Embaràs

Dona prenyada.

L'embaràs o gestació es refereix al procés posterior a la fecundació d'un òvul per un espermatozoide, pel qual es desenvolupa un nou individu de l'espècie dins del cos de la mare, fins el moment del part; fa referència a aquest període de temps que transcorre entre la fecundació i el part. Inclou tots els processos fisiològics de creixement i desenvolupament del fetus a l'interior de l'úter matern, així com els importants canvis fisiològics, metabòlics i fins i tot morfològics que es produeixen en la femella encaminats a protegir, nodrir i permetre el desenvolupament del fetus, com la interrupció dels cicles menstruals, o l'augment de la mida de les mames per preparar la lactància.

Tenen embaràs tots els mamífers i, per tant també els éssers humans. A l'espècie humana les gestacions solen ser úniques, encara que poden produir embarassos múltiples. El sexe del nou individu ve determinat per una combinació genètica del parell de cromosomes sexuals, segons quina sigui la còpia transmesa a l'espermatozoide durant la meiosi.

L'embaràs humà sol durar nou mesos o unes 40 setmanes des del primer dia de la darrera menstruació; o 38 des de la fecundació (aproximadament uns 9 mesos). Es considera que la gestació o embaràs comença immediatament després de la fecundació de l'òvul i la implantació de l'embrió a la matriu. El primer trimestre és el moment de major risc d'avortament espontani; l'inici del tercer trimestre es considera el punt de viabilitat del fetus, aquell punt a partir del qual pot sobreviure fora de l'úter sense suport mèdic. L'avortament és la interrupció de l'embaràs, en el lapse que va des de la concepció fins a l'inici del naixement, bé sigui de manera voluntària o per causes naturals o de malaltia.

Definició

El 2007, el Comitè d'Aspectes Ètics de la Reproducció Humana i la Salut de les Dones de la Federació Internacional de Ginecologia i Obstetrícia (FIGO) va definir l'embaràs com la part del procés de la reproducció humana que comença amb la implantació del conceptus en la dona. L'embaràs s'inicia en el moment de la fecundació i acaba amb el part. La definició legal de l'embaràs segueix a la definició mèdica: per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) l'embaràs comença quan acaba la implantació, que és el procés que comença quan s'adhereix al blastòcit, a la cèl·lula embrionària indiferenciada, a la paret de l'úter (uns 5 o 6 dies després de la fecundació). Aleshores el blastòcit travessa l'endometri uterí i envaeix l'estroma. El procés d'implantació finalitza quan el defecte en la superfície de l'epiteli es tanca i es completa el procés de niuament, començant llavors l'embaràs. Això passa entre els dies 12 a 16 després de la fecundació. En l'espècie humana, les dones travessen un procés que dura aproximadament 40 setmanes a partir del primer dia de la darrera menstruació o 38 setmanes a partir del dia de la fecundació, el que equival a uns 9 mesos.

S'anomena embaràs ectòpic o extrauterí al que es produeix fora de l'úter, per una implantació anòmala de l'òvul fecundat (habitualment en alguna de les dues trompes de Fal·lopi).

Característiques generals

Embrió humà a les set setmanes

L'embaràs es produeix quan un espermatozoide arriba i travessa la membrana cel·lular de l'òvul, fusionant els nuclis i compartint ambdós la seva dotació genètica per donar lloc a una cèl·lula ou o zigot, en un procés anomenat fecundació. La multiplicació cel·lular del zigot donarà lloc a l'embrió, que després d'un llarg desenvolupament deriva en un individu adult.

L'embriologia és la part de la ciència que estudia el complex procés de desenvolupament embrionari des del moment de la fecundació fins a la formació del fetus, que és com s'anomena l'organisme resultant d'aquest desenvolupament quan encara no ha tingut lloc el part.

Dins l'úter, el fetus està surant en el líquid amniòtic, i al seu torn el líquid i el fetus estan embolicats en el sac amniòtic, que està adossat a l'úter. Al coll de l'úter, es forma un tap de moc dens durant l'embaràs per dificultar l'entrada de microorganismes que puguin provocar infeccions intrauterines. Aquest tap serà expulsat durant l'inici del part.

Mentre roman dins, el zigot, embrió o fetus obté nutrients i oxigen i elimina els residus del seu metabolisme a través de la placenta. La placenta està ancorada a la paret interna de l'úter i està unida al fetus pel cordó umbilical. L'expulsió de la placenta després del part es denomina enllumenament.

Primers símptomes

Tot i que no sempre es deu per aquest motiu i pot ser aquesta un simple desajustament, l'embaràs duu com a primer senyal, habitualment, la pèrdua de la menstruació. Aquest símptoma va acompanyat normalment per tota una sèrie d'altres més o menys habituals, com ara molèsties o dolor a la part baixa del ventre, sensibilitat accentuada als pits, vòmits, nàusees i augment del flux vaginal. De tota manera, l'aparició d'un o més d'aquest símptomes no és una prova de l'embaràs de la dona, el qual no es pot comprovar fin que no es realitzi una prova d'embaràs.

Canvis fisiològics

La dona embarassada es troba en un estat hipervolèmic crònic. El volum d'aigua corporal total s'incrementa a causa de l'augment de la retenció de sal i aigua pels ronyons. Aquesta major quantitat d'aigua ocasiona dilució de la sang, el que explicaria l'anèmia fisiològica pròpia de l'embaràs que persisteix durant tot l'embaràs.

L'augment del volum sanguini causa un augment en el cabal cardíac, el volum urinari i el pes matern. L'acció de la certes prostaglandines causa broncodilatació i augment en la freqüència respiratòria. A nivell renal es veu una lleu disminució en la depuració de creatinina, i altres metabòlits.

El pes de la mare durant l'embaràs augmenta a expenses del pes del fetus, el pes del líquid amniòtic, placenta i membranes ovulares, l'increment de la mida de l'úter, la retenció de líquids materns i l'inevitable dipòsit de greix en teixits materns. El metabolisme de la mare també incrementa durant l'embaràs.

La freqüència cardíaca augmenta fins a una mitjana de 90 batecs per minut. La tensió arterial es manté constant o sovint lleument disminuïda. La resistència venosa augmenta, en especial per sota de la cintura gestant. El cor tendeix a augmentar de mida, condició anomenada hipertròfia ventricular especialment esquerra i desapareix a les poques setmanes després de l'enllumenament. La presència circulant de prostaglandines causa vasodilatació en oposició als vasoconstrictors fisiològics angiotensina i noradrenalina, en especial perquè l'angiotensina II augmenta per mantenir la pressió arterial normal. La hipertensió i l'aparició d'edema són en general signes d'alarma en l'embaràs.

La taxa o índex de filtrat glomerular i la perfusió del ronyó augmenten a expenses de l'augment del cabal cardíac i la vasodilatació renal. Això causa un lleu augment dels valors de creatinina en sang per disminució de l'aclariment de creatinina i igualment de nitrogen ureic. La disminució de la pressió parcial de diòxid de carboni en la sang materna causa un augment en l'excreció renal de bicarbonat.

Molèsties físiques típiques

Els importants canvis fisiològics i emocionals que experimenta la dona durant l'embaràs produeix també una sèrie de molèsties que són típiques d'aquest estat, que van canviant a mesura que l'embaràs va desenvolupant-se, i que depenen també de quants embarassos hi hagi tingut la dona, la seva situació socio-econòmica, etc.

Les molèsties digestives són habituals al primer trimestre de gestació, en el qual la dona pot patir d'acidesa, nàusees i vòmits, causats sobretot pels canvis hormonals que està experimentant. Els consells mèdics habituals passen per la reducció de la quantitat de les ingestes sumada a un major nombre d'ingestes cada dia, a més a més de canvis a la dieta i l'administració de antiemètics. Aquest augment de les nàusees i els vòmits coincideixe amb un moment de grans canvis al desenvolupament del fetus i en el qual és molt sensible a les possibles sustàncies tòxiques que pugués consumir la mare. Les dones que tenen més nàusees, i que per tant, restringeixen el consum d'aliments potencialment nocius, tenen menys possibilitats de tenir bebés amb malformacions. Finalment, també pot passar que les genives tinguen més sensibilitat, es congestionen i, en alguns casos, sagnin.

Són habituals també els mareigs produïts pels canvis bruscs de posició però també per romandre molt de temps sense moure's.

A partir de la segona meitat de l'embaràs, la dona pot notar que el seu ventre es posa dur, el motiu del qual és la contracció de l'úter en preparar-se per al part. També són habituals les punxades i estirades lleus o moderades damunt del pubis i lateralment, el motiu del qual és l'estirament dels lligaments redons. També sobre la segona meitat de l'embaràs la dona pot començar a sentir els moviments del fetus; a mesura que la gestació avança, algun d'aquest moviments pot produir molèsties o dolor, encara que no excesivament.

Les molèsties més habituals a les cames són les rampes i la sensació de tenir-les unflades (causada per la retenció de líquids). El consell mèdic habitual és la realització d'exercisis i estiraments, sobre tot abans d'e ficar-se al llit.

L'augment de pes pot produir molèsties a l'esquena.

Els picors es produeixen habitualment a la zona vaginal, motivat per l'augment de flux, i a la pell del ventre i dels pits, motivats per l'estirament.

El sistema sistema excretor també es veu afectat per l'embaràs. És habitual que la dona hagi de miccionar amb més freqüència per la reducció de la bufeta motivada per la pressió de l'úter. El trànsit intestinal es pot veure modificat, també, amb l'aparició de restrenyiment o, en alguns casos, d'hemorroides. El consell mèdic habitual és el canvi de la dieta, incorporant-ne més aliments rics en fibra i una major ingesta d'aigua, a més a més de la pràctica regular d'exercici físic.

Calendari

D'acord al seu desenvolupament, l'embaràs se sol dividir en tres etapes de tres mesos cadascuna, amb l'objectiu de simplificar la referència als diferents estats de desenvolupament del fetus.

• Durant el primer trimestre el risc d'avortament és major (mort natural de l'embrió o fetus). Això té major incidència en embarassos aconseguits mitjançant fecundació in-vitro, ja que l'embrió implantat podria deixar de desenvolupar per fallades en els cromosomes heretats dels gàmetes dels seus progenitors.
• Durant el segon trimestre el desenvolupament del fetus pot començar a ser establert o diagnosticat.
• El tercer trimestre marca el principi de la viabilitat-aproximadament després de la setmana 25-que vol dir que el fetus podria arribar a sobreviure d'ocórrer un part prematur, part normal o cesària.

Data probable de part

Els càlculs per determinar la data probable del part es realitzen utilitzant la data de la darrera menstruació o per correlacions que estimen l'edat de gestació mitjançant una ecografia. La majoria dels naixements ocorren entre la setmana 37 i 42 després del dia de la darrera menstruació i només un petit percentatge de dones donen a llum el dia exacte de la data probable de part calculada pel seu professional de salut.

Utilitzar la data de l'última menstruació, s'hi afegeix set dies i se'n resta tres mesos, donant la data probable de part. Així, una data segura d'última menstruació del 26 de novembre de 2007, produirà una data probable de part pel 3 de setembre de 2008-es fa servir l'any següent a l'any de l'última regla. Si la data de la darrera menstruació cau en els primers dos mesos, es manté l'any en curs, en tots els altres mesos, s'utilitza l'any subsegüent. Així, una data segura d'última menstruació del 12 de gener de 2008, produeix una data probable de part pel 19 d'octubre de 2008-l'any es manté.

Detecció i data de fecundació

El principi de l'embaràs pot ser detectat de diferents maneres, incloent diverses proves d'embaràs que detecten hormones generades per la placenta tot just formada. Proves clíniques d'orina i de sang detecten l'embaràs des dels 6 a 10 dies després de la concepció. Les proves d'embaràs casolanes són proves d'orina personals, que normalment no poden detectar un embaràs sinó fins 12.-15. dies després de la fecundació. Ambdós tipus de prova només poden detectar si la dona està o no embarassada, però no la data d'inici de l'embaràs.

Signes d'un embaràs

Hi ha diversos senyals que poden fer suposar la possibilitat d'un embaràs.

• Amenorrea. Potser el primer signe que pot fer pensar en un presumpte embaràs sigui l'amenorrea o absència del període menstrual. Degut a que pot ocórrer amenorrea per causes diferents a un embaràs, no sempre és té en compte, especialment si la dona no té cicles regulars. No obstant això, poden presentar diversos signes més que, juntament amb l'amenorrea suggereixen un embaràs, com són: la hipersensibilitat als mugrons, mareigs, vòmits matutins, somnolència, alteració en la percepció d'olors, i desitjos intensos de certs tipus d'aliments (antulls). Al cap de dues setmanes de realitzada la fecundació es notarà l'absència de menstruació. El cessament de la menstruació en una dona sana en edat reproductiva i sexualment activa, que fins aleshores ha tingut un cicle menstrual regular i predictibles, és un signe molt suggestiu de l'embaràs. És un signe sospitós de l'embaràs denominat amenorrea i no és exclusiu de la gestació. A més de l'embaràs són causes de l'amenorrea una malaltia física, algunes de certa gravetat-tumors de l'ovari, trastorns de la glàndula tiroide i molts altres-un xoc molt fort, l'efecte d'un viatge en avió, una operació, estrès o l'ansietat poden retardar la menstruació. En ocasions, després de la concepció, s'observa un o dos episodis d'hemorràgia uterina que simulen la menstruació i es confonen amb ella. És anomenat signe de Long-Evans i és més freqüent en multipistes que en primigestes.

• Cansament. Un altre signe de sospita de l'embaràs és el cansament, caracteritzada per astènia, debilitat i somnolència. Encara que algunes dones senten renovada energia, la majoria confessarien que noten una intensa fatiga. Algunes afirmen quedar adormides a qualsevol hora del dia, de vegades al poc d'haver sortit del llit, i altres asseguren sentir tal somnolència a la sobretaula. Altres senten cansament pronunciat en arribar la nit. Aquesta fatiga és sovint incontrolable i exigeix el son. Mai s'ha trobat una explicació a aquest estrany desig de dormir. És un símptoma freqüent en els primers mesos de l'embaràs i es creu que és un efecte de l'elevada producció de progesterona. Aquesta hormona és un sedant per als éssers humans, amb forts efectes tranquil·litzants i hipnòtics. En les etapes posteriors es presenta un altre tipus de fatiga deguda simplement a cansament corporal, però poques vegades passa en el primer trimestre de l'embaràs.

• Gustos i antulls. El canvi en el gust i la preferència per certs aliments pot ser un dels primers signes. És comú el rebuig a certs aliments i begudes (fregits, cafè, alcohol), i al fum de cigarrets. Sovint es descriu un sabor metàl lic a la boca que fa variar el gust pels aliments. Es creu que els antulls es deuen a l'augment dels nivells hormonals; a vegades s'experimenten en la segona meitat del cicle menstrual pel mateix motiu. No satisfaci antulls amb aliments d'alt contingut calòric, el poder nutritiu sigui baix.

• Desitjos freqüents d'orinar. A mesura que s'eixampla l'úter, oprimeix la bufeta. Per tant, aquesta tracta d'expulsar petites quantitats d'orina, i moltes dones senten desitjos freqüents d'orinar des de la primera setmana després de la concepció; potser necessitin anar al bany cada hora. Això també es deu a l'efecte de la progesterona, ja que és un potent relaxant de múscul llis, (que és el múscul del qual està format la bufeta, l'úter i altres òrgans) la qual cosa serveix per mantenir l'úter en repòs fins al moment del part. Cap a les dotze setmanes, la mida de l'úter augmenta, de manera que puja i surt de la cavitat pelviana. Això redueix la pressió sobre la bufeta i la freqüència de la micció pel que la bufeta es desplaça cap a un costat.

• Canvis en les mames. Passa congestió i turgència en els sins degut al factor hormonal i l'aparició del calostre. Pot aparèixer en etapes precoces de la gestació per l'augment de la prolactina, entre d'altres hormones. Les arèoles es tornen més sensibles i hiperpigmentades.

• Manifestacions cutànies. Existeix una hiperpigmentació de certes àrees de la pell durant l'embaràs. Apareixen també en algunes embarassades estries abdominals i a nivell de les mames. En altres pacients es nota l'aparició de cloasma a nivell de la pell de la cara. Aquestes hiperpigmentacions poden presentar-se amb ús d'anticonceptius orals i en malalties del col·lagen, mentre que les estries són també un signe en la síndrome de Cushing.

• Mucosa vaginal. Com a conseqüència de l'augment en la vascularització de la vagina i el coll de l'úter durant l'embaràs per l'efecte vascularitzador de la progesterona, es nota que la mucosa d'aquestes estructures es torna d'un color violeta. A aquest canvi blavós de la mucosa vaginal i del coll de l'úter se'l coneix com el signe de Chadwick - Jacquemier.

Indicadors de certesa d'un embaràs

Els signes de certesa d'un embaràs consisteixen en poder demostrar sense error la presència d'estructures embrionàries mitjançant l'ús d'ultrasons i altres imatges radiològiques.

Activitat cardíaca fetal

La identificació de pulsacions cardíaques fetals separades i diferents de les de la mare assegura el diagnòstic de l'embaràs. Es pot auscultar l'activitat cardíaca fetal amb un estetoscopi o un fetoscopi especial o amb una ecografia Doppler. El batec cardíac fetal és ràpid-entre 120 i 160 batecs per minut-i pot ser identificat amb exactitud a partir de la setmana 19 i 20, excepte en dones obeses en les quals es dificulta escoltar el focus fetal.

Rastreig ecogràfic

En qualsevol moment de l'embaràs, especialment en presència d'un fetus madur en la segona meitat de l'embaràs, és possible demostrar per ecografia transabdominal bidimensional o tridimensional tant les seves parts anatòmiques com el sac vitelí.

Factors de risc

Diversos factors augmenten la possibilitat que una dona tingui un embaràs de risc:

• Una edat menor de 14 anys o major a 35 anys.
• Existència de diverses malalties anteriors o durant l'embaràs, com anèmia, alcoholisme, diverses cardiopaties, diabetis, hipertensió, obesitat, diverses malalties infeccioses, afeccions renals o trastorns mentals.
• Embarassos múltiples.
• Problemes en un embaràs previ.
• Fills anteriors amb alguna malformació.
• Pes corporal menor de 45 kg o superior als 90 kg (varia d'acord a talla)
• Talla menor a 140 cm.
• Riscos alimentaris. Els peixos amb alt contingut de mercuri han de ser evitats, com el tauró, peix espasa, careta i algunes tonyines. Altres aliments, com gambes, salmó, bacallà i pagre, no han d'ingerir més d'una vegada per setmana per tenir un baix contingut de mercuri.

Embarassos d'atenció especial

Hi ha embarassos que, per les seves especials circumstàncies, requereixen una cura i un seguiment específic. En aquests casos poden sorgir complicacions o problemes imprevistos que han de ser atesos ràpidament i de manera professional per evitar col·locar a la mare o el nadó en una situació de risc. Fonamentalment es poden destacar els següents casos:

• Embarassos en adolescents
• Anèmia
• Hemorràgia prepart
• Despreniment de la placenta
• Placenta prèvia
• Diabetis
• Embaràs ectòpic
• Cardiopatia
• Hipertensió arterial

• Embarassos en adolescents. Pocs d'aquests embarassos són planejats o desitjats per les adolescents. Moltes d'elles són forçades per les pressions socials a tenir matrimonis primerencs i embarassos primerencs, o són resultat d'adolescents a les quals se'ls va negar lliure accés a anticonceptius. L'embaràs en adolescents pot tenir conseqüències adverses per a la salut tant de curt termini com de llarg termini. En el curt termini el resultat de l'embaràs serà molt probablement desfavorable. Una raó és biomèdica. La nena adolescent embarassada és més propensa a patir toxèmia d'embaràs i desproporció cefalees-pèlvica quan els ossos de la pelvis no s'han desenvolupat completament. i té més probabilitats de tenir un nadó amb baix pes de naixement. Un altre tipus de conseqüències a llarg termini són les fístula obstètrica|fístules obstètriques, que a conseqüència del treball de part prolongat o obstruïda, és un orifici entre la vagina i la bufeta o el recte, la qual cosa causa que la dona pateixi d'incontinència crònica. Aquest patiment afecta més de dos milions de nenes i dones arreu del món i es calcula que cada any s'agreguen entre 50.000 i 100.000 nous casos.

• Anèmia. L'estat d'anèmia ja existent no és obstacle per a l'embaràs: un 20% de les dones poden estar una mica anem abans de concebre. La forma més comú d'anèmia es deu a la pèrdua de sang durant la menstruació, i és una anèmia per deficiència de ferro (quan el nivell d'hemoglobina és inferior a 12,8 g/100 ml de sang). Abans de concebre seria convenient consultar el metge, que podrà corregir fàcilment l'anèmia per deficiència de ferro amb un tractament específic. També podrà augmentar la ingestió d'aliments rics en ferro.

• Hemorràgia prepart. Abans de les 24 setmanes, una hemorràgia vaginal pot desembocar en avortament. Després, el fetus es considera viable, és a dir que podria sobreviure fora de l'úter matern. L'hemorràgia després de les 24 setmanes es coneix com hemorràgia prepart, i les dues causes principals procedeixen de la placenta.

• Despreniment de placenta. Si la placenta es desprèn de l'úter, es produirà hemorràgia. La sang s'acumula fins a vessar pel coll de l'úter, i va acompanyat de dolor intens i contraccions uterina. Es considera una urgència obstètrica, ja que posa en perill la vida tant de la mare com la del fetus i només en casos molt especials no acaba en cesària d'urgència.

• Placenta prèvia. Quan la placenta està adherida a la part inferior de la paret de l'úter, s'anomena placenta prèvia. Si es troba totalment o parcialment sobre el coll uterí, pot resultar perillosa durant el part, al provocar hemorràgia i interrompre la circulació sanguínia del fetus. El problema es detecta amb ultrasò. Si es produeix hemorràgia, la ingressaran a l'hospital i el nen naixerà mitjançant cesària.

• Diabetis. Si l'embarassada té diabetis mellitus s'ha d'assegurar de tenir sota control la seva situació abans de quedar embarassada, perquè les possibilitats de tenir un fill sa i un part normal siguin el més altes possibles. És probable que necessiti una major quantitat d'insulina durant l'embaràs i el seu doctor s'encarregarà de fer un seguiment detallat de la quantitat que necessiti en cada moment, ja que pot variar. També és probable que hagi d'anar més sovint a l'hospital per realitzar les proves prenatals i haurà de posar una especial cura en la seva dieta. Hi ha dones a qui se'ls diagnostica diabetis mellitus gestacional, un tipus de diabetis que es desenvolupa només durant l'embaràs i sol desaparèixer poc després del part. Els riscos d'aquest tipus de diabetis són menors i rarament es necessita insulina; amb reduir la ingesta de sucre sol ser suficient. La complicació principal en els fills de mares amb diabetis gestacional és la macrosomia fetal (nens amb pes major de 4 quilos)

• Embaràs ectòpic. L'embaràs ectòpic es desenvolupa fora de l'úter, generalment en una de les trompes de Fal·lopi, però pot ser també en els ovaris, en el coll uterí, o en òrgans intraabdominal. Pot provocar dolor abdominal pel creixement de l'embrió a la trompa o per una hemorràgia abdominal interna. Malauradament, és difícil diagnosticar un embaràs ectòpic i encara hi ha dones que moren com a conseqüència d'això. Hi ha una sèrie de condicionants que afavoreixen l'augment de risc de patir embarassos ectòpics. Entre ells, una història anterior d'infecció pelviana, l'ús d'un dispositiu intrauterí contraceptius (encara que no l'espiral de Miren) i un embaràs ectòpic previ. Les dones que reuneixin algun dels condicionants referits són controlades immediatament en un centre maternal per assegurar-se que el desenvolupament de l'embaràs és normal. L'embaràs ectòpic ha de ser tractat mitjançant cirurgia o amb un fàrmac. Les operacions consisteixen en cirurgia laparoscòpica o oberta, depenent de les circumstàncies i de les condicions de la mare, i solen comportar l'extirpació de la trompa afectada. Solen causar una reducció de la fertilitat.

• Cardiopatia. La majoria de les dones amb problemes cardiològics porten un embaràs perfecte, encara que a vegades hagin de recórrer als antibiòtics per protegir les seves artèries en el moment de donar a llum. Si pateix alguna cardiopatia important, el cardiòleg s'encarregarà de comunicar. Les dones amb marcapassos, un trasplantament de cor i una altra operació coronària poden portar un embaràs segur i normal. Les que presentin anormalitats musculars han de consultar abans de quedar embarassades.

• Hipertensió arterial. Aquesta té dues components, per exemple: 120/70. Un augment de la xifra menor, la pressió diastòlica, és motiu de preocupació per als metges, ja que correspon a la mesura del bombament cardíac en repòs. Si pateix hipertensió, és recomanable que la dona consulti al seu metge abans de quedar embarassada. Possiblement se li indiqui un canvi de fàrmacs i se li faci un seguiment del seu estat renal. Amb una atenció correcta, no hi ha cap raó que impedeixi tenir un embaràs i un part normals, encara que pot ser que la dona ingresse abans d'hora a l'hospital. Si durant l'embaràs desenvolupa hipertensió, l'atendran en un centre de dia, on controlaran la seva pressió. Ara bé, en alguns casos més severs es recomanarà l'ingrés. A vegades, serà necessari avançar el part, mitjançant cesària, a causa de la pressió de la sang materna en el nadó. Un augment de la pressió arterial al final de l'embaràs pot ser símptoma de pre-eclampsia, una afecció molt seriosa.

Desenvolupament del fetus

Desenvolupament del fetus mes a mes:

• 

  Mes 1: Mesura 4 mm i pesa 1 g. Desenvolupament incipient del cap. El cor ja batega

• 

  Mes 2: Mesura 3 cm i pesa 3 g. Desenvolupament de braços i cames, així com del cervell i òrgans interns.

• 

  Mes 3: Mesura 10 cm i pesa 45 g. Desenvolupament de les parpelles i moviment de les extremitats

• 

  Mes 4: Mesura 15 cm i pesa 180 g. Es cobreix de lanugen. L'intestí es comença a omplir de meconi. La pell és encara molt fina, gairebé transparent.

• 

  Mes 5: Mesura 18 cm i pesa 500 g. Creix el pèl del cap, pestanyes i celles. Desenvolupament del sistema immunitari

• 

  Mes 6: Mesura 25 cm i pesa 1.000 g. La cara ja està completament formada. La pell es cobreix d'un material gras anomenat untet sebaci (en llatí, vernix caseosa). Obre els ulls i es mou molt.

• 

  Mes 7: Mesura 30 cm i pesa 1.500 g. Es comencen a moure els pulmons. Augmenta la greix subcutani i ja no cap bé a l'úter.

• 

  Mes 8: Mesura 35 cm i pesa 2.500 g. Generalment es posa cap per avall (posició cefàlica). La pell s'engrosseix i adquireix el to rosat que tindrà definitivament.

• 

  Mes 9: Mesura 50 cm i pesa 3.000 g. Els pulmons ja estan completament formats per a la vida exterior. Es cau el lanugen i la pell s'estira.

• 

  Ecografia de 7 setmanes

• 

  Ecografia de 12 setmanes

• 

  Ecografia de 13 setmanes

• 

  Ecografia de 13 setmanes

• 

  Ecografia de 17 setmanes

• 

  Ecografia de 17 setmanes

• 

  Ecografia de 20 setmanes

Vegeu també

• Continuació del cicle: Part i postpart.
• Embaràs psicològic, embaràs invisible, avortament.
• Reproducció: Fecundació, relacions sexuals, planificació familiar, anticoncepció, etc.
• Contracció uterina: treball de part fals, espoderament, contracció postpart, esferes intravaginals.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Embaràs

• El teu embaràs Setmana a Setmana