia religiosa–, el seu destí definitiu –escatologia–, i el que és moral o immoral. En moltes religions, un element comú per a trobar resposta a aquestes preguntes són les divinitats, sigui amb un únic Déu o amb diversos deïtats; tot i així, no totes les religions són teistes, i també n’hi ha que tracten el tema amb més ambigüitat, particularment en religions orientals.
L'espiritualitat, creença o implicació en qüestions de l'ànima o de l’esperit, són algun dels enfocaments que intenten respondre qüestions fonamentals sobre el lloc que ocupa la humanitat dins l'univers, el sentit de la vida, i la manera ideal de viure la pròpia vida. Encara que aquests temes també han estat tractats per la filosofia i, en alguna mesura, per la ciència, l'espiritualitat ho fa des d’una dimensió única ja que es centra en conceptes místics o sobrenaturals, com el karma i Déu.
Encara que una majoria d'humans professen una varietats de creences religioses o espirituals, alguns no ho són, i rebutgen o ignoren les idees sobrenaturals o espirituals. D’altra banda, tot i que la religió i l’espiritualitat es desenvolupen en un nivell molt diferent de la ciència, tant a nivell de pensament com en l’àmbit metodològic, no es considera que mútuament s’excloguin; moltes persones tenen una combinació de idees tant científiques com religioses. La distinció entre filosofia i religió, d'altra banda, és de vegades menys clara, i les dues estan connectades en camps com la filosofia de la religió i la teologia. Hi ha individus que no tenen cap creença religiosa i són ateus, escèptics científics, agnòstics o simplement no religiosos.
[edita] Filosofia
El llenguate permet a l'ésser humà associar conceptes a totes les coses, incloent-se a ell mateix. Sorgeix llavors l'autoconsciència, on la persona pot ser objecte d'estudi, de pensament i de comunicació, tal i com ho poden ser les realitats externes. L'autoconsciència porta a formular-se preguntes relacionades amb el sentit de l'existència o la causa que la realitat sigui com és i dóna peu a la filosofia, que busca formular i mirar de resoldre els grans interrogants que tenen a veure amb la vida.
La filosofia és una disciplina o camp d'estudi que implica la investigació, anàlisi, i desenvolupament d'idees en un nivell general, abstracte, o fonamental. El seu objectiu és el de buscar una comprensió general dels valors i de la realitat per mitjà principalment de l’especulació. El nucli de les disciplines filosòfiques són la lògica, l’ontologia o metafísica, l’epistemologia, i l’axiologia, que inclou també les branques de l'ètica i l’estètica. La filosofia cobreix una gamma molt ampla d’enfocaments, i també s'utilitza per referir-se a una cosmovisió, a una perspectiva sobre un assumpte, o a les posicions argumentades per un filòsof en particular o una escola de filosofia.
L'humanisme és una filosofia que defineix una doctrina sociopolítica que no es centra en aspectes concrets de cultures locals, excepte si aquests formen part d'un pensament global i plantegen qüestions comunes a tots els éssers humans. Les creences espirituals d'una comunitat sovint es manifesten com una doctrina religiosa, amb una història formada tant per petits grups facciosos com per grups nombrosos i fortament units. L'humanisme secular s’ha desenvolupat com una resposta a la necessitat d'una filosofia comuna que pretén superar els límits culturals dels codis morals i les religions locals. Molts humanistes són religiosos, i veuen l’humanisme simplement com una expressió madura d'una veritat comuna present en la majoria de les religions. Els humanistes afirmen que existeix la possibilitat d'una veritat objectiva i accepten que la percepció humana d'aquella veritat sigui imperfecta. Els principis més bàsics de l'humanisme són que els humans materialitzen i poden resoldre problemes humans; i activitats i conceptes com la ciència, la llibertat d'expressió, el pensament racional, la democràcia, i la llibertat artística, són propòsits o objectius dignes per a qualsevol població humana. L'humanisme es fonamenta principalment en la raó i la lògica, sense considerar el que és sobrenatural.
[edita] Art, música, i literatura
Les obres artístiques han acompanyat el desenvolupament cultural humà, formant part del patrimoni de la humanitat des de la prehistòria fins l’actualitat. L'art és un dels aspectes més peculiars de la conducta humana i un dels trets que distingeixen els d'humans d'altres espècies, i està molt relacionat amb la capacitat de simbolitzar que el caracteritza.
Com a forma d'expressió cultural, l'art pot ser definit per una recerca de la diversitat i l'ús de narratives d'expressió i exploració –com en la història de l'art, la crítica i la teoria artística–, per aconseguir anar sempre més enllà. Aquesta distinció es pot aplicar a objectes o actuacions, actuals o històriques, i el seu prestigi s'estén a tot allò que es fa, es descobreix o s’exhibeix. En l'ús actual del terme, l'art s'entén habitualment com el procés o resultat de fer obres que, des de la seva concepció fins a la realització final, es regeix d’acord amb l'"impuls creatiu", amb la capacitat de creació que és pròpia dels éssers humans. L’art es distingeix d'altres produccions humanes, en part, perquè no sorgeix d’una demanda concreta, és a dir, no es regeix per la necessitat d'un ús pràctic.
La música és un fenomen natural i intuïtiu basat en tres estructures diferents i interrelacionades com són el ritme, la melodia i l’harmonia. Escoltar música és potser la forma més comuna i universal d'entreteniment de les persones. Hi ha una varietat ampla de tipus de música, que s'ha anat enriquint al llarg del temps (història de la música) i de la geografia.
Etimològicament, la literatura és l'art d'escriure (del llatí littera, "lletra") i, per tant, fa referència el conjunt d'obres escrites, tot i que cal no oblidar la tradició oral. Aquest conjunt d'obres escrites o orals fundades en una llengua determinada han de posseir una dimensió estètica, a diferència, per exemple, de les obres científiques o didàctiques. La literatura inclou, especialment, la prosa, la poesia i el drama, de ficció i no-ficció; també inclou gèneres com l’èpica, la llegenda, el mite, la balada, i el folklore.
